Per als pobres, la xavalla que ens sobra a la butxaca

31 Desembre, 2005 07:59
Publicat per aladern, tal com surt

Ara que tenim preparada la llista de bons propòsits per a l’any que ve; ara que ja veiem el nostre futur una mica més clar i estem convençuts de que amb el recordatori ben guardat a la butxaca ja som una mica millors; ara, seria el moment de pensar que uns metres més enllà de nosaltres hi ha més vides, la majoria de vegades, no tan afortunades. A tall de reflexió us proposo una situació que tothom pot experimentar, i no és un conte ni una faula.

L’altra dia vaig anar a parlar amb el director del banc, en aquest cas, la caixa. Com que el Sr. Director està sempre ocupat, entretens l’estona repassant l’ampli assortit de fulletons que pregonen les excel·lències de ser un bon client de l’entitat i, a més, et donen totes les facilitats per poder adquirir els estris i ginys més inversemblants sense sortir de la teva oficina, des de “Condueix amb classe” (Mercedes A180 CDI Elegance), fins a les teves vacances somiades; tot, pagat amb irrisòries quotes i en còmodes terminis.


Caixes i bancs s’assemblen cada cop més a una tómbola: sempre toca, si no una hipoteca una pilota. Per si encara no estàs prou content, et tenen preparada una tirallonga de regals, a qual més espaterrant, que més aviat sembla el catàleg d’uns grans magatzems. Per 5.150 punts, manta acrílica de pèl tipus visó, per 5.825 punts, sintonitzador TDT, per 1.750 punts, un magnífic tensiòmetre que et dirà si aquestes festes t’has atipat massa i t’ha pujat la tensió. I per als qui encara no aneu prou tips, per 2.850 punts un lot de Nadal on no hi falta cap beguda ni cap delicatessen i que us acabarà de posar el fetge a punt.

Només a l’última pàgina, i amb lletra petita, pots trobar altres opcions, diguem-ne més humanitzades. L’alternativa solidària als “punts estrella” que fins ara no has sabut què fer-ne, ja que a casa no t’hi caben més estris ni vols foteses o luxes que no faràs servir mai. Per proporcionar futur a 235 infants del carrer a Colòmbia 150 punts. Projecte educatiu a Anatapur de la Fundació Vicenç Ferrer, 150 punts. Compra d’una cuina eficient per a una família de Perú, 150 punts. Projecte de gestió de l’aigua potable a Etiòpia, 400 punts, i així anar seguint... Aquesta és la gran diferència. Perquè La Caixa és una metàfora exacta de la nostra manera de viure: Per als pobres, la xavalla que ens sobra a la butxaca.

Aquesta història real com la vida mateixa no és meva. La vaig escoltar l’altra nit a Catalunya Ràdio i no em vaig poder estar d’aixecar-me del llit i començar a escriure abans de que les meves neurones agafessin el son, o no se m’escapessin les paraules sense poder-les atrapar amb la punta dels dits.



3 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Pensaments i bons propòsits

30 Desembre, 2005 15:56
Publicat per aladern, tal com surt

Ho llegia l’altre dia a Can Suntory i em va agradar molt : “Si tu ja has fet l’anotació al diari, quan t’arriben Demian, Siddharta o el Llop Estepari et semblen convencionals, literatura de la repetició, veritats que ja has interioritzat. Ombres xineses.
Si quan t’arriba Hesse tu encara no has fet l’anotació al diari, Demian et sembla el profeta, Siddharta el Salvador, el Llop Estepari tu mateix retrobant el rumb i Herman Hesse déu fet escriptor, el puto amo, una revelació
.” Millor no ho podia dir, i avui ho he recordat quan he llegit al bloc de la jaka que li han regalat un llibre que es diu “Sabidurías 365 pensaments de mestres de l’Índia”. O sigui, que ja podem començar bé l’any perquè sabem que ens acompanyaran dotze mesos de saviesa (i si no defallim i fem bé els deures, potser el 31 de desembre del 2006 ja podrem fer “l’anotació al diari” de que parlava l’Albert. Del mateix tema, o molt semblant, enraonàvem amb l’Aina al seu bloc, i ella crec que ho va entendre molt bé.

