Una terra per estimar
30 Març, 2007 17:53
Publicat per aladern,
paisatges
El dia es desperta apartant el vel de la nit. Un corc blanc ha foradat el cel.
El 25 de febrer resseguíem el GR92 a l’eixida del Tarragonès. Ens hem aturat a esmorzar al petit i bell poble de Bonastre, just a l’entrada del Baix Penedès.
A la distància el relleu de la meva terra, les carenes i les valls que em fan tothora de bressol. Les gaudeixo ara sota aquesta llum imponent, les seguiré veient el dia que em quedi orb. Les conec com casa meva, en conec tots els topants i els seus noms.
Estem al terme d’Albinyana, la mirada és serena i clara, tot i les pinzellades de terreny humanitzat (com una taca a l’escorça de la muntanya, les traces d’un conegut parc aquàtic)
A l’ermita de Sant Antoni d’Albinyana descansem. Un núvol i els braços d’una figuera encara despullada em serveixen d’ombrel·la per fer aquest contrallum.
La plana penedesenca de punta a punta. El proper dia que sortim, el 25 de març, serem a les muntanyes de l’altra banda de la planura endinsant-nos cap al Garraf.
El cel es tanca i es congria la tempesta. La gropada ens ve de ponent. Quan Sant Pere obri les aixetes i regali aigua al camp assedegat, nosaltres ja estarem a sopluig i tindrem el sarró ple d’imatges inoblidables. També del cor se’ns vessarà l’amor per aquesta terra, una terra per estimar.
Per terres penedesenques
26 Març, 2007 12:29
Publicat per aladern,
paisatges
El canvi d'hora ens fa una mala jugada i sortim de Sta. Oliva a trenc d'alba. No hi fa res: De bon matí, quan els estels es ponen, hem de sortir per guanyar el pic gegant...
Arribem a l'Arboç del Penedès i ens donen la benvinguda els seus edificis singulars.
No hi ha dubte que els "indianos" van deixar empremta al poble. El que en el seu dia potser era ostentació, avui és bellesa per admirar.
Si l'exterior és bonic, imagineu-vos com han de ser les exquisitas de l'interior!
La "Giralda" de l'Arboç, famosa en tot el món!
Ja som a les envistes de Castellet. Allí pensem aturar-nos per esmorzar.
Un racó d'aquesta població tan encisadora.
Hem d'aturar-nos un moment per gaudir de la bellesa monumental de Castellet.
I a sota mateix del poble el pantà de Foix.
Una parada a Can Cassanyes per reagrupar tota al colla. Ens hem enlairat i tenim unes magnífiques vistes de la planura penedesenca.
L'Alt i el Baix Penedès es confonen en la distància. Al fons la serra del Montmell.
Quan arribem a Vilanova i la Geltrú són les tres de la tarda. Hem fet 24,6 km i qui més qui menys està mort de gana.
I quan arribem a casa, a les quatre de la tarda, potser només pensem en descansar. Però segur que al cap de poca estona ja tindrem al pensament la propera caminada, que serà... passat Setmana Santa!
El bosc de la nit
24 Març, 2007 16:14
Publicat per aladern,
de versos i rimes
el bosc de la nit
Albada
19 Març, 2007 09:11
Publicat per aladern,
de versos i rimes
Vent del nord. No sents?
Mena’m fins a l’horitzó
on la claror s’escola
i els pins freguen els estels.
La llum ha deixatat núvols
i aquesta blavor pregona
radia només per a nosaltres
la seva bellesa primitiva.
En un minut així, per tu,
fins i tot l’aire em sembla audaç.
Només hi ha una claror, alhena:
la de la
teva llum estel·lar.
Nocturn
19 Març, 2007 09:02
Publicat per aladern,
de versos i rimes
La llum es rebolca lenta
per les àrides aspreses
dels crepuscles confusos,
i sentim flàccida la veu
nocturna, instint de vida,
que busca la plàcida
tebior de la noia que riu.
Les hores joves i felices
ens donen gust a glòria,
i oblidem per instants
que la nit se sap impune
quan la tarda se’ns en va
Al fosc surt una tímida lluna
emparrant-se pels dubtes.
Postres de xocolata
16 Març, 2007 18:16
Publicat per aladern,
llepolies
Joves i ganxets
15 Març, 2007 13:18
Publicat per aladern,
general
La Colla Sardanista Rosa de Reus, l’any 1967 estrenàvem uniforme. Calia lluir-lo i fer-se una foto
L’any 1966 anàvem a Flix a ballar sardanes per unes carreteres infernals. De tanta tabola que fèiem, recordo que el xofer ens volia deixar a mig camí
L’onze de setembre del 1966 ballant a Andorra. Se suposa que era un camp de futbol, però semblava un camp de patates!
Déu ni do! el que ens agradava caminar. El 24 de març del 1967 de Reus a Montserrat a peu. És obvi que tal com ens veieu, a l’arribada a Montserrat, no podíem dir ni fava
També fèiem les nostres acampades. Com aquesta una mica cutre, l’agost del 1967 al riu Brugent
L’any 1966 ballant a Vilafranca. A veure, Violant, on eres tu?
