Postals noruegues (Vigeland)

22 Agost, 2007 07:28
Publicat per aladern, postals

Adolf Gustav Vigeland fou un dels més grans escultors noruecs. La seva fama es deu sobretot al Parc de Vigeland, una àrea a l'interior del Frognerparken d'Oslo on estan exposades dues-centes de les seves escultures i d'altres treballs. Després que Noruega aconseguís la independència pacífica de Suècia, el 1905, Vigeland va arribar a un acord amb l’ajuntament d’Oslo per el qual, a canvi de casa, manteniment, materials i ajuts per treballar, tota la seva obra quedaria en mans del municipi i, després de la seva mort, la seva residència es convertiria en un museu. Vigeland va estar treballant en la seva creació monumental entre els anys 1907 i 1942. L’obra escultòrica de Vigeland ocupa l’extens passeig central d’un parc de més de 300 hectàrees, el qual els habitants de la ciutat disposen lliurement per al seu esbarjo, incloent-t’hi a l’hivern la pràctica de l’esquí de fons.

Col·locat al centre del conjunt escultòric, s’hi troba el Monòlit. Es tracta d’un bloc únic de granit que s’alça sobre una planta octogonal escalonada. Té 17 metres d’alçada i està esculpit amb 121 figures humanes despullades i entrellaçades.

Tota l’obra d’escultures i baix relleus de bronze s’inspiren en el cicle de la vida i evoquen tots els seus moments: el naixement, la infància, l’adolescència, l’amor, la maduresa, els fills, la família, la vellesa i la mort.

Les escultures en bronze, sobretot les que volten la font, més que agradar-me em produïen una mena de desassossec. El conjunt em recordava el nostre art funerari.

En canvi les escultures fetes amb granit em van impressionar, tenen una rara bellesa i una intensitat o energia latent. Ens van explicar que el mèrit més gran de Vigeland va ser donar-les-hi una textura que al tacte et fes sentir la força i el realisme del relleu corporal.

I parlant del “tacte”, pel que es veu, sembla ser que molts(es) se senten atrets per comprovar in situ el realisme d’aquesta textura.

 

Al final del parc trobem la síntesi de tota l’obra de Vigeland. S’anomena La roda de la vida “Livshjulet”, en la qual set figures humanes –quatre adultes i tres infants- s’entrellacen formant un cercle.

 

 

2 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Postals noruegues (VI)

15 Agost, 2007 16:35
Publicat per aladern, postals

 

En la fonètica de la llengua noruega, el fonema g+e sona com el nostre gue. D’aquesta manera el mots Bergen, Stavanger o Vigeland, sonarien com Berguen, Stavanguer o Vígueland.

L’Oslo que vam trobar a l’arribada el dia abans que finalitzés el nostre periple nòrdic, era una ciutat lluminosa, a diferència d’una setmana abans quan aterràvem en el seu aeroport i passàvem, en un instant, d’un sol de mitja tarda a una fosca nit de pluja. Aquest divendres tot era diferent, el sol lluïa i el color del cel era el d’un blau acabat de rentar. Quatre núvols blancs no trobaven el seu lloc i corrien d’aquí cap allà només per recordar-nos que en aquest país no pots amagar mai l’impermeable. Si no fos per nosaltres i per la resta de turistes que deambulàvem pels carrers més cèntrics, Oslo hagués pogut passar per una ciutat desèrtica, això sí, amb totes les botigues obertes. Ja ens havien explicat, i cal recordar-ho, que tots els noruecs fan massívament les vacances al mes de juliol. Les obres als carrers i a les carreteres, en aquesta ciutat i en les anteriors que havíem visitat, estaven totes aturades, la maquinària d’obra pública dormitava a plena llum del dia. La catedral (Domkirke) també estava en restauració i vestia un vel de dalt a baix. Oslo està ubicada al final d’un fiord de 107 km situat al sud-est de Noruega, anomenat precisament Fiord d’Oslo. A nosaltres ens va fer tota la impressió de ser una ciutat tranquil·la, gran però no massa, i visiblement neta i endreçada (neta com la nostra ciutat, només els dos minuts següents d’haver passat un exèrcit d’escombriaires!). D’aquest viatge podria explicar moltes anècdotes, ara en diré una: en tota l’estada al país, capital inclosa, no vaig sentir ni un clàxon, fins i tot vaig arribar a pensar que allí els cotxes els fabriquen sense botzina.

