www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

11 Set, 2007

“Construir la futura identitat - Refundar el catalanisme” setè lliurament del manifest “Catalunya, poble i nació”

Cal refundar el catalanisme si ens volem mantenir com un poble cohesionat. Sens dubte, la llengua és l’eix articulatori bàsic per entendre la cohesió nacional. Per refundar el catalanisme, ens hem de mostrar actius, amb consciència de la nostra identitat actual, perquè la que tinguem en el futur no l’hem de forjar en contraposició a ningú sinó a favor del que nosaltres volem ser. No és possible ressuscitar el que érem quan encara no sabem què volem ser, una afirmació que parteix de la base que hi ha un catalanisme ja amortitzat per la seva pràctica social concreta.

De la mateixa manera que durant la Renaixença la burgesia nacional va començar el camí de la modernització social amb la cohesió social de les forces del treball tan necessàries per a la revolució industrial, ara, en el marc de la revolució científica i tècnica socialitzada, hem de pensar quina ha de ser la forma de cohesió. La meva proposta és la d’un catalanisme integrador, social i progressista.

Però, quin és el substrat que pot crear les noves formes de cohesió social dels catalans? Per descomptat, la qüestió de la identitat constructiva i inclusiva és bàsica en el procés d’articulació de les forces progressistes que s’estructurin entorn de les energies dels treballadors manuals i intel·lectuals. La identitat no pot ser reorganitzada sense tenir en compte la integració dels processos propis dels catalans en el marc de la internacionalització de les experiències de totes les grans revolucions socials.

Si voleu llegir les sis primeres parts part del manifest, publicades per primer cop a la revista Presència, del 6 al 12 d’abril de 2007, podeu fer-ho des de l’arxiu d’aquest mateix bloc, dins de categories.

25 Ago, 2007

“Catalanisme social, d’esquerres i progressista” – sisè lliurament del Manifest “Catalunya, poble i nació”

L’avenç en la construcció del catalanisme social ha de ser lògic, racional i integrador. El catalanisme ha de representar sobretot participació i justícia social per a les majories; necessitem que la refundació del catalanisme sigui un projecte progressista i conscient en comptes de ser un artefacte defensiu per entendre el món –minoritari, si parlem del planeta- dirigit per élites econòmiques i polítiques amb interessos específics de classe. Des de la meva perspectiva, plantejo el catalanisme com una lluita contra les oligarquies reaccionàries, en favor del poble conscient d’ell mateix.

En el meu discurs, això és sinònim de pensar i d’articular, de transformar el coneixement amb el pensament. Els objectius d’una Catalunya social han de deixar enrere aquelles formes de catalanisme que durant la revolució industrial ens van ser útils, però que ara ja estan amortitzades. Ara, en la revolució científica i tècnica, han de ser les forces del treball, de la ciència i de la cultura, bàsicament sustentades per les classes populars i mitjanes, les que encapçalin estratègicament el procés. L’educació i la formació són els elements que s’han de jugar a fons en aquest projecte.

La Catalunya poble és qui ha de fer el catalanisme, no els interessos de les oligarquies organitzades ni les seves xarxes de poder. L’objectiu del catalanisme social és la reconstrucció del projecte nacional sense ambigüitats, una visió universal però participativa, una forma de cohesió amb contingut progressista; el diàleg social i la lluita política han de ser les expressions consistents d’un projecte compartit.

Ens hem de moure aprofitant els resultats de la nostra formació cultural i social des de la consciència del present i del coneixement del que volem en el futur, sent capaços d’interrogar el passat per obtenir una informació valuosa per desenvolupar la nostra consciència i la nostra catalanitat.

Els projectes de futur de Catalunya no es poden construir partint únicament dels projectes del passat. El nostre país està mutant com molts d’altres del món; la nostra manca de consciència nacional i la nostra desmoralització poden ser obra de les forces importants que juguen a la contra; per enfrontar-nos-hi és imprescindible que identifiquem de nou quins són els nostres problemes i que creem projectes consistents i unitaris: és urgent si el que volem és evitar la  destrucció de la nostra catalanitat. La revolució científica i tècnica ha impactat a Catalunya com a una forma renovada de revolució industrial i els seus efectes s’han deixat sentir des de tots els àmbits.

Hi ha una sèrie d’aspectes que afecta la nostra realitat i que no podem obviar perquè cal avaluar-ne l’impacte per passar a desenvolupar unes propostes constructives:

1.  Les desigualtats produïdes per les formacions socials capitalistes han produït balanços demogràfics planetaris que afecten de ple a Catalunya. L’aparició de la multiculturalitat i del multiliguisme és un fenomen que s’ha socialitzat recentment i que cal normalitzar per a la integració de la diversitat i per a l’obtenció d’un equilibri econòmic per a tothom.

