4 Ago, 2010
Correbous
Les cultures minoiques a l’ illa de Creta, fa més de 4.000 anys, ja jugaven amb els bòvids; era un espectacle que està representat en parets pintades i gerres de l’època. Després, innumerables cultures han fet amb els bous tota una sèrie d’animalades, fins arribar a l’actualitat. Tot això ens ha de fer pensar quin tipus d’espècie intel·ligent som.
Matar es quelcom que alguns humans hem fet sistemàticament. Jo mateix, quan era jove, anava ajudar a un escorxador. La veritat és que no era molt agradable. Matar animals no està prohibit, formen part de la nostra alimentació. Som omnívors i, per tradició, la ingesta de carn ha estat una constant els 3 darrers milions d’anys. Ara hi ha molts espècimens humans que es passen a un règim vegetarià; és lícit.
Torturar un animal vertebrat o invertebrat no te cap justificació; matar-lo per menjar forma part de la cadena tròfica i, per tant, alimentària. Ara bé, mantenir tradicions on es tortura mamífers no és saludable per a l’espècie. M’he plantejat què passaria si fos el revés i els homínids fórem torejats i morts pels bòvids. Sempre es bo posar-se al lloc d’un altre, se’n diu empatia.
Al segle XXI, la consciència d’espècie va emergint amb força. Es lluita contra les injustícies socials i es denuncien. En aquest context, com pot ser efectiva i gran una tradició basada en la tortura d’un animal?.
Es diu que la fiesta nacional és un patrimoni i cal entendre-la com a tal. El patrimoni pels nostres fills i nets seria que la festa nacional acabes essent una tradició fossilitzada, pel propi progrés humà. No totes les tradicions són acceptables, moltes son aberrants i prehistòriques: l’ablació del clítoris, la circumcisió ritual... Al segle XXI no es poden considerar un patrimoni cultural per a la humanitat.
Ara bé, en el món de la revolució científica i tècnica, el món digital i la virtualitat podrien substituir la tortura i mort real en directe. L’avenç social ens permet aquestes coses impensable fa pocs anys; això se’n diu progrés social. Molt possiblement i espero que així sigui, els correbous siguin vistos per a les generacions futures com una excentricitat prehistòrica i els qui els continuï agradant els correbous puguin jugar en el “second life”, vídeo jocs i altres formes virtuals.
S’han de prohibir els correbous? El millor seria que no s’hagués d’arribar a aquest extrem. Prohibir moltes vegades només demostra la incapacitat de fer funcionar el sentit comú. Tenim moltes coses més importants a l’hora de socialitzar-nos.
Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI el maig de 2010
21 Jul, 2010
Corporativisme
Feia
temps que volia parlar d’aquesta patologia
que ha envaït la societat fent-la cada vegada més cega i fragmentada: el
corporativisme. Els interessos que abans
havien estat de classe, ara moltes vegades es transformen es estratègies petites
de sectors molt concrets de població que treballen en una determinada empresa o
corporació, sense visió universal.
Ara
ens adonem que els interessos econòmics de una minoria de corporacions de la construcció, energies, alimentació,
química, metal·lúrgia, farmacèutica, informàtica etc, són les que, a través del capital financer, manen que cal fer als
governs.
La
base, els treballadors, els sectors populars i classes mitjanes estem atrapades
en aquesta dinàmica diabòlica. És un
cercle viciós que en comptes de combatre’l, units i unificats, ho fem per
sectors i de manera corporativa, i moltes vegades a través de sindicats.
Amb
la fragmentació, aquestes
minories que controlen el poder poden articular els seus processos d’acumulació,
utilitzant-lo contra les majories socials poc organitzades que no fan res.
La manca de consciència de classe, però també d’espècie, ens fa fràgils davant de les minories que
manipulen la realitat fent-nos sentir alienats dels processos bàsics
d’acumulació d’informació i coneixement, per tal de donar respostes coherents a
les situacions estructurals que ens venen donades per aquest sistema injust.
La
fragmentació i el corporativisme s’instal·la en la societat de manera que les visions holístiques acaben
essent idealismes i no serveixen per transformar la realitat en benefici de
tots els humans. Ens cal un missatge coherent, d’esperança, que ens acosti a
tots a una visió planetària, des
de la base social i no des de l’arbitrarietat d’estats i corporacions.