 







La primera parada que fem en el nostre llarg viatge cap a Oslo és en aquest petit poble, bonic perquè sí, anomenat Flekkefjord.

Bastants quilòmetres mes endavant voregem, sense aturar-nos, la històrica ciutat de Kristiansand. Passada aquesta població en aturem a dinar al Noas Ark, un curiós hotel enclavat a l’entrada d’un parc temàtic a l’estil Port Aventura. Només per uns quilòmetres, l’autopista “a la noruega” ha passat a tenir dos carrils en cada sentit. Aquí deixem la E-39 (de baixada) que passa a dir-se E-18 (amunt cap a Oslo)

Aquest és un paisatge típic del sud del país: els turons amorosits pel verd s’estenen fins l’horitzó o s’aboquen al mar.

I aquest és un dels racons que et trobes a cada pas: un amarrador de iots i barques de qualsevol classe. Ens van dir que solament Oslo, una ciutat de cinc-cents mil habitants, compta amb una flota de 50.000 iots.

A mitja tarda fem cap a Oslo. Entrem a la ciutat per la banda de la seva zona portuària i un dels edificis que destaquen és el del seu ajuntament. Aquest és l’ajuntament d’Oslo, on s’hi organitza la cerimònia anual del Premi Nobel de la pau, l’únic Nobel que es lliura fora de Suècia.

A tot Noruega es pot copsar la gran afecció que tenen per l’art escultòric. En trobes de tota mena i en qualsevol lloc, com en aquest passeig, on uns grans blocs de granit de diverses formes formen un bell conjunt. Tots tenen només una de les cares finament polida, la qual cosa li dóna a la roca un tacte únic.

Diverses façanes d’edificis que deuen atresorar totes les rames de l’art i la cultura. Ens van dir que podíem visitar una exposició de Munch, però el temps és el que és i no s’estira i s’arronsa.

Unes vistes del port amb una perspectiva de la fortalesa d’Akershus. Restaurants a bord de vaixells permanentment ancorats, per la vora del moll. Creuers, velers i iots de tots els estils. A que vénen ganes d’agafar-ne un i començar a navegar?

El Palau Reial, residència dels reis noruecs, amb una guàrdia ornamental a la porta principal. Es pot fer una visita guiada per l’interior del palau. A l’exterior et pots moure lliurement sense que notis cap mena de vigilància aparent.

El Palau Reial està envoltat d’un gran parc sense cap mena de tanca, a l’estil noruec. Compta amb estanys, grans arbres i molta gespa, i qualsevol pot anar-hi i estirar allí la seva tovallola per prendre el sol o fer el seu pícnic. Vaja, com un palau que jo sé de més a la vora!

I aquest és el Radisson Sas d’Oslo. A la planta disset vam passar l’última nit blanca a Noruega pensant quan hi tornaríem.

 

Encara et sorprens d’aquesta llum?

La inacabable llum del nord?

No vulguem quedar-nos-la.

Un desig d’Odin l’ha conquerit

i amb ella ha forjat, translúcides

com els cabells d’una Valquíria,

les nostres cares immarcescibles

a les portes de Vigeland.

 

 

 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Postals noruegues (V)

12 Agost, 2007 12:29
Publicat per aladern, postals

Durant el viatge ens vam assabentar que Stavanger ha estat escollida Capital europea de la cultura del 2008, distinció  que compartirà amb la ciutat de Liverpool. Els noruecs se senten molt cofois amb aquest esdeveniment i s’han abocat a fer grans obres i reformes a la ciutat. S’ho poden permetre de sobre, no debades Stavanguer és la capital de la indústria petrolera de Noruega i una ciutat eminentment financera i cosmopolita, ensems que posseeix una dilatada i rica història. El petroli els noruecs el van començar a explotar a la dècada dels setanta en els rics jaciments del Mar del nord. En l’actualitat és el tercer país del món en exportació de cru i carburants, darrere l’Aràbia Saudita i Rússia. A Stavanger existeix l’únic museu del petroli de tot el món, un espectacular edifici a la vora del port que imita una gran plataforma d’extracció.

