El bloc de les activitats de l'IPHES

30 Jul, 2013

Qui és qui a l’IPHES

El meu nom és Deborah Barsky i soc investigadora a l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) des del 2010, on exerceixo de directora de les investigacions sobre Prehistòria d'Àfrica. La meva especialització és l’estudi de la tipologia de les primeres eines de pedra. En aquest sentit la meva recerca és interdisciplinària i té a veure amb les primeres poblacions humanes i els paisatges en què s’han desenvolupat.

Experimentat sobre tecnologia prehistòrica durant les excavacions efectuades a Orce el 2011 - Jordi Mestre/IPHES

Què ens diuen els utensilis?

L’anàlisi dels utensilis facilita la comprensió de la cultura prehistòrica, la seva evolució a través del temps i de l’espai. Alhora ens proporciona informació sobre el seu pensament i els gestos que realitzaven aquells artesans ancestrals de la pedra i que ens ajuden a determinar les seves capacitats cognitives.

A l'Institute of Archaeology de l'Hebrew University, a Israel, en una estada cientifica realitzada el 2011 - Jordi Mestre/IPHES

A més, amb la finalitat d’obtenir un marc cronològic cultural global, s’analitzen les morfologies d'eines de pedra i es comparen geogràficament i cronològicament,

Recorregut acadèmic

El meu interès per l’estudi de les primeres poblacions humanes va començar quan jo era estudiant a la Concordia University a Montreal, Canadà, on vaig cursar un Màster en Antropologia i Arts Liberals. El 2001 em vaig doctorar en Prehistòria del Quaternari a la Universitat de Perpinyà, al sud de França; la meva investigació es va centrar en les indústries del jaciment del Plistocè Mitjà de la Cova de l'Aragó (Talteüll).

A la dreta, de peu, durant unes excavacions a Fejej, a Etiopia, de sobre dos milions d'anys d'antiguitat, l'any 2002 - IPHES

Durant els meus anys de formació a França, sota el mestratge del Dr. Henry de Lumley, vaig treballar pel Muséum d’Histoire Naturelle (Paris) i pel Centre Européen de Recherches Préhistoriques (a Talteüll), on vaig continuar la meva recerca sobre la indústria lítica de l’Aragó i vaig participar en nombrosos projectes d'investigació i excavacions en diferents zones del planeta, amb diferents equips internacionals i sobre diversos períodes de l'evolució cultural humana, tant d’Àfrica, d’Europa com d’Àsia.

Les primeres eines de pedra

L'oportunitat que vaig tenir de col·laborar en l’estudi de les primeres eines de pedra realitzades pels homínids i descobertes a l’Àfrica, concretament a jaciments com Kada Gona EG 10 i EG 12, de 2,6 milions d’antiguitat,  i Fejej a Etiòpia (d’1,96 milions d’anys) em va portar a interessar-me especialment per la tecnologia de pedra més antiga coneguda al món.

Posteriorment, he analitzat les indústries de pedra més velles trobades fora d'Àfrica, com és el cas de Dmanisi (Geòrgia Caucas), d’una antiguitat d’1,8 milions d’anys, cosa que encara ha incrementat més el meu interès per la transmissió cultural i les primeres migracions humanes, així com la variabilitat morfotecnològica. En la mateixa línia prenc part en els projectes de Barranco León i Fuente Nueva 3, a Orce (Granada),  d’1,3 milions d’anys, on s’observen les empremtes de la intervenció dels homínids sobre els fòssils d’alguns mamífers per a l'adquisició de carn.

L'arqueòloga Deborah Barsky, a la seu del'IPHES, a Tarragona - Jordi Mestre/IPHES

Els inicis de la nostra tecnologia

Amb el meu treball exploro els inicis de la nostra tecnologia, la invenció i l'ús de la qual ha estat essencial per a la configuració de la humanitat. Des dels seus orígens, la tecnologia ha revolucionat el procés evolutiu i ha permès als éssers humans alliberar-nos de les limitacions biològiques oferint noves i innovadores solucions a les formes amb què ens adaptem a les noves situacions. Així la cultura (entesa com a coneixements adquirits) s'ha convertit gradualment en una força evolutiva important en si mateixa. Amb un desenvolupament cada vegada més ràpid, la tecnologia continua avançant amb un increment exponencial de la seva complexitat, cosa que condueix a la nostra espècie a una destinació desconeguda.

Anècdota

Em vaig inscriure a la Universitat de Montpeller el 1995, després d'una trobada casual amb el professor Henry de Lumley en un tren, quan per error jo vaig entrar en un vagó de primera classe.

technorati tags: tecnologia , eines de pedra , arqueologia , homínids , Àfrica , Prehistòria , fòssils , humanitat , pensament , primeres poblacions humanes

29 Nov, 2012

“Aquesta disciplina permet conèixer les característiques físiques dels aliments de la dieta d’aquests grups i identificar usos de la dentició com a eina o tercera mà”

L'arqueòloga Marina Lozano - Jordi Mestre/IPHES

El meu nom és Marina Lozano i estic especialitzada en l’estudi del desgast dentari de poblacions prehistòriques, que és la meva activitat principal a l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social).

Quan cursava primer curs de la carrera d’Història a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV) vaig entrar en contacte amb el món de l’evolució humana i vaig començar a participar com a voluntària en les activitats del grup de prehistòria dirigit per Eudald Carbonell.

