01 Agost, 2007 08:44
Publicat per aladern,
paisatges
Sí, després d’un bon parèntesi (l’ascensió al
Preikestolen és un punt i apart que ja explicaré en un altre moment) hem tornat
a les nostres muntanyes per gaudir-les plenament. I l’excursió d’aquest
dissabte no podia ser altra que la semi-nocturna a la Mola de Colldejou que des
de fa una pila d’anys organitza, al pic de l’estiu, la nostra Associació (AEC) amb un notable èxit de participació
(enguany érem un centenar llarg, els participants). Es tracta de sortir a mitja
tarda per, un cop arribats a dalt la Mola, gaudir alhora de la posta de sol i
la sortida de la lluna. Per això mateix la data cada any es canviant i es tria
en funció del dia en que aquella fa el ple. Després, tots junts, fem un sopar
de motxilla i baixem per l’altra banda de la muntanya amb la companyia de la
llum de la lluna, si no és que tinguis la mala sort que et molesti algú que duu
el frontal encès. A la nit, a dalt refresca força i cal portar una mica de roba
d’abric, però enguany és de les nits que ens ha fet una vetllada més serena. A
la baixada, era especialment encisant veure com la platejada llum de la lluna
reverberava per sobre els núvols baixos que s’ajeien a tocar del coll del Guix.
Després, quan arribem al poble, ja a les tantes, encara tenim un ressopó amb
cava a dojo i un bon rom cremat com a cirereta de l’esplèndida nit. Ei, per la
tarda a la pujada suem de valent, però alguna cosa especial tindrà aquesta
sortida quan cada any s’hi apunta més gent.
Altiu rocam de la Mola, el cor amatent no deixa
lloc a la fatiga quan a mitja tarda grimpo pel teu pedregar llevantí. Enrere he
deixat l’atapeït alzinar que fa boscatge ombriu als teus peus. Quan torni, ja
entrada la fosca de la nit, m’esmunyiré cap a migjorn per les sinuositats del
coll del Guix. La tarda és xardorosa i el cel encalitjat; la cresta que et
corona, com la testa superba d’un gegant, estamordeix el coratge del novell.
Dalt la miranda dels teus espadats, conquerida l’extensa calma que s’obre als
quatre vents, em refà un fresc oreig, restes d’un garbí o marinada que em
regala aquesta blavor de mar que gairebé toco amb els dits. A ponent, el sol
rogent fa via i rodola cap a la posta. La lluna plena, afable i tímida, treu el
nas per llevant. Ella encara vesteix d’una pal·lidesa extrema; l’astre rei
sembla que menstruï als braços de les serres de Pàndols i Cavalls. Mentre l'ànim se'm va asserenent, adés em
perdo embadalit mirant aquí i allà. Oh! Sol i
Lluna que jugueu al fet i amagar, no us diré pas adéu, sinó que m’acomiado fins
a l’albada que aviat em vindrà a despertar.
No cal posar gaires comentaris perquè les imatges
parlen per elles mateixes. Apuntar, només, que aquestes sabatilles avui
polsoses, aquest estiu han trepitjat altres muntanyes molt lluny de casa nostra,
també d’una bellesa extrema.
22 Maig, 2007 18:31
Publicat per aladern,
paisatges
Cap de setmana llarg i intens a la comarca
del Matarranya. Vam fer estada a Beseit per tal de visitar
els rius Matarranya i Ulldemó. El primer dia ens arribàrem fins a les Gúbies
del Parrissal, lloc espectacular com pocs. Vora el riu Matarranya vam trobar
una natura exuberant, molta aigua i fins i tot una mica de pluja, no gaire.
Espadats impressionants a banda i banda del riu i una munió de rapinyaires
(voltors?) que els senyorejaven amb vol majestuós. Arribats al Parrissal vam girar
cua; allí l’aigua et barra el pas si no és que vulguis nedar. També es pot
salvar l’escull pel costerut pas del Romeret, cosa que no vam fer. L’endemà
remuntàrem el riu Ulldemó, diferent però també espectacular. Aquest dia vam
gaudir de molt de sol, vistes bellíssimes i tolls d’aigua encisadors. Vam
tornar cap a casa amb el sarró ple. Sobretot, ens enduguérem dins la retina
dels ulls una bellesa difícil de descriure i un mar de sensacions que
perduraran molt temps.
