Els avis

20 Octubre, 2007 09:45
Publicat per aladern, entremesos

 

L’àvia es deia Teresa i l’avi Manuel. Ella era nascuda al poble on va viure tota la vida, Abella de la Conca, i quan l’avi va arribar-hi, tot just tenien els dos la vintena d’anys. L’avi havia nascut a Huéscar, província de Granada, i havia emigrat fins als Pirineus per treballar en la construcció de l’embassament de Sant Antoni, que s’inicià l’any 1913 per part de l’empresa canadenca Barcelona Traction, coneguda per aquest motiu com “La Canadenca”. Es van casar justament dos anys després, el 1915, havent tingut només un any de relacions formals, cosa bastant inusual a l’època. S’havien conegut per la festa major d’estiu d’Isona, que se celebra l’últim cap de setmana del mes d’agost. Joves com eren, de bon principi la família va posar-hi objeccions serioses, però, amb el tracte franc i obert, l’avi de seguida va saber guanyar-se la confiança i l’estima dels seus futurs sogres, els pares de la meva àvia. L’avi era l’home més bonhomiós i afable que he conegut mai, un tros de pa. Jo me’ls estimava molt, els pares de la meva mare.

Després del casori, van fer un viatge de noces cap al sud, al poble d’ell, i també van estar un parell de dies a Granada capital. La Teresa havia de conèixer tota una extensa parentela que, a la majoria d’ella, ja no veuria mai més. Aquest va ser el primer i últim cop que l’àvia va viatjar més enllà dels límits estrictes de la comarca. Eren uns altres temps i unes altres circumstàncies, molt més difícils que no pas ara. Pocs anys després, enllestides les obres de la resclosa de l’embassament, l’avi s’instal·là definitivament a can Passeres, la casa pairal de la seva esposa. Era filla única, o pubilla, i per tant, hereva de la hisenda. Els fills no es van fer esperar i van venir tot seguit; primer va arribar la mare, que va ser la gran, i va néixer l’any 1916; després va venir una germana, la tia Consol, el 1918.

En aquella època, i també ara, la vida en un poble de muntanya no era, ni és, gens fàcil. S’ha de treballar dur si es viu a pagès, i més encara en un temps en que, en aquelles contrades, no existia cap mena d’indústria ni equipament de serveis terciaris. “La terra és molt fonda”, com diu la gent que la treballa. Però ells van tirar endavant, els avis eren treballadors i tampoc no hi havia gaires coses en què gastar-se els estalvis. Es pot dir que vivien relativament bé i sense estretors, dins la penúria general de l’època. Recordo que més endavant, a l’edat de l’adolescència i encara més gran, la mare m’havia explicat algunes històries de la família. Una d’elles deia que l’avi tenia un germà bastant més jove que ell i que va sortir bohemi i bon vivant. Resulta que aquest germà, als anys vint, s’embarcà al port de Cadis rumb a les Amèriques. Per les poques notícies que arribaven d’allà, es va saber que primer va aterrar a Caracas, via Maracaibo, on hi restà un parell d’anys fent qualsevol cosa menys assentar el cap. Tot assenyala que en va haver de fugir precipitadament per culpa d’un tèrbol afer de faldilles. El seu itinerari el va dur per diversos ports del Carib fins que, finalment, desembarcà a l’Havana l’any 1929. Allí va establir-s’hi definitivament i va aprendre l’ofici de pintor, que compaginava amb el de galán de nits. Sembla ser que en el primer ofici hi tenia bastant de traça, en el segon no se sap, però se li suposa. Pintava olis i aquarel·les, i el seu nom aviat es va obrir pas entre l’alta burgesia caribenya, sobretot en el que toca a la branca femenina. Sigui com sigui, entre una cosa i una altra va anar prosperant i, sense amassar cap fortuna, es pot dir que “tirava de veta”. La sort li durà fins al 1959, en que de nou va haver de sortir cames-ajudeu-me per culpa del comandante Fidel i els seus homes, que havien fet triomfar la revolució cubana. L’últim que es va saber d’ell va ser que havia anar a raure a la costa est dels Estats Units d’Amèrica, on se li va perdre definitivament la pista. Històries com aquesta o semblants, n’hi deu haver en un bon grapat de famílies.

