Bloglines lampista

30 Març, 2006 10:36
Publicat per aladern, general

Si el directori de blocs que fas servir et deixa una estona penjat, almenys s’agraeix que t’ho diguin d’una manera simpàtica que et faci esbossar un somriure. És molt millor això que no pas que et deixin a les fosques a la poca-solta, sense dir-te ni ase ni bèstia, com a tots ens ha passat algun cop amb serveis més nostrats, i no assenyalo a ningú.

Hi,

I'm the Bloglines Plumber. Bloglines is down for a little fixer upper. We will be back shortly. Bloglines will be all better when I'm done with it.

Thanks,
The Bloglines Plumber

10 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

haiku 7

28 Març, 2006 10:06
Publicat per aladern, 俳句 haiku

en cada pètal
una promesa teva

bàlsam pel futur

6 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Fer el pa a casa

26 Març, 2006 09:18
Publicat per aladern, llepolies

El que us ensenyo avui no és una llepolia. O sí. Només us diré que aquest pa l’he dut en algunes de les excursions que fem, i un dia van venir a caminar uns amics d’una amiga que resulta de són de Can Fanga –els amics de l’amiga- i sabeu que em van dir quan el van tastar? Que el pa era més bo que la coca (no mal interpreteu, està clar que volien dir la coca de la fleca). A principis d’any ja vaig explicar en un altre bloc com faig el pa a casa. Ho vaig fer a petició del Dhamma arran de les nostres xafarderies pel Rebost de l’aeroplà (Tina, ens has fet una mala jugada deixant-nos sense el Rebost, no s’hi val). Per no repetir-me ara, els que estigueu interessats en fer-vos el pa aneu allà i veureu tot el procés per fer un pa tan eixerit com el que us ensenyo a la foto -o fotos, que ja veieu que m’he empescat un truc-. Hi ha diferents variants en el mètode, naturalment; però l’essencial és captar la idea bàsica, ja m’enteneu. Ah, i una curiositat, aquest llibre que veieu que li fa de suport al pa es diu “Sabidurías, 365 pensamientos de maestros de la India” i és d’on vaig escanejar la fotografia del post d’ahir.

Aquí us poso els ingredients del pa que faig jo. La quantitat és per omplir dos motlles.
1 Kg. Farina
Mig litre d’aigua tèbia
20 gr. de sal
1 pessic de sucre
20 gr. de llevat de forner
1 raig d’oli d’oliva verge
2 cullerades de sèsam
1 cullerada d’anís en gra

Es poden fer moltes classes de pa. De vegades, a aquest que faig, li afegeixo nous i queda boníssim. Tinc algunes receptes on explica com fer el pa d’espècies, pa de malta, pa de fruits secs, etc. El que sí que he fet és pa de formatge. Una passada! Fa temps em van portar d’Itàlia un tac monstruós de parmesà autèntic. Se’m va quedar sec com una pedra. Per enllestir-lo, vaig decidir fer pa de formatge amb una recepta que em van donar. És un pa diferent a tot el que hagueu pogut tastar. Val la pena provar-ho. La recepta és aquesta:
Per un pa de 450 gr.
230 gr. de farina
mitja cullerada de sal
100 gr. de formatge ratllat (al gust)
1 cullerada de mostassa
15 gr. de llevat de forner
15 cl. D’aigua tèbia.

26 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

El teu fillol llunyà

25 Març, 2006 08:43
Publicat per aladern, e-mocions

¿Què importa que no comprenguem el sentit exacte de la gran harmonia?
¿No és com l’arc que polsa la corda i li arranca a l’instant totes les sonoritats?
És el llenguatge de la bellesa, és la carícia que ve del cor del món i que va recte al nostre cor.

Rabindranath Tagore

Dedicat a tots els que tenen fillols i filloles arreu del món i que només coneixen per una fotografia que els ha arribat a través de moltes mans i moltes il·lusions. Com ara la elur.


9 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Tinc dues entrades pel Benny

24 Març, 2006 22:08
Publicat per aladern, general

A Benny Green li sobra saviesa com per a mantenir en suspens l'espectador. La seva música, d'un gust exquisit, és molt positiva i dóna joc a una varietat esglaïdora de dinàmiques, de manera tan convincent i erudita, que acaba per atrapar-nos inevitablement. No té dubtes en fer sonar el piano amb l'exuberància i vivesa que produiria l'encreuament entre Oscar Peterson i Ahmad Jamal; ho fa impecablement, sense oblidar les lliçons rebudes d'Art Blakey, ni la forma d'incorporar swing a les balades -com aquell que no vol la cosa- a la manera de la seva mentora Betty Carter.
Tinc dues entrades pel Benny. Algú s’anima?

2 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Les set flors de la primavera

22 Març, 2006 18:53
Publicat per aladern, general

enante, pan y quesillo, viravira, estelaria, sitial de Buda, naba, arabeta...
Navegava per la xarxa buscant informació sobre el “kigo”, quan vaig trobar-me aquesta informació en una pàgina:

Kigo es una palabra referente a las estaciones del año. Es pieza clave en el haiku, hace referencia a una estación. Con la primavera iban asociadas las siguientes ideas: la floración de ciruelos, cerezos, sauces; las golondrinas; el ruiseñor, el rebrote de las yerbas; la mariposa; la bruma (kasumi), las siete flores de la primavera (enante, pan y quesillo, viravira, estelaria, sitial de Buda, naba, arabeta)...

