Ermita de la Marededéu de la Roca

29 Agost, 2007 09:43
Publicat per aladern, general

Feia anys que no anava a l’ermita de la Marededéu de la Roca. Molts anys. Però diumenge em va venir de gust llevar-me d’hora i acostar-m’hi. Va valer la pena, vaig poder fer un bon grapat de fotografies per posar al meu bloc de fotos de Naciodigital. Vam caminar pels encontorns i ens enfilàrem muntanya amunt per gaudir de les inigualables panoràmiques que es tenen sobre tot el Camp. En acabar, férem un bon esmorzar al petit restaurant de l’hostatgeria de l’ermita. Un matí rodó.

L’ermita de la Mare de Déu de la Roca es troba a menys de quatre quilòmetres a l’oest del nucli de Mont-roig del Camp. Està situada a 294 metres d’altitud damunt d’una roca vermella molt erosionada. Documentada ja l’any 1230 (Guillem de Tarragona, en el seu testament, li feia una deixa), la tradició vol que la imatge fos trobada per un pastor sota una palmera, vestida amb joies i roba bona. Sembla que entre 1439 i 1835 estigué sota la cura dels frares d’Escaladei. El juny de 1811 l’ermita fou incendiada i saquejada. L’edifici restà quasi aterrat i la imatge se salvà perquè havia estat prèviament amagada en un avenc. El 1814 començaren les obres de restauració i d’aleshores semblen datar  la major part de l’ermita i de les edificacions que l’envolten. La imatge titular, una talla de fusta, fou cremada amb tots els altres elements de la capella i l’arxiu el 1936. Damunt de l’ermita de la Roca, encimbellat d’alt d’un esperó que li fa d’escambell, hi ha la capella de Sant Ramon (de Penyafort), sempre emblanquinada des del 1818, per servir de guia als mariners.

13 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Penombra

27 Agost, 2007 11:53
Publicat per aladern, de versos i rimes

Has escombrat els colors

que la tarda et guardava

i dins d’aquesta penombra

se t’adormen les pestanyes.

Tenen, en canvi, alguna cosa

que podríem haver fruït,

les finestres esbatanades.

De quin finestral ve la música?

L’agost ens ha marcat el rumb

de fulles d’àlber ombrejades,

travessant primes parets

mentre ens adormíem.

A l’ombra aquesta, però,

nosaltres ja no hi som.

 

2 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Gotes noves

23 Agost, 2007 21:28
Publicat per aladern, e-mocions

Fa temps, força temps, vaig conèixer una persona que em va atrapar a l’instant només sentir l’olor que sortia de la seva cuina. Què dic olor... fragàncies exquisides! I quines coses cuinava, doncs? Ja us ho podeu imaginar, vet aquí: relats increïbles, històries tendres, esbojarrades, romàntiques, disbaratades, imprevisibles... Tot amanit amb les seves gotes: gotes d’escriptura, gotes en tercera persona del singular, gotes dedicades, gotes de plaer... Efectivament, era un plaer poder seguir-la per aquest món fantàstic de l’escriptura i de l’afecte que, un dia rere l’altre, va teixint a través de la pantalla aquesta virtualitat que es diu internet, això sí, amb sentiments ben reals. Mira si n’estava, de les gotes, que fins i tot em vaig atrevir a dedicar-li un dels poemes que jo llavors gosava escriure. Però com que el món no para de donar voltes, i és bo que sigui així, ella un dia va decidir que s’havia de prendre un descans, un any sabàtic. Una cosa ben comprensible, entenimentada i raonada que molts també hem fet o farem algun dia. Ens vam haver de resignar encara que quedéssim orfes de paraules seves. Però, com que ja he dit que el món sempre gira i no para mai, ara ha arribat el moment del seu retorn. I estic segur que ho fa amb les piles ben carregades, si no, mireu el que diu a les seves noves Gotes:Feia mesos que no escrivia amb aquesta constància, amb aquest gust, amb aquestes ganes, amb aquesta il·lusió.No saps com ens n’alegrem, Isnel. I som molts, en pots estar ben segura.

 

5 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Postals noruegues (Vigeland)

22 Agost, 2007 07:28
Publicat per aladern, postals

Adolf Gustav Vigeland fou un dels més grans escultors noruecs. La seva fama es deu sobretot al Parc de Vigeland, una àrea a l'interior del Frognerparken d'Oslo on estan exposades dues-centes de les seves escultures i d'altres treballs. Després que Noruega aconseguís la independència pacífica de Suècia, el 1905, Vigeland va arribar a un acord amb l’ajuntament d’Oslo per el qual, a canvi de casa, manteniment, materials i ajuts per treballar, tota la seva obra quedaria en mans del municipi i, després de la seva mort, la seva residència es convertiria en un museu. Vigeland va estar treballant en la seva creació monumental entre els anys 1907 i 1942. L’obra escultòrica de Vigeland ocupa l’extens passeig central d’un parc de més de 300 hectàrees, el qual els habitants de la ciutat disposen lliurement per al seu esbarjo, incloent-t’hi a l’hivern la pràctica de l’esquí de fons.

