La masia 1957
04 Octubre, 2007 19:34
Publicat per aladern,
tal com surt
La Masia 1907, el “Gran Germà a la catalana”. Qui en dóna més? Ens ho mirem ajaguts de sobines davant el televisor. A la mà tenim un refresc i a la tauleta unes patates ondulades, segurament de multinacional. L’aire condicionat al seu punt just, ni fred ni calor, hem foragitat les estacions. Que bonic és veure viure la vida! O veure-la patir, perquè a continuació ens passaran l’última del Darfur. Mentrestant, uns tornen a la masia, una mena de vacances pagades a la ruralia del 1907. Ho fan amb trampa, ells coneixen l’altre món, s’han criat en la “bona vida”. Fins i tot els falta l’èpica dels neorurals dels vuitanta, imbuïts de la fe messiànica que els demanava “tornar a la terra”, la majoria fracassats urbans que es van fondre en una terra massa àmplia i massa fonda, fins a perdre-se’n el rastre. Fracassats de la vida. Aquests d’avui han entrat en un decorat, no es moriran de gana, tenen l’avantatge de saber que el rebost està ple de vianda. No conrearan, no sembraran, no miraran al cel esperant que plogui i faci germinar el blat a l’úter pregon de la terra, graner ple o fam per demà. Per molt que s’hi esforcin, tot tindrà un regust de farsa gratuïta. Alguns, o molts, s’ho creuran tot, possiblement. S’ho creurà tothom que no s’hagi criat en la crua intempèrie de la gana. La gran majoria d’avui som pafarts. Cent anys són molts anys, no ens cal anar tan enrere. Cinquanta anys ja és uns xifra que molts conservem a la memòria, llunyana però indeleble. A mitjan la dècada dels cinquanta va haver-hi unes fredorades terribles; l’any 56 el fred va matar oliveres i fins i tot garrofers. L’aigua era un glaç pertot, als rentadors públics primer s’havia de trencar el gel per poder rentar la roba. Al barranc i a la bassa caminàvem per sobre una espessa capa de glaç. El dos de gener, dia de la Candelera, a la sortida de l’escola dos germans passaren per davant la prioral, a la porta regalaven candeles. Amb les espelmes a la mà enfilaren el camí de la masia, gairebé una hora planera. No es podien posar les mans a les butxaques. Els pantalons llargs era una peça reservada als adults. Estiu i hivern duien sandàlies, al cor de l’hivern també duien mitjons. Samarretes apelfades i jerseis de llana, tot era en va, el fred, més que a la carn, el duien incrustat a l’ànima. Magres fins a l’exageració. Cinquanta anys no són res, ho recordo com si fos ara, a l’arribar al mas aquells nens tenien la pell moradenca i els ulls plens de llàgrimes. Sense aigua corrent, sense electricitat, amb llums de petroli i de carbur, amb un escalfapanxes per cuinar, sense ràdio ni una televisió que amb prou feines s’havia inventat... què els quedava que valgués molt, però que molt la pena? La llibertat infinita de quatre horitzons que no es podien acabar mai, la llibertat d’un camp sense tanques. Tenien una vida encara sense memòria, tot un voluminós llibre per omplir. S’ha d’haver estat un nen-ocell per conèixer aquella llibertat que els infants d’avui mai no coneixeran. Després va arribar el temps de la migració, i aquell mas tants anys tancat avui s’ha fet molt vell i amb prou feines s’aguanta dempeus. Caurà quan em caigui de la memòria.
La porta
19 Setembre, 2007 10:42
Publicat per aladern,
tal com surt
Un llençol de paret escrostonat. Una porta rònega macada pels anys. Uns filferros que la lliguen amb nusos rovellats. No s’obre ni es tanca mai. Darrere no hi ha res, la teulada fa temps que s’ha afonat. Deuria ser un magatzem de vés a saber què, no me’n queda cap record. Al costat de la porta les restes d’una escala que encara aguanta quatre ferros torçats d’una barana. Completa inutilitat, no hi ha lloc on anar, ni planta ni teulat, res en absolut, només un gran buit. I un cel, avui de plom, que ho cobreix tot.
Puerta (Octavio Paz)
¿Qué hay detrás de esa puerta?
No llames, no preguntes, nadie responde,
nadie puede abrirla,
ni la ganzúa de la curiosidad,
ni la llavecita de la razón,
ni el martillo de la impaciencia.
