12 Mar, 2008
Els paranys del canvi climàtic, per Robert Sala
Les darreres conseqüències del canvi climàtic són molt interessants econòmicament: l’obertura d’un corredor a l’Àrtic que connecta el Pacífic i l’Atlàntic i que des del Canadà s’han afanyat a avaluar molt positivament i ja proposen de construir un nou port per treure’n profit; o la fosa dels glaços en zones en què se sap que hi ha reserves de combustibles fòssils. Els agents comercials i industrials ràpidament han indicat que aquesta situació beneficia l’economia mundial. Més enllà de l’economia veiem l’aflorament de les intencions geoestratègiques, com en el cas de les reclamacions russes sobre el fons oceànic àrtic.
Deixeu-me dir que es tracta d’una situació molt destacada però que no és nova, és idèntica a la viscuda al nord d’Europa amb el darrer gran canvi climàtic ara fa deu mil anys, quan els glaços de la darrera glaciació es van enretirar deixant al descobert tot un nou món de possibilitats econòmiques. Les poblacions europees, que havien vist com moltes de les espècies animals de les que s’alimentaven desapareixien progressivament, en bona mesura a causa de la pressió cinegètica humana, veien aleshores com el Mar del Nord, el Bàltic, l’Atlàntic nord, s’obrien i en desapareixien els gels. El mateix procés alliberava els glaços de la superfície de tot el nord d’Europa, obria nous espais i ampliava conques fluvials i, sobretot, en guanyar territori habitable, reduïa la pressió demogràfica que s’havia anat acumulant.
En aquestes conques fluvials i marines van aparèixer una gran quantitat de nous recursos que els humans van aprendre a explotar de forma adequada: en especial la pesca marina i recol·lecció de marisc a la costa. Precisament el període climàtic i ecològic que s’obria es va caracteritzar pel que fa a l’economia i comportament humans per l’especialització en recursos marins. Els humans oblidaven una mica així la manca de cacera en moltes zones però no afrontaven el problema de la manca d’animals i, per tant, no el solucionaven.
Paral·lelament, d’altres grups humans tenien una percepció ben diversa del canvi climàtic. La pujada de temperatures que fonia glaços al nord comportava, en àmplies zones del Proper Orient, una important aridesa que feia desaparèixer espais apropiats per a l’hàbitat humà: boscos en reducció, recursos vegetals migrats, animals que desapareixien per cacera i per reducció dràstica de recursos...
Dues cares del canvi climàtic
Dues cares del canvi climàtic, com ara, igual que ara. En aquell moment, mentre Europa treia profit de l’escalfament progressiu i mantenia la seva forma de vida de caçadors-recol·lectors paleolítics, al Proper Orient afrontaven la realitat i iniciaven una nova era i una nova forma d’economia que a la llarga va resultar revolucionària i beneficiosa per a tot el món: la producció d’aliments, la domesticació d’animals i plantes i l’inici del que coneixem com a Neolític. El Neolític va arribar finalment a Europa, demostrant que permetia una major capacitat de creixement que el manteniment de les velles formes, malgrat els beneficis inicials. El món europeu d’aleshores va pagar car el miratge del canvi climàtic amb la desaparició de poblacions senceres i cultures amb l’expansió de poblacions neolítiques molt més potents des del Proper Orient.
Ara com abans, el canvi climàtic permet un miratge i pensar que es poden mantenir les velles formes econòmiques i es pretén, a més, que la situació beneficia l’economia mundial. De fet només beneficia un “status quo” actual profitós per una part de la humanitat, però no per a l’equilibri del planeta ni per a tothom. Molts veuran desaparèixer els entorns en què viuen, com ha passat a Nova Orleans després del pas del Katrina. És clar que trencar les formes d’obtenció d’energia podria comportar la pèrdua del poder de control i de negocis per part de les grans corporacions transnacionals. Com assenyala T. Flannery al seu llibre El clima está en nuestras manos, hi ha exemples a Alemanya d’accés privat i cooperativista a la producció d’energia. Aquesta és una forma possible i pragmàtica d’accés a l’energia d’ús domèstic que pot reduir molt la despesa i el perjudici sobre el clima.
Aquestes noves vies, però, s’aturen i es dilaten davant del miratge. A diferència d’ara fa deu mil anys, en què els grups humans controlaven espais reduïts i la “globalització” es duia a terme a escala regional i no planetària, actualment, per a produir el canvi de forma econòmica i social s’ha de donar una decisió de caire global. No es pot repetir l’experiència especialment perquè la resistència arcaïtzant avui es dóna en una economia globalitzada. És molt probable que qualsevol intent de modificació de l’status quo per part d’una altra regió fos ràpidament anihilat.
Cal pensar només com funcionaria ara el món si fa deu mil anys no s’hagués produït la revolució que va suposar la primera producció d’aliments i la domesticació en certes regions d’Anatòlia, de l’actual Síria, de les valls altes del Tigris i l’Èufrates. Estem en una disjuntiva similar i cal trobar una solució.
Robert Sala és professor de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i coordinador dels estudis de postgrau que promou l’IPHES
Aquest article va ser publicat per primer cop el passat 25 de febrer de 2008 al diari El Punt
technorati tags: Neolític , economia mundial , globalització , energia , canvi climàtic , pressió demogràfica10 Feb, 2007
"Una espècie conscient", per Eudald Carbonell
La construcció del futur de l’espècie és un repte
estratègic d’alta contingència? És
un compromís evolutiu en què ens hem d'involucrar col·lectivament? El
futur de la nostra espècie és solament una qüestió de la selecció natural i de
les seves lleis d'ordre còsmic o es tracta de com els humans ens organitzem? La construcció del futur cal deixar-la a mans de l'atzar
o de primats poc evolucionats?
