6 Jun, 2006
Catalanisme social i consciència d’espècie (2)
Posem al vostre abast, el segon capÃtol de la sèrie d'articles titulada "Catalanisme social i consciència d'espècie" que l'arqueòleg Eudald Cabonell, director de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) publica al diari El Mundo del siglo XXI, amb la finalitat de debatre idees amb vosaltres. Si voleu recordar la primera part cliqueu aquÃ.
El catolicisme també va tenir un paper molt
important en la catalanització de la societat, els bisbes
Morgades i Urquinaona, el clergue Verdaguer i, per descomptat, Torres i Bages
en són una bona representació. Com és el cas de les nacionalitats sense Estat
-preeminentment el d’Euskadi- el paper de l’Església i dels religiosos esdevé
fonamental. D’aquesta manera, primer per un procés vital, i després també
intel·lectual, la recerca de les tradicions, la Renaixença i el Noucentisme
regeneren la cultura del nostre paÃs i desenvolupen la consciència catalanista.
La
Renaixença, que emergeix oficialment al 1843, va ser
una regeneració de tipus social, polÃtic i cultural amb una transcendència
profunda que es manifesta amb el Noucentisme i el Modernisme, les representacions
més espectaculars, promogudes pels sectors dominants, que recollien l’esperit
històric d’un paÃs complex, però que havia mantingut la seva parla i la seva
cohesió especÃfica, malgrat les prohibicions i les persecucions a les quals
havia estat sotmès per l’intent centralista d’assimilar la nostra realitat. Per
tant, fent servir l’espai, la història i la llengua com a medis de
reconeixement més especÃfic, els intel·lectuals i els polÃtics
catalans promovien la recuperació nacional. El catalanisme neix doncs a resultes de la
socialització de la revolució industrial.
El moviment de persones en el territori potencia l’extensió de la regeneració; les Bases de
Manresa, el manifest fet i llegit per LluÃs Doménech i Montaner i Prat de la Riba, són una
conseqüència del moviment estratègic promogut
per la
bullida social del segle.
Les primeres dècades del segle XX són un exemple de la plasmació
de les idees del XIX; els
discursos i la concepció catalanista de Prat de la
Riba, un dels principals promotors de les
institucions catalanes i un intel·lectual de gran prestigi i credibilitat, és
un exponent clar de la burgesia il·lustrada catalana que fan operatius els
seus projectes institucionals. Però en aquells temps, fins i tot els dirigents obrers
com el Noi
del Sucre admetien l’autonomia per a Catalunya, tot i el discurs
universal i universalista que compartien amb Prat de la Riba.
La recuperació històrica del catalanisme està latent
de manera interclassista en la societat del paÃs. L’augment del proletariat, la seva
organització mitjançant les idees revolucionà ries de principis del segle XX
grà cies a la socialització de la revolució
industrial configuren un paisatge social d’ideologia revolucionà ria
que no té prou temps per consolidar el catalanisme burgès, sinó que promou la revolució.
La proclamació de la república catalana independent que va fer
Macià l’any 1931 és un
exponent excepcional; els partits petit burgesos prenen el poder i entren en
contradicció amb el poder central, però també amb el moviment obrer
majorità riament anarquista. Un punt crÃtic abans i durant la guerra
que va començar l’any 1936; quan l’any 1939 es perd, i es perden també les llibertats i
comença la repressió
de l’esquerra obrera i social i del catalanisme.
Tot i que el catalanisme passa a un segon terme
polÃtic, en l’à mbit social existeix un malestar profund que es manifesta en la
necessitat d’articular un fenomen que malgrat tot sempre va estar latent durant
la postguerra. Igual que passava amb la lluita de classes, la qual es tornava a
manifestar polÃticament contra la carestia de la vida aixà com en les
activitats de les organitzacions obreres clandestines que es van reviscolar
durant els vint-i-cinc anys finals del franquisme. En aquest procés, el Partit
Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i altres organitzacions més petites van
tenir una gran importà ncia com motors de la
catalanitat i de la defensa dels interessos dels treballadors doblement explotats per ser obrers i catalans.
Òrgans d’expressió escrita com Treball, la publicació comunista, eren clandestins i
estaven escrits en català , era una mostra de resistència antifranquista.
Eudald Carbonell