Dos poemes de pardal i deu epitafis
14 Juny, 2009 10:33
Publicat per jjroca,
General
Pardalet
Ocell, el poble ni gosa
donar-te de nou la mà,
és massa obtús, poca-solta,
massa orni per pensar.
Tu les cases sempre ornes,
cercant un polsim de pa,
mitja panxa de cirera,
una fulleta d’enciam.
Ni parles amb la mestressa
ni comenten el què hi ha,
trobaràs, en mitja teula,
el millor dels grans palaus.
En aplegar primavera,
comences un vol pesat,
mai guanyaràs l’oreneta,
ella regna en tot el pla.
Pardalet de totes hores,
grassonet, discret, tossut,
mai abandonis el poble,
no t’estima, és tan sorrut.
Prega i lluita
Capficat, damunt la teula,
mirant el temps i l’espai,
un pardal xiscla i enceta
una parla, tot un ai.
Es queixa, la pobra bèstia,
de la brossa del seu niu,
d’una menja esquifida,
de la calor de l’estiu.
Té tres minyons bocamolls,
farcits de pena i de gana,
la mestressa l’atabala:
Porta, de pressa, el menjar!
Com l’heroi, a saltirons,
recorre carrers i places,
no guanya per a sabates,
ni per a un brou de cigrons.
Ara recull un cuc negre,
un crostó de pa ressec,
una palla sense espiga,
una fulla sense verd.
La mestressa com li crida,
com li ploren els minyons,
mai aprendrà les lliçons
de portar quelcom de mida.
Pardal de totes les hores,
el silenci de la nit,
avui, no ha dut estovalles,
prega i lluita pel matí!
Epitafis
M'han tancat sense càrrecs.
Estic mort, però no em féssiu massa cas.
He mort sense pecar, no ho faré més.
Estic disposat a no donar la meva opinió.
Sí, senyor, sí; em vaig quedar parat.
Si has de venir, et puc recomanar.
Vine i descobriràs el secret.
Hauria de tornar, però em fa mandra.
Jesús va ser aquí, sembla que no li agradava el tracte.
He tardat tres dies en trobar-me el melic.
Un poema d'éssers i deu pensaments educatius
30 Abril, 2009 22:11
Publicat per jjroca,
General
Éssers
La divina providència
tot burlant-se’n de la ciència,
de l’home i del tarannà,
veu com la vida ens engega,
uns elements imprecisos,
per a fer-nos ben sotmesos
a la força del finar.
Uns éssers mai compromesos,
que no lluiten en cap guerra
escrita pel ser humà,
van de la casa a l’estança
tot guanyant en la balança
de la por i de l’esclat.
Els homes prou que s’afanyen,
volen haver la collita
de la dèria de triomfar,
però aquells petits ferotges
no troben porta tancada
i viatgen, mancats de pausa,
tot criant sense parar.
L’home crida, es queixa,
enmig ràbia, perd la ment,
els éssers, mai innocents,
no abandonaran la festa.
La ciència dubta, ensopega,
com es retreu i es desdiu,
els joves perden fermesa,
una mare viu la pena
tot esdevé un patir.
La divina providència
veu la ciència com trafega,
com aplega en un replà,
ara la troba cansada,
massa vella per lluitar.
I la mira i es consola
de les burles que ha sofert,
ara veu que avança sola
ni altra passa l’abelleix.
Aquells éssers innombrables
que han portat desgràcia i planys,
amb els homes s’amistancen,
ningú sap quant durarà.
Pensaments educatius
Penseu que ser pare té la segona part dolenta.
Estic preocupat, ells creixen més que jo.
Aprendre és el fet d'ocupar més espai.
Per molt que els ensenyeu, igual els enganyaran.
Accepteu la derrota i entreu a classe.
Estic feliç, he tret la pols a un parell de fulls.
Els nens són així: Necessiten un xic de por!
Les lloances dels alumnes són, almenys, interessades.
Cal anar a la classe, el vostre cos ho exigeix.
No tingueu por de les errades, ells no les solen oblidar.
Dos poemes de neu i deu epitafis
09 Gener, 2009 12:33
Publicat per jjroca,
General
A l’ escola
A l’escola,
en el pati,
hi ha minyons
pelats de fred.
El bon mestre
els acompanya,
no ho volia,
però hi és.
Nois empenyen
blanca bola
que, de sobte,
es fa més gran.
Ara falta,
la bufanda,
dos grans ulls,
punxegut nas.
