Joan Clave Morell

   De totes les neteges casolanes, la més comú era la que es feia a la cuina, tant per netejar la verdura abans de posar-la a l’olla com per rentar plats, gots i cassoles després de les menges. A la pica, naturalment s’emprava aigua de la font més propera, amb l’ajut d’un fregall d’espart i excepcionalment amb cendra. A base d’estovar i fregar i esbandir, vaixella, cassoles i paelles, quedaven llustroses.

    Rentar la roba o fer bugada, era una altra història, sobretot, perquè en general, s’havia de fer a fora de casa, no era lògic omplir un safareig amb aigua de la font. Hi havia cases que tenien safareigs al tros, i les dones de la casa aprofitaven l’avinentesa per anar-hi de tant en tant, amb el desavantatge que, per aprofitar el viatge en carro, si havien de passat tot el dia al defora. En canvi, l’alternativa, eren els rentadors públics, que a Vila-seca n’hi havien dos, el gran darrere la Font Vella i el mes petit al capdavall del carrer de l’escorxador girant a ma esquerre. D’aquest, se’n deia rentador dels malalts, perquè quan es va fer el 1945, al poble hi havia febres tifoides,i al contrari que l’altre, el gran, estava totalment a l’aire lliure, sense protecció pel sol o per la pluja.

   Un bon nombre de dones acudien doncs, als rentadors públics, posant la roba bruta en un barrenyo i proveïdes de pala, sabó, lleixiu i blau. Si alguna peça de roba tenia taques greixoses que constaven de treure, abans de sortir de casa ja les empastifaven de sabó moll. Per a la resta de la neteja, s’emprava el sabó de tall, que un cop a l’any es solia fer a les cases amb els baixos de l’oli i sosa, fent un brou amb una caldera d’aram, que tothom tenia, i abocant-lo per refredar amb unes safates, que es passaven d’una casa a una altra; un cop refredat i solidificat el sabó els partia en trossos.

   Com que els rentadors estaven dividits en dos compartiments, un de gran per a rentar i un de més petit per esbandir. L’aigua entrava de forma continuada pel safareig d’esbandir i passava cap el gran, per això les primeres dones en arribar es posaven prop del safareig d’esbandir ja que l’aigua era una mica més neta. A l’hivern buscaven que els hi toqués el sol, el contrari que a l’estiu. Els passadissos eren més aviat estrets i tenien un regueró per on s’escorria l’aigua que anava caient per mor del maneig de la roba mullada ja que a la paret del darrere i per damunt del regueró hi havia un prestatge de llistons de fusta on es feia un primer escorregut de la roba. Per millorar-ne el rendiment s’emprava lleixiu per a fer la roba blanca més blanca encara i es rematava amb un darrer toc de blau, uns polsets blaus que donaven un toc de blancor.

   Per si de cas s’havien deixat quelcom a casa, la senyora encarregada de l’indret, primer l’Aurora i després la Pepita els hi venien lleixiu, blauet o sabó. El lleixiu arribava al poble amb un carro de la casa Lejia Tella de Reus, semblant al que ens portava el Plim de cal Gili.

   Naturalment, com que la feina era totalment rutinària les dones aprofitaven el temps per posar-se al corrent de tolt el que passava pel poble, tot el que es podia dir i tot el que havien estat secrets fins arribar al rentador, fent allò que s’esqueia al lloc, fer safareig.

    Fer dissabte, perquè s’acostumava a fer aquest dia, era la tasca de fer una neteja general a tota la casa habitada per les persones humanes i comportava essencialment dues operacions, el treure la pols, amb l’ajut de draps o amb un espolsador, que l’únic que feia era canviar-la de puesto, i després passar baieta.

A la majoria de les cases els trespols eren de rajola rústega, els fregalls havien de ser resistents, i per això les baietes eren de roba de sac en general. Com que les ferrades s’havien de traginar des de la font, l’aigua s’estalviava al màxim, amb tot, quan estava prou bruta es baixava cap el carrer on es llençava i tot seguit s’anava a la font a buscar-ne de neta.

   La feina la feien les dones de genolls en terra, atès que les fregalls al capdavall d’un pal, encara no s’havien inventat, i per això era molt feixuga. A les cases, a vegades hi havia algunes habitacions amb sostre de rajola del Vendrell i fins i tot amb mosaic i llavors el fregar era més llevadero, per dir-ho amb una expressió pròpia.

    La neteja casolana es completava un cop a l’any, en alguns cassos i molt de tant en tant en altres, amb l’emblanquinada de les parets, que a la cuina, entrada i passadissos s’havia de fer cada any, amb cals acolorit a les parets i al sostre blanc, havent-se de donar diverses capes per tapar l’ennegriment del fum. A les altres habitacions, es feia molt més de lluny en lluny i als quartos la pintada era més lluïda i fins i tot en Pasqualet hi feia unes sanefes vistoses i acolorides a la part de dalt, a partir de la qual ja es pintava tot de blanc excepte els cairats que es pintaven del mateix color que el sòcol. El quarto bo, que en moltes cases no es feia servir, només que en casos excepcionals, a vegades tenia paper pintat a les parets que era tot un luxe.

   No cal dir que, totes aquestes feines anaven a càrrec de les dones que eren a l’hora les mestresses de tot el que passava de portes endins. 

   El meu germà Anton, va néixer el 21 de juliol de 1947 i va morir als 12 anys. Anton va patir la poliomielitis, i ara que a TV3 n’han fet un record d’aquesta malaltia, m’ha tornat a la memòria el que va ser el seu patiment. A l’esmentat reportatge es refereixen a aquesta malaltia infecciosa com una epidèmia, ja que en pocs anys hi van haver 14.000 afectats a Catalunya.

