www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

29 Des, 2006

Un nou llibre sobre Atapuerca avala la complexitat tecnològica dels primers pobladors europeus

Un nou llibre sobre Atapuerca avala la gran capacitat dels primers pobladors europeus per crear eines d’indústria lítica que després utilitzaven per caçar, per esquarterar les bèsties que obtenien, tractar la pell, etc, és a dir, per dur a terme les accions quotidianes essencials que ens puguem imaginar, amb àmplies aptituds per gestionar i dominar l’ecosistema mediterrani.

La publicació porta per títol Atapuerca y las primeras ocupaciones humanas del sur de Europa, de Marcos Terradillos, i es el tercer volum d’una col·lecció de l’Àrea de Prehistòria de la Universitat de Burgos, amb el suport de la Fundació Atapuerca, entre d’altres.

Encara que l’estudi es basa en els instruments lítics del nivell 6 de Gran Dolina, un dels jaciments d’Atapuerca (Burgos), concretament on van aparèixer les restes humanes atribuïdes a una nova espècie, l’Homo antecessor, que practicava el canibalisme, l’autor del llibre compara aquesta tecnologia amb la localitzada a altres llocs d’Europa de similar cronologia, a l’entorn d’un milió d’anys, com és el cas de la cova de Vallonnet (França), Monte Poggiolo (Itàlia), Fuente Nueva 3 i Barranco León Granada), materials sobre els quals investiga l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, dirigit per Eudald Carbonell, codirector alhora del Projecte Atapuerca) en col·laboració amb altres centres d’investigació.

Marcos Terradillos, jove investigador de la Universitat de Burgos, ha assenyalat: “aquesta comparació posa de manifest que els primers grups humans que van poblar Europa eren éssers que posseïen una tecnologia complexa, amb àmplies capacitats per gestionar i dominar l’ecosistema”.

També ha especificat que coneixien i explotaven pedres de molt diversa qualitat, i que, en un primer ús, aquestes matèries s’empraven per a la talla i per a la fractura d’ossos. Lles característiques d’explotació, les situa en el Mode 1 de producció, és a dir, en el més antic.

Altres aportacions significatives que es constaten al llibre és la capacitat dels primers homínids europeus per seleccionar el material i la gestió diferencial que en feien: les matèries explotades són d’origen local i els campaments s’instal·laven sobre els mateixos llocs on es trobaven els recursos lítics, on confeccionaven, utilitzaven i, finalment, en general, abandonaven els utensilis, o a vegades en zones pròximes.

27 Des, 2006

Una exposició ensenya com era la vida dels nostres avantpassats entre fa 13.000 i 5.000 anys

Com vivien els nostres avantpassats de fa entre 13.000 i 5.000 anys abans d’ara? La resposta la podeu trobar a l’exposició itinerant Neolític. De nòmades a sedentaris, que fins el 7 de gener es pot visitar a la Plaza de los Fueros, a Pamplona, organitzada per la Fundacióla Caixa, el comissariat de la qual ha anat a càrrec de Lluís Batista, membre de la Unitat de Museografia de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social); precisament, el director d’aquest institut, Eudald Carbonell, n’és l’assessor científic de l’exposició.

Aquesta exposició recull, a partir de diversos recursos museogràfics, les fites culturals i zones geogràfiques on es va desenvolupar el Neolític en el període comprès entre fa 13.000 i 5.000 anys, quan l’Homo sapiens efectua un canvi transcendental, passant del sistema de vida dels darrers caçadors recol·lectors a les primeres societats urbanes, de nòmades a sedentaris.

El contingut de la mostra s’estructura al voltant de cinc àmbits cronològics: els darrers nòmades caçadors recol·lectors, les primeres pràctiques agrícoles, la domesticació animal per a la ramaderia, l’ús de la ceràmica i el desenvolupament de l’escriptura.

Els eixos geogràfics que engloba se centren a Orient Pròxim i Mig, a la “Mitja Lluna Fèrtil”, compresa entre la zona Síria Palestina, la Iraniana i Iraquiana, i la de la Península Anatòlica, encara que dóna pinzellades d’altres parts importants con Extrem Orient i Amèrica.

Horari: de dilluns a diumenge, de 9 a 20 h. L’1 de gener, tancat

Per saber més, Obra Social “la Caixa 948 190 211 i www.lacaixa.es

26 Des, 2006

Eines que creen consciència d’espècie: L’hominització va començar amb la capacitat de produir estris, per Eudald Carbonell

No sé què devien sentir els animals que habitaven a la sabana africana en rebre de forma sobtada el so produït pel cop rítmic entre dues pedres. Sens dubte, va ser un soroll més dels que es produïen en aquests magnífics espais en què va emergir el nostre gènere, el de l'Homo.