A l’escola,
en el pati,
hi ha minyons
sense jugar,
només miren
mil floquets
que comencen
a ballar.
Volves de neu
Blanc el vestit,
freda la cara,
el món acull
tal desconhort.
L’home com riu,
de sobte plora,
ha fet de tot
més que un desert.
Les ments preclares
donen tempesta,
l’ambient escalfa
es fon el gel.
Estic segut
davant finestra,
és un desvari:
Veig blanca neu!
Estic ben boig,
ara és hivern,
on s’haurà vist
patir aquest temps?
Els savis diuen:
No hi ha glaceres,
tot ara crema,
no hi haurà fred.
Miro, de sobte,
la xemeneia,
blanca la teula,
volves de neu.
Epitafis
No li digueu a la dona on m' heu trobat.
Si no teniu pressa, us ho puc contar.
No us penseu que sóc mort.
Estic convençut que sortiré volant.
Ja sóc a casa.
Necessito inversor per muntar un paradís.
En deu minuts, faig les maletes.
Només vistes a l' exterior.
Compte amb el veïnat.
Avui tornaré aviat.
Dos poemes de cap d'any i deu epitafis
31 Desembre, 2008 10:06
Publicat per jjroca,
General
S’acaba l’any
S’acaba l’any, la pressa
de complir tot el promès,
la grandària de la festa,
el desig d’ésser pagès.
No un pagesot de mena,
d’aquells de blat i raïm,
parlo de pagès sense eina
tot cercant el paradís.
De plantar sense mirar
el sentiment de la lluna,
un anar sense parar,
un fer d’un tros una engruna.
De collir si és que li plau,
al cellut i ample sol,
que és qui dóna giravolt
sense deixar son palau.
S’acaba l’any i la mossa
vol un nuvi intel·ligent,
que li pregui mentre posa
els somnis on vol el vent.
S’acaba l’any, el vell avi
mira el cel sense recança,
avui es fa tard, es cansa
ni gosa sortir del barri.
S’acaba l’any la mestressa
tindrà la taula parada,
menja dolça, més salada,
ningú plora, algú es queixa.
Arriba
Arriba ara l’ Any Nou
sense ordre ni saviesa,
és un nadó poca pena,
res de gràcia, minsa dot.
L’ any més vell com l’ha deixat
al bell mig del gran desert,
esmaperdut, descobert,
amb una barra de pa.
Ens portarà, si li plau,
alegria, mitja pena,
el desig de l’ ésser grans,
final d’hivern, primavera.
Deu capses amb il·lusions,
potser alguna romandrà,
som firaires sense sou,
pastorets sense ramat.
I l’ Any nou serà menys nou,
tot i envellint, nou serà,
només volem treballar,
jugar a estones i pensar
en paratges menys asprius:
Algun déu ens guarirà!
Epitafis
Em sobra temps per pensar.
Si no vaig errat, estem a dijous.
De fet, no tinc hora per llevar-me.
Quan era viu, tampoc em feien massa cas.
Necessito mut per atendre les visites.
Teníeu raó, no som gran cosa.
Em noto com a fred.
Crec que tenia bona salut.
Per fi, he trobat la solució.
Procuraré no beure massa.
Dos poemes de plany i deu pensaments divins
29 Desembre, 2008 09:39
Publicat per jjroca,
General
El domini
El domini de la ment
m'esguarda en un tombant
que s'allunya i, al moment,
em vesteix d'home minvant.
Pren raó mon infortuni,
feblesa mon esperit
i gaudint resta el dimoni
que cercant va mon destí.
Com surt la flor sense esclat?
Com neix el riu sense rompre?
Com la dona ha d'infantar
sense que la mare plori?
I és foll el qui deleix
nova sort i la fortuna
de veure el cabdell pres
en les mans, plenes a una.
Brosta d'àlber en mirall
d'una pèrfida llacuna,
en el silenci del cant
veu les tardes una a una.
Tu m'has vist seure als teus peus,
esporuguit per la lluita,
per no saber mai dels meus,
per no gaudir la collita!
Teranyines d'aquest cap,
per més velles no pas febles,
per què no podeu, si cal,
albirar les malifetes?
Per què em sento tan estrany,
tancat en mon cos de sempre,
conquerint només el plany?
Em fa tosc i no pas tendre.
Darrer comunicat
Heu trencat les ales,
sí, m'heu fet sensat.
Abans era un somiatruites,
això, no es pot tolerar.
Em creia prop del paradís,
clar, el particular,
era una dèria perillosa,
per tal motiu, m'heu trencat.
