Pausa

28 Juny, 2006 21:08
Publicat per aladern, general

Torno a tenir ordinador. Aquestes coses acostumen a passar. Un bon dia comences a sentir un sorollet que fins ara no feia, un nyigo-nyigo que no és normal, i neix la inquietud. Fas consultes, sol·licites un diagnòstic, t’interesses per la teràpia, i el facultatiu t’explica que segurament no serà res greu. Un ventilador que fa el ruc, pronostica l’expert. S’ha d’esbrinar quin és. Podria ser el de la font d’alimentació, i també podria ser el del microprocessador. Si es tracta d’aquest últim, t’aclareixen amb tota la bona fe, hi ha la possibilitat de que l’ordinador s’aturi en qualsevol moment. Dit i fet, que per si alguna cosa existeix la llei de Murphy, és perquè es compleixi. L’ordinador s’ha parat en sec, no li ha donat temps d’arribar a la sala d’operacions. I com que el senyor Murphy continua tocant el voraviu, en el moment de l’incident no tenen recanvi d’aquest tipus de ventilador, precisament d’aquest. S’ha de demanar i trigarà uns dies. Què més pots fer, sinó posar cara de resignació? La cara de pomes agres tampoc no et reportarà cap benefici, ni immediat ni a posteriori. Habemus pana: Santa paciència!

Diu la saviesa popular que no hi ha mal que per bé no vingui. Una setmana sense aquest androide suplantador, sense aquest giny endimoniat que et fagocita temps i voluntat, alhora que et promet una llibertat sense límits, és un lapse profitós per a qui encara és a temps de considerar el que fa, qui és i allà on va. Sembla poca cosa, nogensmenys. I quina és la conclusió? Cal fer una pausa. No dic plegar, només una pausa, un respir. Carregar piles, com si diguéssim. Rosa dels vents només té sis mesos de vida, però entre un bloc i un altre portem gairebé dos anys postejant. Déu n’hi do. I ara que recapitulo, faig una ullada a les estadístiques que em proporciona l’administrador de Tinet: 120 articles publicats, 1505 comentaris i 25.360 articles llegits. Déu n’hi do, torno a dir. Tot això havent començat sense saber què dir, tal com us anunciava el primer dia. El més important de tot, amb tota la certesa, no són pas les estadístiques, que al cap i a la fi aquestes només són una anècdota; el més important són les vostres abraçades i les confidències i les petites alegries i els grans desitjos i els somriures i tot i tot i tot. El més important sou tots vosaltres.

Ara toca descobrir la vida lluny d’aquí. Obrir finestres, pintar parets, regalar una flor. Viure tan intensament com es pugui un estiu que promet, que ja és aquí. Un estiu nou, diferent de qualsevol altre; per descobrir-lo i gaudir-ne. Vaig començar a escriure per buidar un pou immens. Deu anys no cauteritzen pous, ni cent tampoc. Però arriba un moment, potser perquè ja ho has dit tot, que tornes a sentir l’alegria de sortir al carrer, d’escoltar aquelles pessigolles a les mans esteses quan veus sortir el sol, de mirar-te en el mirall d’uns ulls coneguts. Sents que quan has tret tot el que tenies de treure, et queda l’ànim suspès en una mena de... levitat. Tornaré.

31 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Fira encesa

17 Juny, 2006 09:08
Publicat per aladern, de versos i rimes

M’han dit que avui he de reflexionar. Reflexiono, doncs, ara que s’han apagat les llums del circ. Els clowns reposen la borratxera; recuperen forces per demà continuar la seva inacabable funció. La multitud es dispersa, torna a la feina, la feixuga feina de fer girar la roda. La representació es disgrega, havent complert l’objectiu d’haver encantat la concurrència. Tornem als nostres cataus, encetem mudes converses davant el televisor, creient que governem el comandament a distància. Quina mandra em fan els que comanden el comandament. Quina mandra els Raigs catòdics, TFTs i Plasmes que em vampiritzen la intimitat. Per quan el partit que reivindiqui les restriccions elèctriques? Per quan tornar a sortir al carrer i veure que també es viu a l’aire lliure? Agafaré qualsevol llibre de Salvador Espriu, ell que escrivia creient que hom encara sap pensar. Sí, Espriu, aquell poeta que tots hem oblidat. No cal que patiu, que no penso empantanar-me en aquells versos gastats que diuen que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. No ho faré, perquè no vull que penseu que em distrec amb la fira dels claudicants. M’estimo més un versos més senzills, avui que m’han dit que he de reflexionar, com ara Fira encesa.