L'estrèpit que produeix l'impacte d'una pedra contra una altra, en el procés d'obtenció d'eines, va haver de ser primer una cosa esporàdica i aïllada en aquests grans espais oberts que caracteritzen la sabana arbòria. Amb el temps, molts dels nostres avantpassats van aprendre la manera de fabricar eines, i d'aquesta forma el soroll produït en les seqüències de talla va ser un fet normal a la zona centreoriental d'Àfrica fa més de dos milions d'anys.

Havia nascut la tècnica de producció d'eines, fet que va despertar en el planeta una força aclaparadora que ens portaria a la consciència d'espècie. Fa tres anys, amb els meus col·legues Henry de Lumley, Debora i Vincenzo, estàvem enfeinats classificant eines d'un jaciment d'Etiòpia molt important i discutíem sobre com hauria pogut emergir la capacitat de produir-les entre els homínids. El jaciment que investigàvem es deia Kada Gona, i està dirigit pel col·lega Sileshi Semaw, que és un gran especialista etíop que ara investiga al CRAFT d'Indiana (Estats Units), juntament amb l'amic i director Nicolas Toth, que potser algun dels lectors ja coneix perquè s'ha fet famós, entre altres coses, per ensenyar al bonobo (ximpanzé pigmeu) Kanzy del zoològic d'Atlanta a tallar diverses eines de pedra.

Els lectors es deuen preguntar què és el que té aquest jaciment que hem esmentat i què és el que fa que sigui tan interessant. Doncs bé, es tracta de l'ocupació d'homínids amb indústria lítica (la producció d'eines de pedra i minerals) més antiga que es coneix en tot el planeta. Aquest registre està datat pels isòtops de potasi-argó en 2,5 milions d'anys aproximadament, cosa que ens permet assegurar-ne la gran antiguitat d'una manera bastant precisa.

Estudiant una per una les peces d'aquest jaciment tens la sensació de traslladar-te a l'origen, un viatge vertiginós fins a l'inici de la intel·ligència i la vida dels primers humans. Proposem que fer eines, i no és una proposta nostra, ens ha fet humans i volem destacar que el procés d’hominització va començar fa 2,5 milions d'anys i que encara no s'ha acabat.

L'estudi dels ganivets de pedra ens permet assegurar que estan produïts per poder esquarterar o aconseguir tallar la carn dels animals morts. La carn té una gran quantitat de proteïnes, però està protegida per la pell, els ganivets de pedra que vam estudiar permetien a aquests primats homínids del Pliocè aconseguir l'aliment. Hem de recordar que, abans de ser omnívors, els homínids vam ser frugívors i també folívors. És a dir que érem éssers herbívors en el sentit més ampli.

La indústria lítica representa, en realitat, un codi informatiu que ens acosta a la comprensió de la complexa evolució biològica del nostre gènere a través de la tecnologia. Fins a l'emergència de les eines lítiques no hi hauria transmissió d'informació complexa fora del codi genètic de l'ADN. Amb la seva aparició comença la humanització, la informació es fa exterior i, d'aquesta manera, la producció extrasomàtica desenvolupa la nostra capacitat d'adaptació i es converteix en l'eix de la consciència del nostre gènere.

Primats tecnològics, això és el que som, i aquí hi ha la base del que serem. La història dels humans és la història del que som però també del que fem, encara que el que vulguem ser depèn en bona mesura de nosaltres mateixos.


Eudald Carbonell, codirector del Projecte Atapuerca i director de l'Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES).

Aquest article va ser publicat l’estiu passat a El Periódico de Catalunya

24 Des, 2006

“Bolets”, per Eudald Carbonell

Fins i tot per anar a buscar bolets cal la consciència. Vivim un món on la comunicació es la base de la informació, d’aquesta manera, la televisió, la ràdio i els diaris son els portaveus de les modes. A Catalunya això també ha arribat amb els bolets, cosa lògica, sempre m’havia estranyat que no fos un eix comunicatiu important.

Els catalans formem part d’aquest grup de comunitats humanes, els micòfils, als quals ens agraden molt els bolets en contraposició a les comunitats humanes micòfogues que són aquelles que no aprecien els fongs. Com que la meva família sempre ha estat molt lligada a la muntanya i als boscos, l’activitat boletaire hi ha estat sempre present; sobretot per al meu avi Ramon, de Santa Maria de Besora, que se me’n duia a buscar bolets quan jo encara gairebé no caminava, d’aquí em ve l’afecció.

Una de les coses que em va ensenyar era no collir els bolets que no eren comestibles. L’altra, que els bolets s’havien d’arrencar estirant per la cua sense espatllar el terra. Les passejades pel bosc, el meu entorn natural al meu poble, Ribes de Freser, eren doblement importants.

