Ahir el Turrai em va deixar un comentari, dient-me que esperava escoltar l’Homenatge a Teresa en el meu bloc. Tot va venir perquè ell parlava en el seu de l’Ovidi Montllor, el nostre gran cantautor, fill d’Alcoi, que per desgràcia tenim tan oblidat. Li havia comentat que jo, quines casualitats, també feia dies que pensava dir alguna cosa de l’Ovidi, però que encara no ho havia fet perquè una cosa que tenia mig començada em semblava que era una bajanada o una gatamoixeria i, és clar, havia anat a parar a la paperera. Bé, davant les circumstàncies, aquí teniu la seva impagable veu i també una mena de collage improvisat.

Com un record d’infantesa m’acompanyen les teves notes, Ovidi. Sempre recordaré la teva veu, pregona i sàvia, que m’estripava l’ànima mentre cantaves la Teresa. Deuria ser ballant el vals amb ella, i potser fou l’últim fet remarcable de la nostra adolescència, que varen saber els nostres llavis desclosos entendre’s amb algú que estimés. Rèiem, abans que un bombardeig d’hormones a la sang la tornés boja i ens trobéssim sense saber què fer. Tots els xiquets la seguíem, aquella ruta per descobrir. I en un solar apartat -tot el món al nostre l’abast- ens instruíem en els misteris més grans que té la vida al seu voltant. Mig retreta, mig descabellonada, la vergonya s’anava diluint: una ullada furtiva ens mostrava les cuixes d’alguna passavolant. D’un conco patíem sermons i ens donava lliçons que no necessitàvem. Les que volíem eren d’anatomia dels cossos que anaven mudant. Fins que un dia arribà la revolta. Ella ens va dir d’on veníem –des del 68, ja no era de París- i que els reis d’Orient eren romanços de la vora el foc. No existien reis, ni follets ni fades, només al TBO i prou. Tampoc ni llops ni esperits se’ns menjarien la mà amb que ens havíem masturbat. Ens parlava de l’amor lliure entre els sexes variats com la cosa més bonica que s’hagués vist mai. Era maca i preciosa la lletra de fes l’amor i no la guerra, malgrat els qui, sense pecats per explicar, lliguen cors només per fatxendejar. Ens ensenyà a ballar molt i molt abraçats. També a cantar i a estimar coses que deien que era pecat. D’això ella era una mestra, filla de totes les revolucions, la que més sabia que cal moure l’estaca per poder moure el món. Amb una floreta al cap vingueren els hippys, i ens digueren que el puny alçat i un mocador negre al coll eren rèmores del passat. Es portaven mil colors i faldes llargues, transparents i vaporoses com el seny després d’un gintònic i un cigarret de maria per fer la viu-viu. Vas ser la riota dels grans, ais! revolta, tu sí que vas acabar malament. I la mestra més volguda d’aquells milhomes, va passar a mans dels infants que venien després. Ara de gran comprenc com va valer la pena viure tan intensament, tot el que per tu sent la memòria, ningú ja no m’ho pren. Trec la pols a les cançons i et llance un homenatge per viure-les de nou. Avui escampo als quatre vents aquest cant, rogallós d’haver viscut molt. Com un record d’infantesa m’acompanyes, com la carícia més sensual sempre et recordaré a tu, Teresa. Lletres per no oblidar, ballant el vals que no s’havia d’acabar mai.