[Va pensar en la seva mare. Li havia demanat que la portés de retorn al seu lloc de naixement i ell ho havia fet, encara que potser amb paraules enganyoses. Però ¿i si aquesta granja no era el seu lloc de naixement? ¿On eren els murs de pedra de la cotxera de què havia parlat? Va decidir fer una visita amb llum de dia al camp de la granja, a les cabanes del rost i al rectangle de terra erma que tenien al costat. “Si la meva mare va viure mai aquí, segur que ho sabré”, es deia. Va tancar els ulls i va mirar de recuperar en la seva imaginació les parets d’adob i els sostres de palla de les seves històries, el jardí de figues de moro, els pollastres corrent a menjar el pinso escampat per la noieta descalça. I darrere d’aquella nena, al llindar, amb la cara enfosquida per l’ombra, va buscar una segona dona, la dona que havia portat la seva mare el món. “Quan la meva mare moria a l’hospital”, pensava, “quan sabia que li arribava el final, no era jo qui mirava sinó algú que hi havia darrere meu: la seva mare o el fantasma de la seva mare. Per a mi era una dona, però per a ella mateixa encara era una nena que cridava la seva mare perquè li donés la mà i l’ajudés. I la seva pròpia mare, en la vida secreta que no veiem, també era una nena. Vinc d’una família de nens sense fi.
Va mirar d’imaginar-se una figura solitària a l’origen de la família, una dona amb un vestit gris sense forma que no venia de cap mare, però quan va haver de pensar en el silenci en què ella vivia, el silenci del temps abans del començament, el pensament se li resistia.]
COETZEE J.M. “Vida i època de Michael K”, Edicions 62, 2003

És el primer cop que llegeixo Coetzee, i per poc que pugui no serà l’últim. L’he trobat tan diferent de tot el que havia llegit últimament, que la seva força narrativa m’ha impressionat. La seva escriptura és intensa, descriu les històries amb una extremitud que subjuga des del primer moment. Vida i època de Michael K és una història descarnada, situada en una Sud-àfrica dividida per la guerra civil, però que no explica cap guerra sinó la vida d’un home, Michael K, que es perd dins d’una guerra i acaba sent tan transparent que es desmaterialitza del conflicte i de les persones. Segons la contraportada, “recull l’essència de l’experiència humana: la necessitat de gaudir d’una vida interior espiritual, de cultivar el vincles amb el món i de tenir una visió pura de les coses”.

“Els grans escriptors caminen per la corda de l’equilibrista i arrisquen el coll en cada paraula. En Memòria del foc, Galeano fou un acròbata triomfant. En El libro de los abrazos, es desprèn de la corda i levita a l’aire” Alan Ryan, The Washington Post.

Los adioses. Llevábamos nueve años en la costa catalana y ya nos íbamos, faltaban dos o tres días para el fin del exilio, cuando la playa amaneció toda cubierta de nieve. El sol encendía la nieve y alzaba, a la orilla de la mar, un gran fuego blanco que hacía llorar los ojos.
Era muy raro que nevara en la playa. Yo nunca lo había visto, y sólo algún viejo vecino del pueblo recordaba algo parecido, de tiempos remotos.
Se veía muy contenta la mar, lamiendo aquel inmenso helado, y esa alegría de la mar y esa blancura radiante fueron mis últimas imágenes de Calella de la Costa.
Yo quise responder a despedida tan bella, pero no se me ocurrió nada. Nada que hacer, nada que decir. Nunca he sido bueno para los adioses.

De Eduardo Galeano poc és el que puc dir. És millor llegir-lo i assaborir-lo en viu i en directe. Les petites cròniques o faules de “El libro de los abrazos” són perles multicolors de poesia que es desfan a la boca dels sentits i ens inunda de belles paraules. Ens descriu allò real de la vida, que, per a ell, és més fantàstic que la fantasia. Tota l’Amèrica llatina de cap a peus i fins a les seves profunditats. A poc a poc, és com més el gaudeixo.

El diagnóstico y la terapéutica. El amor es una enfermedad de las más jodidas y contagiosas. A los enfermos, cualquiera nos reconoce. Hondas ojeras delatan que jamás dormimos, despabilados noche tras noche por los abrazos, o por la ausencia de los abrazos, y padecemos fiebres devastadoras y sentimos una irresistible necesidad de decir estupideces.
El amor se puede provocar, dejando caer un puñadito de polvo de quereme, como al descuido, en el café o en la sopa o en el trago. Se puede provocar, pero no se puede impedir. No lo impide el agua bendita, ni lo impide el polvo de hostia; tampoco el diente de ajo sirve para nada. El amor es sordo al Verbo divino y al conjuro de las brujas. No hay decreto de gobierno que pueda con él, ni pócima capaz de evitarlo, aunque las vivanderas pregonen, en los mercados, infalibles brebajes con garantía y todo.

La noche/1. No consigo dormir. Tengo una mujer atravesada en los párpados. Si pudiera, le diría que se vaya; pero tengo una mujer atravesada en la garganta.
La noche/2. Arránqueme, señora, las ropas y las dudas. Desnúdeme, desnúdeme.
La noche/3. Yo me duermo a la orilla de una mujer: yo me duermo a la orilla de un abismo.

