www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

16 Des, 2013

Confirmen la capacitat dels neandertals de desenvolupar pensaments simbòlics complexos, com és enterrar els seus congèneres

Un nou estudi avala la intencionalitat antròpica de la fossa on es va trobar un esquelet de neandertal el 1908, a La Chapelle-aux-Saints (França)

La investigació l'ha efectuat un equip internacional dirigit per William Rendu (Universitat de Nova York ) i , entre molts altres col·laboradors, ha comptat amb una doctoranda de l'IPHES

castellano - english

El 3 d'agost de 1908, els germans Bouyssonie van descobrir un esquelet gairebé complet de neandertal (LCS1) en una fossa cavada en els dipòsits del jaciment Bouffia Bonneval, a La Chapelle-aux-Saints (França). Per primera vegada es contemplava la hipòtesi de la possible existència d'enterraments intencionals i, per tant, la capacitat de pensament simbòlic en un grup humà del Plistocè superior diferent al dels humans anatòmicament moderns (nosaltres). Això va modificar dràsticament l'enfocament d'algunes investigacions i els arqueòlegs van començar a buscar evidències d'enterrament neandertal. En els cinc anys següents a aquest descobriment es van trobar altres nou suposades sepultures, i a dia d' avui ja s'han registrat prop de quaranta casos possibles, algunes de les quals (Kebara 2 i Shanidar 4/6/8/9) reflecteixen pràctiques funeràries complexes. Tots aquests descobriments han canviat profundament la percepció sobre els neandertals.

No obstant això, en les últimes dècades s'han aixecat nombroses crítiques i dubtes sobre la capacitat cognitiva d'aquesta espècie per enterrar els seus morts. Ara, un nou estudi publicat al PNAS (Proceedings of the National Academy of Sciences), "Evidence supporting an intentional Neandertal burial at La Chapelle-aux-Saints", confirma l'origen antropogènic de la fossa trobada en aquest indret, amb la qual cosa avala la capacitat de pensament simbòlic complex de les poblacions neandertals.

Bouffia cavitat

Escaner fossa

A dalt, la fossa on es va trobar l'esquelet de neandertal i a sota l'escanejat en 3D de l'indret - Cedida Archéosphere (Bordeaux, França)

Aquest estudi ha estat realitzat per un equip internacional dirigit pel Dr. William Rendu, del Center for International Research in the Humanities and Social Sciences, Unités mixtes Internationales 3199, CNRS (Centre National de la Recherche Scientifique), a la New York University, i entre molts altres col•laboradors , també ha comptat amb la participació de Carlotta Tavormina, membre de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) i estudiant del doctorat de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili (URV), a Tarragona.

Carlotta

Carlotta Tavormina, col.laboradora de l'IPHES i alumna de doctorat a la URV - Cedida

"Aquest treball és una prova de que els neandertals han estat capaços de desenvolupar per si mateixos alguns pensaments simbòlics complexos. Per tant, aquesta espècie i els humans anatòmicament moderns (Homo sapiens) som molt similars pel que fa al comportament", explica William Rendu des Nova York.

"Per poder contrastar la nostra hipòtesi, vam haver caracteritzar el context arqueològic en què es troba el Bouffia Bonneval", conta el Dr. Rendu. "Així vam excavar i analitzar els nivells arqueològics d'una cavitat contemporània situada a 70 metres de distància. Tot això ha suposat molt temps de dedicació, però era necessari i els resultats han estat fins i tot millors del que esperàvem".

L'anàlisi de la fossa és concloent pel que fa al seu origen antròpic. La recerca tafonòmica de les restes humanes demostra que el cos va ser cobert ràpidament, per protegir-lo de qualsevol pertorbació post mortem, com ara modificacions de meteorització o atacs de carnívors. Aquests dos elements, combinats amb la connexió anatòmica en què es va conservar l'esquelet, sostenen la hipòtesi que es tractava d'una sepultura intencionada

William Rendu ha manifestat : "Una de les coses més emocionants per a nosaltres és que 100 anys després del descobriment d'aquells restes, hem estat capaços de trobar noves proves a causa dels avenços metodològics que hem aplicat a les restes descobertes el 1908. Això posa de relleu la importància de la protecció del lloc i de la conservació de les col•leccions arqueològiques, ja que aquest tipus de patrimoni pot proporcionar dades molt importants a l'actualitat".

El mateix investigador ha volgut emmarcar aquesta nova troballa en la tendència generada en l'última dècada, gràcies a una quantitat creixent d'investigacions que han constatat el desenvolupament en algunes poblacions de neandertals del pensament simbòlic complex , tal com ho demostren l'ús de plomes, les col•leccions de petxines peculiars, etc" . "Estem encantats de contribuir a representar aquesta nova imatge dels neandertals", assegura Rendu.

Referencia

Rendu, W., et al., "Evidence supporting an intentional Neandertal burial at La Chapelle-aux-Saints",  Proceedings of the National Academy of Sciences (2013)

 

technorati tags: , , , , ,

11 Des, 2013

El consum de conills i llebres per part dels neandertals que van viure a Moià, a les II Jornades d'Arqueozoologia del Museu de Prehistòria de València

Anna Rufà, becària predoctoral a l’IPHES, presenta una comunicació el 12 de desembre

 “Un plato más en el menú. El consumo de lepóridos en el nivel III (MIS 4-3) de la Cova de les Teixoneres (Moià, Barcelona)” és el títol de la comunicació que presentarà Anna Rufà, becària predoctoral a l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), el 12 de desembre, a les 12.30 h, en el marc de les "II Jornades d'Arqueozoologia" que organitza el Museu de Prehistòria de València, que se celebren aquell dia i també el 13.

“La meva intervenció segueix la línia d'investigació que ja porto realitzant des de la meva tesi de màster Erasmus Mundus en Arqueologia del Quaternari i Evolució Humana”, ha comentat Anna Rufà.

Annà Rufà

Anna Rufà excavant a les Coves de les teixoneres - Jordi Mestre/IPHES

Resum

En un jaciment arqueològic hi ha una sèrie de problemàtiques recurrents que cal abordar. A la cova de les Teixoneres, concretament, n’hi ha dues que tenen a veure amb l'estudi dels lepòrids (conills i llebres). 

La primera té relació amb els palimpsestos i la necessitat de poder discriminar diferents episodis d'ocupació, tenint en compte aquells produïts per grups humans, però també els generats per carnívors. Els lepòrids són una presa molt recorrent per animals com guineus, linxs, llops i diferents tipus d'aus rapinyaires. El cas de la Cova de les Teixoneres pot ser reflex de la diversitat d'ocupacions en el jaciment, si s'aconsegueix esbrinar quins agents van intervenir sobre les restes.

La segona problemàtica té a veure amb el consum de lepòrids per part de grups humans durant el Paleolític mitjà (fa sobre 50.000 anys). Encara que Teixoneres hagi estat considerada una cavitat on els carnívors han produït bona part de l'activitat, els humans també van ser-ne partícips. Les dades de les que disposem indiquen que va ser així. Així doncs, considerem que els neandertals eren capaços d'explotar recursos disponibles en el seu entorn, incloent petites preses, com conills o llebres.

technorati tags: , , , , , ,

4 Des, 2013

Recuperen ADN d’un homínid de fa 400.000 anys, el material genètic humà més antic identificat fins ara

  en castellano

S’ha extret d’un fèmur trobat a la Sima de los Huesos, a Atapuerca - 

Del seu estudi es desprenen canvis importants en l’arbre evolutiu

Vídeo realitzat per Javier Trueba / Madrid Scientific Films

La revista Nature revela aquesta setmana un nou capítol en l’estudi de l’evolució humana que implicarà canvis importants en les relacions que s’establien fins ara entre algunes espècies d’homínids. L’anàlisi de material genètic de fa 400.000 trobat a la Sima de los Huesos, a Atapuerca (Burgos), ha permès recuperar el genoma mitocondrial complert d’aquests homínids. Del seu estudi es desprèn que estan més pròxims a l’espècie euroasiàtica coneguda com a Homo denisova, que als neandertals (europeus), com s’havia pensat fins ara.

