A la intempèrie
18 Maig, 2009 11:10
Publicat per aladern,
e-mocions
Cada any per aquestes dates tornem a refer el camí. Molts passos van deixant roderes fondes a la nostre pell. I com fèiem ahir, igualment continuem admirant-nos de tot des del nostre balcó particular. A la intempèrie de la vida van passant els nostres dies com en un sospir.
A trenc d'alba
15 Agost, 2008 10:15
Publicat per aladern,
e-mocions
Dorms. De nits sé on és el teu cos. No fa gaire em deies que al meu costat no se t’ennueguen les hores, i no em cal res més per conciliar-me una felicitat menuda. Mig desvetllat se’m traspua la son. Sento un soroll qui sap on i noto que la finestra és oberta per l’estremiment que em produeix una sobtada brisca que em recorre la pell nua. M’aixeco a ajustar vidrieres i portes batents. Camino com d’esma per un vague despoblat just sentint cantar el primer gall. Acabada la ronda matinera, me’n torno prudent al llit esborronat de cap a peus. Quin plaer inesperat, a mitjan agost, poder-se tapar amb un llençol fi i notar que m’abraça la tèbia escalfor del teu cos!
Regal
18 Febrer, 2008 12:59
Publicat per aladern,
e-mocions
Avui, però, vull ser jo qui et regali una engruna de bellesa. No sé si ja coneixes aquesta cançó que jo he descobert fa molt poc, però he pensat que algú que estima la muntanya tant com tu, l'hauria de poder escoltar.
Avui m’han fet un regal.
Espero que comprenguis, amiga desconeguda, que tanta bellesa l’havia de compartir.
Gotes noves
23 Agost, 2007 21:28
Publicat per aladern,
e-mocions
Fa temps, força temps, vaig conèixer una persona que em va atrapar a l’instant només sentir l’olor que sortia de la seva cuina. Què dic olor... fragàncies exquisides! I quines coses cuinava, doncs? Ja us ho podeu imaginar, vet aquí: relats increïbles, històries tendres, esbojarrades, romàntiques, disbaratades, imprevisibles... Tot amanit amb les seves gotes: gotes d’escriptura, gotes en tercera persona del singular, gotes dedicades, gotes de plaer... Efectivament, era un plaer poder seguir-la per aquest món fantàstic de l’escriptura i de l’afecte que, un dia rere l’altre, va teixint a través de la pantalla aquesta virtualitat que es diu internet, això sí, amb sentiments ben reals. Mira si n’estava, de les gotes, que fins i tot em vaig atrevir a dedicar-li un dels poemes que jo llavors gosava escriure. Però com que el món no para de donar voltes, i és bo que sigui així, ella un dia va decidir que s’havia de prendre un descans, un any sabàtic. Una cosa ben comprensible, entenimentada i raonada que molts també hem fet o farem algun dia. Ens vam haver de resignar encara que quedéssim orfes de paraules seves. Però, com que ja he dit que el món sempre gira i no para mai, ara ha arribat el moment del seu retorn. I estic segur que ho fa amb les piles ben carregades, si no, mireu el que diu a les seves noves Gotes: “Feia mesos que no escrivia amb aquesta constància, amb aquest gust, amb aquestes ganes, amb aquesta il·lusió.” No saps com ens n’alegrem, Isnel. I som molts, en pots estar ben segura.
Vinyes verdes vora el mar
30 Juliol, 2007 22:25
Publicat per aladern,
e-mocions
Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
Josep Maria de Segarra
Gràcies, Mercè, per la sensible bellesa d’aquest concert que ens has ofert juntament amb les teves companyes Heidrun i Dolors.
Temps d'espera
15 Juny, 2007 10:13
Publicat per aladern,
e-mocions
“Les parets pàl·lidament adormides de l’hospital on vetllo l’amor, són com les pàgines en blanc del meu pensament”
Les primeres paraules van ser teves, me les vas ensenyar tu. Hem tornat on érem i sento que se m’encomana la pau del teu adéu.
La meva rosa
23 Abril, 2007 07:09
Publicat per aladern,
e-mocions
Per mi
ets única al món
- Torna a veure les roses. Entendràs que la
teva és única el món. Després vine a dir-me adéu i et regalaré un secret.