   Un mal dia, quan tenia quatre anys, no es va poder aixecar del llit. Tot va ser posar els peus a terra com caure, ja que les cames no l’aguantaven. La primera impressió de la mare, era que feia comèdia per no anar a l’escola, ja que el seu aspecte, era aparentment saludable, no tenia febre ni cap altre dels mals comuns de la canalla, a la panxa, a la gola, al cap...

   El doctor Punset, no ho va veure clar, i va cridar a consulta al doctor Massot de Tarragona, que a la segona visita va dictaminar que tenia la paràlisi infantil, que era com en deien aleshores de la polio. I a partir d’aquell moment va començar un període de la vida familiar, en que tot girava a l’entorn del malalt, absolutament tot, durant els quasi tres anys que va durar. Per fer-ho més evident li van posar al llit a la saleta perquè tingués companyia tot el dia, i a la nit, els pares es posaven sunyer i matalàs a terra al seu costat, que al matí enretiraven. Com que a vegades plou sobre mullat, durant el primer any, la polio va conviure amb una altra temuda malaltia, la meningitis, passant uns quants dies amb altíssima febre i en que la seva vida se li anava.  

   Anton va ser l’únic de tot el poble que va agafar la polio, tot i que es tractava d’una malaltia infecciosa, però en aquella època hi van haver alguns cassos a les ciutats de la vora. Per això ha sentit dir que hi hagué una certa alarma social, que motivà la creació del Sindicat de Iniciatives i Turisme de Salou, per desmentir que la nostra costa era una zona pandèmica d’aquesta malaltia i que els incipients turistes, no havien de patir per a res.

   Un cop superat el tràngol de la doble infecció, Anton estava aparentment be, de manera que el metge no li va prohibir la convivència amb altres nens, que venien a veure’l, i li duien les coses que feien a l’escola per a que no perdés pistonada. Tot anava bé però les cames no tenien força.

   Va ser així que els metges li van aconsellar anar a la platja i fer exercici de moure les cames, i va ser aquí que ens les vam empescar per anar a la platja posant Anton en una bicicleta de les de tres rodes de manera que li lligàvem els peus als pedals. Els fisioterapeutes érem la padrina Rosa i jo que estirava amb una corda lligada al davant del tricicle i la padrina anava al darrere per evitar que caigués i empènyer si venia el cas. Això va ser possible perquè la tia Remei Palau ens va acollir a la seva caseta dels Estanyets des de Sant Joan fins a la Festa Major i des d’allí, pel camí dels Estanyets avall pel Prat d’en Carbó, fins a la platja, cada dia tot el matí. De la Festa Major fins a començament del curs, en acollia l’oncle Siscu i la tia Teresa a la caseta dels Garrabens a Barenys, i allí el mateix pecat i la mateixa penitència, camí de Barenys, dels Morts, del Sangulí avall, fins a la platja, amb un sol que batia les pedres... i de pujada, tornem-hi. I així dia rere dia, tot l’estiu amb l’esperança d’aconseguir que les cames agafessin força. A l’estiu següent vam repetir l’operació amb els mateixos escenaris i idèntics actors. Els diumenges venien els pares, que es passaven la resta de la setmana al tros. Cap el final del segon estiu, Anton va començar a caminar de bracet del pare i la mare i tot seguit la millora era evident i sorprenentment va recuperar les cames quedant totalment curat.

   La mare coneixia alguns altres malalts de Reus, i cap d’ells es va recuperar com son fill. En el millor dels cassos es podien moure amb l’ajut de crosses. Anton va tornar a l’escola i com que havia anar seguint l’aprenentatge a distància amb la col·laboració dels mestres, va mantenir el mateix nivell de coneixements que els seus companys. Conservo algunes de les seves llibretes, que en son testimonis fefaents.

   Però es veu que la curació era aparent, potser per allò que explicaven al reportatge televisiu d’ahir, de la recaiguda post polio, que per l’Anton fou tràgica. Un dia a primers de maig del 1960, li va agafar una mena d’epilèpsia, i al cap d’un parell de dies va morir.

   Aquell curs, jo era a la Universitat Laboral de Còrdova, i els pares haurien volgut que jo els acompanyés en el dol, però va ser impossible i els frares que hi havia en aquell centre, van aconsellar-los-hi que no em diguessin res, de manera que vaig acabar el curs amb total ignorància. Al tornar, arribant a l’estació de Tarragona, m’esperaven el pare i Esteve, tots dos vestits de negre, i va ser aleshores que m’ho van dir. Em va caure el món al damunt. Vam arribar a casa aplegant-se els mars de llàgrimes dels que arribàvem amb les que esperaven. Em van vestir de negre o com a mínim amb roba fosca, però era igual, en molts dies no vaig sortir de casa. Després ... la vida segueix al menys pels germans, que el que és pels pares i especialment la mare, no se’n va aixecar mai més. L’Anton se’n va endur una bona part de la seva vida. 

   Entre la molta gent del poble que vam conèixer a la nostra infància, n’hi ha uns quants que podem considerar com especials i que moltes vegades sense saber-ne gaire dels seus orígens i de les seves vivències personals i familiars, en tenim un record des del carrer, dels camins o de les vores del poble. Un tret comú de tots, es que, per un o altre motiu, podríem dir que tenien o bé una mena de deficiència psíquica o una relació amb l’entorn, diguem que, diferent.

   Anton de la piulera, era un home vell, vestit amb una brusa i proveït d’una aixada tant gastada que només li quedaven una màxim de dos dits de fulla. L’Anton anava a treballar, per dir-ho d’alguna manera, a un avellanar de l’Hort del Colomí que hi havia vora la placeta dels gitanos, on la riera deixava de ser-ho per entollar els trossos de terra fins els Aragalls, del que tenia la mania de treure’n les poques pedres que hi havia. Parlava malament i de la cistella, en deia la tella, i s’hi referia a la de les caramelles, que es veu, que quan era més jove li deixaven portar, per això, naltrus, la canallota li dèiem, Ton la tella la portarà el senyor Pla, i s’enfadava tot replicant, cagundeu i aleshores les pedres ens les tirava a nosaltres.