He de reconèixer que aquests llibres a mi també m’agraden força (¿no és millor començar el dia amb un bon pensament, que no pas obrir la ràdio de bon matí i aguantar com ens vomiten a sobre?). Però també he de reconèixer que aquestes lectures, últimament, les tinc una mica arraconats, tot i que no oblidades. Perquè un ja té una certa edat i ha vist moltes coses i, encara millor, n’ha viscut moltes més. Per això mateix, fa temps que me n’he adonat que no serveix de res tenir aquests pensaments al capçal del llit (i, fins i tot, potser també arribar a llegir-los) si la nostra pràctica diària va en un altre sentit. La saviesa antiga ja ho deia, i aquesta no falla mai: Val més una unça de pràctica que tota la teoria del món. Exactament el mateix és el que passa amb els bons propòsits, que si no van acompanyats de bones accions no valen per a res. Si tornem al refranyer popular, ja ens ho diu: De bons propòsits l’infern n’és ple.

Amb això no vull dir pas que jo hagi assolit el nivell d’haver “interioritzat totes les veritats”, que seria el desitjable però, malauradament, molt utòpic. Només dic que ara més aviat procuro posar en pràctica el poc o molt que he après. I creieu-me si us dic que això sí que costa, més que no pas llegir una pàgina cada dia.

D’aquí a poques hores tots farem llistes quilomètriques de bons propòsits per a l’any que ve (i no dic que estigui malament, que ho fem). Si us plau, apuntem-nos-ho i dintre d’un any tornem-ho a repassar, val? Quin diríeu que serà el resultat que ens trobarem a les mans?

4 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Fa massa fred, avui

29 Desembre, 2005 09:52
Publicat per aladern, tal com surt

A principis del Vint Mir va pintar el meu pare -que llavors encara no ho era- i era a l’Aleixar, on el pintor sojornava, diuen que per estar malalt. Allí és on el va pintar a ell i a les ermites del voltant. El meu pare i dos o tres marrecs més posen -estintolats en un pedrís- davant de Sant Blai. No l’he vist mai, el quadre. Sé que el tenen a Mallorca uns senyors particulars, i val tants diners com jo tampoc no hauré vist junts mai. Els savis de tothora ara diuen que allí va veure l’exaltació de la natura desbordant, gairebé irreal, d’agosarades gammes cromàtiques. No ho sé pas, si Mir també va veure el fred a les carns magres d’uns marrecs morts de fam. A mi m’explicava, el meu pare, que en acabar els donava unes monedes de cèntim, només per haver-se estat quiets, ben quietets. No sé per què l’he recordada, avui, aquesta cosa tan llunyana. Avui que fa tant fred.


10 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Paraules i música

28 Desembre, 2005 16:14
Publicat per aladern, de versos i rimes

Reconec que la Diana Krall m’encanta. Per això, de seguida que me n’he pogut sortir de fer funcionar el Castpost, la primera peça que he pujat a Camena ha estat d’ella. I no és casualitat que hagi triat precisament Boulevard of Broken Dreams de l’àlbum All For You (A Dedication To The Nat King Cole Trio), perquè van ser aquests sons els que em van “inspirar” uns altres versos, fa temps. Recordeu el Bulevard dels somnis perduts? Perduts o trencats, és el mateix. La llàstima és que llavors no us vaig poder fer arribar la seva càlida veu i els acords del seu piano. Aquest nou Boulevard dels somnis no és res més que un replay de l’altre. I el procés ha estat ben fàcil i ràpid. Es tracta de fer servir la tècnica del collage (em sembla que abans, d’això, se’n deia plagi), has d’agafar dos o tres versos coneguts, traduir-los a la teva manera i posar-los-hi una mica de farciment que no grinyoli massa. Per exemple... Què hi ha que t’agradi molt? Palabras para Julia, del José Agustín Goytisolo? Els primers versos fan: Tú no puedes volver atrás/ porque la vida ya te empuja/ como un aullido interminable... Més endavant: Nunca te entregues ni te apartes/ junto al camino, nunca digas/ no puedo más y aquí me quedo... Ja tenim les cobertes, l’embolcall de l’entrepà (en aquest cas, pa del bo), després hi posem una mica de mortadel·la d’olives dins, encara que en el meu cas sigui de la barata, i ja hem confeccionat un pastitx.