La consciència de fer les coses bé és una cosa molt important per a tots els aspectes de la vida. Ara, massa sovint els boscos sofreixen l’atac de grups de congèneres que no ha estat educats en sentit d’espècie. Humans que proveïts de pals, rasclets i tota mena d’eines ataquen tot allò que es mou, desmunten el terreny, aixequen els bolets que no coneixen i destrueixen tot el que troben al seu pas; finalment, llencen les bosses de plàstic plenes de brossa a la vora del camí, un senyal inequívoc que han passat per allà.

També sovint trobes els bolets que no coneixen arrancats i, davant del dubte, llençats. Veiem doncs com valoren molt poc els corpófegs del fongs, segurament el mateix poc valor que donen a la vida i a la solidaritat amb els altres congèneres d’espècie i que, segurament, transmeten als seus fills i coneguts aquest menyspreu per la vida, tant per la vegetal com per l’animal.

Podem trobar la consciència –o la manca de consciència- en qualsevol acció de la nostra vida. Som depredadors i ho sabem, ara bé, depredar amb racionalitat és el que s’està imposant com a clau de respecte envers la natura i a nosaltres mateixos. Hem de fer de tot això una regla d’actuació conscient més enllà de les nostres pulsions de primats humans.

No hi ha res més agradable que arribar a casa amb un bon cistell de rovellons, pinetells, rossinyols, cames de perdiu, trompetes de la mort, sabateres, camagrogs, canaris, etc. Fins i tot aquí, la diversitat també resulta important. Conèixer els bolets, conèixer el bosc, ha de formar part d’aquesta estratègia tan important que és la humanització constant i sistemàtica.

Fruirem del planeta si fomentem la integració de la diversitat, si cooperem i fem les coses com cal, per tant, l’oportunitat de ser més humans es manifesta en totes les accions de la vida. Som un poble al qual agraden els bolets, és una forma de conèixer i gaudir, però cal fer-ho sent menys depredadors, més competents, i desenvolupant les relacions socials i ecològiques necessàries per tornar en plaer una afecció mil·lenària.

L’aproximació a comportaments socials i culturals pot ser molt beneficiosa per a tothom. Cal fomentar el coneixement dels bolets, però també de la natura en sentit estricte, i sobretot de la nostra pròpia natura de primat.

Eudald Carbonell Roura

aquest article ha estat ja publicat al diari "El Mundo del siglo XXI"

22 Des, 2006

Analitzen eines lítiques de fa 900.000 anys del jaciment francès de Vallonnet per saber més sobre les primeres ocupacions humanes d’Europa

Aprofundir en el coneixement de les indústries lítiques de 900.000 anys d’antiguitat, localitzades al jaciment de Vallonnet, a França, ha estat l’objectiu de la visita que del 18 al 20 de desembre han efectuat membres de l’IPHES, al Laboratoire Départemental de Préhistorie du Lazaret, a Niça, on han mantingut diverses reunions de treball per tal de conèixer més a fons la importància de les troballes de Vallonnet, en relació amb les registrades en els darreres anys a jaciments de la mateixa antiguitat, o fins i tot més gran, com Orce i Atapuerca. L’objectiu és tenir més dades sobre com es va produir l’ocupació dels primers pobladors europeus.

vallonet


Per part de l’IPHES hi ha participat Eudald Carbonell, Marina Mosquera, Andreu Ollé i Robert Sala, que han treballat conjuntament a Niça amb col·legues francesos com Henry de Lumley, membre del consell científic del Laboratoire Départemental de Préhistorie du Lazaret; espanyols, com Isidro Toro, codirector de les excavacions a Orce, i italians, com Marta Arzarelo, tal com constata la imatge. Marina Mosquera, professora de l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i investigadora de l’IPHES ha assenyalat: “Entre tots volíem examinar les indústries lítiques (eines de pedra) i la fauna de Vallonnet en el context europeu, tenint en compte les troballes que s’han succeït els últims anys a jaciments com Orce, Atapuerca i recentment a Pirro Nord, a Itàlia”.

Marina Mosquera ha remarcat que en aquest mapa, “Vallonnet és important perquè, fins no fa massa temps, era l’únic jaciment de Plistocè inferior d’Europa, datat en 900.000 anys, i amb molta presència de fauna i indústria lítica”, La investigadora de la URV ha puntualitzat: “ara la seva cronologia ha estat superada per Fuente Nueva i Barraco León, a Guadix-Baza (Granada), la Sima del Elefante i Gran Dolina a Atapuerca (Burgos), i més recentemt per Pirro Nord, a Itàlia, i Pont de Lavaud, a França, tots ells d’entre 1,4 i 1,2 milions d’anys, però als anys vuitanta, Henry de Lumley era dels pocs prehistoriadors que defensaven l’ocupació humana d’Europa fa un milió d’anys, com és el cas de Vallonnet, basant-se en les eines lítiques trobades en aquest jaciment, doncs mai s'han posat al descobert encara restes humanes”.