Què en penseu de tot plegat? Esperant rebre els vostres comentaris, encetem el debat amb un article d’opinió que sobre aquestes qüestions va publicar Eudald Carbonell, director de l’IPHES, el passat 31 de gener a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI i que ara volem compartir amb tots vosaltres.
ARTICLE
La construcció del futur de l’espècie és un repte
estratègic d’alta contingència, és un compromís evolutiu en què ens hem d’involucrar
col·lectivament. No és temps de mites i menys d’escenes
i creences mitològiques, ara més que mai, el coneixement ens dóna la clau per a l’adquisició de la
consciència i cal que l’explicitem socialment com a comportament crític i
conscient.
El futur de la nostra espècie ja no és solament una qüestió de la selecció natural i de les seves lleis d'ordre còsmic sinó que es tracta de com els humans ens organitzem per treballar conjuntament per a la nostra pròpia preservació. Això no és una declaració de principis sinó una necessitat estructural en el nostre camí cap a la humanització.
Tenim a les nostres
pròpies mans des de la ciència, que serveix per conèixer el com, fins a la
filosofia, que ens serveix per preguntar i respondre el per què, som nosaltres
qui posseïm el comandament de la nau. I ens estem movent, la intel·ligència, que ens va portar a la
consciència i a la seva socialització, també ens ha de portar a la crítica d’espècie
com a mecanisme d’adaptació.
Els humans coneixem i dirigim, o almenys pensem com cal fer-ho. La manca de direccionalitat i l’atzar que governen l’evolució es poden tornar teleonòmics quan nosaltres substituïm l’ordre natural per l’organització històrica; és un procés al qual estem considerant emergent i que, efectivament, ha emergit ràpidament com a conseqüència del coneixement socialitzat.
Situats al centre de la nostra evolució com a primats, ens podem analitzar a nosaltres mateixos des de la biologia, l’etologia i la cultura; d’aquesta manera, la forma holística de comprendre qui som ens projecta a les cosmovisions del futur de la construcció com humans. Repensar qui som i com som representa tornar a qüestionar la nostra condició des de la ciència social.
Començar a reconèixer-nos
sense pors és una necessitat que no ens podem qüestionar per dura i difícil que
sigui; en aquests moments, amagar el cap sota l’ala pot significar una anada
sense bitllet de tornada. La deessa Ops no existeix, és un mite com el del
creixement sostingut.
Parlar per parlar. Només el progrés conscient ens pot ajudar a avaluar el que fem de manera que puguem reconduir sempre les situacions que no han estat plantejades amb una lògica sistemàtica i positiva.
La racionalitat de la pràctica humana només depèn de la pròpia humanitat, sense mecanismes de demarcació extern a la nostra experiència com a primats en la nostra filogènia.
Només en la humanització podem trobar explicacions susceptibles de ser emprades de manera lògica en els processos d’apropiació de la naturalesa que ens envolta i que ens caracteritza.
La construcció del futur no es pot deixar a mans de l'atzar o de primats poc evolucionats, això ens qüestionaria com espècie intel·ligent i conscient. Hem d’evitar -si podem- els comportaments inconscients i defensius davant dels reptes del futur de l’espècie, ho hem de fer amb reflexions que la ciència il·lumina en el procés de coneixement i que el pensament concreta en l’acció diària d’organització de les poblacions de la nostra espècie.
Més enllà d’aquesta reflexió, només hi ha l’acció
solidaria per afrontar els problemes de la nostra identitat biològica i
cultural.
19 Gen, 2007
"Pensament crític", per Eudald Carbonell
El món de la
ideologia està en crisi; per contra, el pensament fragmentari es troba en una
fase rampant. La
manca de reconeixement de la crítica com activitat en la construcció social
L'intent
d'homogeneïtzar la societat civil i transportar-la per la manipulació a
l'alienació fent-la fora
La incapacitat per fer emergir la
consciència crítica d'espècie i per socialitzar-la pot portar conseqüències
funestes al conjunt dels humans del planeta. El despotisme il·lustrat en les preses de decisió i la burocratització
dels que prenen les iniciatives estructurals posen en perill el nostre futur
com espècie.
La forma adequada de fer les grans
transformacions socials hauria de ser convèncer; la
imposició com a mecanisme jeràrquic únic pot tenir greus conseqüències, ho
estem advertint contínuament. La presa de decisions que acabaran
per afectar-nos a tots nosaltres només són possibles per mitjà del coneixement,
explicant les coses a tothom.
Al segle XX, la
nostra espècie va ser capaç d'alfabetitzar al 60 % dels humans
Sovint l'esforç requereix no aplegar-nos als interessos personals sinó avançar-nos als plantejaments de classe i d'espècie que objectivament siguin més beneficiosos per a tothom. La lluita per una societat humana desproveïda de classes socials i proveïda de pensament conscient ha de ser una utopia per a tots els que sempre hem pensat en termes de transformació de la realitat.
Qui pensa en transformar, pensa en formar-se a ell mateix, un motor dels humans per entrar en una lògica biològica i social per posar en pràctica programes consistents des de la perspectiva de controlar i organitzar l'espècie de manera participativa i igualitària. Això és possible, pensar així és possible encara que cal reconèixer que és difícil de posar en pràctica sense caure en l'idealisme estèril o en un romanticisme infantil.