 

Però no és pel petroli que nosaltres som a Stavanger (de fet, la ciutat amb prou feines la coneixerem, ja que el nostre allotjament -el Rica Forum Hotel-, es troba situat a dotze quilòmetres del centre), sinó que som aquí per conèixer i admirar les belleses naturals d’aquesta regió. Avui visitarem el fiord de Lyse (Lysefjorden) i després farem l’ascensió a un mític cim, famós a tot Noruega i conegut arreu: l’espectacular Preikestolen.

El Rica Forum Hotel es troba força lluny del centre de Stavanger, però com sigui que aquesta ciutat està voltada d’aigua per tot arreu, les distàncies aquí no compten gaire, si no viatges per terra ho fas pel mar. Aquesta és la vista que gaudim des del restaurant de l’hotel, a la planta 21ena.

L’endemà tenim a la nostra disposició un catamarà que ens durà fins al fiord de Lyse a través de les aigües del Mar del nord i la seva retallada costa.

Ja al fiord, voregem els grans penya-segats sense poder veure fins on arriben les altures, el cel està ben tapat i els núvols baixos cobreixen el cims. El catamarà s’apropa a una gran cascada perquè la puguem admirar de prop. Ei, capità, que tampoc no calia de tan a prop!

La tripulació del vaixell dóna de menjar a les cabretes que se’ns apropen. Les gavines, com que sembla que siguin més llestes, s’enduen la millor part. ¿Vols dir que aquestes cabres no les deixa aquí un barquer de bon matí, expressament per fer la foto?

Desembarquem en un petit moll per seguir viatge per carretera. Aquí ens està esperant l’autocar i no sé pas per on ha vingut; com no sigui per sota el mar a través d’un túnel... L’autocar s’enfila per una carretera molt estreta fins un indret destinat a l’aparcament. L’afluència de vehicles de tota mena és massiva, sobretot de cotxes i autocaravanes.

Nosaltres comencem a caminar abans no ens plogui. Què dic, ploure? Si no para de caure aigua! Volia dir abans no ens diluviï. El camí tota l’estona és d’aquesta manera, grans rocs i una inacabable processó de gent que si pares l’orella sents com parlen totes les llengües del món.

Mentre pugem, a la nostra esquena tenim aquesta panoràmica, ja veieu al fons quina costa més retallada. De cara amunt, pràcticament no ens aturem a fer fotos. Nosaltres dos hem agafat un bon ritme de marxa i no pararem fins que no siguem a dalt. A veure qui és el guapo del nostre grup que ens segueix!

Ja som gairebé a dalt i trobem aquesta calma constituïda per grans lliseres de pedra vermellosa (segurament de roca magmàtica, tot i que jo de mineralogia no hi entenc gaire). D’aigua tampoc no en falta, ja ho veieu.

A la nostra esquerra veiem llacs i salts d’aigua mentre ens apropem als penya-segats que s’aboquen al fiord de Lyse, que ja tenim a la vista. Aquell salt d’aigua que es veu allà baix i que cau pel coster de la muntanya, és la gran cascada que hem passat a frec unes hores abans a bord del catamarà. Quina bellesa de paisatge veiem des d’aquí dalt!

I aquest és el famós i emblemàtic Preikestolen (la Trona), una roca plana i quadrada de 25 per 25 metres, que cau completament vertical fins a les aigües del fiord de Lyse, a 604 metres. El lloc bé val l’esforç de la pujada i aquí dalt notes sensacions meravelloses que no es poden descriure en quatre paraules. Però aquest no és l’únic atractiu de Lyse, també tenim la Roca de Kjerag tan o més espectacular, amb una caiguda lliure de mil metres.

