El bloc de les activitats de l'IPHES

30 Gen, 2008

Aquests dies, David Lordkipanidze, director del Museu Nacional de Geòrgia i del projecte de recerca de Dmanisi, jaciment on s’han trobat les restes dels homínids més antics d’Euràsia, es troba a Tarragona per participar en el Màster Erasmus d’Arqueologia del Quaternari i Evolució Humana que imparteix la Universitat Rovira i Virgili.

Aprofitem la seva estada per parlar de les noves col·laboracions que es planteja amb l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social).

Clicant aquí podeu accedir també a un ARXIU DE SO -que podeu descarregar o escoltar-  de l'entrevista que segueix EN CATALÀ I ANGLÈS, amb traducció del coordinador de recerca de l'IPHES, Jordi Agustí

Entre les accions conjuntes a efectuar, sobresurt la pròxima participació de l'IPHES en la reestructuració de diverses sales del Museu Nacional de Geòrgia, tant pel que fa a continguts com al disseny de l’espai. Lordkipanidze també ens aporta detalls sobre l’Homo georgicus i les noves qüestions que s’ha plantejat el personal investigador després de l’article que fa uns mesos van presentar a la revista Nature, sobre el postcranial descobert que ha permès definir les característiques principals d’aquella espècie, que ha resultat ser diferent a com es pensava. Alhora, es refereix al paper que poden tenir futures descobertes de l’Homo antecessor per aprofundir en el coneixement de l’Homo georgicus.

David Lordkipanidze, a l'esquerra, amb Jordi Agustí (IPHES), durant la conferència pronunciada dimecres 30 de gener, a l'Aula Magna de la Facultat de Lletres - Crèdit foto: Jordi Mestre - IPHES

Cinta S. Bellmunt.- Després de la publicació a Nature del postcranial, què s’ha pogut conèixer més sobre l’Homo georgicus?

David Lordkipanidze.- Dmanisi és un jaciment on cada nova troballa no només aporta dades sinó que, sobretot, planteja nous interrogants. Per tant, l’article de Nature sobre el postcranial de Dmanisi ens va facilitar molta informació, però encara podem avançar més, per exemple, els detalls biomecànics d’aquests homínids.

C.S.B.- Deixant de banda Euràsia, a l’Europa occidental, l’espècie més antiga la trobem a Atapuerca, a Gran Dolina, on es va descobrir l’Homo antecessor, amb una antiguitat a l’entorn d’un milió d’anys. S’ha avançat en el coneixement sobre la relació evolutiva entre aquestes dues espècies?

D.L.- Certament, aquest lligam entre Homo antecessor i Homo georgicus existeix, i no hi ha dubte que Dmanisi és l’origen de totes les poblacions eurasiàtiques d’homínids. El tret característic de Dmanisi és que estem al davant d’una població molt arcaica, de tamany corporal i de cervell molt petit, amb un mosaic de trets antics i més moderns: de cames cap amunt (el tronc, els braços...) és encara arcaic, mentre que de cames cap a avall és avançat; per tant, és una combinació única, però malauradament encara no hi ha suficients restes, per exemple, a nivell de postcranial, per comparar-lo. Molt probablement en el futur apareixeran a Gran Dolina aquestes parts del cos que ens falten per poder respondre a aquestes qüestions.

D'esquerra a dreta, Jordi Agustí, Bienvenido Martínez, David Lordkipanidze i Eudald Carbonell, dimecres 30 de gener a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona - Crèdit foto: Jordi Mestre - IPHES

C.S.B.- En diferents moments, des d’alguns àmbits científics, s’ha dubtat de l’origen africà de la humanitat i s’ha defensat la procedència d’Àsia. En aquest debat sobre l’out of Africa, com es coneix la polèmica a l’entorn de les rutes que van seguir les primeres poblacions per arribar a Europa, què ens aporta l’Homo georgicus?