És el pensament crític entès com una voluntat
de reorganització de les accions humanes per fer-nos capaços i obtenir
capacitats. El pensament i l'acció pel coneixement objectivable i pràctic; l'acció dels
humans en consciència d'espècie i la cohesió que pot generar aquest tipus de
pensament en el marc de desenvolupament humà.
Convertir el coneixement en pensament social
seria una de les estratègies més practicables i útils
Humans amb consciència d'espècie, una espècie
que ara es comença a plantejar el futur. I el futur depèn en bona part
Eudald Carbonell, director de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social)
Aquest article va ser publicat el 22 de novembre de
4 Gen, 2007
“La mort d’un feixista”, per Eudald Carbonell
Estava a Xile quan va
morir el feixista sud-americà. Diuen que no està bé alegrar-se quan una persona
es mor; d’acord, em sembla un principi racional. Ara bé, Pinochet era una persona? Em quedo tranquil pensant que es tractava d’un monstre,
un ésser que va combatre a tots els qui no pensaven com ell, per exemple, als
comunistes i als socialistes.
Per
a mi era un enemic d’espècie i també un enemic ideològic a combatre. Estic content que ja
no hi sigui, que ens hagi abandonat. No ho estic tant quan penso que aquest dictador
feixista no va poder ser condemnat pels tribunals per assassí i per lladre.
No
desitjo la mort a ningú, i penso que la pena de mort és execrable, excepte per
als qui, com ell, hi estan d’acord. En aquests casos, s’ha de fer una
excepció perquè trobo lògic que quan algú accepta la pena de mort com a forma
de càstig tingui el privilegi de l’autoaplicació.
Sí, escric des de la ràbia dels camarades que varen ser assassinats per aquella bèstia; enfadat perquè no s’ha fet justícia. Escric amb mala llet perquè no hi ha justícia. Però, per altra banda, estic content perquè ho he pogut celebrar en vida, una celebració laica i militant com a comunista, una celebració que dedico a tots els camarades, a totes les persones que va fer matar el botxí.
Mentre era a Xile, vaig anar a Isla Negra per visitar la casa comercialitzada del Pablo Neruda. Vaig pensar en la seva mort i en la seva poesia establint una relació psicològica amb l’arribada de la dictadura militar al seu país i imaginant-me la tristor dels darrers dies del poeta, quan els feixistes anaven fins a casa seva per insultar-lo i provocar-lo.
Em van passar moltes
coses pel cap, entre elles un escrit que vaig
dedicar a Salvador Allende a
Els dies grisos de les dictadures feixistes van acabar a Europa, però encara van ser copiades pels dictadors sud-americans a les ordes de l’imperi. Ara, Amèrica del Sud camina cap a l’esquerra, la revolució bolivariana avança; desitjo que tots els sud-americans tinguin èxit amb la revolució democràtica que no van deixar fer al president xilè. Allende va morir a mans del monstre feixista però sobre la seva mort es construeix una nova societat més justa, i espero que progressi perquè aquells països van lluitar per independitzar-se d’Espanya i ara els toca la justícia social.
Sempre
he estat d’acord amb les revolucions que protegeixen als dèbils i que
intenten portar el món cap una fita solidaria, perquè
sempre he pensat que els humans som iguals i que ens hem de tractar com a
iguals independentment del nostre sexe i de la nostra ideologia. Ara bé, quan ens volen tractar d’una altra forma i manipular-nos
utilitzant factors físics, ètnics o culturals ens hem de col·locar a la banda
del febles i dels maltractats lluitant sense por amb el convenciment que podem
construir un món millor.
Estic content de que hi hagi un dictador menys. El món és millor sense aquests monstres. La democràcia hi guanya. El país també.
Eudald Carbonell, director de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social)
Aquest article va ser publicat al diari El Mundo
del siglo XXI, a la secció Prisma, el 3 de gener de 2007
26 Des, 2006
Eines que creen consciència d’espècie: L’hominització va començar amb la capacitat de produir estris, per Eudald Carbonell
No sé què devien sentir els animals que habitaven a la sabana africana en rebre de forma sobtada el so produït pel cop rítmic entre dues pedres. Sens dubte, va ser un soroll més dels que es produïen en aquests magnífics espais en què va emergir el nostre gènere, el de l'Homo.
L'estrèpit que produeix l'impacte d'una pedra
contra una altra, en el procés d'obtenció d'eines, va haver de ser primer una
cosa esporàdica i aïllada en aquests grans espais
oberts que caracteritzen la sabana arbòria. Amb el temps, molts dels nostres
avantpassats van aprendre la manera de fabricar eines, i d'aquesta
forma el soroll produït en les seqüències de talla va ser un fet normal a la
zona centreoriental d'Àfrica fa més de dos milions d'anys.
Havia nascut la tècnica de producció d'eines, fet que va despertar en el planeta una força aclaparadora que ens portaria a la consciència d'espècie. Fa tres anys, amb els meus col·legues Henry de Lumley, Debora i Vincenzo, estàvem enfeinats classificant eines d'un jaciment d'Etiòpia molt important i discutíem sobre com hauria pogut emergir la capacitat de produir-les entre els homínids. El jaciment que investigàvem es deia Kada Gona, i està dirigit pel col·lega Sileshi Semaw, que és un gran especialista etíop que ara investiga al CRAFT d'Indiana (Estats Units), juntament amb l'amic i director Nicolas Toth, que potser algun dels lectors ja coneix perquè s'ha fet famós, entre altres coses, per ensenyar al bonobo (ximpanzé pigmeu) Kanzy del zoològic d'Atlanta a tallar diverses eines de pedra.