2.    L’ampli ventall de mitjans de comunicació que ara existeix ha tingut un gran impacte sobre la xarxa dels nostres recursos lingüístics quan el català encara no havia estat socialment normalitzat. Hem de fer que la llengua catalana sigui més competent, però els catalanoparlants hem de deixar de pensar en ella només com un vehicle de comunicació, perquè per a nosaltres és també –fonamentalment- un vehicle identitari.

3.     La construcció i massiva posada en servei de mitjans de transport terrestres, aeris i marins han transformat les distàncies entre els territoris i els pobles disminuint-les exponencialment, els catalans hem d’aprofitar els avantatges que la nova situació en ofereix per enriquir des d’altres perspectives foranies la nostra identitat sota la perspectiva del progrés conscient i la intercomunicació.

4.  La davallada de les ideologies progressistes ha tingut un impacte negatiu en la consciència catalanista d’esquerres provocant la pèrdua de competència i l’empobriment de la nostra consciència nacional.

Per construir la catalanitat del futur fora bo no deixar de banda els fets que he esmentat, però, tot i això, el que a mi em sembla hores d’ara més important és què volem fer amb la nostra catalanitat.

I, què ha passat per arribar a aquesta realitat de desmobilització? Si volem construir el catalanisme social ho hem de fer vertebrant-lo sobre uns eixos conceptuals i empírics. Jo n’avançaria uns quants:

1.      L’aliança estratègica de les forces del treball, de la ciència i de la cultura ha d’arribar a formular els punts de referència de la refundació catalanista progressista i social.

2.     La majoria de progrés que en resulti ha d’actuar per generar un equilibri econòmic i cultural igualitari al nostre territori nacional, amb un model d’organització basat en el progrés conscient en comptes del creixement sostenible.

3.     És necessari que socialitzem la tècnica i la ciència per dinamitzar les forces del treball i alliberar energies que ens ajudin a establir la solidaritat intraespecífica.

4.  La cultura hauria de ser entesa com un subsistema que organitza els valors que comparteix conscientment un grup social concret. Si articulem constructivament la lluita i incorporem els interessos econòmics o socials de les majories, aportarem competència a la consciència crítica des de la nostra catalanitat.

5.   Cal incorporar de manera sistemàtica a la dona a la tasca de construir la identitat social catalana mitjançant la plena i efectiva normalització de la seva ciutadania.

6.  El fet de compartir una llengua com a forma de comunicació preferent sense menystenir d’altres amb les quals es cohabita l’hem de veure com un element que actua a favor de la integració de la diversitat. 

7.  El reconeixement del dret a l’autodeterminació és necessari per avançar cap a la interdependència com a poble de la mà amb els altres pobles d’Espanya, d’Europa i del món.

8.     Els catalans som poble, però també som espècie, per tant, hem de poder fer la nostra contribució específica per contribuir a la nova consciència crítica planetària.

En resum, penso que el catalanisme social i integrador ha de ser l’expressió del comportament humà d’un poble que té una especificitat històrica i que cal articular econòmicament i socialment el país des d’una perspectiva progressista.

De la mateixa manera, la nostra identitat ha de ser construïda sobre la diversitat. Catalunya és una nació; ara, a l’Occident, les nacions es composen de persones que procedeixen d’altres pobles i d’altres cultures. La vocació i l’objectiu d’una Catalunya social és justament construir dia a dia, amb les persones que composen el nostre poble, lluny de voluntats essencialistes, intentant fer una bandera de l’heterogeneïtat en comptes de fer-ne un motiu de separació.

La voluntat del catalanisme social no ha de suposar un procés d’assimilació per als nous catalans. Seria un error tirar endavant un projecte estratègic d’aquest tipus. Ara, el més important és que la consciència catalanista mantingui el seu substrat cultural actiu i que la socialització del catalanisme es desenvolupi en el teixit social. La integració econòmica efectiva, així com l’arrelament en una realitat nova han de ser el fil conductor de la integració, no de l’assimilació. La consciència de poble en moviment és l’expressió de voluntat dels catalans de projectar-nos al món mitjançant la nostra cultura i la nostra llengua.

Les aportacions de futur han de servir per a un horitzó on s’endevina què passarà al món, no es pot limitar a ser una revisió a corre cuita del passat. La integració de la diversitat és per a mi un procés creatiu i generador on els comportaments socials i culturals tenen en comú la nostra especificitat, però un procés que es pot enriquir amb les experiències pròpies de tothom que no té una cultura i una llengua originàriament catalana.