Em va picar la curiositat i vaig voler saber quines eren aquestes set flors de la primavera. El problema per trobar-les rau en que no donava el nom científic, l’únic que no admet confusió, perquè els noms populars són incomptables. Més encara si els nom que cita l’autor estan escrit en castellà però la seva localització se situa fora de la península. Visitant llocs vaig arribar a la conclusió que alguns noms només s’usen a països llatinoamericans, la qual cosa augmenta la dificultat per trobar el seu equivalent en català. Cal saber que, només a casa nostra, per unes plantes tan humils com ara la rosella (Papaver rhoeas) o la blenera (Verbascum thapsus) l’obra de Francesc Masclans “Els noms de les plantes als Països Catalans”, cita unes quantes dotzenes de noms diferents. Imagineu què pot passar si canviem de llengua i a sobre saltem de continent. Encara no he pogut localitzar-les totes. Si vosaltres en coneixeu alguna, em podeu donar un cop de mà?


Pan y quesillo
Nombre común o vulgar: Bolsa de pastor, Zurrón de pastor, Pan y quesillo, Chichira, Chingolito, Hierba de los chingolos, Mostaza silvestre, Paniquesillo
Nom científic: Capsella bursa-pastoris
En català: Bosses de pastor, Taleques de pastor, Herba botella, Herba de passarell, Pa-i-formatge, Herba del carboner, etc.

Viravira, “wira-wira”, “chuku-chuku”, “anojarjinchu” (oreja de perro).
Nom científic:
Conyza deserticola. No he trobat cap nom equivalent en català.

Estelaria, “alchimilla” “alquimia”. Nom científic: Alchemilla vulgaris. En català, en alguns llocs, “pota de lleó”.

Naba. Planta bienal de la familia de las Crucíferas, de cuatro a seis decímetros de altura, con hojas grandes, ásperas, gruesas, rugosas, las radicales partidas en tres lóbulos oblongos, y enteras y lanceoladas las superiores; flores pequeñas, amarillas, en espiga, fruto seco en vainillas cilíndricas con muchas semillas menudas, esféricas, de color pardusco y sabor picante, y raíz carnosa, muy grande, amarillenta o rojiza, esferoidal o ahusada, según las variedades, que se emplea para alimento de las personas y ganados en las provincias del norte de España, donde se cultiva mucho.
És evident que parla dels Naps, però no sé de quina varietat. Segurament que de la Nabera o Nap de Bou (Bassica napus).

Sabeu quantes espècies he trobat del gènere Conyza? Quatre-centes vint-i-una !!

Conyza deserticola. Si algú va a Xile, l'Argentina o Bolívia que li faci una foto.

11 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

El relat compartit

21 Març, 2006 01:07
Publicat per aladern, general

Resulta que a en tom i a la mar, se’ls ha acudit la idea de crear un conte compartit. Desprès de què tom en fes un primer tros, l’ha passat a la mar per tal que el continués, aquesta a la bitxo, aquesta a el pensador, aquest a la júlia, ella al frederic, ell a nimue, aquesta a giorgio grappa, ell a frannia, aquesta a vullunfestuc, ell a la berta i el lluís, aquests a en dav, ell a ronals, aquest a l’aina, i l’ainaplenadelluna m’ho passa a mi.

Es tracta de copiar el conte i anar seguint la història amb aportacions pròpies, on l'última part escrita, en cursiva, pertany a l'última persona que ha escrit. Per veure qui ha escrit cada part algú ha creat un blog, l'infinit, per tal que això sigui possible.

Un cop seguit el relat s'ha de proposar a algú perquè el pugui continuar, i avisar-lo per si de cas no se n'adona. L'escollit o escollida pot negar-se a continuar el relat (no ho feu que queda lleig) però ha d'avisar per tal de poder cedir el torn a algú altre.

Ara vull proposar a una persona que tots ens estimem i que s’ha pres una temporada de descans, o espera il·lusionada, que diu ella. Oi, isnel, que no et sap greu deixar un moment aquest balancí tan confortable que et gronxa i regalar-nos uns minuts de companyia?


El conte diu així:

Hi havia una vegada en un poble arran de mar, tan petit que, en ploure, els núvols havien de fer punteria, una noia bella i tafanera, que llegia sense parar. Nit rere nit, dia rere dia, s’empassava llibres, engrescada per a conèixer coses d’arreu del món. Coses meravelloses que a partir de la lectura compulsiva, prenien forma al seu cap i s’acabaven per modelar gràcies a la seva desbordant imaginació. Tenia tant d’interès pel món que, un bon dia, va decidir anar-lo a descobrir. Volia veure, palpar, olorar, sentir tot el què feia temps que havia anat aprenent. Sí, sí, dit i fet: agafà els quatre drapaus, els entaforà a la bossa i marxà, camí enllà, amb els braços ben oberts a tot el què es pogués trobar a partir d’aquell moment, d’aquella decisió, d’aquell canvi, d’aquella aventura.
S’endinsà nua cap a les aigües folles d’aquell pensament. No és gens fàcil deixar enrere tota una vida, però aquell poble petit no es mouria mai de lloc. Amb l’entusiasme a les butxaques i el món per destí, s’encaminà a l’aeroport.