Els lectors es deuen preguntar què és el que té aquest jaciment que hem esmentat i què és el que fa que sigui tan interessant. Doncs bé, es tracta de l'ocupació d'homínids amb indústria lítica (la producció d'eines de pedra i minerals) més antiga que es coneix en tot el planeta. Aquest registre està datat pels isòtops de potasi-argó en 2,5 milions d'anys aproximadament, cosa que ens permet assegurar-ne la gran antiguitat d'una manera bastant precisa.
Estudiant una per una les peces d'aquest jaciment tens la sensació de traslladar-te a l'origen, un viatge vertiginós fins a l'inici de la intel·ligència i la vida dels primers humans. Proposem que fer eines, i no és una proposta nostra, ens ha fet humans i volem destacar que el procés d’hominització va començar fa 2,5 milions d'anys i que encara no s'ha acabat.
L'estudi dels ganivets de pedra ens permet assegurar que estan produïts per poder esquarterar o aconseguir tallar la carn dels animals morts. La carn té una gran quantitat de proteïnes, però està protegida per la pell, els ganivets de pedra que vam estudiar permetien a aquests primats homínids del Pliocè aconseguir l'aliment. Hem de recordar que, abans de ser omnívors, els homínids vam ser frugívors i també folívors. És a dir que érem éssers herbívors en el sentit més ampli.
La indústria lítica representa, en realitat, un
codi informatiu que ens acosta a la comprensió de la complexa evolució
biològica del nostre gènere a través de la tecnologia.
Fins a
l'emergència de les eines lítiques no hi hauria transmissió d'informació
complexa fora del codi genètic de l'ADN. Amb la seva aparició comença la
humanització, la informació es fa exterior i, d'aquesta manera, la producció
extrasomàtica desenvolupa la nostra capacitat d'adaptació i es converteix en
l'eix de la consciència del nostre gènere.
Primats tecnològics, això és el que som, i aquí hi ha la base del que serem. La història dels humans és la història del que som però també del que fem, encara que el que vulguem ser depèn en bona mesura de nosaltres mateixos.
Eudald Carbonell, codirector del Projecte
Atapuerca i director de l'Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social
(IPHES).
Aquest
article va ser publicat l’estiu passat a El Periódico de Catalunya
24 Des, 2006
“Bolets”, per Eudald Carbonell
Fins i tot per anar a buscar bolets cal la consciència. Vivim un món on la comunicació es la base de la
informació, d’aquesta manera, la televisió, la ràdio i els diaris son els
portaveus de les modes. A Catalunya això també ha arribat amb els bolets,
cosa lògica, sempre m’havia estranyat que no fos un eix comunicatiu important.
Els catalans formem part d’aquest grup de comunitats
humanes, els micòfils, als quals ens agraden molt els bolets en contraposició a
les comunitats humanes micòfogues que són aquelles que no aprecien els fongs. Com que la meva família sempre ha estat molt lligada a la
muntanya i als boscos, l’activitat boletaire hi ha estat sempre present; sobretot
per al meu avi Ramon, de Santa Maria de Besora, que se me’n duia a buscar
bolets quan jo encara gairebé no caminava, d’aquí em ve l’afecció.
Una de les coses que em va ensenyar era no collir els
bolets que no eren comestibles. L’altra, que els bolets s’havien d’arrencar estirant per
la cua sense espatllar el terra. Les passejades pel bosc, el meu
entorn natural al meu poble, Ribes de Freser, eren doblement importants.
La consciència de fer les coses bé és una cosa molt
important per a tots els aspectes de la vida. Ara, massa sovint els boscos sofreixen l’atac de grups de
congèneres que no ha estat educats en sentit d’espècie. Humans que proveïts
de pals, rasclets i tota mena d’eines ataquen tot allò que es mou, desmunten el
terreny, aixequen els bolets que no coneixen i destrueixen tot el que troben al
seu pas; finalment, llencen les bosses de plàstic plenes de brossa a la vora
del camí, un senyal inequívoc que han passat per allà.
També sovint trobes els bolets que no coneixen
arrancats i, davant del dubte, llençats. Veiem doncs com valoren molt poc els corpófegs del fongs,
segurament el mateix poc valor que donen a la vida i a la solidaritat amb els
altres congèneres d’espècie i que, segurament, transmeten als seus fills i
coneguts aquest menyspreu per la vida, tant per la vegetal com per l’animal.
Podem trobar la consciència –o la manca de
consciència- en qualsevol acció de la
nostra vida. Som
depredadors i ho sabem, ara bé, depredar amb racionalitat és el que s’està imposant com a
clau de respecte envers la natura i a nosaltres mateixos. Hem de fer
de tot això una regla d’actuació conscient més enllà de les nostres pulsions de
primats humans.
No hi ha res més agradable que arribar a casa amb un bon
cistell de rovellons, pinetells, rossinyols, cames de perdiu, trompetes de la
mort, sabateres, camagrogs, canaris, etc. Fins i tot
aquí, la diversitat també resulta important. Conèixer els bolets, conèixer el
bosc, ha de formar part d’aquesta estratègia tan important que és la
humanització constant i sistemàtica.
Fruirem del planeta si fomentem la integració de la
diversitat, si cooperem i fem les coses com cal, per tant, l’oportunitat de ser
més humans es manifesta en totes les accions de la vida. Som un poble al qual agraden els bolets, és una forma de
conèixer i gaudir, però cal fer-ho sent menys depredadors, més competents, i
desenvolupant les relacions socials i ecològiques necessàries per tornar en
plaer una afecció mil·lenària.
L’aproximació a comportaments socials i culturals
pot ser molt beneficiosa per a tothom. Cal fomentar el coneixement dels bolets, però també de la
natura en sentit estricte, i sobretot de la nostra pròpia natura de primat.