Una pràctica de resistència com la que estem desenvolupant amb el catalanisme actual ens pot conduir a postures defensives i desmoralitzadores, per tant, cal passar a l’acció; la defensa de la llengua, la cultura i de tot el que plantegem només és possible en el marc del progrés social de la comunitat. Això implica que els catalans que volem un catalanisme social i progressista ens hem de posar a treballar en la direcció de la integració i de la defensa crítica de la nostra estructura social, cultural i política mitjançant la lluita democràtica.

Si voleu llegir les quatre primeres parts part del manifest, publicades per primer cop a la revista Presència, del 6 al 12 d’abril, podeu fer-ho des de l’arxiu d’aquest mateix bloc, dins de categories.

16 Ago, 2007

“La consciència nacional” – cinquè lliurament del manifest “Catalunya, poble i nació”

Els humans tenim una estructura genètica semblant, però cadascun és diferent, hi ha petites diferències construïdes durant el desenvolupament històric la qual cosa fa que tinguem una història individual dins de la col·lectiva. A mesura que els individus s’han anat agregant en l’espai, s’han anat construint els pobles i les nacions. Aquesta diferència no ens fa especials ni en essència independents perquè som de la mateixa espècie, però sí que ens ha de fer conscients de la nostra variabilitat i diversitat per buscar la interdependència amb d’altres països i pobles.

La identitat és el concepte que vol explicar la capacitat que té un grup d’humans per implicar-se en la defensa col·lectiva dels seus valors culturals i de les seves realitzacions socials. La identitat nacional catalana, com totes les identitats, és el producte de tot tipus d’interaccions econòmiques i socials en l’àmbit històric diacrònic; la llengua és una conseqüència de les relacions interpersonals produïdes durant l’evolució històrica de membres de la nostra espècie en un territori concret. Així és dóna forma a la nació, l’espai de representació política d’un poble que, en el cas català, s’entén usant la mateixa llengua i compartint una sèrie de conceptes i de formes generades històricament. Els catalans hem de ser conscients d’aquesta realitat i contribuir a donar-li suport sense ambigüitats, pensant sempre en la integració amb d’altres pobles i d’altres cultures mai, però, des de l’homogenització.

Veiem doncs que la nostra nació, Catalunya, no és diferent a les altres nacions, però sí que té unes singularitats, unes trets específics que la diferencien de les altres, tinguin o no un Estat. Les idees del nostre poble s’expressen majoritàriament en aquest marc, una manera de ser independentista, nacionalista i catalanista; una diversitat que cal acceptar perquè és una realitat plural sorgida de la voluntat popular. Però també cal tenir en compte que les idees no catalanistes formen part de la nostra realitat territorial tot i  minoritàries. Atraure cap al catalanisme les persones que no ho són és una tasca de conscienciació i d’acció social de catalanitat combativa. La generació de consciència catalanista ha d’actuar en el sí dels moviments socials i culturals, ha d’estar en els moviments i les organitzacions socials promovent la importància del catalanisme progressista perquè és la forma de millorar les condicions socials de les classes populars i mitjanes. La reclamació de la interdependència en el futur de la planetització ha de ser una realitat sentida i volguda pel poble català.

I què és la interdependència?. Per a mi és l’estratègia d’un poble que només es pot desplegar en el marc de la planetització entesa com la integració de l’Homo sapiens en la Terra, en comptes de ser el procés de l’homogenització de l’espècie, la pèrdua de les identitats específiques. La interdependència necessita consciència crítica i pensament evolucionat en la perspectiva del consens social com a objectiu just. Els pobles hem de tenir dret a decidir què volem ser, hem de poder aspirar a la nostra sobirania. I, lògicament, Catalunya també té el mateix dret a poder demanar l’autodeterminació com tots els pobles lliures. Des de la meva perspectiva, Catalunya vol ser interdependent amb els altres pobles perquè té consciència crítica d’espècie i pensa en la democràcia política i social com a una forma justa d’organització dels seus ciutadans.

El sentiment de formar part d’un poble té un substrat de procés forçosament llarg, és un sentiment interclassista, una forma específica de consciència humana que, en primer lloc, es forja damunt d’un territori i que, en el cas català, té una llengua compartida que l’aglutina. Ara bé, sentir-nos poble no vol dir que no haguem de defensar els interessos de classe perquè precisament les classes populars, incloses les mitjanes, formen la majoria social del país. La consciència progressista i d’esquerres planteja la construcció social d’una nova realitat catalana popular.

