24 Nov, 2010
Joan Solà , un socialitzador exemplar de la llengua catalana
La identitat és el concepte que vol explicar la capacitat d’un grup d’humans per implicar-s’hi en la defensa col·lectiva dels seus valors culturals i de les seves realitzacions socials. En aquest procés, la llengua, sorgida com a conseqüència de les relacions interpersonals produïdes durant l’evolució històrica de membres de la nostra espècie en un territori concret, n’és una eina fonamental. El prestigiós lingüista Joan Solà ho tenia molt clar i va lluitar aferrissadament perquè el català fos un mitjà d’expressió útil a la societat, impregnant-la d’actualitat i socialitzant-la, i no conservant-la com un vehicle fossilitzat. Només així és dóna forma a la nació, l’espai de representació d’un poble que, en el cas català, s’entén expressant-se amb el mateix idioma i compartint una sèrie de conceptes generats al llarg del temps.
Joan Solà al centre de la imatge, durant la seva estada a la URV el juliol de 2009, en un tribunal d'accés a una plaça - Cedida Jordi Ginebra / URV
En aquest sentit, moltes vegades s’ha parlat de que la immigració és un fre a l’expansió del català, perquè cedim als nouvinguts amb la seva llengua. Com molt bé defensava Joan Solà, això no ha de ser així, i els polítics han d’aplicar les mesures que siguin adients, i de forma contundent, perquè els de fora també sentin el català com una llengua que els permet compartir un espai i una cultura, integrant la diversitat, però sense renunciar a la nostra identitat. El català ha de ser, doncs, una eina que ens serveixi per entendre el món, saber qui són, d’on venim, cap on anem... Tot això ho hem de fer respectant la coexistència lingüística, però salvaguardant la llengua autòctona i propiciant el seu ús com un idioma viu i normalitzat en tots els àmbits, amb el qual ens desenvolupem en el nostre entorn més immediat.
Des d’aquest punt de vista, Joan Solà va treballar de valent perquè el català fos una llengua viva, actual, necessària, l’eix articulador d’un territori i d’un poble que defineix la nostra identitat. Va saber defensar-la de manera eficaç i donar-la a conèixer d’una manera molt planera. Va ser un socialitzador exemplar, tal com entenem i apliquem des de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) aquest concepte. Lamentem la seva mort i ara, més que mai, la seva trajectòria ens engresca a continuar treballant pel nostre país, Catalunya.
14 Nov, 2010
Marcelino, fins a la victòria sempre
El sindicalisme de classe va ser una expressió de l’intel·lectual col·lectiu, una manera revolucionaria de plantejar la defensa dels treballadors, però també dels equilibris econòmics mundials, és el cas de les assemblees de la Seat a Barcelona, a finals dels seixanta i principis dels setanta, on a més de reivindicacions econòmiques es tractava l’alliberament dels vietnamites sota la pressió imperialista. Aquesta era una forma de fer sindicalisme no economicista, que ens feia més humans defensant la igualtat.
Marcelino Camacho - Viquipèdia
Vaig conèixer a Marcelino Camacho a Figueres, als anys setanta. Tothom esperava que comences a parlar i ho va fer-ho amb la seva acostumada vehemència racional. En aquells moments de canvi, els comunistes majoritaris en el sindicat teníem clar que les comissions obreres havien de generar els sindicats socioeconòmics i polítics del segle XX. Era una utopia pròxima, quelcom que podíem assumir i espècimens com Marcelino Camacho, amb 14 anys de presó, li donaven un gran prestigi per la seva fermesa. Ara alguns van a la presó per xoriços i no per les seves conviccions. El sindicalisme de classe de llavors es basava en les grans concepcions gramscianes de les forces del treball i de la cultura.
Per anar cap una nova consciencia crítica cal accelerar el motor de la racionalitat humana. La força de la biologia i l’etologia animal sovint ens condemnen a prendre decisions que no tenen cap direccionalitat ni sentit en un món on l’energia podria ser repartida i equilibrada. Però tot i així, hem de respectar la força dels espècimens humans que han mantingut la seva coherència i consistència. Quan penso amb Marcelino Camacho ho faig amb un altre gran Home, el que va ser president de Sud-àfrica, Nelson Mandela, carreres paral·leles i honestedat simultània, il·lustració d’una forma de ser i concebre el sindicalisme i la política que no es pot destriar.