L’assistència de l’IPHES a aquesta reunió científica té a veure amb el fet que tots els centres d’investigació que lidera el prestigiós arqueòleg Henry de Lumley, i aquest de Lazaret n’és un d’ells, estan integrats en aquesta xarxa de docència i d’investigació que representa el Màster Erasmus Mundus d’Arqueologia del Quaternari i Evolució Humana, i que imparteix també l’IPHES a Tarragona.

21 Des, 2006

Taula rodona sobre encontres entre poblacions humanes

Encontres entre poblacions humanes. Una visió multidisciplinar és el títol de la taula rodona que se celebrarà divendres dia 22 de desembre, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona (UdG), organitzada pel Departament de Geografia, Història i Història de l'Art i de l'Institut del Patrimoni Cultural d’aquest centre d’ensenyament. Entre els participants hi figura Eudald Carbonell, director de l’IPHES (Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social).

Julià Maroto, professor de Prehistòria de la UdG, i coordinador d’aquesta iniciativa juntament amb Joan Lluís Alegret, docent d'Antropologia social, a la mateixa Universitat, ha manifestat: “aquesta és una més de les moltes activitats que s'organitzen periòdicament. El tema escollit, encontres entre poblacions humanes, és molt transversal i considerem que pot interessar a gairebé totes les disciplines de la facultat, alhora que és un tema d'actualitat que pot interessar al públic en general”.

Horari i participants

10.30 Presentació

10.40 Exposicions dels participants.

Alejandro Pérez-Pérez, professor titular d'Antropologia física de la UB

"La visió des de l'antropologia biològica"

Eudald Carbonell, catedràtic de Prehistòria de la URV

"La visió des de la prehistòria"

Verena Stolcke, catedràtica d'Antropologia social de la UAB

"La visió des de l'antropologia cultural"

Fina Birulés, professora titular de Filosofia de la UB

"La visió des de la filosofia"

12h Pausa

12h15 Taula rodona amb els quatre participants

19 Des, 2006

Presentació d’un llibre i conferència d’Eudald Carbonell a Montblanc

Dia: dijous, 21 de desembre

Hora: 20.30 h

Lloc: Museu Comarcal de la Conca de Barberà, a Montblanc, ubicat al C/ Josa, 6.

LLIBRE

Entendre la ciència des de dins (o si més no intentar-ho). Reflexions, d’Eudald Carbonell i Policarp Hortolà, ambdós investigadors de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), és el títol del llibre que es presentarà dijous, 21 de desembre, a les 20.30 hores, al Museu Comarcal de la Conca de Barberà, a Montblanc.

En aquest text, els autors revisen els criteris de la ciència i la seva filosofia, alhora que exposen els problemes més importants amb els quals la humanitat s’enfronta en la relació ciència-societat.

Per elaborar aquesta obra, s’han basat, d’una banda, en argumentacions de diversos especialistes en epistemologia i, d’una altra, en les idees que ha generat la pràctica quotidiana de la tasca científica.

La presentació anirà a càrrec dels mateixos autors.

CONFERÈNCIA

Tot seguit, Eudald Carbonell, pronunciarà la conferència "Evolució social i desenvolupament tecnològic". En la seva intervenció, el director de l’IPHES, explicarà com un dels fenòmens més sorprenents de la evolució de la matèria ha estat l’aparició de la singularitat humana. La complexitat que ha assolit la nostra espècie és la resultant de milions d’anys d’evolució en els quals hem integrat les formes biològiques i culturals que ens han precedit.

També des del punt de vista del nostre comportament l’Homo sapiens ha incorporat la càrrega genètica i de comportament dels nostres avantpassats. El comportament social dels nostres avantpassats va ser cabdal per tal de afavorir la nostre supervivència i desenvolupament.

Els treballs desenvolupats a la Sierra de Atapuerca, junt amb les recerques d’altres equips d’investigació en altres projectes, permet d’explicar com ha estat el fenomen de l’evolució humana. Tot això ens dona elements per prospectar sobre el nostre desenvolupament com a ésser humans que caminem cap a la humanització.

Sense la cooperació social els grups humans no haguessin pogut sobreviure al seu origen biològic d’éssers bastant precaris en un ambient hostil poblat per grans predadors. Va ser l’ús social de la tècnica el fet que va permetre la hominització. Cal que entenguem bé aquest procés tot integrant la diversitat humana i socialitzar la tècnica per assumir el nostre passat com espècie animal i entrar definitivament en la humanització. Això és: adquirir una consciència crítica d’espècie.

18 Des, 2006

La Universitat de Xile i l’IPHES signen un conveni per afavorir l’intercanvi de coneixement sobre la recerca en evolució humana

La vicedegana de Facultat de Ciències Socials (FACSO) de la Universitat de Xile, Elisabeth Wenk, i el director de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), Eudald Carbonell, han signat un conveni marc per desenvolupar conjuntament investigacions transdisciplinàries a l’entorn de l’evolució humana.