Eudald Carbonell Roura
aquest article ha estat ja publicat al diari "El Mundo del siglo XXI"
16 Des, 2006
La vigència del pensament evolucionista
En ple debat sobre el
creacionisme i l’evolucionisme, Jordi Agustí, investigador ICREA (Institut Català de Recerca Avançada) i membre de l’IPHES
(Institut Català de Paleoecologia Humana i
Evolució Social), defensa en aquest article la validesa del mecanisme
proposat per Darwin per explicar l’evolució biològica.
Us convidem a llegir-lo i a donar la
vostra opinió o fer les vostres preguntes.
Charles Darwin va ser qui primer va donar una explicació científica solvent sobre el concepte d’evolució biològica. Amb la seva aportació de la selecció natural, Darwin va fixar les bases per al desenvolupament científic d’una teoria de l’evolució. La formulació original de la teoria de la selecció natural, tanmateix, en la qual el concepte de variabilitat jugava un importantíssim paper, no explicava ni l’origen ni el mecanisme de transmissió d’aquesta variabilitat. És per això que després de la seva proposta, a finals del segle XIX i principis del XX, ens trobem davant d'un gran número de teoria evolutives alternatives a la selecció natural, com l'ortogenetisme o el mutacionisme. Totes elles tenen en comú el fet de relegar la selecció natural a un paper marginal dins del procés evolutiu.
Tanmateix, en rebutjar
de ple idees com l'aparició sobtada de noves espècies o la influència del
desenvolupament ontogenètic en la generació de noves
formes,
Aquesta tradició va ser recuperada efusivament en els anys 70 i 80 del passat segle per rellevant paleontòlegs com David Raup o, sobretot, Stephen J. Gould, i per biòlegs evolutius com Pere Alberch. Aquests autors van emfatitzar el caràcter no darwinià dels seus models (per exemple, en el cas del patró d’equilibris puntuats) i fins i tot alguns d'ells van arribar a proposar que ens trobàvem a les portes d'un nou paradigma de la teoria evolutiva.
En realitat, vista ja
des d'una certa perspectiva, la proposta d'aquests autors constituïa una matisació
de determinats aspectes de
A l’actualitat,
tanmateix, superada la fase d’impacte de les idees de Stephen
J. Gould, Niles Eldredge, Dave Raup i
d'altres, i incorporades amb major o menor fortuna al corpus de
20 Nov, 2006
Corrupció
Un cop més, amb la idea d’incitar-vos al debat,
us oferim un article d’Eudald Carbonell titulat “Corrupció”, publicat
prèviament a la secció Prisma d’El Mundo, concretament el passat
8 de novembre, i que ara posem també a disposició de tots vosaltres des d’aquest
espai, esperant que sigui del vostre interès.
En
una sessió de periodisme científic a Estepona, on vaig assistir fa uns dies,
l'alcalde estava orgullós que aquella petita ciutat no fos coneguda pels
escàndols de corrupció. Estava parlant, com és lògic, de Marbella i d'un llarg
etc repartit per tot el sud i el llevant i, per descomptat, d’aquestes dues
zones del centre del país i de tota la perifèria. Parlava de la corrupció i de
l’especulació en les pràctiques mafioses de gent de l’administració local i de
les constructores. És brutal que el fet de no ser corrupte sigui un mèrit
i que es
consideri una cosa extraordinària, quan tots pensem que hauria de ser al revés.
Ara bé, no
diem ni parlem de res que no sigui un hàbit de llarga durada. A
La corrupció és una malaltia atàvica
que destrueix la consciència dels ciutadans honorables. Fins on arribarem? Em resulta al·lucinant pensar
que aquesta manera de fer estigui tan estesa arreu. La sangonera que provoca en els llocs on
s’estructura i on es desenvolupa acaba per liquidar els rastres d’humanització.
La corrupció,
que pot ser ideològica, política, econòmica o social, branques d’una mateixa
malaltia a la qual no hi ha ningú que s’hi vulgui enfrontar; alguns perquè
formen part dels seus entramats, d’altres perquè en surten beneficiats i els
que queden fora perquè no volen problemes.
No hi ha
control social crític d’aquesta malaltia tan desenvolupada. Els estats
s’amaguen sota el seu funcionament burocràtic, els partits polítics sota l’ala
de la seva organització, els ajuntaments diuen que és la única manera de tenir
diners i, en molts de casos, prevariquen.
Només
la ferma denúncia del que està passant, només una campanya de conscienciació de
les administracions i de les persones que tenen un àmbit de decisió poden posar
fre al que estem veient darrerament. Quan
parlem de corrupció, com he fet moltes vegades, ho faig parlant de la
construcció. És lògic, si mirem què ha passat al nostre país durant
els trenta i escaig darrers anys. Molts pensàvem que després del franquisme tot això
milloraria, però a la vista està que les coses no funcionen com haurien de
funcionar i sembla que tothom fins ara mirava cap a una altra banda.
Semblaria que tot s’hagi posat al
servei de l’especulació, tot passa pels interessos dels qui amb els negocis
moltes vegades bruts aconsegueixen fer-se els amos de situacions socials i
polítiques que haurien d’estar en mans de civils no corruptes. Ara parlem de la construcció, activitat
on es desenvolupa la mega corrupció i
l’especulació, però podríem parlar de molts altres àmbits.
Es tracta d’una gran xarxa de
personatges que recorren el planeta i podem trobar aquesta mena de
comportaments independentment del temps i de l’espai. Quan aquí parlem de la corrupció a Rússia, també
hauríem de mirar de forma autocrítica el què passa al nostre país. Ara hem arribat
al cinisme de dir que un país és menys corrupte que un altre.