Els qui encara pensem que el món es pot transformar, i el nostre objectiu vital és el coneixement i el pensament crític que ens beneficia com espècie, hem de reivindicar la consciència com a motor primordial per a la participació en la millora de la condició humana.
Camarada Marcelino, fins a la victòria sempre. Això ja no és una quimera, en tot cas, una utopia. El futur realitzable només es pot predicar amb l’exemple
Aquest article va ser publicat per primer cop el 3 de novembre a la secció Prisma d'El Mundo del siglo XXI
5 Nov, 2010
El futur de l'espècie humana (3): Per què som com som
En l’evolució del gènere Homo, assolida una capacitat cranial de més de 1.000 centímetres cúbics, arribem a un llindar, i és en aquest moment que es produeixen innovacions importants en el nostre sistema d’adaptació. Es tracta d’un episodi en què algunes adquisicions importants se socialitzen i altres emergeixen.
En aquest sentit, l’emergència de la consciència va ser per al gènere Homo una adquisició. La consciència és la capacitat d’adonar-se de les nostres interaccions amb el mitjà i entre nosaltres i, com a conseqüència, intentar entendre-les. Curiosament, no va ser la nostra espècie la que va iniciar el procés cap a les formes seminals d’aprensió de la realitat. L’Homo heildebergensis, antecessor de l’Homo neanderthalensis, va ser-ne el pioner, tal com demostren les restes trobades al jaciment Sima de los Huesos, a la Sierra de Atapuerca. Allí hem descobert una acumulació intencional de cadàvers que va tenir lloc fa més de 500.000 anys, cosa que indica que l’Homo heildebergensis disposava de coneixement, o d’intuïció, sobre la mort i, probablement, practicava un ritual funerari per acumular els congèneres traspassats. Aquesta acció segurament ens indica el començament d’una nova forma d’adaptació humana desconeguda fins al moment.
En aquella època, no només acumulaven ja els morts de manera intencional, sinó que, per exemple, també tenim proves que els humans desenvolupen altres activitats simbòliques, com l’art. La producció plàstica indica un alt nivell d’abstracció, perquè sense aquesta capacitat és molt difícil entendre com emergeix aquesta propietat en el si del nostre llinatge.
Crèdit: Pierre Comunica
El foc i les seves propietats acceleren comportaments que van encaminats a l’adquisició de consciència, gràcies probablement al desenvolupament d’un llenguatge articulat, que retroalimenta un procés d’encefalització progressiu en el nostre gènere.
Hem d’entendre que l’adquisició de consciència accelera de manera sistemàtica la capacitat dels hominins per reflexionar sobre ells mateixos i adonar-se de la seva singularitat, aconseguida a través de la intel•ligència operativa socialitzada.
L’emergència de la consciència i la seva socialització, per a l’Homo sapiens, poden constituir la base d’una nova forma de contemplar-nos, sempre que aquesta consciència esdevingui crítica i operativa. L’adquisició de consciència d’espècie és un fet nou i encara no està generalitzada. Aquesta consciència és una conseqüència de la transformació de coneixement en pensament, per cert, un procés encara molt incipient.
De com la consciència crítica d’espècie s’estengui, es generalitzi i se socialitzi, en pot dependre el futur de la humanitat al nostre planeta. Possiblement, la gran síntesi evolutiva ha arribat en un moment en el qual el nostre cervell està capacitat per aprendre de manera continuada i esbrinar les lleis que governen la naturalesa i aviat, experimentalment, reproduir-les.
El conjunt d’adquisicions que ens fan humans, en el marc del procés d’hominització, són les que asseguren l’emergència de noves capacitats que han de ser contrastades en el marc del progrés conscient i l’evolució responsable de la nostra espècie.
Fragment extret de la lliçó inaugural del curs acadèmic 2010-2011 de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, que vaig pronunciar el passat 28 de setembre.