Aquesta ha estat una de les fites principals assolides a Xile durant el viatge que acaba de realitzar, Eudald Carbonell, director de l’IPHES, a aquest país, i també a Mèxic i Cuba, per impulsar una xarxa científica hispanoamericana que permeti unificar metodologies de recerca, intercanviar coneixement i docència, i d’aquesta manera avançar en l’estudi de l’evolució humana a nivell planetari.

viatge a Xile

Eudald Carbonell, el segon per la dreta, i immediatament al seu costat, Igor Parra, amb companys de la Universitat de Xile, durant el seu viatge a aquest país

A Xile, Eudald Carbonell va viatjar acompanyat per Igor Parra, cap de la Unitat de Prospectiva i Relacions Internacionals de l’IPHES. A més de pronunciar una conferència a la Universitat de Xile, Carbonell i Parra van visitar els jaciments de Tagua Tagua i Cuchipuy, acompanyats pels professors Eugenio Aspillaga i Donald Jackson, del Departament d’Antropologia de la FACSO.

Tagua Tagua és un jaciment clàssic a Xile per estudiar el poblament paleoindi, ja que s’ha localitzat un campament on caçaven els homínids en un indret per on transitaven abundants megaherbívors; està datat en uns 6.300 anys abans d’ara. Cuchipuy és un interessant cementi humà amb una antiguitat d’entre 7.610 i 5760 anys.

16 Des, 2006

La vigència del pensament evolucionista

En ple debat sobre el creacionisme i l’evolucionisme, Jordi Agustí, investigador ICREA (Institut Català de Recerca Avançada) i membre de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), defensa en aquest article la validesa del mecanisme proposat per Darwin per explicar l’evolució biològica. Us convidem a llegir-lo i a donar la vostra opinió o fer les vostres preguntes.

Charles Darwin va ser qui primer va donar una explicació científica solvent sobre el concepte d’evolució biològica. Amb la seva aportació de la selecció natural, Darwin va fixar les bases per al desenvolupament científic d’una teoria de l’evolució. La formulació original de la teoria de la selecció natural, tanmateix, en la qual el concepte de variabilitat jugava un importantíssim paper, no explicava ni l’origen ni el mecanisme de transmissió d’aquesta variabilitat. És per això que després de la seva proposta, a finals del segle XIX i principis del XX, ens trobem davant d'un gran número de teoria evolutives alternatives a la selecció natural, com l'ortogenetisme o el mutacionisme. Totes elles tenen en comú el fet de relegar la selecció natural a un paper marginal dins del procés evolutiu.

La Teoria Sintètica de l'Evolució, proposta a través de les obres de T. Dobzhanski, E. Mayr, G.G. Simpson, J. Huxley i L. Stebbins, va aconseguir conciliar la teoria de la selecció natural darwiniana amb la genètica mendeliana i amb el mutacionisme. En paleontologia, la Síntesi moderna postulava una aparició lenta i gradual de les noves espècies, lluny d'idees com el "monstre prometedor" de Goldschmidt o el saltacionismo i catastrofisme de Schindewolf, idees que provocaven una autèntica repulsió en l'entorn de la revista Evolution.

Tanmateix, en rebutjar de ple idees com l'aparició sobtada de noves espècies o la influència del desenvolupament ontogenètic en la generació de noves formes, la Teoria Sintètica va enviar al calaix dels records tota una tradició evolucionista de gran arrelament entre paleontòlegs, embriòlegs i morfòlegs, en general.

Aquesta tradició va ser recuperada efusivament en els anys 70 i 80 del passat segle per rellevant paleontòlegs com David Raup o, sobretot, Stephen J. Gould, i per biòlegs evolutius com Pere Alberch. Aquests autors van emfatitzar el caràcter no darwinià dels seus models (per exemple, en el cas del patró d’equilibris puntuats) i fins i tot alguns d'ells van arribar a proposar que ens trobàvem a les portes d'un nou paradigma de la teoria evolutiva.

En realitat, vista ja des d'una certa perspectiva, la proposta d'aquests autors constituïa una matisació de determinats aspectes de la Síntesi neodarwinista, perfectament compatible amb el paradigma darwinià. Tanmateix, en emfatitzar el caràcter no-darwinista d’aquests models, conscientment o inconscientment es va transmetre la impressió que el model darwinista d’evolució estava en crisi i ja no era vàlid. Aquest corrent va ser aprofitat per determinats reductes creacionistes per atacar a la Teoria de l'Evolució i mostrar les seves presumptes debilitats.

A l’actualitat, tanmateix, superada la fase d’impacte de les idees de Stephen J. Gould, Niles Eldredge, Dave Raup i d'altres, i incorporades amb major o menor fortuna al corpus de la Biologia evolutiva, podem afirmar que el mecanisme proposat per Darwin per explicar l’evolució biològica continua tenint bona salut.

