Hauries d’haver-te amagat. No vas anar prou amb compte i la llum inesperada t’ha encegat. Has volgut sortir del racó més fosc de tu, del forat més profund de l’agonia i ara hauràs d’omplir-te de paciència. ¿Et pensaves que eres un esperit lliure, una criatura fora de l’abast de les lleis de les fibres més interiors i pulcres, exempt de plorar davant d’una mirada trista? No queda lloc a la terra per a les ànimes que neguen l’evidència, que no volen ser arrossegades per les turbulències del cor. A poc a poc, a mesura que el teu no persistent decandia igual que la darrera flama d’un petit llum de parafina, vas començar a sentir que alguna cosa havia arrelat dins la teva clivellada quietud, una desconeguda voluntat ho trastocava tot i venia a fiblar-te el pensament més calmós. Per un instant un goig confús et rebrotava a les mans i se’t perdia com escata de sol dins l’abisme del pou dels seus ulls. No ets un heroi ni ho pretenies ser. De fet, no has presentat cap mena de resistència davant d’aquest daltabaix de focs d’artifici que ha tocat un nocturn amb la flauta de les canonades de l’atzar, per on corre un foc purificador coronat de la sublim prosa en flames.
Ara no vols veure lliscar els anys sense que aquest misteri entrellaci amb un encaix tremolós totes les parts disperses i el dard dissonant esquinci el vel de les teves pors. Per això t’has deixat netejar per una pluja d’estels i has sortit amb el rostre desafiant a saludar el nou dia, la lluminositat que banya de sol i de mar les teves parpelles cremades. Mai no demanaràs almoines al temps. I d’on ve tot això? Per què alçar davant d’aquesta claredat les mans tancades? Només se t’ocorre deixar la copa dels esguards a les mans d’una flor groga i cridar ben alt “Magnífic!”; i ja dempeus, tot apropant-te amb una tendresa insospitada a les escotilles del cor que per tu s’obre, tornes a cridar “Magnífic! Magnífic!”. Aquest segon enlluernador ja no el canviaries per res del món, no, ni per recuperar la memòria dels naufragis per on has navegat durant tants anys. Ara la dus penjada al coll i desplegues les teves ales. Has encès tots els llumeners del cel per aquest viatge i et sents lleuger, insubstancial, un Ícar omnipresent que ha robat un cor espurnejat de llàgrimes i el treu a ballar com balla el sol al voltant de la terra. Mentrestant l’Univers dorm, amb l’enorme cabellera plena d’estrelles que li fa de coixí sota el seu rostre que s’adorm, confiat, als teus braços.

[Va pensar en la seva mare. Li havia demanat que la portés de retorn al seu lloc de naixement i ell ho havia fet, encara que potser amb paraules enganyoses. Però ¿i si aquesta granja no era el seu lloc de naixement? ¿On eren els murs de pedra de la cotxera de què havia parlat? Va decidir fer una visita amb llum de dia al camp de la granja, a les cabanes del rost i al rectangle de terra erma que tenien al costat. “Si la meva mare va viure mai aquí, segur que ho sabré”, es deia. Va tancar els ulls i va mirar de recuperar en la seva imaginació les parets d’adob i els sostres de palla de les seves històries, el jardí de figues de moro, els pollastres corrent a menjar el pinso escampat per la noieta descalça. I darrere d’aquella nena, al llindar, amb la cara enfosquida per l’ombra, va buscar una segona dona, la dona que havia portat la seva mare el món. “Quan la meva mare moria a l’hospital”, pensava, “quan sabia que li arribava el final, no era jo qui mirava sinó algú que hi havia darrere meu: la seva mare o el fantasma de la seva mare. Per a mi era una dona, però per a ella mateixa encara era una nena que cridava la seva mare perquè li donés la mà i l’ajudés. I la seva pròpia mare, en la vida secreta que no veiem, també era una nena. Vinc d’una família de nens sense fi.
Va mirar d’imaginar-se una figura solitària a l’origen de la família, una dona amb un vestit gris sense forma que no venia de cap mare, però quan va haver de pensar en el silenci en què ella vivia, el silenci del temps abans del començament, el pensament se li resistia.]
COETZEE J.M. “Vida i època de Michael K”, Edicions 62, 2003

És el primer cop que llegeixo Coetzee, i per poc que pugui no serà l’últim. L’he trobat tan diferent de tot el que havia llegit últimament, que la seva força narrativa m’ha impressionat. La seva escriptura és intensa, descriu les històries amb una extremitud que subjuga des del primer moment. Vida i època de Michael K és una història descarnada, situada en una Sud-àfrica dividida per la guerra civil, però que no explica cap guerra sinó la vida d’un home, Michael K, que es perd dins d’una guerra i acaba sent tan transparent que es desmaterialitza del conflicte i de les persones. Segons la contraportada, “recull l’essència de l’experiència humana: la necessitat de gaudir d’una vida interior espiritual, de cultivar el vincles amb el món i de tenir una visió pura de les coses”.