Pols del femúr del qual s'ha extret l'ADN humà

Pols del fèmur humà del qual s'ha obtingut ADN de fa 400.000 anys - Javier Trueba / Madrid Scientific Films

“En realitat, ara no estem segurs de l’espècie a la qual hauríem d’assignar els homínids de la Sima de los Huesos”, comenta Carlos Lorenzo, paleoantròpoleg de l’IPHES (Institut Català de Paleoeoclogia Humana i Evolució Social) que col·labora des de fa més de 20 anys amb l’equip que treballa en l’esmentat jaciment, igual que Eudald Carbonell, director del mateix centre de recerca i un dels signants de l’article. “Únicament l’ADN ens indica que estan més pròxims als homínids de Denisova que als neandertals. De tota manera, ara només tenim ADN mitocondrial i, abans de moure cap peça de l’arbre evolutiu actual, caldria trobar també ADN nuclear per estar més segurs de qualsevol nova atribució”.

Excavacions a la Sima de los Huesos

Els treballs d'excavació a la Sima de los Huesos han permès recuperar més de 6.000 fòssils humans - Javier Trueba / Madrid Scientific Films

Les restes d’ADN dels homínids de la Sima de los Huesos s’ha obtingut d’un fèmur de fa 400.000 anys i s’han extret al Max Planck Institute for Evolutionary Anthropology (Leipzig, Germany). En total, en aquest jaciment d’Atapuerca s’han identificat més de 6.000 fòssils humans que han estat assignats a 28 individus diferents, amb la qual cosa es coneixen força bé els seus trets físics. “En canvi, de l’Homo denisova només hi ha una dent, una falange i això sí, ADN molt ben conservat, però no sabem com era el seu aspecte físic”, assenyala Carlos Lorenzo.

El mateix investigador puntualitza: “Hi ha dos tipus de material genètic en els nostres cossos. Un és el que es troba al nucli de la cèl·lula, composat per 3.000 milions de parells de bases (ADN nuclear). L’altre el trobem dins de les mitocòndries, amb només 16.000 parells de bases (ADN mitocondrial). A la Sima s’ha recuperat aquest segon tipus”.

Els investigadors són molt cautelosos sobre les implicacions que té aquesta troballa, però apunten la possibilitat de trobar ADN nuclear també a la Sima de los Huesos i, per tant, tenir més informació genètica al respecte.

Referència bibliogràfica

Meyer, M., et al., “A mitochondrial genome sequence of a hominin from Sima de los Huesos”, Nature (2013).

technorati tags: , , , , , , ,

21 Nov, 2013

Descobreix com s’ha desenvolupat la xarxa de col•laboració científica d’Atapuerca fins a convertir-se en una gran infraestructura de recerca

És la primera vegada que s'han estudiat les particularitats dels processos de col·laboració científica en un una gran infraestructura de recerca científica (LSRI)

L'estructura d'aquesta xarxa hauria donat solidesa a la emergència del Projecte Atapuerca, però seria molt dependent de la presència dels tres codirectors actuals

La subxarxa gran està formada per 'comunitats' molt connectades internament i integrades majoritàriament per 'veterans' del treball de camp

Els investigadors amb menys experiència de camp i els 'externs' a l’Equipo de Investigación de Atapuerca (EIA) formen comunitats bastant aïllades a la perifèria

en castellano

xarxa científica d'Atapuerca

Una de les xarxes estudiades. Els nodes són autors, els de color negre són 'veterans' d'Atapuerca, i el gruix d'un enllaç connectant dos autors indica el nombre d'articles que han escrit junts. IPHES

El complex la Sierra de Atapuerca (Burgos) es pot veure com una instal·lació lligada a una font de dades única (el seu registre arqueològic), amb un gran impacte científic internacional i també socioeconòmic regional i a escala estatal indiscutible. Això l’ha convertida en una gran infraestructura de recerca científica (LSRI), esdevenint a l’hora un cas molt especial dins d’aquesta catalogació.

A diferència dels exemples habituals, com ara el CERN (Organització Europea per a la Recerca Nuclear), els grans telescopis del projecte europeu ESO o els centres de supercomputació com Marenostrum, Atapuerca va néixer modestament i s'ha anat convertint en una gran infraestructura (ha emergit com a tal). Al darrera de tot aquest desplegament hi ha una xarxa de col·laboració científica que es va començar a modular, tal com la coneixem avui dia, a inicis de la dècada dels noranta del segle passat, quan van assumir la codirecció del projecte l’arqueòleg Eudald Carbonell juntament amb els paleoantropòlegs Juan Luis Arsuaga i José Mari Bermúdez de Castro.

Ara, un article publicat a la revista Scientometrics recull com s’ha anat desenvolupant aquesta xarxa científica, en el període comprès entre 1991 i 2011. Sota el títol “Atapuerca: evolution of scientific collaboration in an emergent large-scale research infrastructure” (Atapuerca: evolució de la col•laboració científica en una gran infraestructura científica), està signat per tres investigadors de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), que és un dels centres associats al projecte: Sergi Lozano, Xosé-Pedro Rodríguez i Àlex Arenas. L’estudi s’emmarca en un dels objectius de les línies d’actuació de l’àrea de socialització d’Atapuerca que pretén analitzar l’impacte científic del programa d’investigació dut a terme a l’entorn d’aquests jaciments durant les esmentades dècades.

Sergi Lozano i Xosé-Pedro Rodríguez

Àlex Arenas

A dalt, d'esquerra a dreta, Sergi Lozano i Xosé-Pedro Rodríguez (Foto: Gerard Campeny/IPHES). A sota, Àlex Arenas. Tots tres són investigadors de l'IPHES i autors de l'article

“Els autors bàsicament hem estudiat com diferents formes de col·laboració científica han acompanyat el procés d'emergència d'Atapuerca des del 1992 fins el 2011. Més concretament, hem combinat l'anàlisi de coautories d'articles científics (una forma tradicional d'estudiar la col·laboració científica) amb la participació en els treballs de camp, és a dir, a les campanyes anuals d'excavacions, sent aquesta última una aproximació més innovadora, perquè mai no s’havia analitzat des d’aquesta òptica”, comenta Sergi Lozano.

Grup EIA

Una imatge de grup de l'Equipo de Investigación de Atapuerca (EIA), als jaciments durant la campanya anual d'estiu - Jordi Mestre/IPHES

En aquest sentit, el mateix investigador ha recalcat: “Considerem que és molt important les sinèrgies que la proximitat física i la comunicació informal a les excavacions.  Per aquest motiu, més enllà d'estudiar quins investigadors han publicat conjuntament sobre Atapuerca (coautories),  ens hem interessat en l'efecte que hagi pogut tenir la participació en el treball de camp. D'aquesta manera es pot observar, per exemple, si s’afavoreix que un investigador atregui més coautors o, a la inversa: com haver publicat amb certs coautors pot incidir en la participació de les excavacions a Atapuerca.   

Excavació a Atapuerca

La proximitat física durantel treball de camp i la comunicació informal afavoreix la col.laboració científica - Jordi Mestre/IPHES

Per dur a terme aquest estudi, Sergi Lozano apunta: “Primer hem dividit el període 1992-2011 en quatre subperíodes. Per a cadascun d’ells hem creat xarxes de coautoria, en les quals els investigadors son els nodes, i un enllaç entre dos d'ells indica que han col·laborat com a mínim en un article. Després, hem estudiat la relació entre experiència al camp d'un investigador i el seu posicionament a la cada xarxa de col·laboració: si ocupa posicions més centrals, si està millor connectat,  si està preferentment connectat amb altres investigadors amb una experiència similar, etc. Finalment, hem comparat les xarxes de cada subperíode (com si fossin fotogrames d'una pel·lícula) per entendre la evolució del procés”. 

Així s’ha pogut analitzar com la col·laboració científica ha anat transformant-se amb aquest procés d'emergència, i es pot entendre millor l’evolució que ha convertit Atapuerca en el que és.

Comparant les diferents xarxes especificades, s’ha observat que la de col·laboració s'ha anat organitzant com una gran subxarxa al voltant de l’EIA (on es troben els principals investigadors d’aquest equip) i un seguit de petites subxarxes aïllades, integrades per autors que, tot i fer referència a Atapuerca en els seus articles, ni han participat a les campanyes d’excavació ni han col·laborat en articles amb autors del primer grup.