Jordi Agustí

14 Des, 2006

Una exposició mostra com era la vida dels primers pobladors de l’Empordà fa 300.000 anys

El massís del Montgrí va ser l’escenari, ara fa 300.000 anys, del pas dels primers pobladors coneguts a l’Empordà. Les restes arqueològiques localitzades en aquest indret constitueixen un bon exemple d’un establiment humà a la Mediterrània, tal com es pot es pot observar a l’exposició El Montgrí ara fa 300.000 anys, que s’inaugurarà dissabte dia 16 de desembre, a les 19 h a Can Quintana, Museu de la Mediterrània, ubicat a Torroella de Montgrí (Girona), i es podrà visitar fins el 30 de juliol.

La presentació anirà càrrec d’Eudald Carbonell, director de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), Narcís Soler, de la Universitat de Girona i Ramon Julià, geòleg del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas), tots tres assessors del projecte de recerca i de socialització de la ciència que s’impulsa des de Can Quintana a l’entorn del Montgrí.

recreació cacera

Recreació d'una escena de cacera de l'Homo heidelbergensis. Dibuix: Francesc Riart

L’exposició proposa una aventura que s’inicia en l’origen de la Terra ara fa uns 4.500 milions d’anys per recrear-se en 300.000 abans d’ara, moment en què es produeix una de les primeres ocupacions humanes a Catalunya, al massís del Montgrí.

Un any en la vida d’un Homo heilderbergensis

La mostra convida a descobrir com era un any en la vida d’un grup prehistòric, des de la seva arribada al massís del Montgrí a la tardor, fins a la seva partida a l’estiu. A partir de sensacions, materials arqueològics i explicacions es proposa un viatge per la seva vida quotidiana. Alhora, l’exposició no es queda únicament en el passat sinó que també reflexiona sobre com ens relacionem amb el medi actualment, si som capaços de combinar el progrés amb el respecte a l’entorn, i si realment ens hem fet finalment humans.

En aquest sentit es planteja si l’home fa canviar el món, un debat que és el nucli central de l’exposició. En aquest àmbit es convida l’espectador a seguir la vida d’un grup d’Homo heilderbergensis (espècie humana que va viure a les comarques gironines ara fa uns 300.000 anys) al llarg d’un any des de la seva arribada a la tardor fins a la seva partida a l’estiu.

Activitats i estacions

Cada estació serveix de pretext per mostrar diferents activitats amb l’element sempre de reflexió cap el present:

El visitant es trobarà una sèrie de dibuixos associats a cada estació elaborats per un dels principals dibuixants de la prehistòria: Francesc Riart. Hi ha també una cambra de sensacions, on es convida a reviure l’experiència d’estar sols a la nit, i es poden veure materials fins ara inèdits fruït de les excavacions del cau del Duc, com restes òssies d’elefant antic, de bou, rinoceró, ren, etc, a més d’eines lítiques destacades i filmacions sobre tècniques d’encesa de foc i de talla.

13 Des, 2006

Conferència sobre les noves tecnologies aplicades als fòssils humans d’Atapuerca

Noves tecnologies aplicades als fòssils humans de la Sierra de Atapuerca és el títol de la conferència que pronunciarà Carlos Lorenzo, membre de l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, de l’equip d’investigació d’Atapuerca i de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), dijous dia 14 de desembre, a les 20 hores, a l’Auditori Viader de la Casa de Cultura de Girona.

En aquesta conferència s'explicarà com es poden aplicar a l’estudi dels fòssils humans alguns dels avenços de la medicina i de la informàtica. Carlos Lorenzo es referirà especialment a la tomografia axial, una tècnica que permet obtenir imatges tridimensionals de les restes, estudiar el seu interior, reconstruir en tres dimensions òrgans interns i aconseguir d’aquesta manera una rèplica virtual dels fòssils. Posteriorment, es poden elaborar reproduccions físiques dels mateixos mitjançant altres processos.

“A la Sierra de Atapuerca, aquestes tècniques –puntualitzat Carles Lorenzo- ens han permès fer còpies del fòssils humans sense necessitat d'utilitzar els motlles tradicionals. Una de les avantatges d’aquest sistema de treball és que el fòssil original no es sotmet a cap perill”.

Aquesta xerrada forma part de les activitats complementàries organitzades amb motiu de l’exposició Atapuerca i l’evolució humana, que es pot visitar a l’edifici esmentat fins al 21 de gener.