   La farigolera, també era una dona vella que vivia en una de les barraques de la garriga, que hi havia prop del camí del Racó, i es dedicava a arreplegar farigola, romaní, espígol i tota mena d’herbes remeieres, que trobava pels marges i els matolls de les garrigues, la Coma, la Tossa ... fins a la Torre Alta. Anava bruta com una guilla, i l’aroma de les plantes que traginava distreia el seu olor corporal, passava pel poble per anar a agafar el tren, carregada de mercaderia que venia a Reus i està clar que la mainada s’hi abraonava, tot i que, així que ens replicava amb un dels seus estirabots, ens fèiem enrere i la deixaven fer via, perquè en el fons ens feia por.

   La Pepa boja, era una altra dona molt especial que, tot i que semblava una pidolaire per la seva indumentària, tenia una casa ben gran al capdavall del carrer del Pou, on vivia. Vestia unes faldilles fins els peus, i sempre traginava un cistell de ferroviari. Parlava a crits, segurament perquè la canalla l’atiaven fent-li befa, per aquell instint cruel que solem tenir de petits. Quan arribava a casa seva i no trobava la clau per obrir-la, l’emprenia a crits contra el veïnat, cosa que feia, que encara hi anéssim a galutxar-la més. Quan aconseguia obrir i entrar a casa, si la canalla encara era pel davant aprofitava per buidar l’orinal pel seu damunt.

   En Bruno, era un xicot que tenia tota l’aparença de ser retardat mental, i val a dir que quasi sempre anava acompanyat del seu pare que era ferroviari, vivien al carrer del Fossar vell al costat de cals gitanos. Les poques vegades que anava sol per carrer, la canallota aprofitàvem, per atiar-lo, més que res per sentir-li una veu gutural amb la que ens replicava defensant-se de les nostres malesdites. El seu pare, venia pedres d’encenedor que en aquells temps eren difícils de trobar, per allò de que pel seu treball vora el port de Tarragona, en trobava de contraban. El pare d’en Bruno, era molt simpàtic i quan els pares ens hi enviaven a casa seva a comprar pedres, encara que ens conegués, mai no ens retreia que féssim befa del seu fill.

   He deixat pel final al Peret gitano, perquè era un personatge ben diferent i especialment molt popular, tant que quan es va morir, tot el poble va anar al seu enterrament. Peret ajudava al seu pare i germà a xollar els animals, de fet només els hi portava les eines ja que de treballar, no n’era gaire amic. Tot i aquesta virtut d’en Peret, es passava tot el dia amunt i avall tombant pel poble, per les bones o fent encàrrecs per la central de telèfons, o anant a l’estació a buscar paquets per alguns dels botiguers, quan els hi arribava la mercaderia pel ferrocarril. Mentre tombava pels carrers de tant en tant es parava a ca Salvador de la fonda a fer un carajillu als que n’era afeccionat tant a l’hivern pel fred com a l’estiu per la calor. Una vegada vingué a Vila-seca el cantant Peret, i li van presentar els seu homònim, i el rumbero li va deixar pagats a la fonda, un carajillu per tots els dies del mes, però a la primera setmana ja els va amortitzar, per si de cas. La canalla de tant en tant l’amoinàvem, dient-li allò de les sanguetes dels teus morts, i ell replicava... dels teus, o aquella dita: Peret, quatre parets fan un corral, i abans de deixar-nos acabar, ell ja responia... i tu per animal.

   El record d’aquests personatges de la infància, curiosament perdura en el temps molt més que els veïns del carrer o dels homes i dones que trobaven pels camins anant i tornant del tros. És natural.  

   En aquells anys en que passàvem fred a les cases, també teníem altres mancances, que al comparar-les amb els costums actuals, talment sembla com si vivíem en un altre món, més proper a l’edat mitjana, encara que d’això fa ben pocs anys. Em refereixo als hàbits de la higiene personal i a la neteja en general.

   Els infants i les infantes al néixer i durant els primers anys de la seva vida, gaudien del bany en aigua calenta o com a mínim, tèbia, i ses mares els netejaven dins del barrenyo amb una esponja xopa de sabó. Però així que ens anàvem fent grans, aquest costum s’esvaïa i el barrenyo passava a tenir, pel que fa a la neteja, la funció de posar-hi els peus en remull, cada dissabte, per estovar les cancàrries acumulades durant la setmana.

   No cal dir que en aquells temps, a les cases no teníem aixetes per on ragés aigua, i naturalment, anàvem a buscar-la a la font, el que vol dir, que teníem una estiba minsa. En algunes cases teníem pou, normalment a la vora de la porta d’entrada, i que a Vila-seca solien tenir una fondària de 8 a 10 canes, del que poàvem l’aigua amb una corriola i un llibant, a l’extrem del qual hi havia un poal fet expressament per aquest menester, que era com a dues ferrades soldades per les boques, i deixant un cul obert a la part de dalt on hi havia l’ansa.

