22 Gen, 2010

Company Jordi Solé Tura

Publicat per eudaldc 12:20 | Enllaç permanent | Comentaris (3) | Retroenllaços (0) | Articles Mundo

ALLÒ QUE és consistent queda en el record. Tu, Jordi Solé Tura, ets una prova de que la praxis és possible. Encara que no ho rememoris, el teu record és l'acció, el compromís, el pensament i l'amistat compartida.

Vaig entrar a militar a Bandera Roja farà 40 anys sota la teva influència i la del company Jordi Borja. Des del començament d'aquesta militància, varem tenir l'ocasió de compartir projecte i lluita. Encara recordo un dia a Madrid en un dels congressos del Partit Comunista d'Espanya, quan em comentaves que estaves cansat. En aquella època estaves redactant la Constitució. D'això fa més de 30 anys.

L'altre dia mirava el documental que et va dedicar el teu fill i em vaig emocionar. Vaig pensar en tu, en la teva companya i en les coses que ens havien mantingut en contacte. Només vaig ser conscient del privilegi que va ser parlar amb tu i poder discutir sobre l'evolució social i els projectes revolucionaris.

Jordi Solé Tura

Faig memòria de quan vas saber que volíem treure de la presó en Xavier Coromines, tancat a Girona als primers anys dels anys 70 del segle passat, i ens vas fer saber que sobretot la lluita política no incloïa la violència.

Em venen al cap els congressos del Partit Socialista Unificat de Catalunya i l'eurocomunisme, les tensions i els malentesos dins de l'organització. El primer acte públic que vas fer a Girona, organitzat pel comitè de la Universitat, et varen preguntar per la funció d'Espanya a la Comunitat Europea en el futur i vas contestar que el de paper d'estrassa. Franco encara estava viu.

També revisc el teu treball sobre el nacionalisme i la revolució burgesa a Catalunya, així com la teva claredat expositiva. És dur saber que no penses quan ho has fet sempre.

Vam parlar d'Atapuerca quan vas ser ministre de cultura i havies de venir a visitar-me al jaciment. Tot i no haver estats plegats molt de temps, realment hi havia afinitat personal.

El teu record no s'esborrarà fàcilment, perquè formàvem part d'un mateix procés, llarg i costerut; la lluita antifranquista a molts de nosaltres ens va fer persones millors. Per això et penso com eres, tot el que vas dur a terme i tot són bons records.

Hola company, estem aquí. Diuen que la ciència podrà valorar en un futur la transcomunicació instrumental. Si això fora possible, m'agradaria mantenir una conversa inacabable amb tu.

Mentrestant, et saluda un amic, que et recorda sovint i que mai no ha deixat de recordar-te quan vares començar el feixuc viatge de l'oblit.

Aquest article es va publicar per primer cop el 13 de gener de 2010 a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI

6 Gen, 2010

Autodeterminació

Publicat per eudaldc 13:19 | Enllaç permanent | Comentaris (4) | Retroenllaços (0) | Articles Mundo

• Cal canviar la Constitució i tirar endavant una consulta vinculant sobre l'autodeterminació de Catalunya per tal d'assolir un sistema d'interdependència europeu.

HA PASSAT el 13-D i la consulta sobre la independència de Catalunya ha obert un marc social i democràtic. El procés ha començat. Tots els pobles han de tenir dret a decidir si volen ser sobirans o no; és inqüestionable. La pèrdua d'influència social i cívica dels partits polítics és una conseqüència de la seva incapacitat de posar-se davant de les reivindicacions dels pobles i promoure la seva evolució.

Fa temps que anem dient que han de ser les plataformes socials les que han de prendre la iniciativa pel canvi, donat que la transformació ha d'anar més enllà d'una petita modificació de l'organització política de l'Estat. La Constitució i l'Estatut van significar un avenç polític fonamental respecte la dictadura, però varen ser textos consensuats sota la pressió militar; és un fet innegable que coneixem tots els qui varem participar activament en la transició política d'Espanya.

El desbordament social que està patint l'estructura de partits polítics és degut a la seva incapacitat de resoldre ideològicament la crisi social i cultural que s'està produint, no només a Catalunya i Espanya, sinó arreu. La corrupció, els interessos econòmics i la manca de competència són el reflex social del que està passant. En aquest context es planteja la consulta sobre la independència de Catalunya, i les forces polítiques catalanes tiren pilotes fora. Tinc clar que cal canviar la Constitució i tirar endavant una consulta vinculant sobre l'autodeterminació de Catalunya per tal d'assolir un sistema d'interdependència europeu.

Qui té por de que la gent s'expressi democràticament i de què les coses canviïn modificant democràticament la legalitat? Aquesta és la resposta que ens hem de fer tots els catalans i la resta d'Espanya si volem acabar amb la transició política i obrir-nos a Europa de manera definitiva. És el poble qui ha de decidir i qui ha de dignificar socialment la política mentre no trobem alternativa. És el poble qui no s'ha d'excusar d'un procés que potser ja és irreversible. Es tracta d'opinar en llibertat i acceptar críticament el que la majoria vol.

Volem un referèndum vinculant, volem no ser tutelats, volem la voluntat popular expressada. Aquesta és la via cap a la interdependència continental. Tots, en general, volem un catalanisme més evolutiu de base més social que política. Això és el que un ventall de catalans, catalanistes, volem. El dret a decidir és un dret que hem aconseguit gràcies a la perseverança com a col·lectiu. Ningú ens el pot treure.