Multitud. Brills, corrua
de lletjors atrapades
en el vesc de rialles
que miralls multipliquen.

Fira encesa. Després
quan es para la roda,
a poc a poc s’apaguen,
un a un, llumets tristos.

16 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Parlem d'escoles, per exemple

16 Juny, 2006 10:11
Publicat per aladern, general

Parlem d’escoles, per exemple; o de la sanitat. O sinó de la feina, del preu dels pisos, del que necessita la gent gran, del... que vosaltres vulgueu. Però per parlar d’escoles millor que ho faci la Isnel, que ella en sap molt del que passa a les nostres escoles i del que passa per la imaginació dels nostres xiquets i xiquetes. I a més, ella escriu de meravella. Llegiu-la.

L'altre dia, sortint d'aquella escola nova, fins i tot als mestres se'ls escapava un somriure de felicitat que jo no havia observat en els altres anys en què els havia anat a visitar als barracons. I ja no parlem del somriure dels nens i nenes, que m'ensenyaven l'aula i el paisatge tremendament obert que podíem veure a través de la finestra com si acabessin de rebre el millor regal de Reis.

Però per parlar de tot això hauríem de parlar de política, i sospito que a molts us fa molta mandra; no queda bé, parlar-ne aquí; que ho faci aquell que hi entén allà on toca, jo me’n rento les mans –com Pilats- diem tot sovint. Ah, però després volem parlar dels dèficits en l’educació dels nostres fills; del malament que està el transport, sobretot el públic; de la precarietat de les nostres feines; ens omplim la boca parlant d’aquells avis que tenim desatesos, d’aquells que han de passar amb pensions de misèria. Volem parlar de tot i de política no, quina paradoxa! Per això li he contestat a la Isnel ( i sé perfectament que no és el seu cas, que ella està conscienciejada) que no n’hi ha prou en tenir la voluntat “política” de fer les coses ben fetes i no malgastar els recursos de que disposem. També s’han de tenir els diners necessaris per endegar els projectes que necessitem i cobrir les necessitats que la societat moderna reclama. Uns diners que ja hem guanyat amb la suor del nostre front i que han anat a parar a sis-cents quilòmetres de casa nostra. Allí els tenen ben guardats a la caixa i ara ens diuen que si ens portem bé no seran garrepes. Mentrestant, a Barajas, s’han construït un palau d’orient per satisfer la seva megalomania. Per això el nostre Parlament el 30 de setembre va aprovar un text –l’estatut, la nostra llei fonamental- que entre altres coses reclamava el Concert econòmic. Un text que ens l’han tornat “cepillado” i no el reconeix ni la mare que el va parir. Apa doncs, continuem queixant-nos i continuem mirant-nos les mancances de les nostres escoles. I sobretot, no parlem de política, que no queda bé. Diumenge tens l’oportunitat de triar.

6 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

L'hortènsia

14 Juny, 2006 12:45
Publicat per aladern, general

El goig, de sols mirar-te, em fa els ulls brillants. Per la frescor del matí, rius tu d’estar amb mi, gerda, plena de la clara estelada de la nit. I ara miro com belluga l’airet les teves fulles reverdides que esperen l’ombriu, mentre els teus pomells capcinegen al sol ixent. Se’m decanta el pensament cap a les teves meravelles que lluen, i te’m fas present pel vermell d’uns llavis i per la imatge impúdica d’uns pits turgents. Enriolada m’extasies, tota fina, i jo et volto i tu somrius. Al teu costat qualsevol adreç és pàl·lid, hortènsia del meu cor.

