Escric aquestes línies volent dir moltes coses i sense saber per on començar. La vida sembla que s’accelera juntament amb els batecs del cor, quan t’omple de sorpreses inesperades, almenys així m’ho sembla a mi. Potser també és que tens aquesta percepció del temps quan vius intensament, quan et lliures al que ella t’ofereix amb totes les fibres del teu ésser, descobrint nous móns, cremant totes les naus per tal d’esborrar el rastre de qualsevol retorn al passat.

Aquests post va dedicat a tots els que m’esperàveu, a tots aquells que he conegut i en certa manera he estimat, des de fa temps, a través de la virtualitat de la Blogosfera. Fa molt temps que ens coneixem -m’ho sembla a mi per tantes coses que hem compartit- i fa només dos anys. A poc a poc us he anat descobrint i apreciant en la vostra manera de ser, i vull imaginar que a vosaltres us ha passat el mateix amb mi, intuint i sabent que darrere dels nicks hi ha sempre la veritable persona. En el meu cas el Ramon, un anonimat sense cap pretensió ni cap importància més enllà de mi mateix i els qui em teniu molta benvolença.

Per les hores i les paraules que hem compartit, la majoria sabeu com va començar tot. En tot cas, potser que en faci un breu resum. Els meus inicis a la Blogosfera van ser a Vilaweb, un setembre com aquest d’ara fa dos anys. Llavors escrivia sobre qualsevol cosa amb l’única finalitat –segurament inconfessa- de retrobar-me a mi mateix. No tornaré a repetir els motius que em van dur a escriure; prou vegades he dit que per mi era tota una novetat, el fet de posar negre sobre blanc els meus pensaments i els meus sentiments. Sigui com sigui, la veritat és que llavors jo buscava l’isolament, sense visitar pràcticament cap altre bloc ni entretenir-me a Bitàcoles, en aquell temps l’únic directori de blocs en català. Però a la Blogosfera no estàs mai sol, com molt bé sabeu. Sempre hi ha qui mira i qui busca –també qui s’exhibeix- i les ànimes solitàries acaben per trobar-se. Ara he de dir que la primera que va deixar-me un comentari (hauria de dir el primer) va ser la Laia. Ella potser va ser qui va incitar-me a sortir del meu cau, a treure el nas fora de la closca i descobrir que hi havia més vida al meu voltant. Per això i per més coses, al TdQ, La Gran Màscara, només puc tenir-li simpatia i agraïment, tot i ser ell, sens cap dubte, la persona més odiada i més apreciada de la Blogosfera, a parts iguals. Malgrat la nostra diferent manera de ser, gràcies, Toni.

I d’aquesta manera vàreu anar entrant a la meva vida, sense voler, sense pensar, només sentint. No sabria anomenar-vos per ordre cronològic, i em sabria molt greu deixar-me algú. Sou tants i tantes, els que m’heu fet companyia! Per què serà, que les primeres lectures sempre són les més recordades? Vaig descobrir, i no poso qualificatius perquè em faltarien paraules, a la Dolors, l’aina, el Josep Arnau, la Cristina, el Carles, la Jacqueline, l’Anna (en plural), El Sadurní, la Joanaina, el Pere, l’Elisenda, el Joan (també en plural), l’Esteve, la Tina, el Manel, la Noemi, l’Antoni, i unes quantes Montserrats, des de la primera Montse mar-inera, passant per la Montse navegant, fins a la Montserrat poeta de les vinyes. Una menció especial per l’eixerida Helena, amb qui vaig compartir les dèries galàctiques ajudant-la a AstroHele. Amics i amigues de la primeria i d’altres que han vingut després, fins omplir una llista d’unes quantes desenes d’enllaços. Uns quants han desaparegut, i d’altres després de desaparèixer han tornat, tan real com la mateixa vida. També han estat propers, tot i no saber-ne el nom, els Pensador, Kira, Mirandamar, Pentesilea, Klaralluna, Giorgio, Namaga, Nica, Petjada, Arsvirtualis... I molts amics més recents, i no per això menys entranyables. ¿Veritat que sí, Neus, Susanna, Júlia, Rosa, Marina, Gemma, Dunna? He deixat expressament per al final el nostre entranyable vaixell, perquè són tantes les coses que voldria dir de tot el que hem compartit allí, que necessitaria un altre post sencer i encara no m’hi cabria. L’acollida que he trobat al vaixell no es pot explicar amb quatre paraules. Tots els seus tripulants, i tots els companys de viatge, totes les “aventures” viscudes i compartides, totes les ampolles de cava destapades a qualsevol hora i per qualsevol motiu, totes les abraçades, la companyia, les confidències, no hi ha manera d’explicar-les ni omplint pàgines i més pàgines de tinta. Tots i totes els que ens hem trobat allí ja sabeu de què parlo.

I ara ve l’important que volia dir-vos, després de tot el llarg preàmbul. Heu de saber que moltes han estat les meves dèries, a l’hora d’escriure. Des de l’agosarat trabucaire Perejoan fins al lletraferit aladern, passant pel galàctic selenita, han estat els personatges que heu conegut. Així, d’aquesta manera, durant dos anys, han anat naixent i morint blocs com Carrascla, Camena, Selene, Desert, Rosa dels vents, i el Ramon al darrere d’ells fent tots els papers de l’auca. Tenint en compte, sobretot, que en tots els posts m’he mostrat tal com sóc: seriós i un pic eixelebrat alhora, força realista i també romàntic i poètic fins al moll de l’os. Els qui heu seguit Camena des del principi, per força us haureu adonat d’una clara evolució. Aquest ha estat només el final del meu destret personal. Un procés que va començar, també ho sabeu, fa més de deu anys. Alguns m’han dit que és massa temps, jo crec que tots tenim el nostre camí per recórrer i ningú ho pot fer per nosaltres.

Des del “Walking in the night” –que l’aina tan bé va saber captar i comentar en un post- o d’altres com “Nàufrag”, “No oblidis mai”, “Mar endins” o “L’hora de clepsidra”, fins arribar a l’esclat enlluernador de “Levitat”, hi ha certament tot un abisme, un trenc immens de la meva vida que he hagut d’omplir per assolir l’altra riba, l’estatge de la pau i la felicitat que un dia havien d’arribar. I tothom s’ho creia i m’ho repetia; tothom menys jo. Però la vida és persistent i agraïda, i la realitat al capdavall sempre s’imposa i t’obre els ulls. No saps com, ni per què, i un dia trobes que t’has mirat en uns altres ulls, nets i clars, encisadors per tu, reals i plens de promeses de futur. I ja no t’hi pots resistir. Aquesta “ensopegada” ha resultat definitiva, i definitivament has deixat tot el passat enrere i t’aboques a la nova vida. Pot haver-hi felicitat més gran a la meva existència? Segur que no, i més encara quan saps que no esperaves res i ho has trobat tot.

Per això ara us confesso tot el que m’ha passat. Perquè a finals de juny vaig prometre que tornaria i també vaig dir, només intuint-t’ho, que l’estiu seria intens i que tocava descobrir la vida lluny dels blocs. El que llavors no sabia era que la realitat superaria de molt les expectatives. Per això ara només sóc aquí per tornar a dir que no sé pas si un dia tornaré, perquè, la veritat, sento la meva vida tan plena que no em queda temps ni ganes per escriure.

No sabia per on començar, i ara no sé com acabar. Només us diré una última cosa: sóc feliç. Oi que no necessiteu saber res més? Fins sempre.
ramon