www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

29 Ago, 2007

Parkinson, Alzheimer, gens i cultura

Publicat per eudaldc 22:42 | Permalink Enllaç permanent | Comments Comentaris (1) | Trackback Retroenllaços (0) | General

Fa uns dies, en aquest mateix bloc, rebia un correu d’una persona que es definia com arquitecte i parkinsoniana; m’instava a prendre’m el mateix interès que he demostrat amb l’Alzheimer en el cas del Parkinson, preguntant-me directament si aquesta malaltia pot ser el resultat d’un excés de zel de l’evolució en atrofiar l’òrgan olfactiu principal o secundari (comentari que podeu llegir directament clicant aquí), ja que les persones que pateixen parkinson no tenen olfacte.

Entenc que podria haver-hi alguna qüestió que tingui a veure amb l’evolució dels gens, però, de moment, com ve observava aquest lector, amb el meu amic i metge Enric Bufill, neuròleg a l'Hospital General de Vic, només m’he aproximat a veure què succeeix amb els qui tenen Alzheimer.

La pràctica mèdica de l’Enric, combinada amb el seu interès científic en l’àmbit de la biologia evolutiva va permetre que desenvolupéssim plegats idees que ha anat traçant l’Enric.

Així, pel que respecte a la Malaltia d’Alzheimer sembla ser que la presència d’un al·lel (una de les formes variants de un gen ), l’al·lel ε4 i una proteïna, la reelina, hi tenen molt a veure. Us faré cinc cèntims del que sobre això explicàvem a l’article Conducta simbólica y neuroplasticidad: ¿un ejemplo de coevolución gen-cultura?, publicat a la Revista Neurologia 2004; 39 (1): 48-55.

Nosaltres considerem que les capacitats cognitives que caracteritzen l’Homo sapiens, per exemple, el llenguatge i el fet de poder crear, acumular i transmetre la cultura simbòlica, podrien estar directament relacionades amb una millora de la neuroplasticitat, i no només amb el creixement del cervell, doncs es dóna el cas que aquest, en el gènere Homo, al qual pertanyem nosaltres, no només no ha experimentat cap augment ens els darrers 150.000 anys, sinó que ha sofert una lleugera reducció en els darrers 35.000 anys, coincidint amb la generalització de la cultura simbòlica que probablement va tenir lloc al Paleolític Superior. Per tant, allò que ens hauria afavorit haurien estat canvis estructurals en el funcionament del cervell no un creixement en el tamany del mateix.

En aquest procés hi té un paper decisiu la neuroplasticitat, una característica que permet modificar de manera permanent o temporal els patrons de connexió sinàptica (unions especialitzades de neurones mitjançant les quals el sistema nerviós connecta tots els sistemes del cos) per produir canvis en les rutes d’interrelació entre les neurones i, per tant, alterar el funcionament dels circuits neuronals i la manera com interactuen els sistemes modals en què s’organitza el cervell.

Està demostrat, d’altra banda, que en l’evolució del cervell humà s’han produït canvis funcionals i estructurals, sobretot en àrees relacionades amb funcions cognitives complexes. Això esdevé en processos com la memòria i l’aprenentatge. Diversos estudis realitzats en vàries espècies de mamífers avalen, per exemple, que l’aprenentatge incrementa el número de connexions sinàptiques, cosa que podria propiciar una major neuroplasticitat.

Des d’aquest punt de vista, hem constatat que hi ha gens que afavoreixen aquestes connexions, com és el cas d’un al·lel, l’al·lel ε3 i, en aquesta mutació, que es va produir entre fa 220.000 i 150.000 anys, hi tindria molt a veure la presència d’algunes proteïnes com la reelina, que sembla haver desenvolupat un paper clau en l’evolució cerebral, regulant la migració i posicionament neuronal. L’emergència de la conducta simbòlica i l’increment de la complexitat tècnica i social associats a ella van poder exercir una intensa pressió selectiva que va portar a la selecció de gens els quals van comportar millores en la neuroplasticitat, cosa que constituiria un exemple de coevolució gen cultura.  En canvi, la possessió de l’al·lel  ε4 s’associa a una menor neuroplasticitat i una pitjo capacitat de reparació sinàptica.

En l’ésser humà, els portadors de l’al·lel ε4 experimenten una pitjor recuperació davant d’un traumatisme cranial i accidents vasculars cerebrals, i dit al·lel s’associa a una major afectació cerebral traumàtica en els boxejadors. L’al·lel ε4, a més, sembla que promou l’aparició prematura de dipòsits cerebrals de proteïnes neurotòxiques, l’excés de les quals condueix a la malaltia de Alzheimer. També s’ha constatat que els portadors d’aquest al·lel presenten amb més freqüència malalties cardiovasculars.