Disposats per a la marxa
Camps ufanosos a les envistes dels Ports
Impressionants espadats verticals
Quina bellesa! No cal dir res més
El camí i el riu s'obren pas com poden
Sembla difícil però no ho és. Emocionanat sí
Ens cal cercar el pas més adient
Gaudim al màxim d'aquests trams de riu
Apa! Un salt i mira de no posar el peu a l'aigua
Ens envolta una gernació d'agulles calcàries
I l'aigua regalima per tot arreu
Estem arribant al cor de les Gúbies del Parrissal
Les parets dels cingles sembla que vulguin tancar-se per sobre dels nostres caps
Final del nostre trajecte. A partir d'aquí només aigua i parets de roca
Alguns no es conformen. Sembla com si vulguessin continuar
Més bellesa al descobert
No patiu per mi, sé nedar
Però el que no sé, és si tots aquests en saben
Tornem per on hem vingut. A tots ens agradaria quedar-nos més estona
El capvespre damunt Beseit. El temps s'atura
El riu Matarranya vist des del pont vell
El pont i el riu
L'endemà, una parella matina i se'n va a fer un vol. Gaudeixen d'una bella albada
L'ombra de l'amor és allargada
Una bonica balconada de les moltes que trobem
Després d'esmorzar enfilem el camí vers el riu Ulldemó
Encisador, idíl·lic... falten paraules
Tornem a fer equilibris per tal de no sucar
Una parella i el riu de teló de fons
En fila índia i fent equilibris per sobre les pedres
A la tornada no podem evitar remullar-nos en les aigües fresques i transparents
I en arribar al poble, tots de cap a l'abeurador! Crec que hem exhaurit les reserves de resfrescos i birres del bar. Només se sent un comentari: a tots ens han quedat ganes de tornar-hi. El que heu vist fins aquí, tan sols és un petit tastet de dos dies inoblidables.
07 Maig, 2007 07:53
Publicat per aladern,
paisatges
Ara fa un any vaig fer aquest
post on explicava la tradicional sortida a Prades que fem un grup de
voluntaris de l’Associació Excursionista de
Catalunya per preparar la Caminada Reus-Prades-Reus, que aquest any serà la
XI, el proper 3 de juny. Aquest cap de setmana hem tornat a gaudir d’aquesta
excursió, intensa i gratificant per la bellesa del seu recorregut. Vam pujar a
Prades el dissabte, ens vam quedar a dormir al càmping del poble i vam tornar
ahir diumenge. Cinquanta-cinc quilòmetres i escaig fets sense pressa, repassant
l’itinerari i l’estat del camí. Comprovant senyals i col·locant alguna fletxa
indicadora ja en vistes a la Caminada del proper mes. Ens ho vam passar bomba,
tant a la anada com a la tornada, i també la nit que vam fer a Prades. Aquí
teniu unes quantes fotografies, no per fer-vos enveja, sinó perquè comproveu
que l’excursió val la pena i us animeu a apuntar-vos per la Caminada del dia 3,
que no cal fer-la tota, si no es vol. Tenim un autocar preparat per recollir
els supervivents! 
Aquest any a la pujada del dissabte tan sols érem sis. I només UNA valenta! (la més maca del món mundial)
A la sortida del Picarany agafem el Camí de Prades
La Font del Roure raja força. Podem agafar provisió d'aigua
Dinem a la Creu Trencada, ja dalt els Motllats
A l'arribar a Prades ja tenim més companyia. Farem unes cervesetes als porxos de la plaça
La cèlebre font de la Vila Vermella i l'església de Santa Maria, a la plaça
És l'hora de sopar i hem fet molta gana! (aquí ja som més colla)
Un sopar com el d’avui s’havia d’acabar amb una
riquíssima Sacher de xocolata (ja sabeu
la recepta)
Hem dormit a la mateixa cabana de l'any passat
Abans d'agafar el camí de tornada farem un bon esmorzar
Sortim de Prades i ja veieu quina verdor i com va tot d'aigua
El Perelloner del Cisterer, al Cap dels Plans, al
camí de La Febró. Arbre declarat
monumental
A la sortida de La Febró travessem a gual el Riu Siurana que tot just neix una mica més amunt
Pugem cap a la Serra de La Mussara
Els plans de La Mussara, verds i florits
Aquí comença el Camí de les Tosques, que ens portarà fins a Vilaplana. Ja veiem allà lluny Reus i el mar
Al migdia sol i calor, aigua fresca i cristal·lina. Sense comentaris
Dinem al Casal de Vilaplana. I descansem, que ja toca
Col·loquem un altre senyal. No volem que el dia tres ningú es perdi. Al fons Vilaplana i una part de la serra de La Mussara
A prop de l'Aleixar trobem el pi de les Planes, o del Fernando. Un dels dos arbres momumentals de l'Aleixar, junt amb l'alzina del Mas de Borbó. Al post de l'any passat ja vaig posar les impressionants mides que ateny
Aquí es pot apreciar millor la impressionant volta de canó del seu tronc
L'Aleixar (la vila rodona) i l'ermita de Sant Blai. Allí, a l'ermita, va néixer el meu avi Quim, que venia d'ermitans de generacions. Després al carrer del Forn hi havia Ca l'Ermità. Al fons tanca la panoràmica la mejestuosa serra de La Mussara
I ja som a Reus, a la Boca de la Mina. Vam pujar sis i tornem catorze. Hem arribat tots i per la cara que fem ningú no diria que hem caminat 55 km. (o si?) Alguns més cansats que altres, però tots amb ganes de tornar-hi l'any que ve.