Qui fa "pinya" i al voltant de qui

“Si mirem més detingudament –indica Sergi Lozano- la subxarxa gran, detectem fàcilment que està formada per 'comunitats' molt connectades internament. Al centre de la subxarxa, estan integrades majoritàriament per 'veterans' del treball de camp a Atapuerca, o sigui, persones que fa molts anys que excaven a la campanya anual que es fa a l’estiu. Els investigadors amb menys experiència de camp i els 'externs' (especialistes de disciplines poc representades a l'EIA o estudiants que han participat puntualment en algun article), formen comunitats bastant aïllades a la perifèria”.

codirectors Projecte Atapuerca

Els codirectors del Projecte Atapuerca. D'esquerra a dreta, Eudald Carbonell, José María Bermúdez de Castro i Juan Luis Arsuaga - Jordi Mestre/IPHES

Com que hi ha poques connexions entre aquestes comunitats, s’ha analitzat qui són els investigadors que fan de pont de comunicació entre elles. “Calculem un indicador que es diu centralitat d'intermediació, i observem que aquest rol de pont el juguen d'una forma molt marcada els tres codirectors, i que l'establiment de noves connexions entre comunitats és molt més lent del que esperaríem”. Això es correspon amb el fet que al seu dia es va optar per la consolidació d'un grup estable, multidisciplinari i bàsicament espanyol  (l'EIA) fent 'pinya' al voltant dels tres codirectors. Aquesta configuració de la 'xarxa de col·laboració' hauria donat solidesa i continuïtat a la emergència d'Atapuerca, però tindria una supervivència incerta un cop els tres directors es desvinculin del projecte, per exemple, per jubilació.

Finalment, Sergi Lozano ha destacat: “hi ha investigacions sobre diferents aspectes de la col·laboració científica rellevants per aquesta mena d'instal·lacions com la d’Atapuerca. Alguns exemples serien aspectes organitzacionals i socials en general. En canvi, fins on sabem nosaltres, mai s'han estudiat les particularitats dels processos de col·laboració científica en LSRI”.

Referència bibliogràfica

Lozano, S., et al., “Atapuerca: evolution of scientific collaboration in an emergent large-scale research infrastructure”, Scientometrics (2013)

technorati tags: , , , , , , ,

21 Oct, 2013

Un estudi estableix que cap homínid conegut és l'ancestre de neandertals i sapiens

Notícia desembargada dilluns 21 d’octubre a les 21 h - En castellano

Les línies que van donar lloc a les dues espècies es van separar fa gairebé un milió d'anys, molt abans del que es pensava

Per arribar a aquesta conclusió els investigadors han estudiat uns 1.200 molars i premolars fòssils, molts d'ells procedents d'Atapuerca

El treball es publica a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences ( PNAS ) i un dels autors és l'arqueòleg Eudald Carbonell, director de l’IPHES

Un treball que es publica aquesta setmana a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) estableix que la recerca de l'ancestre comú dels humans moderns i els neandertals que van viure a Europa fa milers d'anys encara no s'ha completat, i presenta evidències que les línies que van donar lloc a les dues espècies es van separar fa gairebé un milió d'anys, molt abans del que suggereixen els estudis basats en evidències moleculars.

En aquest estudi, titulat "No known hominin species matches the expected dental morphology of the last common ancestor of Neanderthals and modern humans", fruit de la col·laboració d'un equip internacional de científics, s'utilitzen mètodes quantitatius centrats en la forma dels fòssils dentals de 13 espècies d'homínids, el que ha permès observar que cap dels candidats s'ajusta al perfil esperat en l'avantpassat de neandertals i sapiens.

"Els nostres resultats criden l' atenció sobre la gran discrepància que hi ha entre les estimacions moleculars i paleontològiques del moment en què es van separar dues espècies" , explica Aida Gómez-Robles, primera autora de l' article que actualment treballa al Center for the Advanced Study of Hominid Paleobiology de George Washington University ( EUA ).

dents

Mostra d'algunes de les dents analitzades on es constata la diversitat morfològica entre sapiens i neandertals- CENIEH

"Aquestes diferències no poden ser ignorades, sinó que cal trobar una forma de conciliar-les" , continua dient aquesta investigadora que va realitzar la seva tesi doctoral a la Universidad de Granada i al Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana (CENIEH), on va treballar amb José María Bermúdez de Castro, que és també autor de l'article juntament amb Juan Luis Arsuaga i Eudald Carbonell, codirectors de les excavacions als jaciments d'Atapuerca, a més de David Polly, professor del Departament de Ciències Geològiques d’Indiana University (EUA), on Aida Gómez- Robles va iniciar aquest estudi durant una estada com a investigadora .

Per arribar a aquesta conclusió, la de que cap de les espècies candidates, incloent-t’hi Homo heidelbergensis, H. erectus i H. antecessor, té la forma dental d'aquest ancestre, els investigadors han estudiat uns 1.200 molars i premolars fòssils, molts d'ells procedents d'Atapuerca, mitjançant anàlisis morfomètrics i tècniques estadístiques desenvolupades per la biòloga Emilia Martins d'Indiana University .

Ancestre africà

L'estudi també mostra que les potencials espècies ancestrals descobertes a Europa són morfològicament més similars als neandertals que als humans moderns, el que suggereix que el llinatge neandertal va aparèixer fa aproximadament un milió d'anys i que la seva divergència va tenir lloc abans de que es pensava, aproximadament fa 350.000 anys, segons alguns estudis.

Els mètodes quantitatius i estadístics proporcionen un mitjà més exacte per resoldre els debats sobre els orígens humans que les anàlisis descriptives que s'han fet servir en el passat. I com s'indica en aquest article: "El nostre primer objectiu és situar les qüestions sobre l'evolució humana en un context avaluable i quantitatiu i oferir un mètode objectiu per ordenar debats sobre la filogènia dels homínids que semblen no tenir solució" . Així mateix es proposa aplicar aquests mètodes a l'estudi d'altres parts esquelètiques representades en el registre fòssil.

Què serà el següent? Les respostes a la qüestió dels ancestres podrien venir de l'estudi de les espècies d'homínids africans, tot i que el registre fòssil africà de l'època d'interès sigui escàs. "Aquest estudi ens diu que encara hi ha troballes esperant-nos, i els fòssils africans d'una antiguitat aproximada d'un milió d'anys mereixen una especial atenció com a possibles ancestres dels neandertals i els humans moderns", conclou David Polly.

technorati tags: , , , ,

17 Oct, 2013

Els neandertals usaven escuradents per calmar el dolor d’algunes malalties relacionades amb les dents, com la inflamació de les genives

Una recerca de l'IPHES, en col·laboració amb la UAB, documenta el cas més antic de tractament pal•liatiu associat a una patologia d'aquest tipus i realitzat amb aquest utensili

Això suposa un pas més per caracteritzar els neandertals com una espècie amb un ampli ventall d’adaptacions al medi i de recursos, fins i tot, en medicina 

en castellà - English

Eliminar restes de menjar que ens queden entre les dents i que sovint ens molesten és una de els funcions més comunes de l’ús dels escuradents, contribuint d’aquesta manera a la nostra higiene bucal. Aquest hàbit està associat al gènere Homo de molt antic, ja que fins i tot s’hi ha documentat en dents d’Homo habilis, espècie que va viure fa entre 1,9 i 1,6 milions d'anys. Ara, però, una nova investigació, basada en les restes fòssils d’un neandertal, ha demostrat, a més, que aquest homínid feia servir també els escuradents per calmar el dolor produït per algunes malalties bucals com la inflamació de les genives (malaltia periodontal), essent el cas més antic que es documenta de tractament pal•liatiu associat a una patologia d'aquest tipus i realitzat amb aquest utensili.

dent neandertal tractada amb escuradents. Cova ForadàA la foto de l'esquerra, la fletxa indica el solc interproximal en el Pm3 (primer molar) superior. A la dreta, un detall del solc vist amb un Microscopi Electrònic. IPHES

 

Així es constata en l’article Toothpicking and periodontal disease in a Neanderthal specimen from Cova Foradà site (Valencia, Spain)” (Ús d'escuradents i malaltia periodontal en un espècimen neandertal de la Cova Foradà (Oliva, València), que publica la revista PLOS ONE, en la seva edició del 16 d'octubre. L'han realitzat Marina Lozano, Carlos Lorenzo i Gala Gómez, membres de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), en col·laboració amb Maria Eulàlia Subirà, professora i investigadora d’Antropologia Biològica  de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i José Aparicio de la Diputació Provincial de València. En aquesta recerca es relacionen les marques d’escuradents en molars de neandertals amb la malaltia periodontal.

Cova Foradà, València

La Cova Foradà (València), on es va trobar la dent tractada amb escuradents - Jordi Mestre/IPHES

El fòssil en què s’ha observat aquesta patologia va ser cedit per al seu estudi a la UAB, juntament amb altres restes fòssils del jaciment de Cova Foradà (València), i posteriorment traslladat a l’IPHES per a l’estudi dental. La seva cronologia no està clara, però es pot assegurar que és un neandertal associat a indústria lítica mosteriana, és a dir, de fa aproximadament entre 150.000 i 50.000 anys.

