Cóc de garrofa

29 Abril, 2006 16:43
Publicat per aladern, llepolies

Havia promès que un dia faríem el cóc de garrofa. Aquí el teniu, negre com la xocolata. Segur que no heu tastat mai un pastís amb un sabor semblant, és diferent a tot el que pugueu imaginar-vos. Aquest que us presento es tracta d’un cóc de garrofa amb nous, deliciós i d’una flonjor extraordinària. De fet, de farina de garrofa només en porta 1/3 part, les altres dues terceres parts són de farina de blat normal. Al ser la farina de garrofa d’una textura molt fina, semblant a la del cacau en pols, penso que es deu barrejar amb una altra per tal de que agafi volum. No ho he provat mai, però si el cóc el fes només amb farina de garrofa, segurament el resultat final seria una cosa semblant al flam, o una textura similar al pastís de formatge.

La farina de garrofa, pel seu aspecte i per la seva olor, fa l’efecte que sigui cacau en pols, però un cop el tenim cuit, el sabor dista força de semblar-se al de la xocolata. Podríem dir que s’hi assembla de lluny, però és una altra cosa. No sabria dir com, però diferent. S’ha de tastar. Som-hi.
Primer barrejarem bé el sucre i la mantega, fins que siguin homogènies. Després hi afegim els rovells d’ou i continuem barrejant. A continuació es tamisen les dues farines i el llevant conjuntament, tot treballant força la pasta. S’hi afegeixen les nous a trossos (si es vol, se’n poden guardar unes quantes meitats per a guarnir-lo un cop està cuit, enganxant-les amb melmelada o mel).
Per últim hi mesclem les clares d’ou que haurem muntat prèviament a punt de neu forta. Recordeu que per muntar-les bé han de ser fredes i posar-hi un pessic de sal. Millor fer-ho amb un robot que a mà. La barreja de les clares muntades i la massa s’ha de fer amb delicadesa, per tal de no trencar l’estructura d’aquelles.
Finalment, ho aboquem tot en un motlle que haurem untat amb mantega i ho coem al forn a una temperatura de 180º durant 25 minuts.
I ja està. Fàcil i boníssim. A berenar...!

Ingredients:
200 gr. de sucre integral de canya
200 gr. de mantega
4 ous
100 gr. de farina integral de blat
50 gr. de farina de garrofa
1 sobre de llevat
150 gr. de nous a trossos

24 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

El vell eperó

28 Abril, 2006 17:58
Publicat per aladern, de versos i rimes

Memory

One had a lovely face,
And two or three had charm,
But charm and face were in vain
Because the mountain grass
Cannot but keep the form
Where the mountain hare has lain.

Record

Una tenia la cara bonica,
I dues, tres, el gest que encisa,
Però cara i encís van ser debades
Perquè sols l’herba
De la muntanya en pot guardar la forma
D’on s’ha ajaçat la llebre de muntanya.

Yeats volia viure en una casa amb remor d’aigües i un hort amb fruita perquè els xiquets de les cledes la robessin. A l’illa d’Irlanda, vora el llac de Coole. I es va casar amb Georgie. L’any 1917. Ezra Pound en va ser testimoni. I en fer-se més i més vell el cor se li tornà més apassionat encara i la decrepitud, més desvergonyida. Com a Anacreont, com a Txen Tao, no li fa vergonya posar-se una flor als cabells blancs i posar-se a ballar amb la jovenalla. “L’avergonyida és la flor coronant el cap del vell” canten, riuen. A principis d’octubre de 1936, dos anys abans de morir, Yeats adreça “The Spur” a Dorothy Wellesley, poeta.

The Spur

You think it horrible that lust ang rage
Should dance attendance upon my old age;
They were not such a plague when I was young;
What else have I to spur me into song?

L’esperó

Abomines que ràbia i lascívia
Encara per a mi, que sóc vell, dansen;
No feien fàstic quan jo era jove;
¿Què més me’n queda ara per fer versos?