La cadència teva de mots i malucs em marca l’arsi i tesi exagerades de la simfonia del cos. Elidim del compàs l’ofec d’un nou desglaç que ve a olorar el peu coriambe i se’ns embulla pels nostres quartets, talment uns pics de pell d’hivernada. A la cesura, bevem lents el licor fort dels versos on the rocks que a la boca ens fa branquejar viva la prosòdia. A poc a poc s’innerven saons i rimes, i ara no volem poc carnal el vers, que els cossos no volen més poesia, sinalefa fosa en l’encaix del ritme. Abans no ens xuclés un nou clímax, llisquem unisonants pel remolí que ha desfermat la convulsa dansa, paroxisme dels fluids exultants. Una petite mort ens omple de vida i anuncia l’apòcope final.

Una ortografia de l’Anna m’ha inspirat aquesta petita gramàtica del moment. Ara ella ens diu que baixa perquè sent que es mareja i necessita descansar. Res a dir. Només que sento que cada a reveure em deixa més i més sol. Res a dir, bevem-nos un licor fort.

Per explicar la vida d’Isidre Pàmies i Borràs “Cercós”, el combatent aleixarenc que lluità a favor de la causa del pretendent Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, i que va actuar al Camp i a les comarques properes durant la tercera guerra carlina (1872-1876) en el context del Sexenni Democràtic (1868-1874), he triat una crònica publicada al web del poble de l’Aleixar, de caràcter més localista, i que és una compilació de diversos autors que van biografiar Cercós, entre ells Marià Manent. També he afegit un relat publicat per Josep M. Sugranyes al seu llibre “De Reus a Prades i Poblet”, editat per Cossetània l’any 2001, i extret per ell molt possiblement del que relata Josep Iglésies a “L’àvia Boronada: L’esment diví i contes i llegendes”, Arca, Barcelona, 1947. Per finalitzar i acabar d’arrodonir-ho, he afegit un tercer text que situa les accions bèl·liques de Cercós dins el context històric en que ell va viure i on va protagonitzar els fets que van donar peu a la seva llegenda.

Les guerres carlines van ser complexes i no es poden reduir al simplisme d’unes adhesions al pretendent Carles setè en contra de la causa isabelina, ni a contraposició “ciutats liberals” contra “camps absolutistes”. Pensem que ens trobem en un moment històric batejat pels historiadors com la “fi de l’Antic Règim”. Tenen aquestes revoltes, a més, diverses imbricacions segons el territori on es desenvolupen, amb notables diferències entre el País Basc i Navarra, Catalunya o València. A mi m’agrada recordar unes paraules de Josep Fontana quan parla de “la revolta dels carlins” a la monumental Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Diu el professor Fontana, per mirar d’establir un enfocament previ: “Com tot fenomen social complex, la revolta carlina no es pot reduir a una explicació simplista. Una cosa és assenyalar els grans trets de base que permeten d’entendre el suport que ha trobat, i una altra que això basti per a donar compte de totes les adhesions. Tampoc no es pot pensar que, un cop hem aconseguit de distingir les raons per les quals el carlisme ha assolit expressar el malestar de determinats grups socials, sabem les raons concretes que han dut els homes a la lluita. El primer problema que se’ns presenta és que, en fer les nostres anàlisis del passat, operem amb allò que sabem que realment s’ha esdevingut, mentre que els individus que tenien aquell passat com a present vivien en una perspectiva en que diversos futurs eren previsibles, i actuaven, a més, d’acord amb la seva percepció del món, que podia contenir elements que avui sabem que eren erronis, però per a ells eren vàlids. No podem demanar a un camperol català de la primera meitat del segle XIX la freda racionalitat que només hauria pogut basar-se en un coneixement dels mecanismes econòmics i socials del seu entorn que ell no tenia, quan no demanem el mateix als catalans de la fi del segle XX que acuden a votar moguts per prejudicis o il·lusions irracionals, en un temps en que, en teoria, l’educació i la informació que reben són molt superiors.”

Aleixarencs il·lustres:

Isidre Pàmies i Borràs va néixer el 16 de desembre de 1843, possiblement a la casa pairal dels Cercós, al capdavall del carrer Mitjà, avui Cal Nap, edifici que encara demostra haver estat una casa senyorial. El mas de Cercós, de la mateixa nissaga, ha estat un dels més importants del terme aleixarenc. L’arrelament tradicionalista de la família Pàmies era antic i fort. A la guerra dels Malcontents (1827), hi prengué part Francisco Pàmies, el seu avi, al costat dels ultrareialistes, i a la primera guerra carlina (1833-1839), apareix documentat Isidre Pàmies, possiblement germà de l’avi que va ser capità caixer del 13è batalló de la 5a brigada de la 3a divisió del Camp de Tarragona. Així, doncs, Cercós, mogut per la influència familiar i motivat per la seva relació amb el capitost carlí Barenys, de Maspujols, es convertí ben aviat en una figura rellevant a les nostres comarques durant la segona guerra carlina (sic). Un historiador carlí en diu: “carlista acérrimo como todos sus antepasados […] De arrogante figura, afable y fino de trato y, más que valiente, temerario en el campo de batalla, era el ídolo de sus voluntarios que le querían com a un padre.” I informa també que va estudiar als escolapis i que completà la carrera mercantil a Tarragona i després es domicilià a Reus, on es dedicà al comerç fins al moment de “lanzarse al campo”. Abans, però, va intervenir en activitats conspiratòries com a individu de la Junta Carlista de Armamento y Defensa a la província i va estar empresonat. En començar la guerra, era oficial d’infanteria i organitzà el 4t batalló de la di­visió carlista de la província. Mèrits de guerra el portaren de capità a co­ronel i rebé condecoracions.

Manent, que l’ha biografiat i al qual seguim en aquesta ressenya, en parla com a figura esmunyedissa i mig llegendària. Invencible estrateg, a les muntanyes era una mena de “rei de les sorpreses”. De fet, la seva activitat era frenètica, com prova el reguitzell d’accions tant en petit grup com de comandament, totes de l’any 1873: el 15 de maig, junt amb Cucala i el capellà de Flix ocupa Vilaplana; el 22 de juny, enfrontaments a Margalef amb pèrdua de 50 homes; el 26, atac per sorpresa a Tivissa; el 2, 3 i 10 de juliol ataca la Selva del Camp; el 18 de juliol és a la Conca de Barberà, on segresta dos hisendats i en demana rescat; el 20, amb 400 homes enderroca el fortí de la Selva; el 23 ataca una diligència que feia de correu, prop de les Borges del Camp, i agafa ostatges; el 26 de juliol entra a Riudoms o a Tivissa (fonts diferents donen notícies també diferents, però sempre d’activitat); el 5 d’agost, a Garcia; el 14 a Castellvell per la contribució; el 15 dorm a Maspujols; el 16 va a cobrar l’impost revolucionari a Montbrió i a Vinyols; el 23 actua a la Masó; el 27, amb uns 300 homes, entra a Prades; el 29, a la Selva; el 2 de setembre a Vilallonga, mentre que del 4 de setembre data la gesta gairebé llegendària de l’Albiol, per la qual els liberals, que volien posar un parany a Cercós i portar a Reus o Tarragona el seu cap, acaben —seguim l’historiador Pirala— malament: “Lo que debió haber sido un triumfo para los liberales, fue un desastre, por la falta de sigilo y la indolencia en cumplir lo acordado.” El 17 d’agost marxen cap a l’ermita del Roser, vora de Reus, però la ciutat surt al carrer i els carlins fugen. Durant l’estiu entra a Santa Coloma de Queralt, mentre que el setembre un rumor el situa visitant Don Alfons, germà del pretendent i cap de les forces sublevades a Catalunya; el 24 és a Mont-ral i aquest mateix mes hi ha un intent, induït per personatges polítics, d’assassinar-lo. El 2 d’octubre entra a Valls dirigint, juntament amb quatre eminents caps més, 3.000 —o 5.000— carlins, però aviat són desallotjats; el 18 comencen els fets que portaren a la victòria carlina de Prades, però també pèrdues i on sembla que Cercós resulta ferit i acaba morint.

Comença llavors la llegenda sobre la seva mort: uns la situen a Prades i d’altres a l’Aleixar, on li haurien preparat un taüt molt luxós i haurien celebrat unes solemnes exèquies. La memòria oral, però, no dubta gaire a l’hora d’indicar-ho: tres dies després, entre el 22 i el 23 d’octubre de 1873, al mas del Joan Pau, a la Mussara, que té a prop, tocant al cingle, la cova anomenada Hospital dels Carlistes. L’oralitat encara afegeix que va ser assistit espiritualment pel rector de la Mussara; que el metge de Vilaplana, el doctor Rafael Llaberia, simpatitzant carlista, pujava cada dia, i que Cercós va ser enterrat a la Mussara. Isidre Pàmies i Borràs, Cercós, va morir essent coronel. A títol pòstum, el pretendent Carles VII, que coneixia el valor del seu fidel oficial, el nomenà general.