La investigació va evidenciar que les restes maxil·lars presentaven porositat, un tret característic de deteriorament per malaltia periodontal, i pèrdua d’os en els alvèols (on estan inserides les dents), amb una reducció de la massa òssia d’entre quatre i vuit mil·límetres, de manera que les arrels de les dents, normalment a l’interior dels alvèols, quedaven exposades.

Marina Lozano a IPHES

La investigadora de l'IPHES, Marina Lozano - Gerard Campeny/IPHES

La recerca ha conclòs també que el neandertal no tenia càries ni havia patit abscessos, tot i que les dents conservades presentaven un gran desgast, fruit d’una dieta abrasiva, basada en aliments durs i fibrosos.

La investigadora de l’IPHES Marina Lozano ha comentat: “Aquest individu, en un intent d’alleugerar les molèsties que li ocasionava la malaltia periodontal, amb una important inflamació de les genives que molt sovint és sagnant, tindria moltes molèsties i va utilitzar un escuradents de manera sistemàtica”.

Marina Lozano assenyala: “És molt possible que se li quedessin fragments d’aliments entre les arrels dentals i les genives i intentaria extreure aquestes restes de menjar per calmar el dolor. A més, la inflamació de les genives per si mateixa també provoca sensació de tenir un cos estrany sense que aquest existeixi. Això faria que, tal com  efectuen avui dia molts pacients de malaltia periodontal, aquell neandertal emprés l’escuradents amb més freqüència i intensitat, cosa que li va causar dos solcs interproximals, és a dir, a la zona de contacte entre dues dents adjacents, visibles a les superfícies distals del Pm3 (primer premolar) i M1 (primer molar) superiors esquerres”. 

Els solcs dentals

Els casos de solcs dentals ocasionats per escuradents són nombrosos entre els neandertals i generalment no estan associats a cap malaltia dental. “No obstant, en el cas de Cova Foradà l’escuradents no va ser emprat tan sols com a una primitiva forma d’higiene dental, sinó que està associat a una patologia dental i a un intent d’alleugerar el dolor, i és el que el fa singular”, recalca Marina Lozano.

És a dir, que ens trobem davant d’un dels primers exemples de tractament pal•liatiu amb escuradents, el més antic documentat fins ara. Conseqüentment, “aquest estudi suposa un pas més per caracteritzar els neandertals com una espècie amb un ampli ventall d’adaptacions al medi i de recursos fins i tot, en el camp de la medicina pal·liativa”, conclou la mateixa investigadora.

Referència bibliogràfica

Lozano, Marina et al. “Toothpicking and periodontal disease in a Neanderthal specimen from Cova Foradà site (Valencia, Spain)”, PLOS ONE (2013)

technorati tags: , , , , , , , , ,

3 Oct, 2013

Experts internacionals confirmen la importància de l'anàlisi matemàtica i la simulació per ordinador per analitzar la prehistòria

Els models que s'obtenen, contrastats amb l'evidència arqueològica, ajuden a entendre l'evolució amb una perspectiva nova i complementària al treball de camp

Així s'ha constatat al workshop organitzat per l'IPHES sobre els sistemes complexos, una ciència emergent en l’àmbit de l'Arqueologia Prehistòrica

El workshop va comptar amb la participació de 45 experts de 25 centres d'investigació de 7 països diferents - IPHES

James Steele (darrere de la taula), de l'University College (London), va destacar en la seva conferència de cloenda, la qualitat de les contribucions que es van fer - IPHES

en castellano - in English

La Teoria dels Sistemes Complexos és una disciplina emergent en l'àmbit de l'Arqueologia Prehistòrica, de creixent impacte i repercussió internacional, que estudia fenòmens com les dispersions humanes, la transmissió cultural i l'aprenentatge social, la coevolució entre gens i cultura, la socioecologia humana, l'Human Niche Construction Theory (Teoria de la construcció del nínxol ecològic), i les dinàmiques ecoculturals aplicant l'anàlisi matemàtica i la simulació per ordinador. Així s'ha constatat en el recent workshop internacional Complex Systems in Prehistoric Research (Sistemes Complexos en la Recerca Prehistòrica), que organitzat pels investigadors Sergi Lozano i Javier Fernández del grup de recerca de l'IPHES COMPATHEVOL (acrònim de complex Paths to Human Evolution), s'ha celebrat recentment a Barcelona.

Els investigadors de l'IPHES, Javier Fernández (al centre, a la primera fila) i al seu darrere, Sergi Lozano, organitzadors de l'event, juntament amb d'altres experts - IPHES

Aquest workshop, desenvolupat en el marc de l'European Conference of Complex Systems'13, va comptar amb la participació de 45 experts de 25 centres d'investigació de 7 països diferents. Precisament, un d'ells, James Steele, de l'University College (London), va destacar en la seva conferència de cloenda, la qualitat de les contribucions que es van fer.

Amb l'anàlisi matemàtica i la simulació per ordinador es poden aïllar uns mecanismes d'altres per veure quines variables tenen més influència. Els models, contrastats al seu torn amb l'evidència tant arqueològica com d'experiments socials, contribueixen a entendre l'evolució social amb una perspectiva nova i complementària al treball de camp. D'aquesta manera es poden predir tendències de les societats, entendre els problemes i simplificar-los.

technorati tags: , , , , , , , , ,

27 Set, 2013

Un article sobre el canibalisme a Atapuerca és el que més repercussió social va tenir el 2012 dels publicats al Journal Human Evolution

La prestigiosa revista ha elaborat un rànquing que calcula la comunicació 2.0, a més dels tradicionals indicadors

El sistema aplicat es diu Altmetrics i compta en temps real les converses en línia, les mencions, la presència als blogs, a les xarxes socials i fins i tot a la Viquipèdia

Notícia del JHE– Article descàrrega gratuïta - informació publicada al blog

Per a una institució científica és molt important publicar en revistes d’impacte, perquè avala el valor de la recerca que desenvolupen els seus membres però, a més, és clau que arribin a la societat en general. Actualment, hi ha alguns sistemes mètrics que permeten calcular en temps real el grau de socialització que s’ha aconseguit.

En aquest línia, la prestigiosa revista Journal Human Evolution acaba de donar a conèixer un rànquing basat en articles que va publicar durant el 2012 i el primer lloc l’ocupa un text sobre el canibalisme documentat a Atapuerca (Burgos). La signant principal era Palmira Saladié, investigadora de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) i es titulava “Intergroup cannibalism in the European Early Pleistocene: The range expansión and imbalance of power hypotheses” (El canibalisme intergrupal durant el Plistocè Inferior Europeu: les hipòtesis de l’expansió del territori i desequilibri del poder).

Palmira Saladié a Atapuerca

Palmira Saladié, investigadora de l'IPHES i autora principal de l'article, a Atapuerca - Jordi Mestre/IPHES

A més de Palmira Saladié signaven l’article Rosa Huguet, Antonio Rodríguez-Hidalgo, Isabel Cáceres, Montserrat Esteban i Eudald Carbonell, tots ells membres de l’IPHES, a més de Juan Luis Arsuaga i José María Bermúdez de Castro, aquests dos codirectors del Projecte Atapuerca juntament amb Carbonell.

La notícia es va publicar al blog Les activitats de l’IPHES el 5 de setembre, amb motiu de la publicació en línia de l’article al Journal Human Evolution, i es va fer córrer pels diversos canals de comunicació d’aquest institut (Facebook, twitter). S’explicava com Homo antecessor,  una espècie homínida que va viure fa sobre 800.000 anys a Atapuerca (Burgos), consumia membres d’altres grups. Els exemplars capturats eren majoritàriament individus immadurs de manera recurrent i en el seu consum aplicaven els mateixos processos de carnisseria que als animals. Davant els abundants recursos que llavors tenia la Sierra de Atapuerca, se suggeria la possibilitat que es practiques per la defensa i ampliació del territori. Aquest tipus de canibalisme ha estat registrat també entre els ximpanzés a l’actualitat.

Blog IPHES canibalisme

La notícia es va publicar al blog Les activitats de l'IPHES el 5 de setembre de 2012 i des d'allí es va fer córrer per les xarxes socials - IPHES

Per saber quins han estat els articles de més èxit social i científic, el Journal Human Evolution ha utilitzat un sistema mètric relativament nou, Altmetrics, que calcula la quantitat de converses en línia que ha generat un text, incloent-hi la seva presència a les xarxes socials (les citacions, mencions, marcadors...), el número de notícies que s’han publicat sobre el tema, els blogs on se’n parla i, fins i tot, si surt a la Viquipèdia.

