El bloc de les activitats de l'IPHES

21 Nov, 2013

És la primera vegada que s'han estudiat les particularitats dels processos de col·laboració científica en un una gran infraestructura de recerca científica (LSRI)

L'estructura d'aquesta xarxa hauria donat solidesa a la emergència del Projecte Atapuerca, però seria molt dependent de la presència dels tres codirectors actuals

La subxarxa gran està formada per 'comunitats' molt connectades internament i integrades majoritàriament per 'veterans' del treball de camp

Els investigadors amb menys experiència de camp i els 'externs' a l’Equipo de Investigación de Atapuerca (EIA) formen comunitats bastant aïllades a la perifèria

en castellano

Una de les xarxes estudiades. Els nodes són autors, els de color negre són 'veterans' d'Atapuerca, i el gruix d'un enllaç connectant dos autors indica el nombre d'articles que han escrit junts. IPHES

El complex la Sierra de Atapuerca (Burgos) es pot veure com una instal·lació lligada a una font de dades única (el seu registre arqueològic), amb un gran impacte científic internacional i també socioeconòmic regional i a escala estatal indiscutible. Això l’ha convertida en una gran infraestructura de recerca científica (LSRI), esdevenint a l’hora un cas molt especial dins d’aquesta catalogació.

A diferència dels exemples habituals, com ara el CERN (Organització Europea per a la Recerca Nuclear), els grans telescopis del projecte europeu ESO o els centres de supercomputació com Marenostrum, Atapuerca va néixer modestament i s'ha anat convertint en una gran infraestructura (ha emergit com a tal). Al darrera de tot aquest desplegament hi ha una xarxa de col·laboració científica que es va començar a modular, tal com la coneixem avui dia, a inicis de la dècada dels noranta del segle passat, quan van assumir la codirecció del projecte l’arqueòleg Eudald Carbonell juntament amb els paleoantropòlegs Juan Luis Arsuaga i José Mari Bermúdez de Castro.

Ara, un article publicat a la revista Scientometrics recull com s’ha anat desenvolupant aquesta xarxa científica, en el període comprès entre 1991 i 2011. Sota el títol “Atapuerca: evolution of scientific collaboration in an emergent large-scale research infrastructure” (Atapuerca: evolució de la col•laboració científica en una gran infraestructura científica), està signat per tres investigadors de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), que és un dels centres associats al projecte: Sergi Lozano, Xosé-Pedro Rodríguez i Àlex Arenas. L’estudi s’emmarca en un dels objectius de les línies d’actuació de l’àrea de socialització d’Atapuerca que pretén analitzar l’impacte científic del programa d’investigació dut a terme a l’entorn d’aquests jaciments durant les esmentades dècades.

A dalt, d'esquerra a dreta, Sergi Lozano i Xosé-Pedro Rodríguez (Foto: Gerard Campeny/IPHES). A sota, Àlex Arenas. Tots tres són investigadors de l'IPHES i autors de l'article

“Els autors bàsicament hem estudiat com diferents formes de col·laboració científica han acompanyat el procés d'emergència d'Atapuerca des del 1992 fins el 2011. Més concretament, hem combinat l'anàlisi de coautories d'articles científics (una forma tradicional d'estudiar la col·laboració científica) amb la participació en els treballs de camp, és a dir, a les campanyes anuals d'excavacions, sent aquesta última una aproximació més innovadora, perquè mai no s’havia analitzat des d’aquesta òptica”, comenta Sergi Lozano.

Una imatge de grup de l'Equipo de Investigación de Atapuerca (EIA), als jaciments durant la campanya anual d'estiu - Jordi Mestre/IPHES

En aquest sentit, el mateix investigador ha recalcat: “Considerem que és molt important les sinèrgies que la proximitat física i la comunicació informal a les excavacions.  Per aquest motiu, més enllà d'estudiar quins investigadors han publicat conjuntament sobre Atapuerca (coautories),  ens hem interessat en l'efecte que hagi pogut tenir la participació en el treball de camp. D'aquesta manera es pot observar, per exemple, si s’afavoreix que un investigador atregui més coautors o, a la inversa: com haver publicat amb certs coautors pot incidir en la participació de les excavacions a Atapuerca.   