No hables, no preguntes,
acércate, pega la oreja:
¿no oyes una respiración?
Allà del otro lado,
alguien como tú pregunta:
¿qué hay detrás de esa puerta?
Una nit a la fresca
07 Agost, 2007 11:49
Publicat per aladern,
tal com surt
Imaginem-nos un calorós dissabte de juliol a quarts de deu del vespre després d’haver fet una suculenta peixada acompanyada d’un vi blanc fesquet. Imaginem-nos que estem asseguts en una graderia provisional que alguna regidora de cultura d’algun ajuntament costaner s’ha encaparrat a instal·lar en una petita i bella cala. Imaginem-nos ara el mar quiet i molt a la vora nostra, tenim l’aigua a tocar. Veiem unes barques de pesca ancorades a prop de la riba; escoltem el rompent de les petites onades i el seu murmuri sord. Davant mateix dels nostres peus s’estén la sorra daurada encara calenta. Més enllà tenim l’amfiteatre natural de pedra falba que tanca el teatre i li dóna una íntima naturalitat a tot el conjunt... Els que no hi éreu, no podeu imaginar-vos el fidedigne i convincent decorat que els entusiastes tramoies caleros han bastit dins d'una inamovible naturalitat. Mentrestant, esperem que s’aixequi un teló inexistent. A la platja de l’Alguer representen “La filla del mar” d’Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924) Dramaturg i poeta, proclamat mestre en Gai Saber (1877) presideix el Jocs Florals de Barcelona (1899). Amb “Mar i cel” (1888), obté un èxit sense precedents i l’obra es traduïda a vuit idiomes. “Maria Rosa” (1894), “Terra baixa” (1897), i “La filla del mar” (1900), en totes mostra de manera realista la vida de la Catalunya de la seva època.
Però no és d’Àngel Guimerà ni de la seva obra, de qui jo volia parlar, que prou trobaríem qui ho podria fer millor. Jo només volia que entenguéssiu una mica –superficialment, si voleu- les sensacions que jo sentia aquell dissabte, set de juliol, a quarts de deu del vespre. Una nit a la fresca oficialment i formal batejada com Teatre a la fresca per ordre de l’autoritat competent. D’acord, notava com la ment em vagarejava mentre jo, estoic i pacient, havia de suportar com unes inexpertes adolescents potinejaven un equip de so passat de wats sense que sabessin ben bé què feien, o si més no a mi m’ho semblava. Sí, tota la disquisició precedent només era per dir que, de cop i volta, sense saber d’on em venia tal impuls, vaig sentir unes ganes irrefrenables d’aixecar-me, anar cap a taula mescladora que ens estava martiritzant, agafar el micròfon d’una revolada i, amb veu greu i cerimoniosa, cridar ben alt: “Atenció, si us plau, es prega al senyor Pere Saragatona que acudeixi a la porta d’accés. Repetim, el senyor Pere Saragatona el demanen a l’entrada”. Com ja deveu imaginar, i encara em pregunto per què, no vaig fer res de tot allò. Potser simplement va ser perquè sabia que ningú no m’hagués entès. L’obra va estar força bé; la nit, encara millor.
Peatge cap al desconegut
18 Maig, 2007 13:58
Publicat per aladern,
tal com surt
Qualsevol dia em despertaré i me n’adonaré que encara em queda un bri de forces per prendre una darrera decisió. Agafaré un petit destraló i amb calma cerimoniosa aniré tallant tots el fils que m’uneixen a la teva (i)realitat. I ho faré curosament, amb l’ancestral saviesa del jardiner que esporga l’arbre que més s’estima. En acabar, llençaré les deixalles al pou de l’ahir. No tinc mòbil ni portàtil ni PDA, tampoc GPS, iPod, ni cap dels deu mil ginys que cada dia em vomites a la cara. Que trist veure pel carrer els zombis amb un mòbil a l’orella i la mirada perduda, com autòmats que es mouen per la voluntat d’uns fils invisibles, aliens a qualsevol somriure que els puguin regalar. Cogito ergo sum, deien els savis de l’antigor. Ara s’escau dir: Existeixo en tant que bloguejo. Perquè tu ets omnipresent arreu on vagi –i em resisteixo a creure que també siguis omnipotent- i sento tothora el teu alè damunt meu. Orson Scott Card va escriure sense saber-ho el teu futur. Nosaltres no som res més que fileres de formigues que caminem sense voluntat pròpia, un nombre qualsevol d’un immens rusc planetari on una sola consciència ho dirigeix tot. M’escaparé allà on no puguis trobar-me, a les regions més ignotes de l’univers, als cims més alts que tan sols poden assolir els gegants, allà on regna el delitós vent de la quietud i el soroll és proscrit: la part més profunda i íntima de mi mateix. Sé que arribarà aquest dia només per la meva voluntat. Mentrestant, demà matinaré i aniré a perdre’m per Lo Parrissal. No, tu no hi seràs; estaré sense cobertura, sense connexió. Només pot venir ella, perquè ella és tot el que demà necessitaré per ser feliç.