És
quelcom que hem de fer des de la societat civil i utilitzant les xarxes de coneixement i d’acció que la revolució científica i tècnica ens ha
posat a la nostra disposició, ja que la seva socialització ens ha donat la
possibilitat d’estar informats i comunicats de manera permanent. Hem
d’aprofitar aquests mitjans per fer-ne circular les nostres idees.
Com
és que no hem tinguem prou amb al que en altres moments ens sobrava per a l’organització
contra la injustícia? Com és que havent abastat més coneixement, més cultura,
no estem construint una manera més equilibrada i justa de viure i de deixar
viure? Està clar que cal revisar què
fem, i treballar conscientment per tal de dirigir-nos al nostre
objectiu planetari i d’espècie, no només de classe.
Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo el juny de
2010
8 Jul, 2010
En defensa de Catalunya
Enllaç permanent |
Comentaris (7) |
Retroenllaços (0) |
Política i societat civil
A la clandestinitat ja vaig participar a la sortida de l’Assemblea de Catalunya a
Ripoll, als inicis dels anys setanta, per demanar Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia;
ara estem igual.
A la manifestació del 10 de juliol no hi puc
participar-hi perquè estic excavant a Atapuerca (Burgos), però en defensa dels
nostres drets com a catalans recolzo aquest acte. Catalunya és un nació i tots els
pobles tenen el dret de poder demanar l’autodeterminació.
Per tant, cal
sortir en defensa de l’Estatut.
Com a catalanista i fedederalista reivindico que es
respectin les nostres decisions votades democràticament. Conseqüentment, de
forma unitària, hem de participar en aquesta marxa
reivindicativa.
5 Jul, 2010
Solidaritat amb consciència
La
crisi continua i tota una sèrie d’humans tindran poca possibilitat de trobar
treball en el transcurs dels pròxims anys. Fa poc llegia un article sobre el
futur de l’economia d’Espanya. Es parlava de que la recuperació econòmica serà
un fet al 2011, però que l’índex d’atur serà gran durant molts anys.
Com
és possible que l’economia millori però no ho faci per als congèneres d’espècie
que estan sense feina? Ara se sent molt expressions com hem viscut per sobre de
la nostra capacitat, això ja es veia venir que no duraria... Bé, tots som
responsables d’aquesta irresponsabilitat. Aquella situació fictícia
ha acabat amb més de quatre milions de parats i la mala notícia és que no es
pot regenerar una economia que pugui capturar aquest parats i dóna’ls-hi feina
a curt i mig termini.
Ara
la mala noticia és que la manca de planificació econòmica i social ens porta a colls
d’ampolla que ens perjudiquen a la majoria, però deixen de banda socialment a
milions de persones que no tenen opció a viure amb dignitat.
La
recerca de guanys capitalistes ràpids, l’explotació encoberta de contingents
d’aquí i de fora d’aquí, la manca de principis dels gestors, tan polítics com
administratius, i la falta de mobilització social ens ha conduït on estem. L’absència
d’un comportament responsable ha portat a la misèria a milions de persones.
Famílies senceres es troben a les portes de grans necessitats, algunes fins i
tot no poden ni menjar.
L’Estat
és incapaç d’adoptar mesures alternatives per a anar cap a la construcció d’un
altre sistema i no ha influït per provocar la transformació. Han faltat idees i valentia pel gir social i econòmic del
país. El subsidi
serveix per a una conjuntura, però no és una fórmula perquè la gent
visqui malament tota la vida.
La nostra
pròpia crisi
evolutiva ens porta aquesta desorientació. L’economia ha d’ estar al servei de les persones i els
qui governen, tant políticament com econòmicament, s’han de posar al servei de
l’espècie, si no volem que les coses empitjorin més.
S’ha de tenir esperança amb la nostra pròpia humanitat, però alhora cal canviar les nostres conductes. Hem de pensar en les transformacions del present per poder deixar a les nostres cries el principi d’un futur millor en funcionament. Cal que la solidaritat no consisteixi només en pagar impostos, que és molt important, sinó que sigui un exemple de consciència d’espècie que millori el nostre comportament. En el sistema capitalista, tot aquest procés és impossible de dur-lo a terme.