Col·locat al centre del conjunt escultòric, s’hi troba el Monòlit. Es tracta d’un bloc únic de granit que s’alça sobre una planta octogonal escalonada. Té 17 metres d’alçada i està esculpit amb 121 figures humanes despullades i entrellaçades.

Tota l’obra d’escultures i baix relleus de bronze s’inspiren en el cicle de la vida i evoquen tots els seus moments: el naixement, la infància, l’adolescència, l’amor, la maduresa, els fills, la família, la vellesa i la mort.

Les escultures en bronze, sobretot les que volten la font, més que agradar-me em produïen una mena de desassossec. El conjunt em recordava el nostre art funerari.

En canvi les escultures fetes amb granit em van impressionar, tenen una rara bellesa i una intensitat o energia latent. Ens van explicar que el mèrit més gran de Vigeland va ser donar-les-hi una textura que al tacte et fes sentir la força i el realisme del relleu corporal.

I parlant del “tacte”, pel que es veu, sembla ser que molts(es) se senten atrets per comprovar in situ el realisme d’aquesta textura.

 

Al final del parc trobem la síntesi de tota l’obra de Vigeland. S’anomena La roda de la vidaLivshjulet”, en la qual set figures humanes –quatre adultes i tres infants- s’entrellacen formant un cercle.

 

 

2 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

El meu avi

21 Agost, 2007 09:06
Publicat per aladern, general

El meu avi no va anar a Cuba, però bé que l’hi haguessin pogut enviar, si tenim en compte que el conflicte per la independència cubana es va allargar fins a l’any 1898. El meu avi va estar mobilitzat des de l’any 1890, en que va ser allistat, fins l’any 1902 en que li van concedir la llicència absoluta. Ho llegeixo en el vell pergamí que tinc a les mans, i que entre altres coses diu: : El Capitán General de Cataluña... Concedo Licencia Absoluta, por haber permanecido doce años en el servicio militar desde la fecha de su ingreso en Caja, según lo dispuesto... Fué alistado en el reemplazo de 1890 y clasificado como Soldado Sorteable, habiendo prestado los servicios que se expresan al dorso. Y por haber cumplido su compromiso con el Ejército, expido la presente en Tarragona á 31 de Agosto de 1902.

 

No van ser dotze anys ininterromputs de servei, segons consta a “Situaciones, Servicios y Vicisitudes”, sinó diverses mobilitzacions que es van allargar durant més d’una dècada. Potser això no justifica del tot que el meu avi no pogués formar una família fins ben avançada la seva trentena d’anys, també caldria tenir present com estaven formats els nuclis familiars a la ruralia a finals del dinou o principis del segle vint, i a quina edat podien els pagesos emancipar-se (amb terres i herències pel mig). Molt pitjor va ser al cas del meu pare, que va estar nou anys seguits fora de casa seva. I va passar unes vicissituds prou dures: tres anys de servei militar, tres anys de guerra civil (a l’Ebre) i tres anys en camps de concentració als Pirineus construint carreteres a pic i pala, tot d’una tacada. D’aquesta manera podem deduir que, entre una cosa i una altra, els canvis generacionals al tombant dels dos segles s’allarguessin molt i molt.

 

 

6 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

50 anys les separen

20 Agost, 2007 08:09
Publicat per aladern, general

Aquestes dues fotografies estan separades per un període de més de cinquanta anys. Algú sabria dir-me de quina ermita es tracta i en quin poble està ubicada? Més avall dono unes quantes pistes, i crec que no us serà massa difícil encertar-ho. No disposo de la data exacta de la primera fotografia, la segona és actual. Veiem com els antiquíssims i solitaris xiprers de la primera foto han estat literalment engolits per la pineda que s’ha fet créixer a redós de l’ermita, també s’hi veuen uns xiprers més joves que enfilen el camí. Els qui no ho han conegut, potser els sobtarà comprovar com tota una carretera comarcal estigués sense asfaltar, en aquell temps tenia un ferm irregular de terra per on transitaven pocs cotxes i molts carros.

Les referències més antigues de l’ermita ens les proporcionen uns cairons de fusta policromada que en revelen un origen medieval. Quant a documentació, la més antiga és un pergamí de l'any 1341 a través del qual Maria, esposa de Guillem Tost de ..., deixa en testament "opera Beati Blasii, sex denariorum". Alguns anys més tard (1370) l'infant Joan, comte de Prades, mana als jurats de la vila "que de present liurets e donats les claus an Jacme Roseyll e sa muler Berengaria de la yglesia de ..."; ja hi tenim, doncs, ermitans. L’últim ermità que va néixer en aquesta ermita va ser precisament Joaquim Puig Trilles, fill de Joan i de Teresa, nat el 12 de desembre de 1871. Era “l’avi Quim” el pare del meu pare.

