En un post d’ahir, la Nica deia que havia rebut un regal inesperat que li havia fet moltíssima il·lusió. Li ho enviava una amiga seva des dels Estats Units i “no sabia si obrir-lo per no perdre l’efecte... només la caixa m’ha fet sentir estimada”. Sí, segurament que per ella el que hi havia dins de la caixa era el menys important. L’essencial era sentir-se estimada. Després afegeix en un comentari: “i pensar per quantes mans ha passat aquest paquet, tot el camí viatger que ha fet fins la teva taula, per rutes exòtiques”. Les paraules d’ella m’han recordat un text de Saint-Exupéry que parla d’aquests lligams invisibles als ulls, un passatge de “Ciutadella” que ja vaig publicar l’estiu passat en un post a Desert. Com que d’això ja fa un temps i alguns no l’heu llegit, i segurament que la Nica tampoc, el torno a posar avui perquè veieu com són d’inexplicables els viaranys del cor que ens apropen l’amic llunyà.

Vaig conèixer un vell jardiner que em parlava del seu amic. Tots dos havien viscut durant molt temps com a germans abans que la vida els separés, i bevien plegats el te del vespre, celebraven les mateixes festes i es buscaven l’un a l’altre per demanar-se consells o fer-se confidències. I, és clar, sovint tenien ben poca cosa a dir-se, i se’ls veia passejant, acabada la feina, observant sense dir ni un mot les flors, els jardins, el cel i els arbres. Però si un dels dos brandava el cap en tocar una planta amb el dit, l’altre s’inclinava immediatament i, en reconèixer el rastre de les erugues, també assentia amb el cap. I les flors ben obertes els proporcionaven el mateix plaer a tots dos.

I va passar que un mercader en va contractar un dels dos i el va associar per unes quantes setmanes a la seva caravana. Però els lladres de caravanes primer i després els atzars de l’existència, i les guerres entre els imperis, i les tempestes, i els naufragis, i les ruïnes, i els dols, i les feines per viure, el van dur amunt i avall durant anys, com un barril a la mar, arrossegant-lo de jardí en jardí, fins al confins del món.

I vet aquí que el meu jardiner, després d’una vellesa de silenci, va rebre una carta del seu amic. Déu sap quants anys havia navegat aquella carta. Déu sap quines diligències, quins genets, quin vaixells, quines caravanes l’havien anat portant amb aquella mateixa obstinació que els milers d’onades de la mar, fins al seu jardí. I aquell matí, com que estava radiant de felicitat i volia compartir-la, em va pregar de llegir, com qui llegeix un poema, la carta que havia rebut. I vigilava en el meu rostre l’emoció de la lectura. I, al capdavall, només hi havia unes quantes paraules, perquè els dos jardiners eren més hàbils amb la fanga que amb l’escriptura. I vaig llegir senzillament: “Aquest matí, he retallat els meus rosers...” i, tot meditant sobre l’essencial, que em semblava del tot impossible de formular, vaig assentir amb el cap com haurien fet ells.

Vet aquí, doncs, que el meu jardiner no va tornar a conèixer el repòs. L’hauries hagut de veure com s’informava sobre la geografia, la navegació, els correus i les caravanes, i les guerres entre els imperis. I tres anys després, va arribar el dia casual de certa ambaixada que vaig enviar a l’altre extrem de la terra. Vaig cridar, doncs, el meu jardiner: “Pots escriure al teu amic.” I els meus arbres en van patir una mica les conseqüències, i les verdures de l’hort, i hi va haver festa entre les erugues, perquè es passava els dies a casa seva, gargotejant, guixant, recomençant la feina, traient la llengua com un infant davant l’escrit, perquè sentia que tenia alguna cosa urgent a dir i li calia transportar-se tot sencer, amb tota la seva veritat, al seu amic. Li calia construir una passera pròpia damunt l’abisme, assolir l’altra banda d’ell mateix a través de l’espai i del temps. Li calia dir el seu amor. I, tot vermell, em va venir a ensenyar la resposta que havia escrit per tal de guaitar de nou en el meu rostre un reflex de la joia que il·luminaria el destinatari, i assajar així damunt meu l’efecte de les seves confidències. I vaig llegir que confiava a l’amic, amb lletra aplicada i maldestra, com una pregària tota convençuda, però feta de mots humils: “Aquest matí, he retallat els meus rosers...”

Antoine de Saint-Exupéry