Llampugues
12 Maig, 2007 09:38
Publicat per aladern,
tal com surt
Mercaders al Temple
20 Abril, 2007 18:02
Publicat per aladern,
tal com surt
No vull llegir mai més.
Llibres? Quins llibres?
Abans jo pensava que els llibres es feien així:
el poeta arribava, mig obria la boca
i de llampada, l’inspirat ximplet,
començava a cantar.
I això era tot!
Ara m’he convençut que els pistrincs
són el migrat ferment de la creació.
Tan sols dues paraules viuen i s’engreixen:
l’una és “fill de puta”, l’altre és “omplir l’olla”.
Com es pot cantar amb aquestes dues paraules
a la vida, a l’amor, a la rosada i a la flor?
Entre la usura del guany, l’efímera fama,
la popularitat del mediàtic i el share
de la televisió, es passeja el cadàver
del poeta. L’autor, com un gos falder,
va amb el coll agafat per una cadena.
Som nosaltres els qui hem creat mites,
el tretzè dels apòstols, amb supina
ignorància vers l’obra del venerat Goethe.
En tenim prou de l’abrilada mercaderia
que només té estètica a la coberta.
Aquesta
gent que surt un cop a l’any,
com s’atreveixen a dir-se escriptors
i a fer estúpidament de xerraire,
nafrats per l’or i la ronya que ulceren la vida?
D’acord, ens ho hem ben buscat. I jo els diria:
“La més insignificant partícula de la vida
té més valor que tot el que heu escrit i escriureu.”
Entre inflades riuades, l’ossada de Les Rambles
m’ha trepitjat l’ull de poll. Saps?
He saltat sobre algú per clavar-li les dents.
Els curiosos es llancen amb espasmes d’ofegat
per damunt dels llibres a través del meu ull.
No passarà res. Vindrà la nit
i d’una queixalada ho engolirà tot.
Vegeu com el cel envileix de nou,
amb la mà de la traïció esquitxant monedes
en forma d’estels.
La solpostada s’estremeix tot morint-se.
Quina bogeria!
V. Maiakovski –remix-
(he barrejat frases de Maiakovski i de meves i ha sortit això. Ben
actual)
Flaixos de biaix
04 Abril, 2007 08:46
Publicat per aladern,
tal com surt
Veure'ls volar
05 Maig, 2006 02:38
Publicat per aladern,
tal com surt
Amic Pere.
Et puc anomenar alguns ocells que no seran de cap llibre, si no és que
consideris la vida mateixa un llibre. Aquests que et citaré, desordenadament,
sense seguir cap cronologia en el temps, estan associats cadascú a un fet, a
una etapa de la meva experiència vital, que com molt bé tu saps ja comença a
ser dilatada.
Per començar,
deixarem de banda els que ara volten per aquí a prop, desvergonyits
beneficiaris de la urbs que tot ho admet i empara. Els coloms que tot ho
escagassen, el pardal comú, temerari com el que més, els que amb saviesa o
traïdoria s’han escapat de la gàbia domèstica: canaris, periquitos etc. I
creu-me que no és rar veure’ls volar de balconada en balconada. Algun cop, més
rarament, s’ha apropat fins a la meva terrassa un pit-roig solitari. Fins i
tot, crec recordar que una vegada veig veure una cadernera. I ara, el record
d’aquest bonic i delicat ocell cantaire, em fa recular molts i molts anys enrere.