Una altra cosa que he d’explicar és que l’avi tenia una afició rara a la comarca: criava coloms. Però no uns coloms qualsevol, no! Els seus eren coloms missatgers. M’explicava sovint que aquests coloms pertanyen a una raça que està protegida per llei i que des de temps immemorials s’han fet servir com a missatgers. També m’explicava que, un colom missatger, l’aviïs d’on l’aviïs, sempre torna a casa, a no ser que es trobi amb un entrebanc important o sigui capturat per una au rapinyaire. A l’avi no li agradava gens caçar, i al poble hi havia unes quantes escopetes. Per aquest motiu havia d’anar amb compte a l’hora d’alliberar-los de la gàbia per tal de que els coloms entrenessin el vol. Els dies que ho feia, i si coincidia amb les meves vacances estiuenques i m’estava al poble amb ells, l’avi i jo gaudíem com unes criatures veient-los volar. Clar que jo, de criatura ja n'era. Els temps passava volant, mai millor dit, i allí estàvem els dos asseguts en qualsevol marge i embadalits veient les acrobàcies d’aquells coloms tan preciosos. Columbofília, deia l’avi que era el nom d’aquell esport, perquè era un esport, deia ell. Colum-què? no em vaig aprendre mai aquella paraula. El que no imaginava aquells dies de la meva infantesa, era la torbadora experiència que viuria molts anys més tard. Va ser fa només tres o quatre setmanes. En plegar a les quatre quarts de cinc de la tarda de treballar al restaurant, com tots els dies, vaig fer via cap a casa per aprofitar encara una estona el sol de la tarda. Igual que molts altres dies, vaig arribar-me caminant fins a la plaça del turó que fa de mirador amb un llibre a les mans. Allí, asseguda en un banc d’esquenes al sol, i rebent sobre les espatlles la tèbia escalfor del sol de mitja tarda d’aquests dies, intentava seguir el fil de la narració sense aconseguir-ho. Alguna cosa em distreia i m’impedia concentrar-me sense jo saber què era. Ho vaig esbrinar de cop i volta, i aquell instant va ser tan extraordinari que no l’oblidaré mai. Vaig sentir què em cridava des de la pineda que tenia davant meu. Un parrupeig clar i nítid, segurament que d’un vol de tudons emboscats entre les rames dels pins. Co-lum-bo-fí-li-a. Extraordinari! M’havia retornat sola aquella paraula a la memòria. I el més extraordinari va venir tot seguit: vaig flairar tot al meu voltant una forta sentor de caliquenya, de la mateixa caliquenya que fumava el meu avi i que duia tothora entre la comissura dels llavis. Entre una esgarrifança i una mena de cobriment de cor, se’m va accelerar el pols i vaig ser incapaç de girar-me. Vaig tancar els ulls per refer-me del mareig. Columbofília! Tan sols era conscient d’aquesta paraula.


3 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

El poble dels avis

19 Octubre, 2007 10:26
Publicat per aladern, entremesos

 

Els pares de la Roser van viure i treballar a la colònia de Can Baurier de Sant Adrià. De petita, quan a l’estiu tancaven la llar d’infants i la mare havia de treballar, la Roser passava llargues temporades a casa dels avis, a Abella de la Conca, al Pallars Jussà. Per anar al poble havien d’agafar el tren fins a la capital de la comarca, Tremp, en un viatge que no s’acabava mai. Des d’allí sortia, un dia a la setmana, el cotxe de línia que, passant per Isona i Coll de Nargó, pujava fins a la Seu d’Urgell. Més que no pas una aventura, el trajecte era una peripècia plena d’entrebancs. Un cotxe vell i atrotinat, amb seients de fusta escassament entapissats, transitava per unes carreteres polsoses, sense asfaltar i plenes de clots; còdols escassament piconats era el material que reblia el ferm. Passat Isona, a escassos quatre quilòmetres, hi ha el trencall que duu al cul de sac on es troba el poble; allí baixaven i havien d’esperar que arribés l’avi amb el carro a recollir-les. Tot seguit enfilaven un camí encara més penós que els duia fins la destinació final. Algun cop van haver de fer el darrer tram a peu, per culpa d’algun malentès o pel retard del correu. Llavors, la Roser es posava malhumorada i rondinava; petita com era, no li agradava gens haver de caminar dos o tres hores agafada de la mà de la mare, que ja anava prou carregada d’embalums i farcells. Tot plegat, “una porca odissea!” exclamava sovint la mare, i aquestes paraules a la Roser li semblaven un conjur misteriós que podia amagar patiments molt grans. Però a ella aquesta aventura li agradava, la gaudia pels ulls i amb la resta dels sentits com només ho pot fer una criatura de pocs anys. També sabia que al costat de l’àvia i de l’avi passaria unes setmanes de total llibertat, de descobertes extraordinàries, de dies que, pel seu gust, no s’haurien d’haver acabat mai.

Encaixada entre les serres de Boumort i de Carreu, Abella de la Conca es troba situada a la part baixa d’un coster, a la sortida del forat d’Abella, per on el riu s’obre pas cap a la conca de Tremp. Als anys en que la Roser hi estiuejava, comptava amb prop de quatre-cents habitants, el doble que en l’actualitat. Una curiositat notable del lloc és que part de les cases estan semiexcavades a la roca. Precisament, en una d’aquestes cases és on vivien els avis de la Roser. Era una casa gran, espaiosa, amb un corral adossat on criaven bestiar per al consum propi. També hi havia una quadra per a la mula. L’avi, a més a més d’un parell de finques escampades pel terme, també conreava un petit hort a la vora del riu i hi feia créixer unes verdures extraordinàries i gustoses com mai més n’ha tastat. Clar que, els records sublimats d’un infant també poden trair una mica, ja que a una edat tan tendra, les verdures casolanes segur que no eren el que més l’atreien. En canvi, les bèsties del corral la tornaven boja, tot el sant dia se l’hagués passat empaitant les gallines o acariciant el pèl dels conills. Comptat i debatut, no arribaven a les dues dotzenes les gallines del corral, i també hi havia un parell de galls, aquests sempre més irats. La mitja dotzena de conilles que tenia l’àvia a les gàbies, o bé sempre esperaven conillada, o es trobaven criant. Quina preciositat, aquells petits conillets! Encara amb els ull per obrir ja buscaven l’aliment de la mare conilla. Si l’àvia es descuidava, la Roser de seguida estava obrint la porta de la gàbia per agafar-ne algun i dur-se’l al pit o a la falda. L’àvia això no ho volia, li deia sempre que els conills, quan són tan petits, no s’han d’agafar amb les mans, ja que la mare els “avorreix”. I la Roser es preguntava: “Com ha d’avorrir una mare el seu conillet?”. Ella això no ho entenia.