-Doneu-me un bitllet que vagi a qualsevol lloc ...

L’home de darrera els vidres la mirà sorprès, li somrigué i com qui no sap que dir, respongué:

-En tinc un amb destinació a l'infinit, que surt d’aquí a cinc minuts.

-Aquest és el que vull. Doneu-me’l si us plau.

Però, de sobte, es va adonar que, si viatjava en avió cap a l’infinit, no es podria aturar allà on ella desitgés, empesa per la curiositat de descobrir més coses sobre indrets, paisatges, persones que captessin la seva atenció. Llavors va dirigir els seus passos cap a l’estació de trens, on va comprar un bitllet que la duia al mateix lloc: a l’infinit. Mentre esperava el tren asseguda en un banc de l’andana, movent els peus al ritme de la música que li marcava el seu cor, accelerat per l’emoció del moment, es va adonar que, uns metres més enllà, un noi l’esguardava de tant en tant. En un d’aquells instants en què sembla que la vida s’atura per fer una pausa i tornar a agafar embranzida, les seves mirades van coincidir. Els seus ulls la van captivar. Eren d’un color indefinit, del color de mar enterbolit tot just abans de la tempesta. Una tempesta que va sentir com es desfermava dins del seu cor.
No havia tingut mai abans aquesta sensació. Això la inquietà una mica. No trobava gens normal que el seu cor bategués d’aquella manera tan estrident. Fins i tot, en girar una mica el cap, li semblà que la dona grassa que tenia asseguda a la seva esquerra se la mirava.

-Deu estar sentint els batecs —pensà.

Mirant de tranquil litzar-se, arribà al convenciment que tot plegat devia ser cosa dels nervis del viatge. Al capdavall, era un viatge molt llarg, el que anava a emprendre. Ella, que no havia sortit mai de casa... bé, sí, de casa sí, que prou que es passava les tardes llegint a la petita biblioteca municipal. Del poble, però, no, que no n’havia sortit mai. I era tan petit... Estava absorta fins a tal punt en aquests pensaments, que no s’adonà que el xicot d’ulls de color indefinit s’havia assegut al seu costat. En sentir-lo tan a prop, ho va veure clar; els seus nervis no eren pas cosa del viatge. Ara, tenia la impressió que els batecs del seu cor fins i tot l’hi feien fer petits bots sobre el banc on s’asseia. Allò, la féu posar vermella. Mentre el color de la seva cara anava pujant de to, el xicot es girà entreobrint la boca per dir-li:

-També, a l’infinit?

-Doncs sí, també... –va respondre, amb un fil de veu.

-L’infinit, diuen, no s’acaba mai, no és un destí precís, però, al capdavall, el millor d’un viatge és el mateix viatge.

-I tant! – va respondre ella, somrient. De sobte se sentia tranquil la, com si hagués conegut aquell xicot durant tota la vida, durant moltes vides.

-Com te dius? –va preguntar-li el noi.

-No ho sé... – va respondre, estranyada de la seva mateixa resposta. No recordava el seu nom, no recordava gairebé res del passat, tan sols li semblava estar vivint alguna cosa que ja havia viscut, o llegit, o somniat.

-No hi fa res, jo tampoc. De fet, un nom no és res, el nom no fa la cosa. Diguem Noi, tan sols.

-Doncs digue’m Noia, tu, també.

Un estrany xiulet es va escoltar, de sobte, un xiulet profund, que arribava de llevant i un tren antic, de carbó, pintat de colors, es va anar deturant, a poc a poc, a l’estació.
El cap d’estació va aixecar una banderola per aturar-lo del tot i pels altaveus es va sentir una veu femenina que anunciava:
-El tren de l’infinit ha arribat, viatgers, al tren, marxa d’aquí a deu minuts, no el deixeu escapar...
… no el deixeu escapar, Noia sempre havia fet el que havia volgut i que li donessin una ordre no li agradava gens, per això va estar temptada de dir a la veu femenina de l’altaveu que no l’agafaria, aquell tren, que s’esperaria al següent.
Però llavors va mirar-se el noi dels ulls del color de mar i es va desfer dins del seu somriure perfecte. Sí, sí que agafaria aquell tren de colors.

La seva vida havia canviat. El poble petit ja quedava ben lluny, molt lluny, massa lluny… quin poble? – va pensar. Tenia el vague record d’unes casetes vora el mar, un poble que mai es mouria de lloc.
El Noi i la Noia, agafant-se de la mà i mirant-se, somrient amb els ulls i l’esperit, van pujar al tren cercant un compartiment on viatjar còmodament.
El van trobar en el segon vagó i s’hi van asseure, contents, mirant el sol primaveral que entrava per la finestra. Noia va respirar profundament, feliç, deixant-se anar a les noves sensacions que experimentava.

- Noia! Què fas aquí?

La veu masculina, dura, la va sorprendre i va aixecar la vista cap a l’home que hi havia palplantat a la porta del compartiment. Era el revisor.

- Perquè? Què passa?

- El teu petit poble, el que semblava que mai canviaria de lloc, s’està movent cap a l’interior del pais. T’està buscant perquè està trist de la teva fugida.