D’infant vivia en una masia, ben lluny de la ciutat. Jo era molt petit, però com si fos ara mateix que veig aquell home que pujava al mas molts dies festius –el que no recordo és en quina època de l’any- amb l’afany de caçar caderneres. Exclusivament caderneres. Les atrapava amb vesc, que com deus saber s’unta en uns vímets prims per tal de que s’hi enganxi el moixó. Així ho feia ell, anava fins a la bassa i a la vora del rec que conduïa l’aigua del sobreeixidor, hi clavava els joncs amb el vesc. Només calia esperar a que acudissin els confiats ocellets a beure i quedessin les seves ales enganxades als bastonets. Aquell home era sabater. Sabater d’aquells d’abans d’adobar calçat, com el pobre Llàtzer. Al carrer de la Galera tenia la seva botiga el sabater ataconador. Molts cops, al sortir de l’escola, passava jo per davant de l’aparador i em quedava mirant l’estesa de gàbies amb ocells que penjaven darrere els vidres. Aquestes són les meves caderneres, pensava. I sentia com si un neguit se m’hagués quedat empresonat no sé on.
L’estornell. Centenars d’estornells. Milers d’estornells. Centenars de milers d’estornells. Arribaven a començaments d’hivern o ja entrat aquest, tapant el sol com una plaga bíblica. De sobte, com un sol home, com un sol ocell baixaven al terra i desapareixien sota els bancals d’oliveres a la ràpida captura d’aquella oliva somaia que ja havia caigut de l’arbre. Havent fet net, l'estol tornava a envolar-se amb la mateixa celeritat que havia aterrat, anant la piuladissa a cercar un altre banquet.
Les omnipresents orenetes, puntuals anunciadores de la primavera. Veloces, elegants i xerraires, que cap any falten a la cita i ja es troben el niu a punt sota els balustres i sota les pestanyes de les teulades. Trobo, i no sé si m’enganya la meva percepció urbana, que abans d’orenetes n’hi havia més; entre altres coses, rumio, perquè abans també hi havia més bestiar de peu rodó i naturalment més mosques. La vida d’ara, polida i asèptica, ens dóna comoditat però també mata la diversitat, crec modestament i no valoro si anem millor o pitjor.
El tord i la perdiu. El tord i la perdiu de l’època de caça i els caçadors desenganyats que voltaven per la finca a la recerca de la captura que se’ls resistia. Després esperaven el tard, el ranvespre. I recordo que sempre l’esperaven d’esquena a les muntanyes del nord i mirant el mar llunyà, com si d’allí hagués d’arribar alguna cosa. No sé què, ni sé per què el feien, aquell ritual. ¿Seria per aquelles perdius tardadores que saltironaven per sota els avellaners?
Però el tord que tenia més a mà era aquell que havia caigut a la ratera (sí, llavors encara paràvem rateres, i força que xalàvem). També queia alguna que altra merla, però no estic segur si ens les menjàvem; com si hagués sentit dir que l’ocellot de plomatge negre no fos apte per a la boca. Però ja se sap, en aquell temps el que més abundava era la gana, i alguna merla deuria haver anat a parar a la cassola, segurament.
En canvi, les perdius, les que més recordo són de l’època de l’Almadrava. Aquell crit tan peculiar als capvespres, aquell vol gallinaci per entremig de la garriga, sempre en parelles, ara batent ales, ara caminant, adés saltironejant. Una vegada, al temps de criar, deuria de ser per força a l’entrada del bon temps, anava jo tot sol per aquelles barrancades feréstegues, aquells profunds engorjats que davallen de les Moles del Taix, quan vaig topar-me amb una perdiu i tota la seva llocada. Al apropar-me per veure’ls millor –no tenia cap intenció de fer-los cap mal, és clar- la mare se’m va encarar mentre els pollets es dispersaven fora del camí. Al cap d’uns segons la mare s’allunyà deixant les cries... amagades i invisibles! No vaig ser capaç de veure’n cap ni una. Mirava i remirava el lloc on havien desaparegut i ni rastre d'elles. El seu mimetisme s’havia confós amb el terreny de tal manera que era impossible descobrir-les. Guaita tu si n’és de sàvia, la natura! O l’instint de supervivència.
Del mas també recordo molt bé l’esparver i el corb. L’esparver, quan caça, és el rapinyaire que més bé mostra la seva silueta inconfusible. Sembla que es quedi immòbil dalt al cel, només amb un lleuger aleteig, completament aturat i espiant la seva possible presa, un ratolí de camp o qualsevol petit rèptil. De ben petits ja vam aprendre a distingir-los. En canvi els corbs no m’han agradat mai. Llavors em feien por, de més gran, fàstic. Això últim va ser l’any setanta-un a Bètera. Però allò que veia no eren corbs, impossible. Era quelcom més monstruós, negres com el carbó i més grans que els voltors. Eren legió i rondaven tot el sant dia els erms polsosos on nosaltres, pobres diables, fèiem la instrucció. S’apropaven fins a les mateixes parets del campament a buscar la seva ració de ranxo. Aquella potinga fastigosa que nosaltres no ens podíem empassar de cap de les maneres per la gargamella avall, a aquells ocellots els engreixava de quina manera. Però ara que ho penso, el seu fàstic potser només era una associació d’idees per trobar-me jo en el lloc on em trobava en contra de la meva voluntat.
