El bloc de les activitats de l'IPHES

21 Nov, 2007

Exhibeix la mostra Biòxids: metàfores de vida, al Rectorat de la URV fins el 14 de desembre

Cinta S. Bellmunt.- Aquestes dies presenta una exposició a Tarragona, organitzada pel Servei de la Gestió de l’Extensió Universitària de la Universitat Rovira i Virgili, a través de l’Aula d’Art, però vostè és un professional de l’arqueologia. Quina relació té aquesta disciplina amb la vessant artística que exerceix en mostres com aquestes?

Jaume Vilalta.- Com a arqueòleg el que m’interessa és l’origen i l’evolució de la humanitat, així com tot allò que envolta al fet humà, aspectes com la tecnologia, l’art, la cultura... Però no estem sols, la convivència sempre ha estat molt íntima amb la resta d’espècies que habiten la terra. Per tant, si ens interessem en l’estudi dels homínids, ho hem de fer també en la resta de fauna i flora amb qui hem evolucionat en paral·lel, i això et porta a interessar-te per la biodiversitat i així, fins a l’infinit aniries enllaçant àmbits de coneixement.

Jaume Vilalta, a Rectorat, amb algunes de les seves obres

Però no pretenc anar tant lluny. En el camp de la biologia i la biodiversitat estem, tot els éssers vius, íntimament lligats filogenèticament. Arrosseguem la memòria genètica, una vegada més sorgeix aquest concepte, de les primeres i remotes evidències de vida de fa milions d’anys. No podem entendre la humanitat sense englobar-la en el conjunt de la biologia. Ens hem d’estudiar a nosaltres mateixos per tal d’ubicar-nos en el sistema de la biodiversitat i saber quin lloc i quin paper hi juguem. D’aquí que m’interessi per l’origen i la evolució de la vida.

Memòria i prehistòria

Totes les ciències que estudien el passat es basen en la memòria. Nosaltres, membres del equip de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social i de l’Àrea de Prehistòria de la URV, que ens dediquem a la prehistòria, en moltes ocasions no disposem de documents produïts de forma voluntària per extreure informació del passat. Moltes de les disciplines afins a la prehistòria basen el seu estudi en evidències que han deixat algun tipus de rastre d’un fenomen. L’estudi de les marques de tall sobre els ossos, el tipus de desgast d’una eina de sílex o la deposició sedimentaria d’un estrat arqueològic, per posar alguns exemples, es fonamenten en el rastre deixat per algun fenomen. Les meves obres també són això, el registre, en aquest cas voluntari, del transcurs d’un fenomen, la oxidació del ferro.

La unitat del coneixement

La setmana passada la Generalitat va atorgar el Premi Catalunya a Eduard O. Wilson, un dels grans savis de finals del S. XX i principis del XXI. Una de les seves aportacions més interessants, seguides de ben a prop per Morin o Prigogine, entre d’altres, ha estat la defensa de la unitat del coneixement i la necessitat de trencar amb aquesta divisió dels sabers, ciències i humanitats. Jo, en aquest sentit, aporto un modest granet de sorra per unificar dues disciplines amb aquesta visió abstracte i surrealista d’un fet tant real com és la vida. Això també és el que he volgut plasmar en el tríptic, editat per la URV, en motiu de l’exposició. Manolo Alluè, que no es vol definir com a tal però que ha exercit en diverses ocasions com a crític d’art, i que ens ofereix en el seu text una visió humanística i poètica d’aquestes pintures.

Canvi climàtic i política

Carlos Lorenzo paleoantropòleg, investigador de l’IPHES-URV, per la seva part, ens dóna una visió científica i racional de les obres exposades i de la seva font d’inspiració, l’origen de la vida. Hi ha altres intents fracassats d’unir disciplines. Recordem el recent intent d’unir la meteorologia i un tema tant important com el canvi climàtic amb la política. Una autèntica vergonya.

L'acte d'inauguració de la mostra va comptar amb força gent

C. S. B.- Pel que fa al contingut temàtic d’aquesta exposició què ens ha volgut comunicar?

J. V.- Tal com anuncia la segona part del títol de l’exposició, aquestes obres representen metàfores del peculiar i enigmàtic fenomen de la vida. Dit així potser resulta difícil de trobar la relació entre aquestes peces i la vida, però ho puc explicar.

C.S.B.- Endavant.

J. V.- La vida és una constant lluita termodinàmica per mantenir-nos allunyats de l’equilibri, per això necessitem energia, però d’alguna manera ens anem oxidant i en aquest procés, com en el cas del ferro, i de forma irreversible, ens anem apropant a l’equilibri, és a dir, a la mort. Per tant, com diria Prigogine, la vida és el fenomen irreversible per excel·lència, com irreversible és aquesta metàfora d’un procés d’oxidació capturat en el paper.