18 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

El canal Reus-Salou

09 Juny, 2006 10:42
Publicat per aladern, general

Ahir l’amic Gerard, amb qui compartim algunes afinitats i veïnat, ens va obsequiar amb una pàgina d’enllaços a diverses webcams d’arreu del Països Catalans. La seva curiositat m’ha descobert una càmera a la meva ciutat que desconeixia. Es tracta d’una webcam situada a l’entrada de Reus, venint des de Salou, allà on ara mateix s’està construint una nova plaça que es dirà Plaça del Canal. He posat una fotografia d’ahir a la tarda —si entreu al link, potser ara ho veureu més nítidament— perquè volia ensenyar-vos aquella serralada que es veu al fons de la imatge, que no és altra sinó la serra de La Mussara. Sí, la mateixa on em trobava el diumenge de bon matí camí de Prades. Recordeu aquella fotografia de la Font del Roure a l’hora d’esmorzar? Doncs és allà dalt de tot, sota les antenes dels repetidors de la televisió, tot just a mig camí de Prades tan sols! I després calia tornar...

També us volia parlar de la història del fallit canal que havia d’unir Reus i Salou. Projecte iniciat al segle XVIII en plena eufòria de les exportacions cap a ultramar de l’aiguardent que es destil·lava amb el vi del Camp i del Priorat. Trec la informació del magnífic llibre escrit pel Dr. Enric Aguadé Sans i publicat l’any 2001, “El camí ancestral de Salou a Ulldemolins”.

A l’inici del segle XVIII, el “Decret de Nova Planta”, tot i que va suprimir les nostres llibertats a l’absorbir la nació catalana i integrar-la a Castella, en canvi va facilitar les possibilitats del comerç amb Amèrica. Llavors, l’esperit comercial dels catalans va produir un “boom” de desenvolupament, durant el segle XVIII. A la ciutat de Reus es concretà en la fabricació i exportació a Amèrica i sobretot a Europa, de l’aiguardent que es destil·lava amb el vi del Camp i del Priorat, exportació que havien de fer obligatòriament pel port de Salou.

La necessitat va fer construir una nova carretera entre Reus i Salou, completament rectilínia i més ampla que l’anterior amb la finalitat de donar-li doble direcció. El seu traçat era semblant a la carretera actual, més o menys paral·lela al camí anterior. Aquesta nova carretera només tenia una corba, la del “mas de Valveny”, corba que encara persisteix a la carretera actual. Jaume Fort indica que aquesta carretera es va iniciar l’any 1774 i va ser pagada per l’Ajuntament de Reus. Fou la primera carretera oberta a la província de Tarragona després de renovar la de Barcelona a València la qual passava per sobre de l’antiga Via Augusta. El mateix autor explica, que a l’inici del segle XIX, les autoritats tarragonines començaren a construir el port artificial de Tarragona en substitució de l’antic port romà que feia segles estava completament cegat per les avingudes del Francolí. Llavors es construí l’actual carretera de Reus a Tarragona, també d’amplada de dues direccions, essent sufragada tota l’obra per la Junta d’Obres del Port, amb la finalitat de donar facilitats als comerciants de Reus a portar mercaderies al port de Tarragona; aquesta carretera fou inaugurada l’any 1830. La millora de les comunicacions de Reus amb Tarragona i la possibilitat d’atracar al port tarragoní vaixells de gran tonatge, va produir el progressiu abandó del petit port de Salou, situat a l’espigó.

No obstant, dintre del segle XVIII, en plena eufòria de les exportacions d’aiguardent, vi del Priorat i fruits secs, la nova carretera era insuficient i es va pensar construir un Canal navegable de Reus a Salou. L’any 1774 se’n comença a parlar i, a la vegada, començà l’oposició de les autoritats tarragonines que volien construir un port artificial a Tarragona. L’any 1785 el Conde de Floridablanca, secretari del “Departamento Universal del Estado” va comunicar per escrit a l’Ajuntament de Reus que “...siempre que el comercio de Reus quisiera participar en la realización del proyecto de un Canal de Reus a Salou, seria auxiliado por S. M. concediéndole las utilidades y derechos que se convindrian”. A la mateixa missiva considerava el port de Salou com el més important de Catalunya en exportació.

