www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

30 Jul, 2007

Ciència social

Deixeu-me una vegada més parlar sobre la importància de la ciència en la construcció social. La física, la química, la biologia s’han incorporat a la societat mitjançant l’aplicació dels seus principis. El segle XXI és el segle de la gran síntesis d’aquestes tres grans disciplines estructuradores. Així hem transformat tot el que eren lleis en productes i hem socialitzat empíricament la ciència, ara cal que la socialitzem teòricament i socialment.

Les poblacions humanes, independentment de les cultures, s’humanitzen gràcies al prodigiós món de la ciència transformada en tecnologia, una realitat que ningú pot amagar. Però ara el que cal és que els individus que composen la nostra espècie siguem capaços de pensar sobre el que estem fent i per tal de poder fer-ho així cal aprendre els rudiments dels mecanismes, les lleis i les propietats del funcionament de tot allò que ens socialitza, aquesta seria la fórmula per no estar alienats del que estem gaudint i fent servir.

I la socialització de la ciència serà possible quan hi hagi una consciència d’espècie que faci que les administracions potenciïn el seu coneixement i ajudin als científics a fer arribar el que coneixen a tots els àmbits de les construccions humanes. Això requereix, entre d’altres vectors, que es dediquin més esforços per a la ciència i per al desenvolupament tecnològic ben entesos com a base del progrés conscient.

Sense una ciència ben sustentada ben estructurada -per tant, desenvolupada i socialitzada- el progrés conscient dels humans en el planeta pot ser molt complexa. La ciència com a mètode i com a tècnica ens obre les portes a l’aprofitament del nostre entorn de forma avantatjosa, però no ens enganyem, també ens ha d’ajudar a construir la nostra actitud solidària com a grup zoològic.

Els mecanismes primordials de la nostra situació tròfica, la d’una espècie social, intel·ligent i conscient, ens col·loca en una posició filogenètica de gran responsabilitat. Només nosaltres, i només en aquests moments, la nostra espècie ha disposat d’una situació evolutiva amb aquesta extraordinària capacitat de transformació conscient que actualment gaudim, i cal que ho aprofitem.

Una vegada més, ens trobem davant del mecanisme que tenim els primats socials per ésser capaços d’utilitzar aquesta força de l’etologia cultural com a projecte de cohesió social sense contemplacions. Si coneixem les nostres possibilitats, també hauríem de poder controlar tot el que fem i tota la sèrie d’estratègies que engeguem de forma racional. D’aquesta manera seria com evitaríem un comportament primat que no l’hem construït nosaltres sinó la naturalesa.

La ciència és un producte de l’evolució del sistema solar; nosaltres, l’Homo sapiens hem estat els responsables de dotar al planeta Terra d’aquesta propietat, i només som nosaltres qui podem controlar i articular el procés, però que la seva aplicació no se’ns escapi de les mans!.

La nostra responsabilitat d’animals socials i tècnics és la responsabilitat de la nostra singularitat com espai temps. No ens l’ha donat ningú, l’hem adquirida com a conseqüència del procés evolutiu.

És en la consciència crítica de l’espècie on podem trobar la manera de comportar-nos com a humans davant dels horitzons que estem explorant. Conèixer qui som només ho podem fer si reflexionem sobre com hem conegut i com hem arribat a ser com som.

Aquest article va ser publicat perprimer cop al diari El Mundo el 18 de juliol, en la seva edició de Catalunya

20 Jul, 2007

Aprendre de la natura: nens del neolític

“El foc, les pedres, les cabanes i les bandes territorials. La meva vida de nen no va ser tan diferent de la dels fills del neolític. Tot i que vam viure la revolució industrial –això és innegable-, la meva generació es va socialitzar en la prehistòria. La nostra escola va ser la de la natura”.

Així ho constato textualment en el llibre Estimat mestre, escrit per  Cristina Masanès i editat per Ara Llibres. Es tracta d’un volum on diferents personatges recorden com va ser la seva relació amb els mestres que van tenir de petits i com va ser el seu pas per l’escola. Resident a Ribes de Freser, on vaig néixer el 1953, l’autora diu: “A quinze sota zero en els mesos d’hivern i a un parell d’hores per carretera des de Vic, aquells nens de calça curta tot l’any semblaven sortits de la prehistòria”. I ens defineix, amb raó, com “nens del neolític”.

Portada del llibre Estimat mestre 

És obvi que vam anar a estudi, però ho vam viure com un fet anòmal. En la meva vida de nen, el més important eren els amics i les bandes, tirar pedres i enfrontar-nos. La violència ens donava identitat com a persones. El nostre marc era el medi natural, el riu i el foc, els nius i les cabanes, agafar truites amb les mans; són aprenentatges que no s’obliden. En un temps en què no hi havia televisió, ens socialitzàvem al carrer.