D. L.- La hipòtesi que venen de l’Est és la més lògica, i més natural. De tota manera, hem de tenir en compte que la nostra definició actual d’Àfrica no és la mateixa que la d’aquella època. Àfrica no és una qüestió purament política, si no que hem de pensar quin territori integrava aquest continent fa dos milions d’anys. En aquest sentit, el concepte d’Àfrica no es corresponia amb aquestes línies divisòries actuals entre Àfrica, Àsia i Europa; possiblement hem de pensar que llavors les poblacions mediterrànies formaven una unitat i, per tant, podríem parlar de la mateixa població d’homínids en una entitat biogeogràfica, la Mediterrània.

En qualsevol cas, la consideració que Àsia podria ser el lloc on van sorgir els primers homínids no és original; és una vella hipòtesi. En ciència (somriu) algunes idees antigues tornen. En aquest sentit cal definir molt bé el que entenen per gènere Homo.

C.S.B.- Fins i tot es va arribar a considerar que l’Homo antecessor podria venir d’Àsia...

D. L.- Podria ser... (riu)

El director de Dmanisi aprofita la seva estada a Tarragona per impulsar nous projectes amb l'IPHES i la URV.- Crèdit foto: Jordi Mestre - IPHES

C.S.B.- Vostè ha incidit en què l’Homo georgicus és més arcaic del que es pensava. En què es basaven per fer aquesta consideració que després ha resultat no ser vàlida?

D.L.- En principi es pensava que els homínids que van sortir primer d’Àfrica, de l’espècie Homo ergaster, devien ser com jugadors de bàsquet, és a dir, físicament com nosaltres, però a Dmanisi hem pogut observar que eren de dimensions petites i en termes de proporcions corporals, les mans i els braços són encara arcaics, doncs probablement encara portaven una vida associada als arbres.

Richard Leakey i Alan Walker havien trobat feia anys l’esquelet del que es va nomenar Turkana boy, de l’espècie Homo ergaster, amb una antiguitat de 1,5 milions d’anys, d’un cos com el nostre i que podia haver arribat a fer 1,80 metres d’alçada. Per tant, atenent a la cronologia, quan es va trobar el primer crani d’Homo georgicus es pensava que les característiques de la resta del cos podia estar igual de desenvolupat que l’Homo ergaster que vivia a l’Àfrica.

En tot cas, l’aportació científica fonamental de Dmanisi és que amb les restes trobades a aquest jaciment es demostra que aquesta sortida d’Àfrica es va produir abans del que es pensava i va estar protagonitzada per homínids més arcaics del que s’havia considerat, i no va ser l’Homo ergaster qui va estar al capdavant d’aquestes primeres dispersions humanes, si no formes més antigues i més properes a Homo habilis.

C.S.B.- Per resumir breument el que ens ha anat explicant en preguntes anteriors, com podríem resumir el perfil de l’Homo georgicus?

D.L.- Tindria un cervell petit, d’entre 600 i 750 cc, entre 1,40 i 1,60 metres d’alçada, cames d’aspecte modern que els permetien caminar llargues distàncies i posseïa braços molt forts. La seva indústria lítica era molt arcaica, de Modus I ó olduvaià, i vivien en grups socialment estructurats que jugaven un paper molt important en els ecosistemes entrant en competència amb altres depredadors, ja que l’Homo georgicus era una espècie carronyera amb una presència molt activa en el seu entorn.

C.S.B.- Què se sàpiga, l’Homo georgicus, a Euràsia va arribar a conviure amb alguna altra espècie?

D.L.- No. A Euràsia no hi havia cap altre espècie d’homínid i a l’Àfrica hi hauria el mateix tipus d’homínid que a Dmanisi, sense que puguem especificar de qui es tractava, però ben segur que estava a l’Àfrica de l’Est, i pot ser, fins i tot, a l’Àfrica del sud d’on haurien sortit per protagonitzar les primeres dispersions humanes fora del continent; i tal vegada estaven també al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient. És per això que ara hem d’anar a fer recerca a aquests llocs, per trobar restes d’aquestes poblacions.