   Atesa doncs l’escassetat de l’element essencial de la neteja, la cosa anava més aviat justeta. Els homes, sempre que podien, es rentaven al tros, i a casa, solien treure’s la samarreta, i des de la pica de la cuina es rentaven cara, coll i aixelles, tot seguit hi posaven els peus per completar la feina. Per ajudar a fer millor la feina, s’emprava sabó de pastilla. Les dones es queixaven del xipoller d’aigua que deixaven per terra, per això elles ho fèiem més discretament, mullant una punta d’una tovallola, anaven repassant les parts més propenses a acumular brutícia. Quan tenien la cosa, com en deien de la regla, es rentaven d’amagat espatarrant-se per damunt d’un barrenyo. No cal dir que, així que avançava l’edat, els impulsos de neteja anaven minvant i tampoc hem d’obviar que en aquest, com en tots els hàbits i formes de fer, hi havia qui, tot i les mancances, anava polit i llustrós i en canvi d’altres els hi sortia la ronya per darrere les orelles. En aquest cas, sempre quedava el recurs d’amagar els efluvis corporals amb olor, que es com en dèiem de la colònia, que compràvem a granel a ca Magí o a ca l’Angeleta perruquera, i que en arribar a casa, la rebaixaven amb aigua per fer-la més allargadora.

   Rentar-se el cap, era cosa de dissabtes i dejunis de festa, cosa que es feia seguint el procediment de la palangana damunt del pedrís, mullar, ensabonar, fregar i esbandir, procés que era igual pels homes i dones. Els homes s’havien d’afaitar, alguns ho feien a casa i d’altres anaven un cop per setmana a les barberies, que solia ser el dissabte, i per no perdre hores de feina i anaven als vespres que s’allargaven a les nits, i a vegades fins a les matinades. Els barbers, com que a més del pel, havien d’enretirar una mica de cancàrria, s’ho feien en dues passades, primer es remullava, cosa que sola fer l’aprenent, i després s’afaitava, feina a càrrec del professional. El pare s’afaitava a casa amb un rasclet estrafolari que s’havia comprat a Tanger quan feia la mili.

   He fet esment de que a casa teníem un pou, però la veritat és que no el fèiem servir gaire, més aviat gens, ja que era molt més pràctic i ràpid anar a la font de la plaça de Voltes. A més a més, així que et descuidaves de tancar la porta, ja hi havia caigut un gat, i no és cas d’emprar aquella aigua per l’ús domèstic.

   A les cases també hi havia un rentamans, que venia a ser un moble, amb un mirall a l’alçada del bust, amb una pica de test o de porcellana, al costat de la qual hi havia un gerro per posar-hi aigua neta, una nansa per penjar-hi la tovallola i per sota la pica que tenia un forat de desguàs, hi havia un gibrell per recollir l’aigua bruta o emprada, posada damunt d’un prestatge que l’aguantava. Aquest rentamans però, només servia per a que en fes ús el senyor metge quan ens venia a visitar un malalt.

   L’aigua corrent i les clavegueres connectades a les cases es va anar fent poc a poc a partir de l’any 1960 pel comú de les cases del poble, ja que només un mínim tenien raig d’aixeta si disposaven d’un pou i una bomba que els omplis el dipòsit. El mateix va passar amb el claveguera que a partir d’aquell anys les cases hi van anar empalmant els seus desguassos, ja que abans només hi havien algunes cases que empalmaven als recs de vinasses que hi havia per alguns carrers.

   Amb les connexions a les xarxes d’aigua i clavegueram a les cases es van anar substituint les comunes, els barreyos i les piques, pels quartos de bany, començant a apropar-nos poc a poc, cap a la realitat actual, que avui tothom avui ho té entès com un una necessitat mínima i imprescindible, i als menors de cinquanta anys els hi costa entendre que tot això de la neteja corporal, abans, anava d’una altre manera. 

   Plantar una vinya o qualsevol altre llenyosa, era un fet excepcional a la vida d’un pagès, en aquells temps en que el camp encara no estava mecanitzat, en tot cas, quan l’únic tractor que hi havia al poble era el del Sindicat, aquell de les rodes de ferro.

   La vinya era el cultiu de secà que ocupava major superfície, val a dir que entre els anys 1945 i 1975, a Vila-seca (l’antic terme de Vila-seca i Salou) hi havien 1.400 jornals (580 hectàrees) de vinya. Segons el Dr. Gibert, un segle abans, ja hi havia aquesta mateixa superfície de vinya. Després, per culpa de la secada dels anys 40, a l’haver-se perdut moltes plantacions d’avellaner, es van plantar vinyes amb la modalitat de la “camada doble” per quan tornessin a rajar les mines i revindre els pous, es poguessin plantar avellaners o cultivar hortalisses al bancal.

   Em vull referir però, a la plantada de la vinya tradicional, que com deia, era una tasca que es feia molt de tant en tant. La vida d’una vinya venia a ser com la d’una generació d’una família pagesa i per tant en un mateix tros, una vinya venia a assolir quasi la mateixa edat que el pagès que la plantava, cosa que amb seguretat no era el més adient ni el més rendible, però la realitat era la que era.

   La majoria de les parades de vinya tenien una cabuda d’uns dos jornals si fa o no fa, ja que hem de tenir present, que les tres quartes parts dels pagesos del poble, tenien entre mitja i cinc hectàrees i a cada casa hi havien 5 o 6 bocins de terra.

   Normalment es decidia plantar una vinya en un tros, quan feia uns quants anys que s’havia arrancat la plantació anterior, havent-s’hi sembrat cereals o llegums durant uns quants anys esperant que la majoria dels arrels del cultiu anterior haguessin desaparegut, i així no perjudicar la nova plantació. Tot seguit, calia llaurar ben bé la parada, cosa difícil fins que es van començar a emprar els tractors.

   Un cop la parada neta i replanada, es llinyava, operació que consistia en posar sobre el terrenys tantes canyetes ben arrenglerades com ceps s’havien de plantar, cosa que es feia mitjançant la llinya, cordill de cànem, assenyalat amb algun tint cada sis pams que era la mida més habitual entre plantes d’una mateixa fila. La llinya estava cargolada sobre dues estaques metàl·liques o de fusta amb punxa per poder-les clavar al terra, que es desplegava tota la llargària de la parada amb un home a cada extrem.

