21 Gen, 2015
Catalunya i moviment social (1)
Enllaç permanent |
Comentaris (0) |
Retroenllaços (0) |
Articles Mundo
Quan
els moviments socials s’organitzen, com ha esdevingut a Catalunya, resulta molt
difícil aturar-los, si no hi ha una resposta política adequada; aquesta és una
premissa etnogràficament establerta que cal tenir en compte. A més, en la
mobilització actual de la ciutadania catalana hi ha dos components que no podem
oblidar pas, per entendre el procés que estem vivint.
El
primer és la voluntat de ser que s’ha anat traslladant mimèticament al llarg
del temps a través d’àvies a pares i a fills, i que molts de nosaltres hem vist
i sentit a casa nostra, com succeeix amb la llengua, la cultura, les
tradicions, els costums, etc. Tots aquests factors, independentment de la
nostra ideologia, formen part de la nostra construcció social. Per això, el
catalanisme és tranversal, la qual cosa ha comportat que nacionalistes i no
nacionalistes ara mateix haguem esdevinguts sobiranistes.
Aquest
és el substrat que fa que un poble vulgui tenir un Estat propi. Es tracta de la
identitat, no com a sentit essencial, sinó com a sentiment de pertinença que
s’ha anat generant amb el pas dels anys, tot i els importants trasbalsaments
que s’han produït al llarg de la història del nostre poble. Alhora, aquest procés
forma part del manteniment de la diversitat cultural en l’evolució de la nostra
espècie, Homo sapiens, i segons la
meva opinió, és difícil de destruir, si no és per la amenaça i la força.
Empobriment
La
segona qüestió és l’empobriment de les classes mitjanes com a conseqüència de
la crisi econòmica. Aquest factor no és ni molt menys de menor importància. Ans
al contrari, jo diria que pot esdevenir cabal per entendre el que està passant en
la actualitat al nostre país. Les dues qüestions és retroalimenten
positivament, de manera que molta gent pensem que la solució als nostres
problemes seria tenir un Estat propi i poder decidir des d’aquí sense la
intermediació centralitzadora de Madrid.
A
més, pensem que es podria construir exnovo,
és a dir, sense corrupció, i treballant més per assolir un entorn més social i
igualitari. Aquesta és la utopia de molts de nosaltres i la que ens mou cap a
la interdependència amb altres estats, i sobretot, a l’acostament a Europa i a
l’allunyament d’Espanya, país del qual encara en formem part.
Ambdós
factors esdevenen molt importants donat que el substrat no es pot eliminar,
perquè forma part de la nostra tradició social i cultural i, per descomptat,
que la crisi actual, en el moment de la socialització de la revolució cientificotècnica
i de la planetització, afavoreixen que el gruix contextual sigui molt potent i
que la ciutadania vegi que pot perdre el control del nostre futur.
Participació de proximitat
Es
per això que tothom pensa que prendre decisions de prop pot ser una manera més
participativa i més pròxima de socialitzar-nos, reforçant la nostra identitat
catalana. Com a conseqüència, la lluita per la independència és també una
lluita per a la participació de proximitat. Per aquest motiu, les grans
mobilitzacions que s’han produït estan associades a la fúria destructiva del
benestar social i a la reivindicació d’un estat propi en el marc europeu, que
es on es prenen les decisions.
Tot i que tots els espècimens humans som iguals, parlem llengües diferents i tenim hàbits semblats, però no idèntics. Per aquesta raó, la identitat té sentit etològicament, i socialment no és negatiu. L’essencialisme per explicar la identitat és una idea més controvertida i que jo, per descomptat, no comparteixo, doncs soc internacionalista , i per conseqüentment, universalista.
Article publicat inicialment al diari El Mundo