W. B. Yeats, L’Espasa i la Torre, Edicions 62, 2005
(Traducció: Patrícia Manresa Ní Ríoardáin i Albert Roig Antó)

15 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Primer llibre de poemes

27 Abril, 2006 00:04
Publicat per aladern, de versos i rimes

Et tinc a les mans i als ulls
i a tots els sentits de la pell,
com si fossis el primer i
l’últim llibre que mai he tingut.
Medito el que t’he de dir,
pensaments teixits al vol
de la llum crepuscular,
l’esplendor d’una dansa
que m’esperona la decrepitud
que no es rendeix encara.
Medito sobre el tema suprem
de la saviesa dels cos,
és bo que tos els amants
coneguin la distància que separa
la nit feréstega de la mort.
És bo que parlem i parlem de tot,
d’esquena a la claror de la tarda
i mirant la sensualitat de l’ombra,
quan a la nostra falda es gronxen
margarides i tes amb llimona.
Sota aquests cels safirins
vam estimar-nos i res no sabíem.
Viatger prudent per la riuada
dels versos, després de tant silenci,
ara em fuig la paraula nítida;
no trobo l’art i el do de les muses,
aquell cant dels còdols al trencant
de la riba de l’aigua cristal·lina,
per això deixo que parlin elles.
A sea and sailing boat lost in night.

***


En l’essència d’una tarda
(Anna)

Aplego un cos encara encès
Un vestigi de caliu a la mirada
Quatre paraules d’amor mal dites
Fetes miques
Esbocinades
Que agonitzen sobre el teu pit
Esperant tornar a ser pronunciades

Un munt de silencis incòmodes
S’entrellacen
Conspiren contra nosaltres
Mentre l’ombra d’un adéu es va fonent
Lentament
En l’essència d’una tarda

***

l’últim silenci (mar)

renunciaré a tu,

i en ales d’un desig confús
em deixaré portar,
per un mirall obert de bat a bat;

i miraré de reüll pluges passades,
i clavaré la mirada
al ulls blaus d’un mar serè,
que m’ofrena matisos
sense treva ni tempesta,
entre albades desertes
i crepuscles eixorcs d’anhels prohibits.

I dansaré en el cel impertèrrit
que penja d’un fil,
lligat a una estrella,
on un vent suau l’acarona
per fer-lo gronxar
dins un raig de lluna.

Llavors,
buida d’amor, viuré...

i a l’epitafi d’aquesta història
com si fos l’últim silenci,
amb paraules suaus
gosaré escriure
que t’he estimat.

23 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Uel·lè

26 Abril, 2006 11:56
Publicat per aladern, general

Fa temps, vaig llegir una novel·la –i no puc recordar quina era, la dec haver esborrat del disc dur- en què el pare de la protagonista es dedicava sistemàticament dia rere dia a estripar fotografies. Totes les fotografies familiars, com en una mena de ritual abans d’acomiadar-se de tothom, d’alguna manera volent deconstruir el seu passat. No recordo res més del llibre, només m’ha quedat aquesta imatge simbòlica i tràgica, impressionant per ella mateixa i per haver quedat impressionada amb tinta indeleble en algun meu racó.
Vés a saber per quin motiu –aquestes coses sempre hi ha algú que diu que les sap- de ben petits ja comencem a atresorar foteses, enfarfecs sense cap mena d’utilitat i que només serveixen per atraure la pols. I com més grans, l’addicció al col·leccionisme totèmic, més s’agreuja. Vés a saber per què, mai no ens atrevim a desfer-nos-en, com si teméssim perdre un amulet que ens protegeix... De què? de qui? Potser de nosaltres mateixos. No cal que posi exemples, només cal que mirem pels racons i pels calaixos i ens interroguem sincerament si allò que tenim a les mans serveix per a alguna cosa, quina és la seva utilitat real.
Sovint m’aprenc a fer el ritual a la inversa. Faig neteja mirant no fer distincions. Bé, algunes en dec fer, però sempre procurant que siguin les mínimes. Foc a la memòria! Esborrem el disc dur, incendiem les vanitats! Cal fer de la vida un espai una mica més suportable, cal alleugerir pes a les neurones, li cal una pluja mundificant a la carn macada per tant pes.