Aquesta vila té com a fills il·lustres (no dono noms) un eclesiàstic i polític que fou Abad de Montserrat i posteriorment Bisbe d’Urgell el 1827. Fou el primer català a ocupar aquesta mitra en temps moderns. Començada la primera guerra carlina (1833), dirigí la Junta del Principat, abans que fos institucionalitzada pel pretendent. També en aquesta vila va néixer el 1843 el que seria un altre capitost carlí, una figura que, al voltant de les seves lluites i proeses, bastí una llegenda que s’engrandí després de la seva mort. Venia d’una família tradicionalista i el seu avi va prendre part a la guerra dels Malcontents al costat dels ultrareialistes. Un altre nom il·lustre era fill d’un tinent de voluntaris Reialistes de la vila i pertanyia a un dels llinatges més importants, Cal Fernando. Però aquest va sortir de tendència republicana i progressista,  admirador del general Prim i catalanista, molt diferent, doncs, del fanatisme carlí familiar. Se’n va anar a fer les Amèriques i el seu periple el va dur  primer a Anglaterra, San Francisco i finalment a Guatemala, on comprà l’ingenio o finca Chocolá, que produïa canya de sucre i cafè. D’ell va ser l’invent d’una màquina per a l’elaboració del sucre. Com tants “americanos” va ser més que esplèndid amb la seva vila natal i hi va fer construir un hospital-asil que s’inaugurà el 1892. Don Josep era una persona culta i el 1893 va publicar —feia només vint anys de la invenció de l’esperanto— la Kosmal Idioma Gramátika Uti Nove Prata (o “Idioma Universal. Gramática de una nueva lengua llamada Orba”), editada a París l’any 1893 per la Librería Española de Garnier Hermanos. Després de la seva mort prematura, el 1901, la seva vídua, Donya Rosario, es va casar el 1905 amb Pere Milà i Camps, de la burgesia barcelonina, el qual va ser un excel·lent administrador dels diners de la seva dona que venien, naturalment, de “l’indiano”. Fos com fos, el cas és que van encarregar la construcció d’un edifici a Antoni Gaudí que avui ha esdevingut famosíssim. Aquest segon marit també féu construir la plaça de toros Monumental, a Barcelona.

 

 

8 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Despertar

18 Agost, 2007 12:50
Publicat per aladern, de versos i rimes

Matí d’estiu enmig dels llençols.

Amb uns slacks blaus

guaitant per la finestra,

el sol fa el mandrós

quan els núvols l’encalcen.

L’airina escombra les fulles

que els rosers porguen,

amb soroll de seda frunzida.

Desvetlles un pic de sol daurat,

i jo, il·luminat pel teu somriure,

deixo que una música em devori

i ompli de colors teus els finestrals.

 

4 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Les arts de pesca

17 Agost, 2007 09:39
Publicat per aladern, general

Ell, que sempre havia estat un xicot de terra endins, un bon dia -fa anys i panys-, va afeccionar-se  a la pesca amb xarxa, concretament a la dita “tresmall”, un art que vist des de fora sembla fàcil i en realitat no ho és tant. Va aprendre a “calar” i a “xorrar”. Va aprendre que no s’agafa el mateix peix si “cales” a la platja, que si ho fas davant d’un roquer. Va aprendre, ràpidament i directa, com punxent les maleïdes escórpores quan veus que no hi manera de desenredar-les del tresmall -i quina sopa més bona que fan, les reconsagrades!- Agafava peix de tota mena: orades, llísseres, pelaies, molls i fins i tot algun calamar. Tenia tres xarxes de vuit metres cadascuna que li havia regalat el seu amic Joan, un afable pescador jubilat de l’Ampolla que vivia a Salou no massa retirat de la seva mar. Ell li va ensenyar tot el necessari per, en una bona nit, agafar un bonic i excel·lent cabasset de peix, tal com es pot comprovar. Vist des d’avui, va resultar ser una afecció efímera, tot i que excitant i molt gratificant. Llavors a la platja de l’Almadrava hi anaven quatre gats, tret dels quatre diumenges de la canícula estival, els que van de Sant Jaume a la Marededéu d’agost. Amb el pas del temps la cosa va anar canviant, i a ell li va semblar que era una mica arriscat calar de nits a poca fondària, per por de no pescar algun banyador nocturn de tergal.

L’altra dia, quan parlava de “La filla del mar” i del Teatre a la fresca a la Cala, també volia dir que em va encuriosir trobar, al programa de mà de la representació, una acurada descripció dels “Arts de pesca”. Aprofitaven els actuants caleros l’escenari de la platja de l’Alguer per escenificar bona part de les arts de pesca a la costa catalana. Val a dir que, avui en dia, aquestes arts de pesca estan algunes desaparegudes o en desús per la competència d’altres de més modernes. Ens descriuen el “tresmall”, la “teranyina”, el “palangre”, el “bou” i moltes més. Formes de pescar antiquíssimes i alguns ormejos ben curiosos que molts dels qui no som gent de mar desconeixíem.

El tresmall. Un dels ormejos fixos destacats per la seva antiguitat, adaptabilitat i diversitat són les xarxes. De xarxes, n’hi ha de dos tipus. Aquelles on el peix queda emmallat, com les soltes, i aquelles on el peix queda embussat, com el tresmall. El tresmall consisteix en tres peces de xarxa sobreposades i encarades. Les dues malles exteriors són de malla ampla i de fils més gruixuts i la del mig, té la malla més petita. La llum de la malla varia segons les espècies que es pretenen capturar. Amb els trasmall es captura gran varietat de peix: moll, escórpora, serrans, llagostins o peix d’escata.

