El meu regal de Reis d’enguany sou tots vosaltres, els meus amics blocaires, els que em feu companyia sempre que obro aquesta finestra màgica. Fa just un any, quan feia pocs mesos que navegava per la xarxa, vaig començar a conèixer gent, cares anònimes que es feien realitat a través de les paraules. Primer tímidament, com si no gosés entrar a casa de l’altre sense haver estat convidat, com si em fes por, també és veritat, crear nous llaços que un dia al perdre’ls em poguessin ferir. Llavors, molt al començament, vaig confessar en un altre bloc que la meva fidelitat es reduïa a mitja dotzena i escaig de troballes, una diferència abismal amb ara. Recordo molt bé qui em va despertar des del primer moment confiança i em va fer sentir com si estigués a casa. Recordo com en llegir alguns posts m’emocionava (ara també em passa) i hagués volgut dir moltes coses, però no sempre gosava. Recordo la meva gosadia en fer dos tímids esbossos de poema el matí de Reis d’ara fa un any, després de passar per les Gotes i la Mitjanit. Els vaig embolicar amb un llaç i els vaig deixar en un lloc amagat per a elles. Després vaig escampar uns rastres per tal de que els poguessin trobar. Me’ls van inspirar un post de cadascuna que havien penjat aquell mateix matí, uns posts que encara, si voleu, podeu llegir ara. L’un era de l’Aina, que intentava recuperar un somni (A la mitjanit) i l’altre de la Isnel, que aquell dia era hereva de la nostàlgia (Gotes de tu). L’una i l’altra eren fa temps com dues incipients fonts de mots trobats que han anat creixent, ajuntant-se amb molts d’altres, fins formar un riu insondable, cabalós de paraules, que corre cap al futur ple d’emocions i desigs, confidències i abraçades, alguna petita infidelitat i també absències mai no oblidades. Recordo que tot això era fa només un any. Qui ho diria ara!