27 Jun, 2014
Catalunya: qüestió d’Estat
Avui voldria compartir amb vosaltres un text que m’ha publicat
recentment el Punt Avui.
Les estructures socials es formen en el marc de la selecció natural, cultural i tècnica. Aquests són els vertaders i únics factors limitants de qualsevol planificació estratègica dels humans. En aquest context, la diversitat és un mecanisme establert per la pròpia naturalesa que regeix la riquesa del procés evolutiu, tant a nivell biològic com cultural. La llengua amb la que ens comuniquem i estructurem les poblacions humanes representen la memòria d’un sistema en evolució, ja que no només serveix per passar informació, sinó que intervé de manera molt adequada a la formació dels conceptes socials i culturals d’una comunitat humana.
Tots els espècimens d’Homo sapiens tenim en comú l’estructura
genètica i uns universals de comportament que estan adaptats als territoris, al
clima, però també a les necessitats específiques que permeten la generació de
cohesió per poder mantenir els sistemes i convertir-los temporalment en estructures.
Transformació
exponencial
Ara els humans ens trobem
en un moment de transformació exponencial pel que respecte a la generació de
les condicions adaptatives al planeta. La tendència cap a la uniformització és
una estratègia humana, equivocada, perquè si fracassa no tenim més elements ni
vies alternatives de canvi. Ens juguem
el futur a una sola carta. És per això, que mantenir la diversitat ens ajuda a
poder testar de moltes maneres diferents les realitats del planeta,
independentment de sistemes socials culturals o polítics i la seva posterior
evolució.
En aquest context,
trobem la Catalunya com a poble i, en
el catalanisme, una resposta
estructurada en la revolució industrial, regularitzada ja en les Bases de
Manresa i refundada a l’actualitat amb la revolució
científicotècnica.
La refundació
La refundació social
del catalanisme en el segle XXI es fa sobre un substrat polític, però és el
resultat de la defensa de la diversitat ibèrica europea i planetària. Un poble
té dret a no perdre drets i mantenir la seva identitat mentre això no vagi en
perjudici de l’espècie ni generi violència innecessària i mort, mentre que la
identitat no es fixi per homologar una forma superior d’organització de la
diversitat.
Aquests són els
conceptes que poden estructurar el marc d’una nova realitat social propiciada
pel catalanisme integrador: acostar al poble a la consciència
crítica d’espècie i dotar de
consistència a la consciència de classe, deixant clar que aquesta ha d’estar
subordinada a l’interès general.
Un canvi de model
Naturalment, la
integració de la diversitat és un llarg procés d’abast universal que encara
està per fer, però com a sistema no ha de basar-se en la desigualtat. És en
aquest sentit que l’esquerra catalanista reivindiquem un procés rupturista, pel
que respecte a les oligarquies que controlen el sistema econòmic, en el sentit
que cal promoure activament un canvi de model.
El catalanisme actual
parteix de raons ben estructurades que s’han fet possibles gràcies a l’evolució
del sistema econòmic que ara mateix constitueix la comunitat europea. El marc
rupturista del catalanisme és de base racional i lògica, i no moral o
religiosa, tal i com va ser en el passat la revolució industrial on els
idealismes i les creences eren hegemòniques en les estructures de país.
Les expectatives de
futur d’un poble no signifiquen realitats consolidades ni les majories no
asseguren que serà més bo el que es construeix, sinó que hi ha més participació
i, precisament, per aquest gran canvi i metamorfosi que es proposa, de poble a
poble-nació i nació amb Estat propi, ens interessa que aquesta aposta ciutadana
sigui majoritària.
Un procés irreversible
Arribats aquí, hem de
comprendre i ser conscients que el
procés que ens porta cap a noves estructures, si no volem que fracassi, s’ha de
plantejar com irreversible. Només podem assegurar el futur, si som capaços
d’arriscar-nos en el present.
Aquest és el punt on ens trobem a Catalunya a dia
d’avui. El procés constituent, si té èxit, ha de finalitzar en una nova
estructura diferent a l’actual, però també distinta en la seva concepció
respecte a altres que ja tenen definit els seus models. Només ens queda la
singularitat evolutiva com a garantia de futur innovador.
L’ambició constructiva del nostre poble ha de ser
l’emergència, en termes de canvis de fase social i política, en la perspectiva
d’una democràcia social i participativa, basada en la combinació de formes
d’organització que ja coneixem amb d’altres d’estructuració noves i més de
l’àmbit de democràcia directe de la ciutadania. Formes àgils de prendre
decisions i estructures habilitades perquè aquestes es puguin prendre. Només la
plasticitat del procés i la capacitat de conduir-lo poden fer possible aquesta
perspectiva engrescadora que ara mateix tenim en el cap una majoria a
Catalunya.
El potencial humà que
assegura la subjectivitat del procés i l’aposta ciutadana amb un estintolament
social, com mai havia passat històricament a la nostra nació, ens garanteix, la
força del procés. Davant del poder de les oligarquies, ha nascut la necessitat
de tenir poder popular per decidir.