Aquestes reflexions demostren que el coneixement humà té encara un llarg camí per recórrer ja que més enllà dels diagnòstics cal cercar les causes de les malalties neurodegeneratives com la Malaltia de Alzheimer o el Parkinson, que com en altres casos formen part del que podríem anomenar el preu de la nostra evolució.

25 Ago, 2007

“Catalanisme social, d’esquerres i progressista” – sisè lliurament del Manifest “Catalunya, poble i nació”

L’avenç en la construcció del catalanisme social ha de ser lògic, racional i integrador. El catalanisme ha de representar sobretot participació i justícia social per a les majories; necessitem que la refundació del catalanisme sigui un projecte progressista i conscient en comptes de ser un artefacte defensiu per entendre el món –minoritari, si parlem del planeta- dirigit per élites econòmiques i polítiques amb interessos específics de classe. Des de la meva perspectiva, plantejo el catalanisme com una lluita contra les oligarquies reaccionàries, en favor del poble conscient d’ell mateix.

En el meu discurs, això és sinònim de pensar i d’articular, de transformar el coneixement amb el pensament. Els objectius d’una Catalunya social han de deixar enrere aquelles formes de catalanisme que durant la revolució industrial ens van ser útils, però que ara ja estan amortitzades. Ara, en la revolució científica i tècnica, han de ser les forces del treball, de la ciència i de la cultura, bàsicament sustentades per les classes populars i mitjanes, les que encapçalin estratègicament el procés. L’educació i la formació són els elements que s’han de jugar a fons en aquest projecte.

La Catalunya poble és qui ha de fer el catalanisme, no els interessos de les oligarquies organitzades ni les seves xarxes de poder. L’objectiu del catalanisme social és la reconstrucció del projecte nacional sense ambigüitats, una visió universal però participativa, una forma de cohesió amb contingut progressista; el diàleg social i la lluita política han de ser les expressions consistents d’un projecte compartit.

Ens hem de moure aprofitant els resultats de la nostra formació cultural i social des de la consciència del present i del coneixement del que volem en el futur, sent capaços d’interrogar el passat per obtenir una informació valuosa per desenvolupar la nostra consciència i la nostra catalanitat.

Els projectes de futur de Catalunya no es poden construir partint únicament dels projectes del passat. El nostre país està mutant com molts d’altres del món; la nostra manca de consciència nacional i la nostra desmoralització poden ser obra de les forces importants que juguen a la contra; per enfrontar-nos-hi és imprescindible que identifiquem de nou quins són els nostres problemes i que creem projectes consistents i unitaris: és urgent si el que volem és evitar la  destrucció de la nostra catalanitat. La revolució científica i tècnica ha impactat a Catalunya com a una forma renovada de revolució industrial i els seus efectes s’han deixat sentir des de tots els àmbits.

Hi ha una sèrie d’aspectes que afecta la nostra realitat i que no podem obviar perquè cal avaluar-ne l’impacte per passar a desenvolupar unes propostes constructives:

1.  Les desigualtats produïdes per les formacions socials capitalistes han produït balanços demogràfics planetaris que afecten de ple a Catalunya. L’aparició de la multiculturalitat i del multiliguisme és un fenomen que s’ha socialitzat recentment i que cal normalitzar per a la integració de la diversitat i per a l’obtenció d’un equilibri econòmic per a tothom.

2.    L’ampli ventall de mitjans de comunicació que ara existeix ha tingut un gran impacte sobre la xarxa dels nostres recursos lingüístics quan el català encara no havia estat socialment normalitzat. Hem de fer que la llengua catalana sigui més competent, però els catalanoparlants hem de deixar de pensar en ella només com un vehicle de comunicació, perquè per a nosaltres és també –fonamentalment- un vehicle identitari.

3.     La construcció i massiva posada en servei de mitjans de transport terrestres, aeris i marins han transformat les distàncies entre els territoris i els pobles disminuint-les exponencialment, els catalans hem d’aprofitar els avantatges que la nova situació en ofereix per enriquir des d’altres perspectives foranies la nostra identitat sota la perspectiva del progrés conscient i la intercomunicació.