Aquest article es va publicar per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI el 16 de juny de 2010
14 Mai, 2010
Dones compromeses
L’evolució a través de la selecció natural ha comportat la complementarietat sexual humana entre mascle i femella. Aquesta és la informació que ens ha arribat a través de l’ADN i que ha construït els nostres fenotips. Homes i dones estem junts en el mateix ecosistema, i de les nostres relacions han sorgit cultures i civilitzacions fins arribar als nostres dies. Moltes vegades, en aquestes societats, hem pogut observar una asimetria en el comportament social entre els dos gèneres que encara perdura.
La complementarietat ha de ser un objectiu bàsic en l’evolució conscient i el progrés responsable. Per aquest motiu,. cal educar cap a la complementarietat estratègica.
El compromís crític de la nostra espècie ha de sorgir de la necessitat de progrés per a tothom, entenent les diferències objectives que existeixen entre mascles i femelles, en comptes d’utilitzar-les com un objectiu de discriminació..
El disseny biològic només ha tingut
una direcció etològica que s’ha anat construint de manera atzarosa. Ara, a
nosaltres, el gènere Homo, ens toca
donar-li la lògica de la humanització
i contribuir de manera molt específica a racionalitzar
les nostres interaccions.
Darrera d’aquesta proposta hi ha una forma crítica d’entendre la humanització on les asimetries naturals poden ser matisades i igualades pel progrés social i la solidaritat interespecífica. Aquesta és la direcció que pot marcat i donar propietats emergents a la relació de respecte i cooperació entre el mateix sexe i entre sexes diferents.
Hem introduït l’educació com a factor important en el canvi específic de les relacions intersexe. Això és així, els humans tenim una sèrie d’instruments que els mamífers pròxims no poden disposar, per això som una singularitat evolutiva i l’hem d’utilitzar per a la complementarietat.
L’energia que poden ser capaços de fer emergir, si avancem qualitativament i quantitativament cap aquesta realitat, encara ara és incommensurable. En aquest aspecte, també hem de canviar valors per consciència crítica; és una possibilitat que hem d’utilitzar per tirar endavant aquesta igualtat social entre sexes.
Les femelles compromeses amb aquesta lluita ho han d’explicitar, i els mascles implicats amb aquest objectiu hem d’estar associats en aquest projecte de conducció artificial de les nostres relacions com a gènere. L’evolució humana ens ha donat capacitat intel·lectual per plantejar-nos la batalla contra tot el que és injust, i l’asimetria en el tracte social entre mascles i femelles ho és.
Aquest
article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI, el 5 de maig de 2010
10 Mai, 2010
Presentació del llibre El sexe social a Tarragona
Per aquest
dimecres 12 de maig hem preparat un acte de presentació del meu llibre El sexe social a la llibreria
Serà un
plaer poder intercanviar opinions sobre aquesta publicació amb els amics i
amigues d’aquesta ciutat.
Per encetar
el debat, en aquest mateix bloc podeu podem llegir alguns fragments d’aquest
obra.
20 Abr, 2010
Signatures de llibres la Diada de Sant Jordi, a Barcelona
Amb motiu de la Diada de Sant
Jordi, l’editorial
Ara Llibres, amb qui he publicat recentment el llibre El sexe social, també en castellà (El sexo social), m’ha organitzat una ruta de signatures de llibres
que tot seguit us detallo, per si és del vostre interès. Serà un plaer de
saludar-vos personalment i intercanviar amb vosaltres coneixement.
10:00 h. Hotel
Regina
11:00 h. Corte
Inglés Portal de l’Àngel
12:00 h.
Llibreria Proa
13:00 h. FNAC
Triangle
16:00 h.
Llibreria Bertrand
17:00 h.
Abacus Plaça Catalunya
18:00 h. Corte
Inglés Diagonal
19:00 h.
Llibreria Laie
15 Abr, 2010
El que mou la meva vida
El que mou la meva vida. El motor vital de 27 catalans excepcionals és el títol del llibre que es presenta dilluns 19 d’abril, a les 19 h, a la Sala 1 de l’auditori AXA, a l’avinguda Diagonal 547, a Barcelona. Amb edició a càrrec de María José Barroso, aquesta publicació pretén ser una instantània el més representativa possible dels valors de la Catalunya d’avui. Així s’ha demanat als participants que expliquem quines són les nostres motivacions vitals, què ens engresca a lluitar...