No podem tenir por
d’enfrontar-nos al que és desconegut, ben al contrari, és en la construcció del
futur que hem de fer convergir una majoria social de catalans que a poc a poc
ja anem construint el projecte que s’ha de convertir en una realitat social. És
precisament en aquest direcció que l’empatia pot arribar a afinitzar els que
ara pensen que això no és possible o que el que pensen altres catalans, que no
té sentit. És en el desafiament que ens fem més potents i conscients i podem
generar les condicions que facin possible les nostres aspiracions.
Quin tipus de règim i
Estat volem
Aquesta dialèctica de
la humanitat està lligada també a la forma de ser i de pertànyer. Ni Estats ni
governs poden decidir quina ha de ser la forma d’organització dels pobles. Han
de ser els humans, que de manera voluntària i organitzada decideixen la manera
de ser-ho i de fer-ho.
La possibilitat que
s’obre a Catalunya, no es només la de tenir un Estat, sinó la capacitat per
posar-nos des d’ara a decidir quin tipus de règim i Estat volem. Aquí hi ha una
feia ingent per anar fent possible la lletra petita, però bàsica que ens ha
d’ajudar a explicar no tan sols cap on anem sinó què estem construint.
Tot això passa en un
món planetitzat, però, amb una sèrie de deficiències importants. La
globalització no és per a tota l’espècie, perquè no reporta els mateixos
beneficis socials. Això a Catalunya no hauria de succeir. Tenim la possibilitat
de fer-ho des de altres prismes, sense idealisme, però amb voluntat de
construir quelcom nou.
La igualtat
d’oportunitats, el tipus de sistema social, hauria de tenir en compte que el
benefici de l’autoorganització catalana no tant sols serveix per generar
igualtat i equilibri territorial a la pròpia Catalunya, sinó també per
propiciar solidaritat i missatge
progressista a la resta de països del món, ambicions pròpies d’un
poble que incrementa la seva consciencia crítica d’espècie.
La municipalització de
la ciència
La construcció d’un
Estat català s’hauria d’articular en el marc de la revolució cientificotècnica.
La seva població hauria de ser socialitzada en la ciència i la tècnica, de
manera que això passés a ser una forma de comportament natural de la gent
d’aquest Estat. En aquest marc, un procés de municipalització de la ciència,
fent accions a nivell local, hauria d’estar en la base objectiva de la
generació de xarxes de coneixement que permetessin a les poblacions incrementar
la seva cultura cientificotècnica.
Això ens podria permetre una simetria territorial, sense esquerdes per
construir la Catalunya ciutat sense centre ni perifèria. Les infraestructures
actuals amb reformes no molt importants i amb un contingut social ja permeten
el concepte d’una Catalunya sistèmica. Amb una preparació des de la perspectiva
de la planetització i de la localització de la nostra cultura en aquest procés,
la interdependència seria
una conseqüència de la generació de noves formes de comportament d’una
ciutadania catalana educant-se pel futur.
Una revolució social
de país
La mateixa socialització de les xarxes socials i de la
comunicació i la pròpia estructuració tecnològica de la producció ens pot
permetre una revolució social de país. La competència d’una comunitat humana
que pot establir la manera d’organització de manera nova, ens dóna una
oportunitat de començar a construir una formació social que no sigui anacrònica
com ho és l’actual.
Aquesta perspectiva ens
dóna la possibilitat de la construcció de la societat del
pensament i ens obre l’oportunitat d’estructurar la producció, a la
vegada que ens permet consolidar el coneixement com una estratègia
d’organització sistèmica de l’estructura que volem construir.
Alhora, la catalanitat
ha d’estar lligada a la voluntat de la Catalunya
internacionalista i amb la
transformació humana, no en els valors que han estructurat el nostre substrat,
sinó en una nova consciència, cimentada en el coneixement i el pensament crític.
Els mitjans s’han de
construir d’acord amb els objectius, de manera que el que són plantejaments
generals siguin concebuts amb estratègies concretes i estructurades en el marc
de les noves necessitats de país. Aquesta visió holística de Catalunya, si
volem que tingui èxit, ha de tenir, per construir-se, una visió sistèmica
recolzada analíticament pel treball interdisciplinari i intergeneracional.
Al mateix temps, la
construcció d’un Estat propi es troba referenciada a l’evolució del món actual,
i per tant, a Europa, perquè som europeus.
L’evolució responsable
i el progrés conscient
Volem que l’evolució
responsable i el progrés conscient, que desitgem en un planeta en plena
transformació, siguin els eixos bàsics que governin la nostra praxis com a
ciutadans. Això vol dir que els conceptes d’espècie ja tenen que ser presos com
a vectors de la creativitat constituent, ja que tota la població del planeta
som de la mateixa espècie, Homo sapiens,
i les nostres voluntats han de tenir aquesta perspectiva.