   Si la parada feia pendent, les files calia fer-les perpendiculars a aquesta, i si era plana, les files es feien de llevant a ponent, de manera que els ceps poguessin rebre una major insolació. Per començar a marcar es traçaven dues ratlles paral·leles amb la llinya ben tibant, que haurien de correspondre amb el primer i l’últim cep de cada fila, i tot seguit, es clavava la llinya ben estirada i tibant on havíem de posar la primera fila, posant canyes tallades, d’un parell de pams, en correspondència a cada punt pintat, que com hem dit, ho estava cada sis pams.

   Cadascú dels dos homes, abans de començar, s’havia preparat una canya de catorze pams, que venia a ser la distancia entre files habitual al les nostres contrades, de manera que, un cop clavades les canyes de senyal a la primera fila, es feia córrer les estaques de la llinya seguint aquelles ratlles paral·leles que s’havien fet, en la mateixa mesura de les canyes de catorze pams, de manera que la fila següent era exactament paral·lela a l’anterior, i així s’anava assenyalant tota la parada, que habitualment s’acabava en captirons és a dir rengleres més curtes. Si s’havia fet la feina ben feta, quan els miraven les canyes clavades en diagonal, es veien perfectament  arrenglerades.

   L’acció immediata era la de clotar, feina que es feina immediatament abans de plantar, i per tant a l’hivern, quan les plantes de mallol estaven dormides. Per fer els clots, calia proveir-se d’un fes i una estaca normalment d’olivera d’una llargària igual que de fondo s’havia de fer el clot. Es clavava l’estaca del tot, al lloc on hi havia la canya de senyal, i tot seguit es començava a fer el clot entre un i dos pams pel davant de l’estaca, anant retirant la terra, de manera que un cop fet el clot, quedava el senyal on hi havia hagut l’estaca, cosa que permetia  posar-hi el mallol arrelat exactament on hi havia l’empremta de l’estaca i així quedava just on hi havia la canya. La feina de clotar sovint s’encomanava a preu fet, i al poble hi va haver un tal Paco de la motoritzada que, amb els seus fills, solien fer-se amb la majoria de les clotades.

   El mallol era fet amb estaques de peu americà, resistent a la fil·loxera, que es solien fer arrelar un any abans al regadiu, per garantir un major creixement. Les estaques se solien fer d’alguna plantada de l’any anterior a punt de ser empeltada o si no se’n necessitaven gaires, dels bords que sempre sortien de les vinyes en producció. Anys després es va instaurar el costum de comprar els arrelats als viveristes, així com escollir amb més cura la varietat més escaient al tipus de sòl a plantar.

   Posat l’arrelat al clot calia atapeir ben bé la terra per evitar que quedessin bosses d’aire al costat dels arrels, cosa que s’aconsegueix regant, però en el cas de les vinyes, no s’esqueia, ja que sempre eren de secà.

   Passat un any, en que es el mallol es cuidava al màxim per afavorir el seu desenvolupament, arribava el moment d’empeltar, feina que tothom sabia fer, però que era habitual confiar-la a uns pocs experts que hi havia al poble, a qui s’encomanava la tasca, als quals se’ls portaven les redoltes de la varietat triada, per a que ell mateix, s’anés preparant les agulles, fetes amb l’ajut d’un ganivet de fulla corbada, i que es posava al cistell d’empeltar, fet de zenc, per posar-hi, en diversos compartiments amb una mica d’aigua, per mantenir les agulles humides i un destinat als ganivets, tisores i badador, tot i que sovint ja duien unes tisores que tenien incorporat un tallant, que també servia com a badador.

   L’empelt era sempre d’agulla, posada sobre un tall fet a mig pam del nivell del terra. Al cap d’un any, si alguns empelts havien fallat, es repetia l’operació i com que el diàmetre del bord era més gruixut, si solien posar dues agulles, i aleshores sí que és necessitava el badador. Fet l’empelt es lligava amb ràfia i els

talls frescos es recobrien de fang, (després es van emprar diferents tipus de màstics), i tot seguit, es cobria tot fent un con per evitar-ne la deshidratació i alhora que alguna bestiola com els conills el roseguessin.

   Per Sant Josep, el brot al cep. Així que, a mitjans de març començava la brotada i la vida de la nova vinya que havien plantat, esperant que tingués una llarga vida i una bona producció, desig no sempre satisfet. 

   La setmana passada llegíem als diaris, que el Plim, estava a punt de desaparèixer. Segons s’explicava, la beguda, amb un altre nom, es mantenia. Però és clar, no seria Plim. La notícia em va disgustar, no pas massa, la veritat, diguem que em va saber greu, i no pas perquè endavant la trobaré en falta, ja que he passat molts anys sense beure’n, però en tot cas és una pèrdua d’un nom vinculat a la infància de la meva generació, per això, encara que molt escadusserament, n’he anat comprant per recordar el gust atípic i que tan bo trobàvem de petits.

   El Plim era el pas entremig de la gasosa de ca la Maria del Sereno a la cervesa del cafè de les societats, en aquells temps en que encara no coneixíem la coca-cola.

   El coneixement del Plim el tinc associat als temps llunyans en que tan els de can Gili de Reus o els Blandinieres de Tarragona, es passejaven pel poble amb aquells carros tan vistosos i dringaires per les ampolles de vidre ballaven dins dels seus compartiments quadriculats de les caixes de fusta. Aquests carros duien la seva mercaderia a les botigues i als cafès, amb un ventall no massa extens si el comparem amb el que trobem avui a qualsevol super. Duien gasoses i sifons, cervesa Damm, orange Crunch, llimonada Sandaru, Plim només el de cal Gili, i vermut en garrafes i amb ampolletes individuals, que en deien botellins. Tots els envasos eren de vidre, i naturalment, retornables. També portaven ampolles i garrafes d’anís i conyac. 