El lenguaje del arte. El Chinolope vendía diarios y lustraba zapatos en La Habana. Para salir de pobre, se marchó a Nueva York.
Allá, alguien le regaló una vieja cámara de fotos. El Chinalope nunca había tenido una cámara en las manos, pero le dijeron que era fácil:
-Tu miras por aquí y aprietas allí.
Y se echó a las calles. Y a poco de andar escuchó balazos y se metió en una barbería y alzo la cámara y miró por aquí y apretó allí.
En la barbería habían acribillado al gangster Joe Anastasia, que se estaba afeitando, y esa fue la primera foto de la vida profesional del Chinalope.
Se la pagaron una fortuna. Esa foto era una hazaña. El Chinalope había logrado fotografiar a la muerte. La muerte estaba allí: no en el muerto, ni en el matador. La muerte estaba en la cara del barbero que la vio.

- Ara voldria que em diguessis per què tornes a parlar de “El libro de los abrazos”, si ja ho has fet altres vegades. Amb el munt de llibres que hauràs llegit...

- Sí, és veritat. Però precisament ahir la Namaga ens va regalar un post –una més d’aquelles meravelles que només ella sap treure’s de la màniga- que parlava del tema diguem-ne, de “poesia visual urbana”. Trobo que també s’hi poden trobar moltes perles amagades a les parets (al costat de molta brutícia, per desgràcia). Una condensació, sovint irònica, de la saviesa popular. I al llibre del Galeano hi ha unes quantes pàgines dedicades a descobrir-nos aquesta destil·lació verbal.

Dicen las paredes:
En Montevideo, en el barrio Brazo Oriental:
Estamos aquí sentados mirando como nos matan los sueños.
En la ciudad uruguaya de Melo:
Ayude a la policía: Tortúrese.
En la Facultad de Ciencias Económicas, en Montevideo:
La droga produce amnesia y otras cosas que no recuerdo.
En Santiago de Chile, a orillas del río Mapocho:
Bienaventurados los borrachos, porque ellos verán a Dios dos veces.
En Buenos Aires, en el barrio de Flores:
Una novia sin tetas más que novia es un amigo.

Podeu fer-vos el vostre rètol amb LetterJames

“Una lluna prima i blanca bressolava el camí de Perpinyà en aquella nit d’esperança. I, més enllà, quan el sol s’aixequés per aquell horitzó de terres planes i boiroses, potser algú trobaria el somni que havia estat esperant tota la vida.”

- ¿Per què em titules Els intolerants si el meu nom és L’esclau del Mercadal? ¿Que no saps que la veritable ànima de la meva història és l’amistat, i que la intransigència, el fanatisme, el sectarisme i tota la resta de llasts només són el decorat on m’ha tocat viure?

- Sí, tot el que em dius ja ho sé. I també sé que a les teves pàgines ens dones una lliçó de com poden sobreviure els sentiments més nobles de la persona enmig d’un camp erm de comprensió, on, a més, cal tenir present que tothom és esclau dels prejudicis i els lligams que els envolten, en siguin poc o molt conscients.

- Així, doncs, què t’ha fet fixar en la part més sòrdida d’odi i violència que envolta la trama? No oblidis que aquesta història se situa a la Girona del 1.300, quan regnava Pere III el Cerimoniós i la possessió d’esclaus era un fet habitual en les classes benestants dels pobles de tota la Mediterrània. A més, què podia esperar-se d’una època on dominava arreu el fanatisme religiós?

- No, no és l’odi ni la violència, ni la intolerància de fa més de set segles, el que em fa parlar avui de tu. I tingues en compte que la intolerància de fa set-cents anys és idèntica a la d’avui dia, és la mateixa que ha perdurat al llarg de tant temps i ha anat envaint-nos, en successives onades de rancúnia, per enverinar els llaços entre germans, amics i veïns. Sempre per fer que el desconegut l’haguem de percebre com una amenaça i acabem odiant-lo. Els motius meus són uns altres.

- Voldria que m’ho expliquessis una mica millor. Les cireres de l’odi sempre quedaran per sota de l’amistat infrangible entre el jove Hug, en Jucef i en Suliman. Al cap i a la fi, és l’únic que compta.

- Per sort, tan llavors com ara així és. Si no, estaríem perduts, ens mossegaríem com llops famolencs i fóra la fi de l’esperança que encara ens queda, que algun dia puguem arribar a ser veritables éssers humans.

- El que em mou a parlar de tu són les paraules que em va dir l’altra dia la Dolors, la teva autora, i que em van deixar apesarat. “Tinc por”, va ser la seva confessió. I estic segur que la seva por no és una por física, una amenaça imminent, quelcom real. No, aquesta no és la pitjor por. La més terrible i abismal és d’una altra mena, més subtil, més inaprehensible i difícil de veure, però no per això menys present i esgarrifosa. La por que se t’aferra a l’ànima i la vol ofegar. Ha de ser molt dur, molt colpidor, mirar als ulls d’un adolescent i veure-hi la mateixa intolerància, el mateix odi al desconegut que ens ha marcat durant generacions i generacions. Sobretot, si el que tu pretenies era parlar-li d’una intolerància que ja havia arrelat entre nosaltres set segles enrere. No vaig saber què dir-li, la veritat.

- Sí, t’entenc molt bé, no debades he nascut de la seva mà i el seu pensament. Si pots, digues-li que per força ha d’arribar un dia en que aquestes actituds siguin només un malson del passat. Un dia en que no importarà el color de la pell, la llengua que parles, on has nascut, ni quina és la teva religió o les teves creences. Això és somiar despert? Qui sap! Però aquesta utopia és la que avui ens fa continuar endavant a les persones que creiem en un demà diferent. La mateixa esperança, i la mateixa lluita pel futur, que tenien l’any 1300 a la ciutat de Girona en Hug, en Jucef i en Suliman.