A l’Espluga de Francolí, l’any 1967, ballant davant del Casal
En un concurs a Molins de Rei, l’any 1968. El capdanser de la Rosa de Reus i la seva parella fent el galop d’entrada al costat de les Violetes del Bosc i el seu mític capdanser, en Sebastià Alba
A Molins de Rei, ballant la sardana de germanor
El divuit de juliol (!) del 1968 participàvem en un concurs a Lloret de Mar
I clar, també ens muntàvem les nostres festetes. Aquí el típic “ball de l’escombra” al mas del Vicenç, l’estiu del 1967. Qui m'ha pres la parella?
Els tiberis també sovintejaven, tal com ha de ser. Nosaltres en dèiem “dinar de germanor”. Ja ens veieu, tots encorbatats i de vint-i-un botó!
Flix 1968. Que guapos i eixerits! Teníem el món per descobrir
De mica en mica, noies i nois de la colla ens anàvem aparellant. Tal com diu el poeta: “Érem el record que tenim ara. Érem aquesta imatge. Els ídols de nosaltres, per la submisa fe de després”
Nus (de Dona)
14 Març, 2007 10:32
Publicat per aladern,
de versos i rimes
Collformic-Turó de Tagamanent-Aiguafreda
12 Març, 2007 17:32
Publicat per aladern,
paisatges
L’excursió d’avui torna a transitar pels bells paratges del Montseny. L’autocar ens deixa a bona hora a Collformic, al bell mig del Parc Natural del Montseny. La ruta d’avui ens portarà tothora vers ponent pels plans enlairats del Cafè, de Les Ginestes i de La Calma, seguint el GR-5 per una pista molt ben condicionada i amb unes vistes extraordinàries. Passarem per l’acimat Turó de Tagamanent, on farem parada per dinar, i tot seguit emprendrem un ràpid i pronunciat descens per un corriol fins Aiguafreda. Allí ens espera l’autocar per retornar-nos a casa.
Arribem a Collformic i abans de res fem un mos. Cal agafar forces. Tot seguit encetem la ruta dins d'un dia clar i assolellat. A la nostra esquena deixem la sendera que puja al Matagalls.
Les vistes des d'aquí dalt són extraordinàries, i el dia acompanya.
Passem pels plans del Cafè, de Les Ginestes i de La Calma. Al nord la plana de Vic i unes vistes impressionants dels Pirineus.
Ja veiem allà lluny el Turó de Tagamanent. I molt més lluny, cap a ponent, les inconfusibles siluetes de La Mola i Montserrat.
El Mas de l'Agustí. Renoi, quina calma ques es repira aquí dalt!
El Ramon davant d'una panoràmica que talla l'alè.
L'afuat Turó de Tagamanent el tenim més a prop.
A redós de l'ermita dinem i descansem tot gaudint de les vistes i de la bona companyonia.
Fins i tot algú té temps de fer una mica de becaina. Abans de marxar d'aquest lloc tan encisador fem una foto de grup i... avall que fa baixada!
Dóna'm la mà
10 Març, 2007 14:11
Publicat per aladern,
e-mocions
La tardor del 98 vaig escriure un poemari (Dona)
i un dels seus poemes era “Dóna’m la mà”, molt abans de que Lluís Llach
musiqués aquesta bella cançó. Després dels anys, no sé dir si aquells versos
parlaven del record d’una remota adolescència, de l’enyor del passat extraviat
o de l’esperança del futur. Tant és. L’important és que aquells somnis s’han
fet realitat i les nostres mans s’han trobat per fer camí junts. Dóna’m la
mà per fer camí cap al gran llac dels somnis... Dóna’m el cor per compartir
projectes i esperances... Tot està per fer, tot és possible avui... Sento
la carícia de la teva veu i l’escalfor de la teva pell. Aquest és per a tu.
Dóna’m la mà. Serà un moment.
No veus, dona, que ens neguiteja
el pols que tremola.
No diguis res, i tampoc no em miris.
Ajacem-nos al recer de la molsa,
càlida i molla, del baix ventre.
Estreny-me ben fort!
i deixa que vagi creixent, dins teu,
la cadència virginal feta tebiesa,
ritme i desig que ara ens espanta.
És un moment, i ja s’esquinça
el vel de les nostres pors.
Ara hem decidit, junts, tu i jo,
no retornar a la innocència.
Benny Green al Teatre Fortuny
10 Març, 2007 10:00
Publicat per aladern,
general
A l'alba
09 Març, 2007 17:37
Publicat per aladern,
de versos i rimes
A l’alba el dia menstrua
i dibuixa a l’horitzó
una ratlla mínima
d’encès mercurocrom.
Hi ha un gran peix que vola
no del tot convençut
de trobar l’ombra espessa
d’un fosc núvol protector.
Que vella i trista guaita!
La lluna té dents de tauró.