   Fa uns quants anys, vaig tenir tractes amb un senyor de Barcelona, l’avi del qual era un conegudíssim ganxet, i per aquest motiu, al llarg de la seva infància, hi anava de tant en tant. I em preguntava, saps quin record em ve a vegades del meu pas per Reus? I jo li vaig dir, del Prim, naturalment. Doncs no, em va dir, em recordo del Plim. Així que el primer dia que em vingué de passada, vaig entrar al colmado Baró i n’hi vaig comprar unes quantes. Després em va dir que, només se’n beuria una, i les altres les guardaria com a record, i és que, els de l’infància, quan ens anem fent grans, esdevenen entranyables.

   Em refereixo a la versió per homes, que he esmentat com element protector del fred, atès que tenir coberta la ronyonada era un element de confort a l’hivern, per aquells que la portaven i que ara ha caigut en desús, tot i que la necessitat de portar-ne és obvia, més encara en aquests temps de vivim, que els pagesos som molt més grans, per no dir vells, i les mancances de la carcanada es fan més paleses.

   Des que Josep Pecatis no en porta, no he vist a ningú més enfaixat pel poble, encara que molts a l’hora de treballar, en portem per dintre, d’aquelles que son una mica elàstiques i se les pot cordar cadascú per si mateix i a la seva mida, mitjançant el velcro.

   I és que portar faixa és un acte col·lectiu, ja que per a posar-la bé es necessita ajut aliè, per això ara només porten faixa els cantaires de caramelles o els de l’esbart, que son colla i no cal dir els castellers, que encara en son més.

   Aquests però, se la posen per necessitat, ja que a més de ser un element característic i propi del seu vestuari, els hi és útil per reforçar l’esquena, pel pes que han d’aguantar. És per aquest mateix motiu que la portaven els pagesos especialment quan havien de fer esforços, per això hi havia qui només se la posava al veremar o per remenar sacs, en canvi altres se la posaven per costum i la portaven sempre, hivern i estiu, i no resultava cap cosa estrafolària veure un pagès amb panyos i faixa.

   Abans es manejaven embalums més pesats que no pas ara, les portadores de verema se n’anaven als 90 quilos, els sacs de guano o d’amoníac pesaven 80 quilos, els d’avellanes 58,4 quilos, els d’olives, una quartera i els de cereals o garrofes, un quintà. Ara els sacs d’adob, no poden passar de 25 quilos, segons les normes de seguretat i higiene al treball, i la majoria de les collites les traslladem a granel.

   Per cert que parlant de sacs, estic cansat de veure, o més ben tit, d’haver vist descarregar camions de saques de farina de 100 quilos que passaven per les esquenes dels flequers, naturalment, enfaixats.

   Tornant a les faixes, val a dir que eren sempre negres, les vermelles o blaves les duen els cantaires i dansaires, les de la pagesia negres, i a Vila-seca les compraven a un venedor ambulant, que venia de tant en tant amb el tren i es passejava pel poble amb la mercaderia carregada a l’esquena i s’anunciava cridant: el faixeroooooo. Un dia el vaig veure de prop i ... no portava faixa, potser perquè l’embalum de l’esquena no pesava gaire.

   Les faixes tenien una altra utilitat, la d’amagar-hi quelcom, per això hi ha la dita que recomana que, per si de cas, “s’ha de portar un roc a la faixa”. Els pagesos del poble no si posaven pedres, hi solien portar la petaquilla, llibret i peladits i el mocador, amb major motiu quan només duien panyos, que no tenen butxaques.

   Com que ara hi ha més castellers que pagesos,, els fabricants de faixes, no han hagut de tancar el negoci, o potser alguns si. De fet, als xinos, jo encara no n’he vist.  

   Aquells anys que passàvem fred, teníem roba d’hivern i roba d’estiu per a posar-nos el mes adient en cada estació. La nostra generació segurament deu ser, la que ha viscut canvis de major envergadura de tota la història del mon mundial, i encara que els més espectaculars siguin els tecnològics, en el cas que ens ocupa, de la roba, Déu n’hi do.   

   Comencem per la roba d’abric o d’hivern. Les dones sempre han portat abrics, més o menys llargs, però d’abrics els hi he vist portar sempre, i possiblement des de molt de temps enrere. En canvi els homes, és una altre cas. De meu record, he vist portar abric a homes nascuts després del mil nou-cents, possiblement homes més vells segurament en portaven a les ciutats o potser els més benestants dels pobles. Els altres, els de l’entorn pagès o menestral, quan anaven mudats s’abrigaven amb un tapaboques, que era una mena de bufanda molt gran, que posada, tapava del clatell a mitja esquena i tenia una mena de serrell als caps, talment com les bufandes que al poble també en dèiem tovalloles, entremig, per la mida hi havien els tapaboquets. Per anar a treballar, els dies més freds, es tapaven directament amb una manta, i a vegades, també tenien mantes de mudar per anar al cafè, tot i que rarament les portaven per anar de festa, ja sigui per anar a missa, al ball o a qualsevol cerimònia. Diuen que abans es portaven però no recordo haver vist mai ningú amb capa, fora dels escenaris.

   Complements imprescindibles ho eren la bufanda i la gorra o boina, entesos com elements de protecció del fred, i l’hàbit de portar el cap cobert en els homes grans, s’estenia a la resta de l’any especialment els que lluïen una menor protecció capil·lar. Les gorres i les boines eren, pel que fa a la forma, pràcticament idèntiques, amb les variacions pròpies dels colors, tot i que sempre eren foscos, en el cas de les gorres, perquè les boines sempre negres. Unes i altres solien comprar-les a cal Guerrero de Reus, botiga especialitzada en gorres, boines i sotanes de capellà. De barret, entès com element de protecció del fred, només en portaven els senyors, el senyor mestre, metge, farmacèutic o propietari ric. Les barretines, també s’havien emprat segons fotografies fetes a principis dels mil nou-cents, però no n’he vist portar mai, per anar pel carrer, tret dels cantaires de caramelles o dansaires de l’esbart.