02 Maig, 2007 07:14
Publicat per aladern,
paisatges
La nostra amiga Jaka m’ha explicat la
solució per continuar publicant imatges al blog. Moltes gràcies, maca! He obert
un compte a Flickr i enllaçaré les imatges
des d’allí, fins que duri el crèdit, ja que la capacitat que et donen tampoc no
és il·limitada, però 100 Mb poden donar per a molt.
Aquí teniu les
fotos de diumenge passat, una excursió que ja us vaig dir que va ser passada
per aigua. Vam arribar remullats com mai, però ningú no es va fer enrere. Clar
que... potser el que ens estimulava a caminar era la impressionant arrossada
que en esperava al final de camí. La idea inicial era fer l’arròs al mateix
punt d’arribada, l’ermita de Santa Marina, a Pratdip; però a l’últim moment vam
decidir anar a Cambrils, al mateix
lloc de l’any passat. La vam encertar de ple, meteorològicament parlant!
A la sortida del poble voregem la Riera de la Vall de Capçanes (aigües avall, Riera de Marçà). Ahir va dir el Mauri a TV3,que els 239 litres recollits durant el mes d'abril a Falset (a un cop de pedra d'aquí) era la quantitat més important des del 1916. Només cal que veieu el panorama d'avui!
Hem caminat una bona estona i ja veiem el Mas del Collet, dalt d'un pujol a tocar del cingle del Racó de la Sendal.
La pluja ens impedeix gaudir plenament de la bellesa del Racó de la Sendal.
Necessitem una mica de sopluig per esmorzar i decidim enfilar-nos fins al mas.
Un mas rònec s'està convertint... potser en una casa de turisme rural? Si és així, el lloc és magnífic. Us el recomano!
Aquí podrem esmorzar tranquil·lament.
Mentre esmorzem gaudim de la bellesa de la vall i del dia plujós.
Tornem a caminar i més aigua a sobre nostre.
Ens acostem a La Fou. Aigua per baix i aigua per dalt!
Una altra masia amagada entre cingleres. Aquests eren els dominis inexpugnables del Carrasclet quan lluitava contra els Borbons.
Una aturada per reagrupar-nos. Sembla que la pluja vulgui donar una mica de treva.
La treva és un miratge. Un altre cop arrenca a ploure amb ganes.
Entre l'aigua i els núvols es pot copsar la bellesa de la muntanya. Destaca la silueta de la Mola de Genessies.
Quan arribem a la carretera de Llaveria semblem una processó fantasmagòrica.
Ja estem al vessant de les Costes, mirant a Santa Marina. La boira amenaça tancar-se i decidim fer l'últim tram per les marrades de la carretera.
L'aigua no para i ara, a més, la boira se'ns tira a sobre. Sembla que descendim un port pirinenc.
Algun espavilat decideix que ja no vol fer més marrades i baixa pel dret.
No sé si aquell de dalt, el que obre l'aixeta, ho ha fet expressament, però tot just arribar a l'ermita de Sta. Marina para de ploure.
L'autocar ens porta fins a la platja, entre els termes de Cambrils i Montroig del Camp. Anem a una masia que hi ha a ran de mar i tenim una gana de lleons.
El dia vol continuar rúfol, però maremeva quina bellesa!
Aquí tenim els cuiners i les peroles de la nostra salvació. Més d'un s'apropa al foc per tal d'eixugar-se una mica la roba.
Aquest arròs caldós amb conill i pollastre té una pinta impressionant.
Com molt bé diu la dita: A la taula i al llit al primer crit. Només per previsió, hem col·locat les taules sota la porxada de la casa. El xofer de l'autocar també dina amb nosaltres. És argentí i és el primer cop que ve amb nosaltres. Sembla bon jan i s'esforça a parlar en català.
N'hi ha que ja tenen el plat buit, però jo vaig pel segon!
El senyor Eusèbio (quin cuiner més eixerit que tenim!) no vol que sobri res. Més d'un s'emporta la carmanyola plena cap a casa.
Un tiberi com cal s'ha d'acabar amb un bon rom cremat. No hi ha millor antídot contra els constipats.
Abans de marxar recollim tota la paradeta. Som educats i volem deixar-ho tot tal com ho hem trobat.
Encara tenim temps de gaudir d'unes ullades de sol vora l'aigua del mar. Aquí tenim unes vistes cap a ponent.
I aquí cap a llevant. Allà lluny Cambrils i més enllà Salou.
Tornem cap a casa. Està bé el que bé acaba. I malgrat la pluja del matí, marxem contents perquè hem gaudit d'una bona caminada i d'un agradable dinar de germanor. Fins la propera!
15 Abril, 2007 22:01
Publicat per aladern,
paisatges
Salt d’aigua a la Riera de Santa Fe, poc abans d’amansir
el seu ímpetu a l’embassament del mateix nom. Aigües avall, aquest corrent es
coneix amb el nom de Riera de Gualba, que és afluent de La Tordera.
Una flor humil del Montseny captada amb macro. Un bon fons de pantalla en format gran.