La Noia se'l va quedar mirant i durant dos segons van passar per la seua ment centenars de pensaments a l'hora. Massa difícil d'ordenar en tan poc de temps. Fugir? Ella no tenia la sensació d'estar fugint i a més havia crescut amb dues conviccions fonamentals heretades d'una rebesàvia exploradora: que ningú no era imprescindible del tot i que les distàncies no existien... Començava a sentir-se marejada. El Noi la mirava amb serenitat i el revisor continuava allà palplantat mentre les idees començaven a barrejar-se en el seu cap: potser ho recordava malament? potser era que les distàncies no són imprescindibles i que el tot no existia...? o que l'existència no era imprescindible i la distància ho era tot...? La Noia va respirar profundament i va sentir com les linies que dibuixaven tot el que hi havia al seu voltant es disolien com els contorns de la plastilina quan, de petita, jugava a inventar nous colors.

Aquell joc sempre li havia agradat. Agafava un, dos, tres colors distints d'aquella matèria que, de pura timidesa, no acabava de decidir-se per sòlida o líquida; els apretava bé amb les seves mans petitones,els torçava, els barrejava, els tornarva a torçar fins que n'eixia un color nou. Sovint, el resultat era decebedor, gris, opac; molt poques vegades li havia passat de trobar un color brillant, alegre, viu. Però li donava igual: continuava trobant una màgia especial en aquell joc alquímic de llums i de formes, de resultats inesperats, imprevisibles.

El seu poble es movia? El va pensar com un puntet negre, com una puça entremaliada que corria sobre el mapa, que n'arribava al límit, que creuava el marge blanc de la pàgina i, agafant impuls, saltava sobre la fusta gairebé negra de la taula, on esdevenia pràcticament invisible. I va pensar els geògrafs, amb llurs barbes llarguíssimes, amb llur pell grogenca, com els pergamins antics, astorats, perseguint aquell punt joganer per les taules, per les prestatgeries, pel terra... escandalitzats davant de tan poca serietat en aquell punt irresponsable. I la noia va començar a riure, a riure, a riure, fins que li saltaren les llàgrimes. Al final, quan es va asserenar un poc, va poder dir:

- Que bé, doncs a veure si troba un lloc un poc més asolellat, que allà hi feia massa fred, a l'hivern.

El revisor, sense saber qué més afegir, els va controlar els bitllets i va sortir en silenci del compartiment. Llavors, la Noia, encara amb un somriure al llavis, va mirar el Noi i li va dir:

- Que es fotin, el geògrafs!

En aquell precís moment, el tren va pitar dues vegades i va començar a avançar.
Noi havia estat en silenci els darrers moments, i Noia no s’havia adonat o no li havia donat importància, massa pendent de les seves pròpies sensacions. De sobte, quan encara no havien sortit de l’estació i el tren encara no havia pres velocitat Noi s’aixecà del seient com si tingués un ressort i, sense mirar-la als ulls, digué:

- Me’n vaig. No puc encara viatjar cap a l’infinit.

I botà amb el tren en marxa, com ho hagués fet qualsevol lladre. Noia es quedà paralitzada. El va veure pel finestró caure bé, en un salt de professional, d’equilibrista acostumat a fer-ho sovint. S’adonà llavors que ella no volia viatjar a l’infinit si no era al seu costat. Intentà llançar-se com ell, fora del tren, però ja havia agafat massa velocitat i hagués estat una bogeria fer-ho. En un instant la confusió s’esvaí: les dues grans veritats de la rebesàvia s’havien capgirat. Noi era imprescindible, no podia viatjar sense ell, no volia viatjar sense ell, i les distàncies sí que existien. De fet, ara havia un abisme fons, impossible de mesurar, entre els ulls de Noi i els ulls de Noia.

Just quan unes llàgrimes començaven a formar-se dins dels ulls de Noia, el revisor de la veu masculina i dura anuncià una parada tècnica d'unes hores a una estació indeterminada. Els passatgers anaren baixant poc a poc a prendre l'aire i estirar les cames. Noia els seguí sense esma ni forces. Dubtava de la seva intenció de viatjar a l'infinit i intentava recordar els ulls de color de mar de Noi. Però només veia el mar.

Quan posa el peu a l'estació un raig de llum clara del sol de primavera xoca amb la seva cara. L'estació és petita, d'una sola sala, i les males herbes mostren certa deixadesa. La majoria dels passatgers s'han concentrat prop de les màquines de refrescos de l'estació, i el bar de l'estació resta sol. Noia s'hi acosta. El bar no té ni portes ni finestres i està ben buit. Quan la noia s'acostuma a les ombres, veu un home gran d'arrugues profundes i mil·lenàries assegut en un tamboret prop de la barra. Deu ser el propietari.

- Perdoni? - pronuncia amb veu tallada Noia.

- Què voldria? - respon l'home amb veu profunda, suau i cansada.

- On som?

- A l'estació d'Algun Lloc Abans de l'Infinit. Alguna cosa més?

- No res, és que estic una mica confusa.