Quan l’avi anava a vigilar els sembrats o els ametllers de les seves finques, elles es quedaven a la casa tenint cura dels animals. Era lluny, i sovint l’avi passava dos o tres dies al tros, dormint allà mateix en una cabana de pedra. L’àvia ja l’havia proveït d’un cistell amb pa i bones viandes. En canvi, els dies en que l’avi baixava fins la vora del riu per cultivar l’hort, hi anaven tots plegats. Aquell dia la Roser xalava d’allò més. Si l’avi estava enfeinat sulfatant les tomaqueres, regant les alberginieres o crestallant les patates, llavors l’àvia preparava un enorme cossi de zenc i l’omplia d’aigua per tal de que la Roser es banyés. Al bo de l’estiu feia una xardor horrorosa i ella no s’hagués mogut mai de l’aigua. En canvi, altres dies, prop del migdia, l’avi la duia fins la bassa i allí es banyaven els dos; ella als seus braços, clar, que de nedar encara no en sabia. Aquella bassa li semblava un oceà enorme i profund de no dir, però en realitat no era tan gran. Enjogassada amb els xipolls de l’aigua i sense parar de xisclar, mai no sentien l’àvia que ja els cridava per parar taula. Dinaven en una post de fusta que hi havia sota l’ombra d’una gran figuera. Després, l’àvia la feia dormir una estona allà mateix, a sobre d’una pila de sacs buits i tapada amb algun manil o davantal. Ells també acostumaven a fer la migdiada. Pel camí de tornada, si havia passat el pastor amb el seu ramat de cabres, l’avi li explicava que el terra estava encatifat “d’olives negres”. Ella, això, tampoc no ho entenia.

Als afores del poble hi havia una vaqueria amb només tres vaques. Li agradava molt mirar com el vaquer les munyia, quan acompanyava l’àvia a buscar la llet, que duien cap a casa en una lletera d’alumini. Aquella llet s’havia de bullir, i llavors, a l’olla, hi surava una espessa capa de greix de dos dits. L’àvia l’enretirava i, havent sopat, li’n donava una petita porció ensucrada en un pleteret, com a premi pel molt que l’havia ajudat, li deia. Un dia, l’avi, va fer un dels seus viatges amb el carro a Isona per traginar-hi fruita seca i endur-se cap a casa l’avituallament necessari que al poble no hi havia. De tornada li va dur un regal: un esquellot nou de trinca. Sabia que a ella li encantava el dring de les esquelles de les vaques quan aquestes movien el cap, tot rebuscant el farratge a la menjadora. L’endemà va dur l’esquella a casa del vaquer, l’avi li havia dit que aquell senyor era un mestre preparant el batall. L’home, que ja tenia molts anys, va remenar per un racó de la quadra fins que va trobar un bocí d’os rodó i buit per dins. Segurament que era un os de la pota d’un cabrit. Va agafar un ganivet, i com si fos una serra va tallar l’os a una mida de dos o tres dits de llargària. Després preparà una mena de cordill, que de fet era una beta de cuir, i fent diverses provatures el tallà a la mida que li va semblar bé. Passà un extrem per dins l’anella de l’interior de la campana i les dues puntes per dins l’ànima de l’os. Tornà a comprovar la mida exacta i tallà els dos caps sobrers. Per últim, agafà un altre os més petit de forma cilíndrica i l’ataconà a l’interior del primer per tal empresonar el cordó de cuir. La feina estava enllestida, neta i polida. Quina meravella de so que feia l’esquella! La Roser se la va guardar com un tresor. Avui, en un prestatge al menjador de la nova casa del turó, entremig dels llibres de la Roser hi ha una esquella que vigila els silencis i els murmuris dels seus autors preferits.



1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La Barcanova

18 Octubre, 2007 10:46
Publicat per aladern, entremesos

 

La Barcanova és un antic bar-restaurant –i fins fa poc pensió- de segona fila. Aquesta expressió no fa referència a la seva opinable qualitat, només vol dir que no està situat a primera línia del passeig que voreja la platja -i que és allà on de forma natural s’ubiquen els quatre o cinc locals que reben una clientela endiumenjada- sinó que La Barcanova està situat al cor de la trama d’estrets carrers i carrerons que no veuen la mar. Aquest restaurant el trobem allà on tan sols arriben els efluvis d’una humitat salobre i les penúries i històries inversemblants d’una munió de pescadors i mariners, la majoria d’ells de pell recremada pel sol i pels anys.