Entre les coses que fins ara s’han salvat de la voraginosa destrucció del record estantís, n’hi ha dues de ben curioses. Són dos petits llibrets de cançons que ja presenten un groc descolorit. “Cançons a flor de llavis”, Col·lecció Esplai. Sense editorial, sense autor, només un dipòsit legal i una data: 1964. Els títols dels apartats del cançoner ja ho diuen tot: "Els cants de la joventut", "L’aire lliure, la muntanya, l’acampada", "Cànons", "Cançons d’humor i de tabola", "Les velles melodies de la terra"... Ai! quanta membrança. Si no fos que és un paper imprès –i els llibres són sagrats més que no pas cap altra cosa- ja li hagués arribat el seu torn purificador. L’altre és “Uel·lè, cançons d’ara” de la mateixa col·lecció, més complert, d’un aspecte més modern, però, també editat el mateix any 1964. S’hi pot trobar “Vespre, foc i comiat”, “Natura”, “La Cançó espiritual” i “Cançons d’avui”. Les “Cançons d’avui” inclou la festivalera “Se’n va anar”, “Al vent” i “Ahir” (Diguem no) del Raimon, “El vent” de Brassens, i un llarg etcètera. Torno a tancar la capsa de les sabates, no fos cas que m’agafés un rampell que més tard me n’hagi de penedir.

Totes les noies i els nois

Totes les noies i els nois que conec
per parelles fan sempre el camí.
Totes les noies i els nois que conec
saben bé què és sentir-se feliç.
Tot mirant-se els ulls,
i donant-se la mà,
se’n van lluny, passejant,
sense por del demà.
Però jo, vaig tot sol,
pels carrers i això em dol,
però jo, vaig tot sol,
perquè ningú no em vol.
Els dies i les nits
són iguals tots per mi;
sempre trist i avorrit,
ningú no m’estima, ningú no m’ho diu!

Françoise Hardy, Les chansons d’amour,Uel·lè (cançons d’ara)


7 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

haiku 13

25 Abril, 2006 09:23
Publicat per aladern, 俳句 haiku

La nit inquireix
l’interrogant no escrit
Convicció buida

11 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Llibres i roses

24 Abril, 2006 08:18
Publicat per aladern, general

Aquests són els meus llibres del sant Jordi d’enguany. Com de costum, tenia una llista molt llarga, massa llarga, i al final he hagut de triar. Ja sabem que la butxaca mana –i aquesta mana molt-, i amb la tria de l’últim moment mai no acabes de quedar del tot satisfet. Sempre et queda una ombra de dubte, i si aquell altre... Al capdavall, penses que res no és greu, tornarà ha haver-hi una altra oportunitat més endavant. Confesso que he tinguis a les mans L’església del mar, del Falcones, a punt d’endur-me’l a casa; però com que havia sentit que era dels que més s’estaven venent m’he dit: espera’t. Ho sento, tinc al·lèrgia als supervendes, no hi puc fer més. Al final he optat per un altre escriptor mediàtic d’aquí: Farsa, del Màrius Serra, premi Ramon Llull 2006. Algun llibre de casa nostra havia d’agafar. O no? A més, la Tina el tenia a la seva llista de recomanats i he volgut fer-li cas. Ara que parlem de la Tina i el seu L’aeroplà del Raval, he de dir que, malgrat voler tenir-lo, no l’he pogut comprar. Es veu que per aquestes latituds les petites perles no arriben, en tot cas s’ha de encarregar i ja se’n cuidarà de fer-ho el llibreter de confiança. Una altra adquisició d’avui: Fins que et trobi, de John Irving, un autor per mi imprescindible (recordeu Una dona difícil i El món segons Garp), un bon totxo de nou-centes pàgines que estic segur se’m farà curt. Més coses. Ara un de poesia: L’espasa i la torre, de W. B. Yeats, un poeta ja clàssic dels que a mi m’agraden, un valor segur. I també un de Coetzee: Vida i època de Michael K, segons Los Angeles Times “Una obra mestra d’una intensitat cristal·lina”. Ja veurem. Tot i que apostar per Coetzee crec que sempre és una bona opció. I el cinquè, un de diferent, d’aquells que recomanen les patums de filosofia: La intel·ligència fracassada, de José A. Marina, un filòsof i assagista, conferenciant, floricultor i més coses que ja n’havia sentit a parlar als mateixos blocs, no sé si al Ramon Alcoberro, o bé a l’Anna o al Toni (el seu UCP, ja el vaig comprar fa temps).
En fi, no us dic els que se m’han quedat a la llista per a una altra ocasió, perquè ara ja no té remei. El que sí que diré abans d’acabar, és que en tinc un de promès (Primer llibre de poemes), i per dues de les seves autores! Les estimades companyes blogaires i amigues Anna i mar. Aquest, espero rebre’l dedicat. Tot un plaer.