Estava cantat, quan ja iniciàvem la baixada ens ha caigut a sobre un bon xàfec. Però ens és indiferent, nosaltres no perdem el bon humor ni la gana, i ara és qüestió de recuperar forces. Mentrestant, continua la processó inacabable de pseudoexcursionistes. Mai de la vida no havia vist tantes relliscades per metre quadrat, i és que la gent s’atreveix a anar a la muntanya calçada de qualsevol manera. Tampoc no m’hagués pensat mai que l’única aglomeració de gent la trobaria aquí, al Preikestolen.

En primer terme veiem un gran llac, i al fons de tot... el mar! Allà baix tenim l’aparcament de cotxes i una botiga que venen records als turistes. I també... una cafeteria! Hmmm... ara un cafetó calentet!

Doncs sí, aquí, dins aquest local, prenem cafè mentre gaudim d’aquestes impagables vistes sobre el llac.

De nou embarquem en un dels nostres coneguts ferris i fem el camí de tornada a traves de les aigües del mar, tot resseguint una munió d’illes i contemplant els bells paisatges costaners.

L’endemà sortim de bon matí per carretera cap a Oslo. Ens espera l’etapa més llarga que serà d’uns sis-cents quilòmetres. De totes maneres, he de dir que, ni en aquest últim dia  d’autocar ni cap dels dies anteriors, no vam trobar el viatge gens pesat. Fins i tot al sud el paisatge és variat i contínuament trobes vistes i racons que et sorprenen.

 

4 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Postals noruegues (IV)

09 Agost, 2007 15:36
Publicat per aladern, postals

Bergen, amb els seus dos-cents cinquanta mil habitants, és la capital del comptat de Hordaland, a la costa sud-oest de Noruega. Va ser fundada l'any 1070 pel rei Olav Kyrre i cap a finals del segle XIII es va convertir en una de les ciutats més importants de la Lliga Hanseàtica. Bergen es promociona com la porta d’entrada als fiords noruecs. També és reconeguda per les seves abundants pluges (per aquesta raó se la coneix com La Ciutat de la Pluja), arribant a acumular més de 2250 mm anuals de mitjana de precipitació. Un acudit corrent és aquell que un turista li pregunta a un nen si mai no deixa de ploure, i el nen li respon: “No ho sé, solament tinc dotze anys”. Fins al 18 de gener d’aquest any va haver-hi un període de 80 dies consecutius de pluja. Bergen és una de les ciutats més temperades del país, gràcies a la Corrent del Golf. 10ºC de temperatura i pluja són condicions meteorològiques que es poden produir tan al mes de gener com al mes de juliol. Es tracta d’una de les ciutats més boniques de Noruega i conserva com una icona el famós barri de Bryggen, el barri dels comerciants de la Lliga Hanseàtica que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1979.


Després del recorregut amb el Flåmsbana, a l’arribada a Flåm tornem per carretera a la vall de Voss (a través d’un llarguíssim túnel, naturalment!) per anar baixant direcció a Bergen. A l’arribada a la ciutat entrem per la seva zona portuària. El de Bergen és el segon port més important del país, per la seva flota mercant, per les comunicacions marítimes i pels nombrosos creuers que hi fan escala.


Abans d’anar a dinar ens espera una degustació al Mercat del peix. Ens expliquen la diferència entre el salmó salvatge i el criat en piscifactoria; tastem també la carn de balena i el bacallà noruec. Servei i amabilitat en vistes d’atraure possibles clients. Nosaltres no estem per tornar carregats amb lliures de peix fumat, que ja en trobem tots els dies en els menús dels hotels. Demà tindrem tot el matí per conèixer la ciutat; quan tornarem al Mercat del peix trobarem una parella de gironins que treballen allí. Ell fa una estada d’Erasmus i li ha buscat feina els tres mesos d’estiu per la xicota. Els catalans també som internacionals!


El Mercat del peix també acull paradetes de marxants, tal com podem veure. Aquí tenim tota la varietat de trolls i una de les icones de la ciutat: les inconfusibles cases hanseàtiques.





A la tarda fem una visita guiada per la ciutat. Resulta interessant agafar el funicular que puja el mont Fløyen, des d’allí les vistes panoràmiques de gran part de la ciutat són immillorables.