La meva vinculació a l’IPHES  es remunta als inicis d’aquest centre de recerca ja que quan es va crear era becària d’investigació (FPI de la Generalitat de Catalunya) i estava realitzant la meva tesi doctoral sota la codirecció del professor Carbonell, actualment director de l’IPHES, i de  José Mª Bermúdez de Castro, codirector de l’Equipo de Investigación de Atapuerca (EIA). Posteriorment, l’any 2007 vaig començar a formar part de la plantilla d’aquest institut per investigar sobre microdesgast dentari de poblacions humanes, un fet que és possible observar amb el microscopi electrònic, ja que amb aquest aparell podem apreciar els danys, usos, etc, que han tingut les superfícies dentàries. Gràcies a aquesta disciplina podem conèixer les característiques físiques (dur/tou, abrasiu, àcid...) dels aliments que componien la seva dieta i també podem identificar usos de la dentició com a eina o tercera mà per a realitzar diverses activitats. Actualment, ho estic aplicant en poblacions del Calcolític (4.700-4.500 anys abans d’ara) i Edat del Bronze (4.400-4.100 anys abans d’ara) del jaciment de El Mirador (Sierra de Atapuerca, Burgos), i en el cas del processament de pells i fibres vegetals en grups de les primeres poblacions de Xile.

Al Departamento de Antropología de la Facultad de Ciencias Sociales de la Universidad de Chile analitzant restes fòssils del jaciment de Cuchipuy, ubicat a aquest país - Xosé-Pedro Rodríguez/IPHES

La meva primera feina en aquest àmbit, però, la vaig dur a terme amb motiu de la meva tesi doctoral, centrada en el desgast dental d’origen cultural dels individus d’Homo heidelbergensis del jaciment de la Sima de los Huesos (Sierra de Atapuerca). Posteriorment, he estudiat altres poblacions de diferents cronologies (mesolítics, neolítics, calcolítics, primers pobladors d’Amèrica etc) seguint la mateixa metodologia.  Aquesta consisteix en analitzar les denticions amb microscòpia electrònica de rastreig per a identificar-ne els patrons de desgast dentari.

Això ho podem saber perquè els diferents aliments que ingerim són mastegats amb la dentició posterior (premolars i molars) i segons la seva duresa i la seva capacitat d’abrasió deixen unes marques a les superfícies dentals en forma d’estries i/o forats. Amb l’anàlisi de les superfícies dentàries amb microscòpia electrònica de rastreig obtenim imatges d’aquests trets de desgast que posteriorment mesurem i comptem. Segons la densitat de trets, la seva morfologia i mesures podem determinar si els aliments ingerits eren més o menys durs, abrasius, resistents, fibrosos, etc, determinant d’aquesta manera si són d’origen vegetal o animal. A més, podem arribar a deduir si havien estat ingerits crus o cuinats i el grau de processament previ al que havien estat sotmesos. En tot cas, per identificar els aliments concrets que haurien format part de la dieta hem de buscar el suport de les evidències arqueològiques que ens indiquin la presència d’espècies determinades d’animals i vegetals.

Amb el microscopi electrònic de rastreig als Serveis de Recursos Científics i Tècnics de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona - Xosé-Pedro Rodríguez/IPHES

Pel que fa a l’ús de la dentició com a eina o tercera mà, la metodologia emprada és molt semblant, encara que en aquest cas estudiem la dentició anterior (incisives i canines) en lloc de la posterior a la qual m’he referit abans. Els trets de desgast identificats són comptats, descrits morfològicament i mesurats. Amb aquestes dades podem esbrinar les activitats efectuades: estirar i tensar materials entre les dents, pressionar materials, partir, tallar etc.

En aquests moments s’estan realitzat treballs experimentals consistents en desgastar dents humanes procedents d’extraccions clíniques. Amb elles es duen a terme diferents activitats i amb diversos tipus de materials. Els patrons de desgast resultants varien segons el material que s’ha processat (pell, fibres vegetals, tendons, etc), així com la intensitat i durada de l’acció. La comparació dels patrons experimentals amb els arqueològics ens permet establir l’ús que les poblacions pretèrites van donar a les seves dents.

Un dels reptes d’aquesta disciplina, i de la meva feina en particular, és establir patrons de microdesgast que permetin una millor comparació entre poblacions. Depenent de la cronologia d’aquestes, la manera de preparar i d’ingerir els aliments (crus, bullits, processats etc) pot modificar substancialment el microdesgast dentari amb la qual cosa trobar unes pautes generals, segons el tipus d’alimentació, pot facilitar molt el nostre treball.

Excavant a Atapuerca, en primer terme - Xosé-Pedro Rodríguez/IPHES

Una de les coses que més m’agraden de la meva feina és la diversitat de poblacions que puc estudiar des de les primeres d’Europa (Homo antecessor) fins a d’altres molt més recents (com les societats caçadores i recol·lectores actuals) i d’àmbits geogràfics distants (Europa, Amèrica, Austràlia...).  

Una de les dificultats amb que més sovint m’he d’afrontar és l’estat de conservació de les restes, ja que per poder realitzar estudis de microdesgast les superfícies dentals (esmalt i dentina) han d’estar en bon estat.

Una de les anècdotes que ara voldria recordar especialment és  que vaig rebre la petició d’un artista conceptual americà per utilitzar les imatges de microdesgast dentari d’alguna de les meves publicacions. Segons ell, la morfologia detectada li serviria d’inspiració per a una de les seves creacions. Però mai més he sabut res!

technorati tags: dents , prehistòria , dieta , alimentación , Chile , Archaeology , microanalysis , palaeoanthropology , subsistence strategies , paleoecology

30 Mai, 2012

Qui és qui a l’IPHES

A Cáceres, al jaciment de Maltravieso - IPHES

El meu nom és Antoni Canals Salomó i estic especialitzat en arqueoestratigrafia i arqueologia espacial. A més, coordino projectes tecnològics per a la implantació de noves tecnologies a l'arqueologia de camp.

Vaig entrar en contacte amb el món de l’evolució humana durant els meus estudis a la Universitat Autònoma de Barcelona, als anys 80 del segle passat. En aquest centre universitari vaig fer la Llicenciatura de Lletres, i després vaig continuar la meva formació a l'Institut de Paléontologie Humaine (IPH) de París on, sota la direcció del professor Henry de Lumley, em vaig doctorar l'any 1992 amb la idea de poder exercir com a investigador.