24 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La rosa i tu

22 Abril, 2006 09:00
Publicat per aladern, e-mocions

*
De la capacitat de sentir
en pots dir sensibilitat.

Reconèixer i distingir

els canvis més subtils
en els pètals tan estimats,
de la flor que per tu roman.

**

42 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La llum del ioga

21 Abril, 2006 14:32
Publicat per aladern, general

El ioga és un art, una ciència i una filosofia. Afecta a tots els nivells de la vida humana, tant física, mental com espiritualment. És un mètode pràctic per a donar sentit a la pròpia vida i convertir-la en útil i noble. Amb el ioga passa el mateix que amb la mel, que és sempre dolça, sigui quina sigui la part del rusc. El ioga facilita que totes les parts de la persona sintonitzin amb la seva essència, amb el testimoni interior. El ioga permet al practicant percebre i experimentar tant el món interior com el que l’envolta, entrar en contacte amb l’alegria divina de tota la creació, per a continuació compartir aquest nèctar d’abundància i felicitat divina amb la resta dels éssers.

Aquestes paraules són del prefaci d’un dels llibres de B.K.S. Iyengar, creador del mètode d’ensenyança de ioga que duu el seu nom. Però llegir un llibre no és el mateix que la pràctica diària, si no passem de la teoria a la praxi ens quedem a les portes del convit. Tal com diu la meva amiga Montserrat, si només veiem passar el menjar potser sentirem la seva apetitosa olor, però mai no ens alimentarà. Ara tenim l’oportunitat de fer-ho. La Montserrat, llicenciada i professora certificada del mètode Iyengar, impartirà el proper mes de maig un curs introductori de Ioaga Iyengar a la Casa Àsia de Barcelona. Els que estigueu interessats en conèixer les dades podeu informar-vos al web de l’escola. Moltes vegades, un petit pas és el decisiu.

Passar de l’opinió a la percepció, de la imaginació al fet, de la il·lusió a la realitat, del que no és al que és, aquí està el camí. Swami Prajnanpad


10 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Cassola del tros

19 Abril, 2006 00:05
Publicat per aladern, el rebost

Som a finals dels anys cinquanta, a les darreries d’estiu o potser a principis de la tardor. És el temps de “plegar”, de recollir les avellanes. La collita de tot un any de treball, el fruit de la suor d’uns homes i dones miseriosos que mai no han aspirat a gaire cosa més que a treballar i menjar cada dia. Van néixer treballant, i moriran de la mateixa manera. No hi ha lleis que els redimeixin, manca una justícia que faci presagiar un destí millor. No hi ha jornades laborals, no existeixen drets individuals o col·lectius, ni sindicats que emparin ningú. Només hi ha amos i treballadors, els de dalt i els de baix, serfs i detentors de tinences. La feina comença quan surt el sol i acaba quan aquell se’n va a la posta. L’endemà, santornem-hi.