Sovint, quan
es discuteix aquesta qüestió amb un grup de gent, en un moment determinat
sempre hi ha algú que, quan tu critiques la corrupció, arriba a afirmar que
d’acord, sí, però aquí és molt inferior que a Sud-amèrica, o Àfrica o a
d’altres països; no en diuen res, però, de que independentment d'on sigui, la corrupció
sempre s'ha de condemnar.
Anem per un mal camí, i cal actuar
amb la raó, però sobretot amb el pes de les lleis dels que no volem ser
corruptes.
Eudald
Carbonell, director de l’IPHES
30 Set, 2006
Catalanisme social i consciència d’espècie (V)
Avui us proposem llegir el darrere article sobre Catalanisme social i consciència d’espècie que Eudald Carbonell ha publicat en els darrers mesos al diari El Mundo siglo XXI, concretament, aquest va sortir el 12 de juliol passat. Si voleu consultar els anteriors, aneu a "cerca", en aquest mateix bloc, hi poseu "catalanisme", i us sortiran tots.
L’arbre del catalanisme està sec a conseqüència del pas del temps i dels canvis i de les transformacions que s’han produït i de les que es produiran. És per això que cal que neixin nous brots que permetin fer la fotosíntesi i que es reactivin les fulles, el tronc i les branques de l’arbre. El meu catalanisme no es nacionalista ni independentista, però penso que d’aquesta qüestió no n’hem de fer una divisió; és el mateix arbre encara que no hi hagi acord, hem de conviure i estan articulades les arrels, el tronc, les branques i les fulles. El catalanisme social no es pot construir mirant al passant, al contrari, ara s’ha de construir en llibertat i consistència, mirant què volem ser en el futur i fent servir la nostra història passada com a referent, no a l’inrevés.
Ens hem de recomanar l’anàlisi del que està passant al món, a Europa i a Espanya i actuar en conseqüència des de dins, sense por. Per repensar-nos com a poble, si ens sembla que és necessari, hem de fer un esforç científic per conèixer la nostra realitat sense basar-nos en els drets històrics -que també els hem de reivindicar- sinó en la generació d’un pensament històric constructiu definitivament consistent, coherent i contemporani.
La reconstrucció de la consciència catalana s’ha de fer pensant en la crisi domèstica, una realitat planetària amb els fluxos demogràfics exponencials, en l’acabament de barreres territorials, en una economia de serveis i de recerca a ser possible del nostre país. S’ha de pensar com integrar les desenes de cultures i de llengües que ara mateix conviuen a Catalunya, respectant-les i fent-les servir de base per a la nova fusió catalanista. Parlem, una vegada més, d’integrar la diversitat.
La socialització de la revolució científica i tècnica és una assignatura que el món encara ha de passar. Aquesta vegada, Catalunya ho pot fer amb llibertat i amb certa autonomia. Hem d’aprofitar l’ocasió per regenerar-nos com el poble conscient que sempre hem estat, sense por i ambició, però mirant el futur.
La història ens dona les eines per identificar la nostra singularitat, ha evidenciat que la nostra identitat és forta i que no volem que es perdi. És doncs el moment d’adquirir capacitat per fer possible la nostra continuïtat cultural. Sabem que formem part de la espècie, que representem una petita porció del món i tenim tot el dret a reclamar-ho. Per aconseguir-ho no s’ha d’anar contra ningú sinó a favor de la nostra identitat, de la nostra forma de ser com a poble i aquesta vegada és important perquè la revolució científica i tècnica pot servir per homogeneïtzar-nos i nosaltres, els catalanistes, no volem això. Volem ser com som i no com volen que siguem, un impuls que ens fa lliures, la nostra llibertat no és negociable.
Som un poble quasi mil·lenari amb una llengua mil·lenària, un poble que com tots els pobles hem fet la nostra historia amb errors i encerts, que vol continuar sent poble; és una necessitat i una obligació per a tots els que som d’esquerres i catalanistes. No ho fem contra ningú, ho fem per a tothom.
La consciència d’espècie ens ha de fer solidaris amb els més necessitats i amb els que tenen esperança de millorar el món, de fer un món just. Tots som catalans si volem ser-ho. Aquesta és la qüestió més important que estem plantejant i us invito a pensar per repensar-nos com a catalans universals.
Eudald Carbonell
18 Jul, 2006
Catalanisme social i consciència d’espècie (IV)
Aquí teniu el quart lliurament de la sèrie d'articles "Catalanisme social i consciència d'espècie", que des de fa unes setmanes publica Eudald Carbonell, director de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) al diari El Mundo del siglo XXI i que anem compartint amb vosaltres. El Nou Estatut, el sentit de la llengua, l'aposta per un catalanisme menys territorial i més divers, són alguns dels conceptes que valora en aquestes ratlles.
Després de vint-i-cinc anys de consolidació de la nació catalana, unes forces polítiques anomenades d’esquerres impulsen un nou Estatut amb el qual, una altra vegada, hi està d’acord el 90 % del Parlament català, mentre que al Parlament espanyol només té el suport del 60 % dels seus membres.
En quina situació es produeix aquest esdeveniment? Doncs en un moment d’unificació europea que avança però que està en crisi, una crisi industrial a causa de la deslocalització que es manifesta específicament en la pèrdua de poder de la burgesia catalana i en la preponderància dels complexos multinacionals que han anat invertint a Catalunya als darrers anys. La crisi, provocada com conseqüència d’una falsa globalització, encara genera més problemes; també hi ha tensions amb la resta d’Espanya, promogudes sovint per les forces reaccionàries del franquisme sociològic latent, producte de no haver-se fet unes Corts constituents i una ruptura democràtica.
