20 Jul, 2009
L'alimentació dels darrers dies de vida dels animals permet saber el temps d'ocupació dels jaciments prehistòrics per part dels humans
És un nou mètode basat en l'estudi del desgast dental i es coneix com el fenomen de l'últim sopar
La mobilitat dels grups d'homínids i la durada de l'ocupació en coves o a l'aire lliure ha estat des de fa temps tema de discussió entre científics. Ara, un equip internacional encapçalat per Florent Rivals, investigador ICREA a l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), ha aplicat per primera vegada un mètode analític basat en el desgast dental dels fòssils d'animals caçats pels homínids que permet obtenir dades bastant precises sobre el temps que aquests van passar a la cova de l'Aragó (Tautavel-França). La clau: els últims aliments que van ingerir els animals caçats. A més, això permetrà també saber com era l'entorn vegetal i la manera de vida dels Homo heidelbergensis, que van viure allà fa entre 400.000 i 550.000 anys.
Interior de la Cova de l'Aragó amb diferents nivells d'excavació - CERP Tautavel
Aquest estudi, publicat recentment al Journal of Human Evolution, “proposa, de manera inèdita, un mètode que permet establir la durada relativa de les ocupacions humanes en jaciments arqueològics, ja que fins ara era difícil fer la diferència, per exemple, entre una sola ocupació de llarga durada i una successió d'ocupacions estaciona'ls més curtes al mateix lloc”, explica Florent Rivals. “A més, fins ara l'anàlisi del desgast dental en herbívors es limitava a consideracions d'ordre paleoambiental”, afegeix.
Florent Rivals realitzant motlles d'un dent de mamut, i a la dreta, una imatge microscòpica de desgast dental - Florent Rivals
L'alimentació que menja un ésser viu porta partícules abrasives microscòpiques que creen un desgast a les dents. En el cas dels ungulats el desgast és generat per diferents agents. Els més importants són els fitòlits, unes partícules de mida microscòpica de sílice opalina produïda per les plantes. Aquests fitòlits, que són molt resistents, són alliberats dels teixits de les plantes i entren en contacte amb les dents quan l'animal està mastegant; per això, creen marques en l'esmalt. En funció del vegetal (herba o fulles d'arbre, per exemple) i del tipus d'animal (pastador o ramonejador) les marques tindran un aspecte diferent: forats o ratlles de mida microscòpica.
Florent Rivals analitza una dent amb la lupa binocular - Gerard Campeny / IPHES
“Aquestes marques –explica Florent Rivals- apareixen quan es menja, i esborren les anteriors. Per això són tan útils. Després de comprovar la hipòtesi en animals actuals, l'edat i data de mort del quals ja coneixíem, hem observat que si un grup d'animals és vist durant una estació específica (una ocupació de curt termini) els senyals de desgast dental tenen poca variació, però si l'ocupació és de diverses estacions, les marques dentals són més diverses”, manifesta.
Els pastadores, per exemple, que s'alimenten d'herba tindran moltes més microratlles que els ramonejadors que només mengen plantes llenyoses (com fulles o altres parts d'arbres o d'arbusts). “L'interessant del microdesgast, és que les marques que apareixen quan l'animal menja esborren les dels dies anteriors. Així, el que s'analitza és l'alimentació de l'animal en els últims dies de la seva vida. És el que anomenem el fenomen de l'últim sopar", afegeix Florent Rivals.
Amb aquesta finalitat, han estudiat a fons els últims aliments que van consumir animals com Equus ferus (cavall), Ovis ammon antiqua (mufló), i Rangifer tarandus (ren) trobats a la Cova de l’Aragó. “Aquest mètode permet confirmar el període de l'ocupació, perquè el microdesgast de les dents és sensible als canvis estacionals en la dieta”, assegura Rivals.
L'aplicació d'aquest nou mètode ha permès estimar la durada de l'ocupació del jaciment de la Cova de l'Aragó del Paleolític Inferior en funció de la quantitat de marques detectades als fòssils i així mateix determinar la variació de la dieta de diverses espècies d'herbívors, ja que “cada estació presentava recursos alimentaris limitats i diferents en el medi ambient”, aclareix l'investigador.
“Si les preses animals són caçades durant llargs períodes d'ocupació, es dóna un desgast dental més variable”, afegeix Rivals. En el cas d'aquesta cova, l'estudi del desgast dental confirma que va ser ocupada de diferents formes. “Amb aquest mètode s’ha pogut provar que en el jaciment, que va habitar l'Homo heidelbergensis, fa entre 400.000 i 550.000 anys, hi ha evidències de mobilitat diferent, ja que tenien grups altament mòbils i altres que no ho eren tant”, confirma el científic.
El mateix mètode s'aplicarà pròximament a altres assentaments del Paleolític Mig com Payre (França), Taubach (Alemanya) o Abric Romaní (Espanya); en aquest últim hi treballa l'IPHES..
technorati tags: Cova de l'Aragó , Tautavel , desgast dental , ungulats , Florent Rivals , ICREA , IPHES , lupa binocular , paleoambient , dieta