Qui té por al poble?

Aquest article va ser publicat per primer cop el passat 30 de desembre al diari El Mundo del Siglo XXI

30 Des, 2009

Recerques a l’Àsia Central

Publicat per eudaldc 20:13 | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0) | Articles Mundo

QUAN L'ANY 1988 vaig viatjar a l'encara República soviètica d'Uzbekistan, em van sorprendre les manifestacions nacionalistes que em recordaven les protestes de la transició a l'Estat espanyol, convocats per l'Assemblea de Catalunya per demanar la llibertat, l'Amnistia i l'Estatut d'Autonomia.

A Tadjikistan, país veí de l'abans esmentat, vaig mantenir un cara a cara amb els mujaines i les coses varen anar molt justes. Viatjàvem amb un camió de l'exèrcit soviètic i vàrem haver de sortir per cames d'aquell indret.

Després de trobar-me amb aquestes situacions, em vaig adonar que les coses en aquell territori eren força més complicades del que jo m'havia imaginat; els moviments de Ben Laden a l'Afganistan ja havien començat, i jo no era conscient de què es tractava d'una barreja explosiva.

Em trobava en missió arqueològica suportada per l' Institut de Prehistòria de Dushambe, dirigit per Vadim Ranov i recolzat per l'Acadèmia de Ciències de l'URSS. Per mi era un plaer treballar amb una organització científica tant important. A més, la meva afinitat amb l'URSS complementava el meu interès en col·laborar en les recerques a l'Àsia Central. Llàstima que el fet de no parlar ni tadjik ni uzbek m'impedia comunicar-me i no podia demanar l'opinió sobre el què estava passant.

Després d'un mes de campanya pels afluents del riu Amu Dharia, i de veure grans parquets de loess, tornàrem a la Dushambe. Allà vaig poder descansar en un hotel per estrangers que era confortable i vaig poder parlar amb altres persones, entre elles un geòleg francès. Em vaig assabentar que a Turkmenistan hi havia unes bosses de gas enormes i que aquella zona en el futur es podria configurar com a àrea estratègica; sobretot pel pas de gas i petroli cap als països emergents com la Índia i la Xina.

Així vaig entendre perquè els americans recolzaven a Ben Laden a Afganistan. Desestabilitzant aquest país, els soviètics ja no controlarien ni la sortida de gas ni de petroli cap a l'Est. També vaig saber perquè després de l'atemptat de les Torres Bessones Estats Units va atacar Afganistan. La geopolítica no era el meu fort, però buscant l'origen de les primeres ocupacions asiàtiques em vaig posar al corrent de la situació dels interessos que més tard s'han posat de manifest. Els americans tenen mala peça al teler, perquè les conduccions que travessaran aquest país seran objecte d'atemptats continuats, doncs serà incontrolable.

Aquest article va ser publicat per primer cop el 16 de desembre de 2009 al diari El Mundo del siglo XXI

24 Nov, 2009

Recerca i creativitat

Publicat per eudaldc 10:44 | Enllaç permanent | Comentaris (3) | Retroenllaços (0) | Articles Mundo

A CATALUNYA varem tenir la sort que el president Jordi Pujol fes cas a l'Andreu Mas-Colell i s'endegués el 2001 el programa ICREA. Aquesta aposta política per retornar o quedar-se científics que desenvolupin la seva carrera a Catalunya ha estat un encert. Com diu l'amic Jaume Bertranpetit, director d'aquest organisme de recerca, els investigadors catalans no tenen perquè tenir cognoms del país.

En crisi és quan tothom es torna a plantejar què passarà amb la recerca i les inversions que necessita. S'han fet les coses bé, a nivell estratègic, però cal, també, fer les coses bé a nivell tàctic.

Què necessita la carrera científica? Li cal intel·ligència, constància i perseverança, però com és lògic inversions privades i públiques que permetin fer créixer la massa crítica. En temps de crisi cal invertir més per afrontar noves emergències.

La ciència és una infraestructura tan important com ho són els aeroports i les carreteres. Això li vaig dir en una ocasió al president Aznar quan visitava Atapuerca, el jaciment on des de fa trenta anys hi treballo amb els meus col·legues. Desafortunadament, encara es consideren només infraestructures les que permeten mobilitat.

El coneixement té formes de mobilitat diferenciades de més valor afegit que les que he esmentat. El talent, el coneixement i la intel·ligència es poden deslocalitzar, sense moure's del territori, i ara estan molt localitzades.

Catalunya forma part d'un territori històric, hereu de grans humans que han fet al món més aprehensible, i que ens han donat les claus de com funciona el planeta: cal que es continuï recolzant la recerca. Quan era jove calia anar fora per tal d'educar-te i especialitzar-te en coneixement avançat, ara disposem d'institucions d'alt nivell, com instituts, universitats, escoles de negocis etc., que fan el nostre país més universal.

La nostra cultura, la nostra llengua, la nostra ciència és patrimoni de la humanitat. No hem d'oblidar mai que si no som capaços de fer bona ciència i que aquesta retorni a la societat, la possibilitat de defensar-nos com a país petit serà molt baixa. Una Catalunya universal necessita atraure coneixement i pensament per garantir la fortalesa social i cultural. Sense xovinismes ni falsos internacionalismes, però amb la ferma voluntat de fer de la ciència un actiu conscient de transformació i adaptació d'un territori a les noves formes de viure. Només així podem contribuir com a espècimens conscients a millorar al món.

 Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI del 21 d’octubre

17 Nov, 2009

El primers europeus descoberts a Atapuerca arriben al Japó

Publicat per eudaldc 21:31 | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0) | Conferències

Conferència sobre 30 anys d’excavacions en aquest jaciment, a la seu de l’Instituto Cervantes a Tòquio

Gràcies a una col·laboració entre l’Instituto Cervantes i la Fundación Atapuerca, pronunciaré la conferència “Atapuerca, els primers pobladors europeus”, a Tòquio, divendres 20 de novembre, a les 19.30 h, a l’auditori de l’esmentat institut. Durant la meva intervenció faré un repàs als més de 30 anys d’excavacions en aquest conjunt de jaciments que es troben a unes 15 Km de la ciutat de Burgos i que són, sens dubte, un referent clau per a l’estudi de l’arribada de les primeres poblacions humanes a Europa i la seva evolució al llarg del temps. Aquí en teniu un resum.

Resum conferència

L'estudi de l'evolució humana té encara grans interrogants per respondre: Com i quan es van produir les primeres dispersions humanes procedents d'Àfrica? Quina espècie va ser la protagonista? Quines eren les seves característiques? Quin tipus de tecnologia utilitzaven? Quina ruta van seguir per arribar a Euràsia? Quina relació hi ha entre les primeres poblacions humanes i les següents? Hi ha continuïtat o discontinuïtat evolutiva i tecnològica?

En els últims anys les excavacions a Atapuerca (Burgos, Espanya) han aportat una mica de llum a aquestes qüestions. En aquesta localitat es troba un sistema càrstic de coves, que es va posar al descobert en construir el traçat d'un ferrocarril. En aquestes cavitats es conserven milers de fòssils, alguns dels quals ja s'han localitzat al llarg de 31 campanyes d'excavació, que han propiciat restes arqueològiques molt interessants i claus per avançar en el coneixement científic sobre els nostres orígens.

A Atapuerca fa ja 31 anys que treballem de manera sistemàtica - Jordi Mestre / IPHES

Així, per exemple, s'han trobat les restes del primer europeu, a la Sima del Elefante, un jaciment que presenta 19 nivells estratigràfics, datats amb mètodes paleomagnètiques i cosmogènics. Aquí s'ha posat al descobert una mandíbula amb una antiguitat que està sobre els 1,3 milions d'anys. Aquesta troballa va ser portada a Nature. És robusta, té absència de mentó, dents molt desgastats, cara interna sense torus, amb una morfologia primitiva. La indústria lítica associada és de Mode 1. En el mateix jaciment, aquest estiu es va trobar un fragment d'húmer humà que podria haver estat consumit pels humans, podria ser d'Homo antecessor i confirmaria que el canibalisme és consubstancial al gènere Homo.

L'Equip d'Investigació d'Atapuerca treballa amb la hipòtesi que aquests restes humanes tan vells puguin pertànyer a Homo antecessor, una espècie descoberta en un altre jaciment d'allí, a la Gran Dolina. Els primers fòssils van aparèixer a l'estiu de 1994 i li vam atorgar una cronologia de 800.000 anys. Entre les característiques que se li atribueixen destaca que practicava el canibalisme cultural.

Homo antecessor presenta un frontal amb una morfologia primitiva, una capacitat encefàlica de 1000 cc, poca robustesa, dents primitives, però amb alguns trets dels neandertals, cara amb fossa canina com Homo sapiens, i produïa indústria lítica del Mode 1.

Entre la mandíbula de Elefante i les restes de Dolina s'observa una morfologia similar i no presenten trets derivats dels preneandertals i dels neandertals. La hipòtesi evolutiva que es contempla és que Homo antecessor va ser l'últim avantpassat comú dels neandertals i Homo sapiens.

A la Sima de los Huesos s'ha documentat l'acumulació intencionada de fòssils humans de més antiguitat. Va passar fa uns 500.000 anys i són restes d'Homo heidelbergensis. Amb ells es va trobar un bifaç bellament esculpit. Es veu en això tot un simbolisme de reconeixement i record cap als éssers desapareguts. Al seu torn, indica la capacitat simbòlica d'aquells homínids i la complexitat social que ja posseïen. En l'última campanya, la corresponent a l'estiu de 2009, es van trobar fragments del que podria ser un nou crani humà de 500.000 anys d'antiguitat, pertanyent a l'espècie Homo heidelbergensis, que amagava la Sima de los Huesos.

Però Atapuerca encara no ha revelat tots els seus secrets, i s’obren noves línies de recerca sobre les primeres poblacions humanes. Només amb la continuïtat i el rigor del treball científic es podran localitzar tots els tresors que encara amaga.

16 Nov, 2009

Obama, Nobel de la Pau

Publicat per eudaldc 17:22 | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0) | Articles Mundo

OBAMA ja ha rebut el premi Nobel de la Pau. El President del país més poderós del món ha estat guardonat amb la que és la distinció més reconeguda al planeta. Sempre m'alegro dels humans que són distingits i me'n recordo alhora de tots els qui són anònims; em fa sentir millor persona. Fer justícia a la trajectòria d'un espècimen humà és quelcom que resulta molt agradable. Les distincions haurien de ser recordatoris de tota l'espècie i haurien de tenir un valor social exemplar i solidari, en comptes de servir per augmentar l'ego de qui és premiat.