A més, després en tornaré a parlar, la socialització de la revolució científica i tècnica ha provocat una desestructuració social sense precedents. En un moment en què encara no hi ha processos convergents que portin a noves estructuracions socials, sense madurar la socialització de la revolució industrial, ja hem de metabolitzar els canvis produïts per la revolució científica i tècnica.
I a això hem d’afegir
que hem de ser conscients que, després de més de vint-i-cinc anys de
catalanisme en democràcia, la nostra forma de govern cavalca sobre una realitat
que ha canviat i que cal que entre tots fem canviar. El catalanisme polític no ha de ser l’eix per vertebrar el catalanisme social, ha de ser al revés, hem de fer
emergir un catalanisme social basat en un projecte d’espècie i conseqüent amb la nova realitat de Catalunya i
del planeta on vivim.
El catalanisme ha de ser integrador basant-se, però, en la diversitat social, no en l’homogenització territorial. Ha de ser un catalanisme carregat de coneixement de la nostra realitat específica, però que no oblidi els canvis que s’han produït. La planetització n’és el més important, de manera, que cal que aquesta perspectiva estigui en l’objectiu estratègic del nostre poble. Ara bé, no podem deixar de banda les profundes transformacions que han sofert les estructures domèstiques, la disminució de les religions com a fenomen socialitzador, així com el profund canvi econòmic de passar d’un país rural a un país industrial i, finalment, de serveis, en només tres segles.
El catalanisme que conserva la llengua com a manera peculiar de pensar i de comunicar, però que només es justifica per la necessitat que tenim els catalans de comunicar-nos amb la nostra història a partir d’uns objectius de futur, no per conservar-la com si fos un objecte fòssil. La llengua ha d’estar present arreu i per a tot, ha de ser una llengua nacional oberta a tothom ara que els fluxos demogràfic són canviats; ha de ser una llengua de la llibertat i de la igualtat d’oportunitats.
A Catalunya, la
consciència d’espècie s’ha de manifestar amb un catalanisme menys territorial, transformat
en un catalanisme conscient i volgut, que entre tots hem de començar a regenerar.
Són temps de xarxes de pensament i d’acció, no de grans líders ni de grans
idees; ben al contrari, personalment penso que, en una societat catalana
alfabetitzada al 100 %, cal la participació i el debat per avançar cap a un altre
tipus de consciència catalana, que ens introdueixi en una dinàmica catalanista específica però
diversa.
Eudald Carbonell, director de l’IPHES i
codirector del Projecte Atapuerca
13 Jul, 2006
L’evolució, un trencaclosques apassionant
Eudald Carbonell, director de l’IPHES (Institut Català de
Paleoecologia Humana i Evolució Social), s’ha incorporat aquesta setmana al
llistat de personatges que signaran articles a la contraportada del suplement “Estiu” d’El
Periódico de Catalunya, amb un espai propi per parlar dels temes claus en
l’estudi de l’evolució humana. Aspectes com la fabricació de les
primers eines o el creixement del cervell seran tractats d’una manera clara i
refrescant, en un quadern on es parla de molts aspectes d’oci, del que fan i
deixen de fer els famosos, de gastronomia, etc. Per tant, l’evolució humana ha
conquerit un espai propi enmig dels temes que interessen aquests dies de
vacances a moltes persones.
Aprofitarem el bloc
de l’IPHES, per fer-nos també ressò d’aquests articles, un cop hagin estat
publicats a El
Periódico, en la línia de socialitzar al màxim aquest coneixement i us convidem a
que expresseu les vostres pròpies opinions i preguntes.
L’evolució, un trencaclosques apassionant
Durant aquest estiu, a El Periódico de Catalunya, parlarem d’evolució amb l’objectiu d’entendre qui som. No hem trigat centenars de milers d’anys, sinó milions d’anys, a comprendre què significa fer-se humà. En aquest procés hi ha hagut una sèrie de llindars, de rubicons crucials per a la nostra evolució i presa de consciència.
Als articles que escriurem des de les excavacions d’Atapuerca
sobre l’evolució ens dedicarem a explicar tots aquests punts clau. L’emergència i la consciència de la
tecnologia. L’augment de la mida del cervell i la socialització. Des de
l’Àfrica, el nostre bressol, fins a tot el planeta. L’emergència del pensament
conscient i conceptual, i finalment, quan i com apareix la consciència de la
nostra espècie.
En aquests cinc capítols intentarem conèixer els processos de la humanització de manera senzilla però conceptual, i això ens ajudarà a reflexionar sobre el que hem estat, el que som i, per descomptat, el que volem ser. Evolució significa canvi i, en general, progressió; també vol dir estabilitat, estructuració i extinció. Són les lleis de la selecció natural, ara matisada per la selecció tècnica.
És apassionant saber que tots els organismes tenim un
origen comú, i que va tenir lloc a
El genial naturista anglès Charles Darwin va construir, a mitjans del segle XIX, la carcassa de la teoria de l’evolució gràcies a la seva proposta de la selecció natural i de la descendència amb modificació. La investigació de la seva teoria, durant tot el segle XX, ha permès importants canvis en la comprensió de fenòmens lligats al desenvolupament de la vida, i ens ha donat pautes per a una nova comprensió de l’origen, el desenvolupament i la diversitat dels mamífers i, òbviament, també de l’home. Durant el segle XXI, centenars d’especialistes –en geologia, arqueologia, botànica, genètica, antropologia, etc.– ens dediquem a escrutar milers d’hectàrees de terreny a tots els continents per intentar descobrir els fòssils que ens permetin reconstruir el puzle de l’evolució humana i el seu context. És una feina contínua i del tot sistemàtica, sovint sense les inversions adequades perquè les investigacions es facin de manera més rigorosa i organitzada. Per tant, la nostra tasca encara té un rerefons romàntic i això, sens dubte, ajuda a fer molt més suportable la nostra feina diària.