El restaurant el regenta el senyor Eusebio, un personatge d’aspecte eixut i entrat en anys. No té fills i viu sol des de fa més de deu anys, en que va enviduar. La seva muller era la senyora Leonor, fins llavors la veritable mestressa de la casa i del negoci. Donya Leo –com era coneguda per la clientela que no li perdia mai el respecte, o el temor, més aviat- era tot un caràcter. La primera impressió era la d’una madona afable, d’aparent bon tracte, però de seguida es deixava notar el seu geni rabiüt, sobretot quan algú li gosava portar la contrària. Va morir de sobte, sembla que va ser una pujada de sang al cap. Les males llengües escampen maliciosament que des d’aquell dia el senyor Eusebio parla més, que fins i tot sembla que hagi crescut uns centímetres o que se li hagi adreçat l’esquena. El cas és que el senyor Eusebio s’hagué de fer càrrec de tot, i al principi es notava molt que no hi estava gens ni mica acostumat, ell no s’havia mogut mai de la vora dels fogons. Sort en tingué de la Roser, que feia ja bastants anys que treballava a la casa. De primer va entrar per fer-se càrrec de la pensió, ja que en aquells anys una habitació modesta es cotitzava força bé i les entrades i les sortides, estan com estaven a dues passes de la zona portuària, eren constants. Calia tenir-ho tot contralt i a punt, i la Roser en quatre dies es va fer amb la música d’aquella feina; semblava que tot rutllava sol i sense cap esforç aparent. Una altra companya de la Roser era la Petronila –Petra per als coneguts i saludats. No es va sentir mai que ningú l’anomenés Petronella-, una manya escardalenca i alta com un sant Pau. La Petra era de caràcter retret sense deixar de ser amable i servicial; això sí, el seu aspecte natural era la d’un perfecte gallimarsot. Matí i tarda ajudava a un altre cambrer a les tasques de la barra del bar (fer entrepans, rentar gots, vaixella i estris de tota mena, atendre taules...) i a l’hora dels àpats principals servia al menjador, juntament amb la senyora Loenor, la mestressa, que era la directora de tota l’orquestra. Els dies de molta feina, la Roser també servia taules i donava un cop de mà allà on fos necessari. La Petra tenia una habitació a cadamunt de la mateixa casa on treballava; la Roser no, ella vivia dos carrers més enllà, en un pis amb vistes al celobert que compartia amb la seva mare.

Ara la Roser porta entre mans la feina que duia la senyora Leonor. No és la mestressa ni vol ser-ho, però s’ocupa de tot. La pensió és tancada i el restaurant ja no és el mateix de temps enrere, però també és veritat que ara tampoc no són tantes mans per fer la feina i el negoci, bé o malament, segueix rutllant. Ella va a la plaça, atén la clientela del menjador, recomana menús, vigila l’assortiment de plats a la barra i, si convé, no li fa res d’arremangar-se a la cuina. Tot un descans per al senyor Eusebio, que sap prou bé que sense ella no se’n sortiria. Tremola només de sentir la paraula “jubilació”. La Roser fa temps que només pensa en el moment de retirar-se, en el dia en què, a l’obrir la porta de casa seva, només tindrà la feina de recórrer els carrers del turó. Agafar un llibre, una novel·la o un recull de poesia, seure en un banc de la pineda amb la carícia del sol a la cara i esperar vés a saber què. Potser només veure com la sorra d’un rellotge se li escola per entremig els dits de les mans.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs

La nova casa

17 Octubre, 2007 13:15
Publicat per aladern, entremesos

 

 

La Roser fa poc que s’ha mudat a la part alta de la ciutat. Temps enrere, havia notat que la vida vora els molls la començava a angoixar. Tota aquella riuada excessiva de gent nova, aquella barreja de colors i olors, de parles estranyes que no entenia, li havien provocat una síncope emocional. Aquí dalt ha retrobat de nou el lent caminar de les hores; les converses esmorteïdes que l’acompanyen per l’empedrat del carrer quan torna a casa a mitja tarda; el fru-fru de les paraules i de les fulles seques que arrossega el vent sota la llum minvada de la tardor. Ja fa temps que no plou i això es nota en els colors dels arbres i del cel i de les cases. Fins i tot es nota en el semblant de les persones que es creua, li pareix a ella. Li fa l’efecte que totes les coses, d’uns temps ençà, s’han impregnat d’una pàtina de melangia inexplicable. De ben segur, la mateixa enyorança que corre pel seu interior.

Que s’estigui a la part “alta” no vol dir a la part “selecta”. No viu pas a prop de les grans avingudes, la zona d’apartaments de disseny innovador i preus prohibitius. Ella, sense ser-ne conscient, accepta que si la naixença no fa la tria, per alguna cosa hi ha la renda, la borsa i el cost de la vida per posar cadascú al seu lloc. Aquestes coses no l’amoïnen gens ni mica, les té assumides de tota la vida, com si l’haguessin marcat des del bressol amb un codi discriminant no escrit. Que diferent és la Roser de com havia estat el seu pare!