Una bocí del centre comercial de la ciutat. Algunes zones van ser reconstruïdes després de la Segona Guerra Mundial, refent els desperfectes causats pels bombardejos aliats (recordem que Noruega, tot i declarar-se neutral, va ser ocupat pels alemanys per tal controlar els seus importants jaciments de minerals, especialment el ferro).




Abans de sopar visitem pel nostre compte, no gaire lluny del centre, un barri antic de la ciutat molt diferent als nostres barris vells, però que igualment conserva una pàtina de bellesa i nostàlgia.


Smalungeren és un parc situat al mateix centre de la ciutat que té un llac i una gran explanada per fer-hi actuacions musicals. L’hotel on ens allotjàvem està situat en el punt on es veu la silueta de la grua. Estaven reformant la façana de l’edifici i tota la nit vam sentir la pluja com repicava amb força contra la bastida.




L’endemà, aprofitant que ara plovia i ara no plovia (els berguenses o bergans o com es diguin, deien que allò no era pluja), vam tenir temps d’amarar-nos de ciutat.




Una visita obligada era tornar amb més calma a Bryggen, que ja havíem conegut en la visita guiada del dia anterior. Els edificis, construits de dalt a baix amb fusta, al llarg de la història han sofert múltiples incendis. Actualment només una quarta part daten de després de l’incendi de 1702; la resta encara són més recents.


Multitud de iots de totes mides i estils fondegen al port de Bergen. En un país on l’aigua és un element habitual, no és d’estranyar que els noruecs viatgin gairebé tant per mar com per terra.


Després de dinar sortim per la ruta atlàntica cap la ciutat d’Stavanger. Travessem illes i aigua en ferri a través dels fiords de Björna i Bokna, i per carretera (E-39) els túnels submarins  del Rennfast (els més profunds del món. Un de vuit quilòmetres de llargada el passem a 223 m per sota el nivell del mar). Ara ens dirigim a la capital del comptat de Rogaland.

 

7 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Postals noruegues (III)

06 Agost, 2007 08:06
Publicat per aladern, postals

Fiord (Fjord) és una paraula que prové de l'escandinau i que en el seu lloc d’origen s’empra per a tota entrada estreta costa endins. En realitat, un fiord és una vall formada per l’erosió glacial que posteriorment ha estat envaïda pel mar. El Sognefjord és el segon més extens del món, amb els seus 203 km de recorregut. La seva profunditat màxima ateny els 1.308 metres per sota el nivell del mar.

Des de Kaupanger fins a Gudvangen, durant dues hores vam recórrer dalt d’un ferri una branca d’aquest espectacular fiord conegut com “dels somnis”, que en definitiva és el significat del seu nom.
 
 
Deixem enrere Briksdalsbre i de moment encara voregem el Nordfjord. De seguida, però, agafarem una carretera de muntanya que ens durà a la regió de Sogn a través de túnels i valls precioses.
 
 
Les simpàtiques vaquetes potser no volen apartar-se. Crec recordar que aquesta era l’E-5, una carretera de les que allí anomenen “autopista”. Ja veieu que és com qualsevol carretera comarcal nostra, i cap d’elles no té vorera. Això sí, els ports de muntanya amb pendents pronunciats i revolts com tenim nosaltres, allí pràcticament no existeixen, tot són rectes, corbes i... túnels! Tot el país està foradat, sembla un immens formatge de Gruyere. Amb l’orografia que tenen, no podria ser d’altra manera si no volen malmetre el paisatge amb grans infrastructures.
 
 
A la sortida d’un túnel fem una curta parada tècnica “para desbeber” i el que en dèiem “foto japonesa”. Estem ara a la banda sud de Jostedalsbreen i encara veiem una part de la seva immensa glacera.
 
 
En un petit poble abans d’arribar a Kaupanger ens aturem per dinar. Mentre els uns prenen cafè, nosaltres ens estimem més anar a fer un vol. Sabíeu que en els pobles petits i mitjans no hi ha carrers? Sembla que cadascú hagi fet la casa allà on vol; clar que, de lloc no en falta. Petits caminets, encimentats o no, porten a cada llar. Pràcticament totes són de fusta i no tenen ni tanques ni reixes ni persianes a les finestres, només cortines diàfanes que deixin passar la llum.
 