4.  La davallada de les ideologies progressistes ha tingut un impacte negatiu en la consciència catalanista d’esquerres provocant la pèrdua de competència i l’empobriment de la nostra consciència nacional.

Per construir la catalanitat del futur fora bo no deixar de banda els fets que he esmentat, però, tot i això, el que a mi em sembla hores d’ara més important és què volem fer amb la nostra catalanitat.

I, què ha passat per arribar a aquesta realitat de desmobilització? Si volem construir el catalanisme social ho hem de fer vertebrant-lo sobre uns eixos conceptuals i empírics. Jo n’avançaria uns quants:

1.      L’aliança estratègica de les forces del treball, de la ciència i de la cultura ha d’arribar a formular els punts de referència de la refundació catalanista progressista i social.

2.     La majoria de progrés que en resulti ha d’actuar per generar un equilibri econòmic i cultural igualitari al nostre territori nacional, amb un model d’organització basat en el progrés conscient en comptes del creixement sostenible.

3.     És necessari que socialitzem la tècnica i la ciència per dinamitzar les forces del treball i alliberar energies que ens ajudin a establir la solidaritat intraespecífica.

4.  La cultura hauria de ser entesa com un subsistema que organitza els valors que comparteix conscientment un grup social concret. Si articulem constructivament la lluita i incorporem els interessos econòmics o socials de les majories, aportarem competència a la consciència crítica des de la nostra catalanitat.

5.   Cal incorporar de manera sistemàtica a la dona a la tasca de construir la identitat social catalana mitjançant la plena i efectiva normalització de la seva ciutadania.

6.  El fet de compartir una llengua com a forma de comunicació preferent sense menystenir d’altres amb les quals es cohabita l’hem de veure com un element que actua a favor de la integració de la diversitat. 

7.  El reconeixement del dret a l’autodeterminació és necessari per avançar cap a la interdependència com a poble de la mà amb els altres pobles d’Espanya, d’Europa i del món.

8.     Els catalans som poble, però també som espècie, per tant, hem de poder fer la nostra contribució específica per contribuir a la nova consciència crítica planetària.

En resum, penso que el catalanisme social i integrador ha de ser l’expressió del comportament humà d’un poble que té una especificitat històrica i que cal articular econòmicament i socialment el país des d’una perspectiva progressista.

De la mateixa manera, la nostra identitat ha de ser construïda sobre la diversitat. Catalunya és una nació; ara, a l’Occident, les nacions es composen de persones que procedeixen d’altres pobles i d’altres cultures. La vocació i l’objectiu d’una Catalunya social és justament construir dia a dia, amb les persones que composen el nostre poble, lluny de voluntats essencialistes, intentant fer una bandera de l’heterogeneïtat en comptes de fer-ne un motiu de separació.

La voluntat del catalanisme social no ha de suposar un procés d’assimilació per als nous catalans. Seria un error tirar endavant un projecte estratègic d’aquest tipus. Ara, el més important és que la consciència catalanista mantingui el seu substrat cultural actiu i que la socialització del catalanisme es desenvolupi en el teixit social. La integració econòmica efectiva, així com l’arrelament en una realitat nova han de ser el fil conductor de la integració, no de l’assimilació. La consciència de poble en moviment és l’expressió de voluntat dels catalans de projectar-nos al món mitjançant la nostra cultura i la nostra llengua.

Les aportacions de futur han de servir per a un horitzó on s’endevina què passarà al món, no es pot limitar a ser una revisió a corre cuita del passat. La integració de la diversitat és per a mi un procés creatiu i generador on els comportaments socials i culturals tenen en comú la nostra especificitat, però un procés que es pot enriquir amb les experiències pròpies de tothom que no té una cultura i una llengua originàriament catalana.

Una pràctica de resistència com la que estem desenvolupant amb el catalanisme actual ens pot conduir a postures defensives i desmoralitzadores, per tant, cal passar a l’acció; la defensa de la llengua, la cultura i de tot el que plantegem només és possible en el marc del progrés social de la comunitat. Això implica que els catalans que volem un catalanisme social i progressista ens hem de posar a treballar en la direcció de la integració i de la defensa crítica de la nostra estructura social, cultural i política mitjançant la lluita democràtica.

Si voleu llegir les quatre primeres parts part del manifest, publicades per primer cop a la revista Presència, del 6 al 12 d’abril, podeu fer-ho des de l’arxiu d’aquest mateix bloc, dins de categories.