C.S.B.- Vostè està a Tarragona en el marc del Màster Erasmus Mundus en Arqueologia del Quaternari i Evolució Humana que oferta la URV. Ja hi ha hagut intercanvi d’estudiants entre Geòrgia i Tarragona, i s’han impulsat diferents iniciatives conjuntes pel que fa a formació acadèmica de personal d’una i altre institució. Com veu el futur d’aquestes col·laboracions pel que fa a la docència?

D.L.- Jo no sé com eren les relacions entre l’Homo georgicus i l’Homo antecessor (riu), però és evident que les que mantenim entre el Museu Nacional de Geòrgia, l’IPHES i la URV, amb el màster, són profundes i estic molt content que hi hagi hagut alumnat de Geòrgia que hagi vingut aquí i que de la Universitat Rovira i Virgili vagin cap allà. A més, les relacions entre investigadors que desenvolupen recerca a l’IPHES com Bienvenido Martínez, Robert Sala, Jordi Agustí o Eudald Carbonell, són molt bones i venen de molts anys d’amistat i de col·laboracions, que ben segur que potenciarem encara més en el futur.

C.S.B.- Aprofitant la seva estada a Tarragona, també parla amb responsables de l’IPHES sobre la signatura d’un nou conveni per tal que aquest institut coparticipi activament en la reestructuració d’algunes sales del Museu Nacional de Geòrgia. En què consistirà, més o menys, aquest projecte de codesenvolupament en l’àmbit de la socialització?

Aquest és un aspecte fonamental i, en aquest sentit, ara s’està portant una relació de feina molt important entre l’IPHES i el Museu Nacional de Geòrgia per col·laborar en aquesta renovació, que no només serà en assessorament de continguts i d’informació, així com de motllos de cranis i altres peces, si no també pel que fa al disseny de l’espai museístic.

technorati tags: Dmanisi , Homo georgicus , socialització , Museu Nacional de Geòrgia , Homo antecessor , Gran Dolina , Atapuerca

24 Gen, 2008

Conferència dimecres dia 30 de gener a les 10 hores a la Facultat de Lletres de la URV

L’esquelet parcial d’un individu associat a un crani, i les restes postcranials de tres adults han permès definir com era el cos dels primers homínids que van sortir de l’Àfrica fa 1,7 milions d’anys, que són alhora els més antics d'Euràsia. El personal investigador ha determinat que es tractava d’un tipus d’homínid nou, amb combinació de trets antics i moderns, essent en el seu conjunt molt més arcaic del que es pensava, tot i que disposava de capacitat física per recórrer llargues distàncies, amb caràcters heretats de l’Homo habilis. Aquest nova espècie, l´Homo georgicus, ja havia estat definida pels investigadors georgians David Lordkipanidze i Leo Gabunia, però fins ara no se sabia com era el seu esquelet post-cranial.

Aquesta important aportació científica es va donar a conèixer en el volum 449 de la revista Nature del 20 de setembre de 2007 i ara ve a Tarragona el director de l’equip internacional que va assolir aquesta fita científica, David Lordkipanidze, al capdavant també del projecte de recerca de Dmanisi, per explicar de primera mà les darreres investigacions sobre aquest homínid nou. Lordkipanidze és, a més, director del Museu Nacional de Geòrgia.

 David Lordkipanidze (esquerra) amb Jordi Agustí al jaciment de Dmanisi on es va localitzar l'esquelet postcranial d'Homo georgicus - Crèdit foto: IPHES

David Lordkipanidze serà a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona la setmana del 28 al 31 de gener per participar en el Màster Erasmus Mundus en Arqueologia del Quaternari i Evolució Humana, que dirigeix el professor de l´URV i membre de l´IPHES Robert Sala. En aquest marc, el dimecres dia 30 de gener, a les 10 hores, a l’Aula Magna de la Facultat de Lletres impartirà la conferència   titulada “L’esquelet dels humans de Dmanisi i la seva significació evolutiva”. La URV ja ha acollit estudiants d’aquesta localitat que han vingut aquí per rebre formació acadèmica dins del màster esmentat..