Ara podeu escoltar “Palabras para Julia”, de veritat, les que va musicar el Paco Ibáñez. Aquí us deixo les dues versions que a mi més m’agraden, la del Joan Manuel Serrat i la de la Lliliana Herrero, que, per cert, és la que està a la BSO de Kamchatka, la pel·lícula que dirigeix Marcelo Piñeyro i que tan bé interpreten Ricardo Darín i Cecilia Roth. Si no l’heu vist, també us la recomano.

8 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Posa un ritu a la teva vida

28 Desembre, 2005 00:11
Publicat per aladern, tal com surt

- Hauria valgut més que tornessis a la mateixa hora – va dir la guineu -. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres ja començaré a ser feliç. A mida que anirà passant l’hora, cada cop em sentiré més feliç. A les quatre, ja m’agitaré i m’inquietaré; descobriré el preu de la felicitat! Però si véns a qualsevol hora, no sabré mai quan m’he de preparar el cor... Calen ritus.

- Què és un ritu? – va dir el petit príncep.

- També és una cosa massa oblidada – va dir la guineu -. És el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora, de les altres hores. Hi ha un ritu, per exemple, entre els meus caçadors. Els dijous ballen amb les noies del poble. Per això el dijous és un dia meravellós! Me’n vaig a passejar fins a la vinya. Si els caçadors ballessin quan volguessin, tots els dies s’assemblarien i jo no tindria mai vacances.

Uns dies abans de Nadal vaig poder assistir a un bhakti, acompanyat d’uns amics entranyables i molt estimats per mi. Ara no us explicaré què és un bhakti, només us diré que el text que jo vaig triar per llegir, dins d’aquesta festa que fa de l’amor una pràctica, no era pas un fragment del Bhagavad Gita ni de cap llibre d’aquells que només li traiem la pols un cop a l’any quan busquem alguna frase adient per fer una bonica postal nadalenca. No, què va! Vaig escollir una cosa més senzilla, més propera i que gairebé tothom ha llegit cent cops, cadascú interpretant-ho a la seva manera, és clar. Una pàgina d’El Petit Príncep, de Saint-Exupéry, és el que vaig triar com a excusa per parlar del ritual i de la rutina. Perquè, en el fons, es tracta d’això: en la nostra vida hi ha massa rutina i poc ritual. Sí, sí..., mirem-nos atentament i amb valentia i analitzem de quina manera fem les coses més dispars d’un dia qualsevol (i encara les dels dies que haurien de ser especials de debò). Massa rutina, segur! Hem de mirar també –o només- l’essencial dels actes i de les coses. Cal saber això: cada moment és únic. Cada dia pel matí, per exemple, encén en sàndal, tanca el ulls i escolta un moment el silenci dins teu. Una cosa que sembla fàcil de fer, però que també requereix la seva pràctica. Un petit acte de conscienciació per començar el dia amb la ment clara. Ja tindrem prou temps després per amoïnar-nos i estressar-nos per mil i una foteses. Els grans canvis sempre comencen amb un petit pas.

És molt el que puc (podem) donar, són molts els sentiments que vaig tenir la sort de poder compartir l’altra dia. Ara procuraré que aquella “llum” del bhakti, del Nadal, no s’esvaeixi en quatre dies i em duri, almenys, fins que d’aquí a tres-cents seixanta-cinc dies pugui tornar a dir que jo també us estimo, així mateix, tan lliurement i plena com ho dic ara.

9 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Mireu on he fet cap!

27 Desembre, 2005 15:39
Publicat per aladern, general

Encara no sé què hi faig, en aquest lloc.

Si passes per aquí, em llegeixes, t’agrada i vols tornar, jo també estaré content. Plegats anirem fent camí...



24 Comentaris | 0 RetroenllaçOs