Sugranyes, Josep M. “De Reus a Prades i Poblet”. Cossetània, 2001

Del Mas de Cercós n’era fill el guerriller carlí Isidre Pàmies, més conegut pel mot Cercós, encara que la naixença va tenir lloc a l’Aleixar el 16 de desembre de 1843, al capdavall del carrer Mitjà, on avui hi ha Cal Nap. La tradició carlina dels Pàmies, pagesos de l’Aleixar i comerciants de Reus, es remunta a Francesc Pàmies, avi del nostre personatge i capità dels voluntaris reialistes, el 1827, en la guerra dels Malcontents o dels Agraviats. Posteriorment, un anterior Isidre, probablement germà de l’avi d’en Cercós, va ser popular durant la primera guerra carlina, en que exercia el càrrec de capità caixer, i un altre Francesc ho va ser a la guerra anomenada dels Matiners. Amb tot, el més notori, i sobre el qual s’ha teixit una veritable llegenda, ha estat l’anomenat en primer lloc, també conegut pel sobrenom de Comandant Cercós.
La llegenda arranca del fet històric que va tenir lloc durant la batalla de Prades de 1873. Cercós havia reunit al seu mas, el juny de 1872, diversos caps carlins per coordinar esforços i prendre la decisió de prosseguir en la lluita armada. La seva empenta i vigoria va fer que molts joves del poble el seguissin, amb la qual cosa es va emprendre una acció de certa importància en què va morir, entre les forces governamentals, el tinent coronel Maturana, cap del batalló de caçadors de Barcelona.
Cal fer un breu recordatori i remarcar que Maturana comptava amb 450 infants, 18 cavalls i una peça de muntanya. De tot plegat en va quedar ben poca cosa, ja que van tenir trenta morts, entre ells l’esmentat coronel, un comandant i dos oficials, així com gairebé 200 presoners.
A començaments del segle XX, un cronista afecte a la causa lliberal va escriure sobre aquesta batalla que, tot i que els carlins s’havien fet els amos de Prades i els seus entorns, també havien tingut innombrables baixes, concretament vuitanta, entre elles la del coronel Cercós.
Efectivament, l’Isidre Pàmies, el dia 14 d’octubre de 1873, va mantenir un fort enfrontament amb les tropes de l’esmentat coronel que havia sortit el dia abans de l’Espluga de Francolí. Des dels Plans de Pagès fins als barrancs del Garxet i de la Baridana va encerclar les tropes lliberals, a les quals va castigar fortament fins més enllà de la Mola dels Quatre Termes, d’on només van poder fugir encara no 200 infants per les barrancades del bosc de Poblet. Al comandant Cercós, quan ja s’havia apoderat d’un canó de l’enemic, fet de molta rellevància aleshores, i quan estava lluitant cos a cos, li travessà el pit una bala de fusell. Dalt d’una mula va ser portat fins al Mas del Vell Joan Pau, sota del qual, a uns centenars de metres, encara avui s’hi pot contemplar la balma coneguda com Hospital dels Carlins, on va ser confiat.
L’amo del mas, carlí de cap a peus, reconegut per la seva experiència a curar bestiar, va ser l’encarregat de guarir les ferides del famós capitost que, no obstant els esforços del vell pastor, moria tres dies després, amb el grau de coronel, quan només tenia 29 anys, i va ser nomenat general a títol pòstum.
Per estratègies de la guerra, ja que els carlins eren deu vegades inferiors en nombre als seus adversaris lliberals, la mort del cabdill guerriller va ser guardada en el més absolut i misteriós silenci. Fins i tot els seus seguidors van tramar l’ardit d’esbombar la seva presència en diversos indrets on es produïen enfrontaments. Aquesta estratagema va donar al singular militar una aurèola mítica i llegendària. Tant va ser així que, en les files liberals, es va prendre com a una qüestió d’honor capturar viu o mort el Comandant Cercós per acabar amb el mite que l’envoltava.
Com que hi havia indicis fundats que el seu cos, malgrat tot, podia estar enterrat al cementiri de la Mussara, Almussara aleshores, una patrulla, formada per cinc “pinxos”, voluntaris lliberals, va sortir de Vilaplana pel camí de les Tosques en direcció a la dispersa i alterosa població de tanta ressonància sarraïna.
A mig matí, amb els ànims sobrats després d’haver escampat que anaven a posar fi a la faula del Cercós, enfilaren l’esmentat camí amb el propòsit d’acabar com més aviat millor la tasca esventada profusament. Sender amunt, els ànims s’anaven refredant amb la mateixa proporció que s’escalfaven els cossos per la intensitat de la pujada. Les carrabines, marcialment penjades al coll a la sortida, ara eren utilitzades com a bastó.