A més, David Lordkipanidze intercanviarà diferents aportacions científiques amb membres de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), centre de recerca amb qui manté una col·laboració que ve de llarg. Precisament, fruit d’aquest treball conjunt,  entre els signants de l’article de Nature referit hi figuren Jordi Agustí i Bienvenido Martínez-Navarro, professors  d´investigació ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats) a l´ IPHES - URV.

technorati tags: Homo georgicus , máster Erasmus Mundus , postcranial , out of Africa

21 Gen, 2008

Conferència a càrrec de membres de l’IPHES dimecres dia 23

Les noves dades que ens els darrers 5 anys han aportat els treballs duts a terme per l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) i l’Area de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona a la Cova de els Toixoneres (Moià, Bages), seran les protagonistes de la conferència que pronunciaran tres membres de l’equip, Jordi Rosell, Ruth Blasco i Artur Cebrià, el dimecres dia 23 de gener, a les 19 hores, al Palau Marc, a Barcelona, dins de la programació de la Tribuna d’Arqueologia, organitzada pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.

La xerrada, titulada Mossegades i Levallois: les noves intervencions a la Cova de les Toixoneres (Moià, Bages), serà un recorregut per les noves dades obtingudes en aquests cinc anys que han permès documentar aquest jaciment com un enclavament ocupat principalment pels grans carnívors i en el qual esporàdicament, però també al llarg del temps, s’hi instal·laven grups de neandertals per realitzar-hi ocupacions de curta durada, fa entre 200 i 20.000 anys aproximadament, al Paleolític Mig. Fins ara, només s’havia pogut avalar la presència continuada de fauna, però amb els estudis de les darreres troballes s’ha pogut documentar també la presència humana.

Ruth Blasco, una de les arqueòlogues que intervindrà a la xerrada, a la Cova de les Toixoneres - Crèdit foto: IPHES / equip Toll - Toixoneres

“Als anys 50 i 70 ja es va detectar un cert component antròpic –ha explicat Jordi Rosell, director actual de l’excavació-, doncs es va posar al descobert una petita col·lecció d’artefactes lítics, elaborats en sílex i quarsita, que es van atribuir als tecnocomplexes  (cultures força desenvolupades) propis del Paleolític mig. Amb les excavacions actuals que nosaltres han dut a terme a traves del projecte de recerca de l’IPHES Compartint l’espai: la interacció entre homínids i carnívors al Nord-est peninsular hem pogut localitzar més dades referents a les ocupacions antròpiques d’aquesta cavitat, com indústria lítica en diferents matèries primeres (a més del sílex i de la quarsita, hi ha quars, pissarra corneana i altres roques), restes d’algun fogar i una clara associació d’aquests elements amb les restes faunístiques evidenciades principalment per marques de tall i impactes de percussió”.

      Membres de l'equip de l'IPHES trevallant a la Cova de les Toixoneres - Crèdit foto: IPHES / equip Toll - Toixoneres

La Cova de les Toixoneres és coneguda fonamentalment per les restes faunístiques que ha proporcionat, les quals han permès identificar-la com un cau de grans carnívors, principalment de hienes de les cavernes (Crocuta spelaea). Aquesta interpretació es fonamenta no solament en les restes recuperades d’aquests animals, sinó també en tot un seguit de característiques pròpies de les activitats que aquests animals desenvolupen als seus llocs d’hàbitat: mossegades i fractures abundants en els ossos de les seves preses, absència d’epífisis en els ossos, presència de copròlits i de restes dels seus cadells.