En el to d'aquell home hi havia notat una punta de recança. La Noia no volgué sentir-se dir que que li estava fent perdre el temps. Lentament va abaixar el cap i començà a caminar en direcció a la màquina de 'snacks'. En trobar-se al topant, alçà la vista. Havia fet aquest recorregut gairebé com una autòmata, mirant-se les puntetes de les sabates de xarol; negres i lluents. Era conscient que l'home l'esguardava. A hores d'ara ja debia estar pensant que li faltava un bull. Però li era igual. Preferia agafar-se, ella mateixa, una beguda. Dels 24 compartiments que tenia la màquina, només set eren plens. Unes peces recargolades aguantaven els productes; se suposava que en introduïr-hi el valor indicat, els ferros s'hauríen de contosionar i així es deixaria caure el berenar. Llavors només calia entaforar la mà a la bústia, i amb molt de compte amb la portella, recollir el producte. Però alguna cosa no acabava d'anar a l'hora... S`hi veia -en aquest ordre- una renglera de xocolatines, una de capses de xiclets, una de talls de pastís embasat, una d'ampolles de plàstic de begudes isotòniques, una d'ampolles de plàstic de begudes carbòniques, una de xocolatines d'un altre tipus i una d'ulleres de forner - també embasades-. L'indicatiu dels preus era fet amb números 'marcadors', com els dels estadis de futbol antics. Però -i això va ser definitiu per començar a notar una pressió al pit-enlloc de preus senzills hi havíen operacions matemàtiques complicadíssimes, de les d'arrels quadrades i números infinitessimals. Només un saberut dels bons, va pensar, seria capaç de treure`n l'entrellat. Darrerava seu notava la pressió de l`home....

Noia es va girar de sobte i va mirar els ulls malenconiosos, a tocar del seu rostre. Era el propietari del bar que havia vingut a ajudar-la amb la màquina de begudes. Què hi faig jo aquí, en un lloc tant estrany? - va pensar - Tot se sembla massa al llibre d’Alícia al País de les Meravelles, ara només cal que soni el despertador i tothom corri com un boig al voltant meu mentre aquestes fórmules incomprensibles em salten de la màquina a sobre.

Noia va esquivar l’home d’arrugues profundes i mil·lenàries i va córrer cap a la via del tren. En mig de tota la gent, com si estigués esperant-la feia molta estona, un home negre, gran com una torre i vestit de vigilant d’hotel de luxe, s’adreçà cap a ella fent uns ridículs moviments amb els braços: "Vingui, senyora meva, si s’afanya encara podrem enxampar-lo"

Ella no sabia ben bé perquè però tenia el convenciment que el gegant negre s’apressava a conduir-la cap el noi d’ulls de color de mar que havia saltat del tren en marxa no feia ni mitja hora. Es deixà guiar darrera el negre mentre aquest esquivava hàbilment els passatgers que esperaven reprendre el seu camí. Al final de l’andana, al costat d’un camí que es perdia en l’horitzó paral·lel a la via del tren, els esperava una moto tronada amb sidecar que semblava sortida d’un còmic dels anys 50.

– No hi ha trens que vagin en direcció contrària? –es va atrevir a preguntar amb un fil de veu.

Aquell gegant es va aturar en sec, va girar el cap allà dalt, damunt les amples espatlles, i va fixar els seus ulls que brillaven com dos llumins dins d’una cova en la cara esporuguida de la Noia. Ella es va sentir per un moment com aquella vegada quan era petita que a l’escola va tirar una goma d’esborrar a l’esquena del mestre, que posava un problema de càlcul a la pissarra, i com a càstig va haver d’escriure cent vegades davant de tothom: “No sóc més espavilada que els meus companys”. Com aquella vegada, la Noia va estar a punt de mentir i balbucejar un “Jo no he estat” per mirar d’apaivagar la ira del superior ofès. Però no va ser a temps de fer el ridícul, perquè sota els llumins espurnejants es van aixecar el teló d’un teatre petitó amb dues fileres de columnes blanquíssimes que se separaven suaument. “El gegant negre em somriu”, va encertar a pensar la Noia.
Aquell guia que havia sortit del no-res per ajudar-la no només li somreia sinó que li va parlar amb dolcesa com un mestre que resol per setena vegada un dubte a un alumne una mica obtús.

– Direcció contrària dius? Em sembla que no acabes d’entendre cap on va aquest tren que ara mateix reprèn el viatge. Què t’imagines?, ¿dualitats del tipus lluny – a prop, endavant – endarrere? Si és així, em sap greu desil·lusionar-te. Encara que et costi d’acceptar-ho, aquí tots els trens van cap a l’infinit. I la meva moto, també.

La Noia va estar a punt de posar-se a plorar, pensant que no veuria més el fugaç acompanyant d’ulls blaus amb qui havia comprat els bitllets per pujar al tren. Però aquelles columnes blanques es van continuar movent amunt i avall amb dolcesa sota els llumins espurnejants.

–I què et fa pensar que tirar-se del tren en marxa no és una manera com una altra d’avançar també cap a l’infinit?

Mentre l'home negre deixava anar aquest pensament en veu alta es dirigí cap a la moto amb passes llargues. La Noia seguia escoltant dins seu les paraules de l'home sense arribar a comprendre-les del tot. Hi anava pensant amb la mirada acotada i fixa a les seves sabates, cargolant-se un floc de cabells amb parsimònia, com sempre que hi havia alguna cosa que la preocupava. Per un moment havia oblidat on es trobava i l'home negre, fins que el soroll d'un motor la va treure sels seus pensaments. Aixecà el cap tot de sobte quan encara hi hagué un altre rebombori just al seu davant. El tren començava a treure fum i les rodes giraven fent saltar petites espurnes al seu pas, allunyant-se d'aquella estació, allunyant-se d'ella. Amb l'instint de començar a còrrer cap a l'andana i saltar al tren per reprendre el viatge va fer un primer pas. Però en el segon que va fer el tren ja era lluny, quedant-se sola.