En arribar al gual del torrent de les Tosques, esbufegant a més no poder, es van deixar caure a terra per refer l’alè i traguejar una mica de vi del bot que en cap moment deixava de formar part de la indumentària d’aquells aprenents a fer de soldat. Sorneguerament, sempre s’ha dit que el vi és molt millor quant es beu escoltant la remor de l’aigua dringadera d’un penyal, en aquest cas el de les Tosques, el qual, en any plujós, forma una cascada que, volant amb l’arc del cel com a teló de fons, escampa totes les notes àlgides d’una alegre i grandiosa simfonia.
Amb l’esperit restablert pel vi, els pinxos prosseguiren la caminada dirigint-se cap al Mas de l’Adrià. El vell de la casa els va entretenir tant com va poder i després va procurar fer-los anar pel camí més llarg per tal de poder agafar ell una drecera i avisar la gent del Mas d’en Joan Pau de la presència i propòsit de l’escamot.
Quan els perdonavides arribaren a l’hospital dels carlins, aquest ja estava totalment endreçat i sense cap mena de rastre que pogués delatar la presència de ferits. Els seus estadants havien anat a amagar-se dalt del bosc de l’Agustench, juntament amb en Joan Pau. Aquesta circumstància va ser aprofitada per la facció per entrar al mas a sac, arrambar tot el que van poder i cremar la resta a l’era de la masia.
Després d’aquesta extorsió es dirigiren calmosament fins a la població que ja veien del mas estant. A l’entrar al poble només trobaren quatre dones ja refetes i un parell de vells que els van donar totes les excuses del món per dir-los que la gent vàlida estava treballant al bosc. Els van fer lliurar les claus de l’ajuntament i la rectoria i en aquest darrer lloc van instal·lar el seu quarter general, ja que era l’únic indret on hi havia alguna vianda per aplacar el rau-rau que sentien a la panxa.
Amb tot això se’ls va tirar la nit a sobre i amb ella es van anar apaivagant tant el ardors del vi com les bramadisses pròpies dels qui se sentien impel·lits, més per la seva cridòria que no pas per la convicció d’una força evident. Els dubtes van començar a granar damunt la taula, ben regada per un vi que no havia costat ni un xavo, i el temor va substituir progressivament l’eufòria dels primers moments en què se sentien amos del poble.
La por que la gent del poble hagués anat a buscar ajuda a la veïna població de Prades va neguitejar els valents cagasenalles, els quals, després d’una forta discussió amb trencadissa de plats i altres estris que van trobar a mà, van tenir la “lluminosa” idea de reunir tota la desvalguda gent que quedava al poble davant el gran toll d’aigua on, de sempre, hi prenia la fresca una gran part del veïnat.
Aleshores, van fer-los portar una gran quantitat de llenya davant el fossar i, amb ella, van bastir una pira dins el petit cementiri que, encara avui, malguarda les restes dels mussarencs. La gran foguera il·luminava tètricament el petit clos. A les parets blanques del frontal de l’església es perfilava la bellugor vermella i groga de les flames que semblaven voler arribar al cel.
Els quatre vells que quedaven al poble van ser obligats a portar aixades amb les quals van dur a terme la tètrica tasca de desenterrar taüts. Les dones, en un racó, esmaperdudes, se’n feien creus quan veien com ni als morts deixaven tranquils aquells heretges.
La primera caixa que van desenterrar els trasmudats vells guardava les despulles mig consumides d’una dona, morta aquell mateix any. L’espantosa i macabre visió del primer cadàver i l’intent fallit de trobar el cos del Cercós no va ser prou per deturar la lúgubre ocupació.
De mica en mica van anar apareixent les restes d’un soldat carlí mort al Mas d’en Joan Pau, així com dues o tres persones més de la contrada. Al final, cansats i morts de por, els perdonavides van decidir extreure un darrer taüt. Quan el van tenir a l’abast, van procedir a fer un judici sumaríssim sense cap ni peus. Aleshores van resoldre palplantar-lo, recolzat a la paret del fossar, i formant un escamot d’afusellament van dur a terme un parell de descàrregues de fusell, acabades les quals van fugir del lloc cames ajudeu-me.
Pels forats que la sinistre canonada va ocasionar, la gent del poble va poder contemplar les faccions apergaminades de l’àvia Boronada que, amb aquest fet, va passar a ser protagonista de la llegenda de Cercós. Poc sabien els malfactors que, concretament a sota la caixa de l’esmentada vella, els carlins havien enterrat els cos del seu cabdill per evitar-ne la profanació.

