7 Mai, 2007
Sierra d'Atapuerca, un paratge idoni per estudiar el canvi climàtic
“Els jaciments d'Atapuerca (Burgos) poden mostrar els canvis climàtics esdevinguts des de fa 1,2 milions d’anys fins l'actualitat", ha assegurat Francesc Burjachs, professor de Recerca ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), adscrit a l'Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV) i col.laborador de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia HUmana i Evolució Social). Burjachs explicarà els resultats d’aquesta recerca en el transcurs de la conferència titulada Els climes del passat vistos a través dels jaciments de la ‘Sierra de Atapuerca’, que pronunciarà dimarts dia 8 de maig, a les 9.30 hores, al Castell d’Escornalbou, en el marc del workshop ‘Apropant la ciència del canvi climàtic a la Societat (II): Què sabem del clima del passat i com ho sabem?, que se celebra els dies 7 i 8 de maig, organitzat per la URV i l’Ajuntament de Riudecanyes.
Francesc Burjachs relata d’aquesta manera l’evolució del clima a Atapuerca: “L'Homo antecessor va viure sota unes condicions globals més càlides que a l'actualitat, tal com ho demostra la presència d'arbres que ara no poden viure a l’altiplà castellà pel fred que hi fa a l'hivern. Aquest homínid apareix a Europa en el moment en què la ciclicitat climàtica (la freqüència amb que varia el clima) dominant està canviant de 42.000 a 96.000 anys. Els Homo heidelbergensis evolucionen ja dins la ciclicitat actual de 96.000 anys, passant jper amplies fases glacials, encara que no tant acusades com les que ha patit l'Homo sapiens en els darrers 40.000 anys a Europa. Les darreres fases dels jaciments de la Sierra d'Ataperca corresponen al Neolític i a l'edat del Bronze (darrers 11.600 anys) que es desenvolupen en el marc d'un període interglacial (que anomenem Holocè, l’actual), d'ambient temperat i amb un règim de pluges que ha anat evolucionant amb una tendència a l'aridesa".
Però com ho sabem?
Les tècniques de reconstrucció paleoambiental aplicades a jaciments arqueològics són la metodologia emprada per conèixer els canvis climàtics que han succeït en el passat. Burjachs assegura: “els dipòsits arqueològics presenten l’avantatge què remouen gran quantitat de sediments. Així, una vegada documentades i recollides les restes arqueològiques, tots els sediments resultants, i que en les excavacions d’abans es rebutjaven, ara poden ser sotmesos a rentats i tamisats a fi de separar aquelles petites restes que no són visibles durant l’excavació. A banda, es poden mostrejar sediments directament de les seccions deixades per l’excavació o durant aquesta, amb l’avantatge que es controla abastament l’estratigrafia, els diferents nivells objecte d’estudi. Tanmateix, els copròlits (excrements fossilitzats) són una font d’informació addicional, els quals actuen de trampa natural per a la preservació de paleorestes”.
La tria, doncs, del sediment que queda als tamisos de diferents malles ens proporciona restes vegetals mineralitzades o carbonitzades (fruits, llavors, carbons) i restes d’ossets de fauna (micromamífers, aus, peixos, ostracodes, mol·luscs, cladòcers, quironòmids, etc.).
D’altra banda, "el sediments que es mostregen directament –assenyala Burjachs- van al laboratori, a fi d’extreure-li microrestes vegetals (pol·len, fitòlits, diatomees, etc.) o de petits animalets; de la mateixa manera que la seva consolidació i tallada en làmines primes ens proporcionen dades de la gènesi d’aquests a través de l’anàlisi micromorfològica de sòls. Altrament, es poden mesurar els elements minerals i distints isòtops del sediment i/o d’altres restes arqueològiques, segons la finalitat perseguida"
Tot plegat ens proporciona tot un ventall de dades paleoambientals que ens parlaran de com era el medi on van viure les restes retrobades i, per tant, podem deduir-ne el clima.