També he vist moltes àligues, de no sé quina classe, tot i haver-me comprat en aquell temps una "Guia dels rapinyaires de Catalunya". Sí, àligues a l’Almadrava sobrevolant, molt i molt alt, els conreus d’oliveres i garrofers de vora el mar. Crec que les veia ja ben entrat l'estiu, a primera hora del matí o quan la tarda ja davalla i la calor deixa d'apretar. Volaven descrivint amplis cercles i també gairebé sempre de dos en dos. Una vegada una em va espantar. Anava jo en una de les meves solitàries excursions pels Dedalts de Vandellòs, quan al voltejar el cim de la Cabeça Negra va aparèixer de sobte una àliga immensa per sobre del meu cap, a tocar d’un cop de pedra. Sense exagerar, et diré que la seva envergadura era de més de dos metres de punta a punta de les ales. Quina preciositat i quina elegància en el vol! De primer va ser un espant, trobar-me-la d’aquesta manera, però tota la resta de la seva visió va ser un goig difícil d’explicar.
De l’època de la infància al camp, només t’he dit alguns dels ocells que més record m’han deixat. Però n’hi havien d’haver hagut molts més, segur. Ara també em ve al cap el puput, un ocell de no gaire fama, però que a mi em cridava molt l’atenció pels seus colors llampants i la seva cresta. Recordo molt el rat-penat que sortia a l’entrefosc, que no és un ocell, però també vola. També la fantasmagòrica silueta d’alguna òliba, ja entrada la nit, ens sorprenia a vegades. Un cop, viatjant per la Conca de Barberà, vaig trobar mort a la carretera un duc preciós, amb el seu pit blanc i el característic plomall a les orelles. Deuria haver tingut la mala sort de topar amb alguna línia elèctrica.
En fi, per no cansar-te no m’allargaré amb tot el que m’he trobat anant a caminar per aquests móns de déu: tudons, garses, pica-soques, mallerengues i no sé quants ocells més. També hauries de saber que he baixat més d’una vegada al delta. Un cop, acompanyat d’un amic biòleg que es dedica a això que ara està tant de moda, a organitzar sortides al camp per als nens i nenes de les escoles. Ja no t’explico tot el que vam poder veure allà baix acompanyats d’un guia expert. A més, tu aquella zona ja la coneixes prou bé i és sobrer tot el que jo pugui afegir.
Encara que no en siguin estudiosos, n’hi ha que la seva afició predilecta és observar ocells. Jo no em comptaria entre aquests, només et puc dir que la meva afició és observar tot el que em trobo.
Paisatge sense figura
17 Abril, 2006 10:48
Publicat per aladern,
tal com surt
Estimo el silenci que res no demana, i no és estrany. Les paraules moltes vegades volen ocupar el lloc del pensament. Massa sovint suplanten els sentiments. Estimo les hores grises d’avui, igual que puc estimar els dies assolellats. Ullades de sol esparses descabdellen trames ocres en un cel de fang, la timidesa matinal no gosa sollevar núvols baixos de plom. Ah! si un dia pogués sobrevolar horitzons saltant del fil opressiu al buit i deixar-me emportar cap a altres llocs pel vent. Estimo el vent que tot ho mou, fins i tot els batecs del cor. Si no m’atenys, quedo a les mans de la més absoluta foscor. Per sobre de tot, t’estimo a tu.