 
Aquesta bonica casa, que seria un model de la típica casa noruega, potser és de les poques que vam veure que tingués tanques al jardí.
 
 
I aquesta és la flor omnipresent a tot Noruega: la rosa! És, amb diferència, la flor més abundant que vam trobar, i encara que sembli mentida, el clima les hi deu provar ja que fan unes florides espectaculars.
 
 
A Kaupanger agafarem el ferri que ens passejarà durant dues hores pel Sognefjord, fins desembarcar a Gudvangen. La gran balena ja obre la seva enorme boca per tal de que hi entrin els cotxes, els camions, els autocars, els passatgers i tot el qui vulgui pujar-hi.
 
 
Les muntanyes que encaixonen el fiord tenen una alçada de més de mil metres i la neu i els salts d’aigua hi són presents en abundància.
 
 
L’amplada mitjana de la branca principal del Sognefjord està al voltant dels 5 km. El tram que nosaltres visitem fins arribar a Gudvangen es diu Nærøyfjord i el seu punt més estret només fa 300 m d’ample.
 
 
A qualsevol racó mínimament apte hi trobes vida humana. Serà l’aigua el seu mitja de transport? Molt probablement. Tot i que ens van dir que tenen un bon servei d’helicòpters per acudir a qualsevol emergència.
 
 
Avui dormim a la petita localitat d’Oppheim, a la vora del llac del mateix nom. Després de sopar fem una curta passejada ja que el temps no acompanya massa. Aquesta foto és de la Oppheim kirke.
 
 
L’endemà el dia s’aixeca plujós. Voss és una població important i un lloc de destinació per practicar els esports d’hivern. Aquí agafarem el famós tren de Flåm.
 
 
Va, dona, ficat a sota l’andana que t’estàs mullant. El tren de Flåm, o Flåmsbana, és una magnífica obra d’enginyeria civil noruega i el seu orgull. Aquest tren salva un considerable desnivell de muntanya i connecta diverses localitats entre Flåm i Voss. De Flåm fins a Myrdal puja 864 m en només 20 km. És el ferrocarril que puja més enlaire de tot el món sense ajuda.
 
 
Estem a l’estació de Myrdal, el punt més alt del trajecte. Aquí canviarem el tren modern per un altre de més “típic” amb el qual farem la baixada fins a Flåm. He vist fotos de les vies amb dos metres de neu a sobre.
 
 
Ei, col·legues, deixeu-me un bocí de finestra per fer unes quantes fotos!
 
 
Entre túnel i túnel (com no!) el tren es para a sobre d’un pont perquè puguem disparar a plaer. Ja veieu que el lloc bé s’ho val, però des de fora del tren és impossible fotografiar res sense mullar-se. L’aigua que cau no és de pluja, però alguns han optat per agafar el paraigües.
 
 
No et canses de tirar fotos, cada bocí de paisatge que veus penses que és el més bonic que mai has vist.
 
 
Tot i que en aquest país em costa orientar-me, pel desconeixement de l’orografia i perquè el Sol noruec no és el mateix referent que estic acostumat, em sorprenc de trobar aquest gran creuer quan arribem a Flåm. Sabia que des de Voss anàvem cap a l’interior del país, el que no he tingut em compte és que navegant pels fiords es pot anar a tot arreu, o quasi.
 
 
 
I per acabar-ho d’arrodonir, abans d’emprendre viatge cap a Bergen, una darrera parada “para desbeber” i per la “foto japonesa”. I de què havia de ser aquesta foto? D’aigua, naturalment! Marededeusenyor, d’on surt tanta aigua!
 

