27 Jun, 2014
Catalunya: qüestió d’Estat
Avui voldria compartir amb vosaltres un text que m’ha publicat
recentment el Punt Avui.
Les estructures socials es formen en el marc de la selecció natural, cultural i tècnica. Aquests són els vertaders i únics factors limitants de qualsevol planificació estratègica dels humans. En aquest context, la diversitat és un mecanisme establert per la pròpia naturalesa que regeix la riquesa del procés evolutiu, tant a nivell biològic com cultural. La llengua amb la que ens comuniquem i estructurem les poblacions humanes representen la memòria d’un sistema en evolució, ja que no només serveix per passar informació, sinó que intervé de manera molt adequada a la formació dels conceptes socials i culturals d’una comunitat humana.
Tots els espècimens d’Homo sapiens tenim en comú l’estructura
genètica i uns universals de comportament que estan adaptats als territoris, al
clima, però també a les necessitats específiques que permeten la generació de
cohesió per poder mantenir els sistemes i convertir-los temporalment en estructures.
Transformació
exponencial
Ara els humans ens trobem
en un moment de transformació exponencial pel que respecte a la generació de
les condicions adaptatives al planeta. La tendència cap a la uniformització és
una estratègia humana, equivocada, perquè si fracassa no tenim més elements ni
vies alternatives de canvi. Ens juguem
el futur a una sola carta. És per això, que mantenir la diversitat ens ajuda a
poder testar de moltes maneres diferents les realitats del planeta,
independentment de sistemes socials culturals o polítics i la seva posterior
evolució.
En aquest context,
trobem la Catalunya com a poble i, en
el catalanisme, una resposta
estructurada en la revolució industrial, regularitzada ja en les Bases de
Manresa i refundada a l’actualitat amb la revolució
científicotècnica.
La refundació
La refundació social
del catalanisme en el segle XXI es fa sobre un substrat polític, però és el
resultat de la defensa de la diversitat ibèrica europea i planetària. Un poble
té dret a no perdre drets i mantenir la seva identitat mentre això no vagi en
perjudici de l’espècie ni generi violència innecessària i mort, mentre que la
identitat no es fixi per homologar una forma superior d’organització de la
diversitat.
Aquests són els
conceptes que poden estructurar el marc d’una nova realitat social propiciada
pel catalanisme integrador: acostar al poble a la consciència
crítica d’espècie i dotar de
consistència a la consciència de classe, deixant clar que aquesta ha d’estar
subordinada a l’interès general.
Un canvi de model
Naturalment, la
integració de la diversitat és un llarg procés d’abast universal que encara
està per fer, però com a sistema no ha de basar-se en la desigualtat. És en
aquest sentit que l’esquerra catalanista reivindiquem un procés rupturista, pel
que respecte a les oligarquies que controlen el sistema econòmic, en el sentit
que cal promoure activament un canvi de model.
El catalanisme actual
parteix de raons ben estructurades que s’han fet possibles gràcies a l’evolució
del sistema econòmic que ara mateix constitueix la comunitat europea. El marc
rupturista del catalanisme és de base racional i lògica, i no moral o
religiosa, tal i com va ser en el passat la revolució industrial on els
idealismes i les creences eren hegemòniques en les estructures de país.
Les expectatives de
futur d’un poble no signifiquen realitats consolidades ni les majories no
asseguren que serà més bo el que es construeix, sinó que hi ha més participació
i, precisament, per aquest gran canvi i metamorfosi que es proposa, de poble a
poble-nació i nació amb Estat propi, ens interessa que aquesta aposta ciutadana
sigui majoritària.
Un procés irreversible
Arribats aquí, hem de
comprendre i ser conscients que el
procés que ens porta cap a noves estructures, si no volem que fracassi, s’ha de
plantejar com irreversible. Només podem assegurar el futur, si som capaços
d’arriscar-nos en el present.
Aquest és el punt on ens trobem a Catalunya a dia
d’avui. El procés constituent, si té èxit, ha de finalitzar en una nova
estructura diferent a l’actual, però també distinta en la seva concepció
respecte a altres que ja tenen definit els seus models. Només ens queda la
singularitat evolutiva com a garantia de futur innovador.