La Roser, doncs, s’està a la part alta, allà on la ciutat s’aturona. De fet, el nom del barri és el mateix que el d’una gran pineda pertanyent a una finca que a mitjans els anys trenta es va convertir en un parc urbà. El frondós bosc natural avui està coronat per un mirador i una gran creu, reminiscències d’un passat no gaire llunyà. També herència d’aquest passat, són encara avui dia les deficiències estructurals de molts edificis que va aixecar l’especulació sota el paraigües d’un pla parcial caòtic i sense solta ni volta. Renovació total o parcial dels habitatges són les promeses electorals que han acompanyat l’oïda del veïnat els darrers lustres. No obstant, com si es tractés d’una imbricació simbiòtica, conviuen amb l’aluminosi del turó altres edificacions més agraciades, de proporcions contingudes, esparses dins un disseny autàrquic i uniformement desordenades. Són les rengleres de casetes d’una sola planta i carrers sense voreres. Una illa d’habitatges i flors, d’anacronisme policromat dins la infinita simfonia de la gran ciutat. Encara ara es poden flairar sentors d’un altre temps quan t’endinses en aquest petit món. Allí és on ha anat a raure la Roser. La casa, per fora és tota blanca i té porta i finestres orlades d’una franja blava, d’un color com aquell blavet que s’afegeix a l’aigua per emblanquir la roba quan s’emmidona o es renta -costums ancestrals ja en desús-. De sostres més aviat baixos, les estances són prou àmplies i, sobretot, lluminoses. Cap construcció dels voltants sobresurt de les altres dins d’un espai que sobrevola la ciutat. A més, a l’altra banda del carrer, una frondositat d’heures enfiladisses colonitzen la tanca de l’hort d’una veïna, vídua d’un paleta treballador i sant baró, tal com s’encarrega d’esbombar als quatre vents aquella dona que algunes llengües viperines titllen de marcolfa. Sigui com sigui, a la Roser aquelles xerrameques no li fan ni fred ni calor, gaudeix de prou intimitat a casa seva. A la mor de la seva mare es va endur els mobles del pis cap a la nova llar. Fustes macisses de noguer i roure, recobertes de vernissos foscos, deixen anar per tota la casa aquella sensació del temps que no passa. El primer que fa en arribar a casa és treure’s tota la roba que du impregnada dels efluvis del seu treball: olor a fogons, a menjar, a suors pròpies i alienes, al del fum de més d’un caliquenyo, de dotzenes de cigarretes o de qualsevol barreja espirituosa. Arriba, es desempallega de tota cosa que empudegui la casa i s’abilla amb la lleugeresa de les seves bates florejades. La sentida d’aquella casa és d’herbes boscanes. La Roser és una enamorada dels herbolaris.


 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Ventdelplà: L'amor és cec

02 Juny, 2007 10:37
Publicat per aladern, entremesos

L’amor és cec. I aquest noi -l’Enric- està malalt, per molt que digui que és metge. No sé com la Isona no se’n dóna compte, que surt amb un desequilibrat immadur que pateix una psicosi aguda. I la Teresa una altra que no hi veu més enllà del nas. Clar que, al cap i a la fi, es tracta d’això: un embolic rere l’altre; sinó no fóra un culebrot com déu mana. Isona, deixa-te’l, que aquesta relació anirà de mal en pitjor. Mira que en aquestes coses acostumo a tenir bon ull. En qualsevol relació la qualitat de l’amor és proporcional a la qualitat del que s’ofereix. La dolcesa del fil musical no taparà els estrips del cor. Si el cor fos com l’estómac vomitaríem moltes de les paraules que ens fereixen, i fóra un sa exercici de purificació. Sóc una orella-mirall: reflecteixo la llum i atrapo la veu. No puc evitar concentrar-me en els regals sensorials. Algú deia que escoltar o ser escoltat és dels pocs plaers plausibles a partir dels quaranta (?) anys. Tot el món practica estriptís verbals. Encara que de reüll trobem parelles que resten en silenci. Definitivament, l’amor és cec.

 

6 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Pica palleric camatorta i bacaric

27 Abril, 2007 11:06
Publicat per aladern, entremesos

Digui? Qui parla?
MATb, ets tu?
El teu fill es troba magníficament malalt.
MATb!
Tinc el cor incendiat!
La gent flaireja: fa pudor de cremat.
No podeu aturar-me! He saltat a les brases.
Han cridat la brigada. Digueu al bombers:
No tireu aigua! Jo mateix vessaré dels ulls barrils de llàgrimes.
Del meu rostre encès un bes socarrimat vol aixecar-se.
Figures de paraules fugen mig cremades del meu cap.
MATb! Vindré a dinar. Però el teu fill és vegetarià.
No t’hi amoïnis pas. Pots matar un bròquil!