En aquest procés s’estructura la lògica política i social; el resultat és l’emergència de la nació com instrument que articula, mai que separa de les altres realitats nacionals veïnes. En el cas de la nacionalitat catalana, les pressions externes, el centralisme, la incomprensió sovint d’altres nacionalitats semblants han fet que, des de temps històrics, la nostra identitat s’hagi hagut de veure reforçada a la contra, no com un procés normal. Però la Catalunya poble no es pot articular únicament a partir de les realitats passades: cal renovar ràpidament la nostra consciència nacional i el marc de la refundació catalanista és la resta de pobles ibèrics, Europa i el món.

 

Si voleu llegir les quatre primeres parts part del manifest, publicades per primer cop a la revista Presència, del 6 al 12 d’abril, podeu fer-ho des de l’arxiu d’aquest mateix bloc, dins de categories.

 

11 Mai, 2007

“Identitat, llengua i conceptes estratègics” – quart lliurament del Manifest “Catalunya, poble i nació”

L’espècie és la unitat bàsica de consciència que hi ha al planeta, constitueix el futur operatiu de la humanitat; el respecte a la diversitat i a la varietat s’ha de centrar en el respecte a la identitat cultural com a base de la possible i desitjable integració de la diversitat social i cultural dels humans en el futur. La diversitat ens ha de fer convergir en comptes de divergir. Aquesta identificació del que és humà ha de permetre la consolidació i socialització de la consciència crítica d’espècie entesa com la capacitat de tota la humanitat, de l’Homo sapiens, per tirar endavant un projecte d’equilibri, ecològic, social i econòmic del planeta amb valors culturals sotmesos a la discussió permanent.

La identitat no és un projecte essencialista i falsament diferenciador. Cal cercar les diferències que ens uneixen amb la resta dels pobles del món perquè pretenem que la nostra identitat estigui basada en un procés pretèrit i present amb vocació de futur, construïda i compartida col·lectivament d’acord amb els nous reptes. Llengua, cultura, coneixement científic, social i polític han de ser els eixos estructurals de la realitat catalana.

Interdependència efectiva

La identitat inclusiva és una construcció en moviment per assegurar la continuïtat d’un poble com el català. Catalunya és una nació i hem de defensar amb fermesa aquesta realitat per aconseguir una interdependència efectiva amb els altres pobles i nacions. La catalanitat i la pràctica catalanista es basen en la inclusió conscient en comptes de l’exclusió; la nostra ha de ser una postura plenament competent i ofensiva no competitiva, defensiva i victimista.

Hem de donar coherència a la definició de nació. Aquest és un conjunt d’éssers humans que viuen en un territori, que tenen una mateixa història i costums semblants o idèntics, sovint amb la mateixa llengua i, sobretot, amb la consciència suficient per disposar d’un govern propi. Hem d’entendre el concepte nació com a un artefacte històric de tipus polític sustentat per un poble, amb identificació cultural i social col·lectiva i conscientment acceptada. Per tot això, Catalunya és una realitat nacional històrica; el poble català ha d’aconseguir tenir un reconeixement universal i l’ha de reclamar de manera persistent; cal lluitar per aconseguir-ho amb l’objectiu d’integrar-nos, sense nostàlgia regressiva, a les noves realitats i a les unitats de països i de nacions del món que estan en constant moviment. independentment que tinguin o no estat.

Pensar i actuar en català

Catalunya s’ha de transformar en un equip humà, en intel·lectual col·lectiu conscient. Els catalans hem de ser capaços de generar i regenerar el nostre comportament col·lectiu específic i, per tant, de dimensionar les nostres relacions amb altres espais i pobles; la interdependència és una via progressista i evolutiva en el camí de la planetització de la nostra espècie. Només es podrà avançar si realment ens fem conscients que el dret a l’existència com a poble i nació es guanya dia a dia. Conèixer, pensar i actuar en català s’ha de convertir en una pràctica quotidiana si volem, com a poble, redreçar la consciència nacional; només la generació de condicions objectives mitjançant la subjectivació social pot arribar a fer que això sigui possible.

Catalunya, com totes les nacions, és un territori d’interaccions que durant molt de temps ha compartit i segueix compartint un espai, una llengua i una cultura, és doncs una estructura social interrelacionada. Ara, al nostre territori hi ha altres llengües, algunes d’elles parlades massivament; la nostra, el català, cal que estigui normalitzada en tots els àmbits; ens veiem obligats a defensar-la a casa i, a més, a estendre el seu ús entre els nous catalans. La llengua és el vehicle d’identificació més important, del que ara es tracta és que ho continuï sent. El català s’ha de situar com una llengua de socialització bàsica independentment de la convivència i de l’aprenentatge d’altres llengües.