Heu fet veure que era pobre,
tampoc bo per als companys,
donava imatge borrosa,
era tot un atemptat.
M'heu ensinistrat en voler coses,
les oblidava innocentment,
heu emplenat la vida
de plats: mal guisats i freds.
M'heu fet anar a llocs ben marcats,
veure il·lusions de forma estranya,
omplir els dies d'illes desertes,
tenir a l'abast el poder arribar a lliure.
Heu trencat les ales i posat al davant
gent perfectament intel·lectual
a la qual he d'imitar per sempre,
repetint, a tothora, els seus acudits.
Heu desballestat la darrera porta de la solitud,
de la meva desvalguda identitat,
ara sóc un vidre més,
net de buideses i mals records.
Pensaments divins
Déu, enfurismat, ha decidit no ampliar més l'infern.
Déu i Satanàs han signat un pacte de no agressió.
Déu no acostuma arribar d'hora als judicis.
Borsa de pecats: Un de mortal per noranta-sis de venials.
Déu ha posat ascensor només per a malalts crònics.
Escala de Jacob: Ús restringit per restauració.
Fa tres dies que suporto dimoni pessimista.
Déu no assegura estada al cel immillorable.
Déu viu al cel, no crec que pagui hipoteca.
Satanàs reconeix que suspenia en moral.
Dos poemes de nit i deu pensaments educatius
26 Desembre, 2008 19:55
Publicat per jjroca,
General
Com tu
Com tu, la nit és ferma,
acull dintre el seu pit:
glòria dels que abandonen,
recança dels que seguim.
Com tu, la nit és llarga,
empresona prop del llit:
el pensament enlairat,
el pensament esquifit.
Com tu, la nit és serena,
ens porta per uns espais,
on tot són moments seriosos
o potser moments més gais.
Com tu, la nit és afora
del coratge i compromís,
on tot duu color salvatge,
on tot duu color precís.
Com tu, la nit és lleugera,
ens dóna la mà amatent,
com la nit és passatgera,
com la nit és resident.
Com tu, la nit es vesteix
de pèrfida salvatgina,
de color verd de l'alzina,
de color blau mariner.
Com tu, la nit se m'emporta
per paratges encisats,
sóc un gegant mal captaire
o un nan enamorat.
Com tu, la nit, que m'estima,
em deixa jeure en son llit,
em porta, per les escletxes,
somriures del paradís.
Jo voldria
Jo voldria
posar la lluna en un cove,
els enemics en un odre,
els veïns, tots, riu avall.
Prendre el sol per la part dolça,
empresonar l'huracà,
fer pluja suau i grossa,
fugir i dormir a la mar.
Prendre la nit dels teus llavis,
embolcallar l'esbarzer,
cremar, seguint mon deler,
i sospirar com els savis.
Anar passant per les portes,
tot i la vista girant,
pensar tost: Que en sóc gran
a bescanvi de cent soques!
Com, pare, creus que petja l'orni
per les contrades de nostres llars?,
duu, a la veu, ferotge somni,
mai li escauen les llibertats.
Diu que potser i estarà bé
fer d'aquest poble pobre ramat,
poques ovelles i un llop que sap:
Prompte se'n cansa el rabadà!
Pensaments educatius
Els alumnes us estimen molt, ben mirat sou qui els qualifica.
Ells se'n riuen de mi, ploro pels seus pares.
Potser guanyaré, almenys he procurat amagar el llum.
Si no es pot ensenyar, procureu que no es noti massa.
He trobat bons alumnes, llàstima que érem al mes d'agost.
L'únic bo de la programació és l'olor a festa.
La classe és una escala de reducció 1:25.
Mano i creuen, m'hauré equivocat d'aula.
Li he dit al company: Crida, si vols, però és millor que avancis el rellotge.
Ara donaré uns crits, només ho faig per la salut.
Havíem de fer un exercici, però no s'ha quedat ningú.
Dos poemes incerts i deu epitafis
24 Desembre, 2008 08:35
Publicat per jjroca,
General
Em sento tosc
No té el somriure ample,
amb galta vermella,
ni li omplen la cambra
somnis d'encís,
ella trepitja, sola, tota la terra,
per menar, cada dia, un dia gris.
Ve de casa a la plaça,
amb poca pressa,
els anys semblen estranys
per al seu cos,
no porta avui, encara,
un crit de reina,
però quelcom s'apropa
i s'omple tot.
