17 Oct, 2010
Ni futbol ni toros
Els que tenim la sort que no ens agrada ni el futbol ni els toros passem força desapercebuts socialment. Tenim altres maneres de socialitzar-nos, que no per ser minoritàries no s’han de tenir en compte. El salt d’esquí, per exemple, és un esport apassionant; un espècimen humà llançant-se per una pendent nevada aconseguint planejar més de cent metres, després tocar a terra i continuar lliscant fins parar-se.
Parlo d’aquesta qüestió, en un moment en què tot es manipula i es polititza demagògicament. La nostra espècie necessita diversitat per poder assegurar la seva estructuració futura al planeta.
Admetre una identitat és admetre la diversitat, negar una identitat és negar la diversitat. Tots els humans formem part d’un sistema d’organismes vius que tenen com a finalitat reproduir-se, tant biològicament com culturalment. Negar aquest fet és negar la continuïtat de l’espècie.
Els essencialismes a nivell cultural són dogmes socials des del meu punt de vista mal establerts. Els que no tenim comportaments majoritaris, hem de comportar-nos fora de la campana de Gaüss de la moda. Això fa que puguem ser menys apassionats, i possiblement més objectius, amb aquestes actituds.
Ser objectiu no ens fa ni millors ni pitjors, però, potser ens fa més conscients que els essencialistes que perden el control dels seus comportaments crítics i s’enfonsen en la vulgaritat. No passa res amb la vulgaritat, quan aquesta és producte de la ignorància, però, és possible que sigui una aliada perillosa quan es busca empíricament pels fonamentalistes essencialistes per fer acrítiques les majories socials fàcilment instrumentalitzables.
La confusió per part de la nostra espècie sobre qui som, ens pot portar a no saber què volem fer. Ens hem de tranquil·litzar i ser conscients que la confrontació era una bona manera d’arreglar problemes en els espais animals no humanitzats, però que en els d’espècie, ens pot portar al desastre.
Escric aquestes ratlles conscient de la tendència manipularia dels mitjans de comunicació en general. No ens agradaria aixecar-nos un matí i adonar-nos que estem fent irreversibles la solució dels problemes socials. Els problemes ideològics han de tenir una solució ideològica, però tots els problemes tenen una solució social de consens.
Guanyi el Madrid o el Barça, perdi o no la selecció espanyola, hi hagi o no toros, el món continua essent essencialment humà. No ens hem de fer pitjors del que potencialment podem ser, sinó, fer-nos conscients de fer-nos millors com espècie.
Aquest article va ser publicat per primer cop el mes de setembre al diari El Mundo del siglo XXI
10 Oct, 2010
El futur de l'espècie humana (2): Qui som
El procés evolutiu va provocar que per atzar un gènere de l’ordre dels primats, l’Homo, el nostre, comencés a bifurcar-se i s’especialitzés en la producció exosomàtica per tal de regular energia de l’entorn. Amb molta probabilitat, va ser la pressió efectuada pel canvi climàtic, el refredament i la pèrdua d’humitat sobre els ecosistemes africans en el Pliocè, fa tres milions d’anys, els factors que van desencadenar un procés que després seria irreversible, seminal, en l’hominització i humanització del nostre llinatge, a través de l’adaptació tècnica.
Pierre Comunica
La producció de codis externs per regular informació és comparable a la memòria del sistema genètic controlada per l’ADN i transmesa per l’ARN. La codificació, a través de seqüències de reducció de materials, deixen l’empremta d’una activitat informativa que ajuda a autoalimentar la memòria del sistema biològic afegint-hi la memòria tècnica.
La producció d’eines, o codis informatius, pels hominins, utilitzant les mans amb connexió amb el cervell i la recerca de primeres matèries de l’entorn, pot ser anàloga als codis d’informació de l’ADN capaços de produir proteïnes i estructurar morfologies.
Totes les espècies del gènere Homo han utilitzat les eines per adaptar-se, fent d’aquesta adquisició socialitzada, i del llenguatge, la base de bifurcació i canvi respecte a les adaptacions d’altres primats. El factor fonamental és la sistematització de l’ús d’eines, que contribueix de manera acumulativa a l’encefalització. Les seqüències de fabricació i ús retroalimenten les estructures neuronals. La socialització i ús sistemàtic de la producció d’eines i la capacitat de comunicació a través del llenguatge són, doncs, la base del nostre progrés com a humans.
Fragment extret de la lliçó inaugural del curs acadèmic 2010-2011 de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, que vaig pronunciar el passat 28 de setembre.