O sigui que valora molt la comunicació 2.0, sense perdre de vista els tradicionals índexs com el Mendeley i el F1000, propis de les publicacions acadèmiques, que compten amb indicadors com ara el número de descàrregues dels articles i el desglossament geogràfic dels qui en fan ús.

Interès i debat

De manera que Altmetric avalua el nivell d’interès i el debat que genera una investigació, tant a nivell social com acadèmic, ja que també es tracta d’un mitjà per estimar el quantitat de discussions generades entre investigadors d’altres institucions.

El Journal Human Evolution és una de les revistes científiques de més impacte sobre articles relacionats amb l’estudi de l'evolució humana, en els seus més diversos aspectes, tot i que el focus central és la paleontologia, incloent-t’hi tan fòssils humans com d’altres primats. També s’interessa per recerques comparatives de les espècies vives, tant des del punt de vista morfològic com molecular. Els seus articles fan referència a descripcions dels nous descobriments, interpretacions sobre material nou, i avaluacions de la filogènia i la paleobiologia dels primats.

technorati tags: , , , , , , ,

22 Set, 2013

Una nova anàlisi matemàtica ajudarà a comprendre la complexitat de les xarxes interconnectades de les plataformes socials, els sistemes biològics i tecnològics

S'ha donat a conèixer el 22 de setembre a la revista Nature Physics i un dels autors és un investigador de l'IPHES, Àlex Arenas

Està comprovat que els sistemes interconnectats es troben en un delicat equilibri entre la independència i la interdependència recíproca completa

en castellano - english - Perfil Àlex Arenas

Estem envoltats de xarxes de xarxes entre els fluxos d'informació, les persones i el tràfic de mercaderies. Eines com Twitter, Facebook, Linkedin, etc, xarxes de transport, o fins i tot, les relacions econòmiques i la socialització de la tecnologia es poden descriure com xarxes interconnectades. El coneixement de la interconnexió entre aquestes ens pot ajudar a predir les interdependències dels sistemes complexos. Una nova anàlisi matemàtica que es publica avui 22 de setembre a la revista Nature Physics pretén ajudar a comprendre la complexitat de les xarxes interconnectades de les plataformes socials, els sistemes biològics i tecnològics.

Àlex Arenas

L'investigador Àlex Arenas - Cedida À.A.

Un dels autors de l'article, titulat "Abrupt transition in the structural formation of interconnected networks" (Transició brusca en la formació estructural de xarxes interconnectades) és Àlex Arenas, professor del Departament de Matemàtiques i Enginyeria Informàtica de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i director del grup de recerca COMPHATEVOL (Complex Paths in Human Evolution) de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social).

Àlex Arenas ha comentat que la nova anàlisi matemàtica, encara que no es fonamenta en dades d'estudis sobre la prehistòria , "es pot aplicar en aquest camp. Amb els mètodes de simulació per ordinador de la teoria dels sistemes complexos podem avaluar, per exemple, com s'ha produït l'expansió de la tecnologia, entre quines àrees geogràfiques, etc."

Amb l'anàlisi matemàtica i la simulació per ordinador es poden aïllar els mecanismes i veure les variables que tenen més influència. Tota aquesta informació es contrasta amb l'evidència arqueològica i l'experimentació social. Això contribuirà a entendre l'evolució social amb una nova perspectiva i a integrar el que aporta el treball de camp.

eina prehistòrica

L'expansió de la tecnologia és un dels aspectes que permet analitzar la nova recerca matemàtica - Jordi Mestre/IPHES

L'estudi "Abrupt transition in the structural formation of interconnected networks" demostra que la transformació de xarxes independents en una xarxa de xarxes interconnectades presenta una transició estructural brusca. Depenent de la importància relativa de les connexions inter i intra capa, tot sistema interdependent es pot configurar entre dos règims: en un, les capes estan estructuralment desacoblades i actuen com a entitats independents, i en un altre, les capes són indistingibles i tot el sistema es comporta com una sola xarxa.

La investigació ha demostrat analíticament que la transició entre els dos règims és discontínua. Per tant, qualsevol sistema interconnectat en el món real corre el risc de canvis bruscos en l'estructura i això es pot reflectir en les noves propietats dinàmiques. Àlex Arenas explica: "És per aquesta raó que els sistemes interconnectats complexos tenen un delicat equilibri entre la independència i la globalitat. A més, l'acoblament d'aquestes capes pot causar una transició abrupta amb importants implicacions per a la seva acció".

technorati tags: , , , , , , , , ,

2 Ago, 2013

Fa sobre 3,2 milions d’anys la Mediterrània occidental gaudia d’una flora molt diversa i un clima subtropical amb tendència a l’aridesa

És el moment en què comença a instal·lar-se el clima “mediterrani” i quan s’inicia el refredament del planeta que defineix l’era que estem vivint

S’ha reconstruït la vegetació gràcies a l’anàlisi transdisciplinar de 50 metres de sediments extrets al Camp dels Ninots, a Caldes de Malavella

Conèixer aquell període es clau per entendre les dinàmiques ecològiques que van determinar el naixement del nostre gènere, Homo

En castellano

Llibre i web didàctica sobre el Camp dels Ninots – vídeo general - capítol Sota terra - Notícia sondeig 2009

Fa sobre 3,2 milions d’anys els tapirs, bòvids, cèrvids i rinoceronts, juntament amb d’altres animals molt més petits com rosegadors, rèptils, amfibis i peixos, eren alguns representants de la fauna que habitava al Camp dels Ninots, a Caldes de Malavella (Girona). Però quin paisatge els acollia? De quin clima gaudien en un moment previ als canvis que més tard propiciarien el naixement dels primers membres del gènere Homo? Alguna pista en teníem, però ara s’ha pogut aconseguir un dibuix més precís gràcies a l’estudi transdisciplinar de 50 metres de sediments procedents de la zona de l’esmentat jaciment coneguda com a Can Cateura. Tot indica que hi havia un clima subtropical relativament humit, amb una certa estacionalitat i tendència a l’aridificació.

Dibuix de com podia ser el paisatge al camp dels NInots fa 2,5 milions d'anys

pol.len vist al microscopi

A dalt, un perfil de quin tipus de plantes definirien la vegetació del Camp dels Ninots fa sobre 3,2 milions d'anys. A sota, imatges de pol.len vistes al microscopi; del seu estudi es pot saber les espècies que hi habitaven - Gonzalo Jiménez

Aquest estudi s’emmarca cronològicament a finals del Pliocè, ara fa uns 3,2 milions d’anys, quan encara no hi havia hominins (espècies que es desplacen de forma bípeda) a la Península Ibèrica. Un sondatge geotècnic efectuat el 2009 va permetre obtenir un testimoni de sediments que es formaren al fons d'un llac profund a l'interior del cràter del volcà del Camps dels Ninots, el qual es va anar reblint durant 200.000 anys, fins que quedà totalment cobert.  “Això vol dir –afirma Bruno Gómez, codirector del projecte de recerca sobre aquest jaciment- que cada any es dipositaven uns 2 mm de sediment. Conseqüentment, estem davant d’una seqüència estratigràfica amb una alta resolució temporal, i per conèixer què va passar entre els 3,2 i els 3 milions d’anys no hi ha un jaciment millor que el del Camp dels Ninots”.

Bruno Gómez durant el sondeig

A la dreta, Bruno Gómez, codirector del projecte de recerca del Camp dels Ninots, durant el sondeig. A l'esquerra, Ángel Carrancho, autor també de l'estudi-article, mostrejant pel paleomagnetisme - Francesc Burjachs/IPHES

En aquest sentit, Francesc Burjachs,  palinòleg i Professor de Recerca ICREA a l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), recalca que “aquest és un moment important en la història del nostre planeta, perquè és quan comença a instal·lar-se el nostre clima actual, que anomenem mediterrani, després d’uns quants milions d’anys de clima tropical. És també el punt de partida cap el refredament del planeta, que alhora defineix la darrera Era Quaternària en què estem vivint”.

FRancesc Burjahcs amb testimonis de sediment

Francesc Burjachs, mostrejant una caixa de sondatge el setembre de 2009, al Camp dels Ninots - IPHES

Amb l’anàlisi transdisciplinar dels sediments, on hi ha pres part especialitats com la palinologia, sedimentologia i paleomagnetisme, s’ha pogut demostrar que fa 3,2 milions d'anys al NE de la Península Ibèrica hi existia una flora molt diversa, que incloïa conjuntament espècies subtropicals i temperades, així com d'específicament mediterrànies. Unes quantes espècies vegetals de les retrobades avui dia són extingides al NE ibèric, malgrat encara perduren en determinats indrets del continent asiàtic (p.e. liquidambars -avui molt comuns al nostres jardins i semblants al plàtan-, Cathaya -una mena de pi, ara pràcticament extingit-, Engelhardia i Carya –semblants a les nogueres-, Tsuga –una mena d’avet-), de la Mediterrània oriental (p.e. cedre, Zelkova –similar a l’om-), o de l'Europa humida (p.e. carpí, avet roig).