Tornant a Obama, cal dir que el premi Nobel, com molt bé va afirmar ell mateix, autocríticament, no se'l mereixia, però l'acceptava com un repte. No sé si la pressió que pot exercir un guardó d'aquest tipus pot fer que el comandant en cap del gran exercit dels EEUU prengui decisions adequades a la consciència crítica d'espècie i no a la protecció del capitalisme nord-americà.

Els premis Nobels preventius, com és aquest que comento, poden ser interessants, ja que són susceptibles de direccionar la història. Ara bé, el cas que estem analitzant té una gran complexitat. Si fos un èxit, podríem començar una nova època en la que es podria ajudar a través del prestigi a persones que influïssin positivament en el devenir de l'ésser humà.

Els enemics dels EEUU saben que el president d'aquest país és premi Nobel i poden ser sotmesos a pressió perquè es posi en evidència si és, o no, un pacifista. Suposo que estem parlant d'una contradictio in vitro. El gendarme del món ara ha d'actuar perquè la pau s'instal·li a tot el planeta.

Això implica una gran responsabilitat, perquè, en acceptar aquest premi, Obama assumeix un repte molt difícil i quedem tots emplaçats a continuar actuant per millorar el món i a disposició d'una manera de fer les coses que ens porti a una pacificació objectiva.

Defensar els interessos de classe i a la vegada els d'espècie pot ser molt difícil. És important que el Nobel funcioni. No podem trencar amb totes les formes que tenim d'honrar la nostra capacitat de construir un sistema.

Recolzo els premis preventius, però, penso que haurien de ser retirats si no funcionen. Obama té l'espasa de Damocles molt ben col·locada, tant debò serveixi d'alguna cosa el guardó.

M'agradaria acabar amb una frase d'Epicur que diu: «La riquesa natural té límits i és fàcil d'aconseguir-la. La de les opinions supèrflues s'aboca a l'infinit».

Aquest article va ser publicat per primer cop, el 4 de novembre passat a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI

20 Oct, 2009

Premis

Publicat per eudaldc 14:24 | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0) | Articles Mundo

LES COMUNITATS es mantenen vives amb ritus de socialització per incrementar la seva sociabilitat. Entre altres estratègies, utilitzen el guardó, com a nexe comú entre els individus i la pròpia societat. Tot per reforçar l'estructura. La cohesió s'aconsegueix gràcies a compartir valors que són assumits socialment per la majoria d'espècimens. Les persones que no són premiades i pensen que han de ser-ho, moltes vegades es troben discriminades d'aquesta estratègia.

Els premis, si no són compartits ni reconeguts socialment, no tenen cap valor operatiu. La discussió de mèrits entre uns i altres pot generar actituds poc moralitzades. Les persones necessitem ser ateses pels nostres congèneres, si no, podem caure a la marginació. Si no hi ha distinció per a l'activitat que fas, el consol rau en fer-te d'una tribu. No cal anar molt lluny. Ara ho veiem en el futbol. Si guanya el teu equip, guanyes tu, i encara que tu no hagis fet res té el mateix efecte social i et sens reconegut amb els qui pertanyen al mateix equip.

Els premis, per tant, poden ser personalitzats o bé corporatius, directes o indirectes. La funció de cohesió que tenen és bàsica pel bon funcionament social. Si el premi és conseqüència d'un bon savoir faire, les coses es gaudeixen més, ja que a part de ser reconegut per una activitat, es demostra que aquesta està ben executada.

El corol·lari de tot és com es produeix la identificació individual amb l'estructura col·lectiva. Representat directament o bé indirectament, tendim a fer-nos afins als qui reben els premis i moltes vegades els compartim passivament.

Les conseqüències de milers d'anys d'evolució biològica, etològica, social i cultural ens han fet d'aquesta manera. No hi ha res a dir, el que es planteja és que quelcom que sembla molt innocent està en la base de la nostra socialització com a primats humans.

Les distincions serveixen a tothom, tant als qui els reben, com als qui hi donen suport, com als qui se'ls fan seus perquè simpatitzen amb els esforços dels altres. D'aquesta manera, tots els qui formen part de la ciutadania anònima, són guardonats també, de manera que el premi es socialitza.

Ningú es queda enrere. A través de l'esport, de la cultura, de la ciència etc, tothom s'identifica en un projecte, cosa que ens porta a l'afirmació de que els premis formen part de l'evolució de la nostra espècie, l'Homo sapiens. Dissortadament ens autoanalitzem poc i no som conscients de totes les estratègies que hem configurat per trobar-nos a nosaltres mateixos.

Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI del 7 d’octubre de 2009, quatre dies després d’haver rebut el Premi Nacional de Pensament i Cultura Científica que atorga la Generalitat de Catalunya.

8 Oct, 2009

Evolució o revolució

Publicat per eudaldc 12:43 | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0) | Articles Mundo

L' HOMO sapiens avança cap al futur a través del coneixement i del pensament. Ara s'obren tres escenaris hipotètics que han de ser contrastats per la pròpia evolució: el de continuïtat estructural com a homínids en procés d'humanització; el segon, el col·lapse d'espècie com a conseqüència d'un creixement exponencial, i el tercer, el de l'extinció per esgotament del sistema que hem generat.