Després de moltes anades i vingudes, ordres i contraordres; fins el mes de setembre del 1805, no es va firmar l’autorització per construir el Canal i es nomenà Director del projecte a D. Francisco Requena, Mariscal de Camp. El 15 de novembre del 1805, l’Ajuntament de Reus es traslladava en corporació, acompanyat per la Noblesa, l’Exèrcit, Autoritats i una gran multitud de ciutadans, a la finca del Sr. Rovellat, situada a l’inici de l’actual carretera de Salou, prop de la moderna estació d’autobusos; per col·locar la primera pedra de les obres del Canal de Reus a Salou.

Al cap d’un any, el 1er. d’octubre de 1806, ja s’havien gastat un milió i mig de rals del pressupost inicial de 12 milions, tots els entre Mascalvó i Salou i s’havien extret 59.900 metres cúbics de terra. En algunes zones es pot observar encara el llit del canal excavat, bastant perdut entre conreus i accessos a carreteres i autopistes.

Per problemes econòmics es va alentir una mica la marxa de les obres fins que, malauradament es va iniciar la Guerra del Francès. El dia 10 de juny del 1808, al cap d’un mes de l’aixecament a Madrid del 2 de maig; l’Ajuntament de Reus i la Junta del Canal, es reuniren i acordaren: “Teniendo en cuenta las graves exigencias del dia y los gastos que deben atenderse para la común defensa, seria muy justo que todas las contribuciones aplicadas hasta el presente a favor de las obras del Canal, fuesen desde aquel momento a la defensa de la Patria”. Amb això s’acabà l’obra del Canal de Reus a Salou, tot i que durant la dominació francesa, uns enginyers de l’exèrcit d’ocupació van estudiar la possibilitat de tirar endavant la construcció del canal, i fins i tot consultaren a la ciutat de Reus si els interessava la continuïtat de l’obra. Però a la fi descartaren el projecte, al·legant que el desnivell de quasi 100 metres entre Reus i Salou feia molt costosa l’obra per la quantitat d’excluses a construir i que havia estat mal calculat aquest desnivell pels enginyers espanyols.
Més tard, entre els anys 1810 i 1814, el “Comisario de Guerra de Cataluña y su Principado”, es va fer càrrec de 1.191.235 rals i 21 maravedisos, que tenia en caixa l’administració de les Obres del Canal.

Hem de remarcar el gran interès de les autoritats Tarragonines en desprestigiar el port de Salou, per beneficiar el port de Tarragona que es començava a construir. Una de les campanyes fou proclamar la insalubritat del port de Salou per ser una font de paludisme el qual encara es veuria agreujat amb la construcció del Canal. El Dr. Salvador Vilaseca va fer un recull d’una sèrie d’escrits recopilats a la meitat a la meitat del segle XVIII fins el 1840, valorant la situació de Salou des del punt de vista mèdic, històric i geogràfic, i refutant la pretesa insalubritat, documents fruit d’una enquesta feta per un grup de metges, apotecaris i geògrafs, per rebatre les acusacions que, segons la premsa tarragonina, tenia el port de Salou.
En realitat el Canal es deixà de construir per culpa de la Guerra del Francès i no per les campanyes difamatòries dels tarragonins, perquè a la ciutat de Reus li interessava el projecte, i s’havien reunit diners suficients com perquè es veiés la importància i viabilitat de l’obra.

11 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

haiku 15

08 Juny, 2006 11:08
Publicat per aladern, 俳句 haiku

Per anar més lluny
construeixo camins nous
Acompanya'm si vols

23 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Autors llatins

08 Juny, 2006 08:25
Publicat per aladern, de versos i rimes

El passat gener ja vaig parlar d’Eduardo Galeano i El libro de los abrazos. Avui el torno a recuperar i, pels qui no el conegueu, torno a posar un dels fragments que més m’agraden, tot i que el llibre sencer és una pura delícia que es llegeix com aquell que s’empassa perles exquisides. Parlo de Galeano i parlo també d’un altre autor, uruguaià com ell, de ressonàncies lorquianes: Eduardo Sánchez-Marín. Contraposo a les històries poètiques del primer la lírica intemporal del segon. L’oli i la sal que amaneix la prosa llatina.

