Ja ho veus, Wolferl, acabes d’obrir els ulls i sembla que tothom ja hagi de parlar de tu. Au, petit, no tinguis por, que ta germana Nannerl ja sap fer anar el bressol. Tenir un pare violinista i compositor no deu ser el millor regal del món, dic jo. Per què, sinó, hem de parar taula o anar a dormir al ritme d’una cançó qualsevol? I ja no et dic res de caminar pel carrer a un pas rítmic determinat pel progenitor. I què me’n dius d’endevinar les notes de les campanes de Salzburg? Tot això et diverteix? És clar que, sent la Nannerl tan espavilada tu no has de ser pas menys. Vegem, per què agafes aquest clavicèmbal si no t’hi cap a les mans? Vint-i-set de gener... no pots ni imaginar-te d’aquí a dos-cents cinquanta anys el que dirà de tu mig món! Et faràs un fart de viatjar, ja t’ho dic ara jo. Emperadors, reines... tots s’ajupiran als teus peus. El Papa et donarà la màxima condecoració: La Croce della Speron d’Oro. Seràs precoç en tot, menys potser en amors, i la jove cantant Aloysia se’t quedarà a Mannheim. Però mira si dóna voltes el món, que quan vagis a Viena trobaràs la germana petita d’aquella, la Constanze, amb qui finalment et casaràs. I les passareu de tots colors, amb més salut i amb menys, dies grassos i dies sense escudella per fer passar la gana. Per fer bullir l’olla qualsevol encàrrec et serà bo. Pensa, perquè vegis, que la teva obra més universal, La flauta màgica, la composaràs enmig de moltes obres, quan més et bulli el cap. Una d’elles serà un rèquiem que per poc no acabaràs. Això serà cap allà al mil set-cents noranta-un. Falta encara prou. Jo, d’aquí a dos-cents cinquanta anys, em quedaré escoltant la Callas –aquesta no la coneixeràs. Llàstima, perquè t’hauria agradat- com interpreta La reina de la nit. Que famós que seràs, Wolferl!