Cada dia vénen al tros –als meus ulls, un extens mar verd que no té fi- plegadores i plegadors del poble més proper. Jo encara desconec que, molts anys més tard, uns altres assalariats vindran d’allèn el mar i tindran la pell més fosca i seran igual de mísers. Reconec el Quimet, el Ton i el Santiago, aquest últim és el que mena el carro i el matxo –als meus ulls, quin ofici més excitant aquest!-. El Quimet és el més vell de tots, un homenet de pell arrugada com un pergamí i que treballa com el primer. Quan el sol és a dalt de tot, a les dotze del migdia en punt (a partir d’ara les dotze seran la una i més tard les dues. Quan hom pregunta l’hora, sempre escolto la mateixa cantarella: “Hora nova o hora vella?”), tothom deixa la feina i es prepara pel dinar. La canalla sempre pel mig, tafanejant, molestant, inoportuna innocència aliena a la lluita dels adults per la subsistència. No sé què dinen els demés, tampoc no sé ni em preocupa què hi haurà per a mi. Estic tothora encuriosit per seguir el ritual diari del Quimet, un cerimonial precís que deu haver repetit durant segles: tres rocs fan un trespeus, quatre branquillons encesos un caliu d’amor, una cassola de fang negra com l’ànima, un atuell que serveix per a tot. Del sarró treu qualsevol bocí de vianda seca, en el cas d’avui uns trossos de bacallà remullat. La resta d’ingredients són del que troba més a mà, del rebost del camp, només calen quatre passes per collir la verdura fresca del bancal. L’oli és de la collita, les patates del munt de sota el nesprer, ben tapades amb palla, que han de durar fins a l’any vinent. Prepara el sofregit, amb tot el que ha arreplegat, posant-hi l’art d’un oficiant. Hi tira el bacallà, l’arròs i l’aigua que té a punt. Per últim, un grapat d’espinacs que d’antuvi tenia bullits. Aquesta flaire de cassola i foc i llum divina, i mil sensacions que m’embriaguen els tendrals sentits, crec que no l’oblidaré mentre visqui. En el futur serà un tresor.

Arròs amb bacallà (de la intuïció i la memòria)

Ingredients:
arròs
bacallà remullat (segons com estigui de dessalat, no cal posar més sal)
ceba trinxada
patata a daus
tomàquet triturat
pèsols
espinacs bullits
brou de verdures lleuger (ceba, api, pastanaga, fulla llorer, grans de pebre, clau etc.)
all
oli
julivert
brins de safrà

Dedicat a aquella gent esforçada del camp que tota la vida van lluitar, no tant per a ells, sinó perquè els seus fills tinguessin una vida millor que la seva. ¿Farem menys nosaltres, ara que el futur col·lectiu es troba en una cruïlla cabdal?


12 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Paisatge sense figura

17 Abril, 2006 10:48
Publicat per aladern, tal com surt

Estimo el silenci que res no demana, i no és estrany. Les paraules moltes vegades volen ocupar el lloc del pensament. Massa sovint suplanten els sentiments. Estimo les hores grises d’avui, igual que puc estimar els dies assolellats. Ullades de sol esparses descabdellen trames ocres en un cel de fang, la timidesa matinal no gosa sollevar núvols baixos de plom. Ah! si un dia pogués sobrevolar horitzons saltant del fil opressiu al buit i deixar-me emportar cap a altres llocs pel vent. Estimo el vent que tot ho mou, fins i tot els batecs del cor. Si no m’atenys, quedo a les mans de la més absoluta foscor. Per sobre de tot, t’estimo a tu.

10 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Panadons d'espinacs

16 Abril, 2006 09:19
Publicat per aladern, el rebost

Potser us pensàveu que avui faríem una Mona de Pasqua? No, què va! El gremi de pastissers se’ns enfadaria. Hem de ser bons minyons i gastar-nos entre trenta i setanta euros de l’ala. I si algú és capriciós i va gras de butxaca, pot encarregar un exclusiu camp del Barça fet tot de xocolata, que només li costarà cinc-cents euros de no-res. Caratxos! Tot sigui per seguir la tradició.
La veritat és que és el primer cop que faig uns panadons, i tampoc no és tan difícil. S’hi ha de posar una mica de ganes, un pessic d’art, un petricó d’imaginació, una punteta d’intuïció i un pensament de manya, i en un tres i no res tenim els panadons fets.
Deixem-nos de camàndules i anem al gra. Tot va venir perquè la Petjada va explicar que feia aquesta recepta de panadons i que estaven molt bons. Comences a mirar i, clar, ja t’hi veus fent-los. Pel farciment vaig seguir fil per randa les indicacions de la Dolors de Cal Menut. En canvi, per fer la massa –em perd la curiositat- vaig començar a tafanejar per internet i em va fer el pes aquesta altra que vaig trobar d’un programa del Karakia. Sigui com sigui, el resultat el veieu més avall. Unes quantes formes diferents per veure quins queden més vistosos. I de bons, què us haig de dir... per llepar-s’hi els dits! (o el mostatxo, si alguna senyora o senyor en gasta). Per acabar, diré com la Petjada: si voleu tastar-los, feu via, que ja s’acaben!!