Els cadups. Són enginys antiquíssims, de tipus parany. És una mena de recipient de terrissa, que també s’utilitzava abans per pujar aigua a les nòries. Els polps s’hi endinsaven per utilitzar-lo com a cau. El calat és molt simple, ja que no precisa esquer. Són una sèrie de recipients units per una corda, per facilitar el calat i la posterior xorrada a bord.

La fitora. Està formada per un pal prim de fusta d’olivera o de pi, on a un cap hi ha tres afilades pues. Era llançada amb força sobre el peix, que quedava clavat. És molt semblant a la primitiva caça amb llança.

La nansa. És un ormeig de tipus “trampa”, fet amb junc i amb un cul amb forma d’embut, que es deia envàs. Permetia l’entrada del peix, atret per l’esquer, però n’impedia la sortida. Els peixos quedaven atrapats a dintre, vius.

Llençat de tonyina. L’Ametlla de Mar, “la Cala”, ha estat un poble de pesquera de tonyina roja. La tonyina es pescada de diverses formes. Una d’elles era l’almadrava, un conjunt de xarxes i cables que teixien una trampa fondejada a la platja que avui coneixem per aquest nom, platja de l’Almadrava. També es pescava a l’ham. En un extrem del fil, s’afegia un filferro lluent i dúctil amb l’ham. Aquest art es practicava des de les embarcacions, i es podia realitzar buscant els dofins i les tonyines que seguien a les barques de bou. Les tonyines aprofitaven el peix que mataven els dofins i no es menjaven. I, finalment, existia la bromejada, que podia ser amb les barques fondejades (a la fonda) o sense fondejar (a la ronsa).

La peça de la llum o teranyina. Aquest art el porta a bord la barca principal anomenada Cinta, i es pesca aprofitant la llum d’un bot auxiliar que durant la nit s’encén per atraure les moles de petits pelagies, normalment sardina i seitó. Quan el peix està amollat sota els fanals, la cinta efectua la cenyida, envolta el peix i tira amb rapidesa de la segula per tancar per baix.

L’art de platja o “artet”. La pesca amb l’art de platja havia estat un sistema de pesca popular i comunitari. Es calava amb bot de rems, a prop de la platja, i després amb cordes, es tirava dels caps de l’art. Calien moltes mans per xorrar l’art fins a la platja. Segons una antiga dita, “a l’art tothom hi té part”.

El palangre. És una pesca que es realitza pel sistema de fons. Està conformat per una línia de fil, anomenada mare, d’un gruix equivalent a la magnitud del peix que es pretén capturar. A la línia de fil s’hi enganxen braçolades o cordetes amb hams als seus extrems.

El tonaire. Era un altre sistema de pescar la tonyina. És un art d’emmallament, on les tonyines quedaven enganxades. La forma de pesca era des d’una embarcació que calava la fila d’aquest art, que anava per la superfície i era pescada de nit fosca i a la ronça, és a dir, la barca i l’art anaven a so de corrent marinera.

El bou. S’introdueix a Catalunya a finals del segle XVII, i amb diferents adaptacions és la pesquera més important avui. Antigament, l’art, anomenat ara d’arrossegament, es coneixia com a bou o la parella. Segurament per l’impacte de dos bous tirant un carro. Al començament del segle passat sorgiren les “portes” que juntament amb el motor d’explosió van permetre separar les bandes de l’art i ja no va ser necessari ser tirat per dos barques. A partir d’aquell moment, no se sap per què, la pesquera es va passar a anomenar “vaca”. L’art consisteix en una xarxa armada amb bandes on hi ha una gola tirada per una barca que arrossega els fons marins i captura el peix (dermesal) que troba al seu pas.

El rall. El rall és un sistema de pesca tan antic que és impossible saber-ne els orígens. És una petita xarxa circular envoltada de ploms que fan que un cop llançat sobre l’aigua s’enfonsi amb rapidesa i es pugui tancar per baix per la mà destra del pescador. Aquest art és molt difícil i es necessita una persona molt experta, tant en saber-lo tirar, com on s’ha de tirar. Aquest art avui està prohibit perquè les seves captures s’han de fer des de platja o des de les roques. Avui estan prohibits tots els arts de platja.

 

 

8 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Oh! Benvinguts. Passeu, passeu...