Coexistència lingüística

Hem de comprendre que la coexistència lingüística és possible sempre que es respecti i es normalitzi la llengua pròpia. Les altres, llengües amb històries i contextos diferenciats, no tenen ni han de tenir un pes i un valor històrics i espacials iguals, tot i que sí tenen dret a compartir la comunicació amb el català. Per la nostra banda, els catalans tenim l’obligació de defensar-les sempre que no posin en perill la llengua pròpia. No es tracta, doncs, d’anar en contra de cap d’elles sinó de defensar la que ens és pròpia i històrica. A més, als catalans ens convé dominar tres o més llengües per tal de facilitar el contacte i la integració de coneixement social, tècnic i científic d’un món on la tecnologia és el factor fonamental de socialització.

Un repàs històric ràpid ens il·lustra sobre la pressió a qual ha estat sotmesa la llengua catalana els darrers tres-cents anys. El català és una llengua d’un país petit. Es pot pensar que mai s’havia parlat i escrit tan com ara, però tot i això correm el perill de no socialitzar-la al ritme de l’avenç dels fluxos demogràfics del planeta, això seria la pèrdua de la influència decisiva que Catalunya ha de tenir per gaudir de projecció futura. Els catalans que fem servir habitualment la nostra llengua com a voluntat popular a mantenir la nostra cohesió no hem de defallir; a Catalunya, cal parlar sempre en català perquè és una mostra de normalitat. Això vol dir educar en català, pensar-hi i escriure-hi i, sempre que sigui possible, tirar endavant les lleis per a la seva defensa.

L’eix articulador

Qui es sent català i defensa conscientment la seva catalanitat ha de parlar, escriure i llegir en català amb tota naturalitat; qui no el conegui, però treballi i visqui aquí ha de fer un esforç per aprendre’l perquè així es cohesiona i contribueix a defensar el nostre poble i la construcció de la seva identitat present i futura. Cal fer créixer la consciència que la nostra llengua és important, és la que –entre altres coses– ens fa catalans, per tant, tenim el dret a defensar-la i a convertir-la cada vegada més en l’eix articulador. A Catalunya, pensem i parlem en català.

Hem de promoure la llengua en tots els àmbits de la vida social, és l’element fonamental per regenerar la catalanitat i assegurar el seu manteniment. Ja sigui parlat, escrit, escoltat, l’impacte de la llengua en els mitjans de comunicació social és essencial per a la nostra continuïtat. El català ha de ser la llengua de socialització a Catalunya.

Nogensmenys, repetim que si volem una catalanitat crítica, no hem d’excloure cap llengua ni cultura del territori. A més capacitat de coexistència, més potencial per arribar a formes d’integració. En el discurs d’esquerra i catalanista hi ha d’haver una dialèctica d’inclusió; als catalans no ens cal ser essencialistes però sí procesualistes i crítics, hem de fer una pràctica inclusiva i conscient defensant el que pensem i actuant fermament en conseqüència.

Cultura compartida

Entenc la cultura com un subsistema organitzador dels valors compartits conscientment per un grup social concret. En el nostre cas, la llengua i la cultura estan associades i marquen una especificitat del comportament social humà; la cultura compartida articula les col·lectivitats i la llengua genera un món que fa afins a les persones i les fa viure en una esfera semblant.

La nostra catalanitat, expressada en el catalanisme progressista, ha de ser una pràctica d’identitat renovada, en construcció constant, no essencialista i en moviment. La identitat del nostre poble és la suma de les coses substancials, a més de les que ara ens sembli que cal afegir. Per tant, és el poble en moviment defensant la nostra realitat, el poble viu que lluita per l’equilibri social i contra la marginació econòmica, interdependent, internacionalista i universalista.

El territori és l’espai diacrònic de construcció social, i el temps la dimensió de transformació de les interaccions que tenen lloc en l’espai el qual articula, gràcies a la seva territorialitat, les aspiracions nacionals d’un poble. La identitat nacional és un factor de cohesió social i de generació d’energia constructiva, una garantia de creixement social i històric humà: compartir la llengua i la cultura és fonamental.

Si voleu llegir les tres primeres parts part del manifest, publicades per primer cop a la revista Presència, del 6 al 12 d’abril, podeu fer-ho des de l’arxiu d’aquest mateix bloc, dins de categories.