Tinc una piga
09 Març, 2007 10:38
Publicat per aladern,
de versos i rimes
Tinc una piga a l’ull,
i ara me l’estic mirant
amb amor apassionat.
Tinc una piga a les mans,
i de tan petita que és
no me la puc trobar.
Tinc una piga amagada
i te la vull ensenyar.
És verda i vergonyosa,
aviat madurarà!
És un fruit que creix
sense pàmpols al voltant,
a la tardor s’obrirà
en un badall roig de carn.
Li agrada prendre el sol
i no té por del vent que fa,
aquest arbrissó petit
tot sol al carrer s’està.
La meva piguera bonica
em fa pigues tot l’any.
Que n’és d’eixerida, ella!
i no fa més de cinc pams.
Paraules fregides
08 Març, 2007 09:27
Publicat per aladern,
entremesos
Paraules fregides, arrebossades, cruixents i tendres al mastegar-les. Paraules al seu punt, ni crues ni passades. Paraules encaramel·lades, no necessiten sucre; paraules salobres, amarades de sal. De vegades picants, de vegades enfadeides, parlen i no diuen res. Gairebé sempre untuoses, se t’aferren al paladar i volen quedar-s’hi. Poden ser tímides, enamorades, púdiques i no voler anar a prendre el sol. Poden ser cruels i corferir-te, poden ser amatòries i transportar-te al setè cel. Paraules amanides, que pugen i baixen dins l’olla de les vanitats. Paraules braves, protectores en excés, llancívoles com dards, paraules enfilades a punt de socarrar-se a la graella de les passions. Com m’agraden les paraules! M’agraden tant que me les menjaria totes d’una sentada, a dos queixos, a cremadent, com un golafre, sense esclofollar, sense polir ni treure-les-hi cap pèl. Regals d’una deessa, tenen cos, pes, ànima, ales transparents a punt per emprendre el vol. Es deixen caure en un full immaculat i li donen sentit a la vida, o pronuncien una sentència de mort. Ho tenen tot: saviesa, prudència, rauxa, desconsol, descontrol del ritme cardíac. Són balsàmiques, punyents, beneïdes, beneites, cataplasmàtiques, cada dia en neixen de noves, cada hora se’ns en moren d’inanició, oblidades, abandonades a la seva sort. Salvem les paraules! Les tinc totes a la punta de la llengua, les tinc totes que corren per la meva sang. D’on em vénen tantes paraules? Em vénen de tu.
Arròs per a dos
07 Març, 2007 12:27
Publicat per aladern,
el rebost
Dos és una intimitat, tres
una multitud. Una poca-soltada qualsevol (paraules sense solta) per dir que
ara més que mai m’agrada tornar a cuinar per a la intimitat. Des que l’últim
dels okupes va emprendre el vol, a casa els gaudeamus s’havien perdut i les cassoles les tenia un xic aturades –tret de les festes senyalades que, com
tothom sap, són dies de fortes migracions de tornada al niu-. Aquest arròs no
té gaires secrets i encara menys complicacions. El seu nom original és arròs de
muntanya, i l’he tret de Cuina del
Pirineu, del web de TV3 “Cuines”. Cap invent meu, doncs, que per alguna
cosa tenim internet: per triar i remenar. Això sí, sempre cal una mica de
gosadia i endavant les atxes! Que a la cuina tot s’ha d’experimentar. A
mi, particularment, a banda d’agradar-me totes les menges, m’entren per l’ull
dret les cassoles. I per fer una bona cassola l’únic secret és tenir molta
paciència i carinyo pel que fas (no té res a veure amb l’olla a pressió.
Molt pràctica, per altra banda). Jo crec que la clau d’aquesta i de moltes
cassoles i paelles està en el sofregit. No s’ha de tenir pressa, cada
ingredient en el moment adient i amb el temps de cocció necessari. Tal com li
sentia dir fa anys a la Mariona en el seu programa de cuina, a la televisió
local, el sofregit “ha de quedar lluent”. Què vol dir això? Ho sabreu experimentant-ho.
Val a dir que aquest arròs va quedar insuperable i el vam gaudir fins a l’últim
gra. També us recomano, ara que encara no fa calor –és un dir, esclar- les “Patates amb
fredolics i costella de porc” de la mateixa setmana “Cuina del Pirineu”. El
vaig fer fa uns dies i déu ni do quin plat! Només us posaré una foto de la
cassola d’arròs i els ingredients que porta; per la resta d’informació mireu el
web. Ah! i si teniu alguna recepta d’aquestes “suculentes”, ja me l’explicareu.
Bon profit!
Ingredients: 250 g d’arròs, 1 l de brou, ¼ de
pollastre, ¼ de conill, 100 g de botifarra, 100 g de costella de porc, 50 g de
retalls de pernil, 1 tassa d’oli, 1 ceba, 1 pebrot verd, ½ pebrot vermell, 2
tomàquets madurs, 1 fulla de llorer, 1 branqueta de farigola, 2 ametlles, 2
avellanes, 1 gra d’all, 1 tassa de carreroles (cama secs), sal