Portada del llibre
Hi prenent part personalitat com Luis Bassat, Josep Cuní, Santiago
Dexeus, Valentí Fuster, Judith Mascó, Gema Mengual, José Montilla, Mónica
Naranjo, i jo mateix entre d’altres. Editat per Plataforma, els drets d’autor d’aquesta
obra són cedits a la ONG Sonrisas de Bombay.
En el meu cas, proposo que cal substituir valors per nous conceptes, perquè hi ha una altra
manera d’entendre i d’intervenir en el nostre propi procés evolutiu. En els
últims anys, treballo molt per avançar en la integració de la diversitat, l’evolució
conscient, el progrés responsable i la consciència operativa, eines que considero ens
poden portar cap a la consciència crítica d’espècie socialitzada.
1 Abr, 2010
Tocats del bolet
Amb
David Solé hem escrit aquest llibre sobre la socialització gastronòmica dels
fongs
La
presentació serà dimecres 14 d’abril, a les 19.30, a la sala d’actes de l’Ajuntament de Tarragona
Com sabeu, sempre m’ha agradat molt el món dels bolets, en soc un
aficionat i m’agrada sortir al bosc a buscar-ne; també cuinar-los i menjar-me’ls.
Des de fa molts anys vaig de tant en tant a sopar al Barquet de Tarragona,
doncs m’uneix una gran amistat amb els germans David i Fidel Solé. Va ser allí,
en aquest restaurant, quan un dia amb altres amics, entre ells el Pascual
Ramos, se’ns va acudir fer un llibre sobre bolets. Ben aviat vam formar un
equip de set persones, encara que l’escrivim dues, les quals durant dos anys,
tots els dilluns de les tardors del 2002 al 2004 ens trobàvem per experimentar,
pensar i dialogar a l’entorn de la micologia. Una excusa com una altra per
passar bons moments, avançar en coneixement i esdevenir més humans.
Portada del llibre, publicat per Arola Editors
D’aquelles trobades va sorgir el llibre Tocats del bolet. La socialització gastronòmica dels fongs, on expliquem tot el que va envoltar aquesta experiència. Insisteixo, és una publicació feta per amateurs dels bolets amb l’ajut d’amics imprescindibles en aquesta aventura.
El llibre inclou una breu introducció al món dels fongs, la seva
morfologia i el procés de creixement, els bolets comestibles més comuns i, per
descomptat, les espècies que nosaltres hem escollit. Després ve l’explicació
del carpòfor o bolet, de quin ordre és, la seva família, el gènere i l’espècie
a la qual pertany i quina morfologia té; per tant, com és.
També expliquem on l’hem trobat, on l’hem buscat i quins records
històrics ens porta el bolet en qüestió. Com es cuina i, òbviament, com es
menja i amb quin vi el vam regar per aconseguir una millor degustació, així com
les anècdotes i les discussions que hem tingut mentre el fèiem i mentre ens el menjàvem:
bolets a la sopa, a l’arròs, amb coques, amanides, estofats, fregits, bullits,
rostits, frescos, macerats, trinxats, laminats, triturats, sencers, en fi ,
bolets en qualsevol format, que volem compartir amb vosaltres amb aquesta
publicació d’Arola Editors. Els beneficis de l'edició seran per a la Fundació Vicenç Ferrer.
24 Feb, 2010
Fragments del meu llibre “El sexe social”
Em complau compartir amb vosaltres algunes reflexions que recullo en el meu llibre El sexe social, editat per Ara Llibres; també està en versió castellana, El sexo social (Now Books). Us convido a establir un diàleg crític i obert a tothom.
“Les noves formes de sexe tindran un impacte de grans proporcions en els processos de resocialització. Més com una habilitat cultural i lúdica que com un fet bàsic a les conductes dels primats humans, l’ aparició del sexe social i tecnològic serà una gran revolució. Si es consoliden aquestes tendències, el sexe pot evolucionar cap a un sexe social inespecífic”.