Amistat
15 Març, 2006 17:18
Publicat per aladern,
tal com surt
“Amistat és una
enorme paraula que serveix per definir alguns succedanis de l’amor” llegeixo. Després em quedo pensant en el valor d’aquesta paraula, sense
arribar a discernir si ben cultivada és el valor suprem, no vull perdre’m en el
laberint d’aquest Minotaure. No triem la família i l’amor sempre és un regal
immerescut –continuo-, però sí que triem els amics. El més important dels amics
no és que hi siguin a tota hora sinó saber que hi seran si els necessitem. Un
port segur si un dia naufraguem. De vegades els que es diuen amics ens fan
servir de cubell d’escombraries per buidar el seu jo, d’altres ens bufetegen
amb mots feridors o maldients. A mi m’agrada tenir amics que puguem anar ben
lluny sense recança si un dia ens hem de demanar perdó i que l’amistat llueixi
ben fort si de cas s’ha fet fosc. Comprensió total. Aquesta tarda deixarem que
els cossos ens caminin, sense rumb, passeig avall fins a tocar del mar. Anirem
lents, sense dir res, junts, i prop de l’estació ens asseurem a prendre un
cafè. Intueixo que estarem molt de temps, minuts o anys, en silenci. Després jo
diré quelcom, preguntaré alguna cosa, i tu no contestaràs. Si alces els ulls
veuré aquell rastre d’humitat que parla sense moure els llavis. Comprensió total.
Una amanida. Avui t’oferiré una amanida optimista que no tingui paraules
cansades. Restituïda la fluència verbal, les paraules suaus acompanyaran el
fru-fru de l’enciam i el tomàquet que ens ficarem a la boca. De reüll seguirem
el rastre dels núvols de tempesta que s’allunyen. Foragitem la resignació. El
garbí primaveral comença a arrissar el mar i ens torna a casa. Caminem amb una
ànsia deliciosa. Tenim gana.
Marcejar
01 Març, 2006 14:52
Publicat per aladern,
tal com surt
Se m’escapa de les mans un febrer per les vies mortes, liquidat de gatzara carnavalesca i deixant pas a la malenconia d’un dejuni que no toca. Marcejo espès de versos. Com el d’avui, rentat de vent, no veuràs gaires sols tan proclius. Sóc aquí imbuït d’un ordre casernari i sóc mig feliç, vestit de pensament teu. No crec que arribis a comprendre les meves fugues, tota estació té els seus alts i baixos. Ara mateix, em passejo pel picarany i no hi trobo res del que tu em deies: pendissos d’oliveres i espessos emparrats de raïms mel·liflus, que s’enfilen per les parets de les masies. Del temps que vam conèixer en queda una teulada aterrada i monyons de marges esbaldregats. Torço el pas i no diré que trobo millor la terra erma, esbarzers i argelagues fan una emmusteïda boscúria. Però no tot és guaret a repèl, a tort i a dret s’alcen ruscs d’obra nova: els nous rics, com una plaga de tèrmits, construeixen la lluna en un cove. Els noms fan la bleda: flor del camp, aquí mateix, castellmoster, aturonat, erbossers, més enllà del barranc; tots esgarrinxen el diccionari. Perviu algun topònim, planes del puig, de quan encara no s’ensenyava l’oxímoron. Mira què et dic ara, aquesta gent em rellisca molt i al nostre món li han fet una cara nova, em dedicaré a l’espàrrec de marge. M’eriço de punxes, i em torna fins a la gola com un regust de tu mentre m’esparraco per sota els garrofers i sento cruixits de branques trencades. Ja saps que sóc astut, i al resseguir els brots tendres que se’m donen a la mà, em reconec una manera de ser jove explicat en termes d’afecte. Aquest vespre et faré un sopar que te’n lleparàs els dits. És el que et proposo i després triaràs tu, no sempre s’ha de fer l’amor en dejú. És tot el que et puc dir del desfici d’avui, no sé si tu vols construir un altre discurs.
La reina de la nit
27 Gener, 2006 17:03
Publicat per aladern,
tal com surt
Ja ho veus,
Wolferl, acabes d’obrir els ulls i sembla que tothom ja hagi de parlar de tu.
Au, petit, no tinguis por, que ta germana Nannerl ja sap fer anar el bressol.
Tenir un pare violinista i compositor no deu ser el millor regal del món, dic
jo. Per què, sinó, hem de parar taula o anar a dormir al ritme d’una cançó
qualsevol? I ja no et dic res de caminar pel carrer a un pas rítmic determinat pel
progenitor. I què me’n dius d’endevinar les notes de les campanes de Salzburg?
Tot això et diverteix? És clar que, sent la Nannerl tan espavilada tu no has de
ser pas menys. Vegem, per què agafes aquest clavicèmbal si no t’hi cap a les
mans? Vint-i-set de gener... no pots ni imaginar-te d’aquí a dos-cents cinquanta anys
el que dirà de tu mig món! Et faràs un fart de viatjar, ja t’ho dic ara jo.