Com passo, avui, ferotge
i cec d'enveja,
ella em troba trist
i es torna tot:
més bonic, agradable,
amb més empenta,
el sol llueix més gran,
em sento tosc.
Pecat
M'agrada, Déu meu, m'agrada,
no sé com ho he de dir:
És tan pobra la paraula,
és tan gran el meu desig.
Ella, que passa i emplena
el carrer per on va el sol,
em du corprès, fredolic,
entremaliat i gelós.
No té el nom d'aquesta userda,
que ara dorm en tots els camps,
té el nom d'una deessa
que no goso pronunciar.
Mentre va, mentre ella passa,
tot caminant, carrer avant,
sento el glatir, la tempesta,
el tremolor i l'esclat.
Pareu, si us plau, el temps,
que no passi el seu passar,
sóc presoner que deleix
i sofreix el seu estat!
Ella és maca, joveneta,
amb uns ulls plens de mirar,
jo sóc vell: Ai, quina pena,
que no la puc festejar!
Ella anirà per la plana,
aniré pels entrebancs
i, arribant enmig la plaça,
he de dir-li, si de cas:
Bona nit, o bona tarda!,
he de continuar somiant.
Epitafis
Hem acordat: No tornar a venir.
No us ho perdonaré mai.
Ha vingut un dentista, però és malfeiner.
En caràcter, he perdut molt.
Tot i sent valent, no surto mai sol.
No patiu, vaig tenir mort natural.
No digueu a ningú que sóc aquí.
He deixat de pagar l'assegurança de vida eterna.
No sé on m'han posat les despulles.
Ara, em canso de fer el salt.
Dos poemes d'establia i deu pensaments divins
22 Desembre, 2008 18:57
Publicat per jjroca,
General
Un estable i una nit
En els ulls d'aquest Nadó,
veig dolçor entre alegries
i, endinsant un poquet més,
veig la pau i melangies.
Però ja no puc mirar
en el fons d'aquestes llums
perquè ho prohibeix el plorar
i plorar no és d'aquests dies.
Un estable i una nit,
que llueix avui com mai,
em porten noves que parlen
d'un Nadó: És el més gran!
No he pogut portar ovella
ni mató ni un tros de pa,
però sóc aquí i estimo
una joia, un esguard.
Ell em mira i jo sento
com s'esvalota la carn,
cap minyó serà tan noble
ni apaivagarà el meu lluitar.
Ara
Ara, que som prop Nadal,
encara la nit espanta,
deixo una estona la manta
com m'enfilo cap a dalt.
Vaig cercant entre vells cims
hores de goig i plaer,
però em sento matusser
i penso menys del que escric.
Jo no sé com un Josep,
una Dona, una somera
van fer, d'una nit tan freda,
el miracle d'un nou Ser.
No un infant de plorades,
d'ulls ben closos, cap pecat,
que es llevava prou cansat
i que reia a les vesprades.
Un infant que anés a escola,
fes soroll, mengés bon pa
i tingués per tarannà
esbrinar d'on cau la bola.
Però no, neix un Jesús,
per posar-nos dintre el cap
moltes ganes per sembrar,
repartint tot el que culls.
On es queden les angoixes,
les grandàries, els encants?;
mireu, tots serem gegants,
gaudirem com a tanoques.
Ara que som prop Nadal,
amago la pell de fera,
vaig de l'estable a la festa
per tornar després al tall.
Pensaments divins
Sant Pere es mostra ferm: no accepta intrusos sense propòsit d'esmena.
El gran ordinador desafia Déu a resoldre judicis.
Satanàs cerca aigua: necessita camps de golf per a pecadors notables.
Àngels en atur, demanen ments afeblides.
Déu ha deixat Judes per respondre els periodistes.
Satanàs demana més dimonis, els pecadors perden empenta.
Jesús està obert a ofertes de tres multinacionals.
Déu ha decidit no invertir més en rodalies.
Necessito Sant de fora per fer més miracles.
Al cel, han suspès, temporalment, la missa de sis.
Quatre poemes de Nadal
20 Desembre, 2008 19:59
Publicat per jjroca,
General
VIII
Arriba el desembre,
aplega a Betlem,
trobant a la porta
gent que va i que ve.
Entre aquesta gent,
veig una parella:
Ell es diu Josep,
és fuster de mena.
Una Jove dona
avui l’acompanya,
va plena de cos,
molt blanca de cara.
On deuen anar?
Quina empresa els duu?
No parlo ja més,
no tinc cap motiu.
