12 Mar, 2012
Qui és qui a l’IPHES: Hugues-Alexandre Blain, especialista en l’estudi dels amfibis i rèptils fòssils
Enllaç permanent |
Comentaris (0) |
Retroenllaços (0) |
Qui és qui a l'IPHES “Gràcies a aquesta especialitat podem conèixer els animals amb els quals convivien els homínids i reconstruir els climes i paisatges successius del passat”.
“Per estudiar-los he de ser molt curós per no trencar-los i mirar-los amb l'ajuda d'una lupa binocular o d'un microscopi electrònic”
“Vaig entrar en contacte amb el món de l’evolució i de la paleontologia als 6 anys, a les platges de Normandia”
Hugues-Alexandre Blain, a les instal.lacions de l'IPHES - Gerard Campeny/IPHES
El meu nom és Hugues-Alexandre Blain i estic especialitzat en paleoherpetologia, és a dir, en l’estudi dels amfibis i dels rèptils fòssils.
La meva formació acadèmica superior la vaig iniciar a la Universitat de Caen, a Normandia, com a geòleg, i després vaig fer la tesi doctoral titulada “Contribution de la paléoherpétofaune (Amphibia & Squamata) à la connaissance de l’évolution du climat et du paysage du Pliocène supérieur au Pléistocène moyen d’Espagne”, que vaig defensar en el Museum National d’Histoire Naturelle de Paris el 2005 amb la idea de poder exercir com a paleontòleg.
Rentant sediment a Atapuerca - J. Mestre/IPHES
Vaig entrar en contacte amb el món de l’evolució i de la paleontologia als 6 anys, a les platges de Normandia, on es poden trobar nombrosos fòssils, principalment marins, com ammonits, bivalves, esponges, cocodrils marins, ictiosaures, plesiosaures etc. Però també de vegades terrestres com els dinosaures. La meva vocació per l'evolució humana em va venir més tard, quan vaig anar a Paris per seguir amb els meus estudis superiors a Institut de Paléontologie Humaine (PH), sota la direcció del professor Henry de Lumley i vaig començar la meva tesi doctoral sobre els amfibis i rèptils d'Atapuerca, la conca de Guadix-Baza , Almenara-Casablanca, Cova Bonica i Cova Victoria ...
La meva vinculació a l’IPHES es remunta a fa 5 anys, a través de Jordi Agusti, biòleg evolutiu i responsable de l’Àrea de Recerca d’aquest institut; amb ell havia treballat a Sabadell durant la realització de la meva tesi doctoral, i va formar part del meu tribunal. Des de llavors m'he involucrat en totes les excavacions i projectes de l'IPHES, intentant cada vegada treure el major suc a aquests diminuts restes òssies i de publicar els meus resultats en les millors revistes internacionals possibles. Concretament, hi treballo com a paleontòleg, disciplina que consisteix en l’estudi de les restes òssies procedents de les excavacions arqueopalentològiques. Dins d’aquest camp, estic especialitzat en amfibis (tritons, salamandres, granotes i gripaus) i rèptils (sargantanes, serps i tortugues).
Gràcies a aquesta especialitat podem conèixer els animals amb els quals convivien els homínids i, sobretot, perquè aquestes bèsties de sang freda tenen uns requeriments necessaris pel que fa a la humitat ambiental, en el cas dels amfibis, i a la temperatura pel que fa als rèptils. Tots ells ens ajuden a reconstruir els climes i paisatges successius del passat.
A Oued Sarrat (Tunísia) rentant sediment utilitzant uns tamisos per a la sèmola del cuscús con un tamiz a cuscus, en un recurd d'emergència - IPHES
Actualment, aquesta disciplina l’estic aplicant al projecte Context Climàtic i ambiental de les dispersions humanes en el Plistocè, cosa que ens permetrà saber les condicions climàtiques del primer poblament d'Europa, així com intentar contestar a la resposta de si les dispersions humanes estan condicionades per paràmetres climàtics i/o ambientals. A més, també participo activament en altres recerques que es duen a terme en jaciments de l’Estat espanyol, com els de la Sierra de Atapuerca (Burgos), Pinilla del Valle (Comunidad de Madrid) i també a l’Àfrica, cas de la Cuenca de Aïn Beni Mathar-Guefeït (Marroc) i Oued Sarrat (Tunissia), i també a Vallone Inferno (Sicília) i a Nagorno Karabakh (Azokh, al Caucas).
Un dels reptes de la meva feina en concret, és determinar els ossos fòssils que van apareixent en els diferents jaciments arqueopaleontològics, per saber exactament a quines espècies corresponen. D’aquesta manera podem obtenir una idea força precisa de com era l'ambient en què van viure els nostres avantpassats i quines van ser les seves dificultats per sobreviure, dispersar-se i arribar a nous territoris.
Una de les coses que més m’agraden de la meva disciplina és la minuciositat amb la qual he de treballar, perquè algunes espècies de gripaus o sargantanes tenen uns ossos molt diminuts (uns pocs mil·límetres) i per estudiar-los he de ser molt curós per no trencar-los i mirar-los amb l'ajuda d'una lupa binocular o d'un microscopi electrònic ambiental, cosa que moltes vegades m'ha donat uns suors freds ... ja que un os pot desaparèixer en l'espai d'un segon per culpa d'un gest equivocat.
Una de les dificultats amb que més sovint m’he d’afrontar és el llarg procés de recuperació de les restes fòssils, rentant el sediment al camp amb tamisos de malla de llum de fins a 0.5 mm i després el triat en laboratori gra de sorra rere gra de sorra per separar els ossos de les "pedretes".
L’anècdota
Una de les anècdotes recents que ara voldria recordar especialment té a veure amb la campanya d'excavacions a Tunísia del 2011. Durant la nit va desaparèixer misteriosament la petita bomba d'aigua que fèiem servir per rentar el sediment. Així que ho vam haver de fer a l’antiga, al riu i utilitzant uns tamisos per a la sèmola del cuscús. Això si és saber adaptar-se a les condicions del moment i del lloc!
technorati tags: paleontologia , human evolution , Plistocè , fòssils , paleoclimate reconstructions , archeological sites