Emperadors, reines... tots s’ajupiran als teus peus. El Papa et donarà la
màxima condecoració: La Croce della Speron d’Oro. Seràs precoç en tot,
menys potser en amors, i la jove cantant Aloysia se’t quedarà a Mannheim. Però
mira si dóna voltes el món, que quan vagis a Viena trobaràs la germana petita
d’aquella, la Constanze, amb qui finalment et casaràs. I les passareu de tots
colors, amb més salut i amb menys, dies grassos i dies sense escudella per fer
passar la gana. Per fer bullir l’olla qualsevol encàrrec et serà bo. Pensa,
perquè vegis, que la teva obra més universal, La flauta màgica, la
composaràs enmig de moltes obres, quan més et bulli el cap. Una d’elles serà un
rèquiem que per poc no acabaràs. Això serà cap allà al mil set-cents
noranta-un. Falta encara prou. Jo, d’aquí a dos-cents cinquanta anys, em quedaré
escoltant la Callas –aquesta no la coneixeràs. Llàstima, perquè t’hauria
agradat- com interpreta La reina de la nit. Que famós que seràs, Wolferl!
Remembrança dels Degotalls
18 Gener, 2006 15:50
Publicat per aladern,
tal com surt
Barbamecs, una grenya a l’aire dient beneiteries i mirar-nos el melic, després d’haver-nos rigut de nosaltres mateixos i de mig món. Va Lluïset, passa’m la bota que tinc set! Llençats pel terra i sense self-service és com endrapem millor, sobre les pedres, que avui encara no ens fa mal cap os. Tot arribarà, bon minyó, tot arribarà. A quina hora surt avui, el sol? Afanya’t Anton, que se’ns escaparà el tren (el camí fa pujada i me’n vaig a peu). Així és com mataven el temps uns que no tenien res millor per fer, matinades lleganyoses i trescant tot el dia amunt i avall. Cap camí no tenia punxes, i si les tenia, ells no les veien. Ai! si llavors haguessin sabut que el camí havia de ser tan llarg...
El camí dels Degotalls no serà el més conegut, ni possiblement el més concorregut. No tindrà la mateixa advocació que altres llocs de la muntanya santa. Però per a mi sempre serà aquell lloc on sempre fèiem cap a l’hora de dinar. Monuments d’honorança i majòliques en tot el recorregut, encant discret i ombra acollidora que s’agraeix, sobretot a l’estiu. Molts cops havíem anat al monestir a ballar sardanes, i si el camí era d’espardenya el dinar havia de ser forçosament de fiambrera (sí, fiambrera, que llavors encara no havíem après a dir carmanyola). El millor lloc: sens dubte els Degotalls.
No trobarem cap català, o molts pocs, que no hagi estat algun cop en la seva vida a Montserrat, tant és que sigui o no creient, agnòstic o ateu. La muntanya santa exerceix una atracció poderosa sobre el nostre poble, més enllà del caire religiós o festiu, i és sens dubte un dels primers referents patriòtics que tenim. Llegeixo avui que el Departament de Cultura es preocuparà de restaurar el 'Primer Misteri de Glòria', conjunt escultòric realitzat per l'arquitecte Antoni Gaudí i l'escultor Josep Llimona que va resultar malmès pels aiguats de l’any 2000. Que així sigui. Dit amb propietat: Amén.
La Teresa de l'Ovidi
12 Gener, 2006 09:06
Publicat per aladern,
tal com surt
Ahir el Turrai em va deixar un
comentari, dient-me que esperava escoltar l’Homenatge a Teresa en el meu
bloc. Tot va venir perquè ell parlava en el seu de l’Ovidi Montllor, el nostre gran
cantautor, fill d’Alcoi, que per desgràcia
tenim tan oblidat. Li havia comentat que jo, quines casualitats, també feia
dies que pensava dir alguna cosa de l’Ovidi, però que encara no ho havia fet
perquè una cosa que tenia mig començada em semblava que era una bajanada o una
gatamoixeria i, és clar, havia anat a parar a la paperera. Bé, davant les
circumstàncies, aquí teniu la seva impagable veu i també una mena de collage
improvisat.