“Aquesta vegetació indica un clima subtropical relativament humit, amb una certa estacionalitat i tendència a l’aridesa. Val a dir, que és el tipus de clima que esdevingué una mica tard i que ha perdurat, amb alts i baixos, fins els nostres dies, a l'entorn de la Mediterrània”, comenta Francesc Burjachs.

Testimoni sediment a Can Argilera

Una de les caixes on s'anava dipositant el sediment quan es va fer el sondeig. Els números corresponen a la fondària en què es van trobar - Francesc Burjachs/IPHES

Una altra aportació significativa, segons el mateix investigador, ha estat que durant aquest període de temps, “s'observa una clara ciclicitat climàtica, avalada tant pel tipus de sediments estudiats com per la vegetació reconstruïda. Es tracta de cicles humits-àrids, i amb menys-més estacionalitat. A més, aquesta ciclicitat es pot correlacionar amb l'astronòmica dominant de la precessió, encara que també amb l’obliqüitat i l’excentricitat de la Terra”.

Aquest estudi ha comptat amb una àmplia participació d’experts de diferents institucions: des de la Universidad de Granada (UGR), passant per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana (CENIEH), la Universidad de Burgos (UBU) i el Museo Nacional de Ciencias Naturales (MNCN), fins a l’IPHES (Institut universitari adscrit a la Rovira i Virgili), representat amb cinc investigadors. A més de Francesc Burjachs i Bruno Gómez, hi ha intervingut Isabel Expósito, Jordi Agustí i Gerard Campeny; aquests dos últims són, a més, codirectors del projecte de recerca sobre el Camp dels Ninots, juntament amb Bruno Gómez. Els resultats s’han donat a conèixer amb un article científic recentment publicat a la revista Global and Planetary Change.

Sondeig a Can Argilera

Sondeig a Can Argilera

El sondeig va permetre accedir a 50 metres de sediment - Francesc Burjahcs/IPHES

Bruno Gómez ha destacat el fet que, “10 anys després de l’inici de les excavacions sistemàtiques al Camp dels Ninots, per part de l’IPHES, comencem a tenir resultats científics d’interés. Per tant, la perseverança i constància del projecte fan que ara poguem tenir resultats prou importants com per poder començar a publicar el jaciment en revistes amb factor d’impacte d’àmbit internacional”.

En aquesta línia, l’any 2012 l’IPHES ja va difondre el primer article científic sobre el Camp dels Ninots a la revista Geologica Acta, on es presentava a la comunitat internacional el jaciment i el seu potencial. “L’objectiu és a partir d’ara donar a conèixer el seu valor analitzant les dades obtingudes a través de diferents disciplines, com aquest cas ha estat la palinologia i la geocronologia. Però encara queda molt per fer”, apunta Bruno Gómez.

“La nostra idea pels propers anys –avança el mateix arqueòleg- és anar publicant investigacions sobre el Camp dels Ninots en revistes internacionals, amb la informació que ens aporti la geologia, la fauna, la tafonomia etc. “D’aquesta manera, tindrem l’aval científic de primer nivell de que és un jaciment clau per entendre les dinàmiques paleoecològiques que van haver-hi a Europa ara fa uns 3 milions d’anys, just abans de les glaciacions quaternàries i que van condicionar l’apariciò del nostre gènere, Homo, ara fa uns 2’5 milions d’anys. Sense conèixer què va passar just abans, no podríem entendre el que més endavant portaria al sorgiment de la nostra espècie, Homo sapiens”, conclou Bruno Gómez. 

Paral·lelament, altres fites a assolir, a més de l’evident i necessària continuïtat de les excavacions sistemàtiques, són la protecció del jaciment (a través de mecanismes com la declaració de BCIN, Bé Cultural d’Interés Nacional), la seva adequació per a les visites i la creació d’un centre d’interpretaciò.

Referència bibliogràfica

Jiménez-Moreno, G. et al., 2013. “Late Pliocene vegetation and orbital-scale climate changes from the western Mediterranean area”. Global and Planetary Change 108: 15-28.

technorati tags: , , , , , , ,

8 Jul, 2013

El substrat que acull una taca de sang pot alterar la morfologia dels glòbuls vermells?

S'havia confirmat que en materials lítics era no, però faltava saber què passava quan es tractava d'una matèria orgànica natural

Un estudi demostra que en aquest últim cas tampoc afecta i, per tant, les dades que s'obtinguin de la seva anàlisi tenen un alta fiabilitat

En prehistòria poden ajudar a saber si la sang és o no de mamífer o la funcionalitat d'una eina

Micrografia d'una taca de sang de Policarp HortolàMIcrografia d'una taca de sang de Policarp Hortolà

Micrografies de microscopi electrònic de rastreig d'una taca de sang de l'autor / John Wiley & Sons

Tant en estudis arqueològics com forenses, mèdics, etnogràfics, etc, l’anàlisi d’una taca de sang pot aportar una informació molt important. Per exemple, en etnografia, es pot saber quines armes s’havien utilitzat efectivament, sent el cas de peces de museu, com ara ganivets d’os o fletxes de fusta. En prehistòria, ens ajuda a esbrinar la funcionalitat de les eines i sobre què havien estat utilitzats: animals mamífers o be aus, rèptils, peixos, etc., ja que la forma dels glòbuls vermells dels éssers humans i la dels altres mamífers és diferent de la de la resta de vertebrats. També podem saber de quina espècie era la sang.

Ara bé, quan efectuem un estudi científic, podem estar segurs de que la morfologia dels glòbuls rojos de la taca de sang identificada no s'ha vist alterada en funció del substrat que l'acollí? S'havia confirmat que en materials lítics no afectava, però faltava saber què passava quan es tractava d'una matèria orgànica natural, cas de l'os, la petxina i la fusta. Un article publicat recentment a la revista de microscòpia de més factor d’impacte del món,  Microscopy and Microanalysis, que edita la Microscopy Society of America, constata que  tampoc l'altera. “Això vol dir que les dades que es puguin obtenir del seu estudi tenen una fiabilitat alta”, afirma Policarp Hortolà, biòleg investigador de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) i autor del treball.

Policarp Hortolà al seu despatx a l'IPHES

L'investigador Policarp Hortolà al seu despatx a l'IPHES, amb unes micrografies a la pantalla de l'ordinador - Gerard Campeny/IPHES

Simplificació de la preparació de mostres

A més, el mateix expert també havia fet estudis metodològics sobre l’ús del MER (Microscopi Electrònic de Rastreig) d’alt buit en taques de sang sense metal·litzar sobre materials inorgànics que no condueixen l’electricitat (i que en teoria s’han de metal·litzar per a veure be la imatge al MER). Els resultats demostraren que no calia fer aquest pas en la mostra no conductora de l’electricitat per veure la imatge. Ara faltava saber si en materials orgànics (que tampoc són conductors de l’electricitat) també es podia actuar de la mateixa manera. “Amb el nou treball es demostra que sí, cosa que simplifica la tècnica de la preparació de mostres de taques de sang, i ben probablement es pugui aplicar a altres tipus de materials”, indica.

Referència bibliogràfica

Hortolà, P., 2013. “Human Bloodstains on Biological Materials: High-Vacuum Scanning Electron Microscope Examination Using Specimens without Previous Preparation”. Microscopy and Microanalysis 19: 415–419

technorati tags: , , , , , , ,

5 Jul, 2013

Identifiquen uns fòssils que permeten saber com i quan es van donar els primers passos cap a la desertització del Nord d'Àfrica

Ha estat possible gràcies a la documentació de restes d'amfibis i rèptils que van viure al Marroc oriental fa sobre 9 milions d'anys

Els resultats s'han donat a conèixer al Journal of Vertebrate Paleontology amb la publicació d'un estudi encapçalat per l'IPHES

La comunitat internacional ha reconegut des de fa molt temps la desertificació com un problema econòmic, social i ecològic que afecta a molts països en totes les regions del planeta. Avui, més del 47,2% de la superfície terrestre de la Terra correspon a un territori àrid. Saber com va sorgir ja aquest problema en temps remots i quin curs ha seguit al llarg de la història pot ajudar-nos a aplicar mesures per millorar el present i prospectar el futur.