El progrés conscient
probablement sigui el factor més important, per tal de dur a terme un programa
d’acció econòmica que serveixi per estructurar les pràctiques d’una economia
social que tingui sempre en compte les necessitats de la població i, per tant,
sigui capaç de generar valor per poder distribuir-lo, equilibrant d’aquesta
manera el que rep la ciutadania com a membres d’una comunitat. Aquella ha de
saber què gràcies a l’aposta que hem fet d’una nova organització aquesta
s’expressa en resultats concrets.
A més, el progrés
conscient es troba en la base de la justícia econòmica i social i dóna cohesió
a un anhel que probablement és compartit per gran part de la ciutadania,
independentment de la seva ideologia o de la seva adscripció política, com cal
que sigui en el procés d’humanització que sense adonar-nos està afrontant l’espècie
humana.
Probablement, si fem
les coses bé, la integració de la diversitat serà alguna de les moltes accions
amb resultats més espectaculars en el futur de Catalunya. La construcció de
l’Estat ens ajuda a entendre la Catalunya del segle XXI com una realitat
participativa i explosiva a nivell de reivindicacions que ens han de conduir
cap la sobirania i la interdependència.
Passar de les idees
als conceptes i integrar la cultura i el coneixement
al desenvolupament de la realitat no és una tasca fàcil. Les propostes han de
sorgir del poble i han de ser recollides com a moviment social pels qui
pertoqui.
Pensar, organitzar i
estructurar
Mantenir-se en
mobilització social i democràtica és la manera d’aconseguir els objectius. La
forma és l’acció, ja que la mateixa llibertat de moviment ens permet avançar.
És l’eina que tenim que continuar pel camí en el que ja estem avançant. Pensar,
organitzar i estructurar és la única via que pot fer possible un autèntic autogovern al
nostre país.
No són moments de doctrines
ni de models retòrics. Són moments en els que només la rigorositat del
pensament i de l’acció concertada des de la il•lusió poden forjar el que moltes
persones ja hem demostrat que podem fer. Ho hem dit de nou, cal anar endavant
amb la convicció que aquesta és una aposta de país i volem que el nostre país
esdevingui un nou Estat d’Europa.
Només amb la convicció
i el treball de construcció podem transformar el que fa poc era una quimera, la
utopia en una realitat.
16 Oct, 2012
Tornem a ser ja pobres com rates?
La situació de crisi sistèmica en què ens trobem immersos mou tot tipus d’expressions que tots en algun moment o altre acabem fent servir. Fa poc en vaig sentir una i després la vaig utilitzar per parlar del futur del nostre país, si les coses no es reconduïen: “Pobres com rates”. Aquesta frase va ser pròpia de la postguerra espanyola que vam viure els nascuts als anys cinquanta del segle passat. Amb ella ens referíem a persones o famílies que no tenien res i sobrevivien com podien. Un qualificatiu, d’altra banda, que ningú el volia per a ell mateix.
N’hi havia una altra que a mi hem cridava molt l’atenció: “Són pobres de solemnitat”. Aquesta hem resultava una qualificació difícil d’entendre, perquè “solemne” era quelcom que semblava més enllà d’allò que és normal, era especial, únic, estava per damunt del que és quotidià. De tota manera, tot i ser petit entenia que ser pobres com rates, o pobres de solemnitat, eren sinònims i indicaven situacions molt difícils.
Ara, al 2012, aquestes expressions tornen a sortir i s’escolten sovint pel carrer, no només per assenyalar als lúmpens socials, sinó també a individus de les classes mitjanes que ho estan perdent tot. No tant sols hi ha un percentatge de gent que no té res i que es troba, per tant, en una situació crítica, sinó que n’hi ha un altre que, a més de no tenir res, està endeutat.
Si sumem les famílies desnonades, les que estan arruïnades i les que estan endeutades, arribaríem a prop del 40 % de la població. Per tant, no es estrany que l’expressió familiar som pobres com rates s’estengui cada vegada més també per definir el moment que viu el país en general, tot asseverant: “En aquest país, d’aquí a dos o tres anys, de continuar com fins ara, serem pobres com rates”.
El principi d’esperança
Bé, la crisi és una conseqüència de fer les coses malament. Això és una obvietat. Ara bé, hem d’aplicar el principi d’esperança per sortir-ne. El problema és que la crisi es de conjuntura, cíclica, sistèmica i estructural. Aquesta és la qüestió. Per tornar a una situació de certa normalitat, hauríem en primer lloc de sortir del desnonament i pagar els deutes, que en aquest moment pugen a 2 billons d’euros, i una vegada fet això, encara que arruïnats, hauríem de generar les condicions per sobreposar-nos.
Pot ser és el moment de pensar que això no es pot fer d’aquesta manera i que hem de canviar de forma de viure i prendre una nova consciència d’espècie que ens allunyi del materialisme vulgar i ens porti a una realitat humana. La cohesió social ve de l’equilibri, de la cooperació, de la distribució de recursos i no de l’acaparament ni de l’especulació ni de l’explotació.