Context històric: Les guerres carlines

Ja durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d'un ampli suport a les comarques interiors de Catalunya. La insurrecció va reprendre amb la Guerra dels Malcontents (1827).
A la mort de Ferran VII es va iniciar la Primera Guerra Carlina (1833-1839). Aquest conflicte va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del monarca difunt, i els isabelins o cristins, defensors dels drets de la seva filla Isabel (Isabel II), com a resultat de la proclamació de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió havia de ser sempre masculina.
Carles Maria Isidre va aplegar al voltant seu els sectors absolutistes, partidaris del manteniment de l'Antic Règim. Per contra, la reina regent Maria Cristina va obtenir el suport per a la seva filla Isabel de la majoria dels sectors que havien col·laborat amb Ferran VII, i també de l'oposició liberal, que havia patit fins aleshores la repressió i l'exili. La vinculació entre la causa isabelina i el liberalisme va ser evident a partir de l'agost de 1836, quan els col·lectius revolucionaris van assolir el poder i van imposar una Constitució liberal (1837). La causa isabelina va ser majoritària en la burgesia urbana, però també en amplis sectors privilegiats -noblesa terratinent i jerarquia eclesiàstica-, i entre els principals cossos de l'estat -exèrcit i administració-. Per contra, la causa carlina va disposar d'un ampli suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques d'interior de Catalunya, el País Valencià i Aragó. Aquest fet s'explica per les reticències que van generar entre els camperols del nord peninsular els canvis de la revolució liberal, i també, en el cas del País Basc i Navarra, pel desig de mantenir els furs davant el projecte centralitzador del liberalisme espanyol.
Els carlins no van assolir, però, crear un exèrcit regular ni ocupar de manera permanent cap gran ciutat. El conflicte va esdevenir una guerra de guerrilles, amb episodis de gran crueltat. El conveni de Bergara (1839) va suposar la fi de la guerra al front basconavarrès, a canvi del manteniment dels furs i de la inclusió de les tropes carlines a l'exèrcit estatal.
El conflicte dinàstic es va reprendre a Catalunya amb la guerra dels Matiners, o segona guerra Carlina (1846-1849). Ja en el context del Sexenni Democràtic (1868-1874), va començar la tercera guerra Carlina (1872-1876), durant la qual les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior i del País Basc i en què el pretendent carlí, Carles VII, va arribar a prometre el restabliment dels furs de l'antiga Corona d'Aragó.

Sense exagerar gens ni mica, diré que dels camins m’agrada tot. Si un camí és en essència un retall de geografia, també és ben cert que, alhora, qualsevol camí és història, la seva història. La ruta que vam fer l’altra dia de Reus a Prades és històricament molt antiga. Segons els estudis del Dr. Enric Aguadé Sans, gran coneixedor de les muntanyes properes al Camp i divulgador de l’excursionisme, aquest camí és tri-mil·lenari i formava part de la ruta Salou-Prades-Ulldemolins que amb total seguretat utilitzaven ja els romans –i molt probablement també els ibers- per transportar els minerals que extreien de les riques mines d’Ulldemolins, de les més importants de les muntanyes de Prades. Entre els molts minerals d’aquelles mines, s’hi trobaven la plata, plom, or, i, especialment, coure i quelcom d’estany. El Dr. Aguadé té un llibre editat sobre aquest camí mil·lenari i d’altres camins que el complementaven.

No obstant, hi ha un altre llibre que m’agrada en gran manera. Es tracta “De Reus a Prades i Poblet”, editat per Cossetània l’any 2001 i escrit pel meu convilatà Josep M. Sugranyes. No és només una guia de travessa curulla de topònims, sinó que està farcit de mil i una anècdotes, d’històries verídiques i d’altres recollides de la llegenda o de la brama popular. Entre les històries reals que ell explica hi ha la del cabdill carlí Isidre Pàmies “Cercós”, fill de l’Aleixar i que es va fer famós guerrejant per aquestes muntanyes durant la tercera carlinada, al segle dinou. Pel camí que seguíem el diumenge de tornada, sota mateix del cingles de La Mussara, trobem el Mas de Joan Pau i, a uns centenars de metres, la balma coneguda com Hospital del Carlins. Una història digna de ser coneguda, la del tal “Cercós”, que un altra dia potser expliqui.

Ara només clouré l’esment que he fet de l’alliçonador i entretingut llibre de l’amic Sugranyes, dient que, entre les gestes i anècdotes que ens regala, també hi ha lloc per a la poesia. Comprendreu que no podia ser d’altra manera, al ser la contemplació de la natura una font d’inspiració inesgotable. I quina bellesa hi ha més natural que la femenina?

“...però tots ens fem creus del desempallegament i la gràcia de la Panny que fa bona l’expressió ‘en el pot petit hi ha la bona confitura’. En canvi la Raquel em fa venir a la memòria aquella romança d’El huesped del Sevillano, en que també una Raquel era lloada com una ‘mujer de los ojos bellos’. Efectivament els seus ulls clars, serens... sobresurten d’un cos modulat per l’exercici i justifiquen uns punts suspensius, perquè el seu dolç mirar transporta cap a un món de somnis meravellosos.
El poeta potser diria:
Quin encís tenir a la vora
ple de llum l'amor vedat,
i sentir el cor que plora
per un somni esbojarrat.

Mireu, des de fa uns dies sento el cos desgavellat per tantes coses que passen, que ni ganes d’escriure tinc. Per acabar-ho d’adobar, aquest cap de setmana tinc a les envistes una excursió que promet molt –ja veurem si el temps i els imponderables acompanyen- i ara mateix el cap el tinc ple d’altres cabòries. Com que tampoc no us vull deixar orfes de lectura, us podeu entretenir llegint un treball (no res, cinc o sis folis) que acabo d’enllestir. És una petició que em van fer el amics de l’Associació Excursionista Catalunya, amb els quals faig alguna escapadeta a la muntanya. Es tractava de resumir –cosa ben difícil- la nove·lesca vida del mític Pere Joan Barceló “El Carrasclet”. El nostre heroi nacional durant la Guerra de Successió i que tan injustament va ser vilipendiat com a bandit i bandoler pel bàndol guanyador després de la seva mort (ja sabem de sempre que els dolents són els que perden les guerres). En realitat, el Carrasclet va ser un oficial que va combatre l’usurpador Felip V i va lluitar pel restabliment de les llibertats i els furs que ens havia arrabassat el borbó. Enquadrat sota les ordres de la Quàdruple Aliança i al servei de l’arxiduc Carles, va assolir el grau de Coronel. Les seves gestes donarien tema per a escriure molts llibres, però fins ara pocs són els historiadors que li han prestat l’atenció que es mereix.