Abric Romaní, jaciment complementari

La baixa intensitat de les ocupacions humanes detectades a la Cova de les Toixoneres contrasta amb els grans campaments de neandertals localitzats al proper jaciment de l’Abric Romaní (Capellades, Anoia). Amb una cronologia similar, l’Abric Romaní ha proporcionat les dades necessàries per analitzar les activitats domèstiques i l’organització dels grups. Per la seva part, la Cova de les Toixoneres permet evidenciar la disgregació periòdica d’aquests grups en bandes més petites i el seu nomadisme pel territori. Des d’aquest punt de vista, es poden considerar com a jaciments complementaris que permetran entendre l’organització social i cultural dels neandertals en aquestes contrades.

technorati tags: Cova de les Toixoneres , Moià , ocupacions antròpiques , carnívors , Abric Romaní , fogars , industria lítica

17 Gen, 2008

Documenten cossos d’homínids escorxats, descarnats i cuits a la Cueva El Mirador

 “El número de jaciments on s’ha documentat la pràctica del canibalisme que han estat ben estudiats a Europa es poden comptar amb els dits d’una mà”. Així de contundent s’expressava la prestigiosa revista científica La Recherche en una àmplia informació que ha dedicat recentment a la recerca sobre aquesta pràctica que l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) du a terme a Atapuerca (Burgos) i, especialment, l’esmentada publicació es referia a les evidències localitzades al jaciment El Mirador, corresponents a l’Edat del Bronze, un període en què no és gens habitual aquest tipus de pràctiques i que allí tindria un caire simbòlic. A més, a Atapuerca també s’exercia el canibalisme cultural fa 800.000 anys. Per tant, en aquesta localitat s’ha documentat el cas de canibalisme més antic del món i un dels més moderns de la Península ibèrica.

 

 Crani humà trobat a la Cueva El Mirador en el qual s'observen aquestes líniies fines que són marques de carnisseria - Crèdit: IPHES/URV - Palmira Saladié

Eudald Carbonell, director de l’IPHES i codirector del Projecte Atapuerca aprofitant aquesta referència a La Recherche interpreta –des del bloc d’aquest institut- que, a Atapuerca, tant al jaciment de Gran Dolina com al de la Cueva El Mirador, podríem parlar de canibalisme cultural, però en aquest últim cas, a més, seria de tipus simbòlic.

En aquest sentit, Eudald Carbonell ha observat: “per la informació que disposem sobre com vivien els homínids fa 800.000 anys, considerem que la pràctica del canibalisme  a Gran Dolina per part de l’Homo antecessor seria una manera d’intentar adaptar-se millor al medi, en un entorn on entraven en competència amb altres grups reduint així la pressió a la qual estaven sotmesos”. Cal recordar que a dia d’avui sabem que són les restes d’Homo antecessor les que presenten evidències d’aquesta pràctica, però no sabem quina espècie s’hauria menjat aquests homínids.

El personal investigador també havia parlat de que –en el cas de Gran Dolina, podria tractar-se de canibalisme gastronòmic, però la recerca que s’efectua ha confirmat que hem de parlar de canibalisme cultural, perquè al nivell TD 6 d’aquest jaciment, on va aparèixer l’Homo antecessor, hi ha com diverses capes (moments cronològics) i en totes elles s’ha documentat aquesta pràctica. Per tant, no seria un event puntual, sinó que parlaríem d’un comportament continuat en el temps.

Restes humanes descobertes a la Cueva El Mirador, a Atapuerca - Crèdit foto: IPHES - Andreu Ollé

A diferència del que podria haver succeït a Gran Dolina, al jaciment El Mirador Eudald Carbonell pensa que en aquest cas, a més, “hauríem de parlar d’un canibalisme que tindria una part de simbolisme, perquè esdevé en un període en què les societats ja estaven més organitzades internament i no haurien de competir tant per controlar el medi”.

Alejandro Terrazas, investigador visitant a l’IPHES procedent de l’Institut d’Investigacions Antropològiques de la UNAM (Universidad Nacional Autónoma de México), amb àmplia experiència en l’estudi del canibalisme, ha puntualitzat: “el canibalisme gastronòmic es refereix al consum de carn humana amb finalitats alimentàries, ja sigui per una emergència o com part dels hàbits de cada poble. D’altra banda, ens referim a canibalisme cultural, quan aquesta pràctica està integrada als sistemes de valors i creences, de tal forma que en menjar carn humana, estan expressant un simbolisme més gran, com pot ser una advertència als enemics, una ofrena a la divinitat, o assimilar l’essència dels avantpassat”. Eudald Carbonell hi ha afegit: “el canibalisme cultural és un comportament que estabilitza les societats, les cohesiona i dura en el temps”.

