Coetzee

29 Maig, 2006 09:18
Publicat per aladern, diàlegs de paper

[Va pensar en la seva mare. Li havia demanat que la portés de retorn al seu lloc de naixement i ell ho havia fet, encara que potser amb paraules enganyoses. Però ¿i si aquesta granja no era el seu lloc de naixement? ¿On eren els murs de pedra de la cotxera de què havia parlat? Va decidir fer una visita amb llum de dia al camp de la granja, a les cabanes del rost i al rectangle de terra erma que tenien al costat. “Si la meva mare va viure mai aquí, segur que ho sabré”, es deia. Va tancar els ulls i va mirar de recuperar en la seva imaginació les parets d’adob i els sostres de palla de les seves històries, el jardí de figues de moro, els pollastres corrent a menjar el pinso escampat per la noieta descalça. I darrere d’aquella nena, al llindar, amb la cara enfosquida per l’ombra, va buscar una segona dona, la dona que havia portat la seva mare el món. “Quan la meva mare moria a l’hospital”, pensava, “quan sabia que li arribava el final, no era jo qui mirava sinó algú que hi havia darrere meu: la seva mare o el fantasma de la seva mare. Per a mi era una dona, però per a ella mateixa encara era una nena que cridava la seva mare perquè li donés la mà i l’ajudés. I la seva pròpia mare, en la vida secreta que no veiem, també era una nena. Vinc d’una família de nens sense fi.
Va mirar d’imaginar-se una figura solitària a l’origen de la família, una dona amb un vestit gris sense forma que no venia de cap mare, però quan va haver de pensar en el silenci en què ella vivia, el silenci del temps abans del començament, el pensament se li resistia.]
COETZEE J.M. “Vida i època de Michael K”, Edicions 62, 2003

És el primer cop que llegeixo Coetzee, i per poc que pugui no serà l’últim. L’he trobat tan diferent de tot el que havia llegit últimament, que la seva força narrativa m’ha impressionat. La seva escriptura és intensa, descriu les històries amb una extremitud que subjuga des del primer moment. Vida i època de Michael K és una història descarnada, situada en una Sud-àfrica dividida per la guerra civil, però que no explica cap guerra sinó la vida d’un home, Michael K, que es perd dins d’una guerra i acaba sent tan transparent que es desmaterialitza del conflicte i de les persones. Segons la contraportada, “recull l’essència de l’experiència humana: la necessitat de gaudir d’una vida interior espiritual, de cultivar el vincles amb el món i de tenir una visió pura de les coses”.

12 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Tornem a viure

10 Maig, 2006 08:25
Publicat per aladern, diàlegs de paper

“... Cal tenir un pou per conèixer el valor de l’aigua. Cal fer créixer un arbre per mirar-s’hi, a abatre’n un altre. Cal assaborir les verdures del nostre hort per saber a quins succedanis estàvem acostumats. Cal tallar-se la llenya per trobar, davant la llar de foc, la veritable sensació de confort. Cal confeccionar-se els vestits per deixar de suportar dòcilment el capricis de la moda. Cal esguardar com viuen ela animals i els insectes, abans d’exterminar-ne els que qualifiquem de “nocius”. Cal retrobar la salut del cos i de l’esperit per adonar-nos del plaer de viure i estimar...”

Totes aquestes veritats i mil coses pràctiques ens explica Jacques Massacrier al seu llibre Tornem a viure. Diu a la solapa: “Els anys de vida a París, els èxits professionals, sorprenents, els dinars de negocis, les reunions que s’allargaven de vegades fins a les cinc de la matinada, convertiren J. Massacrier en un dels campions de la publicitat moderna. Director artístic d’una de les firmes més pròsperes dels Champs-Elysées, el seu nom s’associà a importants campanyes publicitàries. Tenis 37 anys. Però aquesta vida de foll l’estava esfondrant interiorment. N’estava tip. El mes de juny de 1970, amb Greta i els seus fills, desembarca a Eivissa, penetra a l’interior, lluny del brogit de la vida turística. Can Tauet no era res més que les quatre parets d’una casa abandonada, sense llum, un munt de teules i un petit hort descurat molt de temps. Al voltant terra erma, malesa i, més enllà, el bosc.”