10 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Postals noruegues (II)

04 Agost, 2007 13:14
Publicat per aladern, postals


 
Havent esmorzat, sortim d'Olden i ens dirigim per una carretera força estreta i sense gaire pendent cap al Parc Nacional de Jostedalsbreen per visitar la glacera de Briksdalsbre (Brigsdalsbreen). Aquesta glacera és la més gran d’Europa continental i cobreix una extensió de 487 Km2. Com és evident, nosaltres d’aquesta glacera només en farem un tastet, com aquell que diu només veurem de prop una de les seves impressionants llengües. Això sí, haurà valgut la pena apropar-se a aquesta meravella de la natura que està en vies de desaparèixer per culpa de l’escalfament global de la Terra, el conegut “canvi climàtic”.
 
 
Al principi seguim un riu i després voregem aquest preciós llac ple de racons bucòlics i llocs per acampar. És una llàstima que des de l’autocar en marxa no es puguin fer bones fotos.
 
 
Aquest és el lloc on ens deixa l’autocar i el que veiem no pot ser més prometedor. Ara ens cal continuar a peu.
 
 
Bona part del camí és una pista de muntanya ben condicionada i de fàcil caminar. De fet, existeix l’opció (molt utilitzada per japonesos i jubilats anglesos i alemanys, com més tard comprovarem) de fer bona part del trajecte dalt d’un petit vehicle. Fa anys pujaven per la pista uns carros amb tracció animal, però expliquen que un cop va haver-hi un seriós accident perquè alguna bèstia es va espantar i llavors van substituir els carros per vehicles elèctrics. Nosaltres trobem que no hi ha res com caminar, per gaudir a fons del majestuós paisatge que ens envolta, i aquesta caminada per nosaltres és una passejada.
 
 
Passem un petit pont a frec d'una cascada que impressiona de veritat. Després el camí fa pujada per uns quants revolts que serà l'únic tram de fort pendent que trobarem. De totes maneres, continuo dient que això és un passeig. I maremeva quin passeig!
 
 
Veiem els gels perpetus com guaiten per la carena.
 
 
Tenim la primera vista de la glacera de Briksdal. En viu i en directe experimentem unes sensacions que aquí no es poden descriure.
 
 
Som més a prop de la glacera i ens trobem en el llac on aquesta s'aboca. Una llengua monstruosament gran, però bellíssima.
 
 
Amb paraules no es pot descriure el que se sent a prop d’aquesta bellesa natural.
 
 
Una pota gegantina de gel en constant moviment empeny la roca i es nega a morir.
 
 
No és només el seu preciós color –degut a la manca d’oxigen- sinó també el seu tacte sabonós el que fa que sentis una esgarrifança de plaer quan el toques. Aquest gel va formar-se fa milions d’anys. On érem nosaltres, els més grans depredadors que mai han existit?

Si preguntes, et diran que està prohibit arribar fins aquí.
 


Per la dreta es veuen unes quantes “formiguetes” que s’apropen a la llengua de la glacera. Sort que nosaltres hem matinat i quan hem arribat a dalt això estava desert. De baixada trobarem que pugen els jubilats a cavall dels seus rucs, perdó, dels cotxes elèctrics. Són d’un creuer que hem vist que estava atracant a Olden quan hem sortit.


Una altra instantània, en aquest cas de la flora del país.


I aquest és un dels omnipresents Trolls, d’una mida bastant més gran dels que es troben a les botigues de records. De trolls n’hi ha de diverses maneres, i tots tenen la seva simbologia. Per exemple, el vell d’un sol ull representa la saviesa (o la unicitat del coneixement). També hi ha la parella que estan agafats de les mans (amor apassionat), o la parella que balla (amor etern. O era a l’inrevés?). De totes maneres, vaig poder observar a totes les botigues de souvenirs que el troll més corrent era un de simpàtic que du el casc de víking. Clar que jo diria que aquest troll no és gaire mitològic i la seva simbologia és sospitosament “recent”. Més o menys el que passa a casa nostra, i diria que a tot arreu.