El diagnóstico y la terapéutica. El amor es una enfermedad de las más jodidas y contagiosas. A los enfermos, cualquiera nos reconoce. Hondas ojeras delatan que jamás dormimos, despabilados noche tras noche por los abrazos, o por la ausencia de los abrazos, y padecemos fiebres devastadoras y sentimos una irresistible necesidad de decir estupideces.
El amor se puede provocar, dejando caer un puñadito de polvo de quereme, como al descuido, en el café o en la sopa o en el trago. Se puede provocar, pero no se puede impedir. No lo impide el agua bendita, ni lo impide el polvo de hostia; tampoco el diente de ajo sirve para nada. El amor es sordo al Verbo divino y al conjuro de las brujas. No hay decreto de gobierno que pueda con él, ni pócima capaz de evitarlo, aunque las vivanderas pregonen, en los mercados, infalibles brebajes con garantía y todo.
Eduardo Galeano.

¿Qué hacen estos lindos ojos
en la alta noche tan despiertos?
Sueñan. Lloran. Son tu deseo.
Míralos, pálido acecho,
y verás la luna tan querida
reflejarse en dos luceros.

* * *
Hoy quiero cantar, reír, llorar
y echar al viento las viejas amarguras.
Gritar al mundo que te he soñado
y tu, dormida volando, en mis sueños
ibas a mi encuentro.
Tu clara luz risueña
y yo en nueva vida naciendo.
En esta maravilla del camino
suenan los redobles de un te quiero
mientras las golondrinas, veloces,
cruzan las alas en sus vuelos.
Quiero que todo esto lo sepas
y quiero, sobre todo,
emborracharme con tus besos.

Eduardo Sánchez-Marín.

8 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

X Caminada Reus-Prades-Reus

05 Juny, 2006 07:19
Publicat per aladern, general

Com que de de moment se m’han acabat les paraules, us poso unes quantes imatges de la X Caminada Reus-Prades-Reus d’ahir, puntuable per a la IX Copa Catalana de Caminades de Resistència.
Recorregut total: 55,400 quilòmetres.

Temps estimat: 12,30 hores.

A dos quarts de set del matí prop de vuit-cents participants estan a punt per al tret de sortida.

Una riuada de gent abans d'agafar el camí de muntanya.

El primer control és al Coll de la Batalla. Aquí s’ha fet una mica d’embús, encara anem molt agrupats.

A la Font del Roure, sota els repetidors de televisió de La Mussara, tenim l’avituallament. Aquí farem el primer àpat del dia una mica consistent. Recuperar forces, però tampoc no és qüestió d’omplir massa la panxa, que la pujada encara és dura.

Ja hem esmorzat i ens preparem per continuar la caminada.

Les dotze en punt i ja sóc a Prades, qui més qui menys una mica destrossat. Aquí tenim un bon avituallament i toca descansar una estoneta.

Molts dels que no participen a la Copa Catalana de Caminades de Resistència abandonen a Prades i baixen a la tarda amb l’autobús que l’organització té preparat per tal d’anar recollint els que decideixen plegar. Jo decideixo continuar, a veure fins allà on em porten les forces. Baixo fins a La Febró (1,20 h) i passat el control de la Font del Pubill comença la dura ascensió que et porta fins als plans més alts de La Mussara. La pujada la faig a bon ritme i em sento bé. Passat el control, comença el llarg camí de forta baixada fins a Vilaplana. La baixada, que trobo més dura que la pujada, em castiga les cames i quan arribo a Vilaplana decideixo que ja en trinc prou. Plego. He salvat tots els desnivells importants, he fet quaranta dos quilòmetres i fa nou hores que hem sortit de Reus. Al migdia i a primera hora de la tarda cau un sol de justícia, d’aquells que baden les pedres, i el tros que em falta fins a Reus són camins per terres de cultiu i rieres. En el moment de deixar-ho penso que és la meva primera i última caminada de resistència, però ara que ja han passat unes hores no n’estic tan segur. Possiblement l’any vinent hi torni. És el verí de la muntanya.

17 Comentaris | 0 RetroenllaçOs