20 Abr, 2007

“La revolució científica i tècnica i les propostes per al canvi” – tercer lliurament del Manifest “Catalunya, poble i nació”

El catalanisme necessita una reforma i una transformació profundes per tal d’avançar-se i d’adaptar-se als gran canvis i transformacions que han tingut lloc en els darrers decennis en l’evolució social i tecnològica de la nostra espècie. El catalanisme polític va néixer del procés inicial de la revolució industrial que transformaria les relacions socials i de producció arreu d’Occident a partir del segle XIX. Ara, començat el segle XXI, ens cal construir les bases i els enunciats ideològics del catalanisme a partir de l’impacte de les conseqüències de la revolució científica i tècnica del segle passat que es projecten ràpidament cap al futur.

Amb aquesta modesta però sincera aportació ideològica, m’agradaria posar al cim de la taula elements per generar un debat i contribuir a discutir sobre les bases ideològiques que defineixin el futur de la nostra identitat; la meva pretensió és evitar la pràctica d’un catalanisme anacrònic, que segons penso ens portaria a l’extinció d’un poble conscient. El catalanisme que defenso és social i progressista. Nascut en el si de les forces del treball i de la cultura, i per tant dirigit a la majoria, el debat que vull iniciar el veig com un encenall del que podrien –haurien– d’arribar a ser els eixos estructurals de la vertebració ideològica futura de la nostra nació.

L’última de les revolucions universals ha tocat el moll de l’os de l’articulació dels pobles perquè n’ha canviat les relacions socials de producció. Ha posat en moviment energies i formes de comunicació mitjançant instruments que acaben transformant el món que ens envolta, per tant, les nostres interaccions personals i col·lectives. D’aquesta manera, una forma de ser, de conèixer, de viure, de parlar, de transmetre informació i d’expressar-nos ha vist com s’accelerava el procés d’apropiació d’hàbits, de costums, de llengües i de formes culturals d’altres indrets i com es modificaven de manera específica les llengües i les cultures arreu del món.

Al segle XX, al planeta hi va haver més canvis socials i econòmics que en els darrers tres milions d’anys d’evolució humana. Les transformacions s’han manifestat obertament a tots els països del món occidental, ara ja de l’oriental; el que durant segles s’havia establert com una forma de diversitat històrica i social s’ha accelerat. La mobilitat, la comunicació, el traspàs d’idees, la nova organització, el comerç, el turisme, els diferents fluxos demogràfics, i sobretot la incorporació de la dona a la construcció social han dinamitzat el planeta, dimensionant com mai el caràcter únic d’espècie.

Catalunya, país modern, hi està submergit i és part d’aquesta situació en la qual cal generar conceptes i estratègies perquè l’arribada de nous contingents de gent –a més dels que ja són aquí– treballin per la catalanitat des de la nova perspectiva d’una societat plural i oberta. Hem d’aconseguir que els fluxos interns i externs generin l’energia per construir col·lectivament la catalanitat del futur.

Hi ha un corrent constant d’energia molt consistent. Nogensmenys, uns fluxos tan potents no han aconseguit socialitzar la riquesa. Una identitat nacional forta i crítica en construcció ha de ser capaç de metabolitzar i d’integrar tothom en el sistema, de fer avançar la consciència nacional a la vegada que construeix una solidaritat internacional autèntica, i contribueix a l’equilibri econòmic, ecològic i social del planeta. La perspectiva d’una consciència crítica d’espècie ha d’acompanyar el nostre projecte nacional de poble solidari amb altres pobles des de la perspectiva de la interdependència.

La refundació ideològica de la consciència nacional ha de tenir en compte totes les transformacions que provenen del segle XX sense oblidar les que es desenvoluparan al segle XXI. Aprendre a defensar activament la llengua i la cultura des dels interessos de les classes populars és una actitud absolutament necessària per regenerar l’esquerra del catalanisme progressista del segle XXI. Comunistes, anarquistes, socialistes i republicans hem de ser els agents de transformació del catalanisme en acció social crítica.

Si voleu llegir la primera i la segona part del manifest, publicades per primer cop a la revista Presència, del 6 al 12 d’abril, podeu fer-ho des de l'arxiu d'aquest mateix bloc o des de la secció "categories".

16 Abr, 2007

“Obrint perspectives” – segon lliurament del Manifest “Catalunya, poble i nació”

Tal com exposaré més endavant, hi ha una sèrie de qüestions que em sembla important que tinguem en compte per dur a bon port aquests plantejaments. Després de la revolució industrial –ja incidiré després en aquest qüestió– no hi ha hagut cap anàlisi sobre l’impacte de la revolució científica i tècnica i els plantejaments catalanistes. A més, en el meu parer, el catalanisme prové d’una manera d’entendre el món com una globalitat i de com nosaltres, els catalans, ens hi podem situar mitjançant la nostra llengua i la nostra cultura mentre reclamem una articulació diferenciada de la societat segons la consciència nacional.