L’ambició constructiva del nostre poble ha de ser
l’emergència, en termes de canvis de fase social i política, en la perspectiva
d’una democràcia social i participativa, basada en la combinació de formes
d’organització que ja coneixem amb d’altres d’estructuració noves i més de
l’àmbit de democràcia directe de la ciutadania. Formes àgils de prendre
decisions i estructures habilitades perquè aquestes es puguin prendre. Només la
plasticitat del procés i la capacitat de conduir-lo poden fer possible aquesta
perspectiva engrescadora que ara mateix tenim en el cap una majoria a
Catalunya.
El potencial humà que
assegura la subjectivitat del procés i l’aposta ciutadana amb un estintolament
social, com mai havia passat històricament a la nostra nació, ens garanteix, la
força del procés. Davant del poder de les oligarquies, ha nascut la necessitat
de tenir poder popular per decidir.
No podem tenir por
d’enfrontar-nos al que és desconegut, ben al contrari, és en la construcció del
futur que hem de fer convergir una majoria social de catalans que a poc a poc
ja anem construint el projecte que s’ha de convertir en una realitat social. És
precisament en aquest direcció que l’empatia pot arribar a afinitzar els que
ara pensen que això no és possible o que el que pensen altres catalans, que no
té sentit. És en el desafiament que ens fem més potents i conscients i podem
generar les condicions que facin possible les nostres aspiracions.
Quin tipus de règim i
Estat volem
Aquesta dialèctica de
la humanitat està lligada també a la forma de ser i de pertànyer. Ni Estats ni
governs poden decidir quina ha de ser la forma d’organització dels pobles. Han
de ser els humans, que de manera voluntària i organitzada decideixen la manera
de ser-ho i de fer-ho.
La possibilitat que
s’obre a Catalunya, no es només la de tenir un Estat, sinó la capacitat per
posar-nos des d’ara a decidir quin tipus de règim i Estat volem. Aquí hi ha una
feia ingent per anar fent possible la lletra petita, però bàsica que ens ha
d’ajudar a explicar no tan sols cap on anem sinó què estem construint.
Tot això passa en un
món planetitzat, però, amb una sèrie de deficiències importants. La
globalització no és per a tota l’espècie, perquè no reporta els mateixos
beneficis socials. Això a Catalunya no hauria de succeir. Tenim la possibilitat
de fer-ho des de altres prismes, sense idealisme, però amb voluntat de
construir quelcom nou.
La igualtat
d’oportunitats, el tipus de sistema social, hauria de tenir en compte que el
benefici de l’autoorganització catalana no tant sols serveix per generar
igualtat i equilibri territorial a la pròpia Catalunya, sinó també per
propiciar solidaritat i missatge
progressista a la resta de països del món, ambicions pròpies d’un
poble que incrementa la seva consciencia crítica d’espècie.
La municipalització de
la ciència
La construcció d’un
Estat català s’hauria d’articular en el marc de la revolució cientificotècnica.
La seva població hauria de ser socialitzada en la ciència i la tècnica, de
manera que això passés a ser una forma de comportament natural de la gent
d’aquest Estat. En aquest marc, un procés de municipalització de la ciència,
fent accions a nivell local, hauria d’estar en la base objectiva de la
generació de xarxes de coneixement que permetessin a les poblacions incrementar
la seva cultura cientificotècnica.
Això ens podria permetre una simetria territorial, sense esquerdes per
construir la Catalunya ciutat sense centre ni perifèria. Les infraestructures
actuals amb reformes no molt importants i amb un contingut social ja permeten
el concepte d’una Catalunya sistèmica. Amb una preparació des de la perspectiva
de la planetització i de la localització de la nostra cultura en aquest procés,
la interdependència seria
una conseqüència de la generació de noves formes de comportament d’una
ciutadania catalana educant-se pel futur.