En aquest context, el Journal of Vertebrate Paleontology acaba de publicar un article encapçalat per l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) on es descriuen per primera vegada els amfibis i rèptils que van viure al Marroc oriental fa sobre 9 milions d'anys (Miocè). Analitzant la presència d'uns, i documentant l'absència d'altres, es desprèn que el procés de desertificació va començar aleshores a causa de la progressiva degradació del clima.

Llangardaixos trobats a Guefaït-1

Alguns dels fòssils de llangardaixos que han estat analitzats - IPHES

Aquesta situació es va produir des del Miocè mitjà fins al Pliocè (fa sobre 3 milions d'anys) a causa d'un augment de l'aridesa i del refredament", explica Hugues-Alexandre Blain, investigador de l'IPHES i de la URV (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona), signant primer de l'article.

"Fins al Miocè, el Nord d'Àfrica -prossegueix- estava dominat per un clima de tipus equatorial, i la regió Sahariana estava ocupada per una vegetació tropical de tipus sudanesa o sudanesa-guineana (també conegut com el 'Sàhara Verd'). Durant el Miocè, el clima tropical semihumit va disminuir en la regió Sahariana, i es van produir unes oscil·lacions més o menys àrides".

No obstant això, "des del Miocè final fins al Pliocè, les evidències palinològiques i isotòpiques revelen que el clima de l'oest i l'est d'Àfrica era considerablement més càlid que avui dia, amb la presència de boscos humits en àrees on actualment la vegetació està composta per sabanes, estepes, prats i zones de matolls", explica el mateix investigador.

Tal com passa a la zona mediterrània actualment, Hugues-Alexandre Blain remarca que les causes de la desertificació tenen dos orígens principals: un de natural i un altre antropogènic, entremesclant-se les dos. No obstant això, "les fluctuacions climàtiques han estat sempre el motor dels canvis del paisatge. En aquest sentit, les evidències geològiques han mostrat que segueixen uns cicles diaris d'alternances fred-càlid i sec-humit", puntualitza.

Hugo Blain a Guefaït-1 (Marroc)

Hugo Blain, investigador de l'IPHES i de la URV, al jaciment de Guefaït-1, al Marroc - Jordi Mestre/IPHES

En l'article del Journal of Vertebrate Paleontology es descriuen per primera vegada els amfibis i rèptils fòssils de Guefaït-1 una localitat del final del Miocè (Vallesià), a la part oriental del Marroc. L'associació fòssil està composta per una granota (Discoglossinae indet.), Un llangardaix (Lacertidae indet.), un "llangardaix sense potes" (Dopasia sp.), una serp (Colubridae sl indet.), i una cobra (Naja cf. antiqua). La presència al jaciment de Guefaït-1 d'un Discoglossinae, diferent de tots els gèneres existents a Europa i al Nord d'Àfrica, suggereix que la diversitat d'aquest grup d'amfibis durant el Miocè al Nord d'Àfrica era molt més gran del que es pensava.

També ha trobat un ànguid del gènere Dopasia al Miocè del Marroc, sent de moment aquest fòssil el més antic d'aquest gènere a l'Àfrica. A més, s'ha ampliat el rang cronològic i geogràfic de la cobra Naja antiqua, coneguda fins a la data únicament en el Miocè mitjà, i que es va posar de relleu en el famós jaciment de Beni Mellal.

Poca diversificació

D'altra banda, des d'un punt de vista paleobiogeográfico, la poca diversificació de la fauna d'amfibis i rèptils del Miocè de Guefaït-1 està avalada per l'absència de tàxons africans típicament tropicals (Xenopus, Ptychadena, i Bufo regularis), presents al Miocè mitjà de la localitat de Beni Mellal i a inicis del Miocè final de la localitat de Oued Zra.

Tampoc s'han trobat tàxons europeus que formen part avui dia de les faunes d'amfibis i rèptils del nord d'Àfrica, i que suposadament van entrar al Magrib a finals del Miocè final quan es tanquen els corredors Bètic i Rifeny, cosa que va conduir a l'aïllament i dessecació del Mar Mediterrani (la famosa Crisi de Salinitat del Messinià).

Així mateix s'han registrat tàxons d'origen eurasiàtic (Discoglossinae i Dopasia) que haurien penetrat al nord d'Àfrica durant o abans del Miocè mitjà a través d'una connexió terrestre entre l'altiplà afroaràbic i Àsia que es va establir durant el Miocè inicial.

Aquest treball forma part d'uns dels projectes de recerca que l'IPHES desenvolupa al Marroc des del 2007. Titulat Human occupation in the eastern Morocco during the Pleistocene: Identification, valorization and cataloguing of the sites of the Ain Beni Methar Basin, es porta a terme gràcies a un ajut de l'Agencia Española para la Cooperación Internacional y el Desarrollo (AECID) i té com a objectiu identificar, fer una llista i promoure els jaciments arqueològics d'aquesta part del Marroc.

"L'estudi de la prehistòria i de l'evolució humana d'aquesta regió és important per al reconeixement de l'origen de la diversitat cultural dels pobles, sent aquesta la base d'aquest projecte, que l'IPHES efectua juntament amb l'Universidad Mohamed Premier de Oujda" , conclou Hugues-Alexandre Blain.

Referència bibliogràfica

Blain, H., 2013. “Amphibians and squamate reptiles from the late Miocene (Vallesian) of eastern Morocco (Guefaït-1, Jerada Province)”. Journal of Vertebrate Paleontology 33:4, 804-816

 

technorati tags: , , , , , , , ,

13 Jun, 2013

Conveni entre l’IPHES i el Parque de la Naturaleza de Cabárceno per impulsar projectes d’arqueologia experimental

L’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i el Parque de la Naturaleza de Cabárceno, una localitat pròxima a Santander, han signat un conveni per a la realització de projectes de recerca experimental. En aquest context, el director de l’IPHES, Eudald Carbonell, ha efectuat, dijous 13 de juny, una visita a les esmentades instal·lacions, acompanyat per altres arqueòlegs d’aquest centre de recerca i responsables del parc.

Visita Eudald Carbonell el 13 de juny de 2013

El primer per la dreta, l'arqueòleg Eudald Carbonell, ambn Edgar Camarós (investigador IPHES) al seu costat i responsable del parc - Lara Revilla / Gobierno de Cantabria

Cabárceno es un entorn excepcional per a dur a terme experimentacions tafonòmiques, és a dir, per veure els processos de fossilització i les modificacions que es produeixen en les restes. La seva singularitat està determinada per la gran selecció d’espècies animals de tot el món que viuen en un estat de semi llibertat en entorns que reprodueixen el seu hàbitat original.

Tot i que ara s’ha signat el conveni, els treballs de l’IPHES en aquest parc es van iniciar l’any 2011 i les seves investigacions han donat lloc a publicacions en revistes científiques d’impacte com el Journal of Archaeological Science o Antiquity. Amb la formalització d’aquest acord, es potenciaran les experimentacions tafonòmiques que han d’ajudar a contestar preguntes relacionades amb l’evolució humana des de una altra perspectiva en aspectes com, per exemple, les interaccions entre homínids i carnívors.

technorati tags: , , , , , , , , ,

10 Jun, 2013

Les darreres investigacions asiàtiques i europees obren la via a noves hipòtesis per esbrinar l’origen del primer poblament humà a Euràsia

Així ho recull la prestigiosa revista Quaternary International en un volum editat per un equip internacional entre els quals hi ha tres membres de l’IPHES

La publicació és resultat del workshop que es va dur a terme l’octubre de 2010 a Shanghai amb motiu de l’EXPO (veure notícia)

Durant les darreres dècades equips interdisciplinaris d’Àsia i Europa han portat a terme treballs sobre jaciments antics d’Euràsia amb l’objectiu d’avançar en el coneixement de les primeres poblacions humanes que va acollir.  Els descobriments duts a terme tant per part del Equipo de Investigación de Atapuerca (EIA) com per d’altres grups de recerca a Europa i Àsia han permès obtenir dades molt significatives en diferents àmbits com són el context geològic, paleontològic i paleocològic en què es van desenvolupar, l’evolució biològica i la paleobiologia humana, així com l’evolució tecnològica i la  paleoeconomia.

Aquests van ser els aspectes principals que es van analitzar al workshop internacional que es va dur a terme l’octubre de 2010 a Shanghai amb motiu de l’EXPO, en la qual el pavelló espanyol hi va tenir una presència rellevant. Ara, la prestigiosa revista Quaternary International ha publicat un número especial sobre el primer poblament a Eurasia amb el títol de “East meets west: First settlements and human evolution in Eurasia”, fruit d’aquell workshop.