14 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

haiku 12

15 Abril, 2006 09:45
Publicat per aladern, 俳句 haiku

Com un regal
m’has vingut a les mans
per l’úter del temps

(Oleguer)

6 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

haiku 11

15 Abril, 2006 07:47
Publicat per aladern, 俳句 haiku

sols nosaltres dos
a l'albereda amable
més enllà tot fosc

3 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La ciutat morta

14 Abril, 2006 09:44
Publicat per aladern, general

Per primer cop a Barcelona, després de vuitanta-sis anys de la seva estrena, el Liceu ofereix l’òpera La ciutat morta (Die tote Stadt) d’Erich Wolfgang Korngold, l’obra més coneguda d’aquest compositor d’origen txec que va haver d’emigrar als Estats Units per fugir de la persecució del nazisme. He llegit que va compondre la partitura inspirant-se en la novel·la simbolista “Bruges-la-morte” del belga Georges Rodenbach, que descriu la tragèdia –fins arribar al deliri- d’un home que viu aferrat al record de la seva esposa, morta prematurament. Aquesta conducta patògena del “procés de dol” és descrita per la psicoanalítica com la negació de la pèrdua, essent només una de les seves múltiples manifestacions. El procés de dol, avui dia té una conducta i una teràpia prou estudiada, però jo em pregunto: què passa quan aquest procés de dol no es pot finalitzar de cap de les maneres? Quan les condicions objectives fan irrealitzable la seva conclusió? Una qüestió difícil, que forma part de la vida d’algunes persones. En tot cas, avui que és un divendres senyalat per doble motiu, i encara que només ho sigui pels qui feu mini-vacances, m’ha semblat oportú parlar-ne. Doncs això, els que tingueu possibilitats i ganes, aneu al Liceu. Els que no, podeu escoltar l’ària Glück Das Mir Verblied, interpretada per la soprano Renée Fleming.