(...) “Si volem entendre la manera de relacionar-nos com a espècie, és important que coneguem com s’ organitza i es viu el sexe. En aquest sentit, la pèrdua de dimorfisme sexual és la capacitat que tenen el mascle i la femella d’ igualar-se i de complementar-se, en els processos de reproducció i de socialització. La jerarquia no objectiva, és a dir, la jerarquia que no ve de la biologia ni de l’ etologia, és una jerarquia que ha estat constatada i construïda per l’ Homo sapiens modern.
La nostra responsabilitat com a espècie conscient és lluitar i establir mecanismes, conceptes, models i maneres de funcionar que estructurin la complementarietat i la llibertat sexual, en la vida normal de l’ espècie. D’ aquesta manera, construirem actituds i aptituds per a una major cohesió social, en comptes de la discriminació entre sexes, tal com encara succeeix entre els humans que actualment vivim al planeta”.
(...) No hi haurà una humanització autèntica fins que la lògica humana no vegi, amb claredat, que tot allò que ens completa culturalment ens humanitza, i que l’ esforç del mascle és el punt de partida per canviar les seves relacions amb la femella i, per descomptat, amb les cries. Quan assumim aquesta responsabilitat, donarem credibilitat al procés humà; si la neguem, aturem el procés d’ humanització”.
(...) Ara entenem la sexualitat com una manera de comunicar-nos, de jugar, d’ adquirir plaer, fins i tot, com a repte psicològic, etcètera. La sexualitat ha perdut el valor substancial que havia tingut durant la major part de l’ evolució, el valor que conserven les altres espècies de mamífers. Només els humans hem modificat els processos de la selecció natural per endinsar-nos en processos socials que encara són desconeguts per al nostre gènere”.
22 Gen, 2010
Company Jordi Solé Tura
ALLÒ QUE és consistent queda en el record. Tu, Jordi Solé Tura, ets una prova de que la praxis és possible. Encara que no ho rememoris, el teu record és l'acció, el compromís, el pensament i l'amistat compartida.
Vaig entrar a militar a Bandera Roja farà 40 anys sota la teva influència i la del company Jordi Borja. Des del començament d'aquesta militància, varem tenir l'ocasió de compartir projecte i lluita. Encara recordo un dia a Madrid en un dels congressos del Partit Comunista d'Espanya, quan em comentaves que estaves cansat. En aquella època estaves redactant la Constitució. D'això fa més de 30 anys.
L'altre dia mirava el documental que et va dedicar el teu fill i em vaig emocionar. Vaig pensar en tu, en la teva companya i en les coses que ens havien mantingut en contacte. Només vaig ser conscient del privilegi que va ser parlar amb tu i poder discutir sobre l'evolució social i els projectes revolucionaris.
Jordi Solé Tura
Faig memòria de quan vas saber que volíem treure de la presó en Xavier Coromines, tancat a Girona als primers anys dels anys 70 del segle passat, i ens vas fer saber que sobretot la lluita política no incloïa la violència.
Em venen al cap els congressos del Partit Socialista Unificat de Catalunya i l'eurocomunisme, les tensions i els malentesos dins de l'organització. El primer acte públic que vas fer a Girona, organitzat pel comitè de la Universitat, et varen preguntar per la funció d'Espanya a la Comunitat Europea en el futur i vas contestar que el de paper d'estrassa. Franco encara estava viu.
També revisc el teu treball sobre el nacionalisme i la revolució burgesa a Catalunya, així com la teva claredat expositiva. És dur saber que no penses quan ho has fet sempre.
Vam parlar d'Atapuerca quan vas ser ministre de cultura i havies de venir a visitar-me al jaciment. Tot i no haver estats plegats molt de temps, realment hi havia afinitat personal.
El teu record no s'esborrarà fàcilment, perquè formàvem part d'un mateix procés, llarg i costerut; la lluita antifranquista a molts de nosaltres ens va fer persones millors. Per això et penso com eres, tot el que vas dur a terme i tot són bons records.
Hola company, estem aquí. Diuen que la ciència podrà valorar en un futur la transcomunicació instrumental. Si això fora possible, m'agradaria mantenir una conversa inacabable amb tu.