La memòria

El fenomen de la vida és memòria en el sentit de capacitat de captura, retenció i transmissió d’informació, tal com la defineix un dels biòlegs pioners en l’estudi de la memòria i el seu funcionament Eric R. Kandel. La vida no seria possible sense aquesta facultat. Aquests papers, aquestes obres, també són memòria. En contacte amb el ferro han capturat i enregistrat un procés termodinàmic. Són l’empremta d’un fenomen d’oxidació. De l’ADN als microxips, de la genètica a la informàtica, dels primers estadis tecnològics de la prehistòria a les més altes esferes de la ciència, de les pintures rupestres, passant per els estadis conceptualitzadors de Picasso, Duchamp i Beuys, fins a les últimes tendències artístiques multimedia..., tot es basa en la memòria, en aquesta capacitat de la matèria, viva o morta, de captar evidències de fenòmens que es produeixen al seu voltant.

C.S.B.- Per què utilitza l'oxidació com a tècnica de treball?

J. V.- Utilitzo l’òxid de ferro i el procés de l’oxidació per varis motius. L’òxid de ferro és un dels pigments utilitzats en les primeres mostres d’art en el Paleolític. Es troba, de forma natural, en diferents estadis d’oxidació. Aquests donen com a resultat una gamma de colors que va dels ocres groguencs fins als vermells ataronjats. Sempre he sentit atracció per aquests colors. Utilitzar aquesta tècnica, bé, de fet inventar-me’la, va ser casualitat. Un dia vaig veure unes taques d’òxid sobre una paret i em van cridar l’atenció per la seva forma i colors. Eren el degoteig d’unes baranes de ferro rovellades. Vaig intentar reproduir el fenomen i el resultat em va agradar.

C. S. B.- Com va sorgir el seu interès per a la pintura?

J. V.- Bé, de fet de molt abans que el meu interès per l’arqueologia i la evolució biològica. Ha estat amb els anys que he lligat els dos àmbits del saber. El que m’agrada d’aquesta simbiosi és que a partir de la pintura expresso de forma emocional el que aprenc i he après de forma racional. No es fàcil trobar la manera d’expressar aquests coneixements de forma abstracta.

Em vaig especialitzar en escultura a l’Escola d’Art de Tarragona, però em vaig passar a la pintura per qüestions purament pràctiques. L’escultura necessita espai i més infrastructura per a la seva realització. He pintat quadres de grans dimensions, però en aquest cas, tal com es pot comprovar en la mostra de Rectorat, les obres són de petit format.

C. S. B.- Què té l'escultura que no tingui la pintura, o al revés?

J. V.- Són dos àmbits d’expressió artística. En el cas de l’escultura disposem de la tercera dimensió de forma real. En la pintura, en dues dimensions, ens hem d’inventar la tercera dimensió. A partir del Renaixement es conjuguen art i ciència per tal de desenvolupar les tècniques de representació tridimensional i la perspectiva. No totes les corrents artístiques utilitzen aquest sistema de representació. Les obres exposades, que podrien ser classificades com a abstractes, no representen la tercera dimensió

Alguns autors sostenen que la modernitat en l’art contemporani ha avançat de les mans de la pintura. Inclòs en els casos més radicals de l’escultura objectual i els ready-made de Duchamp, realment trencadors amb les tradicions escultòriques, han restat sempre eclipsats per les tendències pictòriques.

C. S. B.- L'art ens fa més humans?

J. V.- Penso que de fet l’art ha tingut un paper molt important. La tecnologia és la primera evidència de cultura entre els hominids, en concret els Homo habilis africans, de fa 2.5 milions d’anys, però no trobem evidències artístiques clares i de forma sistemàtica fins a l’aparició de la nostra espècie, els Homo sapiens. Per tant, és a partir d’aquesta espècie que es mostren rotundament evidents les capacitats d’abstracció i les simbòliques entre els homínids.

En aquests primers estadis de l’expressió artística es produeix un canvi molt important. La tecnologia porta milions d’anys d’avantatge a l’art, però en aquest moment les expressions simbòliques es posen de costat amb les tecnològiques. El desenvolupament de les capacitats d’abstracció, simbòliques, tecnològiques i científiques aniran de bracet fins avui en dia. És el conjunt de totes elles les que ens van fent humans. Dic ens van fent perquè, com diu Eudald Carbonell, encara no ho som del tot. De fet penso que en són molts, masses, els qui d’humà en tenen ben poc.

technorati tags: memòria , homínids , art , Homo sapiens , biologia , metàfores , exposició , IPHES , aruqeologia , escultura , pintura , oxidació