Els processos en els que participen organismes vius funcionen a partir de lleis de la termodinàmica i de la informació. Els homínids humans que aconseguiren frenar l'entropia del sistema produint codis exosomàtics, és a dir, els nostres avantpassats obtenien una energia de l'entorn impensable sense l'ús de la tècnica de la talla de la pedra. La informació transmesa per aquesta cultura va permetre guanyar complexitat, un fet que la nostra espècie ha convertit en exponencial. Una emergència aparentment tant minsa va canviar l'adaptació d'un gènere fins a un progrés en el coneixement i el pensament incommensurable.

La sistematització d'una adaptació cada vegada més tècnica ens ha permès incrementar la nostra sociabilitat fins aplegar-nos en una xarxa planetària d'un abast informatiu únic en el regne animal. Hem convertit la Terra en territori operatiu i la consciència d'espècie es desenvolupa en base a una ocupació sistemàtica de la biosfera.

L'Homo sapiens ha accelerat el seu procés evolutiu i adaptatiu d'una forma exponencial i apareixen contradiccions entre la seva capacitat d'obtenir energia i la forma de socialitzar-la. El creixement exponencial de població, el consum de recursos i la incapacitat de trobar una manera racional de metabolitzar el creixement ens porta a una situació de risc.

Així, dels escenaris de futur plantejats és molt factible que només dos tinguin factualitat: el col·lapse, si no fem canvis sistèmics, o bé, com mantenen alguns col·legues científics, l'extinció. Cal doncs regular el sistema perquè la dissipació energètica i el malbaratament ens pot portar a pèrdues estructurals. El coneixement i el pensament són memòria del propi sistema i hem d'utilitzar-ho per sistematitzar les nostres interaccions.

Només els humans hem arribat a un estadi de complexitat que ens ha capacitat per fer l'autocrítica i com a conseqüència per intervenir sobre les lleis naturals i així convertir-les en processos humans que no posin en perill el nostre futur com a espècie en el planeta.

Aquest article va ser publicat per primer cop el 23 de setembre de 2009 al diari El Mundo del siglo XXI, a la secció Prisma

31 Ago, 2009

El concepte d'Europa

Publicat per eudaldc 13:41 | Enllaç permanent | Comentaris (4) | Retroenllaços (0) | Articles Mundo

La unificació es fa des dels interessos, no d'espècie, que seria lícit, sinó econòmics jeràrquics. El concepte de territori articulat es basa en la manera com es poden cohesionar socialment les nacions per obtenir cada vegada més plusvàlues. Es tracta, doncs, d'un plantejament poc solidari i fora de una dinàmica intel·ligent del gènere Homo. El coneixement ens hauria de servir per tirar endavant un punt de vista en el què el benestar fos, no només una posició d'una minoria influent que es recolza en una classe mitjana agraïda, sinó en una veritable consciència crítica d'espècie.

En aquest sentit, l'economia ha d'estar al servei d'una bona socialització de les relacions humanes i no al servei del capital especulatiu. Aquesta norma és bàsica per tal d'aconseguir equilibris sistèmics i aquesta hauria de ser la perspectiva científica que haurien de posar en pràctica els partits polítics.

Els governs de les nacions dels planetes haurien d'avançar des de baix, però també des de dalt cap a aquestes posicions d'espècie més intel·ligents i conseqüents amb l'evolució de la complexitat dels espècimens més avançats de l' Homo sapiens.

És per això que parlo del concepte d'Europa, no com a una unió per mantenir l'hegemonia o per confrontar-nos amb altres agregats, sinó des de la vessant de la voluntat de convergir des de la perspectiva evolutiva.

Des de baix i des de l'abstracció, el coneixement científic i social del nostre propi procés evolutiu ens dóna mecanismes raonables per fer una formulació intel·lectual ajustada a les necessitats d'espècie.

La lluita interior entre el primat biològic i el fenotip humà és una batalla que no ens ha de portar a la dualitat, sinó a la integració. La formació cultural i critica com a espècie pot servir-nos per saber com som i com l'aplicació tècnica dels nostres coneixement pot redundar en estructures socials competents.

El missatge de la lògica i de la racionalitat s'ha de defensar per sobre dels discursos de l'atzar com a fet evolutiu, no per negar-lo, però si per superar-lo a través del progrés responsable i l'evolució consistent de la nostra espècie en el planeta.

No hi ha Europa social sense pensament crític ni consciència planetària. Aquesta és la raó per la qual expresso aquesta reflexió. Tot plegat ens pot ajudar a no justificar-nos del que fem malament, sinó a intentar dur-ho a terme molt més bé del que ho hem efectuat fins ara.

Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma d’El Mundo del siglo XXI el 29 de juliol

15 Ago, 2009

Pregó Festa Major Capellades 2009, 15 d'agost

Publicat per eudaldc 20:18 | Enllaç permanent | Comentaris (0) | Retroenllaços (0) | General

 Bon dia capelladins i capelladines, amics i amigues

Aprofito aquesta oportunitat que m’han brindat per reflexionar sobre la nostra espècie. Hem de construir una consciencia humana universal i crítica abans que sigui massa tard. Voldria contribuir a donar un missatge d’esperança per humanitzar-nos més ràpidament. Avancem cap al coneixement de manera exponencial, caminem cap a noves formes d’organització fins ara incommensurables. Estem accelerant el nostre entorn i a la vegada augmentem també exponencialment les nostres interaccions.