Quaternary International

Portada del Quaternary International coeditat per l'IPHES

Entre els editors del volum hi ha tres membres de l’IPHES (Institut Català de Palecologia Humana i Evolució Social): Ethel Allué, Carlos Lorenzo i Eudald Carbonell, tasca que han dut a terme juntament amb Ya-Mei Hou (IVPP Institute of Vertebrate Paleontology and Paleoanthropology), Ana Mateos (CENIEH, Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana), Juan Luís Arsuaga (Universidad Complutense de Madrid – Instituto de Salud Carlos III) i Jose Maria Bermúdez de Castro (CENIEH).

Tant el workshop com la publicació dels seus resultats ha estat possible gràcies al suport de la SEEI (Sociedad Estatal para Exposiciones Internacionales), la Fundación Atapuerca i la Universitat de Fudan. De la coordinació n’han tingut cura l’IPHES, l’IVPP i el CENIEH.

“Un dels interessos principals del workshop i que es constaten en el Quaternary International és el fet de poder gaudir d’una doble perspectiva de la qüestió, amb les visions que s’aportaven des d’Europa i les asiàtiques. D’aquesta manera s’ha pogut donar un pas més en els estudis pel desenvolupament de la recerca multidisciplinària. Les evidencies sobre els diferents temes tractats, la discussió sobre els aspectes més controvertits contribueixen a la proposta de noves hipòtesis sobre el primer poblament a Euràsia”, apunta la investigadora Ethel Allué.

Excavacions a Gran Dolina

Excavacions al jaciment, a Gran Dolina, l'estiu 2012. Aquest treballs juntament amb altres realitzats a Àsia i altres indrets d'Europa han permès decisament avançar en el coneixement dels nostres orígens- Jordi Mestre/IPHES

Articles de membres de l'IPHES

En aquest volum es publiquen 25 articles, 9 dels quals són fruit de la treball dels membres de l’IPHES. Són aquests:

Ollé, A., Mosquera, M., Rodríguez, X.P., de Lombera-Hermida, A., García-Antón, M.D., García-Medrano, P., Peña, L., Menéndez, L., Navazo, M., Terradillos, M., Bargalló, A., Márquez, B., Sala, R., Carbonell, E., 2013. The Early and Middle Pleistocene technological record from Sierra de Atapuerca (Burgos, Spain), Quaternary International 295, 138-167.

Mosquera, M., Ollé, A., Rodríguez, X.P., 2013. From Atapuerca to Europe: Tracing the earliest peopling of Europe, Quaternary International 295, 130-137.

Martínez, I., Rosa, M., Quam, R., Jarabo, P., Lorenzo, C., Bonmatí, A., Gómez-Olivencia, A., Gracia, A., Arsuaga, J.L., 2013. Communicative capacities in Middle Pleistocene humans from the Sierra de Atapuerca in Spain, Quaternary International 295, 94-101.

Huguet, R., Saladié, P., Cáceres, I., Díez, C., Rosell, J., Bennàsar, M., Blasco, R., Esteban-Nadal, M., Gabucio, M.J., Rodríguez-Hidalgo, A., Carbonell, E., 2013. Successful subsistence strategies of the first humans in south-western Europe, Quaternary International 295, 168-182.

Hortolà, P., Martínez-Navarro, B., 2013. The Quaternary megafaunal extinction and the fate of Neanderthals: An integrative working hypothesis, Quaternary International 295, 69-72.

Espigares, M.P., Martínez-Navarro, B., Palmqvist, P., Ros-Montoya, S., Toro, I., Agustí, J., Sala, R., 2013. Homo vs. Pachycrocuta: Earliest evidence of competition for an elephant carcass between scavengers at Fuente Nueva-3 (Orce, Spain), Quaternary International 295, 113-125.

Cuenca-Bescós, G., Rofes, J., López-García, J.M., Blain, H.-A., Rabal-Garcés, R., Sauqué, V., Arsuaga, J.L., Bermúdez de Castro, J.M., Carbonell, E., 2013. The small mammals of Sima del Elefante (Atapuerca, Spain) and the first entrance of Homo in Western Europe, Quaternary International 295, 28-35.

Allué, E., Hou, Y.M., Lorenzo, C., Mateos, A., Arsuaga, J.L., Bermúdez de Castro, J.M., Carbonell, E., 2013. East meets west: First settlements and human evolution in Eurasia, Quaternary International 295, 1-4.

Agustí, J., Blain, H.-A., Furió, M., De Marfá, R., Martínez-Navarro, B., Oms, O., 2013. Early Pleistocene environments and vertebrate dispersals in Western Europe: The case of Barranco de los Conejos (Guadix-Baza Basin, SE Spain), Quaternary International 295, 59-68.

technorati tags: , , , , , ,

10 Jun, 2013

Nova estada de la investigadora Ethel Allué a Beijing per promoure una xarxa de recerca entre IPHES i investigadors de la Xina

WANG Shuzhi i Ethel Allue al laboratori d’anatomia de la fusta de l’Institut d’Arqueologia

Wang Shuzhi (dreta) i Ethel Allue al laboratori d’anatomia de la fusta de l’Institut d’Arqueologia de l’Acadèmia de Ciències Socials Xinesa (ICASS) - Shixia Yang

La investigadora de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) Ethel Allué ha realitzat recentment una nova estada a Beijing (Xina) en el marc d‘un projecte de col·laboració amb l’Institute of Vertebrate Paleontology and Paleoanthropology (IVPP) i l’Institut d’Arqueologia de l’Acadèmia de Ciències Socials Xinesa (ICASS).  Aquesta estada s’emmarca en els projectes de la Generalitat de Catalunya Technology and Energetic resources at the Asian Pleistocene: technical evolution and raw materials at North China archaeological sites (CONE2010-0007) i el projecte de recerca de la Dra. Yamei Hou de l’Acadèmia de Ciències de Xina, cofinançat amb el projecte Atapuerca del Ministerio de Ciencia e Innovación ,a través dels quals ja es va fer una visita amb d’altres investigadors de l’IPHES. 

Al despatx del IVPP de Ya Mei HOU, amb Shuzhi WANG i Ethel Allue menjant fulles de Toona sinensis i té amb menta.

                                                      A l'IVPP amb Ya Mei Hou (la primera per l'esquerra) i Shuzhi Wang - Shixia Yang

L’objectiu d’aquest  projecte és el d’establir una xarxa de recerca sobre estudis sobre conjunts Pleistocens formada per investigadors de l’IPHES i xinesos. Més concretament, se centra en tres aspectes: l'evolució de la tecnologia lítica al Pleistocè de la Xina i la seva comparació amb els conjunts d’Atapueca, la tecnologia del bambú des d’una perspectiva experimental i els estudis antracològics de jaciments Paleolítics a la Xina.

Durant l’estada, Ethel Allué, va poder revisar les restes de carbó del jaciment paleolític de Wulanmulun en col•laboració amb la Dra. Shuzhi Wang (ICASS), experta en anatomia de la fusta de Xina (dendrocronòloga i antracòloga). Aquest jaciment es localitza a la Mongolia Interior i el projecte d’excavació està codirigit per la Dra. Yamei Hou (IVPP), que ja té una llarga trajectòria de col•laboracions amb membres de l’IPHES.

Al despatx del IVPP di LI Xiaoping durant la sessió de treball sobre resultats d’estudis antracològics al centre de Xina.

Al despatx del IVPP de Li Xiaoping durant la sessió de treball sobre resultats d'estudis antracològics al centre de Xina - Shixia Yang

Ethel Allué, també va poder dedicar temps a la consulta de materials de la col•lecció de fustes actuals i arqueològiques preparades en làmines primes, dipositades a l’ICASS. Això permetrà treballar a l’IPHES sobre aspectes poc desenvolupats com la col·lecció de referència de fustes actuals  que serveixen per comparar amb les restes  arqueològiques. 

A més a més, durant la visita, Ethel Allué va poder establir nous contactes amb d’altres investigadors xinesos interessats en problemàtiques similars, com el Dr. Xiaoqiang Li (IVPP) i la Dra. Sun Nan del Institute of Earth Environment, de l’Acadèmia de Ciències de Xina, amb els que la Shuzhi Wang i l’Ethel Allué varen gaudir d’una sessió de treball durant la qual els hi varen presentar els resultats de les seves darreres publicacions sobre canvis de la vegetació durant l’Holocè mitjà al centre de la Xina.

technorati tags: , , , , , ,