   La faixa també era un protector del fred i la portaven per anar a treballar, per bé que amb altres finalitats. Tornaré a esmentar-les més endavant.

   En un altre nivell de menor protecció, els homes portaven tabards, que en dèiem tabardo, i caçadores. El primer era més de mudar o arreglar, mentre que les caçadores s’esqueia més portar-les per anar al tros. Els nens també portàvem aquestes peces, en canvi quasi mai portàvem gavardina, que es va introduir quan es va generalitzar el cine i els actors en portaven.

   Ja he dit que les dones portaven abric des de sempre, i com alternativa, les jaquetes gruixudes, i les dones més grans portaven quasi sempre les manteletes o valones i els mocadors d’abric, en aquests casos mai per mudar, només per estar per casa o com a màxim per sortir a comprar o anar als safareigs.

   No cal dir que tota aquesta roba, era de llana, en les seves variants de teixit, com també ho eren els jerseis d’artesania casolana, fets per les nostres mares i avies, amb les agulles de fer mitja. Els jerseis eren unisex amb les seves variants, normalment de colors mes vius i variats per a les dones i més seriosos els masculins. La immensa majoria eren fets a mida amb emproves diàries amb l’agulla inclosa així que avançava la confecció. Se’n feien tres tipus, la jaqueta amb botons, de llana fina o més gruixuda segons la temporada, en les que les dones més manyoses hi podien incloure butxaques, el suèter no tenia mànigues i sempre amb el coll de pic, que venia ser com una armilla per anar sota l’americana, caçadora o tabard, l’altre modalitat era la més habitual, el jersei pròpiament, que podia ser amb el coll de pic, per deixar veure la corbata els diumenges, o el de coll tancat, més o menys alt, i en aquests cassos, s’hi solia posar una cremallera a un dels muscles, que nosaltres sempre d’hem dit hombros. Suposo que això devia ser perquè les llanes d’aquells temps, no eren tant elàstiques com les actuals que deuen portar altres components sintètics, i per passar el cap s’havia d’obrir la cremallera.

   Els pantalons, sempre en el cas dels homes, ja que les dones no en van començar a portar fins la segona meitat del segle XX, a l’hivern, eren invariablement de pana, tot i que en dèiem de vellut, per anar a treballar i també per arreglar, i naturalment de llana per a mudar. A sota, tocant a la pell, els homes tant a l’hivern com a l’estiu, portaven samarretes de cotó amb màniga a l’hivern i a l’imperi a l’estiu, encara que els homes així que s’anaven fent grans optaven per la primera tot l’any, el color variava si s’anava a treballar, que era d’aquell blau grisenc que encara perdura o per a mudar, que naturalment, era blanc. Les dones i la canalla portaven samarretes blanques i pelfades que era la millor protecció tèrmica. Per cert, que a l’hivern, totes les dones portaven viso, que és una peça que sembla abolida i avui només l’utilitzen les dones més grans, més ben dit, velles.

   Finalment, ens queden els calçotets, altrament dits panyos, que en el cas dels homes, així que s’anaven fent grans, optaven pels panyos llargs, que eren de pisana tot l’any, per a treballar, d’un teixit de cotó, que sempre era el mateix, tanseval si es compraven a Reus a cal Navas com als Xiquets de Valls, o si es comprava la roba per fer-los a casa, era un teixit blau, amb ratlles blanques. A la cintura, s’aguantava per una veta que es llaçava després d’haver donat un tomb o dos al cos, i al capdavall dels camals també es lligava amb una beta. Per cert que era normal que a l’estiu els homes treballessin en panyos, arribaven al tros, es treien els pantalons i a treballar, i si al temps de segar i batre o de veremar, traginaven la collita des del tros al sindicat, molts no es prenien la molèstia de posar-se els pantalons. Actualment deu ser una peça de museu.

   Això vol dir que si en un moment determinat els pagesos grans haguessin de treure’s els pantalons, semblaria talment que anessin d’uniforme, i és que en general, tot el vestuari dels homes era molt semblant per a tothom, de manera que les excepcions venien a ser molt atípiques. També he fet referència a la roba de treball i la de mudar, i cal entendre que aquesta, així que s’anava envellint, passava a ser per a ús diari, i si calia sargida i aparracada, que dit en vila-secà seria sorgida i apedaçada.

   Malgrat la roba d’abric, a l’hivern passaven/m fred. 

   Aquests dies s’està parlant a bastament, de la gent que no pot pagar la factura dels consums elèctrics, i si s’ha de permetre una moratòria en el pagament sense que se’ls hi talli el subministrament, com diuen que fan en altres països d’Europa dels que, segons per a que, ens hi emmirallem. El govern de la Generalitat ja ha pres mesures al respecte, que passen per demostrar l’estat de necessitat i assumir el compromís de fer el pagament més endavant, si cal, de forma fraccionada.

   Passar fred és fotut, però molt més ho és el passar gana. Al marge dels ajuts regulats, com el que he esmentat, per part de l’administració o d’entitats privades com Càritas, o qualsevol de les altres ONG’s, la gent del carrer normal hi corrent, hi podem participar donant diners o aliments, ja sigui directament o mitjançant aquestes institucions que hi esmercen un gran esforç, com el Banc dels Aliments posem per cas. Però de la mateixa manera que lliurem unes ampolles d’oli o de llet, uns paquets d’arròs o de llegums, és més difícil donar una bombona de butà i ja del tot impossible, poder donar una senalla de quilovats.

