Tarda amb Joana

30 Gener, 2006 08:51
Publicat per aladern, de versos i rimes

Sortiré de casa amb un llibre a la mà: Joana, i caminaré passeig avall per sota els altius plataners despullats de fulles i d’ànsies. Aquesta tarda no vull mirar les nues capçades ni la llum esbiaixada que les bressa. Avui m’entretindré resseguint amb els dits la pell aspra dels vells arbres, tan aspra com les meves cauteloses passes. Per què tinc camins que m’empresonen i no puc deixar de recórrer una vegada i una altra? Aquest em du avall, trepitjant fang, avall fins a l’ermita que abans era llunyana. Ara no. Ara els ravals volen menjar-se-la afamats de totxo i asfalt i hipoteques de tota mena. Segueixo l’últim camí de terra, per a mi l’últim camí que queda. Arbres amics, files d’incomptables testimonis muts, fidels vigilants de les hores i els anys que s’alenteixen, vosaltres no coneixeu les dures llambordes ni el pes insuportable que duc a les butxaques de nou buides.


L’ermita és tancada, la plaça del voltant deserta, els bedolls del parc degoten la carícia d’una petita roina que ja escampa. Camino tot recte, després del llarg segueixo per l’ample, torno enrere i començo de nou. Cada pell és diferent al tacte i totes s’assemblen en la seva nuesa. Sé el que busco, recordo molt bé quin era aquell teu arbre. Però no tinc pressa per arribar-hi, també sé prou que no t’hi trobaré. El temps tot ho esborra, tot ho cura i sinó ho tapa. Fa tants anys, que tu fas fer-li aquell senyal de felicitat... Aquesta tarda plàcida no el trobaré, però en algun lloc secret no s’ha esborrat.

Trec la petita digital, miro per aquí, disparo per allà... Tasto pura llum. Inventem ginys extraordinaris però cap que ens permeti retrocedir en el temps. No sé si és una pena o una sort. Obro el llibre per una pàgina que ja conec i llegeixo paraules que conec massa. Només setze versos, ja en tinc prou. Per què en voldria més si tots em diran el mateix? Torno cap a casa, una mica més sol. Tots els llibres i tots el arbres del món em diuen les mateixes paraules: tu ja no hi ets.

Dorm Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm , Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il·luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.

(Joana) Cançó de bressol. Joan Margarit.


4 Comentaris | 0 RetroenllaçOs