L’evolució és una teoria que ha fet possible entendre com hem arribat fins aquí i d’on hem sorgit els organismes vius. Aquest any, 150 aniversari de la publicació d’El origen de les espècies per Darwin, coincideix amb el centenari de la descoberta de les primeres restes arqueològiques a la Balma del Fossar Vell de l’Abric Romaní de Capellades, protagonitzada per Amador Romaní  Guerra, sota els auspicis de l’Institut d’Estudis Catalans.

Durant la lectura del pregó - Gerard Campeny / IPHES

L’origen de les espècies és la formulació d’una teoria universal per explicar l’evolució. L’Abric Romaní és un jaciment local, a la vorera del riu Anoia, però que ens està permetent, a través de l’anàlisi dels diferents registres, aproximar-nos al coneixement, també universal, del comportament dels homínids que van desaparèixer a Europa fa 25.000 anys.

El coneixement és la base del pensament. El pensament és la base de la nostra adaptació al planeta terra. Viure el passat a través de l’arqueologia no té sentit sense pensar què volem fer en el futur com a espècie i com en el present construïm el futur. Aquesta reflexió prové de l’anàlisi de la situació de la nostra espècie en el planeta. Sorgeix del coneixement experimental sintetitzant el pensament social i filosòfic de tota la humanitat.

Capelladins i capelladines, des d’aquesta terra històrica voldria que tots junts féssim una reflexió profunda sobre el que està passant a la terra i a la nostra humanitat. Seria important fer l’autocrítica per tal d’incrementar la nostra sociabilitat.

El coneixement del poblament de les cingleres del Capelló i de l’Abric Romaní, en el qual havien viscut primer l’homo neandertalhensis i després l’Homo sapiens ens ha de donar un bagatge informatiu per entendre com ens hem d’adaptar  i viure en un territori.

Tot aquest coneixement, tota aquesta anàlisi, tota aquesta reflexió s’ha de fer des de Capellades i projectar-ho a tota la nostra espècie, per tal d’humanitzar-nos més ràpid i ser capaços de fer-nos millor.

Moltes capelladins i capelladines van assitir a l'acte - Gerard Campeny /IPHES

Ara, quan passegem per les cingleres del Capelló, una vegada més, ens toca seriosament reflexionar sobre la nostra història, sobre com els neandertals de Capellades poden contribuir a fer-nos més conscients de com les espècies que ens han precedit i s’han extingit  ens han de fer incrementar la nostra consciència com espècie per sobreviure i adaptar-nos al futur.

Cent anys de feina a les cingleres del Capelló, i ara en aquest centenari, continuem treballant pel coneixement de les nostres arrels, però amb la consciència que només des d’una societat més igualitària i reflexiva podrem construir un pensament racional que ens ajudi a coneixe’ns.

La festa major és una celebració cíclica. Nosaltres en la festa hi trobem la capacitat de gaudir junts com a poble, com a comunitat històrica.

Capelladins, capelladines, benvinguts a casa vostra.

Bona Festa Major !!!

4 Ago, 2009

Evolució responsable

Publicat per eudaldc 18:07 | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0) | Articles Mundo

«EL PASSAT ens bé donat i no es pot canviar, el futur és incert i no es pot predir» (Joan Robinson). Aquesta sentència ens serveix per introduir la importància que té el que es fa en el present. Sóc dels que tenen la convicció, que sense pensar què vol fer l'espècie en el futur, serà molt difícil aprendre del passat. És obvi que el passat no es pot canviar, però sí que ens pot ajudar a contrastar línies evolutives de la nostra societat. Un plantejament d'espècie en el present fet de forma responsable ens pot portar a un futur, que encara que incert pot ser millor que el que ha tingut fins ara la humanitat. Inqüestionable.

La inèrcia del passat, però, ens atropella i aprendre del passat sense saber quines són les projeccions d'espècie en el futur ens serveix de ben poc. Una ciència retroprojectiva i projectiva pot ser la clau d'un coneixement i d'un pensament basat en el procés evolutiu. Per això cal socialitzar la ciència i la tecnologia.

Moltes vegades no som capaços de transformar coneixement en pensament crític i socialitzar-lo de manera que tots els espècimens sapiens siguem capaços d'intervenir socialment en el debat dels humans i la seva intervenció en el planeta. Una espècie pensant i coneixedora de la seva realitat evolutiva tindria la possibilitat de construcció d'un futur més social i científic.

Ara podem intervenir en els processos evolutius. La ciència i la tecnologia ens han premés actuar sobre nosaltres mateixos i sobre el nostre entorn com mai abans havia passat en el gènere Homo. És en aquest sentit que estic parlant de responsabilitat d'espècie.

L'evolució és un procés natural que es manifesta en la vida al planeta i nosaltres som part d'aquesta evolució. El progrés humà s'ha de basar en el coneixement i en el pensament, fins al punt que ara podem parlar de futur i establir escenaris.

On hi havia atzar, ho he dit moltes vegades, pot haver-hi lògica, i aquest és el camí. No confiar en el què podrem conèixer, sinó, fer servir i pensar socialment sobre el que coneixem. Els mecanismes que ens han permès passar de la intel·ligència operativa a la consciència operativa ens poden donar la clau de com actuar.

Situats en el procés evolutiu de la vida com a emergència de processos de la matèria i la energia, la manera com governem i utilitzem les seves propietats pot fer-nos responsables de la construcció de les noves complexitats sistèmiques.