La meva vinculació a l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) es remunta als inicis d’aquest institut l’any 2006 per la meva relació amb l'equip de l'Eudald Carbonell des de la meva època d'universitari,  i per la meva feina com a investigador i professor a l'Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili des de l'any 1997.

Treballant al jaciment de Gran Dolina, a Atapuerca - IPHES

A l’IPHES faig arqueologia social i del territori, disciplina que consisteix en l'estudi de l'ús de l'espai per part de les comunitats humanes al llarg del temps, així com de la gestió dels recursos biòtics i abiòtics del territori. Gràcies a ella podem conèixer els canvis en el comportament social humà des d'una perspectiva diacrònica i les relacions entre territori, recursos i estratègies de supervivència. Actualment ho estic aplicant en el Projecte Atapuerca i en el de Primeros Pobladores de Extremadura, cosa que ens permetrà saber, en ambdós casos, l'ús del territori per part de les comunitats pleistocenes en termes de mobilitat (reduïda o a llarga distància), i com influencia la presencia de recursos a la zona, així com el mode d'aprofitament, consum i gestió dels mateixos.

Un dels reptes de l’arqueologia social, i de la meva feina en concret, és discernir la temporalitat dels processos per afinar, tant com sigui possible, la seva interpretació diacrònica i sincrònica. Es per això que l'arqueoestratigrafia, disciplina que estudia els modes d'estratificació i acumulació dels conjunts culturals (els materials abandonats fruit d'un procés iniciat i acabat), és una peça clau per reduir l'efecte palimpsest tan propi dels jaciments arqueològics. L'arqueoestratigrafia aïlla conjunts sincrònics aptes a l'estudi espacial, i estableix una diacronia en l'ocupació dels jaciments.

En una roda de premsa a Maltravieso (Cáceres) -IPHES

Una de les coses que més m’agraden de la meva feina és l'activitat de camp, ja que es el primer laboratori de l'arqueòleg, on l'observació dels processos geològics, tafonòmics i arqueològics (culturals) és única i irrepetible. El segon laboratori, ja al despatx, també interessant i ric en experiències, és menys atractiu, però igualment necessari malgrat el seu caràcter virtual, analític i  fonamentalment computeritzat.

Una de les dificultats amb que més sovint m’he d’afrontar és la mala conservació dels jaciments, cosa que no permet un estudi acurat i en profunditat de la disposició de les acumulacions de restes culturals i obliga, la majoria de vegades, a realitzar un esforç tècnic que no sempre es veu recompensat.

technorati tags: arqueoestratigrafia , arqueologia espacial , informàtica , recerca

12 Mar, 2012

“Gràcies a aquesta especialitat podem conèixer els animals amb els quals convivien els homínids i reconstruir els climes i paisatges successius del passat”.

“Per estudiar-los he de ser molt curós per no trencar-los i mirar-los amb l'ajuda d'una lupa binocular o d'un microscopi electrònic”

“Vaig entrar en contacte amb el món de l’evolució i de la paleontologia als 6 anys, a les platges de Normandia”

Hugues-Alexandre Blain, a les instal.lacions de l'IPHES - Gerard Campeny/IPHES

El meu nom és Hugues-Alexandre Blain i estic especialitzat en paleoherpetologia, és a dir, en l’estudi dels amfibis i dels rèptils fòssils.

La meva formació acadèmica superior la vaig iniciar a la Universitat de Caen, a Normandia, com a geòleg, i després vaig fer la tesi doctoral titulada “Contribution de la paléoherpétofaune (Amphibia & Squamata) à la connaissance de l’évolution du climat et du paysage du Pliocène supérieur au Pléistocène moyen d’Espagne”, que vaig defensar en el Museum National d’Histoire Naturelle de Paris el 2005 amb la idea de poder exercir com a paleontòleg.

Rentant sediment a Atapuerca - J. Mestre/IPHES

Vaig entrar en contacte amb el món de l’evolució i de la paleontologia als 6 anys, a les platges de Normandia, on es poden trobar nombrosos fòssils, principalment marins, com ammonits, bivalves, esponges, cocodrils marins, ictiosaures, plesiosaures etc. Però també de vegades terrestres com els dinosaures. La meva vocació per l'evolució humana em va venir més tard, quan vaig anar a Paris per seguir amb els meus estudis superiors a Institut de Paléontologie Humaine (PH), sota la direcció del professor Henry de Lumley i vaig començar la meva tesi doctoral sobre els amfibis i rèptils d'Atapuerca, la conca de Guadix-Baza , Almenara-Casablanca, Cova Bonica i Cova Victoria ...

La meva vinculació a l’IPHES es remunta a fa 5 anys, a través de Jordi Agusti, biòleg evolutiu i responsable de l’Àrea de Recerca d’aquest institut;  amb ell havia treballat a Sabadell durant la realització de la meva tesi doctoral, i va formar part del meu tribunal. Des de llavors m'he involucrat en totes les excavacions i projectes de l'IPHES, intentant cada vegada treure el major suc a aquests diminuts restes òssies i de publicar els meus resultats en les millors revistes internacionals possibles. Concretament, hi treballo com a paleontòleg, disciplina que consisteix en l’estudi de les restes òssies procedents de les excavacions arqueopalentològiques. Dins d’aquest camp, estic especialitzat en amfibis (tritons, salamandres, granotes i gripaus) i rèptils (sargantanes, serps i tortugues).

Gràcies a aquesta especialitat podem conèixer els animals amb els quals convivien els homínids i, sobretot, perquè aquestes bèsties de sang freda tenen uns requeriments necessaris pel que fa a la humitat ambiental, en el cas dels amfibis, i a la temperatura pel que fa als rèptils. Tots ells ens ajuden a reconstruir els climes i paisatges successius del passat.

