El bloc de les activitats de l'IPHES

12 Mar, 2008

Les darreres conseqüències del canvi climàtic són molt interessants econòmicament: l’obertura d’un corredor a l’Àrtic que connecta el Pacífic i l’Atlàntic i que des del Canadà s’han afanyat a avaluar molt positivament i ja proposen de construir un nou port per treure’n profit; o la fosa dels glaços en zones en què se sap que hi ha reserves de combustibles fòssils. Els agents comercials i industrials ràpidament han indicat que aquesta situació beneficia l’economia mundial. Més enllà de l’economia veiem l’aflorament de les intencions geoestratègiques, com en el cas de les reclamacions russes sobre el fons oceànic àrtic.

Deixeu-me dir que es tracta d’una situació molt destacada però que no és nova, és idèntica a la viscuda al nord d’Europa amb el darrer gran canvi climàtic ara fa deu mil anys, quan els glaços de la darrera glaciació es van enretirar deixant al descobert tot un nou món de possibilitats econòmiques. Les poblacions europees, que havien vist com moltes de les espècies animals de les que s’alimentaven desapareixien progressivament, en bona mesura a causa de la pressió cinegètica humana, veien aleshores com el Mar del Nord, el Bàltic, l’Atlàntic nord, s’obrien i en desapareixien els gels. El mateix procés alliberava els glaços de la superfície de tot el nord d’Europa, obria nous espais i ampliava conques fluvials i, sobretot, en guanyar territori habitable, reduïa la pressió demogràfica que s’havia anat acumulant.

En aquestes conques fluvials i marines van aparèixer una gran quantitat de nous recursos que els humans van aprendre a explotar de forma adequada: en especial la pesca marina i recol·lecció de marisc a la costa. Precisament el període climàtic i ecològic que s’obria es va caracteritzar pel que fa a l’economia i comportament humans per l’especialització en recursos marins. Els humans oblidaven una mica així la manca de cacera en moltes zones però no afrontaven el problema de la manca d’animals i, per tant, no el solucionaven.

Paral·lelament, d’altres grups humans tenien una percepció ben diversa del canvi climàtic. La pujada de temperatures que fonia glaços al nord comportava, en àmplies zones del Proper Orient, una important aridesa que feia desaparèixer espais apropiats per a l’hàbitat humà: boscos en reducció, recursos vegetals migrats, animals que desapareixien per cacera i per reducció dràstica de recursos...

Dues cares del canvi climàtic

Dues cares del canvi climàtic, com ara, igual que ara. En aquell moment, mentre Europa treia profit de l’escalfament progressiu i mantenia la seva forma de vida de caçadors-recol·lectors paleolítics, al Proper Orient afrontaven la realitat i iniciaven una nova era  i una nova forma d’economia que a la llarga va resultar revolucionària i beneficiosa per a tot el món: la producció d’aliments, la domesticació d’animals i plantes i l’inici del que coneixem com a Neolític. El Neolític va arribar finalment a Europa, demostrant que permetia una major capacitat de creixement que el manteniment de les velles formes, malgrat els beneficis inicials. El món europeu d’aleshores va pagar car el miratge del canvi climàtic amb la desaparició de poblacions senceres i cultures amb l’expansió de poblacions neolítiques molt més potents des del Proper Orient.

Ara com abans, el canvi climàtic permet un miratge i pensar que es poden mantenir les velles formes econòmiques i es pretén, a més, que la situació beneficia l’economia mundial. De fet només beneficia un “status quo” actual profitós per una part de la humanitat, però no per a l’equilibri del planeta ni per a tothom. Molts veuran desaparèixer els entorns en què viuen, com ha passat a Nova Orleans després del pas del Katrina. És clar que trencar les formes d’obtenció d’energia podria comportar la pèrdua del poder de control i de negocis per part de les grans corporacions transnacionals. Com assenyala T. Flannery al seu llibre El clima está en nuestras manos, hi ha exemples a Alemanya d’accés privat i cooperativista a la producció d’energia. Aquesta és una forma possible i pragmàtica d’accés a l’energia d’ús domèstic que pot reduir molt la despesa i el perjudici sobre el clima.

Aquestes noves vies, però, s’aturen i es dilaten davant del miratge. A diferència d’ara fa deu mil anys, en què els grups humans controlaven espais reduïts i la “globalització” es duia a terme a escala regional i no planetària, actualment, per a produir el canvi de forma econòmica i social s’ha de donar una decisió de caire global. No es pot repetir l’experiència especialment perquè la resistència arcaïtzant avui es dóna en una economia globalitzada. És molt probable que qualsevol intent de modificació de l’status quo per part d’una altra regió fos ràpidament anihilat.

Cal pensar només com funcionaria ara el món si fa deu mil anys no s’hagués produït la revolució que va suposar la primera producció d’aliments i la domesticació en certes regions d’Anatòlia, de l’actual Síria, de les valls altes del Tigris i l’Èufrates. Estem en una disjuntiva similar i cal trobar una solució.

Robert Sala és professor de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i coordinador dels estudis de postgrau que promou l’IPHES

Aquest article va ser publicat per primer cop el passat 25 de febrer de 2008 al diari El Punt

technorati tags: Neolític , economia mundial , globalització , energia , canvi climàtic , pressió demogràfica