16 Agost, 2007 09:38
Publicat per aladern, general

Google Analytics és un servei, de moment gratuït, que et diu moltes coses dels teus visitants. El vaig instal·lar fa un parell de mesos, a mitjans juny, i de quan en quan hi entro. Google Analytics t’ofereix un seguit de gràfics que per segons qui li poden resultar atractius,  o fins i tot útils. A mi només un em crida l’atenció, el “gràfic de visites per ubicació”, o sigui, el lloc de procedència dels internautes que visiten casa meva. Em fa gràcia veure com des de llocs remots algú s’entreté a llegir un bloc en català, si més no hi entra. També trobo coses ben curioses en l’estadística d’aquest dos mesos. Primer de tot em diu que les 3.638 visites rebudes provenen de 33 països. Puc veure el resultat per continents: 3.529 d’Europa, 102 de les Amèriques, 4 d’Àsia i 3 d’Àfrica. També puc afinar el detall per països i fins i tot per ciutats, d’aquesta manera em surten noms com Nanjing (Xina); Kamakura (Japó); Istambul (Turquia); Tunis i Rabat (a l’Àfrica), Sao Paulo i Pelotas (Brasil), Buenos Aires, Santiago de Xile, Lima, Bogotà (totes de l’Amèrica del Sud); Montreal i Saskatoon (al Canadà). I 42 visites des dels USA a través d’onze “regions”: Califòrnia, North Carolina, New Jersey, Pennsylvania, Texas, Washington etc.

Si enfoco cap a Europa, el resultat ja comença a ser més “familiar”: 42 visites de França, on que sàpiga jo no hi tinc cap parent ni conegut (amb 19 ciutats: Toulouse, Marseille, Lyon, Dijon, Dunqueke, Strasboug... i naturalment París). Itàlia 3 visites, Portugal 1, Romania 7, Czech Republic 3,  Hungary 1, Belgium 10, Netherlans 4, Sweden 1, Norway 1, United Kingdom 10, Ireland 9 visites (aquí sí que conec la colònia catalana de Dublin!), i per últim Germany que s’endú la palma amb 48 visites. A Alemanya trobo noms com Passau, Berlín, Mainz, Darmstadt, Ludwigshafen, Kalrsruhe, Aachen, Frankfurt am Main, Wuppertal, Dormund, Leverkusen i sobretot Cologne amb 22 visites (encara que en aquesta última ja sospito qui hi deu viure, oi que no m’equivoco, Ars?

Ja més a prop de casa trobo més normal que algú de Las Palmas de Gran Canaria, Màlaga, Badajoz, Bilbao, Alacant i uns quantes ciutats més, entri algun cop al cercador del Google i vulgui saber què vol dir la paraula “Rosa dels vents”, perquè és ben cert que molts dels visitants et troben per casualitat o per una paraula clau que busquen al Google. El que em crida l’atenció és que a Granada tingui un lector assidu que m’ha fet 24 visites; li deu agradar el bloc i jo li agraeixo la seva desconeguda fidelitat. El que ja trobo del tot il·lògic és que, de les 3.375 visites “que ha enviado este país/territorio a través de 23 ciudades”, segons em diu Google Analytics, 799 siguin de Barcelona i 1.387 de Madrid! No me’n sé avenir, algú li troba cap mena de lògica? Amb lògica o sense, per mi tots els visitants són benvinguts i tots/totes teniu les portes d’aquesta casa obertes. Com diu en Jaume Sisa, Oh! Benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra si és que hi ha... cases d’algú.

 

10 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Postals noruegues (VI)

15 Agost, 2007 16:35
Publicat per aladern, postals

 

En la fonètica de la llengua noruega, el fonema g+e sona com el nostre gue. D’aquesta manera el mots Bergen, Stavanger o Vigeland, sonarien com Berguen, Stavanguer o Vígueland.

L’Oslo que vam trobar a l’arribada el dia abans que finalitzés el nostre periple nòrdic, era una ciutat lluminosa, a diferència d’una setmana abans quan aterràvem en el seu aeroport i passàvem, en un instant, d’un sol de mitja tarda a una fosca nit de pluja. Aquest divendres tot era diferent, el sol lluïa i el color del cel era el d’un blau acabat de rentar. Quatre núvols blancs no trobaven el seu lloc i corrien d’aquí cap allà només per recordar-nos que en aquest país no pots amagar mai l’impermeable. Si no fos per nosaltres i per la resta de turistes que deambulàvem pels carrers més cèntrics, Oslo hagués pogut passar per una ciutat desèrtica, això sí, amb totes les botigues obertes. Ja ens havien explicat, i cal recordar-ho, que tots els noruecs fan massívament les vacances al mes de juliol. Les obres als carrers i a les carreteres, en aquesta ciutat i en les anteriors que havíem visitat, estaven totes aturades, la maquinària d’obra pública dormitava a plena llum del dia. La catedral (Domkirke) també estava en restauració i vestia un vel de dalt a baix. Oslo està ubicada al final d’un fiord de 107 km situat al sud-est de Noruega, anomenat precisament Fiord d’Oslo. A nosaltres ens va fer tota la impressió de ser una ciutat tranquil·la, gran però no massa, i visiblement neta i endreçada (neta com la nostra ciutat, només els dos minuts següents d’haver passat un exèrcit d’escombriaires!). D’aquest viatge podria explicar moltes anècdotes, ara en diré una: en tota l’estada al país, capital inclosa, no vaig sentir ni un clàxon, fins i tot vaig arribar a pensar que allí els cotxes els fabriquen sense botzina.

 







La primera parada que fem en el nostre llarg viatge cap a Oslo és en aquest petit poble, bonic perquè sí, anomenat Flekkefjord.