Les proves de canibalisme documentades a El Mirador es van donar a conèixer el passat juliol en un article publicat a l’American Journal of Physical Anthropology, que signaven tres investigadores de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social i de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona: Isabel Cáceres, Marina Lozano i Palmira Saladié, i ara La Recherche ha recollit l’impacte d’aquesta investigació.

L’IPHES ha analitzat un centenar de restes de sis individus (cinc adults i un infant) de l’Edat del Bronze, amb una cronologia d’uns 3.500 anys, trobats a la Cueva El Mirador, que pertanyen a ossos cranials i postcranials. Molts d’aquests fragments presentaven marques de tall produïdes amb eines lítiques que indiquen que els cossos van ser escorxats, descarnats, desmembrats i desarticulats per ser consumits; posteriorment van ser dipositats en aquesta cova.

Les restes dels homínids de la Cueva El Mirador presenten també signes de cocció. Les evidències més clares de que van ser consumits per altres humans és la presència de marques de carnisseria i la fracturació de les restes. Per aquest motiu, després d’una anàlisi detallada dels ossos, les tres investigadores van concloure que es tractava d’un cas d’antropofagia, ja que van detectar les marques de les dents dels homínids que se’ls haurien menjat.

En futures investigacions, l’equip espera poder aprofundir en el coneixement de les restes amb evidències de canibalisme localitzades als jaciments d’Atapuerca per poder esbrinar millor les diferències que han tingut amb aquesta conducta les diverses espècies d’homínids.

technorati tags: canibalisme cultural , simbolisme , Atapuerca , Cueva El Mirador , Gran Dolina , Eudald carbonell , La Recherche

15 Gen, 2008

El Barranc de la Boella (La Canonja, Tarragonès) revisitat en la intervenció arqueològica preventiva del 2007 és el títol de la conferència que pronunciarà Josep Vallverdú,  responsable d’aquestes treballs i investigador de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), dimecres 16 de gener, a les 19 hores, al Palau Marc, ubicat a la Rambla de Santa Mònica, 8, a Barcelona, dins de  la 25 edició del cicle de conferències Tribuna d’Arqueologia, organitzat pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.

Josep Vallverdú farà un repàs a la intervenció arqueològica que l’IPHES va efectuar la primavera passada, amb uns importants resultats científics. Entre les troballes aconseguides sobresurten les restes de mamut atribuïdes a Mammuthus meridionalis, amb una antiguitat d’entre 800.000 i un milió d’anys, segons ha pogut confirmar l’equip amb els estudis posteriors a l’excavació.

 

Josep Vallverdú, el primer per l'esquerra, amb Emiliano Aguirre observant unes restes de mamut trobat a La Boella, junt amb Eudald Carbonell - Crèdit foto: Gerard Campeny - IPHES

Precisament, el Barranc de La Boella va ser considerat per Salvador Vilaseca un jaciment paleontològic del Paleolític inferior, per la presència de Mammuthus meridionalis, amb indicis de dubtoses restes lítiques. La singularitat de la intervenció preventiva que va protagonitzar l’IPHES el maig passat va confirmar l’associació espacial d’evidents indústries lítiques amb les faunes plistocenes i el seu context sedimentològic de gra fi.

technorati tags: La Boella , plistocè , IPHES , Mammuthus meridionalis , Paleolític inferior

9 Gen, 2008

José Maria Bermúdez de Castro, Juan Luis Arsuaga i Eudald Carbonell, codirectors del Projecte Atapuerca, estan entre els TOP 25 de Ciència i Tecnologia del llistat dels 500 personatges més influents de l’Estat espanyol que ha fet públic el diari El Mundo del siglo XXI en els darrers dies.