12 Des, 2006

Els neandertals que fa 43.000 anys vivien al jaciment asturià d’El Sidrón practicaven el canibalisme

La prestigiosa revista de l’Acadèmia de Ciències dels Estats Units, Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS), ha publicat un article sobre les excavacions que s’efectuen al jaciment asturià El Sidrón on es constata que fa 43.000 anys els neandertals que vivien en aquest indret practicaven el canibalisme, doncs els ossos presenten marques de tall produïdes pels instruments lítics durant el procés de desarticulació i descarnament dels individus, així com senyals dels cops realitzats per fragmentar els ossos amb la finalitat d’obtenir la medul·la.

restes humanes sidrón

Mandíbules, dents i ossos humans en els quals s'observen marques de tall. Foto: PNAS

Entre els signants de l’article, titulat “Paleobiology and comparative morphology of a late Neandertal sample from El Sidrón, Asturias, Spain”, hi figura Rosa Huguet, becaria de la Fundació Atapuerca, membre de l'Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i investigadora de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) , que ha realitzat l’anàlisi zooarqueològic i tafonòmic de les restes humanes trobades en aquest jaciment. Per tant, “he identificat i caracteritzat –assegura- les marques de tall que evidencien el canibalisme, així com les diferents activitats de desarticulació i espatllament documentades. A més, l’estudi tafonòmic ha permès veure que algunes restes han estat modificades per petits carnívors i per rossegadors”.

Allò que encara no saben els investigadors són les causes exactes d’aquest canibalisme, una pràctica que, d’altra banda, amb cronologies diferents, i d’espècies distintes, s’ha documentat en altres jaciments com Gran Dolina (Atapuerca, Espanya), la cova de l’Aragó i a Moula-Guercy, ambdós a França, i a Krapina (Croàcia). Rosa Huguet comenta: “en alguns d’aquests casos s’ha assenyalat que el canibalisme és gastronòmic, però no té perquè estar relacionat amb èpoques d’estrès per la manca d’aliments, sinó que els homínids podrien formar part habitual de la dieta dels paleopobladors del Plistocé”.

El Sidrón és el jaciment de neandertals més important de la península Ibèrica pel que fa al nombre de restes òssies que s’hi ha trobat (més de 1.300). Aquestes restes corresponen a vuit individus: un infant d'aproximadament tres anys, un jove d’uns vuit anys, dos adolescents i quatre adults.

Les restes, que s'han datat al voltant de 43.000 anys d’antiguitat, es troben a l'interior d’un profund sistema càrstic, en una galeria secundària situada aproximadament a 220 metres de l’entrada principal. Els investigadors consideren que probablement provenen de l’ensorrament d’una dolina a la superfície, un esdeveniment puntual i accidental que actualment permet saber quina estructura i dimensions tenien els grups de neandertals.

Els treballs científics desenvolupats a El Sidrón s’efectuen sota la direcció d’Antonio Rosas, paleoantropòleg del Museo Nacional de Ciencias Naturales (CSIC – Consejo Superior de Investigaciones Científicas), i de Javier Fortea, de la Universitat de Oviedo, responsable de la part arqueològica del jaciment. Entre d’altres, també hi pren part el professor Carles Lalueza, especialista en genètica, de la Universitat de Barcelona, que ha pogut estudiar l’ADN mitocondrial d’El Sidrón, que s’han pogut recuperar gran al bon estat de conservació dels fòssils, convertint-se d’aquesta manera en l’únic jaciment neandertal de la península ibèrica del qual s’ha extret ADN de diferents homínids.

10 Des, 2006

L’exposició Atapuerca i l’evolució humana arriba a Girona

Fins el 21 de gener es pot visitar l’exposició itinerant Atapuerca i l’evolució humana, que promoguda per la Fundació Caixa Catalunya, s’exhibeix a la Casa de Cultura de Girona, ubicada a la Plaça de l’Hospital, 6.

La mostra constata els motius pels quals els jaciments prehistòrics de la Sierra de Atapuerca constitueixen un tresor científic d’extraordinària importància. En síntesi, allí hi trobem un registre arqueològic i paleontològic molt continu que abraça l’últim milió d’anys, i tal vegada més; normalment, els jaciments només es refereixen a un període concret del temps geològic, o comprenen una època limitada, cosa molt diferent al que succeeix a Atapuerca, on es poden observar els canvis soferts durant un milió d’anys pel que fa al clima, als ecosistemes, a les activitats humanes i a la seva tecnologia i, finalment, als mateixos éssers humans.

L’exposició inclou nombrosos objectes de gran valor i interès, com la primera reconstrucció del cap del Nen de la Gran Dolina (Homo antecessor), l’humà més antic trobat a Europa, de fa almenys 800.000 anys; la reconstrucció del crani 5, trobat a la Sima de los Huesos, el fòssil més complet de la seva classe, que es correspon a un Homo heidelbergensis, de fa uns 400.000 anys; o el bifaç batejat com a “Excalibur”, una extraordinària destral de mà tallada en quarsita vermella, única peça d’indústria lítica trobada a la Sima de los Huesos.

Paral·lelament, com a complement de l’exposició s’han organitzat tallers didàctics i diverses conferències, així com visites comentades.