Bastants quilòmetres mes endavant voregem, sense aturar-nos, la històrica ciutat de Kristiansand. Passada aquesta població en aturem a dinar al Noas Ark, un curiós hotel enclavat a l’entrada d’un parc temàtic a l’estil Port Aventura. Només per uns quilòmetres, l’autopista “a la noruega” ha passat a tenir dos carrils en cada sentit. Aquí deixem la E-39 (de baixada) que passa a dir-se E-18 (amunt cap a Oslo)

Aquest és un paisatge típic del sud del país: els turons amorosits pel verd s’estenen fins l’horitzó o s’aboquen al mar.

I aquest és un dels racons que et trobes a cada pas: un amarrador de iots i barques de qualsevol classe. Ens van dir que solament Oslo, una ciutat de cinc-cents mil habitants, compta amb una flota de 50.000 iots.

A mitja tarda fem cap a Oslo. Entrem a la ciutat per la banda de la seva zona portuària i un dels edificis que destaquen és el del seu ajuntament. Aquest és l’ajuntament d’Oslo, on s’hi organitza la cerimònia anual del Premi Nobel de la pau, l’únic Nobel que es lliura fora de Suècia.

A tot Noruega es pot copsar la gran afecció que tenen per l’art escultòric. En trobes de tota mena i en qualsevol lloc, com en aquest passeig, on uns grans blocs de granit de diverses formes formen un bell conjunt. Tots tenen només una de les cares finament polida, la qual cosa li dóna a la roca un tacte únic.

Diverses façanes d’edificis que deuen atresorar totes les rames de l’art i la cultura. Ens van dir que podíem visitar una exposició de Munch, però el temps és el que és i no s’estira i s’arronsa.

Unes vistes del port amb una perspectiva de la fortalesa d’Akershus. Restaurants a bord de vaixells permanentment ancorats, per la vora del moll. Creuers, velers i iots de tots els estils. A que vénen ganes d’agafar-ne un i començar a navegar?

El Palau Reial, residència dels reis noruecs, amb una guàrdia ornamental a la porta principal. Es pot fer una visita guiada per l’interior del palau. A l’exterior et pots moure lliurement sense que notis cap mena de vigilància aparent.

El Palau Reial està envoltat d’un gran parc sense cap mena de tanca, a l’estil noruec. Compta amb estanys, grans arbres i molta gespa, i qualsevol pot anar-hi i estirar allí la seva tovallola per prendre el sol o fer el seu pícnic. Vaja, com un palau que jo sé de més a la vora!

I aquest és el Radisson Sas d’Oslo. A la planta disset vam passar l’última nit blanca a Noruega pensant quan hi tornaríem.

 

Encara et sorprens d’aquesta llum?

La inacabable llum del nord?

No vulguem quedar-nos-la.

Un desig d’Odin l’ha conquerit

i amb ella ha forjat, translúcides

com els cabells d’una Valquíria,

les nostres cares immarcescibles

a les portes de Vigeland.

 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Contrapuntar

13 Agost, 2007 18:24
Publicat per aladern, de versos i rimes

Fingits profetes

parlaran per mi,

raucs inútils

d’un fals dolor,

negats al plor,

al plany, al crit

d’uns esclaus

que arrosseguen

segles de covardia.

Accepteu-me

el final victoriós

de la meva contesa:

d’aquesta llavor

creix, per l’arrel

del pensament,

sacsejat l’arbre

de la meva mort,

la vostra vida lliure.

 

11 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Postals noruegues (V)

12 Agost, 2007 12:29
Publicat per aladern, postals

Durant el viatge ens vam assabentar que Stavanger ha estat escollida Capital europea de la cultura del 2008, distinció  que compartirà amb la ciutat de Liverpool. Els noruecs se senten molt cofois amb aquest esdeveniment i s’han abocat a fer grans obres i reformes a la ciutat. S’ho poden permetre de sobre, no debades Stavanguer és la capital de la indústria petrolera de Noruega i una ciutat eminentment financera i cosmopolita, ensems que posseeix una dilatada i rica història. El petroli els noruecs el van començar a explotar a la dècada dels setanta en els rics jaciments del Mar del nord. En l’actualitat és el tercer país del món en exportació de cru i carburants, darrere l’Aràbia Saudita i Rússia. A Stavanger existeix l’únic museu del petroli de tot el món, un espectacular edifici a la vora del port que imita una gran plataforma d’extracció.

 

Però no és pel petroli que nosaltres som a Stavanger (de fet, la ciutat amb prou feines la coneixerem, ja que el nostre allotjament -el Rica Forum Hotel-, es troba situat a dotze quilòmetres del centre), sinó que som aquí per conèixer i admirar les belleses naturals d’aquesta regió. Avui visitarem el fiord de Lyse (Lysefjorden) i després farem l’ascensió a un mític cim, famós a tot Noruega i conegut arreu: l’espectacular Preikestolen.

El Rica Forum Hotel es troba força lluny del centre de Stavanger, però com sigui que aquesta ciutat està voltada d’aigua per tot arreu, les distàncies aquí no compten gaire, si no viatges per terra ho fas pel mar. Aquesta és la vista que gaudim des del restaurant de l’hotel, a la planta 21ena.