Probablement estem al final del capitalisme, però hem de saber què volem fer amb el nostre futur, per no continuar sentint que serem pobres com rates i que, per tant, no hi haurà classe mitjana, sinó, pocs rics i molts pobres. El tema de la misèria ara ens interessa molt als occidentals perquè ens toca a tots nosaltres, però ha estat, és i desgraciadament sinó canvia, ho serà, un fet objectiu per més de la meitat de la població del món.
Em pregunto perquè en la situació que ens trobem actualment no hi ha un estat prerevolucionari. Diria que tinc la resposta: ningú es creu que això vagi de debò. Quan tothom se’n adoni, pot ser ja no caldrà dur a terme aquesta reflexió.
technorati tags: pobresa , postguerra , economia , desigualtat social , crisi econòmica7 Set, 2012
Catalanisme evolutiu: interdependència, integració, recerca cientÃfica, identitat i internacionalització
En el marc de la Diada de l’11 de Setembre, i aprofitant que Ara Llibres ha incorporat el meu llibre El catalanisme evolutiu entre les lectures recomanades per a viure aquesta festa reivindicativa, tenint en compte l’actualitat del text esmentat, voldria compartir amb tots vosaltres alguns fragments:
“Els humans tenim una estructura genètica semblant, però cadascú de nosaltres és distint. Hi ha petites diferències produïdes durant el desenvolupament històric, la qual cosa fa que tinguem un bagatge individual dins del col·lectiu. Així, a mesura que les persones s’han anat agregant en l’espai, s’han anat construint els pobles i les nacions. Això no ens converteix en especials, ni en essència independents, perquè som de la mateixa espècie, però sí que ens ha de fer conscients de la nostra variabilitat i diversitat per buscar la interdependència amb altres països i pobles”.
“La identitat és el concepte que vol explicar la capacitat que té un grup d’ humans per implicar-se en la defensa col·lectiva dels seus valors culturals i de les seves realitzacions socials. Així, la identitat nacional catalana, com totes les altres, és el producte de tot tipus d’interaccions econòmiques i socials en l’àmbit històric diacrònic”.
“El català s’ ha de situar com a llengua de socialització bàsica, independentment de la convivència i de l’aprenentatge d’altres idiomes”
Treballadors manuals i intel·lectuals
“… quin és el substrat que pot crear les noves formes de cohesió social de la ciutadania catalana? Per descomptat, la qüestió de la identitat constructiva i inclusiva és bàsica en el procés d’ articulació de les forces progressistes que s’estructurin entorn de les energies dels treballadors manuals i intel·lectuals. La identitat no pot ser reorganitzada sense tenir en compte la integració dels processos propis dels catalans en la internacionalització de les experiències de totes les grans revolucions socials”.
“ En aquest moment, però, el que cal és integrar la diversitat, és a dir, es tracta de sotmetre les diferències entre les cultures humanes a la crítica social específica amb la finalitat de fusionar les seves estructures bàsiques en una nova complexitat dinàmica conscient, sumar d’una manera crítica tot el coneixement, i treballar per una humanitat consistent, cosa que només es pot dur a terme si socialitzem la ciència i la tècnica, que és el motor de la nostra força creativa i el que ens ha fet humans”.
Estratègia social i cultural
“Per arribar al catalanisme evolutiu, la refundació de l’esquerra catalanista, motor de les noves formes de desenvolupament de la nostra comunitat, és inqüestionable com a camí, ja que encara no ha esgotat la seva creativitat com a estratègia social i cultural. El catalanisme evolutiu és el catalanisme no excloent. És la visió integradora dels processos socials, estratègics, culturals i econòmics del país, que han de permetre no perdre la memòria històrica del sistema, però sí renovar-la, reformar- la, reestructurar-la i refundar-la, en la perspectiva de no deixar l’ experiència dels nostres avantpassats com a estèril i buida. Poden haver-hi ruptures, poden haver-hi reformes, però sempre continuïtat. Hem de mantenir el catalanisme basal, perquè encara és una necessitat per a centenars de persones, tant per als qui han viscut com per als qui han treballat a Catalunya, com per als qui sense viure-hi ni treballar-hi poden comprendre que el nostre poble pot contribuir amb una aportació singular al futur de la planetització de la societat humana”.
“La cultura social i la llengua ens permeten entendre el territori d’ una manera determinada i són una forma d’adaptació dels homínids en l’ espai i en el temps. Ambdues han estat adquirides al llarg del procés evolutiu, de manera que ara són consubstancials a la nostra existència social, perquè expressen i representen mecanismes bàsics per a la supervivència de poblacions de la nostra espècie. Hem de situar-nos com a poble, com a cultura i com a llengua, amb la perspectiva d’encapçalar les noves formes d’actuació de l’ésser humà del futur”.