Qui no ha tingut mai el desig, després d’unes raons amb el “jefe”, de veure’s atrapat en un embús de trànsit, enmig de la pol·lució i el brogit de la ciutat, de tocar el dos i anar-se’n a viure a un poble remot dels Pirineus i dedicar-se a plantar cols o a pasturar vaques? A les dècades dels setanta i dels vuitanta el llibre de Massacrier va ser dels primers a córrer de mà en mà dels neorurals, dels estrenats ecologistes i naturistes que, com les generacions posteriors, a la seva joventut encara creien en les utopies. Després va venir la revista Integral, un altre breviari de capçalera que al començament sortia al carrer cada tres mesos i no només es llegia, sinó que s’estudiava amb devoció. Més tard, com totes les coses, una munió de llibres i revistes van convertir-se en un negoci més, i els somnis i les utopies, tret de comptades excepcions, quan quedar oblidats al calaix del possible-i-que-mai-no-serà.

Buscant un altre llibre m’ha vingut a les mans, des de la part més inaccessible de la lleixa atapeïda. Tornem a viure és un llibre de gran format, paper encartonat i lletra de cal·ligrafia, amb dibuixos del mateix autor. Ideal per a regalar, llavors. Però també ideal per deixar-te endur per la sensació de que tens a les mans una petita, senzilla, modesta joia plena de vida. Me’l torno a mirar amb ulls de primera vegada i el veig envellit, una mica esgrogueït, semblant a les mans que el sostenen. El torno a fullejar i per dins el trobo ple de vida, de sang càlida i d’ànsies que no han perdut frescor. Igual que les mans que el sostenen, m’agradaria pensar i no sé si m’enganyo.

20 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Diàleg de paper: diuen les parets

25 Gener, 2006 18:15
Publicat per aladern, diàlegs de paper

“Els grans escriptors caminen per la corda de l’equilibrista i arrisquen el coll en cada paraula. En Memòria del foc, Galeano fou un acròbata triomfant. En El libro de los abrazos, es desprèn de la corda i levita a l’aire” Alan Ryan, The Washington Post.

Los adioses. Llevábamos nueve años en la costa catalana y ya nos íbamos, faltaban dos o tres días para el fin del exilio, cuando la playa amaneció toda cubierta de nieve. El sol encendía la nieve y alzaba, a la orilla de la mar, un gran fuego blanco que hacía llorar los ojos.
Era muy raro que nevara en la playa. Yo nunca lo había visto, y sólo algún viejo vecino del pueblo recordaba algo parecido, de tiempos remotos.

Se veía muy contenta la mar, lamiendo aquel inmenso helado, y esa alegría de la mar y esa blancura radiante fueron mis últimas imágenes de Calella de la Costa.
Yo quise responder a despedida tan bella, pero no se me ocurrió nada. Nada que hacer, nada que decir. Nunca he sido bueno para los adioses.

De Eduardo Galeano poc és el que puc dir. És millor llegir-lo i assaborir-lo en viu i en directe. Les petites cròniques o faules de “El libro de los abrazos” són perles multicolors de poesia que es desfan a la boca dels sentits i ens inunda de belles paraules. Ens descriu allò real de la vida, que, per a ell, és més fantàstic que la fantasia. Tota l’Amèrica llatina de cap a peus i fins a les seves profunditats. A poc a poc, és com més el gaudeixo.

El diagnóstico y la terapéutica. El amor es una enfermedad de las más jodidas y contagiosas. A los enfermos, cualquiera nos reconoce. Hondas ojeras delatan que jamás dormimos, despabilados noche tras noche por los abrazos, o por la ausencia de los abrazos, y padecemos fiebres devastadoras y sentimos una irresistible necesidad de decir estupideces.
El amor se puede provocar, dejando caer un puñadito de polvo de quereme, como al descuido, en el café o en la sopa o en el trago. Se puede provocar, pero no se puede impedir. No lo impide el agua bendita, ni lo impide el polvo de hostia; tampoco el diente de ajo sirve para nada. El amor es sordo al Verbo divino y al conjuro de las brujas. No hay decreto de gobierno que pueda con él, ni pócima capaz de evitarlo, aunque las vivanderas pregonen, en los mercados, infalibles brebajes con garantía y todo.

La noche/1. No consigo dormir. Tengo una mujer atravesada en los párpados. Si pudiera, le diría que se vaya; pero tengo una mujer atravesada en la garganta.
La noche/2. Arránqueme, señora, las ropas y las dudas. Desnúdeme, desnúdeme.
La noche/3. Yo me duermo a la orilla de una mujer: yo me duermo a la orilla de un abismo.