La proximitat física durantel treball de camp i la comunicació informal afavoreix la col.laboració científica - Jordi Mestre/IPHES

Per dur a terme aquest estudi, Sergi Lozano apunta: “Primer hem dividit el període 1992-2011 en quatre subperíodes. Per a cadascun d’ells hem creat xarxes de coautoria, en les quals els investigadors son els nodes, i un enllaç entre dos d'ells indica que han col·laborat com a mínim en un article. Després, hem estudiat la relació entre experiència al camp d'un investigador i el seu posicionament a la cada xarxa de col·laboració: si ocupa posicions més centrals, si està millor connectat,  si està preferentment connectat amb altres investigadors amb una experiència similar, etc. Finalment, hem comparat les xarxes de cada subperíode (com si fossin fotogrames d'una pel·lícula) per entendre la evolució del procés”. 

Així s’ha pogut analitzar com la col·laboració científica ha anat transformant-se amb aquest procés d'emergència, i es pot entendre millor l’evolució que ha convertit Atapuerca en el que és.

Comparant les diferents xarxes especificades, s’ha observat que la de col·laboració s'ha anat organitzant com una gran subxarxa al voltant de l’EIA (on es troben els principals investigadors d’aquest equip) i un seguit de petites subxarxes aïllades, integrades per autors que, tot i fer referència a Atapuerca en els seus articles, ni han participat a les campanyes d’excavació ni han col·laborat en articles amb autors del primer grup.

Qui fa "pinya" i al voltant de qui

“Si mirem més detingudament –indica Sergi Lozano- la subxarxa gran, detectem fàcilment que està formada per 'comunitats' molt connectades internament. Al centre de la subxarxa, estan integrades majoritàriament per 'veterans' del treball de camp a Atapuerca, o sigui, persones que fa molts anys que excaven a la campanya anual que es fa a l’estiu. Els investigadors amb menys experiència de camp i els 'externs' (especialistes de disciplines poc representades a l'EIA o estudiants que han participat puntualment en algun article), formen comunitats bastant aïllades a la perifèria”.

Els codirectors del Projecte Atapuerca. D'esquerra a dreta, Eudald Carbonell, José María Bermúdez de Castro i Juan Luis Arsuaga - Jordi Mestre/IPHES

Com que hi ha poques connexions entre aquestes comunitats, s’ha analitzat qui són els investigadors que fan de pont de comunicació entre elles. “Calculem un indicador que es diu centralitat d'intermediació, i observem que aquest rol de pont el juguen d'una forma molt marcada els tres codirectors, i que l'establiment de noves connexions entre comunitats és molt més lent del que esperaríem”. Això es correspon amb el fet que al seu dia es va optar per la consolidació d'un grup estable, multidisciplinari i bàsicament espanyol  (l'EIA) fent 'pinya' al voltant dels tres codirectors. Aquesta configuració de la 'xarxa de col·laboració' hauria donat solidesa i continuïtat a la emergència d'Atapuerca, però tindria una supervivència incerta un cop els tres directors es desvinculin del projecte, per exemple, per jubilació.

Finalment, Sergi Lozano ha destacat: “hi ha investigacions sobre diferents aspectes de la col·laboració científica rellevants per aquesta mena d'instal·lacions com la d’Atapuerca. Alguns exemples serien aspectes organitzacionals i socials en general. En canvi, fins on sabem nosaltres, mai s'han estudiat les particularitats dels processos de col·laboració científica en LSRI”.

Referència bibliogràfica

Lozano, S., et al., “Atapuerca: evolution of scientific collaboration in an emergent large-scale research infrastructure”, Scientometrics (2013)

technorati tags: complexitat , xarxes , equips , arqueologia , investigació , col.laboració científica , jaciments , excavacions