Una dinàmica empírica
“La construcció de Catalunya no es pot harmonitzar sense una perspectiva d’espècie i universal. Com volem tirar endavant aquest projecte? Doncs amb plantejaments teòrics, però amb una dinàmica empírica. En aquesta aposta, la recerca bàsica i l’aplicada són fonamentals. Si som capaços de dur-ho a terme, d’ aquí a quaranta anys haurem aconseguit un lloc com a país en el concert planetari. La recerca científica és un dels instruments de transformació més imponents per als segles que vénen i, com a conseqüència, també per a Catalunya. La revolució cientificotècnica aboca el nostre país a tenir capacitat per aguantar la terciarització mantenint els altres sectors productius. Això ha de ser un fenomen irreversible en la gestació d’una economia basada en part en la investigació, és a dir, en una estratègia de progrés conscient i d’evolució responsable, perquè és més important caminar vers una Catalunya més social i més justa que cap a un país més ric. És un plantejament necessari per al nou catalanisme que li ha de donar suport. Si basem el futur en models de la revolució industrial i en la seva socialització, no assolirem cap procés en què el catalanisme que estem elaborant tingui una expressió consistent. En la nova proposta, la recerca científica ha de ser un pal de paller”.
technorati tags: catalanisme , interdependència , integració , recerca cientÃfica , identitat , internacionalització24 Nov, 2010
Joan Solà , un socialitzador exemplar de la llengua catalana
La identitat és el concepte que vol explicar la capacitat d’un grup d’humans per implicar-s’hi en la defensa col·lectiva dels seus valors culturals i de les seves realitzacions socials. En aquest procés, la llengua, sorgida com a conseqüència de les relacions interpersonals produïdes durant l’evolució històrica de membres de la nostra espècie en un territori concret, n’és una eina fonamental. El prestigiós lingüista Joan Solà ho tenia molt clar i va lluitar aferrissadament perquè el català fos un mitjà d’expressió útil a la societat, impregnant-la d’actualitat i socialitzant-la, i no conservant-la com un vehicle fossilitzat. Només així és dóna forma a la nació, l’espai de representació d’un poble que, en el cas català, s’entén expressant-se amb el mateix idioma i compartint una sèrie de conceptes generats al llarg del temps.
Joan Solà al centre de la imatge, durant la seva estada a la URV el juliol de 2009, en un tribunal d'accés a una plaça - Cedida Jordi Ginebra / URV
En aquest sentit, moltes vegades s’ha parlat de que la immigració és un fre a l’expansió del català, perquè cedim als nouvinguts amb la seva llengua. Com molt bé defensava Joan Solà, això no ha de ser així, i els polítics han d’aplicar les mesures que siguin adients, i de forma contundent, perquè els de fora també sentin el català com una llengua que els permet compartir un espai i una cultura, integrant la diversitat, però sense renunciar a la nostra identitat. El català ha de ser, doncs, una eina que ens serveixi per entendre el món, saber qui són, d’on venim, cap on anem... Tot això ho hem de fer respectant la coexistència lingüística, però salvaguardant la llengua autòctona i propiciant el seu ús com un idioma viu i normalitzat en tots els àmbits, amb el qual ens desenvolupem en el nostre entorn més immediat.
Des d’aquest punt de vista, Joan Solà va treballar de valent perquè el català fos una llengua viva, actual, necessària, l’eix articulador d’un territori i d’un poble que defineix la nostra identitat. Va saber defensar-la de manera eficaç i donar-la a conèixer d’una manera molt planera. Va ser un socialitzador exemplar, tal com entenem i apliquem des de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) aquest concepte. Lamentem la seva mort i ara, més que mai, la seva trajectòria ens engresca a continuar treballant pel nostre país, Catalunya.
8 Jul, 2010
En defensa de Catalunya
A la clandestinitat ja vaig participar a la sortida de l’Assemblea de Catalunya a
Ripoll, als inicis dels anys setanta, per demanar Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia;
ara estem igual.
A la manifestació del 10 de juliol no hi puc
participar-hi perquè estic excavant a Atapuerca (Burgos), però en defensa dels
nostres drets com a catalans recolzo aquest acte. Catalunya és un nació i tots els
pobles tenen el dret de poder demanar l’autodeterminació.
Per tant, cal
sortir en defensa de l’Estatut.
Com a catalanista i fedederalista reivindico que es
respectin les nostres decisions votades democràticament. Conseqüentment, de
forma unitària, hem de participar en aquesta marxa
reivindicativa.
18 Mar, 2009
Actuar i pensar
La màxima pot ser: actuar en el present i pensar en el futur. El coneixement és un dels processos més importants de l'evolució de la matèria i l'energia. Ajuda a saber i dóna claus per pensar. Conèixer les lleis de la natura, imitar-les i reproduir-les ens permet accelerar l'evolució. Això és una obvietat en el procés d'hominització i humanització.