El lenguaje del arte. El Chinolope vendía diarios y lustraba zapatos en La Habana. Para salir de pobre, se marchó a Nueva York.
Allá, alguien le regaló una vieja cámara de fotos. El Chinalope nunca había tenido una cámara en las manos, pero le dijeron que era fácil:
-Tu miras por aquí y aprietas allí.
Y se echó a las calles. Y a poco de andar escuchó balazos y se metió en una barbería y alzo la cámara y miró por aquí y apretó allí.

En la barbería habían acribillado al gangster Joe Anastasia, que se estaba afeitando, y esa fue la primera foto de la vida profesional del Chinalope.
Se la pagaron una fortuna. Esa foto era una hazaña. El Chinalope había logrado fotografiar a la muerte. La muerte estaba allí: no en el muerto, ni en el matador. La muerte estaba en la cara del barbero que la vio.

- Ara voldria que em diguessis per què tornes a parlar de “El libro de los abrazos”, si ja ho has fet altres vegades. Amb el munt de llibres que hauràs llegit...

- Sí, és veritat. Però precisament ahir la Namaga ens va regalar un post –una més d’aquelles meravelles que només ella sap treure’s de la màniga- que parlava del tema diguem-ne, de “poesia visual urbana”. Trobo que també s’hi poden trobar moltes perles amagades a les parets (al costat de molta brutícia, per desgràcia). Una condensació, sovint irònica, de la saviesa popular. I al llibre del Galeano hi ha unes quantes pàgines dedicades a descobrir-nos aquesta destil·lació verbal.

Dicen las paredes:
En Montevideo, en el barrio Brazo Oriental:

Estamos aquí sentados mirando como nos matan los sueños.
En la ciudad uruguaya de Melo:

Ayude a la policía: Tortúrese.
En la Facultad de Ciencias Económicas, en Montevideo:

La droga produce amnesia y otras cosas que no recuerdo.
En Santiago de Chile, a orillas del río Mapocho:

Bienaventurados los borrachos, porque ellos verán a Dios dos veces.
En Buenos Aires, en el barrio de Flores:

Una novia sin tetas más que novia es un amigo.

Podeu fer-vos el vostre rètol amb LetterJames

9 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Diàleg de paper (Els intolerants)

13 Gener, 2006 23:58
Publicat per aladern, diàlegs de paper

Una lluna prima i blanca bressolava el camí de Perpinyà en aquella nit d’esperança. I, més enllà, quan el sol s’aixequés per aquell horitzó de terres planes i boiroses, potser algú trobaria el somni que havia estat esperant tota la vida.”

- ¿Per què em titules Els intolerants si el meu nom és L’esclau del Mercadal? ¿Que no saps que la veritable ànima de la meva història és l’amistat, i que la intransigència, el fanatisme, el sectarisme i tota la resta de llasts només són el decorat on m’ha tocat viure?

- Sí, tot el que em dius ja ho sé. I també sé que a les teves pàgines ens dones una lliçó de com poden sobreviure els sentiments més nobles de la persona enmig d’un camp erm de comprensió, on, a més, cal tenir present que tothom és esclau dels prejudicis i els lligams que els envolten, en siguin poc o molt conscients.

- Així, doncs, què t’ha fet fixar en la part més sòrdida d’odi i violència que envolta la trama? No oblidis que aquesta història se situa a la Girona del 1.300, quan regnava Pere III el Cerimoniós i la possessió d’esclaus era un fet habitual en les classes benestants dels pobles de tota la Mediterrània. A més, què podia esperar-se d’una època on dominava arreu el fanatisme religiós?

- No, no és l’odi ni la violència, ni la intolerància de fa més de set segles, el que em fa parlar avui de tu. I tingues en compte que la intolerància de fa set-cents anys és idèntica a la d’avui dia, és la mateixa que ha perdurat al llarg de tant temps i ha anat envaint-nos, en successives onades de rancúnia, per enverinar els llaços entre germans, amics i veïns. Sempre per fer que el desconegut l’haguem de percebre com una amenaça i acabem odiant-lo. Els motius meus són uns altres.

- Voldria que m’ho expliquessis una mica millor. Les cireres de l’odi sempre quedaran per sota de l’amistat infrangible entre el jove Hug, en Jucef i en Suliman. Al cap i a la fi, és l’únic que compta.

- Per sort, tan llavors com ara així és. Si no, estaríem perduts, ens mossegaríem com llops famolencs i fóra la fi de l’esperança que encara ens queda, que algun dia puguem arribar a ser veritables éssers humans.

