www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

18 Jul, 2008

La dreta espanyola

L'entrada del postaznarisme és una bona notícia per a tothom. Rajoy ha començat la transició cap al centre amb força i això s'ha deixat sentir de forma extrema en el partit. La defenestració d'Acebes i Zaplana, els escolans del president superatlantista, va ser el tir de sortida de la nova estratègia davant del congrés celebrat a València.

Que quedi clar que el meu interès en escriure sobre aquesta problemàtica és més social que polític. Penso que la transició política a Espanya s'ha d'acabar si no volem emmalaltir la societat postfranquista. Necessitem que Rajoy no fracassi, i em sentireu dir poques vegades aquestes coses. Com a militant crític i comunista no hauria de fer aquestes referències de l'altre cantó, però penso que la política de Rajoy pot portar-nos a una dreta més civilitzada, no tan extrema, i que és possible que desprès del congrés de València es consolidi un nou partit. El seu aglutinador pot ser la nostàlgia de la dreta extrema i extravagant que encara rau en la societat civil del nostre país. D'altra banda, pot ser que es consolidi una força de centre que estabilitzi el país sense que ens passi com la legislatura passada quan semblava que el país fos en estat de guerra.

La manca del centre és semblant a la manca de l'esquerra. Al PSOE li caldria una cosa semblant, una esquerra social forta, però avui no vull escriure sobre aquest tema. La desfeta comunista de la post transició és un dels fenòmens més forts de la política espanyola dels darrers anys, i caldrà analitzar-la.

La dreta aznarista que va dominar l'escena política i l'oposició en el mandat anterior va sotmetre els poders polítics d'Espanya i totes les nacionalitats a un estrès només comparable a la darrera legislatura del president Aznar. Ni les raons d'Estat van ser respectades.

L'atemptat d'Atocha, el tema d'ETA, l'Estatut de Catalunya i les nacionalitats històriques van ser atacats sistemàticament amb la intenció demagògica de treure vots enfrontant als ciutadans del país fins al punt que a mi em van retornar les paraules del poeta, «una de las dos españas ha de helarte el corazón».

Suport a Mariano Rajoy

La dreta extrema, com exponent caspós del postfranquisme, refundada en un partit polític. Es per l'experiència que hem patit de confrontació civil, boicots, odi i desconfiança que ara dono suport a Rajoy. Que rectifiqui i que basi la seva política en els assumptes de país, que tingui en compte les nacionalitats històriques i el seu finançament, que doni l'oportunitat a una Espanya plural que emergeixi si així ho volen els ciutadans.

Els comunistes estem immersors en una profunda crisi i no som ningú per donar lliçons d'autocrítica. Ara bé, les persones hem de posar a funcionar el nostre esperit crític i la capacitat d'influir per ajudar a solucions democràtiques i socials als estats que ratllen la demència. Suposo que qui llegeix aquesta opinió esteu d'acord en el que ha passat a Espanya a les dues anteriors legislatures no és normal i que cal desterrar la idea de la confrontació com a mecanisme evolutiu del país.

Senyor Rajoy, ara ha començat un procés que cal que continuï per al bé dels ciutadans que vivim aquí. No sé si vostè té clara la importància del moment; del que estic segur és que cal canviar, deixar la radicalització i tornar a la realitat d'un país que ara es modern, encara que no és just amb tothom tal i com ho hauria de ser. No el fem més injust.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari  El Mundo del Siglo XXI  el 2 de juliol de 2008.

6 Jul, 2008

Les tribus es barallen: la violència latent del futbol

Hem assistit a un enfrontament entre tribus, pobles, del mateix subcontinent. Es barallen i així es cohesionen. El futbol és una manifestació pacífica de la confrontació i, per tant, una metabolització de la violència latent. És la competitivitat enfrontada a la competència. Per descomptat  que ni Homo antecessor, ni Homo heidelbergensis, ni els neanderthalensis, no practicaven aquest esport, però no tinc tan clar que no competissin entre ells per un mateix objectiu, el prestigi o el reconeixement social.

No entrarem si es fa per motius socials, psicològics o sexuals, però que la selecció natural ens ha preparat per competir, i en aquesta competició ens hem de fer competents.

A mi no m'agrada el futbol, per tant, represento a una petita part de la meva espècie en occident que no té aquesta addicció; d'altra banda, addicció que com he dit abans, té un fort component biològic, etològic, social, cultural i, m'atreveixo a dir, polític. És l'inconscient col·lectiu traslladat al territori, és la simulació de la depredació, no hi ha morts, però sí ferits. Juguen en la confrontació, es posen a prova tots els mecanismes evolutius, consubstancials al procés de competència intraespecífica i es projecta en ella el més profund del comportament primat.
Els més joves, el més forts, el més ràpids treballen en equip. L'excusa, una pilota, la mobilitat, l'estratègia, la tàctica, l'eficàcia. En el fons la penetració en l'àrea de gol. Defenses, centrals, davanters. Tota una estructura analítica per al servei d'una sistemàtica social i milers de milions d’espècimens humans disposats a sofrir, a divertir-se, i fins i tot a barallar-se per recolzar una part de la tribu.

Són 90 minuts de passió en un territori, 90 minuts de seducció evolutiva en un espai, 90 minuts de tensió real per saber qui és el més fort, per decidir qui serà premiat; no hi ha res nou sota el cel.

Reflexió, pensament, coneixement són tres conceptes que em vénen al capdavant dels plantejaments exposats. Reflexió: per a què serveix el futbol? Pensament: per què el futbol està al nostre cervell com a una cosa tan estructurada? Coneixement: ens ajuda aquest a entendre les claus del nostre procés evolutiu?

Es tracta de conèixer com som per reflexionar què és el que coneixem de nosaltres mateixos.
Per què el futbol disloca les relacions humanes i les converteix en confrontació pacífica? L'origen està al nostre cervell, en la forma com s'ha estructurat la nostra ment i com socialment hem organitzat aquestes respostes neurològiques.

El futbol incrementa la nostra sociabilitat,
ens fa més humans, ja que ens permet actuar de forma pacífica davant de la confrontació entre espècimens. Ens redimeix de la mort, ens dóna autoritat humana sense deixar de ser animals competitius; podem lluitar, córrer i cridar sense que hi hagi conseqüències importants.

El nostre cervell es va preparar per competir de forma intel·ligent des que deixem les frondoses selves africanes i ocupem les sabanes més obertes i amb més diversitat ambiental, fa ja més de 3 milions d'anys. Encara que a mi no m'agradi el futbol em resulten familiar les formes de competències que ha sistematitzat. Encara no som humans, però almenys existeix l'esperança que la mort no sigui el resultat de la incompetència de la nostra pròpia humanització.

El missatge és l'autocrítica, l'objectiu, l'evolució responsable; l'instrument, el progrés conscient. Els romans als circs apaivagaven la set de revenja i el morb del nostre fons animal convertit en cultura. Ho deia
Walter Benjamín: "no hi ha document de la cultura que no sigui alhora document de barbàrie".

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo el 26 de juny passat