16 Oct, 2011
Refundació del socialisme
Després del llarg hivern franquista els partits polítics varen sortir a la llum l’any 1976. La lluita per aconseguir les llibertats va ser llarga i complexa; per alguns militants progressistes, fins i tot, cruel. Tots els partits aspiraven a gaudir d’un règim democràtic per poder dur a terme els seus programes. La transició va ser dura i plena de claudicacions per part dels partits amb més compromís, i a Catalunya, especialment pel Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, que va perdre bous i esquelles.
D’una transició política sense ruptura se’n varen beneficiar específicament els partits de centre, com la UCD i el PSOE, quan aquest últim encara era marxista. La resta va ser dinamitada, especialment el PSUC. Ara sembla que li toca al partit socialista refundar-se, després d’haver-ho fet tots. Darrerament ha dut a terme aquest procés ERC, amb un canvi que sembla més una metamorfosi que un relleu de direcció; el PSUC es va transformar en Iniciativa per Catalunya i en Esquerra Unida Alternativa, desprès d’un procés de fragmentació exponencial, un cop realitzat el cinquè congrés.
El missatge del socialisme marxista va desaparèixer per fer el discurs de la socialdemocràcia i després convertir-se en un partit de centre que vota totes les iniciatives importants amb el PP, també refundat per Fraga després de la primera transició. PSOE i PSC són una federació a la deriva, després d’haver tingut quasi tot el poder i perdre’l, sembla ser de forma definitiva, almenys per uns quants anys. Toca refundació o defunció.
Els partits a base de perdre els seus fonaments ideològics acaben essent una ombra del que eren i el poble acaba no donant-los-hi el vot. Ni carn ni peix. Sembla que les coses han anat tant al centre que han perdut les perifèries, i també la centralitat, mala peça al teler.
El nou partit dels socialistes, -no se si es dirà d’aquesta manera després del daltabaix electoral- haurà, sinó de buscar-se un nou nom en el que s’expliqui que no són socialistes ni socialdemòcrates i, per tant, hauran de definir-se de nou. La tasca no és fàcil.
Els partits comencen a ser caducs, no així la política, un art de governar-nos que encara no ha estat substituït socialment. Per esperar que arribi una nova forma d’organització cal refundar-se. Desitjo als socialistes tota la sort del món; els farà falta perquè tot ha canviat molt amb l’entrada a aquesta crisi sistèmica. Tot el que havia passat abans són figues d’un altre paner.
Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI el 12 d'octubre de 2011
technorati tags: partits polÃtics , crisi sistèmica , democracia , trasición , militancia progresista , Catalunya