Aquest article es va publicar per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI el 15 de juliol de 2009

21 Jul, 2009

Crisi cíclica o sistèmica? (i 2)

Publicat per eudaldc 19:04 | Enllaç permanent | Comentaris (2) | Retroenllaços (0) | Articles Mundo

PER tal d'escriure la meva tesi sobre el sistema logicanalític, vaig utilitzar l'analítica i la sistèmica com a mètodes d'anàlisi. La primera lectura transcendent de l'analítica va ser l'obra d'Aristòtil que rep aquest nom. Per introduir-me a la sistèmica vaig escollir una altre clàssic Bertalanphy. Així vaig entendre què eren els processos d'interdependència estructurals i funcionals en la naturalesa. L' evolució de la vida al planeta és sistèmica, això vol dir que està relacionada amb totes les parts que la componen; tot és afectat per tot i tot està relacionat.

Una seqüència polimodal d'interaccions fa que el planeta sigui un substrat del qual ha emergit una estructura orgànica evolutiva que es diu vida. Aquesta neix, s'estén, té crisis, es transforma i té un final que és la mort o parada sistèmica. Amb ella passem de les estructures biòtiques a estructures abiòtiques, tornant-se a iniciar el cicle retroalimentador.

Això ha estat una formulació general per entendre el concepte universal de sistèmic i de l' ús que en podem fer quan l' apliquem en cas de crisi. Doncs bé, la crisi que estem patint ara és l'inici d'una crisi sistèmica, o sigui que el sistema en el que estem immersos no dóna respostes a les interaccions que ell mateix dinamitza per funcionar.

La possibilitat de col·lapse de la nostra espècie en el segle XXI és doncs molt probable. Només, una gran transformació en la manera d'adquirir energia i de distribuir-la podrà ser capaç de parar aquesta possibilitat. La tecnologia mal socialitzada, la poca eficàcia del funcionament del sistema antròpic, la implementació humana als canvis termodinàmics per un mal ús de l'energia i una formació social capitalista esgotada i acabada no permeten tenir gaires esperances sobre el futur dels humans en el segle XXI, si no canviem ràpidament.

Hem de pensar que el col·lapse arriba de forma evolutiva a través d'una crisi sistèmica. És doncs, una crisi que ens portarà a la renovació sistèmica i sistemàtica de bases sobre les que fins ara funciona la població d'Homo sapiens. Per primera vegada en l'evolució humana segurament podrem assistir a un canvi d'aquestes característiques de manera conscient, doncs ens apropem al coll d'ampolla evolutiu que s'accelera dia a dia i que el podem parametritzar i monitoritzar.

La consciència crítica d'espècie és fonamental per afrontar aquests reptes.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI el 17 de juny de 2009

19 Jul, 2009

Evolució, partit tribu i violència de classe

Publicat per eudaldc 13:49 | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0) | Llibres

Participació en el llibre Joan Comorera torna a casa, que es presenta dilluns 20 de juliol, a les 19 h al Palau de la Generalitat

Joan Comorera (Cervera, 1894 - Penal de Burgos, 1958) ha estat un dels grans líders polítics catalans del segle XX. Fou, abans que res, un republicà catalanista, és a dir un lluitador per la revolució democràtica a Espanya i per l’autogovern de Catalunya. Diputat del primer Parlament i conseller de la Generalitat des del primer govern de Companys, va dirigir el procés d’unificació dels partits marxistes catalans que va culminar el 24 de juliol de 1936 amb la fundació del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya)

Ara s’ha editat el llibre Joan Comorera torna a casa, a manera d’homenatge i amb moltes veus. La meva aportació és l’article Evolució, partit tribu i violència de classe. Us en faig un resum de les idees principals que desenvolupo.

Portada del llibre

En el llarg camí de l’evolució humana, arriba un moment en què dels processos adaptatius que són propis a l’etologia animal es passa a uns altres de caràcter ideològic. Aquest pas representa una presa de consciència de l’espècie que es concreta en la lluita de classes i en la recerca de noves formes d’organització per afavorir la igualtat.

Som primats socials, però jeràrquics; funcionem com tots els mamífers i, com a tals, tenim un cervell en el qual s’ha desenvolupat un còrtex prefrontal potent. L’organització política i social lluita contra les inèrcies de la mateixa evolució dels primats, com és le cas de la violència extraespecífica, que es justifica com un mecanisme necessari per tal de trobar la forma d’equilibri humà i es basa en la construcció per mitjà de la destrucció. Alhora, la competitivitat es posa com a element contra la competència. En aquesta línia, el partit es transforma en tribu, en ordre, en jerarquia, en desconnexió social i la pèrdua de contacte amb l’entorn l’aïlla i el converteix en sistema tancat. La tribu deixa de ser-ho quan deixa d’existir, quan no té objectius ni sap què defensa. Els partits perden identitat quan maten els seus sense saber que amb aquest acte estan obrint la capsa de Pandora.

Però la vida segueix i la recerca de la justícia social pot fer estralls entre els qui pensen que és possible. Pel camí queden moltes persones interessades i interessants, hem de recollir el seu missatge; jo ho faig amb Joan Comorera, com a militant que vaig ser durant molts anys del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), quan aquesta organització podia contribuir a canviar la nostra realitat. En to cas, el coneixement transformat en pensament continua sent la base d’una lluita revolucionària.

