L'Àliga de Reus
27 Setembre, 2007 19:54
Publicat per aladern,
general
L’Àliga com a símbol
L'àliga festiva reusenca presenta la particularitat d'haver esdevingut un símbol polític a partir de la guerra de Successió, en la qual els partidaris de l'Arxiduc Carles d'Àustria foren coneguts com a aligots, front als botiflers, partidaris de Felip V de Borbó. L'any 1712, en plena guerra, Reus va rebre el títol de ciutat i entre els privilegis de què podia gaudir hi havia el de poder afegir una àliga al seu escut. Aquest privilegi, però, només va ser vigent fins al 1714.
L'àliga com a motiu esdevingué un símbol de la resistència antiborbònica. Al llarg del segle XVIII, moltes cases de la ciutat poblaren els balcons amb àligues de ferro forjat, algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. I a la memòria popular restà la creença errònia que l'àliga festiva havia estat feta el 1712 per commemorar la concessió del títol de ciutat.
L'àliga a la festa
L'àliga de Reus era daurada i, al cap, duia corona reial. Portava un colomí viu al bec i un bastó de comandament sota l'ala. Portada per un sol ballador, que en algun moment hauria estat un mestre de dansa, el seu ball era solemne i s'emprava per saludar les autoritats i els personatges notables. L'acompanyament musical de l'època anava a càrrec de les cobles de ministrils que pagava el municipi.
A l'igual que en el passat, l'àliga participa actualment a la processó de Corpus, en els seguicis i cercaviles de la festa major de Sant Pere i en la baixada dels grups festius al santuari de Misericòrdia el 25 de setembre. En aquesta diada entra a l'interior de l'església i balla davant l'altar, portant un pom de flors a la boca. En l'actualitat, l'àliga reusenca compta amb dos balls, el curt i el llarg, de tonada semblant, que s'interpreten en moments determinats de la festa a tall de salutació o com a dansa de lluïment.
L'àliga actual és obra de Manel Llauradó i és una nova creació –no es conserva cap iconografia de l'àliga desapareguda al segle XVIII– que segueix l'estil de les àligues tradicionals catalanes. Les tonades de la seva dansa –de la qual n'hi ha una versió curta, per saludar, i una de llarga, per ballar al mig de la plaça– i l'adaptació de toc de processó són de Jesús Ventura. La música és interpretada per una formació de cobla.
Text: Ezequiel Gort i Salvador Palomar
L’Àliga de Reus a la Viquipèdia
L’àliga en el bestiari tradicional
La porta
19 Setembre, 2007 10:42
Publicat per aladern,
tal com surt
Un llençol de paret escrostonat. Una porta rònega macada pels anys. Uns filferros que la lliguen amb nusos rovellats. No s’obre ni es tanca mai. Darrere no hi ha res, la teulada fa temps que s’ha afonat. Deuria ser un magatzem de vés a saber què, no me’n queda cap record. Al costat de la porta les restes d’una escala que encara aguanta quatre ferros torçats d’una barana. Completa inutilitat, no hi ha lloc on anar, ni planta ni teulat, res en absolut, només un gran buit. I un cel, avui de plom, que ho cobreix tot.
Puerta (Octavio Paz)
¿Qué hay detrás de esa puerta?
No llames, no preguntes, nadie responde,
nadie puede abrirla,
ni la ganzúa de la curiosidad,
ni la llavecita de la razón,
ni el martillo de la impaciencia.
No hables, no preguntes,
acércate, pega la oreja:
¿no oyes una respiración?
Allà del otro lado,
alguien como tú pregunta:
¿qué hay detrás de esa puerta?
Enlloc
15 Setembre, 2007 11:14
Publicat per aladern,
de versos i rimes
Barana rovellada: Dónes al buit.
Reposes al replà minso del record.
T’aboques al cel, al no-res absolut.
Rodoles, rònega, pel segle dinou.
El carreró fosc et rosega fins a l’os.
El vent, com una vella grunyent,
xerrica el ferro amb veu de corb.
Peta el fuet de la cruel metàfora
que et vol treure del repòs absolut.
Inútilment, la vida s’escruix i crida.
Els braços et van semblant branques
d’un arbre molt alt. Ferruginós rovell:
Te m’has tornat un alicorn sense veu.
Posta de sol
10 Setembre, 2007 19:48
Publicat per aladern,
de versos i rimes
Cambra de tardor
La llum, que era color de mel, ara se’ns ha tornat
del color d’una magrana. S’enfila, la tarda encesa,
i dolçament ressegueix la carena d’aquesta pell
mig de sol, mig de lluna. Invisible, lliscaré fràgil
pel camí de la sal oberta, dúctil gust de la terra.
Encauat dins el recer de la teva ombra espessa,
voldria que totes les nostres pors fossin vanes,
que no trigui a descobrir com el desig et llampega
i que mai no t’esberli el cor una paraula meva.
Ens ho creiem i tenim a les mans la nit entreoberta.
Aquest és el nostre món, el que ara estimem,
les partions inabastables de la nostra terra.
Barcavella
04 Setembre, 2007 17:22
Publicat per aladern,
de versos i rimes
Un raig et resplendia per sobre la quilla llevada,
en aquella terra estranya on te m’havies perdut.
Era un raig de llum tènue i la veu era blana,
de la barca que s’enyorava d’un vell pescador.
Una veu cantava, dins l’altar de la murada,
els misteris del mar que solquen tantes naus.
Records de les tardes que hi havia alegria
quan el patró t’ancorava en un port dolç.
Solemnement, el plor d’un nen s’alçava,
sabia que a la mar no havies mai de tornar.