16 Ago, 2007

“La consciència nacional” – cinquè lliurament del manifest “Catalunya, poble i nació”

Els humans tenim una estructura genètica semblant, però cadascun és diferent, hi ha petites diferències construïdes durant el desenvolupament històric la qual cosa fa que tinguem una història individual dins de la col·lectiva. A mesura que els individus s’han anat agregant en l’espai, s’han anat construint els pobles i les nacions. Aquesta diferència no ens fa especials ni en essència independents perquè som de la mateixa espècie, però sí que ens ha de fer conscients de la nostra variabilitat i diversitat per buscar la interdependència amb d’altres països i pobles.

La identitat és el concepte que vol explicar la capacitat que té un grup d’humans per implicar-se en la defensa col·lectiva dels seus valors culturals i de les seves realitzacions socials. La identitat nacional catalana, com totes les identitats, és el producte de tot tipus d’interaccions econòmiques i socials en l’àmbit històric diacrònic; la llengua és una conseqüència de les relacions interpersonals produïdes durant l’evolució històrica de membres de la nostra espècie en un territori concret. Així és dóna forma a la nació, l’espai de representació política d’un poble que, en el cas català, s’entén usant la mateixa llengua i compartint una sèrie de conceptes i de formes generades històricament. Els catalans hem de ser conscients d’aquesta realitat i contribuir a donar-li suport sense ambigüitats, pensant sempre en la integració amb d’altres pobles i d’altres cultures mai, però, des de l’homogenització.

Veiem doncs que la nostra nació, Catalunya, no és diferent a les altres nacions, però sí que té unes singularitats, unes trets específics que la diferencien de les altres, tinguin o no un Estat. Les idees del nostre poble s’expressen majoritàriament en aquest marc, una manera de ser independentista, nacionalista i catalanista; una diversitat que cal acceptar perquè és una realitat plural sorgida de la voluntat popular. Però també cal tenir en compte que les idees no catalanistes formen part de la nostra realitat territorial tot i  minoritàries. Atraure cap al catalanisme les persones que no ho són és una tasca de conscienciació i d’acció social de catalanitat combativa. La generació de consciència catalanista ha d’actuar en el sí dels moviments socials i culturals, ha d’estar en els moviments i les organitzacions socials promovent la importància del catalanisme progressista perquè és la forma de millorar les condicions socials de les classes populars i mitjanes. La reclamació de la interdependència en el futur de la planetització ha de ser una realitat sentida i volguda pel poble català.

I què és la interdependència?. Per a mi és l’estratègia d’un poble que només es pot desplegar en el marc de la planetització entesa com la integració de l’Homo sapiens en la Terra, en comptes de ser el procés de l’homogenització de l’espècie, la pèrdua de les identitats específiques. La interdependència necessita consciència crítica i pensament evolucionat en la perspectiva del consens social com a objectiu just. Els pobles hem de tenir dret a decidir què volem ser, hem de poder aspirar a la nostra sobirania. I, lògicament, Catalunya també té el mateix dret a poder demanar l’autodeterminació com tots els pobles lliures. Des de la meva perspectiva, Catalunya vol ser interdependent amb els altres pobles perquè té consciència crítica d’espècie i pensa en la democràcia política i social com a una forma justa d’organització dels seus ciutadans.

El sentiment de formar part d’un poble té un substrat de procés forçosament llarg, és un sentiment interclassista, una forma específica de consciència humana que, en primer lloc, es forja damunt d’un territori i que, en el cas català, té una llengua compartida que l’aglutina. Ara bé, sentir-nos poble no vol dir que no haguem de defensar els interessos de classe perquè precisament les classes populars, incloses les mitjanes, formen la majoria social del país. La consciència progressista i d’esquerres planteja la construcció social d’una nova realitat catalana popular.

En aquest procés s’estructura la lògica política i social; el resultat és l’emergència de la nació com instrument que articula, mai que separa de les altres realitats nacionals veïnes. En el cas de la nacionalitat catalana, les pressions externes, el centralisme, la incomprensió sovint d’altres nacionalitats semblants han fet que, des de temps històrics, la nostra identitat s’hagi hagut de veure reforçada a la contra, no com un procés normal. Però la Catalunya poble no es pot articular únicament a partir de les realitats passades: cal renovar ràpidament la nostra consciència nacional i el marc de la refundació catalanista és la resta de pobles ibèrics, Europa i el món.

 

Si voleu llegir les quatre primeres parts part del manifest, publicades per primer cop a la revista Presència, del 6 al 12 d’abril, podeu fer-ho des de l’arxiu d’aquest mateix bloc, dins de categories.