Ja sabeu la meva especial predilecció per aquest irredemptista, fill de Capçanes, i també molts sabeu que el meu homònim Perejoan li va prendre en préstec el nom. Per no enforfollar més aquest post, us poso l’enllaç a TRETZEVENTS, que és on he guardat l’escrit i on el trobareu els que us vingui de gust llegir-lo.
Apa, sigueu bons minyons i ens llegim a la tornada.

Aquest matí em comentava l’elur que no sap d’on prové la fusta de cedre que arriba a l’empresa en la qual ella treballa. “La veritat és que procuro no pensar en que la fusta manipulada són arbres tallats. El dia que vaig veure el tronc d’un roure tallat a làmines quasi vaig plorar”, diu, i continua preguntant-me si sé quan triga un d’aquests arbres per assolir aquella amplada de tronc i aquella majestuositat que ens corprèn quan els veiem en la seva monumental corpulència. I tant que ho sé! Tinc la sort de tenir a prop i sentir-me, en certa manera, descendent d’una alzina mil·lenària, l’alzina del Mas de Borbó, situada als peus de la serra de La Mussara, en el municipi de l’Aleixar, al Baix Camp. Aquesta alzina és impressionant i es calcula que té més de mil anys. Davant d’ella es veu la petitesa de l’home al costat de la natura i del temps. L’alzina del Mas de Borbó és la més grossa de Catalunya i hom creu que de tot l’Estat, amb un volt de canó a 1,30 metres d’alçària de 6,45 metres, i de 9,45 metres de volt de la soca. No és molt alta, uns 12 metres, però en canvi el diàmetre mitjà de la capçada és d’uns 24,2 metres.

Però quan estic vora seu crieu-me que no penso pas en mesures ni en estadístiques, tot això se te’n va del cap en el moment en que et quedes embadalit i astorat. Si des cas, recordo el que m’explicava la meva mare quan jo era infant, que els seus pares havien viscut uns anys en aquella propietat a principis del segle passat, i que ella havia nascut a la masia. Així m’ho deia. I ara, després de perdre-la a l’adolescència, a la vora de l’alzina penso en totes les coses que m’hagués agradat preguntar-li i ja no tindran mai resposta. Em va tenir a mi quan ella ja era prou gran, prop dels quaranta anys, i se’n va anar massa aviat. Per això, sota la majestàtica capçada de l’arbre, els sentiments se’m multipliquen fins a l’infinit. Pensar primer, que sota la seva ombra els meus avis podrien haver bressolat una filla. I més lluny, encara. Que quan durant la Guerra de Successió el Carrasclet campava per aquestes contrades, l’alzina ja era vella; que quan els sarraïns resistien encinglerats dalt als contraforts de Siurana de Prades l’envestida de Ramon Berenguer I en els seus intents d’ocupar el Camp de Tarragona, cap allà a l’any 1050, l’alzina ja era allí, impertorbable. I qui sap des de quan.

Hem perdut les paraules.
I a través d’un aspre vent del nord
m’arriben deixes d’esperances
i sento al cor què és morir
quan miro des de lluny el meu poble.
Les paraules − diuen − són la fórmula
perquè tot el món cap en les paraules.
Però jo sé que la veritat
no està continguda en les paraules,
que són tan sols ombra plana de mi
quan es manipula el llenguatge,
i li manquen el port i el volum
i el pàl·lid color del fullatge
amb la càrrega d’ocells a les branques
que no poden expressar-se i sostenir-se
en el feble vent de les paraules.
Conec la veritat que és la vida:
amagada suma d’experiències
i a través dels nusos puixança.
I sé que tot, finalment, ha de créixer
i ha de viure i ha de transformar-se
per no ser rutina o cosa morta,
com són mortes les ciutats acabades.

El cedre és un arbre estretament lligat a la cultura mediterrània. Sempre verd, majestuós, el seu port cònic li dóna l’esveltesa dels nostres gegants; una piràmide monumental que s’arrela a les profunditats de la terra generosa que a tots ens acull i alça la seva testa orgullosa al cel. A l’orient del nostre mar, el Líban el té magnificat al seu estendard.
La majoria haureu llegit algun cop Kahlil Gibran, el poeta, filòsof i pintor libanès, aquell que tenia l’ànima amarada de la lírica més etèria i alhora més profunda. Us deixo un petit fragment de El Profeta.