Una revolució social
de país
La mateixa socialització de les xarxes socials i de la
comunicació i la pròpia estructuració tecnològica de la producció ens pot
permetre una revolució social de país. La competència d’una comunitat humana
que pot establir la manera d’organització de manera nova, ens dóna una
oportunitat de començar a construir una formació social que no sigui anacrònica
com ho és l’actual.
Aquesta perspectiva ens
dóna la possibilitat de la construcció de la societat del
pensament i ens obre l’oportunitat d’estructurar la producció, a la
vegada que ens permet consolidar el coneixement com una estratègia
d’organització sistèmica de l’estructura que volem construir.
Alhora, la catalanitat
ha d’estar lligada a la voluntat de la Catalunya
internacionalista i amb la
transformació humana, no en els valors que han estructurat el nostre substrat,
sinó en una nova consciència, cimentada en el coneixement i el pensament crític.
Els mitjans s’han de
construir d’acord amb els objectius, de manera que el que són plantejaments
generals siguin concebuts amb estratègies concretes i estructurades en el marc
de les noves necessitats de país. Aquesta visió holística de Catalunya, si
volem que tingui èxit, ha de tenir, per construir-se, una visió sistèmica
recolzada analíticament pel treball interdisciplinari i intergeneracional.
Al mateix temps, la
construcció d’un Estat propi es troba referenciada a l’evolució del món actual,
i per tant, a Europa, perquè som europeus.
L’evolució responsable
i el progrés conscient
Volem que l’evolució
responsable i el progrés conscient, que desitgem en un planeta en plena
transformació, siguin els eixos bàsics que governin la nostra praxis com a
ciutadans. Això vol dir que els conceptes d’espècie ja tenen que ser presos com
a vectors de la creativitat constituent, ja que tota la població del planeta
som de la mateixa espècie, Homo sapiens,
i les nostres voluntats han de tenir aquesta perspectiva.
El progrés conscient
probablement sigui el factor més important, per tal de dur a terme un programa
d’acció econòmica que serveixi per estructurar les pràctiques d’una economia
social que tingui sempre en compte les necessitats de la població i, per tant,
sigui capaç de generar valor per poder distribuir-lo, equilibrant d’aquesta
manera el que rep la ciutadania com a membres d’una comunitat. Aquella ha de
saber què gràcies a l’aposta que hem fet d’una nova organització aquesta
s’expressa en resultats concrets.
A més, el progrés
conscient es troba en la base de la justícia econòmica i social i dóna cohesió
a un anhel que probablement és compartit per gran part de la ciutadania,
independentment de la seva ideologia o de la seva adscripció política, com cal
que sigui en el procés d’humanització que sense adonar-nos està afrontant l’espècie
humana.
Probablement, si fem
les coses bé, la integració de la diversitat serà alguna de les moltes accions
amb resultats més espectaculars en el futur de Catalunya. La construcció de
l’Estat ens ajuda a entendre la Catalunya del segle XXI com una realitat
participativa i explosiva a nivell de reivindicacions que ens han de conduir
cap la sobirania i la interdependència.
Passar de les idees
als conceptes i integrar la cultura i el coneixement
al desenvolupament de la realitat no és una tasca fàcil. Les propostes han de
sorgir del poble i han de ser recollides com a moviment social pels qui
pertoqui.
Pensar, organitzar i
estructurar
Mantenir-se en
mobilització social i democràtica és la manera d’aconseguir els objectius. La
forma és l’acció, ja que la mateixa llibertat de moviment ens permet avançar.
És l’eina que tenim que continuar pel camí en el que ja estem avançant. Pensar,
organitzar i estructurar és la única via que pot fer possible un autèntic autogovern al
nostre país.
No són moments de doctrines
ni de models retòrics. Són moments en els que només la rigorositat del
pensament i de l’acció concertada des de la il•lusió poden forjar el que moltes
persones ja hem demostrat que podem fer. Ho hem dit de nou, cal anar endavant
amb la convicció que aquesta és una aposta de país i volem que el nostre país
esdevingui un nou Estat d’Europa.
Només amb la convicció
i el treball de construcció podem transformar el que fa poc era una quimera, la
utopia en una realitat.