Sortiré de casa amb un llibre a la mà: Joana, i caminaré passeig avall per sota els altius plataners despullats de fulles i d’ànsies. Aquesta tarda no vull mirar les nues capçades ni la llum esbiaixada que les bressa. Avui m’entretindré resseguint amb els dits la pell aspra dels vells arbres, tan aspra com les meves cauteloses passes. Per què tinc camins que m’empresonen i no puc deixar de recórrer una vegada i una altra? Aquest em du avall, trepitjant fang, avall fins a l’ermita que abans era llunyana. Ara no. Ara els ravals volen menjar-se-la afamats de totxo i asfalt i hipoteques de tota mena. Segueixo l’últim camí de terra, per a mi l’últim camí que queda. Arbres amics, files d’incomptables testimonis muts, fidels vigilants de les hores i els anys que s’alenteixen, vosaltres no coneixeu les dures llambordes ni el pes insuportable que duc a les butxaques de nou buides.

Pareu atenció, noies, no penseu pas que anem a fer ara mateix l’espot de LU. No, què va! (De totes maneres, per si de cas, podríeu tenir uns glaçons ben a prop o una peixera a l’abast de la mà. I si ens hem de tirar a la piscina... ep, cap problema!!). Del que es tracta és de celebrar com es mereix que la Noemí Unmei se’ns en va cap a terres irlandeses. I no podríem fer-ho de millor manera que amb aquesta Sacher que he preparat seguint les precises indicacions de la Nica (una eixerida integrant del lobby xocolater manresà, gràcies Nica!). En honor a la Catalunya central, volia substituir el rom Pujol per ratafia del Bages, però noi, ni al Caprabo ni enlloc no n’he trobat. A veure si un dia d’aquests n’envieu vosaltres alguna ampolla cap aquí a baix, això comptant que a La Cellera no se les hagin apropiat totes. Si voleu tastar la Sacher i fer un brindis amb la Unmei, passeu-vos pel vaixell i allí ho compartim amb ella i tota la resta de la tripulació: l’acollida, el Grumet, el Lloro, el Capità, la Isnel, en Giorgio, la Silenci, la Namaga, el Joan, l’Aina, el Frederic, l’Omar, l’Init, la Nit... i tutti quanti que puja i baixa com i quan vol i se sent a gust en tan idíl·lica companyia. Aquest brindis va per tu, Unmei. Molta sort en el camí que comences, i no ens oblidis que nosaltres tampoc no t’oblidarem. Xin-xin!!

Ja ho veus, Wolferl, acabes d’obrir els ulls i sembla que tothom ja hagi de parlar de tu. Au, petit, no tinguis por, que ta germana Nannerl ja sap fer anar el bressol. Tenir un pare violinista i compositor no deu ser el millor regal del món, dic jo. Per què, sinó, hem de parar taula o anar a dormir al ritme d’una cançó qualsevol? I ja no et dic res de caminar pel carrer a un pas rítmic determinat pel progenitor. I què me’n dius d’endevinar les notes de les campanes de Salzburg? Tot això et diverteix? És clar que, sent la Nannerl tan espavilada tu no has de ser pas menys. Vegem, per què agafes aquest clavicèmbal si no t’hi cap a les mans? Vint-i-set de gener... no pots ni imaginar-te d’aquí a dos-cents cinquanta anys el que dirà de tu mig món! Et faràs un fart de viatjar, ja t’ho dic ara jo. Emperadors, reines... tots s’ajupiran als teus peus. El Papa et donarà la màxima condecoració: La Croce della Speron d’Oro. Seràs precoç en tot, menys potser en amors, i la jove cantant Aloysia se’t quedarà a Mannheim. Però mira si dóna voltes el món, que quan vagis a Viena trobaràs la germana petita d’aquella, la Constanze, amb qui finalment et casaràs. I les passareu de tots colors, amb més salut i amb menys, dies grassos i dies sense escudella per fer passar la gana. Per fer bullir l’olla qualsevol encàrrec et serà bo. Pensa, perquè vegis, que la teva obra més universal, La flauta màgica, la composaràs enmig de moltes obres, quan més et bulli el cap. Una d’elles serà un rèquiem que per poc no acabaràs. Això serà cap allà al mil set-cents noranta-un. Falta encara prou. Jo, d’aquí a dos-cents cinquanta anys, em quedaré escoltant la Callas –aquesta no la coneixeràs. Llàstima, perquè t’hauria agradat- com interpreta La reina de la nit. Que famós que seràs, Wolferl!

“Els grans escriptors caminen per la corda de l’equilibrista i arrisquen el coll en cada paraula. En Memòria del foc, Galeano fou un acròbata triomfant. En El libro de los abrazos, es desprèn de la corda i levita a l’aire” Alan Ryan, The Washington Post.