Engabiats i en castellà

En aquest context, anar a escola era complicat perquè ens engabiava i, a més, ens parlaven en una llengua estranya, el castellà, com constata Cristina Masanés. A més, el sistema de codis era aquest: es fa això i ningú t’explica perquè ni falta que fa, i si no, reps. Només vaig entendre l’escola quan vaig comprendre que aquesta em podia ensenyar alguna cosa sobre la natura, i va ser ja de bastant gran, al batxillerat.                                         

Fins arribar a aquest nivell educatiu, us convido a descobrir més vivències d’infantesa llegint directament el llibre Estimat mestre, on hi aporten també el seu cas particular personatges com Jordi Pujol, Sebastià Serrano, Ferran Adrià, Mònica Terribas, Xavier Rubert de Ventós, Rosa Regàs, Pasqual Maragall, Beth Rodergas, Lluís Pasqual, Josep Maria Ainaud, Roser Capdevila, Màrius Serra, Anna Veiga i Miguel Poveda.

12 Jul, 2007

Eleccions acabades

La primera vegada que vaig participar en una comtessa electoral va ser al referèndum del 1976. Sortíem del franquisme polític i aquell referèndum havia de ser la clau de volta del plebiscit pel qual el franquisme, gràcies a Suárez, desapareixia de l'escena política i es feia possible l'arribada d'una democràcia. Per descomptat, els comunistes vam decidir fer campanya per l'abstenció, nosaltres sempre havíem pensat que la mort del dictador al llit havia de suposar la ruptura democràtica i que s'havia d'anar a les corts constituents, però aviat es va veure que no hi havia força suficient per tirar endavant el programa.

L'abstenció en aquell referèndum era una estratègia molt arriscada, el vot afirmatiu va guanyar per una àmplia majoria. Els ciutadans del nostre país tenien molt clar que el sí a la reforma política significava la fi de la dictadura.

Tota la mobilització que vam fer des de les forces polítiques que propugnàvem el no va servir de ben poca cosa. No hi va haver ruptura democràtica ni vertaderes corts constituents, hi va haver una transició impulsada pel Rei i pels franquistes que s'havien reciclat en demòcrates, l'aparell militar va quedar igual, el control de la repressió també, però tot i això, s'obria la possibilitat de votar.

Curiosament, la primera vegada que una generació podia participar amb el seu vot cap una alternativa democràtica, molts dels que l'havíem impulsat amb la lluita social decidíem que l'opció millor era abstenir-se. Han passat molts anys, ja en fa més de trenta, i molta gent de la generació que va participar activament en la construcció de la democràcia, entre els quals m'hi compto, ens hem tornat a abstenir.

En molts dels casos, els abstencionistes d'ahir tornem a ser els abstencionistes d'avui. La nostra abstenció és sense cap dubte una abstenció ideològica i social que es manifesta políticament no anant a votar. El senyor Montilla, president del govern català, va dir que qui no va anar a votar és perquè està d'acord amb el que passa a Catalunya; a mi això em sembla una boutade pròpia d'un amateur de la política, no d'un lluitador per la democràcia, però no vull comentar res més.

Ara, després de trenta anys des de les primeres eleccions democràtiques, si passem revista, veiem que hi ha moltes coses que no funcionen bé, i que això és responsabilitat de tothom. Quan dic de tothom, vol dir exactament això, dels que vam abandonar la lluita política per dedicar-nos a la formació i també a la lluita social i dels que no hem abandonat la ideologia però no l'hem articulat amb cap praxi concreta.

Un cúmul de circumstàncies que han fet que tot plegat es degradés de forma progressiva i constant. Els interessos particulars han passat per endavant dels interessos col·lectius, el poder s'ha constituït en una força capaç d'esborrar l'ètica i el pensament més bàsic humà.

Ara, tothom en dóna la culpa als polítics però potser fora bo començar fent autocrítica, només d'aquesta manera podríem recuperar tots plegats la dignitat. Quan miro enrera i veig la gran quantitat de companys que van morir lluitant per la democràcia, veig que això s'apaga i que començarem a desconfiar de nosaltres mateixos i de la nostra capacitat.

Hem de fer un recompte dels morts que hem deixat al camí, però sobretot dels ferits i malalts de la transició, i tornar a posar-nos on érem de forma visible.

Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma d’El Mundo del siglo XXI el passsat  4 de juliol