- Noia, el temps sempre corre...

Va girar el cap vers el lloc d'on venia la veu i es va sentir alleugerida. L'home negre era sobre la moto amb el motor encés, mirant-la, esperant-la. Sense pensar-s'ho més es va encaminar cap a ell i pujà al sidecar. La moto es començà a moure i, sense voler-ho, la imatge del Noi li tornà a la ment. Volia preguntar-li a aquell home si el tornaria a veure aviat quan l'home li digué:

- Veus? sempre corre...

La Noia se'l mirà desconcertada dels seus pensaments esperant que hi afegís alguna cosa més, però no va obtenir cap més resposta. Va ser llavors quan, al tornar la mirada cap endavant, es va topar amb el reflex del petit retrovisor de la moto, veient-hi com tot el paisatge que anaven deixant enrera desapareixia dels seus ulls, es desfeia, s'escolava com l'aigua entre els dits...

No podia assumir tot el desconcert que l’embargava. Dubtava fins i tot de si la moto avançava o era el paisatge el que s’allunyava d’ella, inclosa l’estació d’Algun Lloc Abans de l’Infinit d’una sola sala i certa deixadesa. Es mirà l’home negre gran com una torre, que vestia lliurea amb galons i botons tots daurats -i que més aviat semblava un servent de casa rica-, i comprovà que conduïa la moto amb sidecar amb la màxima concentració. No era debades, per molt que pugui semblar mentida estaven seguint l’estela del tren que s’havia allunyat en el seu trajecte irreversible cap a l’infinit. Amb una perícia pròpia més aviat d’un funambulista de circ, havia enfilat les rodes de la moto i el sidecar a sobre dels rails del tren, les unes al carril esquerra i les altres al dret, i seguien les vies sense apartar-se ni un mil·límetre del trajecte. Això no la va amoïnar gens ni mica, al contrari, la placidesa que encomanava la bonhomia de l’home negre va fer que tot d’una es relaxés. Fins i tot es va atrevir a interrogar-lo, encara que, al deixar anar la pregunta, de seguida va adonar-se’n de que era supèrflua.

-A què es dedica vostè? -va ser el que a la Noia se li havia ocorregut.

-Sóc geògraf. -li contestà com una cosa natural i òbvia.

-Geògraf? I quina feina fa un geògraf en un lloc com aquest? -va estranyar-se ella.

-Que no saps que els geògrafs són les persones més sàvies? Faig recompte de les ciutats, els rius, les muntanyes... –afegí ell.

-A l’infinit hi ha ciutats? –preguntà ella, com volent aclarir un dubte transcendental.

-No ho puc saber- va dir-li el geògraf negre.

-Però si sou geògraf!... –l’interrogant va quedar suspès a l’aire.

-Sóc geògraf però no sóc explorador. Per ser explorador, tu hauries de saber que... –no va acabar lla frase. A la Noia tampoc no li calia.

Ara sabia el que li havia dit sense dir-ho: l’explorador era ella. Era ella la que s’havia allunyat del seu món i viatjava cap a un lloc anomenat infinit. L’home negre gran com una torre, que era geògraf, ja tenia escrit el seu paper. Ella no. Ella viatjava per conèixer el seu futur, o el seu passat, ja no ho tenia clar, perquè, a l’infinit té algun significat la dualitat futur/passat? Massa complicat, massa interrogants.

Ara tornava a sentir un desassossec inexplicable. “Tirar-se d’un tren en marxa també és una manera d’avançar cap a l’infinit” eren les paraules que ressonaven al seu cap. Volia dir alguna cosa. Volia que anessin més de pressa, molt més de pressa. Volia cridar-li a l’home negre geògraf gran com una torre: “Corri! Corri més! Corri tot el que pugui que hem d’atrapar el tren!” Però cap paraula sortia de la seva boca, la tenia paralitzada. Tota ella estava paralitzada per la incògnita del futur, per la por al passat, pel desconcert de l’infinit. Però tenia la certesa absoluta de que allà, al seu davant, estava la seva felicitat i ella volia atrapar-la.


9 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Llepolies: panetonne

18 Març, 2006 10:25
Publicat per aladern, llepolies

Canvio de tema i torno a les llepolies. Avui us ensenyaré com faig el “panetonne”, unes postres italianes que com tots sabeu són típiques de les festes nadalenques. Allà, se sol prendre acompanyat de “mascarpone”, una espècie de crema batuda. Podeu trobar diverses variants de panetonne, tal com haureu observat a les botigues pels vols de Nadal. La recepta que us proposo és la que a mi em dóna més bon resultat. De fet, abans de festes n’acostumo a fer uns quants per a regalar als amics més propers, els encanta, o almenys això diuen. Si el feu el 25 de desembre donareu el cop, us ho ben asseguro.

ingredients:

