20 Oct, 2009
Premis
LES COMUNITATS es mantenen vives amb ritus de socialització per incrementar la seva sociabilitat. Entre altres estratègies, utilitzen el guardó, com a nexe comú entre els individus i la pròpia societat. Tot per reforçar l'estructura. La cohesió s'aconsegueix gràcies a compartir valors que són assumits socialment per la majoria d'espècimens. Les persones que no són premiades i pensen que han de ser-ho, moltes vegades es troben discriminades d'aquesta estratègia.
Els premis, si no són compartits ni reconeguts socialment, no tenen cap valor operatiu. La discussió de mèrits entre uns i altres pot generar actituds poc moralitzades. Les persones necessitem ser ateses pels nostres congèneres, si no, podem caure a la marginació. Si no hi ha distinció per a l'activitat que fas, el consol rau en fer-te d'una tribu. No cal anar molt lluny. Ara ho veiem en el futbol. Si guanya el teu equip, guanyes tu, i encara que tu no hagis fet res té el mateix efecte social i et sens reconegut amb els qui pertanyen al mateix equip.
Els premis, per tant, poden ser personalitzats o bé corporatius, directes o indirectes. La funció de cohesió que tenen és bàsica pel bon funcionament social. Si el premi és conseqüència d'un bon savoir faire, les coses es gaudeixen més, ja que a part de ser reconegut per una activitat, es demostra que aquesta està ben executada.
El corol·lari de tot és com es produeix la identificació individual amb l'estructura col·lectiva. Representat directament o bé indirectament, tendim a fer-nos afins als qui reben els premis i moltes vegades els compartim passivament.
Les conseqüències de milers d'anys d'evolució biològica, etològica, social i cultural ens han fet d'aquesta manera. No hi ha res a dir, el que es planteja és que quelcom que sembla molt innocent està en la base de la nostra socialització com a primats humans.
Les distincions serveixen a tothom, tant als qui els reben, com als qui hi donen suport, com als qui se'ls fan seus perquè simpatitzen amb els esforços dels altres. D'aquesta manera, tots els qui formen part de la ciutadania anònima, són guardonats també, de manera que el premi es socialitza.
Ningú es queda enrere. A través de l'esport, de la cultura, de la ciència etc, tothom s'identifica en un projecte, cosa que ens porta a l'afirmació de que els premis formen part de l'evolució de la nostra espècie, l'Homo sapiens. Dissortadament ens autoanalitzem poc i no som conscients de totes les estratègies que hem configurat per trobar-nos a nosaltres mateixos.
Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI del 7 d’octubre de 2009, quatre dies després d’haver rebut el Premi Nacional de Pensament i Cultura Científica que atorga la Generalitat de Catalunya.
8 Oct, 2009
Evolució o revolució
L' HOMO sapiens avança cap al futur a través del coneixement i del pensament. Ara s'obren tres escenaris hipotètics que han de ser contrastats per la pròpia evolució: el de continuïtat estructural com a homínids en procés d'humanització; el segon, el col·lapse d'espècie com a conseqüència d'un creixement exponencial, i el tercer, el de l'extinció per esgotament del sistema que hem generat.
Els processos en els que participen organismes vius funcionen a partir de lleis de la termodinàmica i de la informació. Els homínids humans que aconseguiren frenar l'entropia del sistema produint codis exosomàtics, és a dir, els nostres avantpassats obtenien una energia de l'entorn impensable sense l'ús de la tècnica de la talla de la pedra. La informació transmesa per aquesta cultura va permetre guanyar complexitat, un fet que la nostra espècie ha convertit en exponencial. Una emergència aparentment tant minsa va canviar l'adaptació d'un gènere fins a un progrés en el coneixement i el pensament incommensurable.
La sistematització d'una adaptació cada vegada més tècnica ens ha permès incrementar la nostra sociabilitat fins aplegar-nos en una xarxa planetària d'un abast informatiu únic en el regne animal. Hem convertit la Terra en territori operatiu i la consciència d'espècie es desenvolupa en base a una ocupació sistemàtica de la biosfera.
L'Homo sapiens ha accelerat el seu procés evolutiu i adaptatiu d'una forma exponencial i apareixen contradiccions entre la seva capacitat d'obtenir energia i la forma de socialitzar-la. El creixement exponencial de població, el consum de recursos i la incapacitat de trobar una manera racional de metabolitzar el creixement ens porta a una situació de risc.
Així, dels escenaris de futur plantejats és molt factible que només dos tinguin factualitat: el col·lapse, si no fem canvis sistèmics, o bé, com mantenen alguns col·legues científics, l'extinció. Cal doncs regular el sistema perquè la dissipació energètica i el malbaratament ens pot portar a pèrdues estructurals. El coneixement i el pensament són memòria del propi sistema i hem d'utilitzar-ho per sistematitzar les nostres interaccions.
Només els humans hem arribat a un estadi de complexitat que ens ha capacitat per fer l'autocrítica i com a conseqüència per intervenir sobre les lleis naturals i així convertir-les en processos humans que no posin en perill el nostre futur com a espècie en el planeta.
Aquest article va ser publicat per primer cop el 23 de setembre de 2009 al diari El Mundo del siglo XXI, a la secció Prisma