Horari: de dilluns a diumenge, de 10 a 14 h, i de 16 a 20 h

Telèfon d’informació general i concertació de visites comentades: 972 202 013

7 Des, 2006

Dels 50 anys del desembarcament del Granma als primers pobladors de Xile

Continuant amb el seu periple per terres iberoamericanes, Eudald Carbonell, director de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) es troba aquests dies a Xile, on ja ha impartit una conferència a la Universitat de Santiago de Xile, i ha mantingut contactes amb investigadors d’aquesta institució i de la Universitat Catòlica de Valparaíso per establir lligams que permetin configurar aquesta xarxa científica hispanoamericana sobre evolució humana de la qual us hem parlat molt en els últims dies.

A Xile, Eudald Carbonell, que viatja acompanyat per Igor Parra, cap de la Unitat de Prospectiva i Projectes Internacionals de l’IPHES, ha visitat el Museu Nacional d’Història Natural i el jaciment de San Vicente de Tagua Tagua, on es troben les restes arqueològiques més antigues d’aquest país, datades en uns 10.000 anys, predominant els mastodonts, cérvols i cavalls americans. A més, el cementiri de Cuchipuy conserva ossos humans corresponents a un centenar d’individus datats en 8.070 anys abans d’ara.

Carbonell va arribar a Xile dilluns dia 4 procedent de Cuba, un país que ha abandonat amb molta emoció perquè el passat dia 2 de desembre va poder participar a la manifestació convocada per celebrar el 50 aniversari del desembarcament del iot Granma a les costes cubanes, com a part d’un alçament armat que va ser el tret de sortida de la lluita guerrillera contra el dictador Batista.

Declarat amic de Fidel Castro i admirador de la revolució cubana, el director de l’IPHES ha viscut amb molt de sentiment la seva participació en aquesta commemoració històrica. Aquesta és la segona vegada que viatja a Cuba; la primera va ser el 1994, per interès personal, un any en què la catastròfica situació econòmica d’aquell país va originar els disturbis més greus esdevinguts dels del 1959. Aquell any, Fidel Castro va aixecar la vigilància de la costa, iniciativa que va produir una fugida massiva d’habitants de l’illa; milers de persones intentaven arribar amb bots a l’estat de Florida. Carbonell, que es trobava aquells dies a l’Havana, va assistir a una manifestació per recolzar l’actitud de Fidel, tal com explica al seu llibre Els somnis de l’evolució.

6 Des, 2006

Al•legacions contra el traçat d’una autovia que afectaria directament la Sierra de Atapuerca

La Fundació Atapuerca i l’equip d’investigació d’aquest complex arqueològic, codirigit per Eudald Carbonell, màxim responsable de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), han elaborat conjuntament una sèrie d’al·legacions contra el tram III del traçat de l’Autovia A-12 “Santo Domingo de la Calzada – Burgos”, que ha d’anar d’aquesta localitat a Logroño, per afectar directament la Sierra de Atapuerca, on es troben immerses les restes arqueològiques reconegudes com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

vista panoràmica Atapuerca

Vista panoràmica de la Sierra de Atapuerca - Foto: Jordi Mestre - IPHES

Els denunciants, que han presentat ja les al·legacions al Ministeri de Foment, consideren que aquest tram hagués pogut transcorre més allunyat de les proximitats d’Atapuerca, tan sols connectant des de l’opció més situada al nord de totes les contemplades amb l’eix ubicat entre els nuclis d’Olmos d’Atapuerca i Rubena.

Amb aquesta connexió -assegura un comunicat fet públic per la Fundació Atapuerca- s’eliminaria qualsevol tipus d’impacte i tampoc afectaria el seu entorn, inclòs també a la declaració de Patrimoni Mundial de la Unesco, i que autoritza només un ús agrícola i ramader tradicional d’aquest espai. Alhora, es respectaria el patrimoni històric (distingit igualment per la Unesco per ser part essencial del camí de Santiago) i mediambiental del municipi d’Atapuerca i de la vall del riu Vena, on hi ha en marxa un projecte de regeneració d’aiguamolls.

De dur-se endavant el tram III, tal com està concebut, el comunicat constata que es produirien danys irreversibles per aquest ecosistema del riu Vena i pel patrimoni històric d’Atapuerca. Per aquest motiu, s’exigeix que s’estudiïn altres fórmules per al tram III, per tal que s’allunyi el màxim possible dels jaciments i la seva execució sigui menys contraproduent.

Al mateix temps, se sol·licita la realització d’estudis arqueològics i d’impacte ambiental, on es contemplin les mesures necessàries per a la minimització dels possibles perjudicis que pugui comportar la construcció de la nova variant. Un dels jaciments del conjunt d’Atapuerca que es veuria més afectat, amb el tram III, tal com es contempla ara, és la Cueva del Mirador, amb una gran potencial arqueopaleontològic que va des del Plistocè Superior fins a l’Edat del Bronze.