www.iphes.cat Castellano |  Français |  English

31 Oct, 2008

Crisi financera i col•lapse d'espècie

Al segle XIX, Marx ja havia plantejat que l'evolució del capitalisme portava al comunisme. Alemanya i Anglaterra en plena Revolució Industrial semblaven els llocs on era factible fer la transformació del capitalisme al comunisme. No va ser així i fou com a conseqüència de les guerres interimperialistes que Lenin va aconseguir fer la revolució amb els soviets el 1917, poc després de la primera guerra mundial.

No era lògic superar el capitalisme a partir d'una societat medieval, on la Revolució Industrial encara no havia arribat. Lenin amb l'electrificació i Stalin amb la industrialització varen accelerar la societat per tal que evolucionés cap una complexitat que permetés el desenvolupament del sistema. Això no va tenir èxit i el sistema va provocar un col·lapse a finals del segle XX.

La situació que emergeix és d'una gran complexitat en el país suposadament més lliberal, EEUU. Es dóna el cas que és la potència menys proteccionista del món i, en canvi, decideix portar a terme una mesura pròpia d'un manual de comunista: nacionalitzar la banca, atacant així les bases ideològiques del capitalisme. Potser serà a Amèrica on es desenvoluparà l'experiment de canvi de sistema.

Contradiccions

El nivell de contradiccions que s'estan endegant indiquen que després de la caiguda de la utopia comunista estem a les portes de la caiguda capitalista. Tots els sistemes s'esgoten, però ara tot això es combina amb una crisi més profunda: la transformació de la nostra espècie i la seva planetització. Mai s'havia donat una crisi d'aquestes característiques, i en un planeta que ja té 7.000 milions d'espècimens humans. Totes les formulacions del passat, com la invenció de la ciència i el constant desenvolupament de la tecnologia, no són comparables a l'actualitat. Aquesta és la situació sobre la que evolucionem i és un fet incontestable.

Arribats a aquest punt, els apedaçaments que ara es fan, a corre cuita i improvisant, com el decrets o les accions concertades entre governs, només serviran perquè a curt termini no s'enfonsi tot de cop, però des de la meva perspectiva, aquesta crisi és més profunda del que tothom pensa, és una oscil·lació que ens porta la col·lapse de la espècie.

Marx deia que els canvis esdevenien quan les forces productives entraven en contradicció: és el que ara patim. S'ha produït el diferencial de gradient termodinàmic determinat per l'augment de l'antropia i la seva diferenciació amb l'entropia constant.

Crisi d'espècie, doncs, que cavalca sobre la crisi del sistema. Amics i amigues, fa temps que alguns diem que hem de tornar a pensar per actuar. Es tracta més que mai de transformar coneixement en pensament. Les herbes remeieres no guareixen, minimitzen el mal, però, quan la malaltia és greu, el seu efecte es nul.

Contemplar com es mor el capitalisme al segle XXI és una experiència històrica com va succeir amb el comunisme al final del segle XX. Per tant, l'experiència històrica ens deixa clar que res dura per sempre, ans al contrari, tot canvia i tot és possible, tot es construeix i tot es destrueix, seguint el ritme de l'evolució. Davant d'això, allò que és més segur és doncs tenir un pensament i una acció dialèctica.

Caldrà veure si Marx tenia raó, seria extraordinari. El món dóna moltes voltes, a vegades per no anar en lloc, o en d'altres ocasions per anar molt més lluny, com alguns pensem.

Aquest article va ser publicat per primer cop a El Mundo del siglo XXI el 22 d’octubre de 2008

18 Oct, 2008

Davant la crisi

Quan s'enfonsava el comunisme hi havia molts amics i enemics, que estaven contents. Ara que el capitalisme comença a donar mostres de cansament i pèrdua específica, altres ens mostrem cautes. Les últimes fuetades poden ser funestes. Els animals ferits són més perillosos.

El que no es comprèn, és que el que està passant és una oscil·lació del col·lapse de l'espècie en el segle XXI. No és només un problema de la falla estructural del sistema capitalista que té de recórrer a les nacionalitzacions per aguantar-se el cul, sinó que, la socialització de la revolució científica tècnica ens porta cap a un nou sistema i una nova formació social.

Els humans evolucionem adaptant-nos i desadaptant-nos. Ens socialitzem gràcies a les emergències i a les innovacions que una vegada socialitzades fan canviar les relacions socials de l'espècie. Però cada vegada que això passa, estressem l'espècie. M'agrada il·lustrar el que dic parlant de la Revolució Industrial i el seu èxit planetari.

La Revolució Industrial que es produí al segle XIX i es consolida al segle XX va significar un canvi en el món d'abast incommensurable. L'espècie ha passat de mil i escaig a més de 7.000 milions afavorida per la revolució científica i tècnica.