En aquest punt, la nostra espècie comença a entrebancar-se amb les seves incertituds. El principi d'incertitud ens fa relativitzar el coneixement i ens torna més intel·ligents, però, a la vegada, més fràgils. La complexitat s'apodera del nostre entorn i les decisions que prenem han de contemplar paràmetres que abans no plantejàvem. L'estratègia passa per desenvolupar un nou nivell de comprensió dels fenòmens. Jerarquitzar les decisions, utilitzar de forma raonable i crítica el coneixement científic, ens obre les portes a una evolució responsable i a un progrés conscient. Dos conceptes que no veig factibles sense una consciència operativa. Aquest tipus de consciència només pot ser socialitzada si augmenta de forma exponencial la consciència crítica d'espècie. Això no és automàtic, han de passar esdeveniments i situacions que ens posi contra les cordes, així el pensament actua i s'avança cap a la construcció d'alternatives que permetin noves formes d'entendre i viure.
Canviar la forma d’organització
L'escenari que se'ns obre en el planeta és clar; o canvien la forma d'organitzar la nostra evolució i la selecció tècnica comença a ser eficaç, o el futur dels humans pot convertir-se en un mal son d'espècie. Al fer-nos conscients augmenta la incertitud, esdevenint paradigma d'actuació i la complexitat encara augmenta més en no poder ser gestionada pel coneixement i l'acció humana. Nogensmenys, si que es poden establir els elements mínims i objectius que l'Homo sapiens hauríem de seguir en el planeta. Com ja hem dit moltes vegades, segurament una catarsi ens empenyerà a prendre decisions.
De moment, conviure en la complexitat i entendre el nostre rol pot servir-nos per resistir la força que ens empeny cap a una direcció incerta, però necessitem noves formes d'adaptació i adquisicions per continuar a cobert en la nostra nau terra. Estem preparats per generar els conceptes i per fixar els objectius, però serem capaços a curt termini de portar-ho a terme? Aquesta és la pregunta que hem de fer-nos. La contrastació ha de ser empírica, si no pagarem un desgast específic molt car.
Aquest article es va publicat per primer cop a la secció Prisma del diari El Mundo, l'11 de març de 2009
27 Feb, 2009
Antonio Gades i els processos revolucionaris a Amèrica Llatina
Madrid acull un homenatge al ballarí pel seu compromís social i artístic
Antonio Gades (1936 – 2004) es va fer molt famós com a ballarí, però són molts els qui no obliden tampoc el seu compromís social i artístic, que sempre el van acompanyar. Precisament, en reconeixement a aquestes dues facetes s’ha organitzat un acte que es realitzarà dissabte dia 28 de febrer a les 17 hores al Palau de Congressos de Madrid, al qual m’han convidat a participar-hi.
Cartell que anuncia l'acte
En concret, se celebrarà una taula rodona sobre els processos revolucionaris a Amèrica Llatina, per iniciativa de la Fundación Obrera de Investigación y Cultura (FOIC) que ha comptat amb la col·laboració del Govern de Cuba i el recolzament del Partido Comunista de Los Pueblos de España, del qual Antonio Gades va ser militant i membre del seu comitè central fins a la seva mort. Hi intervindré juntament amb Abel Prieto, ministre de Cultura de Cuba; els escriptors Santiago Alba i Carlo Fabretti, i l’escriptora Belén Gopegui.
Com he expressat ja moltes vegades, jo també sóc comunista i sempre m’han interessat els processos revolucionaris d’Amèrica Llatina, on en els darrers anys he anat sovint amb motiu de la Red de Orígenes (RDO) que des de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) – que dirigeixo- impulsem amb equips científics d’allí per compartir coneixement i promoure diferents projectes de recerca, socialització i docència.
Durant la transició espanyola, Antonio Gades es va declarar com un català d’Elda, el poble valencià on va néixer. D’ideologia marxista, va acabar militant al Partido Comunista de los Pueblos de España i es va mantenir vinculat al Partit Comunista de Cuba durant tota la seva vida.
Amb algunes de les seves creacions artístiques va efectuar gira per diversos països d’Amèrica Llatina. El 2004, poc abans de morir, havia rebut de mans de Fidel Castro, un personatge que jo sempre he admirat, l’Orden José Martí, la màxima condecoració de la República de Cuba. Les seves cendres estan dipositades al Mausoleu dels Herois de la Revolució Cubana.
30 Mai, 2008
Dilluns, a La tarda, de BTV, i dimarts, a La nit al dia de TV3
Per si és del vostre interès, ja que em consta que són molts els amics i amigues que els hi agrada saber-ho, començo la setmana participant en dos programes de televisió.
Dilluns, 2 de juny, al programa La tarda, de Barcelona TV, a les 18 hores, m’entrevistaran Elisenda Roca i Adam Martín.
Dimarts, 3 de juny, a La nit al dia, de TV3, a partir de les 23.40 hores. En aquest cas, el diàleg el mantindré amb Albert Closas.
Després, us convido a expressar les vostres opinions sobre el que parlem a través d’aquest bloc, que responc tan aviat com puc, doncs els viatges de feina a vegades no em deixen ser tan ràpid com voldria.
14 Mai, 2008
Cap on va Catalunya?