El petit príncep va anar a veure les roses.
- No us assembleu gens a la meva rosa, encara
no sou res – els va dir -. No us ha domesticat ningú i no heu domesticat ningú.
Sou com era la meva guineu. Només era una guineu igual que cent mil altres.
Però ens hem fet amics i ara és única al món.
I les roses estaven incòmodes.
- Sou boniques, però esteu buides – va
continuar dient -. No es pot morir per vosaltres. És clar, un vianant qualsevol
es pensaria que la meva rosa és com vosaltres. Però ella sola és més important
que totes vosaltres juntes, perquè és la que he regat. Perquè és la que he
posat sota una campana. Perquè és la que he protegit amb el paravent. Perquè li
he matat les erugues (menys dues o tres per les papallones). Perquè és la que
he escoltat queixar-se, o presumir, o fins i tot de vegades callar. Perquè és
la meva rosa.
I va tornar amb la guineu.
- Adéu – li va dir...
- Adéu – va dir la guineu -. Aquí tens el meu
secret. És molt senzill: només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible
als ulls.
- L’essencial és invisible als ulls – va
repetir el petit príncep, per recordar-se’n.
- És el temps que has perdut amb la teva rosa,
que la fa tan important.
- És el temps que he perdut amb la rosa... –
va fer el petit príncep, per recordar-se’n.
- Els homes han oblidat aquesta veritat – va
dir la guineu -, tu no ho has d’oblidar. Et fas responsable per sempre d’allò
que has domesticat. Ets responsable de la teva rosa...
- Sóc responsable de la meva rosa... va
repetir el petit príncep, per recordar-se’n.
Antoine de Saint-Exupéry (El Petit Príncep)
Dóna'm la mà
10 Març, 2007 14:11
Publicat per aladern,
e-mocions
La tardor del 98 vaig escriure un poemari (Dona)
i un dels seus poemes era “Dóna’m la mà”, molt abans de que Lluís Llach
musiqués aquesta bella cançó. Després dels anys, no sé dir si aquells versos
parlaven del record d’una remota adolescència, de l’enyor del passat extraviat
o de l’esperança del futur. Tant és. L’important és que aquells somnis s’han
fet realitat i les nostres mans s’han trobat per fer camí junts. Dóna’m la
mà per fer camí cap al gran llac dels somnis... Dóna’m el cor per compartir
projectes i esperances... Tot està per fer, tot és possible avui... Sento
la carícia de la teva veu i l’escalfor de la teva pell. Aquest és per a tu.
Dóna’m la mà. Serà un moment.
No veus, dona, que ens neguiteja
el pols que tremola.
No diguis res, i tampoc no em miris.
Ajacem-nos al recer de la molsa,
càlida i molla, del baix ventre.
Estreny-me ben fort!
i deixa que vagi creixent, dins teu,
la cadència virginal feta tebiesa,
ritme i desig que ara ens espanta.
És un moment, i ja s’esquinça
el vel de les nostres pors.
Ara hem decidit, junts, tu i jo,
no retornar a la innocència.
Tríptic
05 Març, 2007 09:21
Publicat per aladern,
e-mocions
Flors primaverals
25 Maig, 2006 18:19
Publicat per aladern,
e-mocions
Les flors de la primavera són els somnis de l'hivern explicats, al matí, a la taula dels àngels.