L’endemà tenim a la nostra disposició un catamarà que ens durà fins al fiord de Lyse a través de les aigües del Mar del nord i la seva retallada costa.

Ja al fiord, voregem els grans penya-segats sense poder veure fins on arriben les altures, el cel està ben tapat i els núvols baixos cobreixen el cims. El catamarà s’apropa a una gran cascada perquè la puguem admirar de prop. Ei, capità, que tampoc no calia de tan a prop!

La tripulació del vaixell dóna de menjar a les cabretes que se’ns apropen. Les gavines, com que sembla que siguin més llestes, s’enduen la millor part. ¿Vols dir que aquestes cabres no les deixa aquí un barquer de bon matí, expressament per fer la foto?

Desembarquem en un petit moll per seguir viatge per carretera. Aquí ens està esperant l’autocar i no sé pas per on ha vingut; com no sigui per sota el mar a través d’un túnel... L’autocar s’enfila per una carretera molt estreta fins un indret destinat a l’aparcament. L’afluència de vehicles de tota mena és massiva, sobretot de cotxes i autocaravanes.

Nosaltres comencem a caminar abans no ens plogui. Què dic, ploure? Si no para de caure aigua! Volia dir abans no ens diluviï. El camí tota l’estona és d’aquesta manera, grans rocs i una inacabable processó de gent que si pares l’orella sents com parlen totes les llengües del món.

Mentre pugem, a la nostra esquena tenim aquesta panoràmica, ja veieu al fons quina costa més retallada. De cara amunt, pràcticament no ens aturem a fer fotos. Nosaltres dos hem agafat un bon ritme de marxa i no pararem fins que no siguem a dalt. A veure qui és el guapo del nostre grup que ens segueix!

Ja som gairebé a dalt i trobem aquesta calma constituïda per grans lliseres de pedra vermellosa (segurament de roca magmàtica, tot i que jo de mineralogia no hi entenc gaire). D’aigua tampoc no en falta, ja ho veieu.

A la nostra esquerra veiem llacs i salts d’aigua mentre ens apropem als penya-segats que s’aboquen al fiord de Lyse, que ja tenim a la vista. Aquell salt d’aigua que es veu allà baix i que cau pel coster de la muntanya, és la gran cascada que hem passat a frec unes hores abans a bord del catamarà. Quina bellesa de paisatge veiem des d’aquí dalt!

I aquest és el famós i emblemàtic Preikestolen (la Trona), una roca plana i quadrada de 25 per 25 metres, que cau completament vertical fins a les aigües del fiord de Lyse, a 604 metres. El lloc bé val l’esforç de la pujada i aquí dalt notes sensacions meravelloses que no es poden descriure en quatre paraules. Però aquest no és l’únic atractiu de Lyse, també tenim la Roca de Kjerag tan o més espectacular, amb una caiguda lliure de mil metres.

Estava cantat, quan ja iniciàvem la baixada ens ha caigut a sobre un bon xàfec. Però ens és indiferent, nosaltres no perdem el bon humor ni la gana, i ara és qüestió de recuperar forces. Mentrestant, continua la processó inacabable de pseudoexcursionistes. Mai de la vida no havia vist tantes relliscades per metre quadrat, i és que la gent s’atreveix a anar a la muntanya calçada de qualsevol manera. Tampoc no m’hagués pensat mai que l’única aglomeració de gent la trobaria aquí, al Preikestolen.

En primer terme veiem un gran llac, i al fons de tot... el mar! Allà baix tenim l’aparcament de cotxes i una botiga que venen records als turistes. I també... una cafeteria! Hmmm... ara un cafetó calentet!

Doncs sí, aquí, dins aquest local, prenem cafè mentre gaudim d’aquestes impagables vistes sobre el llac.

De nou embarquem en un dels nostres coneguts ferris i fem el camí de tornada a traves de les aigües del mar, tot resseguint una munió d’illes i contemplant els bells paisatges costaners.

L’endemà sortim de bon matí per carretera cap a Oslo. Ens espera l’etapa més llarga que serà d’uns sis-cents quilòmetres. De totes maneres, he de dir que, ni en aquest últim dia  d’autocar ni cap dels dies anteriors, no vam trobar el viatge gens pesat. Fins i tot al sud el paisatge és variat i contínuament trobes vistes i racons que et sorprenen.

 

4 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Postals noruegues (IV)

09 Agost, 2007 15:36
Publicat per aladern, postals

Bergen, amb els seus dos-cents cinquanta mil habitants, és la capital del comptat de Hordaland, a la costa sud-oest de Noruega. Va ser fundada l'any 1070 pel rei Olav Kyrre i cap a finals del segle XIII es va convertir en una de les ciutats més importants de la Lliga Hanseàtica. Bergen es promociona com la porta d’entrada als fiords noruecs. També és reconeguda per les seves abundants pluges (per aquesta raó se la coneix com La Ciutat de la Pluja), arribant a acumular més de 2250 mm anuals de mitjana de precipitació. Un acudit corrent és aquell que un turista li pregunta a un nen si mai no deixa de ploure, i el nen li respon: “No ho sé, solament tinc dotze anys”. Fins al 18 de gener d’aquest any va haver-hi un període de 80 dies consecutius de pluja. Bergen és una de les ciutats més temperades del país, gràcies a la Corrent del Golf. 10ºC de temperatura i pluja són condicions meteorològiques que es poden produir tan al mes de gener com al mes de juliol. Es tracta d’una de les ciutats més boniques de Noruega i conserva com una icona el famós barri de Bryggen, el barri dels comerciants de la Lliga Hanseàtica que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1979.