Un expressionista a Hollywood

Erich Wolfgang Korngold. Per als amants de la música de cinema, sobretot els més exquisits, el nom d’aquest compositor d’origen txec està estretament lligat a pel·lícules com ‘Captain Blood’ o ‘Robin de los bosques’ –ambdues dirigides per un altre geni exiliat a Hollywood, l’hongarès Michael Curtiz–, a emocionants aventures i a memorables peripècies històriques –’La vida privada d’Elizabeth i Essex’–. Les partitures que Korngold va compondre per al cinema són vigoroses, riques en tonalitats i inflexions dramàtiques, qualitats ben meritòries si tenim en compte que el 1935, any en què va signar la seva primera banda sonora (‘A Midsummer Night’s Dream’, dirigida per Max Reinhardt i William Dieterle), el cinema sonor era encara jove i inexpert. N’hi ha prou de fer una ullada a la trajectòria de Korngold anterior a la seva etapa americana per comprendre l’abast del seu talent. Fill d’un important crític musical, Erich Wolfgang Korngold (Brno, Moldàvia, 1897-Los Angeles, EUA, 1957) va ser un nen prodigi que va compondre la seva primera obra als sis anys, va estrenar un concert al Teatre Imperial de Viena als onze i va meravellar amb la seva habilitat al piano Gustav Mahler i Richard Strauss –que va convertir-se en el seu preceptor–. Korngold va cultivar la música de cambra, la simfònica, els ‘lieder’, el ballet i l’òpera, va compondre cantates i concerts per a piano, i gairebé totes aquestes composicions les va escriure i estrenar abans que el nazisme l’obligués a fugir d’Europa per instal·lar-se a l’assolellada Califòrnia. Al seu darrere hi va deixar una producció brillant, de la qual destaca l’òpera que va suposar l’èxit més important de la seva carrera: ‘Die tote Stadt’ (‘La ciutat morta’). Seguint els paràmetres estètics de l’expressionisme –corrent artístic basat en l’expressió dels sentiments de l’autor, en les seves intimitats psicològiques, i que rebutja la representació fidel i objectiva de la realitat–, La ciutat morta s’inspira en una novel·la simbolista (‘Bruges-la-morte’, del belga Georges Rodenbach) qualificada pel seu mateix autor com un estudi passional, i que descriu la tragèdia d’un home que viu aferrat al record de la seva esposa, morta prematurament. La seva obsessió es converteix en deliri quan coneix una ballarina que s’assembla extraordinàriament a la difunta. A partir d’aquest fet, l’home patirà greus al·lucinacions, agreujades per l’actitud moralista i hostil de la gent de la ciutat on viu, Bruges. L’aflicció que enterboleix l’enteniment del vidu es tradueix en la partitura en unes àries immenses, en una música poderosa. ‘La ciutat morta’ es va estrenar simultàniament a Hamburg i Colònia el 1920. Aquest mes, Barcelona recupera aquesta joia de l’òpera expressionista en una coproducció del Gran Teatre del Liceu amb la Wiener Staatsoper, la Nederlandse Opera i el Festival de Salzburg –fundat, per cert, per Richard Strauss i Max Reinhardt, respectivament el mestre d’Erich Wolfgang Korngold i l’home que va endur-se’l a Hollywood–. Una iniciativa, la del Liceu català, que restitueix a Korngold el lloc que es mereix: el d’un dels grans talents musicals del segle XX.

5 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La font jovenívola

13 Abril, 2006 09:53
Publicat per aladern, general

L’altra dia, el Gerard va fer un post amb una fotografia d’una font. “Juraria que ho és” de seguida vaig pensar. Encara que podria ser que no, fa molts anys que no hi he estat i tant la font com la memòria són coses que van canviant. Efectivament, es tractava de la Font del Llop, al peu de la carretera que puja de Vilaplana a La Mussara; més concretament, allà on comencen els famosos revolts amb murs empedrats. Fa anys que no hi vaig, i mira que el GR172 hi passa a tocar. Però, no sé perquè, sempre passo de llarg. En canvi les que hi ha més amunt, la font del Roure i la font Major de l’Albiol, a aquestes sempre hi faig cap.
La Font de Llop la tinc fonamentalment associada a la meva joventut. D’aquelles excursions en grup –de vegades només nois, d’altres cops mixtes- que sortíem de casa de bon matí i anàvem a esmorzar a la font. No us penseu ara que només era un passeig: gairebé tres hores d’anada, i altres tantes de tornada. Com que llavors ningú no tenia cotxe, tenies dues opcions: agafar el tren de Lleida i anar fins a La Riba, Montblanc o Poblet, que era on es feien la majoria de les excursions, o bé sortir de casa caminant i fer cap a la serra de La Mussara, a la Font del Llop i demés fonts. Tant un lloc com l’altre, eren les nostres rutes habituals.
Doncs sí, alguna vegada havíem enredat a les “nostres” noies per anar a caminar. Dic nostres, no en cap sentit possessiu, sinó només perquè eren les balladores, i sobretot amigues, de la nostra colla sardanista. La fotografia que he posat més avall és precisament d’una d’aquestes excursions a la Font del Llop. No us diré l’any que està feta, deixo que ho endevineu. Com a pista, diré que era el mateix any que va començar “el nostre aplec” que escrivia en el post de la setmana passada. També us diré que una de les tres que surten a la foto, és amb la que em vaig casar; endevineu amb quina? Això va ser cinc anys més tard. Aquí, les tres Maries –les anomenàvem d’aquesta manera perquè totes tres el seu nom començava per Maria-, només tenien quinze anys. Totes tres eren molt maques, encara que... només una ho era més.

10 Comentaris | 0 RetroenllaçOs