Khalil Gibran
Deu anys
24 Maig, 2006 13:20
Publicat per aladern,
e-mocions
L'alzina mil·lenària
08 Maig, 2006 16:26
Publicat per aladern,
e-mocions
Aquest matí em comentava l’elur que no sap d’on prové la fusta de cedre que arriba a l’empresa en la qual ella treballa. “La veritat és que procuro no pensar en que la fusta manipulada són arbres tallats. El dia que vaig veure el tronc d’un roure tallat a làmines quasi vaig plorar”, diu, i continua preguntant-me si sé quan triga un d’aquests arbres per assolir aquella amplada de tronc i aquella majestuositat que ens corprèn quan els veiem en la seva monumental corpulència. I tant que ho sé! Tinc la sort de tenir a prop i sentir-me, en certa manera, descendent d’una alzina mil·lenària, l’alzina del Mas de Borbó, situada als peus de la serra de La Mussara, en el municipi de l’Aleixar, al Baix Camp. Aquesta alzina és impressionant i es calcula que té més de mil anys. Davant d’ella es veu la petitesa de l’home al costat de la natura i del temps. L’alzina del Mas de Borbó és la més grossa de Catalunya i hom creu que de tot l’Estat, amb un volt de canó a 1,30 metres d’alçària de 6,45 metres, i de 9,45 metres de volt de la soca. No és molt alta, uns 12 metres, però en canvi el diàmetre mitjà de la capçada és d’uns 24,2 metres.
Però quan estic vora seu crieu-me que no penso pas en mesures ni en estadístiques, tot això se te’n va del cap en el moment en que et quedes embadalit i astorat. Si des cas, recordo el que m’explicava la meva mare quan jo era infant, que els seus pares havien viscut uns anys en aquella propietat a principis del segle passat, i que ella havia nascut a la masia. Així m’ho deia. I ara, després de perdre-la a l’adolescència, a la vora de l’alzina penso en totes les coses que m’hagués agradat preguntar-li i ja no tindran mai resposta. Em va tenir a mi quan ella ja era prou gran, prop dels quaranta anys, i se’n va anar massa aviat. Per això, sota la majestàtica capçada de l’arbre, els sentiments se’m multipliquen fins a l’infinit. Pensar primer, que sota la seva ombra els meus avis podrien haver bressolat una filla. I més lluny, encara. Que quan durant la Guerra de Successió el Carrasclet campava per aquestes contrades, l’alzina ja era vella; que quan els sarraïns resistien encinglerats dalt als contraforts de Siurana de Prades l’envestida de Ramon Berenguer I en els seus intents d’ocupar el Camp de Tarragona, cap allà a l’any 1050, l’alzina ja era allí, impertorbable. I qui sap des de quan.
Hem perdut les
paraules.
I a través d’un
aspre vent del nord
m’arriben deixes
d’esperances
i sento al cor què
és morir
quan miro des de
lluny el meu poble.
Les paraules −
diuen − són la fórmula
perquè tot el món
cap en les paraules.
Però jo sé que la
veritat
no està continguda
en les paraules,
que són tan sols
ombra plana de mi
quan es manipula
el llenguatge,
i li manquen el
port i el volum
i el pàl·lid color
del fullatge
amb la càrrega
d’ocells a les branques
que no poden
expressar-se i sostenir-se
en el feble vent
de les paraules.
Conec la veritat
que és la vida:
amagada suma
d’experiències
i a través dels
nusos puixança.
I sé que tot,
finalment, ha de créixer
i ha de viure i ha
de transformar-se
per no ser rutina
o cosa morta,
com són
mortes les ciutats acabades.
La rosa i tu
22 Abril, 2006 09:00
Publicat per aladern,
e-mocions
*
De la capacitat de sentir
en pots dir sensibilitat.
Reconèixer i distingir
els canvis més subtils
en els pètals tan estimats,
de la flor que per tu roman.
**
Compartir
05 Abril, 2006 08:08
Publicat per aladern,
e-mocions
Compartim la llum del sol amb tota la
humanitat.
La llum del sol no és ni teva ni meva.
És l’energia, font de vida, que tots
compartim.
Si observes amb sensibilitat la bellesa d’una
posta de sol, tota la humanitat participa d’ella.
Krishnamurti
El teu fillol llunyà
25 Març, 2006 08:43
Publicat per aladern,
e-mocions
¿Què importa que no comprenguem el sentit exacte de la gran harmonia?
¿No és com l’arc que polsa la corda i li arranca a l’instant totes
les sonoritats?
És el llenguatge de la bellesa, és la carícia que ve del cor del món i
que va recte al nostre cor.
Rabindranath Tagore
Dedicat a tots els que tenen fillols i
filloles arreu del món i que només coneixen per una fotografia que els ha
arribat a través de moltes mans i moltes il·lusions. Com ara la elur.