Ara que tenim preparada la llista de bons propòsits per a l’any que ve; ara que ja veiem el nostre futur una mica més clar i estem convençuts de que amb el recordatori ben guardat a la butxaca ja som una mica millors; ara, seria el moment de pensar que uns metres més enllà de nosaltres hi ha més vides, la majoria de vegades, no tan afortunades. A tall de reflexió us proposo una situació que tothom pot experimentar, i no és un conte ni una faula.

L’altra dia vaig anar a parlar amb el director del banc, en aquest cas, la caixa. Com que el Sr. Director està sempre ocupat, entretens l’estona repassant l’ampli assortit de fulletons que pregonen les excel·lències de ser un bon client de l’entitat i, a més, et donen totes les facilitats per poder adquirir els estris i ginys més inversemblants sense sortir de la teva oficina, des de “Condueix amb classe” (Mercedes A180 CDI Elegance), fins a les teves vacances somiades; tot, pagat amb irrisòries quotes i en còmodes terminis.

Caixes i bancs s’assemblen cada cop més a una tómbola: sempre toca, si no una hipoteca una pilota. Per si encara no estàs prou content, et tenen preparada una tirallonga de regals, a qual més espaterrant, que més aviat sembla el catàleg d’uns grans magatzems. Per 5.150 punts, manta acrílica de pèl tipus visó, per 5.825 punts, sintonitzador TDT, per 1.750 punts, un magnífic tensiòmetre que et dirà si aquestes festes t’has atipat massa i t’ha pujat la tensió. I per als qui encara no aneu prou tips, per 2.850 punts un lot de Nadal on no hi falta cap beguda ni cap delicatessen i que us acabarà de posar el fetge a punt.

Només a l’última pàgina, i amb lletra petita, pots trobar altres opcions, diguem-ne més humanitzades. L’alternativa solidària als “punts estrella” que fins ara no has sabut què fer-ne, ja que a casa no t’hi caben més estris ni vols foteses o luxes que no faràs servir mai. Per proporcionar futur a 235 infants del carrer a Colòmbia 150 punts. Projecte educatiu a Anatapur de la Fundació Vicenç Ferrer, 150 punts. Compra d’una cuina eficient per a una família de Perú, 150 punts. Projecte de gestió de l’aigua potable a Etiòpia, 400 punts, i així anar seguint... Aquesta és la gran diferència. Perquè La Caixa és una metàfora exacta de la nostra manera de viure: Per als pobres, la xavalla que ens sobra a la butxaca.

Aquesta història real com la vida mateixa no és meva. La vaig escoltar l’altra nit a Catalunya Ràdio i no em vaig poder estar d’aixecar-me del llit i començar a escriure abans de que les meves neurones agafessin el son, o no se m’escapessin les paraules sense poder-les atrapar amb la punta dels dits.

Ho llegia l’altre dia a Can Suntory i em va agradar molt : “Si tu ja has fet l’anotació al diari, quan t’arriben Demian, Siddharta o el Llop Estepari et semblen convencionals, literatura de la repetició, veritats que ja has interioritzat. Ombres xineses.
Si quan t’arriba Hesse tu encara no has fet l’anotació al diari, Demian et sembla el profeta, Siddharta el Salvador, el Llop Estepari tu mateix retrobant el rumb i Herman Hesse déu fet escriptor, el puto amo, una revelació.” Millor no ho podia dir, i avui ho he recordat quan he llegit al bloc de la jaka que li han regalat un llibre que es diu “Sabidurías 365 pensaments de mestres de l’Índia”. O sigui, que ja podem començar bé l’any perquè sabem que ens acompanyaran dotze mesos de saviesa (i si no defallim i fem bé els deures, potser el 31 de desembre del 2006 ja podrem fer “l’anotació al diari” de que parlava l’Albert. Del mateix tema, o molt semblant, enraonàvem amb l’Aina al seu bloc, i ella crec que ho va entendre molt bé.

He de reconèixer que aquests llibres a mi també m’agraden força (¿no és millor començar el dia amb un bon pensament, que no pas obrir la ràdio de bon matí i aguantar com ens vomiten a sobre?). Però també he de reconèixer que aquestes lectures, últimament, les tinc una mica arraconats, tot i que no oblidades. Perquè un ja té una certa edat i ha vist moltes coses i, encara millor, n’ha viscut moltes més. Per això mateix, fa temps que me n’he adonat que no serveix de res tenir aquests pensaments al capçal del llit (i, fins i tot, potser també arribar a llegir-los) si la nostra pràctica diària va en un altre sentit. La saviesa antiga ja ho deia, i aquesta no falla mai: Val més una unça de pràctica que tota la teoria del món. Exactament el mateix és el que passa amb els bons propòsits, que si no van acompanyats de bones accions no valen per a res. Si tornem al refranyer popular, ja ens ho diu: De bons propòsits l’infern n’és ple.

Amb això no vull dir pas que jo hagi assolit el nivell d’haver “interioritzat totes les veritats”, que seria el desitjable però, malauradament, molt utòpic. Només dic que ara més aviat procuro posar en pràctica el poc o molt que he après. I creieu-me si us dic que això sí que costa, més que no pas llegir una pàgina cada dia.

D’aquí a poques hores tots farem llistes quilomètriques de bons propòsits per a l’any que ve (i no dic que estigui malament, que ho fem). Si us plau, apuntem-nos-ho i dintre d’un any tornem-ho a repassar, val? Quin diríeu que serà el resultat que ens trobarem a les mans?

Reconec que la Diana Krall m’encanta. Per això, de seguida que me n’he pogut sortir de fer funcionar el Castpost, la primera peça que he pujat a Camena ha estat d’ella. I no és casualitat que hagi triat precisament Boulevard of Broken Dreams de l’àlbum All For You (A Dedication To The Nat King Cole Trio), perquè van ser aquests sons els que em van “inspirar” uns altres versos, fa temps. Recordeu el Bulevard dels somnis perduts? Perduts o trencats, és el mateix. La llàstima és que llavors no us vaig poder fer arribar la seva càlida veu i els acords del seu piano. Aquest nou Boulevard dels somnis no és res més que un replay de l’altre. I el procés ha estat ben fàcil i ràpid. Es tracta de fer servir la tècnica del collage (em sembla que abans, d’això, se’n deia plagi), has d’agafar dos o tres versos coneguts, traduir-los a la teva manera i posar-los-hi una mica de farciment que no grinyoli massa. Per exemple... Què hi ha que t’agradi molt? Palabras para Julia, del José Agustín Goytisolo? Els primers versos fan: Tú no puedes volver atrás/ porque la vida ya te empuja/ como un aullido interminable... Més endavant: Nunca te entregues ni te apartes/ junto al camino, nunca digas/ no puedo más y aquí me quedo... Ja tenim les cobertes, l’embolcall de l’entrepà (en aquest cas, pa del bo), després hi posem una mica de mortadel·la d’olives dins, encara que en el meu cas sigui de la barata, i ja hem confeccionat un pastitx.

Ara podeu escoltar “Palabras para Julia”, de veritat, les que va musicar el Paco Ibáñez. Aquí us deixo les dues versions que a mi més m’agraden, la del Joan Manuel Serrat i la de la Lliliana Herrero, que, per cert, és la que està a la BSO de Kamchatka, la pel·lícula que dirigeix Marcelo Piñeyro i que tan bé interpreten Ricardo Darín i Cecilia Roth. Si no l’heu vist, també us la recomano.