Ens cal un catalanisme social conscient que aporti un concepte que va més enllà del que és estructural, la llengua i la cultura, de la defensa de la identitat, d’una postura idealista i voluntarista perquè propiciï una nova identificació del poble català amb la seva nacionalitat. I això ha de ser vinculant per a tots els que treballant i vivint aquí o fora d’aquí sentim la nostra identitat com a poble, la catalanitat universal amb consciència d’espècie. La millora social dels catalans s’ha d’entendre en el marc d’un procés solidari, igualitari i nacional, però també en la perspectiva d’un equilibri econòmic i social de tots els altres pobles del planeta.

El catalanisme entès des de l’esquerra planteja una renovació ideològica amb arguments històrics i científics que ens ajudin a centrar la consciència nacional en construcció, no justificada amb tòpics. Només podem entendre l’evolució cultural i social d’un poble si li donem un sentit d’estructura dinàmica més àmplia.

El risc de fragmentació social i política del nostre país planeja sobre els nostres caps. Llengua i cultura han de tornar-se a integrar en una nova realitat més consistent; el substrat formatiu de la consciència nacional s’ha de sotmetre a les noves realitats provant d’incorporar els valors més lògics per a l’adaptació de persones d’altres nacionalitats a la construcció d’un projecte nou; tot plegat a partir d’una realitat nova i de les transformacions que s’han estat produint des del final del segle XX.

La integració de la diversitat humana, primerament com a ciutadans procedents d’arreu de l’Estat, ara d’arreu del planeta, és una qüestió urgent. Si la integració de la diversitat no va acompanyada d’un diàleg obert, franc i crític amb al conjunt del catalans, correm el risc d’aïllar socialment el catalanisme reduint-lo a grups de gent i a masses que no troben cap manera d’articular-se en la realitat nacional que volem construir.

El coneixement de la història, l’educació, la cultura, la llengua i la política han de tenir un espai social des d’on es puguin reconstruir uns espais progressistes que en comptes d’assimilar els fluxos demogràfics ajudin a prendre consciència d’una altra realitat en construcció. El nucli del catalanisme social i progressista és aconseguir una societat integrada a partir de l’eliminació de la pobresa i la marginació; allò que realment ha d’articular la nostra llengua i la nostra cultura són els comportaments solidaris específics.

Com a corol·lari d’aquest breu repàs, per tirar endavant, el caràcter resistent del catalanisme –en disputa permanent amb el centre de l’Estat espanyol– ha de ser desplaçat pel caràcter alternatiu d’un posicionament que cal fer emergir a favor del procés d’articulació de Catalunya amb l’Europa comunitària i amb el món. Com a conseqüència, els problemes derivats de l’afirmació identitària s’han de lligar a la lluita de classes, al desplegament de la consciència crítica d’espècie i, d’un procés així, n’ha de poder sorgir un catalanisme refundat, progressista, social i conscient.

Si voleu llegir la primera part del manifest, publicada per primer cop a la revista Presència, del 6 al 12 d’abril, podeu fer-ho clicant aquí

11 Abr, 2007

Catalunya, poble i nació I. Apunts de catalanisme social

Aquests dies he volgut retornar al debat polític amb un manifest titulat “Catalunya, poble i nació”, en el qual proposo refundar el catalanisme fent-lo integrador, social i progressista, i en què defenso el català com a eix vertebrador de la consciència nacional. La primera part d’aquest manifest l’he publicada a la revista Presència, de difusió arreu dels Països Catalans, la setmana del 6 al 12 d’abril; ells mateixos donaran a conèixer la segona part en el pròxim número. En tot cas, vull aprofitar també el meu bloc personal per anar generant debat amb tots vosaltres, dosificant el contingut d’aquest manifest. Avui poso a la vostra disposició uns breus apunts històrics sobre el catalanisme social.

L’emergència del catalanisme com a resposta a una identitat atacada secularment és òbvia per als catalans, no hi cal gaire explicació. La realitat nacional perseguida del nostre poble va ser rescatada socialment i políticament al segle XIX. El catalanisme ideològic va sorgir, doncs, en forma de combat diferenciador i unificador del fet català. La recuperació de la consciència nacional s’expressa històricament amb l’intent de redreçar-la mitjançant la Renaixença, els Jocs Florals (1859), el Primer Congrés Catalanista (1880), el Memorial de Greuges (1885) i les Bases de Manresa (1892) entre altres manifestacions que van tenir lloc en aquell segle. Tot plegat va configurar les bases seminals, i a la vegada sistemàtiques, del que seria el catalanisme del segle XX.