Després del recorregut amb el Flåmsbana, a l’arribada a Flåm tornem per carretera a la vall de Voss (a través d’un llarguíssim túnel, naturalment!) per anar baixant direcció a Bergen. A l’arribada a la ciutat entrem per la seva zona portuària. El de Bergen és el segon port més important del país, per la seva flota mercant, per les comunicacions marítimes i pels nombrosos creuers que hi fan escala.


Abans d’anar a dinar ens espera una degustació al Mercat del peix. Ens expliquen la diferència entre el salmó salvatge i el criat en piscifactoria; tastem també la carn de balena i el bacallà noruec. Servei i amabilitat en vistes d’atraure possibles clients. Nosaltres no estem per tornar carregats amb lliures de peix fumat, que ja en trobem tots els dies en els menús dels hotels. Demà tindrem tot el matí per conèixer la ciutat; quan tornarem al Mercat del peix trobarem una parella de gironins que treballen allí. Ell fa una estada d’Erasmus i li ha buscat feina els tres mesos d’estiu per la xicota. Els catalans també som internacionals!


El Mercat del peix també acull paradetes de marxants, tal com podem veure. Aquí tenim tota la varietat de trolls i una de les icones de la ciutat: les inconfusibles cases hanseàtiques.





A la tarda fem una visita guiada per la ciutat. Resulta interessant agafar el funicular que puja el mont Fløyen, des d’allí les vistes panoràmiques de gran part de la ciutat són immillorables.




Una bocí del centre comercial de la ciutat. Algunes zones van ser reconstruïdes després de la Segona Guerra Mundial, refent els desperfectes causats pels bombardejos aliats (recordem que Noruega, tot i declarar-se neutral, va ser ocupat pels alemanys per tal controlar els seus importants jaciments de minerals, especialment el ferro).




Abans de sopar visitem pel nostre compte, no gaire lluny del centre, un barri antic de la ciutat molt diferent als nostres barris vells, però que igualment conserva una pàtina de bellesa i nostàlgia.


Smalungeren és un parc situat al mateix centre de la ciutat que té un llac i una gran explanada per fer-hi actuacions musicals. L’hotel on ens allotjàvem està situat en el punt on es veu la silueta de la grua. Estaven reformant la façana de l’edifici i tota la nit vam sentir la pluja com repicava amb força contra la bastida.




L’endemà, aprofitant que ara plovia i ara no plovia (els berguenses o bergans o com es diguin, deien que allò no era pluja), vam tenir temps d’amarar-nos de ciutat.




Una visita obligada era tornar amb més calma a Bryggen, que ja havíem conegut en la visita guiada del dia anterior. Els edificis, construits de dalt a baix amb fusta, al llarg de la història han sofert múltiples incendis. Actualment només una quarta part daten de després de l’incendi de 1702; la resta encara són més recents.


Multitud de iots de totes mides i estils fondegen al port de Bergen. En un país on l’aigua és un element habitual, no és d’estranyar que els noruecs viatgin gairebé tant per mar com per terra.


Després de dinar sortim per la ruta atlàntica cap la ciutat d’Stavanger. Travessem illes i aigua en ferri a través dels fiords de Björna i Bokna, i per carretera (E-39) els túnels submarins  del Rennfast (els més profunds del món. Un de vuit quilòmetres de llargada el passem a 223 m per sota el nivell del mar). Ara ens dirigim a la capital del comptat de Rogaland.

 

7 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Humitats

08 Agost, 2007 09:46
Publicat per aladern, de versos i rimes

Aquelles esplèndides pluges de març

ja no tornaran mai més.

I quin goig quan se te m’encloten les mans.

Les restes: l’encès color al reguer

per la carícia d’una gota.

Al després de la tempesta.

2 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Plou

07 Agost, 2007 16:57
Publicat per aladern, de versos i rimes

Perles transparents llisquen

per les meves parpelles,

sota el ventre d’una vela blava.

Plou, i ho fa a llàgrima viva

com intermitents sanglots

esquinçats d’un llençol nimbus.

Per les canonades

dels meus dits hi corre l’aigua

com si corregués pels carrers

de la meva ànima.

M’ofego pels teulats

i tanmateix em crema

la malenconia dels oboès

que s’amaguen darrera

les finestres de la teva cara.

Ara, ja puc obrir els ulls:

En els vidres s’ajunten

les gotes fent de cortina.

Tinc una casa de paper blau

i avui s’ha vestit de gris pluja.

7 Comentaris | 0 RetroenllaçOs