El que ningú es para a pensar és que la revolució industrial va ser la responsable de la mort de més de cent milions d'humans, directament en la primera i la segona guerra mundial i com a conseqüència de la desestructuració del sistema.

Ara en el segle XXI davant la crisi, -el llop ja ensenya les orelles-, perdrem també entre el 10 i al 20% dels espècimens humans, com a conseqüència de la socialització de la revolució científicotècnica. Això significa prop de mil milions d'humans.

El coll d'ampolla es planteja com la incapacitat humana d'escurçar el gradient termodinàmic entre antropia i entropia. L'energia que hem generat ja no és només una qüestió ideològica i social, sinó, també física. La solució està en el caos, la lògica, vindrà després.

Per aquest motiu, no em fan cap gràcia els fracassos dels sistemes, ja que no hi ha alternatives humanes que puguin substituir de forma eficient el que hi ha per el que hi ha d'haver-hi. Com a comunista hauria d'estar content, la lenta caiguda del capitalisme hauria de beneficiar al socialisme però això està per veure.

Els que em llegiu, ja sabeu què penso. Encara no som humans i això és un procés molt llarg i costós que cal saber si el que farem demà és millor del que fem avui. Només una nova consciència basada en el progrés conscient i l'evolució responsable ens pot acostar a una realitat que sigui constructiva a llarg termini.

Es l'hora de la veritat com a espècie, ens alegrem que el món vagi malament per poder-lo arreglar. El problema és que no sabem com, aquesta és la gran contradicció. No estem preparats per ser millors, cal evolucionar més i més ràpid, pot ser desprès del col·lapse l'espècie renaixerà com l'au fènix.

Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma d'El Mundo del siglo XX, el 8 d'octubre de 2008

7 Oct, 2008

Evolució i progrés

Cada vegada és més freqüent trobar-se arreu la paraula evolució. Em sento orgullós d'haver contribuït en aquesta moda en el meu país gràcies a les descobertes d'Atapuerca que han servit per donar suport a aquesta paraula. Penso que evolució no és només una paraula, és un concepte.

Evolució són els canvis que es produeixen en els sistemes durant el transcurs del temps. Hi ha qui confon evolució amb progrés i cal explicar que no és el mateix ni de bon tros. Es per això que vull intentar explicar-ho de manera que tothom pugui discutir-los amb coneixement de causa.

Progrés és un concepte que indica direccionalitat, igual que la fletxa del temps. Progrés s'utilitza com a sinònim de prosperitat i de benestar en el cas de les societats humanes i això vol dir que el progrés té una lògica antròpica que cal construir. Ben al contrari, evolució és un concepte atzarós i que no té una lògica humana, es produeix per atzar i per selecció natural en el cas del organismes vius.

Cal anar en compte, doncs a l'hora d'emprar els mots que tenen una estructura conceptual profunda i en molts de casos poc clarificada en el llenguatge que fem servir de forma quotidiana.

Ara, en el segle XXI, a mi m'agrada dir que haurem d'anar en compte amb tota aquesta sèrie de conceptes; l'ús que en fem pot ser molt significatiu de la direcció adaptativa i transformadora que inicia la nostra espècie. Es per això que cal centrar el debat amb els conceptes que acabem de plantejar.

Quan parlem de creixement sostingut en el segle XXI, parlem per parlar. Com és que pensi d'aquesta manera? Ho faig perquè és totalment anòmal que ens plantegem continuar creixent quan encara no som capaços de mantenir el progrés de tota l'espècie d'una forma digna. Prop de 3.000 milions d'espècimens viuen al nostre planeta sense tenir unes condicions de progrés humà tal i com l'entenem els espècimens que vivim en països desenvolupats. Fins i tot en els països desenvolupats, un percentatge important dels seus habitants viu en la pobresa.

M'agrada parlar de dos conceptes que vaig socialitzant: el progrés responsable i l'evolució conscient. Des de la meva perspectiva, la barreja de ambdós conceptes poden ajudar-nos a comprendre què està passant en el planeta i com nosaltres podem donar una resposta a la nostra adaptació com a mamífers intel·ligents i conscients.

L'evolució ha de ser responsable perquè ara som capaços de modificar la selecció natural i el progrés ha de ser conscient perquè som responsables dels nostres actes. La tecnologia socialitzada, així com el coneixement adquirit ara en estructuració exponencial, ens donen el camí per caminar cap a aquesta concepció conceptual de la nostra estratègia com a primats humans.

L’addició de consciència crítica al procés evolutiu ens dona la clau per a la construcció de noves estratègies antropogèniques més adaptades a un cervell amb un còrtex prefrontal desenvolupat i a una socialització cada vegada més sistematitzada.

Article publicat a el diario El Mundo del siglo XXI el 24 de setembre de 2008