26 Jun, 2009

Crisi cíclica o sistèmica? (1)

Publicat per eudaldc 10:32 | Enllaç permanent | Comentaris (1) | Retroenllaços (0) | Articles Mundo

ANALITZAR l'actual crisi ens permet conèixer què està passant, classificar el fenomen i establir relacions amb les que han precedit aquesta. Avui parlaré només del que és una crisi cíclica en un sistema establert, per diferenciar-la d'una crisi sistèmica, que tractaré en el pròxim article, perquè dubto que la situació actual sigui només de tipus cíclic.

Els cicles sistèmics inclouen les formacions socials des de l'esclavisme al capitalisme passant pel feudalisme. L'evolució humana ha estat seqüencial adaptant-se amb noves adquisicions al llarg de la història.

La crisi actual és una conseqüència de l'evolució del sistema capitalista. En aquest sentit, és lògicament de caràcter cíclic; una més de les que ha tingut el sistema per adaptar-nos a una altre tipus de creixement, com la del 29, per ser de les més conegudes. La qüestió és que ara aquesta crisi cíclica cavalca sobre una crisi sistèmica.

La cíclica està determinada per la desestructuració conceptual d'una sèrie de paràmetres que fan funcionar de forma normal un sistema. Per fer-ne una analogia, és com un constipat per un espècimen humà; pot fer que l'afectat continuí la seva tasca quotidiana, però ho fa amb males condicions, i si el refredat és molt fort, tarda més en recuperar-se, però el sistema segueix endavant, només amb una alteració de tipus conjuntural. Al final, el cos recupera la normalitat fins que torna a sentir símptomes de mal funcionament. Així el cos es regula sens danys de fons. Des d'aquest punt de vista, el que està passant ara no és pot classificar com una crisi més del sistema capitalista, sinó com una greu malaltia incurable que porta al pacient a la mort estructural i, per tant, sistèmica.

Estructura social i econòmica

La crisi cíclica no qüestiona l'estructura social i econòmica, no transforma les relacions humanes productives ni socials, el que fa és ajustar-les per tornar a redundar en els seus propis principis. La vida també és un cicle, el del naixement i mort d'un organisme viu es constant, a nivell antogenètic és traumàtic, a nivell filogenètic és necessari per progressar socialment i cultural.

Per això, l'anàlisi d'una crisi s'ha de fer a nivell evolutiu tenint en compte les lleis de la selecció natural, però ara també amb les lleis de la selecció social. Si no ho fem d'aquesta manera correm el risc d'una interpretació mecanicista que pot posar en joc la supervivència de molts espècimens humans.

Aquest article va ser publicat per primer cop el 3 de juny de 2009 de la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI

13 Mai, 2009

Humans organitzadors

Publicat per eudaldc 12:52 | Enllaç permanent | Comentaris (6) | Retroenllaços (0) | Articles Mundo

No tots els espècimens serveixen per organitzar. Aquest és un principi clar, objectiu i concret. Qui no vol, no pot. Qui no sap, no és capaç. La realitat i l'experiència demostren que és d'aquesta manera.

La motivació, l'educació i la bona socialització són tres característiques que ha de tenir tot organitzador. Sense aquestes propietats emergents no és possible que existeixi una socialització com cal del grup i, com a conseqüència, una capacitat de treball en equip per poder aconseguir tots els objectius que es plantegen a nivell estratègic.

La figura social organitzadora és la persona que sap com pensar sobre allò que coneix i després prendre decisions sobre el que és necessari fer. Estem entrant en la societat del pensament i, consegüentment, els humans hem de ser capaços d'entendre que la immensa xarxa de coneixement que existeix s'ha posat a la nostra disposició i és un tresor intel·ligent que ha de ser articulat críticament.

No tot s'aprèn, però no hi ha dubte que alguna cosa queda quan t'esforces. La responsabilitat social és la prova més intel·ligent de la nostra consciència crítica com a espècie. Des d'aquesta perspectiva, no existeix el lideratge com a tret etològic, sinó la corresponsabilitat com a procés d'evolució conscient.

Com ens preparem per dirigir? Com ens hem d'organitzar? La capacitat etològica és un factor que s'ha de tenir en compte, ja que es tracta de trets intrínsecs i que, per tant, han estat modelats per la selecció natural. Tot i que els primats humans estem construïts amb el mateix material no tots som iguals. La socialització és un altre element important que cavalca a espatlles de l'etologia. D'aquesta manera, etologia i comportament social i cultural estan fortament arrelats en el substrat de les nostres capacitats.

La cultura i l'educació formen part d'un entramat incommensurable que pot tenir una bona expressió quan existeix una voluntat ferma d'obtenir objectius a través dels processos de comprensió de la complexitat i de la seva gestió.

Educar-se en la teoria, experimentar amb la pràctica; això és el que hem d'aplicar. No creguis, pensa. No facis cas als qui t'expliquen com organitzar, cosa que ells mai no han fet. Escolta, en canvi, a qui ja han estructurat, perquè són aquestes persones les qui et poden il·lustrar-te en el procés i, a més, de forma empírica. Analitza el que fas i entén la forma de fer-ho. És així com ens humanitzem.

Aquest article va ser publicat pe prrimer cop al diari El Mundo del siglo XXI, el passat 6 de maig de 2009, a la secció Prisma.