La diferència entre un boig i jo és que jo no estic boig (S. Dalí)

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Paraules fregides

08 Març, 2007 09:27
Publicat per aladern, entremesos

Paraules fregides, arrebossades, cruixents i tendres al mastegar-les. Paraules al seu punt, ni crues ni passades. Paraules encaramel·lades, no necessiten sucre; paraules salobres, amarades de sal. De vegades picants, de vegades enfadeides, parlen i no diuen res. Gairebé sempre untuoses, se t’aferren al paladar i volen quedar-s’hi. Poden ser tímides, enamorades, púdiques i no voler anar a prendre el sol. Poden ser cruels i corferir-te, poden ser amatòries i transportar-te al setè cel. Paraules amanides, que pugen i baixen dins l’olla de les vanitats. Paraules braves, protectores en excés, llancívoles com dards, paraules enfilades a punt de socarrar-se a la graella de les passions. Com m’agraden les paraules! M’agraden tant que me les menjaria totes d’una sentada, a dos queixos, a cremadent, com un golafre, sense esclofollar, sense polir ni treure-les-hi cap pèl. Regals d’una deessa, tenen cos, pes, ànima, ales transparents a punt per emprendre el vol. Es deixen caure en un full immaculat i li donen sentit a la vida, o pronuncien una sentència de mort. Ho tenen tot: saviesa, prudència, rauxa, desconsol, descontrol del ritme cardíac. Són balsàmiques, punyents, beneïdes, beneites, cataplasmàtiques, cada dia en neixen de noves, cada hora se’ns en moren d’inanició, oblidades, abandonades a la seva sort. Salvem les paraules! Les tinc totes a la punta de la llengua, les tinc totes que corren per la meva sang. D’on em vénen tantes paraules? Em vénen de tu.

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Botero i jo

10 Març, 2006 16:05
Publicat per aladern, entremesos

El boig

Vestit de dol, amb la meva barba natzarena i el meu mínim tarot negre, dec tenir un estrany aspecte cavalcant en la cua del gat d’en Botero. Els somnis se’n van de viatge, i Botero se’n va trotant fins a l’estació del metro. Amb un mocador de paper els diu adéu. El pare del gat ha vingut en tren des de Medellín. Recorda el fill al pare, el rostre encès sota un barret panamà, la corbata de seda en el coll del pijama celest, i sempre, sempre acompanyat de les seves figures desorbitades i grotesques. He de descavalcar que arriba l’avalot cafre de la mainada crespa; fora dels parracs verds, grocs i carmesí, mans i orelles colrades, corren darrere meu cridant despietadament:

- ¡El boig! ¡El boig! ¡El boig!

- L’important és riure l’últim – a la cua entre cames la meva presta ubiqüitat els ha dit. Entro a la catedral del Pi i m’enfilo al campanar. Ara sóc un esparver. Un mar de teulades crepita a la llum tèbia del sol eixit i la bugada de la Mercedes fa passar un veler blanc per sota dels meus peus. Fitant el cel immens i pur, d’un incendiat indi, els meus ulls –tan lluny de les meves orelles!- s’esbatanen fins la mida d’una sucosa taronja que em regalima per aquesta serenitat harmoniosa i divina. I queden finament dissolts, allà lluny, saturants de negres llambordes, els crits aguts, entretallats, panteixants, avorrits:

- ¡El bo...ig! ¡El bo...ig!



6 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Incomprensió

26 Febrer, 2006 11:41
Publicat per aladern, entremesos

M’ADREÇO A VOSTÈ perquè sóc una jove estudiant incompresa.

L’altra dia havia d’entregar un treball sobre la influència de l’art etrusc en el neorealisme dels escarabats piloters.

Li vaig explicar a la meva professora que, just la nit anterior, quan ja tenia acabat el treball, una nau extraterrestre em va segrestar per fer-me una enquesta per saber què pensava de Cristina Aguilera. I quan em van tornar a la Terra, vaig descobrir desconsolada que el meu germà petit, aprofitant que jo no hi era, havia pres el meu treball per fer una foguera.

Però la professora, en comptes de compadir-me, m’ha castigat i m’ha dit que vol parlar urgentment amb els meus pares.

Senyora Francis, ¿què m’ha fallat aquesta vegada? ¿És que la meva història no era versemblant? ¿Què és una mentidera potològica?

Atentament s’acomiada de vostè

UNA AQUARI INCOMPRESA

17 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

De vegades és difícil

25 Febrer, 2006 11:29
Publicat per aladern, entremesos

DE VEGADES ÉS DIFÍCIL, SER UNA DONA,
sobretot quan has de ser la dona dels seus somnis.
La dona 10,
incombustible,
el suport que mai no li pot faltar.
Però si l’estimes el perdones,
tot i que ell t’acusa de no haver estat mai al seu costat,
i t’amenaça comparant-te amb els amics, les amigues
i fins i tot amb la seva mare... la santa.

Queda’t amb ell i no t’hi escarrassis
perquè només és un home.

DE VEGADES ÉS DIFÍCIL, SER UNA DONA

i donar el teu amor a un sol home.
I quan costa més és quan et diu:
“ja ho faré”,
“ja arreglaré l’aixeta”,
“ja recolliré els mitjons de terra”,
“ja trauré el gos a passejar”,
“ja li diré a la meva mare que no et truqui cada dia”...
Tot mentides. Sempre mentides.
Cada cop que diu que ho farà, no ho fa...
en pots estar segura.

Però si l’estimes el perdones
i no t’hi has d’escarrassar
perquè, al cap i a la fi, només és un home.