- El que em mou a parlar de tu són les paraules que em va dir l’altra dia la Dolors, la teva autora, i que em van deixar apesarat. “Tinc por”, va ser la seva confessió. I estic segur que la seva por no és una por física, una amenaça imminent, quelcom real. No, aquesta no és la pitjor por. La més terrible i abismal és d’una altra mena, més subtil, més inaprehensible i difícil de veure, però no per això menys present i esgarrifosa. La por que se t’aferra a l’ànima i la vol ofegar. Ha de ser molt dur, molt colpidor, mirar als ulls d’un adolescent i veure-hi la mateixa intolerància, el mateix odi al desconegut que ens ha marcat durant generacions i generacions. Sobretot, si el que tu pretenies era parlar-li d’una intolerància que ja havia arrelat entre nosaltres set segles enrere. No vaig saber què dir-li, la veritat.

- Sí, t’entenc molt bé, no debades he nascut de la seva mà i el seu pensament. Si pots, digues-li que per força ha d’arribar un dia en que aquestes actituds siguin només un malson del passat. Un dia en que no importarà el color de la pell, la llengua que parles, on has nascut, ni quina és la teva religió o les teves creences. Això és somiar despert? Qui sap! Però aquesta utopia és la que avui ens fa continuar endavant a les persones que creiem en un demà diferent. La mateixa esperança, i la mateixa lluita pel futur, que tenien l’any 1300 a la ciutat de Girona en Hug, en Jucef i en Suliman.

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Diàleg de paper (Els dimarts amb Morrie)

02 Gener, 2006 13:06
Publicat per aladern, diàlegs de paper

Hi ha molta gent que es passeja amb una vida sense sentit. Semblen mig adormits, fins i tot quan estan atrafegats fent coses que pensen que són importants. Això és perquè van darrere de coses equivocades. La manera de dotar de sentit la teva vida és donant amor als altres, lliurant-te als que t’envolten, i comprometent-te a crear alguna cosa que et doni un propòsit i un sentit.

- Aquesta és la darrera lliçó magistral, la lliçó de la vida, que li va donar el vell professor al Mitch Albom, el meu escriptor. Va ser un regal preciós, l’últim regal. Ja saps que en Mitch no n’havia escrit mai, d’aquesta mena de llibres; es guanya la vida fent de columnista esportiu al Detroit Free Press. Però, és clar, ell com tothom també es feia preguntes transcendents sobre la finalitat de la vida, i, fins que no va retrobar al seu antic professor a les portes de la mor, no va poder descobrir-les. Per què m’has tornat a agafar, avui?

- És que ahir a la nit parlava amb una amiga de com ens surten els nostres millors sentiments al costat d’una bona companyia, i vaig voler contestar-li amb una de les moltes frases que tinc subratllades a les teves pàgines. Sí, ja sé, que això no fa per mi, us tinc massa respecte per maltractar-vos encara que sigui només amb un llapis, però des del moment en que et vaig trobar vaig saber que tu series especial, que mai no tindries la pàtina de la pols de l’oblit.

- Ja sé que quan em van editar per primer cop, l’octubre del 1998, tu també passaves per moments delicats, i que parlar del dolor i la mor com ho faig jo podria semblar massa dur, però aquí també vas sentir allò que interiorment sabies: que en els moments més difícils no tot s’ha acabat, de res no serveix desesperar-se. Que fins que no deixes de respirar pots trobar plaers a aquest regal que és la vida, per petits que aquests siguin. Que viure positivament és la millor manera de viure, encara que de vegades t’envaeixi el pànic.

- Tens tota la raó, recordo molt bé quan el Morrie li diu al Mitch que ell es conforma amb les petites coses: “Quan aprens a morir aprens a viure. Cada dia miro per la finestra i veig caure les fulles dels arbres, m’agrada veure volar els ocells” Que aquestes paraules les digui un home que pateix l’ELA i que sap que té els dies comptats diu molt al seu favor. És com si et digués que perseguim l’impossible i ens deixem perdre les coses quotidianes, que són les que de veritat ens donen la felicitat.

- I dels meus aspectes més formals, no vols dir res? Vull dir tot això que fan aquests senyors(es) que es diuen crítics. Que si l’estil de l’autor, que si està estructurat de tal o qual manera, que si no entra en els cànons de la bona literatura... Ja saps, tot això que diuen els professionals.

- Ah! amic meu, això no compta, i menys en tu. Aquestes discussions no valen per a res.

5 Comentaris | 0 RetroenllaçOs