A Oued Sarrat (Tunísia) rentant sediment utilitzant uns tamisos per a la sèmola del cuscús con un tamiz a cuscus, en un recurd d'emergència - IPHES

Actualment, aquesta disciplina l’estic aplicant al projecte Context Climàtic i ambiental de les dispersions humanes en el Plistocè, cosa que ens permetrà saber les condicions climàtiques del primer poblament d'Europa, així com intentar contestar a la resposta de si les dispersions humanes estan condicionades per paràmetres climàtics i/o ambientals. A més, també participo activament en altres recerques que es duen a terme en jaciments de l’Estat espanyol, com els de la Sierra de Atapuerca (Burgos), Pinilla del Valle (Comunidad de Madrid) i també a l’Àfrica, cas de la Cuenca de Aïn Beni Mathar-Guefeït (Marroc) i Oued Sarrat (Tunissia), i també a Vallone Inferno (Sicília) i a Nagorno Karabakh (Azokh, al Caucas).

Un dels reptes de la meva feina en concret, és determinar els ossos fòssils que van apareixent en els diferents jaciments arqueopaleontològics, per saber exactament a quines espècies corresponen. D’aquesta manera podem obtenir una idea força precisa de com era l'ambient en què van viure els nostres avantpassats i quines van ser les seves dificultats per sobreviure, dispersar-se i arribar a nous territoris.

Una de les coses que més m’agraden de la meva disciplina és la minuciositat amb la qual he de treballar, perquè algunes espècies de gripaus o sargantanes tenen uns ossos molt diminuts (uns pocs mil·límetres) i per estudiar-los he de ser molt curós per no trencar-los i mirar-los amb l'ajuda d'una lupa binocular o d'un microscopi electrònic ambiental, cosa que moltes vegades m'ha donat uns suors freds ... ja que un os pot desaparèixer en l'espai d'un segon per culpa d'un gest equivocat.

Una de les dificultats amb que més sovint m’he d’afrontar és el llarg procés de recuperació de les restes fòssils, rentant el sediment al camp amb tamisos de malla de llum de fins a 0.5 mm i després el triat en laboratori gra de sorra rere gra de sorra per separar els ossos de les "pedretes".

L’anècdota

Una de les anècdotes recents que ara voldria recordar especialment té a veure amb la campanya d'excavacions a Tunísia del 2011. Durant la nit va desaparèixer misteriosament la petita bomba d'aigua que fèiem servir per rentar el sediment. Així que ho vam haver de fer a l’antiga, al riu i utilitzant uns tamisos per a la sèmola del cuscús. Això si és saber adaptar-se a les condicions del moment i del lloc!

technorati tags: paleontologia , human evolution , Plistocè , fòssils , paleoclimate reconstructions , archeological sites

26 Set, 2011

Qui és qui a l’IPHES

NÚRIA IBÁÑEZ, tècnica en Gestió i Conservació de col·leccions de fòssils

Podcast: com es gestionen les col.leccions de fòssils

El meu nom és Núria Ibáñez López i actualment treballo com a tècnica en Gestió i Conservació de col·leccions de fòssils a l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social). Em vaig formar a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV) amb la idea de poder exercir com a arqueòloga. La meva vinculació a l’IPHES es remunta a fa 19 anys. Vaig entrar en contacte amb el món de l’evolució humana quan estava fent la carrera de Geografia i Història a la URV,  com a alumna de Prehistòria d’Eudald Carbonell, director de l’IPHES.

Núria Ibáñez a les instal.lacions de l'IPHES, gestionant fòssils - Jordi Mestre / IPHES

La meva feina va començar com a  col·laboradora al mòdul de fauna identificant les aus i els conills del Paleolític superior final i Epipaleolític . També vaig tenir un petit contracte per restaurar peces òssies d’Atapuerca, així com també la realització de motlles. Amb els anys van canviar les prioritats i necessitats de l’institut i he acabat sent tècnica en gestió i conservació de restes fòssils.

La meva responsabilitat consisteix en dur a terme la gestió dels fòssils des del moment en què ens arriben procedents dels jaciments fins a la seva ubicació dins la sala de col·leccions, custodiant-los i protegint-los. Són materials que estaran a l’IPHES en dipòsit provisional fins que es retornin a les institucions corresponents. En definitiva, em dedico a controlar el dia a dia de la tasca documental generada durant el procés al qual estan sotmesos els materials. Sóc com una bibliotecària, però de restes fòssils. A més, per la salut dels mateixos, és molt important revisar que tant les instal·lacions on s’ubiquen les col·lecciones com les condicions ambientals siguin sempre les més idònies i es puguin prevenir danys futurs. Diferents tipus de col·leccions necessiten diferents formes d’atenció: no és el mateix conservar una col·lecció d’ossos fòssils que una de material lític ni tampoc una col·lecció d’ossos actuals, per exemple.

Núria Ibáñez, que és arqueòloga, en una excavació - IPHES

El meu servei està dirigit al personal investigador i engloba tots els projectes de recerca, malgrat que els jaciments de la Sierra de Atapuerca són els qui donen més feina perquè generen més volum de material.

Algun dels reptes d’aquesta disciplina, i de la meva feina en concret, són que la col·lecció no pateixi més moviments dels estrictament necessaris i agilitzar la cerca dels fòssils mitjançant un sistema alfanumèric de prestatgeries, baldes i caixes que relacionen en el nostre inventari el número de caixa amb el contingut.

Les nostres eines principals són l’inventari de tot el que tenim dins la sala de col·leccions i una sèrie de fitxes o formularis. Amb aquestes fitxes, que poden ser de préstec, consulta, analítiques, restauració, baixes, exposicions, docència, etc, podem controlar i gestionar qualsevol moviment dels fòssils i, a més, podem informar al personal investigador en el cas que el material que ens ha sol·licitat no estigui disponible en aquell moment. A la base de dades general de l’IPHES quedarà  reflectit qualsevol moviment al que són sotmesos els registres des de la seva entrada fins a la seva devolució.