Com un record
d’infantesa m’acompanyen les teves notes, Ovidi. Sempre
recordaré la teva veu, pregona i sàvia, que m’estripava l’ànima
mentre cantaves la Teresa. Deuria ser ballant el vals amb
ella, i potser fou l’últim fet remarcable de la nostra
adolescència, que varen saber els nostres llavis desclosos entendre’s amb algú
que estimés. Rèiem, abans que un bombardeig
d’hormones a la sang la tornés boja i ens trobéssim sense saber què fer. Tots els
xiquets la seguíem, aquella ruta per descobrir. I en un solar
apartat -tot el món al nostre l’abast- ens instruíem en els
misteris més grans que té la vida al seu voltant. Mig
retreta, mig descabellonada, la vergonya s’anava diluint:
una ullada furtiva ens mostrava les cuixes d’alguna
passavolant. D’un conco patíem sermons i ens donava
lliçons que no necessitàvem. Les que volíem eren d’anatomia dels
cossos que anaven mudant. Fins que un dia arribà la revolta. Ella ens va
dir d’on veníem –des del 68, ja no era de París- i que els
reis d’Orient eren romanços de la vora el foc. No existien reis,
ni follets ni fades, només al TBO i prou. Tampoc ni llops ni
esperits se’ns menjarien la mà amb que ens havíem masturbat. Ens parlava
de l’amor lliure entre els sexes variats com la cosa més
bonica que s’hagués vist mai. Era maca i preciosa la
lletra de fes l’amor i no la guerra, malgrat els qui, sense
pecats per explicar, lliguen cors només per fatxendejar. Ens ensenyà
a ballar molt i molt abraçats. També a cantar i a
estimar coses que deien que era pecat. D’això ella era una
mestra, filla de totes les revolucions, la que més sabia que
cal moure l’estaca per poder moure el món. Amb una floreta al
cap vingueren els hippys, i ens digueren que el puny alçat i un
mocador negre al coll eren rèmores del passat. Es portaven
mil colors i faldes llargues, transparents i vaporoses com
el seny després d’un gintònic i un cigarret de maria per
fer la viu-viu. Vas ser la riota dels grans, ais! revolta,
tu sí que vas acabar malament. I la mestra més volguda d’aquells
milhomes, va passar a mans dels infants que venien
després. Ara de gran comprenc com va valer
la pena viure tan intensament, tot el que per tu sent la
memòria, ningú ja no m’ho pren. Trec la pols a les cançons i et llance
un homenatge per viure-les de nou. Avui escampo als quatre
vents aquest cant, rogallós d’haver viscut molt. Com un
record d’infantesa m’acompanyes, com la carícia més sensual sempre et
recordaré a tu, Teresa. Lletres per no oblidar, ballant
el vals que no s’havia d’acabar mai.
Plourà felicitat
08 Gener, 2006 09:38
Publicat per aladern,
tal com surt
Plou. Fa mal dia per anar de rebaixes. Encara que
tot és relatiu, la processó sempre va per barris. La dita ens recorda, amb
aquella fina ironia que la caracteritza, “carrers mullats, calaixos eixuts”,
tot i que avui només sigui cert per a les botigues de barri. L’Illa Diagonal i
Diagonal Mar aposten sobre segur, tenen el números fets abans d’obrir portes,
saben que són immunes als capricis de la meteorologia. Cap diluvi
circumstancial no aturarà aquesta allau humana armada de l’irreductible frenesí
comprador que es repeteix cíclicament. L’Arcàdia s’ha materialitzat per fi i
els nous profetes es diuen Maximo Dutti, Cristian Dior, Lacoste, Nike o
Benetton, el més terrible que ens pot passar és quedar-nos out of fashion.
Ben mirat, la humanitat sempre ha necessitat dels seus ídols. Què són, sinó un
mitjà per proporcionar-nos aquella felicitat que constantment anhelem? Però els
bons ídols d’ara, igual que els d’abans, també ens demanen sacrificis, sempre
s’ha de pagar un preu. El ritual exigirà sacrificar la Visa, la Master Card o
l’American Express, requisit indispensable per tal que se’ns doni el
vist-i-plau al nostre passaport cap a la felicitat suprema. Ai d’aquells que la
tinguin caducada o exhaurida! Ja poden mirar al cel, que res no lis plourà. Per
obtenir la gràcia s’ha de ser dòcil i obedient amb la litúrgia: treballa avui,
fes hores extres, no perdis el temps dedicant hores a la parella o a la
família, sigues fidel a l’empresa, refugi totpoderós, creada a imatge i
semblança de l’amo només per a donar-te una nòmina. Si segueixes tots els
manaments assoliràs la beatitud divina: demà podràs anar als grans magatzems.