600 gr. de farina
250 cc. de llet
100 gr. de sucre
200 gr. de mantega
100 gr. de panses
100 gr. de fruita confitada (taronja)
100 gr. d’ametlles en làmines
4 ous
un pessic de sal
1 culleradeta de pell de llimona ratllada
20 gr. de llevat de forner
vainilla natural *

Es desfà el llevat en la llet tèbia i s’hi afegeix la meitat de la farina. Es remena i es deixa reposar 20 o 30 minuts fins que s’aixequi. Amb la resta de la farina es fa un con i s’hi posa la mantega fosa a punt de pomada, la sal, el sucre i els ous un a un barrejant-ho bé. Quan la farina amb el llevat hagi pujat ho ajuntem tot i hi afegim la fruita confitada tallada, les panses, les ametlles i la pell de llimona ratllada. S’engreixa un motlle alt i s’hi col·loca la massa. Es tapa amb uns draps i es deixa unes dues hores per tal de que pugi. Quan es veu ben aixecat s’hi posa una mica de mantega per sobre i s’enforna a 250º uns 45 minuts o fins que es vegi cuit.

* per donar-li un toc especial podem infusionar la llet amb una vareta de vainilla natural. No aconsello la “Vainillina ensucrada” del supermercat ja que està feta amb un producte sintètic gens recomanable, la “etilvainillina”. La fruita confitada que trobo que li escau millor, pel meu gust, és la taronja.

És important disposar d’un motlle extra alt per fer un bon panetonne, sinó, amb aquesta quantitat d’ingredients, millor repartir-ho en dos motlles.

Bon profit!!!

15 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

haiku 6

17 Març, 2006 10:50
Publicat per aladern, 俳句 haiku

des del mirador
voles en la tempesta
i al final res

9 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Amistat

15 Març, 2006 17:18
Publicat per aladern, tal com surt

Amistat és una enorme paraula que serveix per definir alguns succedanis de l’amor” llegeixo. Després em quedo pensant en el valor d’aquesta paraula, sense arribar a discernir si ben cultivada és el valor suprem, no vull perdre’m en el laberint d’aquest Minotaure. No triem la família i l’amor sempre és un regal immerescut –continuo-, però sí que triem els amics. El més important dels amics no és que hi siguin a tota hora sinó saber que hi seran si els necessitem. Un port segur si un dia naufraguem. De vegades els que es diuen amics ens fan servir de cubell d’escombraries per buidar el seu jo, d’altres ens bufetegen amb mots feridors o maldients. A mi m’agrada tenir amics que puguem anar ben lluny sense recança si un dia ens hem de demanar perdó i que l’amistat llueixi ben fort si de cas s’ha fet fosc. Comprensió total. Aquesta tarda deixarem que els cossos ens caminin, sense rumb, passeig avall fins a tocar del mar. Anirem lents, sense dir res, junts, i prop de l’estació ens asseurem a prendre un cafè. Intueixo que estarem molt de temps, minuts o anys, en silenci. Després jo diré quelcom, preguntaré alguna cosa, i tu no contestaràs. Si alces els ulls veuré aquell rastre d’humitat que parla sense moure els llavis. Comprensió total. Una amanida. Avui t’oferiré una amanida optimista que no tingui paraules cansades. Restituïda la fluència verbal, les paraules suaus acompanyaran el fru-fru de l’enciam i el tomàquet que ens ficarem a la boca. De reüll seguirem el rastre dels núvols de tempesta que s’allunyen. Foragitem la resignació. El garbí primaveral comença a arrissar el mar i ens torna a casa. Caminem amb una ànsia deliciosa. Tenim gana.


22 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Tanka 4

14 Març, 2006 16:17
Publicat per aladern, 短歌 tanka

Que llarg es troba
el camí del caliu
d’una foguera
-quan és freda la nit-
Qui em calmarà el glaç del cos?

Michel Frenc

8 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

El nou plaer

14 Març, 2006 07:39
Publicat per aladern, e-mocions

La nit passada vaig inventar un nou plaer i mentre el posava a prova per primera vegada un àngel i un dimoni vingueren rabents cap a casa meva. Es trobaren a la meva porta i discutien sobre el meu plaer acabat de crear; l’un cridava: “És un pecat!”, i l’altre: “És una virtut!”.
Kahlil Gibran

I tu, com ho veus?

4 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Palau del vent

12 Març, 2006 17:49
Publicat per aladern, paisatges

Aquest és el meu món, allà on visc, un Palau del vent. La terra on vaig arrelar, on he crescut i s’ha fet realitat tot el que sóc. Desconec si n’hi ha de millors, tampoc no és que m’importi pas gaire, aquesta és la que he après a estimar i no la canviaria per cap altra. És una terra de blaus i verds intensos, de sol i vent exorbitants, aspre i eixuta en extrem i, ensems, ubèrrima i pròdigament perfumada. Avui el sol em fereix els ulls, el vent intenta fer-me caure, i el romer i la farigola a cada passa m’omplen les narius de fragàncies.


Veieu, sabates, aquell bolet de ciment monstruós? És la Central Nuclear Vandellòs II. La primera, aquí davant, ja no funciona, però diuen que encara estarà anys i panys amb letargia radioactiva. Allà a la dreta ja se’n construeix una altra, aquesta sembla que serà de “cicle combinat”, ves a saber!... Són els peatges que hem de pagar per viure tan còmodament -i gastant més del necessari-. Millor dit, malbaratant el que en altres llocs no tindran mai. Ja sabeu que el vint per cent de la humanitat consumeix el vuitanta per cent dels recursos energètics. Però, a veure... qui està disposat a renunciar a una mínima part de les comoditats que cada dia inconscientment consumim?