Una de les coses que més m’agrada de la meva feina és comprovar que els nostres protocols d’actuació estan sent efectius i que les condicions de les col·leccions estan millorant a mesura que passen els dies gràcies a la participació entre el personal tècnic i els qui investiguen.

Una de les dificultats amb que més sovint m’he d’afrontar és adaptar les col·leccions a espais arquitectònics ja existents i a lluitar per les màximes garanties ambientals dels fòssils.

Com anècdota recordar especialment la primera vegada que vaig anar a buscar un fòssil amb el nou codi localitzador. Què fàcil i ràpid va ser! Amb l’inventari informatitzat de tots els números de caixa i el seu contingut només he de fer la cerca del camp que vulgui i ja està.

En un futur esperem millorar encara més i tenir un sistema de gestió fòssil cada vegada més competent.

technorati tags: documentació , arxiu , humanitats , emmagatzemar , conservació , identificació , gestió

3 Jun, 2011

Qui és qui a l’IPHES  

PODCAST sobre la TAFONOMIA

El meu nom és Isabel Cáceres i estic especialitzada en Tafonomia. Aquesta disciplina consisteix en l’estudi dels processos de fossilització i la formació de jaciments. Per a arribar a conèixer aquests processos és necessari analitzar les alteracions i senyals que apareixen a la superfície de les restes faunístiques utilitzant la microscòpia òptica i electrònica. D’aquesta manera s’identifiquen els agents, mecanismes i processos biostratinòmics (que intervenen abans de l’enterrament de les restes) o fosildiagenétics (que succeeixen després de l’enterrament) que van intervenir en el passat i que han permès la fossilització i, per tant, la conservació del jaciments. Així, aquesta disciplina permet ordenar temporalment els esdeveniments pretèrits i seqüenciar la història tafonòmica dels jaciments.

 

Isa Cáceres a Azokh Cave, a Nagorno-Karabagh (Armènia) - IPHES

La meva disciplina està fortament lligada a l’Actualisme i a la Arqueologia Experimental, ja que es fa necessari replicar modificacions i reproduir processos, per tal d’obtenir analogies que puguin ser aplicades al passat. Per aquesta raó participo amb altres col·legues de l’IPHES, en diferents projectes experimentals i actualistes arreu de la Península ibèrica. Així estudiem les modificacions que produeixen diferents predadors i carronyaires, com ara els llops, les guineus o els voltors en ambients naturals a Zamora, Lleó, Osca, Astúries, el País Basc i Segovia. També desenvolupem treballs experimentals relacionats amb el processament d’animals i el seu consum per part del hominins o experiments a llarg termini com, per exemple, les modificacions produïdes per l’aigua, el sol o les arrels de les plantes.

Al laboratori de l'IPHES, on processa i analitza les dades que obté en el treball de camp - Jordi Mestre / IPHES

Una de les coses que més m’agraden de la meva feina és descobrir què amaguen els fòssils. Cada jaciment, cada conjunt és diferent i té problemàtiques distintes. Per altra banda, de vegades és molt difícil identificar l’origen de les modificacions i poder donar una resposta pot arribar a complicar-se moltíssim. Això fa que sigui una feina molt gratificant i gens mecànica.

Perfil biogràfic

Vaig estudiar Història a la Universitat Rovira i Virgili i des de ben aviat vaig començar a col·laborar amb l’equip de l’Eudald Carbonell. Vaig participar a les excavacions arqueològiques de la Sierra de Atapuerca a Burgos, per primera vegada, l’any 1991 i a l’Abric Romaní el 1993. La meva formació va continuar amb la defensa de la meva tesis de llicenciatura “Estudi tafonòmic dels processos de formació del Nivel I de l’Abric Romaní, Capellades”, el 1995, i el  2002 la Tesis Doctoral titulada “Tafonomía de yacimientos antrópicos en Karst. Complejo Galería (Sierra de Atapuerca, Burgos), Vanguard Cave (Gibraltar) y Abric Romaní (Capellades, Barcelona)”.

Participo activament en els projectes d’excavació i recerca dels jaciments de la Sierra de Atapuerca (Burgos), del Barranc de la Boella (La Canonja, Tarragona) i de l’Abric Romaní (Capellades, Barcelona). També faig les anàlisis tafonòmiques d’altres jaciments d’arreu la Península ibèrica com són la Cova de Dalt del Tossal de la Font (Castelló), Cova Eirós (Lugo) o El Chaparral (Cádiz), entre d’altres.

Isa Cáceres aplica la seva disciplina en diferants jaciments - Gerard Campeny / IPHES

He participat a projectes d’investigació internacionals a Geòrgia, Gibraltar i Armènia. La recerca en aquests jaciments és molt diversa i va des de les qüestions més purament tafonòmiques a altres problemàtiques de caire més zooarqueològic com, per exemple, l’estudi paleoeconòmic dels primers pobladors a Atapuerca, és a dir, les seves estratègies de subsistència, que inclouen també el canibalisme, o el comportament dels neandertals a l’Abric Romaní. Des de l’any 2008 codirigeixo les excavacions i el projecte de recerca “Pleistocene to Holocene Occupation of Azokh Cave, Lesser Caucasus” a Nagorno-Karabakh.

technorati tags: excavacions , recerca , arqueologia experimental , canibalisme , neandertals , comportament humà , humana evolution , agents , jaciments

21 Mar, 2011

Estic especialitzat en Paleontologia de mamífers quaternaris, és a dir, en la fauna dels darrers milions d’anys

A l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) treballo com a paleontòleg de macromamífers, disciplina que consisteix en l'estudi dels fòssils dels mamífers de grans dimensions, que són aquells que normalment superen els 8 quilos de massa. Gràcies a ella podem conèixer com eren les espècies d'animals quaternaris que convivien amb els homínids i quines eren les relacions ecològiques entre la fauna i els nostres avantpassats.

