www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

21 Des, 2008

Imperis i la fi del capitalisme

He tornat fa poc del Perú, on treballo en la recerca dels primers pobladors del Cusco amb un equip de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social que jo dirigeixo i que efectua un projecte de recerca al Machu Picchu. Ho he fet en mig d'aquesta greu crisi del capitalisme financer. Tots els sistemes comencen i s'acaben, els evolucionistes ho sabem molt bé. Els inques, al segle XV, van arribar al seu màxim esplendor, és curiós que ho fessin en el mateix segle que els espanyols van descobrir i conquerir Amèrica, la base més tard d'un gran imperi.

Els dos imperis, el dels inques i l'espanyol, van desaparèixer, un després de l'altre. Res dura per sempre. Resulta curiós, quan parles amb els economistes lliberals, que es pensen que el capitalisme serà etern; és una concepció metafísica de l'evolució, segons ells, hi ha veritats absolutes i sistemes infal·libles i d'altres que no ho són.

Aquestes posicions són, per descomptat, posicions absurdes. Com és que em poso a parlar d'això ara? Doncs bé, penso que el que està passant és el començament del final del capitalisme; la globalització és la daga que l'esventrarà. Ja han tingut el primer avís, el que no saben és que no n'hi haurà d'altres.

Parlen de refundar el capitalisme, què més voldrien. Això és una il·lusió, un idealisme, un miratge voluntarista. Però està bé que es plantegi d'aquesta manera; si fa tan sols 10 anys, algú hagués dit això, se l'haurien mirat pensant que era boig. Ara es poden dir totes les bestieses que es vulguin i, davant del desconcert, tothom escolta estorat a qui la diu més grossa.

El col·lapse de l'espècie és un fet que ens pot explicar moltes de les coses que estan passant. Es obvi que caldrà estudiar amb més profunditat els sistemes econòmics i socials per entendre'ls bé, però també s'hauran d'estudiar a fons els processos evolutius, en un continuum enorme i gràcil bucle en espiral.

La socialització del capitalisme porta a la seva mort. Una mort que no serà immediata però serà més ràpida del que pensem. Tots sabem que, quan una cosa deixa de funcionar, deixa de tenir sentit. Al capitalisme l'hi està passant el que li va passar al paleocomunisme. La nostra generació haurà vist caure el paleocomunisme i el neocapitalisme; hem tingut sort de veure la història accelerada.

El capitalisme, com la vida de les espècies, té un temps limitat. La nostra espècie té 180.000 anys, ha conviscut amb l'Homo erectus, l'Homo neanderthalensis, l'Homo floresiensis, totes han desaparegut, nosaltres continuem, però també tenim data de caducitat, això és clar. El capitalisme ha conviscut -i conviu- amb el comunisme, jo sóc comunista i també tinc data de caducitat.

La selecció natural actua i la cultural també ho fa; cauen els imperis, però també cauen les cultures, els sistemes, etc, són les lleis de l'evolució. El que pensem nosaltres no és sempre el mateix que passa; les nostres conviccions són molt importants, però l'evolució és implacable; és per això que penso que al capitalisme li està arribant la seva hora. Més de 200 anys, tal i com s'ha accelerat la nostra espècie, són molts.

Es per això que parlo d'imperis, ara li arriba l'hora al gran imperi americà, el gegant amb peus de fang comença a fer figa; abans l'hi havia arribat a la Unió Soviètica. Forma part de l'evolució, per selecció, encara no som prou humans per moure el món amb lògica. El temps marca l'emergència, la contingència i la decadència fins a l'extinció, també per al capitalisme.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI el 3 de desembre de 2008.

3 Des, 2008

Entendre el món

Entendre's a un mateix com a persona és complicat; ho és des de la perspectiva del tipus de preguntes que t'has de fer. I, entendre el món, encara ho és més. Assumir les respostes a aquestes preguntes et poden portar a la bogeria.

Entendre què passa, quan passa, com passa i, finalment, per què passa, és una seqüència que només el temps et pot ajudar a completar; jo ho anomeno entrar a la seqüència principal. Quan entres, i tens ressonància, passes dels projectes com a execucions analítiques als processos com a estructures sistèmiques.

Conèixer-te a tu mateix, doncs, constitueix la base de l'autoconsciència. Intentar saber com funciona el teu entorn t'ajuda a posicionar-te en el teu propi procés evolutiu. Tot és el resultat de transformar coneixement en pensament i, després, tancar el bucle convertir pensament en coneixement, l'etern bucle evolutiu.

L'ambició en el coneixement és la transcendència en el pensament. Són com un tipus de sentència que ens poden ajudar a reflexionar. Això és el final del perquè. La transcendència filosòfica del treball científic és la socialització del coneixement; no es pot tirar endavant una visió del món si no et prepares a fons i no desenvolupes teòricament i pràcticament una disciplina.

Es per això que els processos personals són reflexos dels comportaments relacionals. L'entorn i la persona formen part de la mateixa dinàmica, coneixement i pensament s'estructuren, i s'haurien d'estructurar en el mateix àmbit, es tracta de fusionar per entendre els processos com dinàmiques reals.

Generar bones preguntes i experimentar amb les respostes utilitzant el mètode et permet establir seqüències contingents per avançar amb el com. Això és el procés científic que sempre necessita l'espai-temps per saber quan passen les coses. El temps t'ubica i dóna contingència al pensament i al coneixement, el temps organitza l'evolució i et fa conscient d'allò que vols saber.

Tot el que cal és interrogar-nos per poder treballar en una perspectiva de coneixement. Els humans necessitem saber qui som. Encara que sembli obvi -i que els presocràtics ja es van fer aquestes preguntes al segle XXI, amb més coneixement empíric, necessitem pensar per conèixer i conèixer per pensar.

Hem arribat al final de raonament, a per què serveix conèixer i per què hem de pensar. Sembla evident que són preguntes seminals, sense les que quals no és possible la racionalitat actual. De tota manera, cal veure com ho fem. Es per això que parlem de socialització de la ciència com a mecanisme evolutiu.

Es una qüestió de tots que la ciència arribi a la societat i que la societat es socialitzi amb la ciència. Aquesta forma de pensar només es pot fer des de la consciència d'espècie, i les preguntes seminals són cosa de tots aquells que volem intentar saber cap on anem i de tots els que pensem que aquesta és una decisió que no depèn de la selecció natural.

Entendre el món no és fàcil, plantejar-se un exercici de reflexió és interessant, cal avançar en aquesta perspectiva; només d'aquesta manera podrem arribar al què, al quan, al qui, al com i al per què.

Aquest article va ser publicat per primer cop a El Mundo del siglo XXI el passat 19 de novembre de 2008.