DE VEGADES ÉS DIFÍCIL, SER UNA DONA,
sobretot quan el teu home es dutxa.
Un riu d’aigua corre pel passadís,
la cambra de bany és el llac Victòria,
i la tovallola sura dins la banyera.
Però si l’estimes el perdones,
fins i tot quan intenta arreglar-ho amb la baieta
i només aconsegueix
que l’aigua caigui pel balcó
i quedi xopa la roba de la veïna.

No t’hi escarrassis perquè al cap i a la fi
només és un home, i per a un home
“cortina de bany” no vol dir res.

PASTA GANSA, del polifacètic Mikimoto.

(N del C. No creieu que el boom de signar llibres per Sant Jordi va començar amb Andrés Bonafont, no. Aquest havia tingut un mestre. Al final, l’alumne el va superar.)

8 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

L'agència de la Luzzy

21 Febrer, 2006 08:17
Publicat per aladern, entremesos

Era del color del taxis
però no era un taxi.
- ¿On estàs, Luzzy? – vaig cridar -. ¿A dins el maleter?
En realitat no veia res, amb les persianes venecianes tancades.
- No cridis, sisplau, - em respongué mentre treia el tancador
de la porta del darrera -. Sóc l’altra cara de la moneda.

Vaig donar uns copets als vidres amb l’ungla de l’índex.
- Tens un so estrany, Luzzy, deus ser una moneda falsa.
- Entra i asseu-te – digué -. No et treguis la gorra. Se m’ha trencat el penjador.

No era el primer cop que la visitava. Els seients estaven entapissats
de plàstic lluent, fàcils de netejar, i en el terra hi tenia el típic pelut
que es col·loca davant la porta de les cases.
- No sé com te les arregles per conduir amb les finestres tan tapades.
- La veritat, amic meu, és que últimament condueixo molt poc. És massa arriscat.

Va obrir la guantera i em va oferir una poma.
- El dentifrici per excel·lència – vaig dir com un formalisme d’agraïment.
- I la causa de la primera temptació – contestà mig somrient. -¿Què tal estàs, Marcel?
- La veritat és que estic passant una mala temporada. Necessito fer alguna cosa.

Estirà d’un cordó per obrir la persiana veneciana del darrera i un fil de llum pusil·lànime del matí va retallar les nostres esblanqueïdes cares.
- Anem al gra. ¿Què és el que vols fer?
- No en tinc ni puta idea. ¿Quines feines demana, la gent?
- Aquí la que fa les preguntes sóc jo- digué - ¿Quines feines estàs disposat a fer tu?
- Oh..., quelcom útil – li vaig dir -. Ajudar en el que sigui... ja saps, ajudar..., fer el bé.
- Sisplau! – em tallà amb veu amarga -. No em facis perdre el temps. Tots els fills de puta volen fer el bé.
- Sí? Ostres, com em commous! És meravellós que amb els temps que corren sorgeixi aquesta moda.
- Sí, meravellós... – va deixar anar amb un esgarip sincopat -. No siguis estúpid!

- Hauré de canviar de barri. Amb clients com tu, aquí al Raval no em guanyo la vida. Ja tinc pensat d’anar-me’n dalt a la Diagonal, o a Gran de Gràcia.
- No t’ho prenguis malament - vaig dir-li -. Només volia saber si el que m’ofereixes és legal.
- Des de quan l’estómac dels pidolaires entén de moral – va ser la seva seca resposta -. Tots els morts de gana sou iguals. Només em veniu a buscar quan teniu les butxaques girades i posant cara de llàstima.
- Ets molt dura, però sé que en el fons tens bon cor – vaig dir per intentar aplacar-la.
- Amb aquest pas, l’única feina tolerada serà passejar els canitxes de les vídues de l’Eixampla. Tot el demés estarà perseguit. És que no guanyem per pagar multes... – murmurà com si reflexionés.
- Doncs mira, ara que ho dius, no estaria malament – vaig dir -. Em trauria uns quants bitllets sense cansar-me gaire. El que ja no m’agrada tant és que aquestes bestioles també caguen. ¿No podrien fabricar quissos que no caguessin?
- No et preocupis – em va dir – et trobaré la feina que necessites. Tinc treballs fins i tot per a les verges. Si m’ho proposés, podria col·locar un pediatre en una clínica geriàtrica.
- Si tan gran ets, Luzzy, ¿com és que ni tan sols no tens una casa com tots els empresaris?
- És que acabo de trobar-me a mi mateixa – va ser l’últim que li vaig sentir, i es va tancar en el més íntim del seu ser.

Al cap de poques setmanes la Luzzy va mudar la seva oficina, no sé on. Ho vaig saber per la Pantoja de la Rambla, o pel Pensador de Rodin, no me’n recordo ben bé. El que sí recordo és que molts com jo, aquells dies, caminàvem una mica esmaperduts i parlàvem menys.

Mesos després, va córrer la veu que el Trambaix s’havia endut per davant un taxi amb aparença d’una florera. A dins hi anava una senyora d’edat indefinida i que tenia el cutis semblant a la porcellana. Aquest deuria ser el motiu pel qual es va trencar en mil bocins.