IX
Una estrella nouvinguda
com s’atura a Betlem,
tres Reis van darrere d’ ella,
la segueixen els tres Reis.
Poc abans, una parella,
al bell mig d'un sofriment,
anaven buscant estada
per descansar- hi un moment.
Ella ja se’ n surt de comptes,
no cal dir la cara d’ Ell,
no troben ni mala cambra
ni un mal jaç on passar el fred.
Han trobat a les afores,
un pessebre arrecerat,
els dóna un grapat de palla,
allí arriba el Rei més gran.
X
Na Maria torna encara
al camí del sofriment,
unes ganes de ser Mare,
el complir un manament.
La somera com es cansa,
endevina que és Betlem,
només estable demana,
un estable sense fred.
Na Maria fatigada,
entregat el bon Josep,
la somera ni comenta,
ni es lamenta, no diu res.
Quan tot semblava prou fosc,
s’ ho menjava tot la nit,
un pessebre els atura,
ara ja no han de seguir.
Na Maria vol baixar,
en Josep me l’acomoda,
cel esclata, arriba l’hora,
el gran llum i l’ infantar.
XI
Aplegant l’hora tardana
es presenten els tres Reis,
Reis del saber, de fortuna,
per complimentar altre Rei.
Comenten la meravella,
la humilitat del palau,
la grandària de l’estrella,
la senzillesa i la pau.
Li porten els tres regals,
li faran el compliment,
suggeriment de fugir,
allunyar-se de Betlem.
Dos poemes desencisats i deu pensaments educatius
19 Desembre, 2008 05:57
Publicat per jjroca,
General
Allà dalt
Allà dalt, on el món
tot ho perd i res troba a mesura,
posaré per sempre la llar,
he de dir: no la cerco amb gran cura.
És perquè, ara i avui,
he revist els papers del meu viure,
no he trobat res de gràcia en uns fulls
que, a vegades, em prenen el lleure.
Sóc esclau d'una gent i un treball,
ell com trenca i desfà cada somni,
la feblesa empeny camí avall
per tal de saber-me més fòtil.
On van els qui deien ahir:
Ara anem cada cop més amunt?,
hem perdut la noblesa i el dir:
Érem ments que pensàvem i punt!
Si la lluita és servida i no hi són,
els guerrers que ara han de guanyar,
si hem estat un cop més perdedors,
com farem en trobar-nos tan sols?
Hem fugit de les viles i els masos,
ens trobem de primer ciutadans,
trafegats de cor, trafegats de nassos,
de qualsevol cosa, trafegats.
No volem viure aquí i ara ni enlloc,
se'ns emporten il·lusions a pedaços,
lletra a lletra, sou a sou,
les desfan al bell mig d'aquells braços,
com blanquegen en fugir d'aquest sol.
Morirem agafats a la porta
on només passaran els més vius,
es fa tard, ja l'hora s'acosta,
he de raure, per sempre, captiu.
Avui
Avui, m'ensenyes, vida:
sempre és tard o d'hora,
és fosc o clar el camí,
és bonic o lleig qui plora.
Cent indrets per deturar,
obeir, ensarronar,
una espasa a cada mà,
un adéu sense demà.
Una cruïlla a mon pas,
un avui fes-me bondat,
no et capfiquis, si de cas,
tot d'esquena, omple el sac.
Fuig de pressa, sense llar
que et detingui, home rar,
ja per tu altra pastura,
dels altres, cal tenir cura.
Aplaudeixo mon fracàs,
trencat i esberlat, l'orgull,
sóc flaire dolça del brull,
del roser que viu enllà.
Groller i matusser, el parlar,
t'emportes bocins del cor,
sóc la ginesta que mor
a les voltes del fressar.
Monstre, fill dels dedins,
no m'amuntegues per terra,
deixa'm gaudir de la serra
i romandre sota els pins!
Quan el jorn em cridi: Guerra!,
no ha de trobar sinó
les despulles d'un minyó
que vora del cau s'esguerra.
Pensaments educatius
No crec amb els miracles, però semblen tranquils.
Et poden escanyar, però no ho fan de mala fe.
Mestres muts i soldats pacifistes.
Ensenyar seria pecat si es fes sense mesura.
Ensenyar a vint és com tapar el sol a quaranta.
Feu-los patir, digueu-los que avui no és diumenge.
Ben mirat, el millor és posar els alumnes dolents damunt dels núvols.
Els alumnes són la collita de la tardor.
Abans, un alumne seria adult, ara, ha de ser persona.
Busco classe, sense alumnes, per a passar un bon curs.