A la tasca de camp que desenvolupem en molts punts de l’Àsia,
l’Àfrica i Europa estem en contacte amb una gran diversitat de
pobles, tots ells descendents de la nostra mateixa espècie, l’Homo sapiens.
Això ens fa molt més conscients de la importància que ha tingut, i encara té, la cursa humana
que va començar fa més de 2,5 milions d’anys en algun lloc remot de la sabana
africana, quan un primat va aprendre a fer eines de pedra i fusta. El
seu cervell va créixer i créixer, i el nostre gènere, el gènere Homo, ha
arribat a tenir un dels cervells més grossos, en proporció al cos, de tots els mamífers.
Fa 1,8 milions d’anys ja ens havíem instal·lat al continent euroasiàtic, a més de l’Àfrica. Vam descobrir el foc i el vam socialitzar en un període que se situa entre 600.000 i 200.000 anys cap al passat. Com també l’art, que no es va socialitzar fins fa 20.000 anys. La consciència individual de primat en evolució va emergir i es va fer present. Només la nostra espècie, com ja hem esmentat, pot reflexionar entre els mamífers, tot i que no sigui l’única que és intel·ligent. La consciència d’espècie ha emergit i es consolida, l’hem de socialitzar i fer-nos més sabedors de què som. En cas contrari correm el risc d’extingir-nos de Gaià.
Eudald
Carbonell, director de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i
Evolució Social)
6 Jun, 2006
Catalanisme social i consciència d’espècie (2)
El catolicisme també va tenir un paper molt
important en la catalanització de la societat, els bisbes
Morgades i Urquinaona, el clergue Verdaguer i, per descomptat, Torres i Bages
en són una bona representació. Com és el cas de les nacionalitats sense Estat
-preeminentment el d’Euskadi- el paper de l’Església i dels religiosos esdevé
fonamental. D’aquesta manera, primer per un procés vital, i després també
intel·lectual, la recerca de les tradicions,
19 Mai, 2006
Catalanisme social i consciència crítica d'espècie (I), per Eudald Carbonell
1 Mai, 2006
Canvi i innovació en la historia de la humanitat
Amb l’objectiu d’incitar-vos al debat i saber les vostres opinions, us oferim unes idees del professor Eudald Carbonell entorn als moments claus en la historia de la humanitat en què s’han produït important innovacions. Alhora, insta a la necessitat de ser més competents i menys competitius. Són pensaments en resposta a unes preguntes realitzades per l’Instituto Ibermática de Innovación amb motiu de la seva participació a
¿Cuáles considera que han sido en la historia de la humanidad los 3 momentos de cambio/ruptura innovadora más relevantes?. ¿Cuál es/será el siguiente gran elemento o factor de cambio/innovación?
- El primer momento de ruptura con la naturaleza es sin duda la producción extrasomática. La secuenciación de rocas para obtener filos. Hace más de 2,5 millones de años unos primates bípedos del género Homo desarrollan la inteligencia operativa en África centroriental. La producción de instrumentos de piedra es una de las innovaciones más importantes en la evolución humana.
El segundo momento viene representado por el control de la producción del fuego hace unos 600.000 años. La domesticación de este elemento representa un proceso de emergencia socializadora de gran importancia y que desde mi punto de vista está relacionada con la emergencia del lenguaje articulado. La disposición radial de homínidos alrededor el fuego permite explicar la necesidad de comunicación intergeneracional.
La producción artística es una de las adquisiciones más importantes en el proceso evolutivo. La capacidad de abstracción, así como el manejo técnico son imprescindibles en esta estructura de conocimiento icónico. El arte emerge hace 500.000 años y se socializa hace unos 30.000 por el Homo sapiens.
La clonación humana que se producirá en el tercer milenio será una ruptura del “continuum”evolutivo y tendrá una trascendencia biológica y etológica que cambiará la ética y la cultura de nuestra especie.
En su libro 'Els somnis de l'evolució/Los sueños de la evolución' Vd. afirma que en la actualidad la competitividad ya no es útil para los humanos y que la deberíamos sustituir por la competencia": ¿qué diferencias ve Vd. entre un término y el otro, y por qué la competitividad (factor que muchos pensábamos ha desempeñado un rol fundamental en la evolución, la innovación, etc.) ha dejado de ser útil para la humanidad?
- Ser competente significa conocer y aplicar con rigor e inteligencia el conocimiento. Ser competitivo significa intentar demostrar que eres más capaz que otros/as. Normalmente el competente no tiene que competir. El Homo sapiens es el más competente de los mamíferos ya no necesita competir. Competir puede ser su final como especie. Sin conciencia operativa socializada tendremos problemas de adaptación en el futuro.
23 Mar, 2006
L'aigua de Gaia
Com pot ser -prossegueix- que amb la tecnologia que disposem no solucionem les
necessitats de l’espècie sobre el nostre bé més elemental, l’aigua?. Dons bé, tenim
un bon subjecte de reflexió, pensem sobre aquesta qüestió i fem-ho en profunditat;
sinó, com a mínim, donem elements per al debat per més obvis que semblin.