La revolució científica i tècnica s'imposa a la revolució industrial, ara s'està socialitzant i no hi ha cap projecte de país. Potser cal que ens hi posem. Escrivim sobre catalanisme més que mai, advertència de la sensibilitat del nostre poble davant del desgavell. Tots en som responsables, però els polítics i els dirigents no fan el que els pertoca ni interessen prou a la societat.
Hem de pensar més científicament sobre quin país volem. A una societat que va cap a la socialització científica i tècnica li calen altres tipus d'anàlisis. No n'hi ha prou amb discursos idealistes, historicistes, descriptius de què érem i què som.
Cal preguntar sobre els catalans, l'economia, i evidentment les nostres condicions com a poble a l'Europa d'avui, no a l'Espanya d'ahir. Hem de saber si la cultura i la llengua catalanes tenen voluntat d'avantguarda, si són un vehicle socialitzador. Hem de treballar per marcar un objectiu comú com a poble. No es pot fer sense una estratègia social ben dissenyada, en què la recerca i el coneixement científic han de jugar un paper seminal.
Per fer participar la immensa majoria de la població, cal una voluntat transformadora i crítica, fórmules de representació que estintolin el procés amb una perspectiva interclassista. Així es pot aconseguir un futur en què sigui possible expressar les diferents consciències de classe, sempre en el marc de la consciència d'espècie.
Necessitem una perspectiva ecosocial lligada als conceptes del segle XXI. La construcció de Catalunya no es pot fer sense una perspectiva d'espècie i universal. Com volem tirar endavant aquest projecte? Amb plantejaments teòrics però amb una dinàmica empírica. En aquesta aposta, la recerca bàsica i l'aplicada són fonamentals. Si ho fem, d'aquí a 40 anys haurem aconseguit un lloc com a país en el concert planetari. La recerca científica és un dels instruments de transformació més imponents per als segles que vénen i, com a conseqüència, també per a Catalunya.
La revolució científica i tècnica aboca a una Catalunya amb capacitat per aguantar la terciarització mantenint els altres sectors productius. Ha de ser un fenomen irreversible en la generació d'una economia basada en part en la recerca, és a dir, en una estratègia de progrés conscient i d'evolució responsable en comptes de la fal·làcia d'un creixement sostingut.
És més important caminar cap a una Catalunya més social i més justa que cap a una Catalunya més rica. Penso que és un plantejament necessari per al nou catalanisme que hi ha de donar suport. Si basem el futur en models de la Revolució Industrial i en la seva socialització, no construirem cap procés on el catalanisme que estem elaborant tingui una formulació consistent. En el nou plantejament, la recerca científica ha de ser un pal de paller.
Una vegada més, es tracta d'educar i de socialitzar la nostra cultura convertint-la en un element universal, i la recerca científica pot ser fonamental en aquest procés. No ens hem de constrenyir únicament a la literatura, la poesia i d'altres manifestacions pròpies d'un poble, sinó que hem de ser capaços de generar valors propis, científics i tècnics compartits, afegint-n'hi d'altres de socials com la perseverança, la consistència i la seriositat.
El catalanisme social sorgirà si aconseguim objectius d'espècie, no només els sectaris i corporativistes. Hem de confrontar-nos amb la història. Ara el catalanisme no necessita romanticisme i misticisme, sinó intel·ligència, recerca científica, treball i una mica de mala llet.
L'èxit rau en com serem capaços d'implantar la ideologia vertebradora i en com es pot mobilitzar una societat a l'època d'internet i dels mitjans digitals de comunicació. Estem parlant d'aclarir els objectius, d'integrar la diversitat del nostre plantejament, de tenir consciència de la nostra catalanitat i de socialitzar-la fent servir tots els mitjans, però sobretot de saber què volem. És fer avançar el nostre poble des de la societat del coneixement a la societat del pensament.
Aquest article va ser publicat per primer cop al diari AVUI, pàgina 11, dijous, 1 de maig del 2008
8 Abr, 2008
Jornada de treball amb CCOO i la meva visió sobre els moviments d’esquerra
Una jornada de treball amb CCOO i la participació en una taula rodona on aportaré la meva visió sobre els moviments d’esquerra del segle XX centren la meva activitat pública de dijous dia 10 d’abril.
Sota el títol Tecnologia i Evolució: reflexions sobre el món d’avui, en el marc del Projecte Quadres de CCOO, que té per finalitat fer emergir nous quadres sindicals en aquesta organització, impulsen diferents trobades d’aquest tipus amb la finalitat de propiciar discussions sobre la necessitat de marcs generals d’interpretació de la realitat per orientar les pràctiques quotidianes.
En aquest context, m’han convidat per la perspectiva evolutiva que faig de la nostra espècie, introduint elements derivats de la socialització de les innovacions tecnològiques i com ho apliquem tot plegat en el món actual amb consciència crítica.
La jornada s’ha concebut per a les persones que han passat per les diferents edicions del Projecte Quadres en els darrers anys i està oberta a altres individus, amb la limitació que comporta una sala de 50 places. Serà dijous 10 d’abril, de 10 a 14 hores, als locals centrals de CCOO a Barcelona, a la Via Laietana, 16, de Barcelona.