 

9 Comentaris | 0 RetroenllaçOs

Postals noruegues (I)

03 Agost, 2007 13:39
Publicat per aladern, postals


 
De Noruega, un país tan diferent al nostre, et sorprenen moltes coses. A mi, que sóc un enamorat de la natura, el que més em va impressionar va ser l’aigua. L’aigua del cel que et cau a sobre, intermitent i constant, sense estridències però persistent. L’aigua que cau per tot arreu: cascades innumerables que competeixen en espectacularitat. No són els salts d’aigua que estem acostumats a veure aquí, sinó més aviat rius sencers que es precipiten brogents des de les altures. Llacs i fiords incomptables, que fins que no t’hi acostumes costa distingir-los els uns dels altres. També el verd omnipresent, que amb el canvi d’estacions imagino deu tornar-se blanc gelat. La llum del dia sempre esmorteïda, a l’estiu inacabable, tan diferent a la nostra lluminositat. Te’n vas a dormir amb la claror que aquí esmorzem; si et despertes a les tres de la matinada no diries si és l’hora d’aixecar-te o de berenar, a tothora el sol de mitjanit. La història, la cultura, el tarannà de la gent. Els víkings, els trolls, tòpics i tipisme com a tot arreu. Hi hauria tantes coses de què parlar...
 

Demana que el teu camí sigui llarg.

Que nombroses siguin les matinades d’estiu

en què amb plaer, feliçment,

arribis a badies mai vistes.

Tinguis sempre Ítaca a la memòria.

Arribar-hi és la teva meta.

Però no apressis el viatge.

Millor que s’allargui per molts anys;

i en la vellesa arribis a l’illa

amb tot quan hagis guanyat en el camí

sens esperar que Ítaca t’enriqueixi.
 
 
 
 
L’endemà d’arribar a Oslo (plovent tota la nit, naturalment) sortim per carretera cap al nord i parem a Lillehammer, la ciutat que l’any 94 fou la seu dels JJ.OO. d’hivern.
 
 
Aquí, a Lillehammer, a l’estiu també hi manca la neu, per això s’han empescat aquesta pista de salts per continuar entrenant-se tot l’any.
 
 
Ens explicaren que una de les màximes prioritats a l’hora d’organitzar els JJ.OO. va ser com conservar l’entorn i malmetre el mínim possible aquesta bellesa natural. Per això mateix, la majoria d’allotjament hoteler va ser de “posar i treure” (vaja, com els nostres barracons escolars). Ens explicà la guia (naturalment espanyola i muy castiza) que “incluso nuestros reyes se alojaron en estos hoteles prefabricados. Porqué nuestros monarcas se hacen a todo; son muy sencillos”. Sense comentaris...
 
 
Després de recórrer durant un bon grapat de quilòmetres les ribes del riu Otta, a l’hora de dinar fem cap a Lom, que és la porta d’entrada al Parc Natural de Jotunheimen, amb els cims més alts de Noruega. A Lom hi destaca l’església de fusta (stavkirken) construïda el segle XII i encara oberta al culte. Si mireu l’ornamentació de la teulada podreu observar el sincretisme entre la creu i els caps de drac que també presidien la proa de les naus vikingues, el famosos drakkar.
L’Església noruega és oficialment i majoritària luterana. Els seus difunts acostumen a ser incinerats i els cementiris estàs situats a redós de les esglésies. Sense nínxols sumptuosos, una senzilla làpida dóna fe del record dels absents, d’igual manera es troba el pobre que el més ric. Església i cementiri s’insereixen entre els habitatges amb harmonia i total naturalitat.
 
 
Dins el Parc Natural de Jotunheimen. Els pics que es veuen no són grans elevacions, comparats amb els nostres Pirineus, però la neu a l’estiu hi és pertot. A l'hivern no cal ni dir-ho, la carretera resta tancada. Avui també fa una rasca que Déu ni do!
 
 
 
A l’hora de sopar fem cap a Olden, a la riba del Nordfjord, un lloc tranquil i encisador.
 
 
Aquesta és només una mostra de les magnífiques vistes que tenim des de l’habitació de l’hotel on dormim. El seu nom es Olden Fjordhotel.
 
 
I aquesta és la vista que tenim del Nordfjord l’endemà quan ens despertem. El cel està tot emboirat i és més fosc que no pas quan ens vam anar a dormir. Avui ens espera la glacera de Briksdalsbre.
 

10 Comentaris | 0 RetroenllaçOs