Bienvenido Martínez-Navarro, al seu despatx a l'IPHES - Jordi Mestre / IPHES

Actualment ho estic aplicant al projecte de Orce, titulat "Ocupaciones humanas en el Pleistoceno inferior de la cuenca de Guadix-Baza", al sud d'Espanya, on es troben els jaciments probablement amb millor registre de fòssils, especialment de macromamífers, per la seva quantitat i qualitat de conservació. A més, també participo activament en altres recerques que es duen a terme a  jaciments catalans com el de la Boella (Tarragonès) o el d’Iincarcal (Pla de l’Estany), i també a l’Àfrcia, com el de Buia a Eritrea i el l’Atbara al Sudan, així com els de Bizat Ruhama, Ubeidiya i Gesher Benot Ya-aqov al Pròxim Orient (a Israel), i també a Geòrgia (Dmanisi, al Caucas).

La informació que obtenim en aquestes excavacions ens permetrà saber com eren les diferents espècies d'animals amb les que van conviure els homínids durant el quaternari  (els darrers milions d’anys), si formaven part de la dieta humana, si competien amb ells per la carronya, per l'ocupació de determinats ambients (per exemple coves) o per altres recursos, etc.

Un dels reptes d’aquesta disciplina, i de la meva feina en concret, és determinar els ossos fòssils que van apareixent en els diferents jaciments arqueopaleontològics, per saber exactament a quines espècies corresponen, per exemple: mamuts, hipopòtams, rinoceronts, cérvols, búfals , antílops, girafes, tigres de dents de sabre, panteres, óssos, llops, hienes...

Bienvenido Martínez-Navarro al laboratori de campanya durant l'excavació efectuada l'agost passat a Orce - Jordi Mestre / IPHES

Per aconseguir aquesta fita, fem servir diferents tècniques clàssiques com l’anatomia comparada, però també d’altres més modernes com radiografies, tomografies, escàners, l’estadística, etc.

D’aquesta manera podem obtenir una idea força precisa de com era l'ambient en què van viure els nostres avantpassats i quines van ser les seves dificultats per sobreviure, dispersar-se i arribar a nous territoris.

Una de les coses que més m’agrada de la meva feina és que em permet viatjar, conèixer nous països, nova gent, nous jaciments i nous fòssils, però especialment allò que és més important, i per a mi més agradable, és tenir accés a una abundant informació gràcies a les relacions que estableixo amb altres equips científics, que ens permet contribuir a reconstruir els paisatges del passat.

D’altra banda, una de les dificultats que més sovint he d’afrontar és la captació dels recursos necessaris, especialment per a la formació i supervivència dels joves investigadors que col·laboren amb mi i a alguns dels quals els hi he dirigit les tesis de Màster Erasmus Mundus en Arqueologia del Quaternari que l’IPHES imparteix a través de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, i també vàries tesis doctorals.

Al magatzem de l'IPHES on es guarden les col.leccions de fòssils - Jordi Mestre / IPHES

Una de les anècdotes que ara voldria recordar especialment em va passar una vegada quan veient una cursa de braus per televisió em vaig adonar que l'anatomia cranial dels toros tenia moltes similituds amb la dels búfals africans d'Olduvai, cosa que em va servir per formular la hipòtesi de que els toros tenien un origen africà i que havien format part de l'entorn dels homínids (i en moltes ocasions de la seva dieta) des que va aparèixer el gènere Homo, fa uns dos milions i mig d'anys a l'Àfrica de l'Est. D’aquesta recerca s’han publicat ja tres articles d’impacte mundial a les revistes Quaternary Research, Quaternary International i Journal of Human Evolution.

Vaig entrar en contacte amb el món de l’evolució humana quan tenia 18 anys; era el 1982, durant l'estiu previ a incorporar-me a la Universitat Autònoma de Barcelona per estudiar Geologia. La darrere setmana de juliol i la primera d’agost d’aquell any vaig estar excavant al jaciment de Venta Micena, a Orce (Granada). L’ara traspassat Dr. Josep Gibert em va convidar a participar en aquella campanya, i aquell estiu vaig decidir que volia ser paleontòleg. Des de llavors, tot i les moltes dificultats que en ocasions he hagut de superar, mai he dubtat de que la meva vocació era aquesta ciència.

La meva vinculació a l’IPHES és remunta a fa set anys i mig, quan vaig entrar en contacte amb el director d’aquest centre, el professor Eudald Carbonell, qui em va expressar el seu interès perquè m’incorpores al seu equip, a Tarragona, i em va suggerir que em presentés a les convocatòries ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats). Així ho vaig fer i vaig guanyar una plaça el 2003.  

La meva formació acadèmica superior la vaig iniciar a la Universitat Autònoma de Barcelona, com a geòleg, i després vaig fer la tesi doctoral titulada “Revisión sistemática y estudio cuantitativo de la fauna de macromamíferos del yacimiento de Venta Micena (Orce, Granada)”, presentada a la universitat esmentada i amb la idea de poder exercir com a paleontòleg.

technorati tags: paleontologia , macromamífers , espècies animals , conservació , ecologia , fòssils , jaciments , dieta , carronya , ambients , recursos

24 Feb, 2011

El meu nom és Marina Mosquera Martínez i estic especialitzada en tecnologia lítica i en l’estudi de les primeres ocupacions d'homínids d'Euràsia. Darrerament, a més, coordino la recerca en diverses línies relacionades amb l’estudi de l'evolució de la cognició a partir dels nostres parents més propers: els ximpanzés, especialment pel que fa al domini de la tecnologia.

Em vaig formar a Madrid, a la Universidad Complutense, amb la idea de poder exercir com a arqueòloga i prehistoriadora.