Los adioses. Llevábamos nueve años en la costa catalana y ya nos íbamos, faltaban dos o tres días para el fin del exilio, cuando la playa amaneció toda cubierta de nieve. El sol encendía la nieve y alzaba, a la orilla de la mar, un gran fuego blanco que hacía llorar los ojos.
Era muy raro que nevara en la playa. Yo nunca lo había visto, y sólo algún viejo vecino del pueblo recordaba algo parecido, de tiempos remotos.
Se veía muy contenta la mar, lamiendo aquel inmenso helado, y esa alegría de la mar y esa blancura radiante fueron mis últimas imágenes de Calella de la Costa.
Yo quise responder a despedida tan bella, pero no se me ocurrió nada. Nada que hacer, nada que decir. Nunca he sido bueno para los adioses.

De Eduardo Galeano poc és el que puc dir. És millor llegir-lo i assaborir-lo en viu i en directe. Les petites cròniques o faules de “El libro de los abrazos” són perles multicolors de poesia que es desfan a la boca dels sentits i ens inunda de belles paraules. Ens descriu allò real de la vida, que, per a ell, és més fantàstic que la fantasia. Tota l’Amèrica llatina de cap a peus i fins a les seves profunditats. A poc a poc, és com més el gaudeixo.

El diagnóstico y la terapéutica. El amor es una enfermedad de las más jodidas y contagiosas. A los enfermos, cualquiera nos reconoce. Hondas ojeras delatan que jamás dormimos, despabilados noche tras noche por los abrazos, o por la ausencia de los abrazos, y padecemos fiebres devastadoras y sentimos una irresistible necesidad de decir estupideces.
El amor se puede provocar, dejando caer un puñadito de polvo de quereme, como al descuido, en el café o en la sopa o en el trago. Se puede provocar, pero no se puede impedir. No lo impide el agua bendita, ni lo impide el polvo de hostia; tampoco el diente de ajo sirve para nada. El amor es sordo al Verbo divino y al conjuro de las brujas. No hay decreto de gobierno que pueda con él, ni pócima capaz de evitarlo, aunque las vivanderas pregonen, en los mercados, infalibles brebajes con garantía y todo.

La noche/1. No consigo dormir. Tengo una mujer atravesada en los párpados. Si pudiera, le diría que se vaya; pero tengo una mujer atravesada en la garganta.
La noche/2. Arránqueme, señora, las ropas y las dudas. Desnúdeme, desnúdeme.
La noche/3. Yo me duermo a la orilla de una mujer: yo me duermo a la orilla de un abismo.

El lenguaje del arte. El Chinolope vendía diarios y lustraba zapatos en La Habana. Para salir de pobre, se marchó a Nueva York.
Allá, alguien le regaló una vieja cámara de fotos. El Chinalope nunca había tenido una cámara en las manos, pero le dijeron que era fácil:
-Tu miras por aquí y aprietas allí.
Y se echó a las calles. Y a poco de andar escuchó balazos y se metió en una barbería y alzo la cámara y miró por aquí y apretó allí.
En la barbería habían acribillado al gangster Joe Anastasia, que se estaba afeitando, y esa fue la primera foto de la vida profesional del Chinalope.
Se la pagaron una fortuna. Esa foto era una hazaña. El Chinalope había logrado fotografiar a la muerte. La muerte estaba allí: no en el muerto, ni en el matador. La muerte estaba en la cara del barbero que la vio.

- Ara voldria que em diguessis per què tornes a parlar de “El libro de los abrazos”, si ja ho has fet altres vegades. Amb el munt de llibres que hauràs llegit...

- Sí, és veritat. Però precisament ahir la Namaga ens va regalar un post –una més d’aquelles meravelles que només ella sap treure’s de la màniga- que parlava del tema diguem-ne, de “poesia visual urbana”. Trobo que també s’hi poden trobar moltes perles amagades a les parets (al costat de molta brutícia, per desgràcia). Una condensació, sovint irònica, de la saviesa popular. I al llibre del Galeano hi ha unes quantes pàgines dedicades a descobrir-nos aquesta destil·lació verbal.

Dicen las paredes:
En Montevideo, en el barrio Brazo Oriental:
Estamos aquí sentados mirando como nos matan los sueños.
En la ciudad uruguaya de Melo:
Ayude a la policía: Tortúrese.
En la Facultad de Ciencias Económicas, en Montevideo:
La droga produce amnesia y otras cosas que no recuerdo.
En Santiago de Chile, a orillas del río Mapocho:
Bienaventurados los borrachos, porque ellos verán a Dios dos veces.
En Buenos Aires, en el barrio de Flores:
Una novia sin tetas más que novia es un amigo.

Podeu fer-vos el vostre rètol amb LetterJames

Aquest matí hem pujat al Montsant, que ja tocava. Hem fet dos graus de la cara sud del massís que són dels més espectaculars de tota la serralada. La pujada hem triat fer-la pel grau dels Barrots i la baixada pel grau de l’Agnet. L’ascensió comença des del mateix poble de La Morera de Montsant, i quan hem sortit el termòmetre marcava tres graus. Feia fred i molta humitat, estava tot emboirat i la visibilitat era pràcticament nul·la. Una veritable llàstima, ja que les vistes panoràmiques sobre la vall del Siurana són d’una bellesa inenarrable. La boira, de tota manera, ha ajudat a més d’un a no sentir vertigen, els camins passen arrapats a la roca i els precipicis són impressionants de debò. En alguns llocs, s’han instal·lat uns cables d’acer clavats a la paret i que ajuden a treure la por.