També és un fet que la revolució industrial va ser el motor econòmic i social sustentador de la Renaixença, del nou catalanisme i de la seva socialització. Nogensmenys, aquella formulació ideològica va tenir poca capacitat de canvi en sentit progressista. El catalanisme social, amb el suport de les aportacions republicanes i federalistes, es compacten a finals del segle XIX, però sobretot, a començaments del segle XX, quan estructuren per primera vegada un catalanisme d’esquerres que hauria pogut tenir una perspectiva més transformadora i solidària si les circumstàncies històriques ho haguessin permès.

L’aportació dels conceptes de solidaritat i d’organització social de les classes populars propicia els inicis d’alguna més enllà del catalanisme burgès, el qual bàsicament va donar cohesió als interessos de la classe dominant. Al començament del segle XX, la ideologia catalanista es va articular al voltant de la dualitat de postulats d’esquerres i de progrés i de posicions apolítiques i més dretanes. Als anys 1923-1930, la dictadura de Primo de Rivera va enfonsar les il·lusions de la burgesia il·lustrada i de les masses catalanistes; el control estricte del territori per evitar que la lluita de classes es decantés a favor dels obrers i de les capes populars va tenir molt a veure amb l’intent de destruir les seves organitzacions i, més tard, qualsevol organització catalanista sense distinció de classe. El catalanisme va ser destruït i va entrar en una nova situació.

La República va significar un període de llibertat i esperança per al catalanisme social i popular, però va durar poc temps sense cap oportunitat per consolidar-se estratègicament. Durant la Guerra Civil, que va enfrontar el país de l’any 1936 a l’any 1939, la lluita d’interessos contraposats es va expressar amb molta força. La pèrdua de la guerra va significar l’eliminació de les idees progressistes i, de passada, del catalanisme. Va representar l’enfonsament massiu del pòsit de consciència nacional que la nació havia acumulat fragmentàriament. A partir de 1940, la dictadura del general Franco va pactar les qüestions econòmiques amb sectors importants de la burgesia catalana i va atacar, a la vegada, tota mena de manifestació de catalanitat i de redreçament nacional en un intent d’esborrar la nostra identitat a qualsevol preu.

Després de molts anys de prohibició i d’atacs administratius a la llengua parlada, escrita i llegida, i dels canvis produïts per la important industrialització de la dècada de 1960, van començar les reivindicacions nacionals basades en la lluita per les llibertats, per l’amnistia i per l’Estatut d’Autonomia; tot i així, no es va consolidar la catalanitat, no hi va haver una integració efectiva de la diversitat social i política. El catalanisme latent estava representat per les forces polítiques i en les organitzacions socials d’una manera heterogènia, amb tota una sèrie de problemes que l’unien.

L’Assemblea de Catalunya, constituïda l’any 1971, i el Congrés de Cultura Catalana van provar de donar respostes integradores i de generar propostes unitàries incorporant les classes populars i treballadores d’altres indrets de l’Estat a un proposta de catalanisme progressista i responsable tornant a desenvolupar la idea d’Estat plurinacional. Finalment, però, va ser la dreta qui va articular el discurs catalanista.

La democràcia no es va aconseguir per mitjà d’una ruptura. Amb la mort de Franco, l’any 1975, va ser el mateix règim que va fer una metamorfosi obligat per la pressió dels antifranquistes. Amb l’arribada de la democràcia i la seva consolidació institucional, una nova –però vella– forma de catalanisme, síntesi d’idees de la burgesia, es van barrejar amb plantejaments de tipus social i econòmic progressistes i populars. El catalanisme d’esquerra tenia poca vertebració i viabilitat; estava molt fragmentat.

Més tard, l’any 1976, el catalanisme es va expressar de moltes maneres, però sobretot com a resistència lingüística i forma de combat amb les quals totes les forces polítiques de caire català estaven d’acord; era l’època de reivindicació i de treball per la recuperació de la identitat nacional. La restauració de la Generalitat va permetre tirar endavant lleis i programes de normalització bàsics incidint en aspectes com la llengua, la cultura i l’estructura social i política, aspectes que s’han anat mantenint durant els primers governs de la dreta nacionalista.

Ara en el segle XXI, després de més trenta anys de democràcia, cal refundar el catalanisme abans que sigui massa tard, fent-ho des d’un catalanisme progressista que reclama una estructura federal d’Espanya.