30 Mai, 2012
ANTONI CANALS, expert en arqueoestratigrafia i arqueologia espacial
Enllaç permanent |
Comentaris (0) |
Retroenllaços (0) |
Qui és qui a l'IPHES Qui és qui a l’IPHES
A Cáceres, al jaciment de Maltravieso - IPHES
El meu nom és Antoni Canals Salomó i estic especialitzat en arqueoestratigrafia i arqueologia espacial. A més, coordino projectes tecnològics per a la implantació de noves tecnologies a l'arqueologia de camp.
Vaig entrar en contacte amb el món de l’evolució humana durant els meus estudis a la Universitat Autònoma de Barcelona, als anys 80 del segle passat. En aquest centre universitari vaig fer la Llicenciatura de Lletres, i després vaig continuar la meva formació a l'Institut de Paléontologie Humaine (IPH) de París on, sota la direcció del professor Henry de Lumley, em vaig doctorar l'any 1992 amb la idea de poder exercir com a investigador.
La meva vinculació a l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) es remunta als inicis d’aquest institut l’any 2006 per la meva relació amb l'equip de l'Eudald Carbonell des de la meva època d'universitari, i per la meva feina com a investigador i professor a l'Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili des de l'any 1997.
Treballant al jaciment de Gran Dolina, a Atapuerca - IPHES
A l’IPHES faig arqueologia social i del territori, disciplina que consisteix en l'estudi de l'ús de l'espai per part de les comunitats humanes al llarg del temps, així com de la gestió dels recursos biòtics i abiòtics del territori. Gràcies a ella podem conèixer els canvis en el comportament social humà des d'una perspectiva diacrònica i les relacions entre territori, recursos i estratègies de supervivència. Actualment ho estic aplicant en el Projecte Atapuerca i en el de Primeros Pobladores de Extremadura, cosa que ens permetrà saber, en ambdós casos, l'ús del territori per part de les comunitats pleistocenes en termes de mobilitat (reduïda o a llarga distància), i com influencia la presencia de recursos a la zona, així com el mode d'aprofitament, consum i gestió dels mateixos.
Un dels reptes de l’arqueologia social, i de la meva feina en concret, és discernir la temporalitat dels processos per afinar, tant com sigui possible, la seva interpretació diacrònica i sincrònica. Es per això que l'arqueoestratigrafia, disciplina que estudia els modes d'estratificació i acumulació dels conjunts culturals (els materials abandonats fruit d'un procés iniciat i acabat), és una peça clau per reduir l'efecte palimpsest tan propi dels jaciments arqueològics. L'arqueoestratigrafia aïlla conjunts sincrònics aptes a l'estudi espacial, i estableix una diacronia en l'ocupació dels jaciments.
En una roda de premsa a Maltravieso (Cáceres) -IPHES
Una de les coses que més m’agraden de la meva feina és l'activitat de camp, ja que es el primer laboratori de l'arqueòleg, on l'observació dels processos geològics, tafonòmics i arqueològics (culturals) és única i irrepetible. El segon laboratori, ja al despatx, també interessant i ric en experiències, és menys atractiu, però igualment necessari malgrat el seu caràcter virtual, analític i fonamentalment computeritzat.
Una de les dificultats amb que més sovint m’he d’afrontar és la mala conservació dels jaciments, cosa que no permet un estudi acurat i en profunditat de la disposició de les acumulacions de restes culturals i obliga, la majoria de vegades, a realitzar un esforç tècnic que no sempre es veu recompensat.
technorati tags: arqueoestratigrafia , arqueologia espacial , informà tica , recerca