Taula rodona
D’altra banda, a les 18 hores a l’Aula Magna de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, a la Plaça de la Imperial Tàrraco, prendre part en una taula rodona sobre Present i futur dels –ismes al segle XXI: marxisme, feminisme i nacionalisme, en el marc del segon debat que organitza l’Aula de Debat de la URV. Donaré la meva visió sobre els moviments d’esquerra del segle XX i defensaré la seva raó de ser actual i futura.
Els altres ponents són Eulàlia Lledó i Jaume Renyer que parlaran, respectivament, de la necessitat històrica i la raó actual del moviment feminista, en el primer cas, i dels moviments nacionalistes radicals, pel que fa al segon professor esmentat.
L’Aula de Debat de la URV té com a principal objectiu aprofundir i discutir a l’entorn de temes que es consideren d’utilitat per la ciutadania interessada en el coneixement.
4 Abr, 2008
Lliurament del Premi CrÃtica Serra d'Or Recerca - altres ciències pel llibre El naixement d'una nova consciència
La nit del 3 d'abril s'ha celebrat el sopar del lliurament dels Premis Crítica "Serra d'Or" i m'han concedit el de Recerca - altres ciències pel meu llibre El naixement d'una nova conciència. Per a mi, aquest premi és a un equip de treball i l'ha recollit Cinta S. Bellmunt, coautora amb mi del llibre Els somnis de l’evolució, i responsable de Comunicació de l’IPHES, l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, que dirigeixo, perquè tot just a la mateixa hora estava tornat d'un viatge de treball a la Xina.
Acceptar aquest premi és una responsabilitat social pel prestigi que té i representa molts anys de tenacitat de ciutadans catalans per mantenir en un alt nivell la cultura del nostre poble.
Em sento molt satisfet per aquest premi, i el meu equip suposo que també. Sempre he pensat que el millor que podem fer per aquest país és ser lleials a la nostra cultura, i que la lleialtat més eficaç és escriure en la nostra llengua, no perquè sigui millor que cap altra, si no perquè d’aquesta manera, mantenim la diversitat cultural.
Serra d’Or, sens dubte, i un científic no hauria de dir sens dubte, és una torxa poderosa que ens ha donat llum quan l’obscuritat era absoluta.
Accepto, a més, aquest premi, perquè és un reconeixement a tots vosaltres, a la vostra lluita, a la consistència, a la vostra persistència, i per mantenir al nostre país com a cultural universal, i la nostra llengua com a mitjà d’expressió.
29 Feb, 2008
Salvem la Devesa
La Plataforma Salvem la Devesa ha organitzat per a aquest cap de setmana un conjunt d’activitats per demostrar el seu rebuig a la construcció d’un pavelló dins d’aquest parc de la ciutat de Girona, sense que abans s’hagi fet un Pla d’Usos que defineixi el futur de l’espai. A més, consideren que no es pot fer res sense haver comptat prèviament amb un procés de participació ciutadana.
Entre els actes previstos, hi haurà la lectura d’un manifest, dissabte 1 de març, a les 20 h, en el parc mateix, i tot seguit, m’ha convidat a intervenir per reflexionar sobre el que ens està passant com a espècie.
Les meves paraules aniran en la línia dels conceptes que insisteixo darrerament: consciència crítica d’espècie, progrés conscient, creixement exponencial...
La protesta contra el que es vol fer a la Devesa de Girona és una mostra més d’aquest col·lapse d’espècie que vinc anunciant des de fa temps. Si no som capaços de controlar les relacions intraespecífiques, estem entrant en un coll d’ampolla que ens pot sortir molt car, fins el punt de causar una reducció demogràfica important. Després hi haurà una resocialització en la qual la tècnica i la cultura hi tindran un paper clau. A dia d’avui encara no hem metabolitzat la revolució científico i tècnica, cosa que ens pot conduir a una situació d’espècie molt difícil.
30 Nov, 2007
M’adhereixo i aniré a la manifestació 1-D que convoca la Plataforma pel Dret a Decidir
He enviat la meva adhesió a la manifestació 1-D i, a més, hi aniré, perquè jo sempre m’he declarat federalista. Ho recordo perquè, en el fons, el que s’està discutint és el model d’Espanya, que hauria de ser federal i plurinacional.
Les estructures que van sorgir amb la transició han quedat obsoletes i ja no donen resposta als problemes socials del nostre país. Des del meu punt de vista, aquest fracàs s’ha produït perquè perquè els partits polítics no atenen les necessitats socials i cíviques, llavors sortim al carrer per expressar aquest malestar.
Considero que la solució passa per concebre un altre sistema d’organització i, en aquest sentit, cal replantejar-se l’estructura federal d’Espanya.
Teniu més informació sobre la convocatòria i la Plataforma pel Dret a Decidir a la seva web: www.decideixodecidir.cat