Mentrestant, et saluda un amic, que et recorda sovint i que mai no ha deixat de recordar-te quan vares començar el feixuc viatge de l'oblit.
Aquest article es va publicar per primer cop el 13 de gener de 2010 a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI
6 Gen, 2010
Autodeterminació
- Cal canviar la Constitució i tirar endavant una consulta vinculant sobre l'autodeterminació de Catalunya per tal d'assolir un sistema d'interdependència europeu.
HA PASSAT el 13-D i la consulta sobre la independència de Catalunya ha obert un marc social i democràtic. El procés ha començat. Tots els pobles han de tenir dret a decidir si volen ser sobirans o no; és inqüestionable. La pèrdua d'influència social i cívica dels partits polítics és una conseqüència de la seva incapacitat de posar-se davant de les reivindicacions dels pobles i promoure la seva evolució.
Fa temps que anem dient que han de ser les plataformes socials les que han de prendre la iniciativa pel canvi, donat que la transformació ha d'anar més enllà d'una petita modificació de l'organització política de l'Estat. La Constitució i l'Estatut van significar un avenç polític fonamental respecte la dictadura, però varen ser textos consensuats sota la pressió militar; és un fet innegable que coneixem tots els qui varem participar activament en la transició política d'Espanya.
El desbordament social que està patint l'estructura de partits polítics és degut a la seva incapacitat de resoldre ideològicament la crisi social i cultural que s'està produint, no només a Catalunya i Espanya, sinó arreu. La corrupció, els interessos econòmics i la manca de competència són el reflex social del que està passant. En aquest context es planteja la consulta sobre la independència de Catalunya, i les forces polítiques catalanes tiren pilotes fora. Tinc clar que cal canviar la Constitució i tirar endavant una consulta vinculant sobre l'autodeterminació de Catalunya per tal d'assolir un sistema d'interdependència europeu.
Qui té por de que la gent s'expressi democràticament i de què les coses canviïn modificant democràticament la legalitat? Aquesta és la resposta que ens hem de fer tots els catalans i la resta d'Espanya si volem acabar amb la transició política i obrir-nos a Europa de manera definitiva. És el poble qui ha de decidir i qui ha de dignificar socialment la política mentre no trobem alternativa. És el poble qui no s'ha d'excusar d'un procés que potser ja és irreversible. Es tracta d'opinar en llibertat i acceptar críticament el que la majoria vol.
Volem un referèndum vinculant, volem no ser tutelats, volem la voluntat popular expressada. Aquesta és la via cap a la interdependència continental. Tots, en general, volem un catalanisme més evolutiu de base més social que política. Això és el que un ventall de catalans, catalanistes, volem. El dret a decidir és un dret que hem aconseguit gràcies a la perseverança com a col·lectiu. Ningú ens el pot treure.
Qui té por al poble?
Aquest article va ser publicat per primer cop el passat 30 de desembre al diari El Mundo del Siglo XXI
30 Des, 2009
Recerques a l’Àsia Central
QUAN L'ANY 1988 vaig viatjar a l'encara República soviètica d'Uzbekistan, em van sorprendre les manifestacions nacionalistes que em recordaven les protestes de la transició a l'Estat espanyol, convocats per l'Assemblea de Catalunya per demanar la llibertat, l'Amnistia i l'Estatut d'Autonomia.
A Tadjikistan, país veí de l'abans esmentat, vaig mantenir un cara a cara amb els mujaines i les coses varen anar molt justes. Viatjàvem amb un camió de l'exèrcit soviètic i vàrem haver de sortir per cames d'aquell indret.
Després de trobar-me amb aquestes situacions, em vaig adonar que les coses en aquell territori eren força més complicades del que jo m'havia imaginat; els moviments de Ben Laden a l'Afganistan ja havien començat, i jo no era conscient de què es tractava d'una barreja explosiva.
Em trobava en missió arqueològica suportada per l' Institut de Prehistòria de Dushambe, dirigit per Vadim Ranov i recolzat per l'Acadèmia de Ciències de l'URSS. Per mi era un plaer treballar amb una organització científica tant important. A més, la meva afinitat amb l'URSS complementava el meu interès en col·laborar en les recerques a l'Àsia Central. Llàstima que el fet de no parlar ni tadjik ni uzbek m'impedia comunicar-me i no podia demanar l'opinió sobre el què estava passant.