Trobo que aquest hivern fa més fred que de costum i que al sol li costa més de riure. O només m’ho sembla a mi, però aquesta és la impressió que no em puc treure de sobre. Sobretot quan tinc gana.

No trobo cap taxi amb persianes.

9 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Invisibilitat

20 Febrer, 2006 09:32
Publicat per aladern, entremesos

- Vull manifestar-me.
- De què?
- Vull manifestar-me pels meus drets.
- Vostè no té drets.
- Ho sé.
- El següent!...

Igualtat d’oportunitats.
Cap persona sense feina.
Tothom ha de tenir un habitatge digne.
Ningú no s’ha de sentir exclòs per qüestió d’origen, creences o parla.

- Fins quan l’hem de mantenir, aquest eslògan, senyor?
- Com a mínim fins al dia vint-i-cinc.
- I per quan les hem d’enllestir, les urnes, senyor?
- Com a màxim pel dia vint-i-cinc.

Després diran que els que manen no són coherents.

Barcelona, com totes les ciutats europees, mostra una imatge resplendent.
Per sota del sou mínim, una legió de sense papers li enllustren la màscara.

Em neguen els papers, i estic condemnat a pena de tràmit perpetu
en el Departament d’Estrangeria.
- Aquests formularis no serveixen.
- Me’ls van donar aquí.
- Quan?
- La setmana passada.
- Ara hi ha formularis nous.
- Me’ls pot donar?
- No en tinc.
- I on els puc aconseguir?
- No ho sé. Que passi el següent!

I després falten uns timbres, i en cap estanc trobo
aquests timbres que falten, i porto les dues fotos que em van dir
i ara em diuen que tres, i la màquina de fotos no funciona, i després...

Fosqueja quan pujo al tren de tornada cap a casa. Estic rebentat i m’adormo.
Em desperta un copet a l’espatlla. Obro els ulls i veig un home estrafolari,
vestit amb una mena de pijama esfilagarsat:

- Passaport!...
El boig ha tallat a bocinets una bacona fulla de diari, i està repartint els bocins,
de vagó en vagó, entre els passatgers del tren:

- Passaport! Passaport!...

Sóc escriptor, vaig posar en el formulari que em van donar.
Escriptor de formularis, per dir alguna veritat que m’alleugerís l’exasperació.

“Deslligar les veus callades, desvetllar els somnis adormits,
escriure volent revelar que els somnis anuncien una altra realitat possible,
i els deliris, una altra raó. Al cap i a la fi,
som el que fem per canviar el que som.”

(Ho he llegit de Galeano)

16 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Metro amunt, metro avall

19 Febrer, 2006 09:23
Publicat per aladern, entremesos

M’aixeco
a primera hora del matí,
o sigui, després de dinar.
Després de fer vuit hores de migdiada.

Surto esperitat per tal d’agafar el metro,
baixo les escales de quatre en quatre,
cent vint-i-vuit en total.
Faig tard.
Sort que visc en una planta baixa davant per davant
de l’estació groga, aquella que té un gran rètol que diu:
“Estación a ninguna parte”


Que bé que s’hi està passejant sota la lluna
un dissabte per la tarda!
Una portera em diu: ¿on vas, Marieta de l’ull viu?

M’agraden els carrers buits.
Riu, i no et tallis gens ni mica, Gat Perich.
M’agrada que em despentini la velocitat compulsiva
del riu consumidor. Entren i surten de les botigues amb la Visa
entre les dents i set o vuit slaks blaus a cada mà,
almenys un per a cada dia de la setmana,
parells i senars dispars,
per si de cas.

Dubto entre comprar un ticket o fer un hop per damunt la tanca.
Tot plegat
qui és el guapo que s’arrisca a fer un salt ridícul?
No seria millor posar un revisor com en els antics trens de rodalies?
Per què no m’indiquen per on es va a la farmàcia?
- Ets farmacèutic?

- No.
- Ah, com que vas repartint caramels de menta...

Et convido a sopar.
Que ets vegetarià... cap problema, ja matarem un bròquil,
com deia el mestre.

L’alcalde ha fet un ban que diu que vol imposar la convivència.
L’alcaldessa li diu al marit que vol una piscina de disseny.
El candidat alopècic també vol sortir a la foto. Micció o enveja?
Els del llaç ara cacen puces. D’altres, aturades amb accent nocturnes.
Qui no té feina el gat pentina. Fins la tercera birra no camino dret.
Els municipals, per variar, posen multes. Pateixo incontinència. Guàrdia,
no em multi si orino al carrer! al w.c. se m’omplen els dits de coca.
Els quissos aviat no sabran on anar a pixar, amb tanta competència.

El món és una quisca bruta.
¿I si entre tots féssim petar aquesta bombolla?

Torno de nit cap a casa, tot seguit es pon el sol.
Em planto al costat d’un fanal, miro enlaire, truco a la porta.
¿Com que no hi ha ningú, si al primer pis veig llum?
No trobo la clau, no sé pas si la trobaràs dins del teu got de rom.

Pam amunt, pam avall,
demà el quotidià, en un titular, dirà que aviat faran el metro
i que un boig posarà de nit les vies.

Xerrameques, com sempre.

17 Comentaris | 0 RetroenllaçOs