 Marina Mosquera, arqueòloga i prehistoriadora

Vaig entrar en contacte amb el món de l'Evolució humana a través d'Eudald Carbonell, a qui vaig conèixer el 1986; de seguida ens vam posar a treballar junts, dirigint-me la tesina de llicenciatura que anava sobre la caracterització tècnica dels productes de diferents mètodes de talla lítica i, després, codirigint la meva tesi doctoral, titulada “Procesos técnicos y variabilidad en la industria lítica del Pleistoceno medio de la Meseta: Sierra de Atapuerca, Torralba, Ambrona y Áridos, juntament amb el professor Emiliano Aguirre, que en aquells moments era el màxim responsable de les excavacions d'Atapuerca, on jo hi vaig començar a treballar el 1987 i encara avui dia continuo.

Al centre de la imatge parlant amb l'experta en ximpanzès Jane Godall, a l'Abric Romaní, a Capellades - Gerard Campeny/IPHES

La meva vinculació a l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) és remunta als seus orígens, ja que sóc col·laboradora de l'equip de prehistòria que Eudald Carbonell va impulsar a Tarragona des dels seus començaments, a les acaballes de la dècada dels anys vuitanta del segle passat, quan ell va arribar a aquesta ciutat.

Actualment, com ja he esmentat, sóc coordinadora de les investigacions sobre cognició humana que es fan a l'IPHES i, a més, sóc Investigadora Principal d'un projecte del Ministeri de Ciència i Innovació, "L'evolució de la cognició humana a través de l'estudi del comportament d'humans i ximpanzés (Pan troglodytes)”, que pretén analitzar caràcters cognitius tan significatius en l'ésser humà com la lateralitat manual (ús preferent d’una mà)  i el comportament tecnològic en ximpanzés, les formes d'aprenentatge dels primats, els gestos humans implicats en la talla dels diferents instruments propis de les diverses tecnologies de la Prehistòria i l'ús de l'espai per part dels ximpanzés, per comparar-ho amb el que van fer els primers humans a l'Àfrica.

Excavant a Gran Dolina, a Atapuerca - IPHES

Una de les coses que més m’agrada de la meva feina és el treball de camp i el de recerca final, és a dir, aquells moments en què ja saps prou i comença a formar-se una hipòtesi en el teu cap, però encara no està formulada; treballar amb això i anar veient com les diferents dades empíriques s'acomoden a la teva hipòtesi m’entusiasma.

Una de les dificultats amb què més sovint m’he d’afrontar, tant en la vessant més pràctica com la més teòrica de la meva feina, és que la cognició sol deixar poques traces materials per poder rastrejar. És bonic saber que podem arribar cada vegada més a un punt més complex en el coneixement de l'evolució de la cognició humana, però és difícil també tenir sempre en compte que mai podrem esbrinar del tot el procés cognitiu de les espècies humanes passades.

technorati tags: cognició , tecnologia , indústria lítica , ximpanzés , tesis doctoral , arqueologia , excavació , orígens humans , evolució humana

9 Feb, 2011

“Una de les fites del meu treball és conèixer quin paper ha tingut el clima en l’evolució de la nostra espècie i prospectar-ho cap al nostre futur”

Podcast relacionat amb l'estudi del pol.len - Web personal

Estic especialitzat en Paleopalinologia. En aquesta línia  a l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) faig anàlisis palinològiques, disciplina que consisteix en separar el material palinològic fòssil  (pol·lens i espores) que contenen els sediments (o d’altres artefactes arqueològics o naturals) dels jaciments arqueològics o dipòsits naturals, a fi de poder determinar sota el microscopi a quina espècie vegetal pertanyen.

Francesc Burjachs, al seu despatx a l'IPHES - Jordi Mestre/IPHES

Gràcies a la Palinologia podem conèixer la vegetació del passat i deduir-ne el clima que hi havia en aquell moment, així com l’impacte (pertorbacions) que la nostra espècie ha pogut produir sobre el territori (medi natural).  Actualment, ho estic aplicant al projecte de recerca Canvis tecnoculturals i de paisatge durant la transició del Plistocè a l’Holocè a les zones d’influència mediterrànea de la Península Ibèrica i això ens permetrà treballar en un vell repte, que és intentar dilucidar si les transformacions tecnològiques i culturals que succeeixen a finals del Paleolític superior, i fins l’invenció de la ramaderia i l’agricultura al Neolític, es correlacionen amb tot el seguit de canvis climàtics que esdevenen en aquesta època. 

Una de les fites de la Paleopalinologia, i de la meva feina en concret, és conèixer quin paper ha tingut el clima en l’evolució de la nostra espècie i prospectar-ho cap al futur amb la finalitat de poder preveure com afectaran els propers canvis climàtics a la nostra espècie i de què l’Administració es pugui avançar als esdeveniments.

Fent anàlisi palinològiques amb el microscopi - Jordi Mestre / IPHES

La meva vinculació a l’IPHES es remunta a molts anys enrere. Tot i que hi formo part des de la seva fundació, ja havia estat membre de l’antic LAUT (Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de Tarragona)); hi vaig entrar en contacte com a professor de l’assignatura de paleoambient del Graduat en Arqueologia que s’impartia en aquell moment, actualment transformat en Màster Erasmus Mundus en Arqueologia del Quaternari i Evolució Humana.

Altrament, l’IPHES em permet desenvolupar la meva vertadera especialitat: l’anàlisi palinològica.  La ciència de la Palinologia, en la seva branca de paleopalinologia, pràcticament no ha evolucionat des que m’hi vaig especialitzar, doncs es tracta d’una ciència molt naturalista en la que les màquines (tecnologia) hi ajuden poc, doncs els mètodes que s’usen per obtenir les dades són bàsicament artesanals, per part del palinòleg. Tant les tasques de laboratori (separació del material palinològic dels sediments arqueològics o de medis naturals) com la determinació i comptatge sota microscopi òptic, fins arribar a la interpretació dels resultats, és un llarg camí (inversió de temps) que cal recórrer de manera meticulosa, lenta i inevitable (mà d’obra).