Després d'un mes de campanya pels afluents del riu Amu Dharia, i de veure grans parquets de loess, tornàrem a la Dushambe. Allà vaig poder descansar en un hotel per estrangers que era confortable i vaig poder parlar amb altres persones, entre elles un geòleg francès. Em vaig assabentar que a Turkmenistan hi havia unes bosses de gas enormes i que aquella zona en el futur es podria configurar com a àrea estratègica; sobretot pel pas de gas i petroli cap als països emergents com la Índia i la Xina.
Així vaig entendre perquè els americans recolzaven a Ben Laden a Afganistan. Desestabilitzant aquest país, els soviètics ja no controlarien ni la sortida de gas ni de petroli cap a l'Est. També vaig saber perquè després de l'atemptat de les Torres Bessones Estats Units va atacar Afganistan. La geopolítica no era el meu fort, però buscant l'origen de les primeres ocupacions asiàtiques em vaig posar al corrent de la situació dels interessos que més tard s'han posat de manifest. Els americans tenen mala peça al teler, perquè les conduccions que travessaran aquest país seran objecte d'atemptats continuats, doncs serà incontrolable.
Aquest article va ser publicat per primer cop el 16 de desembre de 2009 al diari El Mundo del siglo XXI
24 Nov, 2009
Recerca i creativitat
A CATALUNYA varem tenir la sort que el president Jordi Pujol fes cas a l'Andreu Mas-Colell i s'endegués el 2001 el programa ICREA. Aquesta aposta política per retornar o quedar-se científics que desenvolupin la seva carrera a Catalunya ha estat un encert. Com diu l'amic Jaume Bertranpetit, director d'aquest organisme de recerca, els investigadors catalans no tenen perquè tenir cognoms del país.
En crisi és quan tothom es torna a plantejar què passarà amb la recerca i les inversions que necessita. S'han fet les coses bé, a nivell estratègic, però cal, també, fer les coses bé a nivell tàctic.
Què necessita la carrera científica? Li cal intel·ligència, constància i perseverança, però com és lògic inversions privades i públiques que permetin fer créixer la massa crítica. En temps de crisi cal invertir més per afrontar noves emergències.
La ciència és una infraestructura tan important com ho són els aeroports i les carreteres. Això li vaig dir en una ocasió al president Aznar quan visitava Atapuerca, el jaciment on des de fa trenta anys hi treballo amb els meus col·legues. Desafortunadament, encara es consideren només infraestructures les que permeten mobilitat.
El coneixement té formes de mobilitat diferenciades de més valor afegit que les que he esmentat. El talent, el coneixement i la intel·ligència es poden deslocalitzar, sense moure's del territori, i ara estan molt localitzades.
Catalunya forma part d'un territori històric, hereu de grans humans que han fet al món més aprehensible, i que ens han donat les claus de com funciona el planeta: cal que es continuï recolzant la recerca. Quan era jove calia anar fora per tal d'educar-te i especialitzar-te en coneixement avançat, ara disposem d'institucions d'alt nivell, com instituts, universitats, escoles de negocis etc., que fan el nostre país més universal.
La nostra cultura, la nostra llengua, la nostra ciència és patrimoni de la humanitat. No hem d'oblidar mai que si no som capaços de fer bona ciència i que aquesta retorni a la societat, la possibilitat de defensar-nos com a país petit serà molt baixa. Una Catalunya universal necessita atraure coneixement i pensament per garantir la fortalesa social i cultural. Sense xovinismes ni falsos internacionalismes, però amb la ferma voluntat de fer de la ciència un actiu conscient de transformació i adaptació d'un territori a les noves formes de viure. Només així podem contribuir com a espècimens conscients a millorar al món.
Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI del 21 d’octubre
17 Nov, 2009
El primers europeus descoberts a Atapuerca arriben al Japó
Conferència sobre 30 anys d’excavacions en aquest jaciment, a la seu de l’Instituto Cervantes a Tòquio
Gràcies a una col·laboració entre l’Instituto Cervantes i la Fundación Atapuerca, pronunciaré la conferència “Atapuerca, els primers pobladors europeus”, a Tòquio, divendres 20 de novembre, a les 19.30 h, a l’auditori de l’esmentat institut. Durant la meva intervenció faré un repàs als més de 30 anys d’excavacions en aquest conjunt de jaciments que es troben a unes 15 Km de la ciutat de Burgos i que són, sens dubte, un referent clau per a l’estudi de l’arribada de les primeres poblacions humanes a Europa i la seva evolució al llarg del temps. Aquí en teniu un resum.
Resum conferència
L'estudi de l'evolució humana té encara grans interrogants per respondre: Com i quan es van produir les primeres dispersions humanes procedents d'Àfrica? Quina espècie va ser la protagonista? Quines eren les seves característiques? Quin tipus de tecnologia utilitzaven? Quina ruta van seguir per arribar a Euràsia? Quina relació hi ha entre les primeres poblacions humanes i les següents? Hi ha continuïtat o discontinuïtat evolutiva i tecnològica?
En els últims anys les excavacions a Atapuerca (Burgos, Espanya) han aportat una mica de llum a aquestes qüestions. En aquesta localitat es troba un sistema càrstic de coves, que es va posar al descobert en construir el traçat d'un ferrocarril. En aquestes cavitats es conserven milers de fòssils, alguns dels quals ja s'han localitzat al llarg de 31 campanyes d'excavació, que han propiciat restes arqueològiques molt interessants i claus per avançar en el coneixement científic sobre els nostres orígens.
A Atapuerca fa ja 31 anys que treballem de manera sistemàtica - Jordi Mestre / IPHES
Així, per exemple, s'han trobat les restes del primer europeu, a la Sima del Elefante, un jaciment que presenta 19 nivells estratigràfics, datats amb mètodes paleomagnètiques i cosmogènics. Aquí s'ha posat al descobert una mandíbula amb una antiguitat que està sobre els 1,3 milions d'anys. Aquesta troballa va ser portada a Nature. És robusta, té absència de mentó, dents molt desgastats, cara interna sense torus, amb una morfologia primitiva. La indústria lítica associada és de Mode 1. En el mateix jaciment, aquest estiu es va trobar un fragment d'húmer humà que podria haver estat consumit pels humans, podria ser d'Homo antecessor i confirmaria que el canibalisme és consubstancial al gènere Homo.
L'Equip d'Investigació d'Atapuerca treballa amb la hipòtesi que aquests restes humanes tan vells puguin pertànyer a Homo antecessor, una espècie descoberta en un altre jaciment d'allí, a la Gran Dolina. Els primers fòssils van aparèixer a l'estiu de 1994 i li vam atorgar una cronologia de 800.000 anys. Entre les característiques que se li atribueixen destaca que practicava el canibalisme cultural.
Homo antecessor presenta un frontal amb una morfologia primitiva, una capacitat encefàlica de 1000 cc, poca robustesa, dents primitives, però amb alguns trets dels neandertals, cara amb fossa canina com Homo sapiens, i produïa indústria lítica del Mode 1.
Entre la mandíbula de Elefante i les restes de Dolina s'observa una morfologia similar i no presenten trets derivats dels preneandertals i dels neandertals. La hipòtesi evolutiva que es contempla és que Homo antecessor va ser l'últim avantpassat comú dels neandertals i Homo sapiens.
A la Sima de los Huesos s'ha documentat l'acumulació intencionada de fòssils humans de més antiguitat. Va passar fa uns 500.000 anys i són restes d'Homo heidelbergensis. Amb ells es va trobar un bifaç bellament esculpit. Es veu en això tot un simbolisme de reconeixement i record cap als éssers desapareguts. Al seu torn, indica la capacitat simbòlica d'aquells homínids i la complexitat social que ja posseïen. En l'última campanya, la corresponent a l'estiu de 2009, es van trobar fragments del que podria ser un nou crani humà de 500.000 anys d'antiguitat, pertanyent a l'espècie Homo heidelbergensis, que amagava la Sima de los Huesos.
Però Atapuerca encara no ha revelat tots els seus secrets, i s’obren noves línies de recerca sobre les primeres poblacions humanes. Només amb la continuïtat i el rigor del treball científic es podran localitzar tots els tresors que encara amaga.