Hem esmorzat més o menys sobre les onze i encara ho hem fet dins la boira. Tant de bo que anàvem ben preparats i la gana no ens la treu ningú. Un cafè amb llet ben calent també ha ajudat a escalfar-nos el cos i les mans balbes. Després d’esmorzar, però, s’ha començat a aixecar la boira i el dia s’ha arreglat bastantó, sort d’això que ens ha deixat fer algunes fotos maques. Aquí en poso només tres (molt reduïdes de mida) per fer-vos dentetes ;-) Ja ho sabeu, la propera vegada us hi apunteu i... a xalar!

En un post d’ahir, la Nica deia que havia rebut un regal inesperat que li havia fet moltíssima il·lusió. Li ho enviava una amiga seva des dels Estats Units i “no sabia si obrir-lo per no perdre l’efecte... només la caixa m’ha fet sentir estimada”. Sí, segurament que per ella el que hi havia dins de la caixa era el menys important. L’essencial era sentir-se estimada. Després afegeix en un comentari: “i pensar per quantes mans ha passat aquest paquet, tot el camí viatger que ha fet fins la teva taula, per rutes exòtiques”. Les paraules d’ella m’han recordat un text de Saint-Exupéry que parla d’aquests lligams invisibles als ulls, un passatge de “Ciutadella” que ja vaig publicar l’estiu passat en un post a Desert. Com que d’això ja fa un temps i alguns no l’heu llegit, i segurament que la Nica tampoc, el torno a posar avui perquè veieu com són d’inexplicables els viaranys del cor que ens apropen l’amic llunyà.

Vaig conèixer un vell jardiner que em parlava del seu amic. Tots dos havien viscut durant molt temps com a germans abans que la vida els separés, i bevien plegats el te del vespre, celebraven les mateixes festes i es buscaven l’un a l’altre per demanar-se consells o fer-se confidències. I, és clar, sovint tenien ben poca cosa a dir-se, i se’ls veia passejant, acabada la feina, observant sense dir ni un mot les flors, els jardins, el cel i els arbres. Però si un dels dos brandava el cap en tocar una planta amb el dit, l’altre s’inclinava immediatament i, en reconèixer el rastre de les erugues, també assentia amb el cap. I les flors ben obertes els proporcionaven el mateix plaer a tots dos.

I va passar que un mercader en va contractar un dels dos i el va associar per unes quantes setmanes a la seva caravana. Però els lladres de caravanes primer i després els atzars de l’existència, i les guerres entre els imperis, i les tempestes, i els naufragis, i les ruïnes, i els dols, i les feines per viure, el van dur amunt i avall durant anys, com un barril a la mar, arrossegant-lo de jardí en jardí, fins al confins del món.

I vet aquí que el meu jardiner, després d’una vellesa de silenci, va rebre una carta del seu amic. Déu sap quants anys havia navegat aquella carta. Déu sap quines diligències, quins genets, quin vaixells, quines caravanes l’havien anat portant amb aquella mateixa obstinació que els milers d’onades de la mar, fins al seu jardí. I aquell matí, com que estava radiant de felicitat i volia compartir-la, em va pregar de llegir, com qui llegeix un poema, la carta que havia rebut. I vigilava en el meu rostre l’emoció de la lectura. I, al capdavall, només hi havia unes quantes paraules, perquè els dos jardiners eren més hàbils amb la fanga que amb l’escriptura. I vaig llegir senzillament: “Aquest matí, he retallat els meus rosers...” i, tot meditant sobre l’essencial, que em semblava del tot impossible de formular, vaig assentir amb el cap com haurien fet ells.

Vet aquí, doncs, que el meu jardiner no va tornar a conèixer el repòs. L’hauries hagut de veure com s’informava sobre la geografia, la navegació, els correus i les caravanes, i les guerres entre els imperis. I tres anys després, va arribar el dia casual de certa ambaixada que vaig enviar a l’altre extrem de la terra. Vaig cridar, doncs, el meu jardiner: “Pots escriure al teu amic.” I els meus arbres en van patir una mica les conseqüències, i les verdures de l’hort, i hi va haver festa entre les erugues, perquè es passava els dies a casa seva, gargotejant, guixant, recomençant la feina, traient la llengua com un infant davant l’escrit, perquè sentia que tenia alguna cosa urgent a dir i li calia transportar-se tot sencer, amb tota la seva veritat, al seu amic. Li calia construir una passera pròpia damunt l’abisme, assolir l’altra banda d’ell mateix a través de l’espai i del temps. Li calia dir el seu amor. I, tot vermell, em va venir a ensenyar la resposta que havia escrit per tal de guaitar de nou en el meu rostre un reflex de la joia que il·luminaria el destinatari, i assajar així damunt meu l’efecte de les seves confidències. I vaig llegir que confiava a l’amic, amb lletra aplicada i maldestra, com una pregària tota convençuda, però feta de mots humils: “Aquest matí, he retallat els meus rosers...”

Antoine de Saint-Exupéry