Gran és la teva enyorança per la terra dels teus records, i pel lloc en el qual els teus desigs més grans tenen estada; i el nostre amor no vol lligar-te ni les nostres necessitats retenir-te.
Et demanem, però, que abans de deixar-nos ens parlis i en donis la teva veritat. I nosaltres la donarem als nostres fills, i ells a llurs fills, i així no es perdrà.
En la teva solitud has vetllat els nostres dies, i en el teu desvetllament has escoltat els plors i les rialles del nostre dormir. Descobreix-nos ara a nosaltres mateixos, i digue’ns tot el que t’ha estat ensenyat del que hi ha entre la naixença i la mort.
I el respongué:
Poble d’Orphalese, de què puc parlar-vos, sinó del que suara es mou dins les vostres ànimes?

Aleshores Almitra digué: Parla’ns de l’Amor.
Ell alçà el cap i esguardà la gent, i una gran calma caigué sobre tothom. I en veu molt alta digué:

Quan l’amor us cridi, seguiu-lo. Encara que els seus camina siguin durs i costeruts.
I quan les seves ales us embolcallin, agafeu-vos-hi. Encara que l’espasa, amagada entre les seves plomes, pugui ferir-vos.
I quan us parli, creieu en ell. Encara que la seva veu pugui destrossar els vostres somnis com el vent del nord deixa devastat e vostre jardí. Car per més que l’amor us corona, també us crucifica. I encara que us fa créixer i millorar, també us esporga.
Així com puja fins al vostre cimall i acarona les vostres branques més tendres que tremolen al sol, així davallarà a les vostres arrels i les trontollarà en llur arrapament a la terra.
Com si fóssiu garbes de blat us arreplega dins d’ell mateix.
Us bat com la trilladora per despullar-vos.
Us trenca, per deslliurar-vos de la vostra closca.
Us esmola per blanquejar-vos.
Us pasta perquè esdevingueu flexibles.
I després us transforma al seu foc sagrat perquè esdevingueu pa sagrat a la sagrada festa de Déu.
Totes aquestes coses, l’amor les fa en vosaltres perquè pugueu saber el secret del vostre propi cor i en aquest coneixement esdevenir un fragment del cor de la Vida.
Però si en el vostre temor cerqueu solament la pau de l’amor i el plaer de l’amor, aleshores us és millor que cobriu la vostra nuesa i que passeu de llarg pel llindar de l’amor. Cap al món sense estacions, on riure, però no amb totes les vostres rialles, i plorareu, però no amb totes les vostres llàgrimes.
L’amor no dóna res més que ell mateix, i tampoc no pren res més.
L’amor no posseeix, ni vol ser posseït. Car l’amor en té prou amb l’amor.
L’amor no coneix altre desig que el de realitzar-se.
Però si tu estimes, i el teu amor sent deler de desitjar, deixa que siguin aquests els teus desigs:
Fondre’t i ésser com la lliscant riera que canta a la nit la seva melodia.
Conèixer el dolor d’una tendresa massa gran.
Ésser ferit per la teva pròpia comprensió de l’amor, i sagnar voluntàriament i joiosa.
Despertar-te a l’albada amb un cor alat, i donar gràcies perquè tens un nou dia per a estimar.
Reposar al migdia i meditar sobre l’èxtasi de l’amor.
Retornar a la llar, amb agraïment, al capvespre.
I adormir-te després amb una pregària pel teu amor en el cor i una cançó de lloança en els llavis.

Aleshores Almitra parlà novament i digué:
I què ens dieu del matrimoni, mestre?
I ell respongué:

Heu nascut junts, i junts continuareu per sempre.
Estareu units quan les ales blanques de la mort escampin els vostres dies, i units continuareu en el silenciós record de Déu.
Però deixeu que quedin espais en la vostra unió, i permeteu que els vents dels ocells dansin sempre entre vosaltres.
Estimeu-vos l’un a l’altre, però no feu un nus del vostre amor. Ans bé deixeu que sigui un mar que es mou entre les platges de les vostres ànimes.
Ompliu cadascun la copa de l’altre, però no begueu de la mateixa copa.
Doneu-vos l’un a l’altre el vostre pa, però no mengeu de la mateixa llesca.
Estigueu joiosos i canteu i danseu junts, però permeteu que cadascun de vosaltres pugui quedar sol, com està sola cada una de les cordes del llaüt encara que la mateixa música les faci vibrar.
Doneu els vostres cors, però no perquè l’un retingui el de l’altre. Car només la mà de la Vida pot contenir els vostres cors.
I romaneu junts, però no massa prop l’un de l’altre. Com les columnes del temple estan separades, i ni el roure ni el xiprer no creixen l’un a l’ombra de l’altre.

D’aquesta manera m’agradaria a mi saber estimar.