D'esquerra a dreta, Eudald Carbonell, José Maria Bermúdez i Juan Luis Arsuaga - Crèdit foto: Jordi Mestre - IPHES

En el rànquing general els codirectors ocupen els llocs 49, 53 i 54, una posició molt similar a la d’anys anteriors.

Eudald Carbonell, director de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), és el número 53. D’entre els seus darrers mèrits destaquen el fet que les darreres troballes a Atapuerca han corroborat que l’Homo antecessor, espècie descoberta pel mateix equip, practicava el canibalisme.

technorati tags: ciència , tecnologia , canibalisme , Atapuerca. Eudald Carbonell

7 Gen, 2008

Més enllà de localitzar les àrees font en les quals els grups humans prehistòrics es proveïen de matèries primeres, o bé, descriure com eren aquests materials amb els quals elaboraven les seves eines, els estudis actuals intenten anar més enllà i explicar-nos quin era l’ús que feien del territori. D’aquesta manera, podem saber, per exemple, com obtenien els recursos lítics, si els transportaven de molt lluny o no, quant temps podien haver tardar en crear una eina, com l’utilitzaven, etc.

Aquests són els àmbits temàtics que exposaran membres de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) i de l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona en el marc del seminari Tècniques Analítiques Aplicades als Materials Petris, que es desenvolupa del 7 al 9 de gener organitzat per l’ICAC (Institut Català d’Arqueologia Clàssica), a la sala d’actes d’aquest centre de recerca.

Els membres de l’IPHES – URV intervenen dimarts dia 8. De 16 a 17 hores serà el torn de Dolors García-Anton, amb la conferència “L’estudi de les matèries primeres lítiques a la prehistòria: una aproximació diacrònica a l’explotació humana dels territoris”, i Josep Maria Vergés i Andreu Ollé, amb el tema “Anàlisi traceològica d’objectes lítics”.

Dolors García-Anton ha remarcat que la complexitat dels estudis de matèries primeres d’època prehistòrica rau en l’ampli ventall de disciplines d’on agafar tècniques per a efectuar diferents anàlisis. “Entre aquestes hi trobem l’arqueopetrologia o petroarqueologia que mitjançant l’ús de mètodes geològics i geoquímics analitza i ubica aquests recursos en les seves àrees fonts originals i en els seus medis geogràfics de dispersió”.

          Dolors García-Anton fent treball de camp a Atapuerca, jaciment d'on procedeien eines lítiques que ella mateixa ha analitzat

García-Anton ha puntualitzat: “aquest treball permet l’aproximació al concepte de territori que els grups humans prehistòrics van tenir, juntament amb les dades que obtenim d’altres disciplines aplicades també a la prehistòrica com l’arqueozoologia, la paleontologia, l’antracologia o la palinologia, entre altres”.

En la seva exposició, Dolors García-Anton es basarà en els estudis realitzats a Espanya i França, concretament al jaciment d’Atapuerca (Burgos), i a la Cova de l’Aragó (Tautavel), i que han anat a càrrec d’ella mateixa i de Sophie Gregorie, respectivament.

La traceologia

Per la seva part, Josep Maria Vergès i Andreu Ollé se centraran en els mètodes i tècniques emprats per a la realització d’anàlisis traceològiques sobre objectes lítics, exactament, en quina és la informació que es pot extreure, a partir de l’anàlisi funcional, del procés de fabricació de l’objecte lític, de la seva forma d’ús, de l’enmanegament, etc, i també de les alteracions postdeposicionals que han sofert i que ens informen de la formació i tafonomia dels jaciments arqueològics

Tot i que la xerrada es basarà en dades procedents del camp de la prehistòria, àmbit en el qual desenvolupen els seus treballs aquests investigadors es referiran també a estudis efectuats en materials d’època clàssica amb la finalitat que es vegi que aquesta disciplina, la traceologia, es pot aplicar igualment a cronologies més recents, segons ha puntualitzat Josep Maria Vergès.

technorati tags: matèries primeres , explotació territori , societats prehistòriques , traceologia , eines lítiques , arqueolopetrologia