   Això de passar fred, ara té molta importància, i no ho discuteixo, naturalment, tot i que no puc estar-me de recordar que, els de la meva generació (i no cal dir que totes les generacions anteriors) quan érem infants en vam passar de valent.

   Patíem fred al carrer i a les cases. A l’escola i a les societats, hi havia estufes de clofolla d’avellana, que si et tocava ser a la vora, be, però era impossible que escalfessin l’ambient, perquè entre altres motius, les portes i les finestres deixaven unes escletxes per on hi entrava un aire gèlid que ho feia molt difícil.

   Les úniques cases del poble calentes eren els forns de pa, allí si que si estava bé. Segurament que devien ser les úniques, tret d’alguna casa de benestants que potser tenien algunes estufes de clofolla o llenya. Els demés mortals, teníem a les cases una cuina econòmica o una vora de foc a terra o escalfa-panxes que en deien alguns, fet que contribuïa a que a l’hivern tota la família passés la vetlla junts al voltant del foc.

   Tret de la cuina on s’escalfava tot fent els menjars o l’habitacle on hi havia foc a terra, que podia estar cremant fora d’hores, la resta de les habitacions de les cases eren fredes, excepte que n’hi hagués alguna per on passava la fumera, i majoritàriament, molt fredes, i per això, per minorar l’efecte gelor, al posar-nos al llit, una mica abans si posava un frare escalfallits qui en tenia, o una bossa d’aigua calenta, o fins i tot, una rajola calenta embolcallada amb draps. En cas contrari entrar al llit era com posar-se en una nevera per moltes flassades que hi hagués.

   Durant el dia, especialment a les tardes que les dones solien cosir o fer mitja, es posaven als peus un braser, aprofitant les darreres brases de la cuina, tot disposant d’una reserva de carbó de collita pròpia, o comprat a cal Pàmies, i qui tenia hi tenia mà, aprofitant la carbonilla que llençaven els flequers al netejar el forn. Recordo haver vist a algú més necessitat, que es resseguia la via del tren recollint trossos de carbó que s’escolaven de les màquines de vapor. Algunes noies, improvisaven un braser en una llauna de sardines o de tonyina, a la que si havien fet una ansa de filferro, i que prenien a l’escola, posada enmig dels peus, alguna cosa feia, al menys, durant una estona.  

   Als hiverns doncs, en aquells anys de la nostra infància, passàvem fred de veritat, vestits amb unes robes que abrigaven el mínim, amb pantalons curts els nois i faldilles les nenes i amb peus, mans i orelles plens de perellons. I està clar que els grans, també, els homes menys perquè feien exercici al treballar, però a casa i al carrer, com tothom. Però, a l’hivern tocava passar fred i sabíem que l’any següent en tornaríem a passar, sense esperar que ningú ens vindria a resoldre aquest patiment natural.

   Espero que ningú em tingui per fatxenda, i afirmo que estic totalment d’acord en que s’ajudi als que passen fred a casa seva, que per això som a la societat del benestar. Abans, érem a la del malestar. 

   La rifa de Nadal, és des de sempre una loteria especial, i per això la gent si gasta més diners comprant números que a la resta de sortejos. A vegades son sencers, és a dir dècims oficials, i altres vegades els comerços, entitats o qui li sembla en fracciona el valor total del número en participacions, de les quals si juga un percentatge, que sol ser del 80% del que es paga per la participació.

   Els números van des del 00000 al 99999, és a dir que n’hi ha cent mil, que suposa que, si només en compres un, tens la oportunitat de que et toqui cada 100.000 anys, ara bé tens la oportunitat de que cada deu anys et tornin els diners que t’hi has gastat. Total negoci rodó.

   El benefici el fa l’Estat, que es queda una part dels diners que si juguen, ja que només destinen a premis un 70% del que recapten i a més a més, ara s’han tret de la màniga que els premis de més de 2.500€ tributin un 20%.

   Però tot això dels números de la rifa, ho deia per una altra cosa, perquè el comprador no li és igual un número que l’altre  tot i que la racionalitat digui que tots tenen idèntiques probabilitats de sortir.

   Abans de triar el número, molts compradors tenen la dèria de que no és el mateix comprar el número en un lloc que altre. Si en alguna ciutat hi ha hagut una desgràcia, com una inundació, un terratrèmol o el descarrilament d’un tren, les agències de loteria d’aquell indret, els hi toca la rifa, perquè la gent té mania de comprar-hi un numero, suposo que perquè la gent creu que hi ha d’haver una llei del pèndol i per compensar una desgràcia hi caurà la grossa de Nadal. Aleshores fan el possible per obtenir-ne algun de les administracions de la ciutat en que hi han ficat l’ull.

   També hi ha la mania de que en algunes administracions hi cau més que en altres, com és el cas de la bruixa de Sort, com ho era abans a ca donya Manolita o a can Valdés. Es clar que els hi toca més, com que venen més números, tenen major probabilitat.

   Pel que fa a la tria del número hi ha una munió de manies que influeixen, com per exemple les de tipus polític. Els franquistes triaran el 18736, mentre que els republicans s’estimaran més comprar el 14431. Enguany, a darrera hora els independentistes buscaven el 81114, després de que s’hagués esgotat el 11914.

   Entre els números triats, molts tenen relació amb dates, que si el dia que va néixer el fill petit, que si el dia que va morir la sogra, o la data d’una operació, etc. i d’aquests enguany, naturalment, la majoria s’acabaven en 13. Sé per part certa que aquest any, gairebé un mes abans de la data de la rifa ja no es trobava enlloc d’Espanya cap número acabat en 13. Doncs, ja ho hem vist: ni a Compostela hi ha caigut res i no n’hi ha cap que s’acabi en 13, ni tant sols en 3. Que no ho saben que...