Quin mar més preciós que ens regala la vista, veritat? I mira, per allà a baix passa un tren!...

Les meves sabates guaiten per sobre de la platja del Torn. Per si algú no ho sap, que no crec que sigui el cas, aquesta és la platja nudista de més anomenada del sud del país. Avui, naturalment, està deserta. Ja sabeu que si voleu millorar les vistes panoràmiques heu de venir més cap a la calor, llavors és quan se’ns mostra la “natura” més exuberant...

Al fons ja veiem L’Hospitalet de l’Infant, la nostra meta d’avui. Els hospitals medievals no s’entenien com a establiments per a persones malaltes, sinó més bé coma hostatgeries on eren acollits vianants i peregrins als quals se’ls donava allotjament i manutenció, tot i que si queien malalts també se’ls assistia fins al seu restabliment. Eren institucions caritatives i en el cas de l’Hospitalet, els sacerdots que l’administraven tenien que prestar jurament davant el bisbe de Tortosa d’atendre adequadament i gratuïtament als pobres. Per assegurar que la institució que fundava disposaria dels recursos necessaris per a dur a terme la seva tasca humanitària, l’Infant Pere va fer donació a l’Hospital i al seu administrador d’un ampli territori que anava des del torrent de la Vall del Llord fins al mar i des del Coll de Balaguer fins al riu Ullastres (Llastres).

Part de l’itinerari que hem recorregut avui. En primer terme la platja de l’Arenal, de l’Hospitalet de l’Infant, que arriba fins al barranc de Cala d’Oques, Punta de Cala Bea, i continua després per la platja del Torn, Cala Gastell i platja de l’Almadrava, punt d’inici de l’excursió. Per salvar les centrals nuclears, el GR-92 s’enfila pel Coll de Balaguer i la punta de Les Rojales, que són les muntanyes del fons i des d’on es gaudeix d’unes vistes extraordinàries.

Vessant sud del Coll de Balaguer. Gravat del segle XVIII

El Coll de Balaguer separa les comarques del Camp de Tarragona de les Terres de l’Ebre, i ha estat un dels llocs de pas obligats de tots els temps. Malgrat la seva poca alçària (140 m) sempre fou considerat com un pas dificultós com ho demostra que es bastissin hospitals per a viatgers a una banda i l’altra: l’Hospital del Coll de Balaguer, a l’Hospitalet de l’Infant, i l’Hospital de la Font del Perelló, al Perelló, del qual per desgràcia no en queden restes. A més, el castell de Sant Jordi d’Alfama, també tenia per objectiu la defensa d’aquest inhòspit territori, i sobre el propi Coll, a dalt d’un turó, encara va haver-hi una altra fortificació que fou volada el 1813 durant la Guerra del Francès.


15 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Botero i jo

10 Març, 2006 16:05
Publicat per aladern, entremesos

El boig

Vestit de dol, amb la meva barba natzarena i el meu mínim tarot negre, dec tenir un estrany aspecte cavalcant en la cua del gat d’en Botero. Els somnis se’n van de viatge, i Botero se’n va trotant fins a l’estació del metro. Amb un mocador de paper els diu adéu. El pare del gat ha vingut en tren des de Medellín. Recorda el fill al pare, el rostre encès sota un barret panamà, la corbata de seda en el coll del pijama celest, i sempre, sempre acompanyat de les seves figures desorbitades i grotesques. He de descavalcar que arriba l’avalot cafre de la mainada crespa; fora dels parracs verds, grocs i carmesí, mans i orelles colrades, corren darrere meu cridant despietadament:

- ¡El boig! ¡El boig! ¡El boig!

- L’important és riure l’últim – a la cua entre cames la meva presta ubiqüitat els ha dit. Entro a la catedral del Pi i m’enfilo al campanar. Ara sóc un esparver. Un mar de teulades crepita a la llum tèbia del sol eixit i la bugada de la Mercedes fa passar un veler blanc per sota dels meus peus. Fitant el cel immens i pur, d’un incendiat indi, els meus ulls –tan lluny de les meves orelles!- s’esbatanen fins la mida d’una sucosa taronja que em regalima per aquesta serenitat harmoniosa i divina. I queden finament dissolts, allà lluny, saturants de negres llambordes, els crits aguts, entretallats, panteixants, avorrits:

- ¡El bo...ig! ¡El bo...ig!



6 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Havanera

10 Març, 2006 08:24
Publicat per aladern, e-mocions

L'amour est enfant de Bohême,
Il n'a jamais, jamais connu de loi,
Si tu ne m'aimes pas, je t'aime,
Mais si je t'aime, prends garde à toi!
[...]
L'amour est loin, tu peux l'attendre,
Tu ne l'attends plus, il est là.
Tout autour de toi, vite, vite,
Il vient, s'en va, puis il revient;
Tu crois le tenir, il t'évite,
Tu crois l'éviter, il te tient!
Bizet Carmen

1 Comentaris | 0 RetroenllaçOs