Burjachs, el primer per la dreta, plantejant l'estratègia de mostreig paleopol.línic, a Gran Dolina (Atapuerca), el 1998 - IPHES

Una de les coses que més m’agraden de la meva feina és poder arribar a conèixer fets històrics desconeguts fins ara, i després, socialitzar-los. D’altra banda, és una feina distreta, doncs combines el treball de camp amb el laboratori i la divulgació dels resultats mitjançant la redacció d’articles especialitzats o per a tots els públics.

Entre les dificultats amb què més sovint m’he d’afrontar hi ha els impediments econòmics per poder formar un equip més ampli i consolidat d’Arqueobotànica (disciplina que estudia les restes de vegetals que es troben a les excavacions arqueològiques), amb la qual cosa es podrien complementar les anàlisis palinològiques i antracològiques (vegeu el Qui és qui anterior) i permetria accelerar el coneixement paleoecològic i ambiental, que actualment és ple de controvèrsies.

Una de les anècdotes que ara voldria recordar especialment és la satisfacció que vàrem tenir tot l’equip quan vam poder demostrar que a la illa d’Eivissa no només hi havia hagut alzines, sinó també roures, avellaners, verns, etc., ara fa només uns 2.000 anys, el que significava que havia tingut un passat amb més pluges que no pas ara, però que també la colonització de l’illa per part dels homínids resultà fatal per a determinades espècies vegetals. Alhora, el plaer d’haver treballat una de les primeres seqüències continentals d’arreu del món (al jaciment neandertal de l’Abric Romaní, a Capellades), tan resolutiva que proporciona un senyal climàtic (canvis climàtics) calcat al que donen els globals gels polars.

Format en Història, Prehistòria i Arqueologia al Col·legi Universitari de Girona i a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), amb la idea de poder exercir com a arqueòleg (Llicenciat en Filosofia i Lletres, Divisió Geografia i Història, secció Història), vaig entrar en contacte amb el món de l’evolució humana ja des què vaig decidir estudiar la carrera d’Història, doncs la meva curiositat (necessitat d’estudiar i aprendre) anava encaminada a poder desvetllar els orígens dels éssers humans.

L’especialització la vaig completar després de les meves estades practicoacadèmiques al CRA (Centre de Recherches Archéologiques) de Sophia Antipolis (Antibes, França), a l’IPH (Institut de Paléontologie Humaine) de Paris (DEA en Quaternari: Geologia, Paleontologia Humana, Prehistòria), i al Departament de Botànica de la UAB (Doctor en Ciències Biològiques). També ha servit a la meva formació el fet d’estar-me uns 10 anys a l’Institut de Ciències de la Terra ‘Jaume Almera’ (CSIC, Barcelona). Podem dir, llavors, que m’he format transversalment entre historiadors arqueòlegs, biòlegs i geòlegs.

technorati tags: pol.len , canvi climàtic , excavacions arqueològiques , microscopia , anàlisis palinològiques , f`ssils , restitució paisatge

18 Gen, 2011

La meva especialitat és l’antracologia, és a  dir, estudio els carbons que es troben a les excavacions i que són producte de la recollida de llenya per part dels nostres avantpassats. Gràcies a aquesta disciplina podem conèixer la vegetació de temps remots i la gestió del combustible i dels recursos forestals.

 

Netejant sediment al jaciment La Cativera- IPHES

Actualment, ho estic aplicant a diferents projectes arreu de la Mediterrània, des de la Península ibèrica fins al Caucas. Això ens permetrà caracteritzar les formacions vegetals i les seves transformacions esdevingudes pels canvis climàtics o per causes antròpiques durant diferents períodes de la prehistòria. També ens facilita la recerca sobre el combustible llenyós que és el recurs energètic més utilitzat encara avui dia. Les investigacions sobre combustible són valuoses no només pel coneixement del comportament humà pretèrit sinó també per entendre la transformació dels usos energètics en els nostres temps.

Un dels reptes de l’antracologia, i de la meva feina en concret, és ampliar el reconeixement de la pròpia disciplina entre la comunitat científica, ja que es tracta d’un registre arqueològic no sempre ben conservat i amb dificultats específiques en la interpretació de les restes.

Excavant a l'Abric Romaní, a Capellades - Gerard Campeny / IPHES

Formada acadèmicament inicialment a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV), vaig ampliar coneixements a França, a l’Institut Botanique de Montpeller, ja amb la idea de poder exercir com a antracòloga. Vaig entrar en contacte amb el món de l’evolució humana durant la carrera, com a alumna de prehistòria d’Eudald Carbonell, director de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social). La meva vinculació al seu equip es remunta a 20 anys enrere. La meva feina amb ell va començar doncs a través de la meva formació com a antracòloga i palinòloga gràcies a diverses beques de projectes d’àmbit europeu. Finalment, però, vaig decidir decantar-me per una sola disciplina: l’antracologia.

Al llarg d’aquests anys ha canviat la meva categoria professional, passant de ser una estudiant en formació, a realitzar la Tesi Doctoral per acabar com a investigadora a l’IPHES, després d’un recorregut per diverses beques predoctorals i postdoctorals.

La meva feina en relació a la pròpia disciplina no ha canviat des dels meus inicis, però si que han variat altres aspectes, per exemple, en aquests moments no només faig recerca sinó que imparteixo classes en diferents entorns, a més de dirigir tesis doctorals en l’àmbit de la meva disciplina i com a docent a la URV.

Una de les coses que més m’agraden de la meva especialitat és l’heterogeneïtat de les tasques que realitzo, ja que, com veieu, inclou formació acadèmica, treball de camp, gestió de la recerca i investigació pròpiament dita. Això em fa interaccionar amb diferents grups humans i m’enriqueix com a individu.

No tinc anècdotes del passat, si no projectes de futur. El passat m’interessa com a objecte d’estudi, no com a reconfortant personal. 

technorati tags: antracologia , evolució humana , carbons , recerca , docència , usos energètics , prehistòria , canvi climàtic , combustible , llenya , botànica , recursos forestals